La culminació de l’excel·lència: el castell de 10 i el 4 de 9 sense folre

Amb tots els castells assolits en els darrers anys ja descarregats (2 de 9 i pilar de 8 emmanillats, 5 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i l’agulla), el món casteller es plantejava nous reptes per mantenir la seva progressió i creixement. Hi havia ganes de progressar i els èxits dels darrers anys convidaven a explorar noves fronteres. De fet, en alguns casos ja s’havien tastat, com amb els intents ferms de 2 de 8 sense folre (Joves, 1994) i 4 de 9 sense folre (Minyons, 1994) (veure l’article “Els castells amb folre i manilles i els castells nets”), mentre que els castells de 10, tot i que encara lluny amb l’experiment dels Castellers de Vilafranca amb el 4 de 10 (1996), havien aparegut ja en l’agenda. Si els anys anteriors s’havia aconseguit arribar a una gamma extra somniada, no hi havia res que impedís que no es pogués plantejar ara fer-ho a les construccions mítiques del segle XIX o, fins i tot, pujar un estadi amb un pis més.

Els primers a parlar d’un castell de 10 van ser els de la colla que havia estat líder a començament de la dècada, però que havia perdut clarament posicionament i projecció durant els anys posteriors: la Joves. Abans de la diada de Sant Joan del 1995, el seu cap de colla, Quico Fabra, va dibuixar un esquelet del 3 de 10 amb folre i manilles i va assajar algunes proves parcials. La Joves havia carregat en dues ocasions el 2 de 9 amb folre i manilles en el tram final de la temporada anterior i, tot i els èxits de Minyons i Vella, encara es veia com la colla amb més autoritat per marcar-se l’impossible, com havia fet en els anys precedents. El projecte del castell de 10 vermell no va passar de ser un avantprojecte i la Joves va acabar sent la darrera colla puntera d’intentar un castell d’aquest nivell, dues dècades després de parlar-ne per primer cop. De fet, aquell parell de 2 de 9 amb folre i manilles va ser l’única gamma extra dels de la camisa vermella fins al 1998, mentre les altres colles punteres s’allunyaven en la consecució de registres i la millora de la seva condició. La Joves va tancar el 1997 amb només tres castells de nou enfront dels divuit dels Minyons de Terrassa, els catorze dels Castellers de Vilafranca i els dotze de la Colla Vella.

La Joves va ser la primera a parlar i pensar en els castells de 10; els Castellers de Vilafranca els primers a portar-los a plaça; els Minyons els primers a enfrontar-s’hi de debò; els verds, de nou, els primers a carregar-los; i els malves els primers a completar-los. Va ser l’any 1998, una temporada que va acabar marcada en lletres vermelles en la història dels castells i, d’una manera molt particular, en la dels Minyons. Els egarencs van concloure l’any descarregant tant el 3 de 10 amb folre i manilles com el 4 de 9 sense folre, una fita màxima que il·lustrava la fi de la història castellera, pel fet que aconseguia ajuntar sota un mateix domini les dues construccions mites: la de 10 i el castell total. Els primers a fer l’aleta del castell de 10 van ser, però, els Castellers de Vilafranca en un particular frec a frec amb els del Vallès.

L’assalt als castells de 10 va semblar una òpera en quatre actes, amb intriga, disputa i genialitats incloses. Des que els Minyons el van provar per primer cop —a la seva festa major— fins que el van descarregar —a la diada de la colla—, el castell inèdit va anar cuinant-se, millorant, prenent cos, erigint-se i, finalment, arribant al zenit.

El castell de 10 va formar part de les previsions dels Minyons de Terrassa i dels Castellers de Vilafranca des de bon inici. Totes dues colles volien continuar obrint portes i progressant en noves fites. La calendarització del castell situava en teòric avantatge els de Terrassa, ja que la seva festa major a començament de juliol els oferia la primera oportunitat. Amb tot, era una oportunitat prematura, ja que el 1998 no s’assajava al ritme ni les hores i dies com es fa en els últims anys. Però els Minyons del 1998 es veien forts, amb una canalla d’extrema qualitat i en creixement constant.

Plantejar el castell de 10 a començament de juliol va suposar haver d’avançar uns quants 3 de 9 amb folre abans. Per aquest motiu, van plantar el primer castell de nou a Manresa el 31 de maig, que suposava el primer castell de nou fet un mes de maig (tot i que avançava només un dia el que havien fet l’1 de juny de l’any anterior a Cornellà). N’hi van seguir dos més a Cornellà i a Perpinyà, en una trobada amb quatre de les cinc colles de nou, a més de la colla local, promoguda per la Generalitat.

