L’any 1981, quan es van recuperar els castells de nou, el panorama casteller estava concentrat a les comarques del Camp de Tarragona i del Penedès. Fora d’aquest àmbit, només hi havia colles a Barcelona i al Vallès, a més de l’extensió del Priorat. En total, al món casteller de començament dels vuitanta hi havia divuit colles, el registre més gran de tots els temps després de l’aparició de colles que van contribuir de manera decidida a modificar el dibuix sociològic dels castells, com els Minyons de Terrassa, la Jove de Tarragona o els Xiquets de Reus. Deu anys després, el mapa no s’havia mogut en excés: el nombre de colles era 24, i la taca es mantenia pràcticament estable (havia desaparegut el Priorat i s’hi havia incorporat el Baix Llobregat). Les noves colles havien ampliat el teixit tant a la zona tradicional (les colles de barri de Tarragona) com a la no tradicional (Granollers, Cornellà, Montcada i Reixac), però, efectivament, la fotografia no s’havia mogut gaire.
Aquesta pel·lícula va canviar de manera radical a mitjans de la dècada dels noranta. El 1996, el nombre de colles va arribar a 47, pràcticament el doble que cinc anys abans. Els castells van experimentar un creixement espectacular. Van florir colles arreu i, de seguida, la zona no tradicional va superar en quantitat les sis comarques del Camp i del Penedès. La majoria van ser colles noves, que van aparèixer en poblacions sense tradició castellera, però també es van constituir escissions (Ganxets de Reus, Colla Nova del Vendrell), colles de barri a Barcelona (Castellers de Sants) o colles en poblacions que ja n’havien tingut (Sitges). El mapa es va omplir de colles noves, mogudes per la il·lusió dels seus impulsors i deleroses d’exhibir els seus avenços. La fotografia, ara sí, va canviar de manera radical: hi van aparèixer colles al Maresme, el Gironès, l’Empordà, Osona, el Bages, el Segrià…; tota una Catalunya que era aliena a la tradició castellera (llevat d’actuacions puntuals que les colles de Valls o del Vendrell havien fet dècades abans, o fins i tot al segle XIX, en algunes poblacions concretes) va començar a formar part de la realitat castellera. Fins i tot, les Illes i la Catalunya Nord van caure en la seducció castellera.
Les causes que van afavorir aquesta explosió van ser diverses. Probablement, la més determinant va ser la presència regular dels castells a la televisió, de la mà de retransmissions de les diades més importants que el Canal 33 feia els diumenges a la tarda en diferit. Utilitzant recursos visuals d’importació esportiva, les càmeres del 33 van permetre destacar el component espectacular dels castells i fer-los encara més atractius als teleespectadors. Els castells van entrar a les llars catalanes de manera regular i, per a molts, van deixar de ser una manifestació folklòrica exclusiva de les festes majors per esdevenir una activitat de cultura popular estable. Aquelles retransmissions van permetre que, en poc temps, hi hagués més catalans que havien vist els castells per la televisió que en directe.
De la mateixa manera que Televisió de Catalunya, altres mitjans de comunicació van fer un lloc als castells, especialment per recollir les cròniques del cap de setmana. Alguns diaris van optar per un espai fix, independentment de la importància de la diada i els seus resultats —com El Periódico de Catalunya o l’Avui—, mentre que altres van preferir mesurar l’espai en funció dels castells assolits —com La Vanguardia o El País. Fins i tot, El Mundo va dedicar un espai periòdic a la crònica castellera en la seva edició catalana. En tot cas, el comú denominador de l’atenció que els diaris van dedicar als castells va ser la manca d’un model suficientment seductor de com abordar aquesta informació i, sobretot, de com situar-la en el seu context social i cultural. Els èxits constants que van viure els castells durant els anys noranta van suposar un abús reiteratiu per part dels cronistes dels qualificatius «històric», «inèdit» o «millor», que no resultaven cap mentida, però que van acabar restant capacitat atractiva als castells en la premsa escrita. A això també s’hi van sumar els errors freqüents que les redaccions de Barcelona cometien en les transcripcions de les cròniques enviades pels informadors castellers o la manca de qualitat i de coneixement dels castells d’alguns cronistes.
Aquells anys també va veure la llum una publicació en paper estrictament castellera: Terços Amunt!, editada pel mateix grup que publicava els gratuïts Claxon, que havien triomfat en edicions territorials gratuïtes en diverses comarques del país. La premsa gratuïta estava en creixement —seguint models de països anglosaxons i centreeuropeus— i els editors de Claxon van adaptar el model al món casteller. Terços Amunt! es repartia gratuïtament en algunes de les diades més importants. Se’n van publicar tretze números entre 1992 i 1995.
