L’època de la gamma extra

La sensació d’un nou cicle estesa en l’ambient amb l’arribada del 2 de 9 amb folre i manilles no era gratuïta, perquè, efectivament, el 1994 va suposar la confirmació que el món casteller havia pujat un estadi. Quan va arribar Sant Fèlix ja s’havien vist sis castells de nou (els dos anys anteriors, abans del 30 d’agost, només se n’havia fet un), el nombre de places de nou va créixer de manera exponencial (l’Arboç, Sabadell, Barcelona, Montserrat…) i també les actuacions en les quals es van alçar castells de nou. Dels divuit castells de nou aconseguits el 1993 es va saltar als 44 d’aquell 1994. No va ser un increment progressiu, sinó un salt espectacular, que il·lustrava el creixement que estava registrant el món casteller, amb la consecució de noves fronteres.

En aquell primer tram del 1994 hi va haver dues colles que van destacar de manera especial. D’una banda, els Minyons de Terrassa, que van continuar impulsats per la força del primer 2 de 9. Els malves ja van fer dos castells de nou durant la seva festa major (l’any anterior n’havien fet un) i van ser l’única de les quatre colles de Sant Fèlix que va sortir amb dos castells de nou descarregats. L’altra colla del moment va ser la Jove de Tarragona, que també va començar el curs avalada per l’exitós tram final de l’any anterior, en què va carregar el seu primer castell de nou i va estrenar el 5 de 8, que va completar en tres ocasions.

Totes dues colles es caracteritzaven per ser fresques, innovadores, en creixement social i conscients que els objectius s’assolien a base de fer hores al local d’assaig. La suma de tots aquests factors es va traduir en els èxits que totes dues colles van protagonitzar aquella temporada, però sobretot en la gosadia que van tenir per anar molt més enllà. En el cas dels Minyons, obrint la porta de la gamma extra i duent el 2 de 9 amb folre i manilles a una diada de la Mercè en què també van participar dues colles de nou més (Joves i Vilafranca), però en la qual ells eren els protagonistes estel·lars. En el cas de la Jove, passejant uns castells de nou que tot just acabaven d’estrenar i presentant candidatura per guanyar el concurs de Tarragona. El sistema casteller, tal com l’havíem entès durant dècades, estava capgirant-se.

Una de les claus de l’èxit dels Minyons i la Jove va ser esdevenir un focus d’atracció de joves de les seves respectives ciutats. A Terrassa —on els castells tenien una presència social inferior a la importància de les seves colles—, la fita del 2 de 9 va convertir-se en un factor que va permetre canviar algunes dinàmiques institucionals que fins al moment no havien donat als castells la importància i el paper que es mereixien. Aquell 1994, els Minyons s’havien vist obligats a matisar l’alcalde de la ciutat, Manuel Royes, quan en una entrevista va qualificar que els elements identificatius de la ciutat eren el jazz i l’hoquei herba, sense fer cap referència als castells, que estaven situant Terrassa com a portada informativa. A Tarragona, la Jove va fer el salt als castells de nou acompanyada d’una marea lila, que va reforçar socialment la colla i la va dotar dels suports necessaris per moure’s entre les més grans i, al mateix temps, esdevenir una entitat de referència a la ciutat, especialment entre els sectors més juvenils. Els de la Jove es van fer els amos de les places castelleres de la ciutat, però també de bona part del teixit social tarragoní. Van actuar com un imant per atreure gent i es van fer veure en cada petit racó de la ciutat, començant pels penons amb el seu escut que s’instal·laven a cada cop més balcons de la ciutat.

Amb tot, la revolució protagonitzada pels Minyons i la Jove va deixar intactes els fonaments del món casteller, perquè ni els del Vallès van ser els primers a descarregar el 2 de 9 amb folre i manilles ni els de Tarragona van guanyar el concurs. Les dues colles de Valls van conti­nuar al peu del canó demostrant la seva capacitat, potència i autoritat. Com en tantes altres ocasions de la història dels castells, l’empenta de les colles foranes havia motivat els Xiquets de Valls per fer-ho encara millor i assolir nous reptes.