Mai cap colla no havia fet tres 3 de 9 folrats abans del mes de juliol (la Joves va tancar el juny d’aquell any amb dos 4 de 9 i un 3 de 9 amb folre), però encarar el primer castell de 10 de la història sense haver tastat les manilles a plaça i amb el desconeixement que suposava enfrontar-se a un castell desconegut resultava tota una quimera. Amb notable capacitat de convocatòria més enllà de la seva ciutat, els Minyons van situar en el darrer assaig abans de la seva festa major la prova que havia d’acabar validant si el castell de 10 anava a plaça. El local del carrer del Teatre era tan ple de gent (entre els quals més de 100 castellers arribats d’altres punts de la geografia castellera) que contínuament s’havia de sortir fora per moure’s amb mínimes garanties. En la millor prova, els malves van fer pujar els setens —que no es van arribar a col·locar del tot— i es van dotar de la moral necessària per al gran assalt. El seu cap de colla, Marc Roura, ho va arengar de manera clara: «Mai ningú ha arribat tan amunt com nosaltres avui a l’assaig».

Però una cosa són els assaigs i una altra les actuacions. A la diada de festa major —que aquell any es va fer a la plaça Vella a causa d’unes obres al raval de Montserrat— els Minyons també van col·locar els setens, però l’estructura —imponent, desconeguda, immensa— va cedir just després. El castell de 10 es va quedar a les portes, però, en canvi, es va demostrar que era un monstre capaç de ser dominat. Era qüestió de temps… i no pas tant.

La següent oportunitat per al 3 de 10 va ser per als Castellers de Vilafranca en la diada de Sant Fèlix. Els verds també tenien el castell de 10 en el seu punt de mira, però, a diferència d’altres construccions abordades en els darrers anys, el seu cap de colla, Francesc Moreno, no ho havia explicitat d’una manera tan clara. Havia estat més prudent, ja que era conscient de la immensitat del repte i de poder-se reservar un marge suficient per si calia reconduir els programes. No va ser necessari, i el 3 de 10 amb folre i manilles va entrar en l’agenda d’un Sant Fèlix de gamma extra. Els verds van adoptar algunes novetats en la manera de construir el castell —amb els tres sisens, homes—, com fer pujar els laterals de les manilles amb els quints ja col·locats per evitar excessius moviments abans que sonessin gralles. Com en el cas dels Minyons, els dosos no van arribar a posar-se al seu lloc. La immensitat del castell de 10 es feia patent quan s’erigia a plaça. Amb tot, els de Vilafranca van signar aquell Sant Fèlix la millor actuació castellera de tots els temps amb la torre de 9 amb folre i manilles, el 4 de 9 amb folre i l’agulla, el 3 de 9 amb folre i el pilar de 7 amb folre.

Tant els Minyons de Terrassa com els Castellers de Vilafranca van topar amb la barrera que marcava la immensitat del castell desconegut, però no es van retirar de la cursa. Simplement, calia continuar treballant-hi i anar descobrint de mica en mica com es podria arribar a dominar el colós. Els malves van centrar bona part del seu full de ruta en treballar un 3 de 9 amb folre que pogués ser pujat damunt d’un peu (van batre el rècord d’un castell de nou en un mateix curs, amb onze 3 de 9 folrats des­carregats), a més de continuar experimentant en l’encaix de folre i manilles. Però no van limitar els seus reptes al 3 de 10 i, paral·lelament, van intensificar els assaigs del mític 4 de 9 sense folre.

El 4 de 9 sense folre va ser, dels grans castells assolits durant el segle XIX, el que havia adquirit major condició de mite. En bona part, perquè és del que es disposava més informació —fins i tot una pintura de l’artista Joan Rafí reproduïa la gesta—, però també perquè —més enllà d’equiparar nivells de dificultat— és el que es coneixia com el castell total pel seu caràcter de construcció amb totes les majúscules. A l’era actual dels castells, el 4 de 9 sense folre només s’havia intentat dos cops: el 1983, a càrrec de la Colla Joves, en un atac que no va presentar cap opció d’èxit, i el 1994, de la mà dels Minyons de Terrassa, que es van quedar a un sol pas de coronar-lo.