Portada del primer número de Terços Amunt!
(Revista castellera editada entre 1992 i 1995.)
A la ràdio, els castells també van guanyar una presència rellevant als anys noranta. Fins aleshores, la majoria d’espais dedicats als castells —retransmissions, informatius o programes— havien estat a les emissores locals o comarcals, sobretot, de la zona tradicional, però el 1995 la Cadena SER i Catalunya Informació van fer una aposta significativa: els primers amb la creació del Carrusel casteller els diumenges a primera hora de la tarda i els segons amb un programa de mitja hora de prèvia els diumenges al matí i de crònica i balanç, el mateix dia al vespre.
A banda del ressò dels castells que van efectuar els mitjans, un altre fet que va resultar clau en la progressió i expansió territorial dels castells va ser la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. L’extraordinari espectacle amb què Barcelona va saludar el món amb l’emblemàtic «Hola!» també va tenir un espai per als castells, amb la participació de setze colles que van fer dotze castells (algunes en van fer de conjunts). Les imatges dels castells a la cerimònia olímpica van tenir una repercussió mediàtica realment limitada a Catalunya, ja que en aquells moments els responsables del Canal Olímpic van aprofitar per emetre publicitat. Però l’impacte social i emocional va resultar rellevant i va ser una de les causes que van acompanyar el reconeixement dels castells com una de les targetes de presentació de Catalunya al món.
Encara hi va haver un darrer element que —de manera indirecta— va afavorir l’expansió de colles en noves àrees del país: la crisi econòmica del 1993. Com va succeir quinze anys després, la recessió i la reducció de capacitat adquisitiva dels catalans va jugar indirectament a favor dels castells, una activitat oberta, integradora i gratuïta, on les famílies podien conviure amb un cost pràcticament zero.
El nou mapa casteller de gairebé mig centenar de colles va obligar a revisar algunes dinàmiques, com la participació al concurs de castells o el funcionament de l’assegurança castellera. En el primer cas, el 1996 el Patronat de Tarragona va haver d’establir numerus clausus per poder ser present a la plaça de braus i es va limitar la presència a divuit colles (el 1994, quan ja havien sorgit algunes de les noves formacions, va ser la darrera convocatòria oberta i va comptar amb 23 participacions, el registre més gran). Això va motivar que el 1997 sorgís la idea a Torredembarra d’organitzar el Concurs de Castells Vila de Torredembarra, que aviat es va conèixer com a Concurset, la trobada —els anys senars— de les colles que feien castells de set i que no tenien l’oportunitat d’actuar a Tarragona. La primera edició se la va endur la Colla Nova del Vendrell en un frec a frec local amb els Nens. Totes dues van fer els mateixos castells (5 de 7 i 4 de 7 amb l’agulla), però els de la camisa blau cel van desequilibrar la balança amb el 3 de 7 amb l’agulla, una construcció aleshores del tot inusual.
L’assegurança mèdica dels castells també va ser motiu de revisió arran del creixement del nombre de castellers a incloure en la mútua, però també de dues males experiències de lesions medul·lars (la Jove de Tarragona el 1995 i la Jove de Sitges el 1996), que van rebre una baixa contraprestació a causa d’unes condicions excessivament laxes. El mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol, va intervenir directament per assegurar una ampliació i millora de les cobertures mèdiques de l’assegurança. Pujol va convidar el màxim responsable de la cervesera Damm, Enric Crous, perquè aquesta empresa contribuís al finançament de la mútua a través d’un patrocini dels castells. En aquest sentit, hi va intervenir TV3 per assegurar el retorn publicitari d’una part de la inversió efectuada per Estrella Damm. L’acord va certificar que la subvenció de la Generalitat es destinava directament a cobrir una part de l’assegurança mèdica, mentre que l’altra havia de venir de Damm. L’operació s’efectuava a través de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), però amb les garanties de la Generalitat, ja que l’organisme havia patit, anys enrere, algunes irregularitats en la seva gestió causades per un president que va desaparèixer de l’escena castellera. Va ser una hàbil operació, que va permetre la implicació dels sectors públic i privat en el suport als castells i en el finançament d’una nova —i necessària— assegurança mèdica amb millors prestacions.
Panoràmica d'una de les primeres edicions del Concurset, a la plaça del Castell de Torredembarra.
(Foto: Revista Castells)