Durant els anys anteriors, la Joves havia dominat el panorama casteller amb una certa suficiència: van ser els primers a descarregar el 3 de 9 amb folre i a fer la tripleta, van coronar l’únic pilar de 6 d’aquell període i van guanyar els tres concursos del moment (1988, 1990 i 1992). Fins i tot, es van permetre el luxe de no participar a la diada de Sant Fèlix els anys 1991, 1992 i 1993 perquè estaven en desacord amb l’obligatorietat d’acudir també a la processó de la tarda. Aquells anys, els de la camisa vermella van mantenir un pols amb els administradors de la festa vilafranquina que es va acabar traduint en la seva renúncia a ser el dia 30 a Vilafranca. Òbviament, tothom hi va perdre: Vilafranca, perquè no va poder veure la millor colla del moment, i els del carrer d’en Gassó, perquè van desaprofitar l’oportunitat d’exhibir la seva autoritat el dia que, probablement, tenien més espectadors a plaça i més de mig món casteller pendents d’ells.

Però el 1994 el pols vallenc va canviar de mans: la Colla Vella va guanyar el concurs amb la tripleta —en un frec a frec amb la Jove de Tarragona— i van ser els primers a descarregar el 2 de 9 amb folre i manilles, a la diada de Santa Úrsula, una setmana després que la Joves el carregués al Vendrell i que el tornés a coronar a la plaça del Blat. Aquell 2 de 9 va tornar a exhibir una màxima que (pràcticament) mai no falla: la Vella és la Vella. Els primers que el van intentar van ser els Castellers de Vilafranca; els primers a carregar-lo, els Minyons de Terrassa; la primera colla de Valls a coronar-lo, la Joves, però la primera —de Valls i d’arreu— a descarregar-lo va ser la Vella. Dit i fet.

Els quatre 2 de 9 emmanillats del 1994 van evidenciar que la gamma extra havia arribat per quedar-s’hi. No era flor d’estiu. I tampoc no eren innocents les intencions que les colles punteres van començar a exhibir amb les construccions superiors al 3 de 9 amb folre i, de fet, amb les de major dificultat. A la diada de Sant Fèlix d’aquell 1994, la Joves va sorprendre en el seu retorn a la plaça vilafranquina amb un intent de 2 de 8 sense folre. No va ser un intent a la desesperada, ni cap bogeria per marcar pit. Va ser un castell que va pujar amb la solidesa i força que exigeix, i que es va acabar trencant amb l’aixecador col·locat.

Tampoc no va ser cap bajanada el que van provar els Minyons a la seva Diada: el 4 de 9 sense folre. En una època en què els castells de nou bàsics encara no tenien el recorregut que van adquirir després, els de la camisa malva es van atrevir amb el mite més gran de la història dels castells en aquell moment. Ho van fer després d’haver clavat el 4 de 8 net a assaig, una fita que va tenir un impacte rellevant en un món casteller en què la cultura d’assaig no tenia el valor que va guanyar posteriorment. L’intent a plaça va ser ferm, determinant i va anar d’un pèl. Tant que la imponent estructura es va trencar quan l’enxaneta començava a fer les tres passes.

L’altra porta que també es va intentar obrir aquella temporada va ser la del 5 de 9 amb folre. En aquest cas, la colla capdavantera va ser l’emergent Jove de Tarragona, que el va portar al concurs de Tarragona després d’haver descarregat el 3 i el 4 de 9 amb folre. En aquest cas, però, l’intent, va quedar lluny de ser assolit. Tampoc no van arribar a bon port els dos intents que en va fer en una diada que va organitzar expressament el 13 de novembre a la plaça de la Font. La força de la Jove era tan gran que es permetia muntar una actuació sense cap altra colla a plaça per fer un castell com el 5 de 9 folrat. Però aquells dos intents de la supercatedral també van quedar lluny de ser coronats: començava la malastrugança entre la Jove i el 5 de 9, que havia de durar fins al 2011.