I aquests mateixos castellers de la camisa malva, quatre anys després, estaven disposats a batre’s amb la immensitat de la construcció. En aquest segon tram de temporada, els Minyons disposaven d’una canalla especialment hàbil, a més d’un tronc que reunia totes les peces necessàries per enfrontar-se a un castell d’aquesta magnitud. Les proves de 4 de 8 net van agafar cada cop millors mides a assaig i, tot i que les intencions inicials apuntaven a la diada de la colla, Marc Roura i el seu equip van optar per avançar el castell tan bon punt va mostrar garanties plenes d’anar a plaça. La diada de Sant Narcís a Girona —on els Minyons anaven des del 1996, en què van intentar el 3 de 8 aixecat per sota— semblava la cita ideal en el seu calendari, i que Girona fos la primera ciutat que veia el 4 de 9 sense folre al segle XX. Aquell any —com en la majoria d’ocasions— l’actuació de Sant Narcís coincidia amb la de Santa Úrsula i alguns a Valls i a Vilafranca van considerar que el dret dels Minyons a decidir on feien els seus castells no resultava vàlid. L’Ajuntament de Valls va efectuar una protesta i el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, que participava com a comentarista a la retransmissió que el Canal 33 feia de la diada de la plaça del Blat, ho va qualificar com «a falta d’ètica». Òbviament, aquestes queixes no s’haurien formulat si el castell total no s’hagués traduït en èxit total, ja que el que feien era acumular una dosi de ràbia considerable perquè, de nou, havien estat els Minyons de Terrassa els responsables de desvirgar una construcció de primer nivell en l’era moderna dels castells, com ja havia passat els anys 1993 i 1995.

Efectivament, el castell total es va erigir amb plena autoritat en una plaça del Vi que, majoritàriament, no acabava de ser conscient del moment històric que havia presenciat. Aplomat, fort, directe, segur, pausat i amb el nervi necessari. Tots els factors positius es van donar cita en una construcció que va mantenir la mida i la solidesa en tot moment. A efectes dels components del castell, el 4 de 9 sense folre va semblar un 4 de 8. Així van coincidir la majoria a expressar-ho, un cop els va disminuir l’adrenalina per la fita històrica. El primer dels castells del que anys després es consideraria com a gamma extraordinària (o prèmium) que s’havia aconseguit dominar havia estat el 4 de 9 sense folre; s’havia assolit a Girona i de la mà dels Minyons de Terrassa. D’aquestes tres condicions, mesos abans, la immensa majoria del món casteller només n’hauria pogut encertar la darrera, la de la seva autoria.

El 1998 es confirmava com un nou any amb lletres daurades en la història dels castells. En les setmanes abans de la fita de Girona, altres gestes castelleres van validar aquest caràcter únic de l’avantpenúltima temporada del segle. El Concurs de Castells de Tarragona, celebrat el 4 d’octubre, va exhibir un extraordinari duel entre els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella. Els verds optaven a mantenir el títol aconseguit dos anys enrere, mentre que els rosats volien recuperar la condició de campions. En un emocionant frec a frec, marcat per l’estratègia i l’èpica en totes dues bandes de la plaça, les tres colles van aixecar tres construccions de gamma extra cadascuna, dues de les quals van ser les mateixes: el 4 de 9 amb folre i l’agulla i el 5 de 9 amb folre. La tercera va ser el pilar de 8 amb folre i manilles per part dels vallencs, i la torre de 9 amb folre i manilles, per part dels vilafranquins. El triomf va ser per als verds, ja que en van descarregar dues de les tres; el 5, que va quedar carregat, va ser precisament el castell completat pels rosats. La suma de punts va donar un ajustat triomf als del Penedès. L’emoció va estar latent fins al darrer moment, ja que els vilafranquins necessitaven coronar el 5 de 9 amb folre per imposar-se… malgrat no haver fet cap 5 de 8 en tot l’any. I així va ser. Abans, havien hagut de repetir el 4 de 9 amb l’agulla que els havia caigut just abans que el castigat pilar quedés despullat (casualitat o habilitat?). El 5 de 9 amb folre carregat contra els cànons de la lògica castellera i el 4 de 9 amb l’agulla descarregat a la segona van ser els dos elements que van donar la victòria als verds. La Vella, per la seva part, va vendre cara la seva pell, ja que en una mateixa diada es va treure del barret dos castells nous en els seus registres (durant l’era moderna): el 4 de 9 amb folre i el pilar, i el pilar de 8 amb folre i manilles, tots dos carregats. Com en el del 1970 —i com, posteriorment, seria el del 2014—, el concurs del 1998 va exhibir emoció fins al darrer minut en un apassio­nant duel i en un pols èpic per assolir la victòria. En tots tres concursos, la Colla Vella s’hi va quedar a les portes, lluitant fins al darrer alè.

Els del Portal Nou, però, van tenir l’oportunitat de refer-se a la diada de Santa Úrsula, on van tornar a alçar el 4 de 9 amb folre i el pilar —que també van coronar— i el pilar de 8 amb folre i manilles, que van descarregar per primer cop en l’era moderna, a més de coronar el 5 de 9 amb folre. En la mateixa exhibició, la Colla Joves va car­regar el seu primer 5 de 9 amb folre i posava fi a quatre anys de sequera en la gamma extra. Va ser la millor exhibició de Santa Úrsula de tots els temps fins aleshores, tot i que el protagonisme aquell dia se’l va endur el 4 de 9 sense folre de Girona.