I tampoc no es va poder recuperar aquell any el mític i inhabitual 3 de 8 per sota. La Colla Vella el va provar tres cops a l’actuació de la Diada Nacional a la plaça del Blat; en dues ocasions van caure i en una altra el van desmuntar. Dues colles més van atacar aquest castell: els Castellers de Barcelona i els Minyons de Terrassa; els primers es van quedar a un pas de carregar-lo a la diada dels Minyons del 1995 (també van fer un intent per la Mercè de l’any següent), mentre que els malves hi van ensopegar en dues ocasions el 1996.

Els grans mites del segle XIX (2 de 8 i 4 de 9 sense folre, 5 de 9 folrat, 3 de 8 per sota) no es van poder recuperar en un any en què el 2 de 9 emmanillat —coronat la temporada anterior— es va instal·lar en els registres de tres colles. Però van demostrar que la mitificada i inaccessible Primera Època d’Or dels castells no era només una il·lusió del passat, sinó un període a l’abast d’un món casteller que, ara sí, creixia en grans dimensions.

Si el 1994 va representar un salt endavant en la consecució de noves fites, el 1995 va suposar la confirmació definitiva que no hi havia marxa enrere en l’estadi que s’havia assolit. El 2 de 9 va rebre altres companys nous en la gamma extra, si bé cap no es va descarregar aquella temporada: 4 de 9 amb folre i l’agulla, 5 de 9 amb folre i pilar de 8 amb folre i manilles.

La temporada del 1995 va començar l’11 de desembre de l’any anterior a l’Arboç. La diada de Santa Llúcia —que va ser la primera a exhibir els castells de nou al segle XX en aquesta vila del cor del Penedès— tenia un plat fort: l’enèsim accés dels Castellers de Vilafranca a la torre de 9 amb folre i manilles. Els verds estaven moralment tocats per haver vist com tres colles passaven davant seu en el castell que ells havien inventat cinc anys enrere. En la recta final d’aquell 1994 van fer-ne quatre intents: dos per Tots Sants, un a la primera Diada de Colles del Penedès (a Sitges) i el de la diada de Santa Llúcia de l’Arboç. A diferència dels anys anteriors, aquests intents —que ja provaven a la terrassenca, o sigui, amb crosses al terç— es quedaven a les portes, però continuaven sense fer l’aleta. A Sitges, per exemple, va caure amb l’enxaneta encavalcant-se. En el moment de tancar una temporada massa irregular (va ser la colla que va fer més 4 de 9 amb folre —sis de descarregats i un de carregat—, però no va alçar cap altre castell de nou) van tenir una petita victòria: van carregar el primer pilar de 6 que veia el món casteller en sis anys. Del que ningú no era conscient és que aquell pilar de l’Arboç acabaria obrint tot un món per als verds i, de retruc, per al món casteller. De fet, en aquella diada de l’Arboç, el pilar dels vilafranquins no va ser l’únic que es va intentar, ja que els Castellers de Sant Pere i Sant Pau també es van quedar a les portes de carregar el seu de 6.

L’actuació de l’Arboç va ser la darrera que va dirigir Carles Domènech, Mènec, com a cap de colla dels Castellers de Vilafranca, el qual havia liderat la colla des del 1975. El gener següent hi havia eleccions al Figarot i s’hi van presentar dues candidatures encapçalades per dos mítics membres de la colla, Jaume del Ràpid i Francesc Moreno, Melilla. Va guanyar aquest darrer amb un objectiu ben clar: fer dels Castellers de Vilafranca la primera colla del món casteller. I en aquesta empresa, Melilla va treure bon rèdit del pilar que els verds havien estrenat l’any anterior, gràcies a l’entusiasme que el segon, el terç i la quart hi van posar a base d’assaig constant, experimentació i il·lu­sió. A les Fires de Maig, els verds van carregar el pilar de 7 amb folre i el 22 de juliol van organitzar una diada a la plaça de la Vila amb un únic objectiu: fer el pilar de 8 amb folre i manilles. Poc importava que encara no haguessin descarregat el pilar de 6 (el primer l’assolirien dues setmanes després, a Vilanova); els pilaners hi estaven decidits i el cap de colla va establir la vella lògica castellera de «si avui tens l’oportunitat de fer un castell, no el deixis per a l’endemà».

El gran espadat, però, hauria d’esperar poc més d’un mes, ja que aquell primer assalt va acabar en intent. El pilar de 8 carregat va arribar el 31 d’agost i el de 7 descarregat l’1 d’octubre. En aquella cursa dels vilafranquins pel pilar també van despullar dues construccions més: el 4 de 8 amb l’agulla (descarregat el 8 d’octubre a Gelida a la primera —l’any anterior havia quedat en intent—) i l’inèdit 4 de 9 amb folre i l’agulla, coronat a la diada de Tots Sants. Però, tot i el valor i importància d’aquestes construccions, cap no va tenir l’impacte emocional per als components dels Castellers de Vilafranca —i per a gairebé tota la ciutat— com la torre de 9 amb folre i manilles, que van descarregar per la diada de Sant Fèlix. Havien necessitat dotze intents previs, des que el 1989 van fer-ne el primer, i tres colles hi van arribar abans, però finalment ho van aconseguir i, en poc temps, van esdevenir els reis d’aquesta construcció (el 1996 ja eren la colla que exhibia els millors registres, una condició que ja no van abandonar).

El 1995 també va ser l’any del 5 de 9 amb folre. I, més concretament, ho va ser el cap de setmana de Santa Tecla i la Mercè, però per motius oposats. A Tarragona, la Jove es va enfrontar per quarta vegada amb la supercatedral, però també sense èxit. Aquest cop, però, la caiguda va resultar fatal, ja que va lesionar greument un dels components del folre. El cop va ser dur i va deixar noquejada la colla, que va aturar la seva espectacular progressió i que va trigar anys a tornar a ser el referent que havia estat en la primera meitat dels noranta. Per la seva part, a Barcelona, els Minyons van tornar a escriure una altra pàgina brillant del món casteller i van dibuixar el primer 5 de 9 amb folre carregat del segle XX. Els de la camisa malva, un cop més, marcaven el camí en una construcció no vista per cap aficionat viu.

El valor del pilar va permetre situar els Castellers de Vilafranca, com havia anunciat el Melilla, al capdavant del panorama casteller. Ho van fer colze a colze amb els Minyons de Terrassa, en una nova rivalitat nascuda en aquella època i que havia de créixer en els anys posteriors. A Vilafranca, costava pair que els Minyons fossin on eren i, a més, els acusaven de «menystenir» la diada de Sant Fèlix portant castells superiors una setmana després a Sabadell (el 1996 van portar el 5 de 9 folrat a la cocapital vallesana, mentre que a Vilafranca hi van anar amb la tripleta). A Terrassa, consideraven que els retrets dels vilafranquins eren un problema de la seva digestió i que ells tenien un rumb i dinàmiques pròpies que no implicaven anar contra ningú. Verds i malves iniciaven una pugna, nascuda amb el 2 de 9 del 1993, i que va adquirir notables dimensions en els anys següents.

En aquest nou pols hi va contribuir l’inici dels rànquings. La tardor del mateix 1995, el setmanari Presència —que aleshores distribuïen diversos mitjans comarcals cada divendres— va implantar el primer rànquing per mesurar castells i colles. La seva decisió d’equiparar amb la mateixa puntuació el 4 de 9 folrat amb l’agulla i el 5 de 9 amb folre va ser motiu d’una notòria polèmica a Vilafranca. El rànquing de Presència va ser el primer que va funcionar de manera regular, i en els anys posteriors en van seguir d’altres com el de Catalunya Informació, l’Avui o el de Web Casteller. La majoria de castellers criticaven l’ús dels rànquings com a termòmetre casteller…, però també la majoria els seguien i no pas pocs li donaven difusió quan la seva colla en sortia ben parada.