Arribat el novembre, la temporada del 1998 estava supe­rant tots els registres. Al final de l’any es van as­solir 78 castells de nou i de gamma extra (el curs anterior ha­vien estat 50) i, a més, dues colles més van estrenar la condició de nou: els Xiquets de Tarragona —que al concurs van carregar el seu primer 3 de 9 amb folre— i els Castellers de Barcelona —que van fer el mateix amb el 4 de 9 amb folre a la diada dels Minyons. Amb tot, el millor estava per arribar. Aquells intents de castells de 10 que els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa havien fet en el primer tram de temporada no havien estat abandonats, ni de bon tros. Totes dues colles havien previst llançar-s’hi de nou en el tram final, a les diades de Tots Sants i de la Colla, respectivament.

Els verds, doncs, eren els primers a tenir de nou la seva oportunitat. Tots Sants estava enfocat estrictament a assolir el primer castell de 10 de la història, però els plans no van sortir com estaven previstos. El 3 de 10 es va quedar a les portes —va caure amb l’aixecador posat; mai no s’hi havia arribat tan lluny— i també va caure la torre de 9 amb folre i manilles. Els verds van sortir de plaça amb tres castells de vuit, però sobretot amb l’agra sensació que, aquest cop sí, ho haurien pogut aconseguir i que, a més, era molt probable que ells ja no fossin els primers.

Per aquest motiu, aquella mateixa tarda de Tots Sants, al Figarot —que aquell any havia ampliat les seves instal·la­cions— alguns castellers van estar pressionant el cap de colla perquè hi tornessin. Els vilafranquins tenien programat actuar diumenge següent a Lleida, però portar un castell de 10 fins allà resultava una quimera; per aquest motiu, va començar a prendre cos la idea de fer una diada el diumenge 15, en solitari, per provar de nou el 3 de 10 amb folre i manilles. L’opció del dia 15 tenia tot el sentit del món en l’imaginari verd, ja que, a més de ser la setmana després de la que en teoria havia de ser la darrera exhibició de l’any, era vuit dies abans de la diada de la colla dels Minyons, on els egarencs tenien programat el seu nou assalt al castell de 10. I la condició de ser els primers, per a una colla accentuadament competitiva com són els Castellers de Vilafranca, no era un tema menor ni secundari.

L’endemà mateix —després que es validés la proposta amb una votació al local social—, la colla va posar en marxa un dispositiu per mobilitzar la gent necessària per batre’s amb el castell de 10, ja que la seva actuació estava programada en solitari i, per tant, sense el suport de cap altra colla al peu. Van imprimir cartells i pancartes, van recórrer els instituts de la comarca i un cotxe va donar voltes per mig Penedès convidant la gent als assaigs i l’actuació. A plaça, el primer intent de castell de 10 va tornar a sortir malament i els verds, de nou, s’hi quedaven a les portes. Però després d’asserenar els ànims amb una torre de 8 amb folre, els vilafranquins s’hi van enfrontar de nou quan faltaven vint minuts per a les tres de la tarda. Ara sí, era la darrera oportunitat. I la van saber aprofitar. El castell va pujar tremoladís i elèctric, però amb prou serenor perquè l’enxaneta arribés dalt i fes l’aleta. El primer castell de 10 de la història ja era aquí. Tenia color verd i la plaça de la Vila de Vilafranca n’havia estat l’escenari.

Els Castellers de Vilafranca s’havien obsessionat a guanyar la cursa pels castells de 10. S’hi havien posat de ple i, finalment, havien obtingut el premi, ni que fos carregant el castell. De fet, excepte el 4 de 9 sense folre que els Minyons havien descarregat unes setmanes abans a Girona, tots els castells nous o que s’havien recuperat del segle anterior en els darrers anys només havien estat carregats la primera vegada que s’assolien. Coronar el 3 de 10, doncs, només podia ser entès com un èxit absolut.

Però la partida no havia acabat, perquè, efectivament, els Minyons encara tenien les seves opcions per plantar el castell de 10. De fet, a la diada de la colla tenien en cartera portar tant el 3 de 10 amb folre i manilles com el 4 de 9 sense folre. Un programa estratosfèric. De nou a la plaça Vella per les obres del Raval, i amb un termòmetre que marcava només dos graus de temperatura, els de la camisa malva es van tornar a enfrontar amb el castell de 10, com ja havien fet cinc mesos enrere en unes condicions totalment diferents. No només meteorològiques, sinó espe­cialment d’assaig i treball, tant portes endins com en la llista d’actuacions (els onze 3 de 9 amb folre descarregats eren, en aquell moment, un aval extraordinari). El 3 de 10 va ser el castell de sortida: va pujar imponent i directe i quan l’enxaneta va iniciar les tres passes per coronar-lo va relliscar i va caure directe a les manilles. Va ser l’únic component del castell que va caure i la construcció es va desmuntar pis per pis, amb absolut domini i control, com si s’estigués descarregant. Una sensació de frustració va sumir la colla i la plaça durant uns minuts. Però els Minyons no es van deixar vèncer i es van enfrontar de nou amb el colós de 10. I de nou el van bastir amb plena autoritat, aquest cop sense cap contratemps ni caiguda, completant-lo amb una autoritat extraordinària i doblement meritòria. Els Minyons acabaven de superar la història dels castells descarregant el primer 3 de 10 amb folre i manilles. Va ser una mostra de domini, de reafirmació, de capacitat i de lideratge.

L’incident del primer intent va obligar la colla a canviar l’enxaneta i, per tant, van haver de deixar de banda l’assalt de nou al 4 de 9 sense folre. Els dos castells mites, doncs, haurien d’esperar quinze anys més perquè una colla els descarregués en una mateixa actuació. Seria el mateix temps que el món casteller hauria d’esperar perquè també una colla els completés tots dos en una mateixa temporada. És una dada més que il·lustra l’abast del que van aconseguir els Minyons de Terrassa en aquella meravellosa temporada del 1998.

Els èxits de la gamma més difícil no van ser l’única dada que va posar de manifest el caràcter extraordinari d’aquella temporada. A la mateixa diada de la colla dels Minyons es va evidenciar la progressió del fet casteller en diferents escales: els Castellers de Barcelona van plantar el seu primer castell de nou i els Xics de Granollers van executar la torre de 8 amb folre. Dues colles que il·lustraven el moment àlgid dels castells i una expansió que no es limitava a les colles punteres.

Aquell 1998 dues colles van carregar els seus primers 4 de 8: els Xicots de Vilafranca i els Tirallongues de Manresa. Per als primers, va suposar l’inici d’una trajectòria en constant progressió que els obriria les portes a conquerir noves metes de manera progressiva, com el 3 de 8 i la torre de 8 amb folre dos anys després. Per als del Bages, aquell 4 de 8 va ser una flor d’estiu de la qual havien de recollir els seus fruits prop de vint anys després.

El nombre de colles que feien castells de vuit creixia a poc a poc. El 1996, els Nens del Vendrell havien recuperat el 4 de 8 després d’anys difícils, que els havien dut a quedar en darrera posició amb 0 punts al concurs del 1992 i veure com una nova colla sorgia a la població (la Nova del Vendrell, que va mantenir l’activitat fins al 2003). També aquell 1996, els Castellers de Sabadell van carregar un 4 de 8, que van repetir l’any següent, però que van quedar emmarcats en el passat fins que al 2010 van iniciar el seu espectacular salt endavant. Van ser dos carros grossos aïllats, com els dos que també van coronar aquells dos anys els Xiquets del Serrallo. Els Castellers de Cornellà van esdevenir, el 1996, la primera colla del Baix Llobregat a fer un castell de 8, un 4 carregat que van completar l’any següent. També el 1997 van estrenar els seus primers castells de vuit els Castellers de Sants —tot i que l’any següent no els pogueren repetir. El 1998, els Bordegassos de Vilanova van afiançar la seva condició de 8 i van obrir la porta a la torre de 8 amb folre.

Però la colla que aquells anys va aterrar als castells de 8 com un autèntic meteorit van ser els Capgrossos de Mataró. Fundats el 1996, ja d’entrada van oferir bones pràctiques i una extraordinària habilitat per créixer tècnicament. Només dos anys després van plantar el 4 de 8: aquell 1998 en van descarregar cinc, que es va enfilar fins a tretze l’any següent, quan van estrenar també el 3 de 8 i la torre de 8 amb folre. El cas dels Capgrossos ha estat pràcticament únic en el món casteller, amb tan sols el precedent dels Minyons. En una població sense tradició ni gaire presència castellera, la colla del Maresme va arrencar amb una força inusitada, tot omplint de castellers la colla des dels seus inicis, en bona part gràcies al teixit social generat (o recollit) per la festa de les Santes. La progressió tècnica va resultar impecable, tant en resultats (4 de 8 en la tercera temporada, 3 de 8 i 2 de 8 folrat en la quarta, 5 de 8 en la sisena, 3 de 9 amb folre en la setena) com en la manera d’executar els castells: hi va haver una època, a començament del segle XXI, en què els castells dels Capgrossos eren els que més s’assemblaven a una fotografia. De postal.

L’extraordinari moment i fites assolides l’any 1998 convidaven a pensar que la progressió havia de tenir continuï­tat els anys posteriors. Amb el 4 de 9 sense folre i el 3 de 10 amb folre i manilles —tots dos descarregats el mateix any d’estrenar-se—, ara ja hi havia sis construc­cions de gamma extra en curs (les altres quatre eren el 4 de 9 amb folre i l’agulla, el 5 de 9 amb folre i el pilar de 8 i el 2 de 9 amb folre i manilles). Les caselles s’omplien gràcies a la progressió experimentada en els darrers cinc anys. Però, a banda de l’enorme repte d’intentar que aquests èxits es mantinguessin en els repertoris, encara quedaven noves fites a les quals es podia aspirar: el 2 de 8 sense folre i el 3 de 8 aixecat per sota eren dos d’aquests castells. El primer figurava en la llegenda —no demostrada— de la Primera Època d’Or, mentre que el segon, fet al segle XIX, era percebut com una proesa. Tots dos ja tenien candidats a revalidar-los en la darrera temporada de la centúria.

I totes dues construccions van figurar en els reptes de la nova temporada. En una barreja entre ganes de continuar creixent i la particular competició entre les colles punteres per ser els primers a protagonitzar fotografies històriques, els nous reptes ja no eren de 10, ni tan sols de 9, sinó de 8. Però d’extrema dificultat, òbviament.

Quan els Castellers de Vilafranca es van plantejar el disseny de la torre de 8 sense folre, amb l’interrogant de com s’inventaven el nou pis, van estar valorant diverses opcions, entre les quals la de fer-la créixer pràcticament des de baix pujant un segon. Finalment, van optar per mantenir un dels dos terços i els dos quarts de vuit —mentre que l’altre terç va pujar un pis— i crear una parella de quints (totes dues, noies), que eren quart i quint respectivament als castells de vuit. La fórmula permetia mantenir el pom, tot i que, a la pràctica, suposava adaptar un 3 de 8 a un 2 de 8 amb el salt de nivell que això representa.

El 1999 no va ser un any fàcil per als Castellers de Vilafranca. Després d’un inici de curs excessivament irregular, van exhibir un domini espectacular amb la torre de 9 amb folre i manilles, fins al punt de descarregar-ne sis en el decurs d’aquella temporada, uns números que fulminaven els registres anteriors. El pilar de 8 amb folre i manilles va ser l’altre domini exhibit (cinc de descarregats i un de carregat). Aquests números aportaven recursos per encarar el 3 de 10 amb folre i manilles, que era el principal objectiu de l’any després d’haver-lo coronat al final de la temporada anterior. Però els dos intents que en van fer (Sant Fèlix i Tots Sants) van quedar lluny, molt lluny, d’arribar a bon port. De 4 de 9 amb folre i l’agulla en van descarregar un (per Sant Miquel) i de 5 de 9 amb folre, cap. La principal esperança per tornar a tocar el cel era, doncs, la torre sense folre.

L’assalt dels verds al 2 de 8 sense folre va arribar el dia de Tots Sants. I no va ser gens fàcil. En primera ronda, van caure amb el 4 de 9 amb l’agulla, que va cedir quan sortien terços; en segona, van ensopegar amb el 3 de 10 amb folre i manilles. Sense acovardir-se, van atacar la torre de 8 sense folre, però el castell va caure quan entrava l’enxaneta. Quan ja sembla tot perdut, hi van tornar i, aquest cop sí, el van carregar in extremis, mentre la fràgil s’estructura estava tocada de mort per diversos punts. A continuació, encara van descarregar el pilar de 8.

L’esvelta torre de 8 sense folre es va poder dissenyar després d’esporàdics intents en els anys anteriors, tots a càrrec de la Colla Joves, que l’havia provat quatre cops (Santa Úrsula del 1987, Sant Fèlix del 1994, concurs del 1996 i Santa Teresa del 1996).

La recta final del 1999 encara havia de veure una altra proesa, aquesta sí confirmada que s’havia fet durant el segle anterior: el 3 de 8 aixecat per sota. Va ser de la mà de la Colla Vella i a la diada de la fira de Vila-rodona, on els del Portal Nou compartien plaça amb els Castellers de Vilafranca (a partir de l’any següent, el cartell d’aquesta exhibició passaria a estar format de manera estable per les dues colles vallenques).

El castell aixecat per baix havia adquirit el caràcter de mite, especialment per la complexitat i l’espectacularitat de la seva execució. Abans que la Vella l’assaltés a la fira de Vila-rodona, en l’era moderna s’havia intentat nou cops, vuit dels quals amb caiguda abans de carregar-se (quatre de la Vella, dos dels Castellers de Barcelona i dos dels Minyons). La Vella també n’havia fet un intent desmuntat. El primer cop que els rosats es van atrevir amb aquest castell ho van fer amb dos intents controvertits, a l’actua­ció de Santa Úrsula del 1987, en què van col·locar uns ajuts damunt de la pinya per donar suport en les darreres aixecades. Tot i la manera poc ortodoxa, tampoc no van arribar a bon port. El darrer 3 de 8 aixecat per sota documentat datava de 1890.

Que fos la Colla Vella la que es plantegés fer-se amb el 3 de 8 per baix tenia un punt d’un cert morbo, ja que els troncs dels rosats eren dels més pesats que hi havia al panorama casteller. Al terç de castells de nou no era estrany que pugessin components que arribaven o superaven els 100 quilos, en una mostra de fortalesa física, però també d’entendre que els castells amb folre pujaven l’altura des de baix, al contrari del que havien estat en els primers folres que havia encarat la mateixa colla, tant el 1969 (amb el 2 de 8 amb folre) o el 1981 (amb el 4 de 9 amb folre), tots dos alleugerits. Però aquell 1999, el flamant cap de colla, Raül Martín —que va substituir en el càrrec l’enyorat Rafael Banderas, mort de malaltia la darrera nit de l’any anterior, només dos mesos després d’haver defensat els grans castells rosats de Santa Úrsula al quart)—, s’havia proposat reduir pes. L’objectiu de Martín no era senzill, tant pel que suposava de moure determinades peces i canviar dinàmiques en una colla com la Vella, com pel fet de tornar a cosir les estructures en base a una concepció que s’apropava més a les característiques que utilitzaven els Minyons que a les que feia servir la seva colla als anys noranta. El cap de colla no ho va tenir fàcil, però el primer any ja se’n va sortir, i el 3 per baix de Vila-rodona en va ser la mostra evident.

L’aposta de la Vella per troncs més lleugers va suposar que, com totes les renovacions, els resultats no arriben a la mateixa velocitat o, en ocasions, no acaben d’arribar en un primer moment. Després d’un 1998 amb set construc­cions de gamma extra (entre les quals, dues de noves: 4 de 9 amb folre i el pilar i pilar de 8 amb folre i manilles), la temporada del 1999 va implicar per als rosats un resultat més modest: dos 5 de 9 amb folre i un pilar de 8 amb folre i manilles, en tots els casos carregats. Per aquest motiu, que el 3 de 8 per sota finalment saltés del programa de Santa Úrsula perquè no tenia les garanties plenes va generar un ambient de frustració en alguns ambients de la colla.

Però la temporada a Valls acaba dues setmanes després de la gran diada de la plaça del Blat. I entre Santa Úrsula i Vila-rodona, el 3 per baix va recuperar sensacions als assaigs. Les darreres proves van resultar determinants, tant que el castell va figurar com el de sortida a la diada de la fira, un fet poc habitual en les estructures per sota, que acostumen a anar en segona o tercera ronda.

La decisió va ser un encert, ja que el 3 per baix va pujar aplomat i sincronitzat a la plaça dels Arbres. Les dues últimes aixecades, que són les clau, van permetre al castell mantenir la mida sense obrir-se en excés, que era un dels perills que havia detectat la junta tècnica de la colla, especialment per la reducció de pes en diferents parts. Amb tot dalt, el tremolor es va aturar i l’enxaneta el va coronar amb plena autoritat. La darrera frontera somiada havia cedit i una de les grans proeses del segle XIX es feia visible en l’actual període de glòria infinita.

En només vuit dies de diferència s’havien assolit dues construccions inèdites en tot aquell segle que arribava al final. La torre de 8 sense folre carregada pels Castellers de Vilafranca i el 3 de 8 per baix descarregat per la Colla Vella culminaven una època oberta sis anys enrere en què, un rere l’altre, els grans castells —alguns aconseguits al segle XIX, altres, inèdits— s’havien sotmès al domini del moment. Ningú no gosava situar on era el límit d’un món casteller en creixement continu.

Aquesta expansió es posava de manifest en els nous castells assolits, però també en la millora de registres particulars d’altres colles, com la Joves de Valls, que, després d’haver liderat el món casteller en els primers anys de la dècada, no havia pogut mantenir l’ascensió registrada per les altres colles punteres. El 1998 van tornar a fer gamma extra —després de quatre anys en blanc— tot carregant el seu primer 5 de 9 amb folre, però va ser el 1999 quan van obtenir el seu premi més preuat en aconseguir coronar el 4 de 9 sense folre a la diada de Santa Úrsula. La Joves era una colla que es distingia per tenir un tronc de primera categoria, amb castellers que baixaven majoritàriament de dalt, dotats d’unes prestacions tècniques extraordinàries que els permetia assolir notables èxits assajant menys. Recorrent a l’odiós paral·le­lisme futbolístic, els diables vermells eren un cas similar al de Romário, quan l’acusaven d’entrenar poc, però, en canvi, destrossava el rival amb dues jugades estel·lars. Uns anys abans (1996), els components de la Joves van celebrar la bona actuació executada a la festa major de l’Arboç —dies abans d’un Sant Fèlix en què no van ser convidats, en benefici de la Jove de Tarragona— entonant a viva veu el fragment de la cançó del grup Los Manolos: «No estábamos muertos, estábamos de parranda.» La cançó va esdevenir un petit himne que il·lustrava aquesta condició de la colla de donar el millor quan ningú no s’ho pensava. Aquell 4 de 9 sense folre carregat obria una porta immensa a la Colla Joves, que podria acabar de degustar en les temporades posteriors.

La colla més completa el 1999 van tornar a ser els Minyons de Terrassa, ja que va ser la que va exhibir més gamma entre els castells de major dificultat: va estrenar el 4 de 9 amb folre i l’agulla i el pilar de 8 amb folre i manilles, tots dos carregats, que se sumaven al 4 de 9 sense folre carregat i als consolidats 5 de 9 i 2 de 9. Per la seva banda, els Castellers de Vilafranca van ser, novament, els qui van sumar més gammes extra i amb l’índex d’efectivitat més elevat: dotze de descarregats i dos de coronats.

El nombre de colles que arribaven als castells de nou continuava creixent. Com en els darrers anys, la temporada del 1999 havia obert la porta a una altra colla que tocava els nou pisos: els Bordegassos de Vilanova, una colla fundada el 1972 i que havia viscut moments de glòria (com el 4 de 8 carregat el 1979, un any que només van fer el carro gros tres colles més) i de dificultats (com la travessia pel desert que van passar als anys vuitanta, especialment en la part final). El 1998, els de la camisa groga van protagonitzar un salt espectacular i van aconseguir una regularitat exemplar en els castells de vuit, que els va portar a estrenar la torre de 8 amb folre i el 5 de 8 en una mateixa temporada. El creixement es va mantenir l’any següent i, gràcies a un extraordinari pilar (que van fer de 7), a les Santes de Mataró van aconseguir fer el 4 de 8 amb l’agulla. Mai cap colla no havia assolit tota la gamma alta de vuit del moment (torre folrada, 5 i 4 amb l’agulla) abans de fer el salt als castells de nou. Només una setmana després del 4 amb el pilar, a la seva festa major van carregar el seu primer 3 de 9 amb folre, que van descarregar unes setmanes després, a la diada de la Mercè. En poc temps, la colla de Vilanova havia passat de mostrar-se irregular en els castells bàsics de vuit a fer-ne de nou i sortir per la porta gran d’algunes de les diades més rellevants del calendari. Va ser un salt produït en bona part gràcies a la genialitat del seu cap de colla, Pere Guinovart, Guino, que va aconseguir treure petroli dels recursos limitats de què disposava i multiplicar les capacitats de la colla. Hi ha una dada que il·lustra aquest extraordinari progrés tècnic: en el mes i mig que va del primer castell de nou carregat al descarregat només tres persones van incorporar-se a la colla, una quantitat del tot insuficient per consolidar la nova categoria, però que, en canvi, no va ser cap obstacle per tornar-se a enfrontar amb els reptes més alts.

Aquell 1999 també va portar la llicenciatura als Xiquets de Tarragona i als Castellers de Barcelona, ja que totes dues colles van descarregar els seus primers castells de nou, que ja havien coronat l’any anterior: el 3 en el cas dels matalassers i el 4 en el dels vermells. Arribar als castells de nou era per a aquestes dues colles un premi a la seva progressió, que suposava recollir els fruits dels seus creixements socials i de la millora en les capacitats tècniques. Amb tot, la fita del castell de nou també corria el risc de ser un punt concret en l’horitzó: aquell mateix 1999, els Castellers de Barcelona van descarregar el 4 de 9 amb folre, però només van descarregar dos 3 de 8 i van coronar una única torre de 8 amb folre. Els tarragonins, per la seva part, ampliaven la gamma amb cinc 5 de 8 (tres dels quals descarregats) i tres 2 de 8 amb folre descarregats (aquest castell l’anaven fent amb regularitat des que el 1994 van coronar-ne el primer).

La temporada del 1999 va registrar el màxim nombre de colles que afrontaren els castells de 9: vuit, i totes ompliren la casella de descarregat. El nombre total de castells de nou i de gamma extra arribava als 92, divuit més que l’any anterior, quan ja havia registrat el rècord. El nombre de colles que feien castells de vuit mantenia el mateix volum que la temporada anterior: catorze (tres més els van deixar en intent).