Els pilars de mèrit d’aquella temporada, però, no únicament van tenir color verd, sinó que més colles s’hi van llançar. A banda dels vilafranquins, només una altra va descarregar el de 6 (Jove de Tarragona), quatre més el van carregar (Bordegassos de Vilanova, Minyons de Terrassa, Xiquets de Tarragona i Colla Joves), mentre que dues el van deixar en intent (Colla Vella i Castellers de Sants). Els matalassers també van carregar el de 7.

La certificació plena que el món casteller havia protagonitzat un salt a una nova era es va produir amb nova ampliació del grup de colles que feien castells de nou. Els Castellers de Terrassa van carregar in extremis el 3 de 9 amb folre per culminar una memorable temporada i una meritòria progressió; el 1993 van estrenar el 3 de 8, però la temporada següent no en van fer cap; és a dir que la progressió del 1995 va resultar meteòrica. La gesta dels de la camisa blau turquesa, a més, va situar Terrassa en el cim casteller, ja que va passar a ser la segona ciutat catalana en tenir dues colles de nou (una fita que a l’Ajuntament de l’època li va costar situar en el lloc que es mereixia). L’any següent, el grup es va tornar a ampliar, en aquesta ocasió amb els Xiquets de Reus, que el mes d’agost van carregar el seu primer 3 de 9 amb folre i que al concurs el van aconseguir descarregar; de fet, es va erigir com el millor 3 de 9 vist en aquella actuació. En tres anys s’havia passat de quatre colles que feien castells de nou a set.

La progressió no tenia límits i aquell 1996 va permetre ampliar les llegendes assolides durant els anys anteriors. No es va firmar cap construcció nova, però, en canvi, se’n van culminar dues d’assolides l’anterior: el 4 de 9 amb folre i l’agulla i el 5 de 9 amb folre. La primera va anar a càrrec de l’única colla que el feia (els Castellers de Vilafranca van mantenir en exclusiva la titularitat d’aquest castell fins al 1998), que el van completar en una diada de Tots Sants que estava cridada a ser històrica, però que va acabar sent memorable. Els verds venien de guanyar el primer concurs des del 1972, tot trencant la supremacia vallenca dels últims anys, i es veien amb cor de plantejar-se el que fos. Per aquest motiu, van encarar el 4 de 10 amb folre i manilles, un altre estadi superior i desconegut dels castells. Els dos intents fets a plaça, però, no van tenir aquesta condició, ja que es van ensorrar abans que sonessin gralles i van fer veure als verds que els castells de 10 eren paraules majors. Amb tot, els vilafranquins no es van acovardir i van segellar la millor actuació del moment, amb el 4 de 9 amb l’agulla, el 2 de 9 emmanillat i el 3 de 9 amb folre. Tres setmanes després, els Minyons firmaven una actuació de nivell similar amb el 5 de 9, el 2 de 9 (els primers que descarregaven en tots dos casos) i el 3 de 9 folrat. La gamma extra ja arribava per partida doble.

Però el primer 5 de 9 amb folre descarregat al segle XX va ser de color rosat. Es va repetir la seqüència de dos anys enrere amb el 2 de 9 emmanillat: els Minyons van ser els primers a carregar-lo, i la Vella a descarregar-lo. Ho va fer per la diada de Santa Úrsula, amb plena autoritat en una plaça del Blat que va vibrar amb aquesta fita. Fins i tot, la Colla Joves va dedicar un aplaudiment a la gesta, en un fet inusual i que posava de manifest la transcendència i èpica del moment viscut.

Amb el 4 de 9 amb l’agulla i el 5 de 9 folrat sota control, ara només quedava per descarregar el pilar de 8 amb folre i manilles. Però, tot i la dificultat i immensitat que exhibia l’espadat, ningú ja no dubtava que això acabaria succeint aviat, com així va ser. Els Castellers de Vilafranca el van completar per primera vegada a la diada de Sant Miquel del 1997.

El principal fet d’aquella temporada va ser aconseguir mantenir el nivell dels anys anteriors. Tot i que es va baixar lleugerament en consecució de castells de nou (55 el 1996 i 50 l’any següent), el 1996 es van ampliar els registres de gamma extra i es van repartir —amb resultats desiguals— entre les colles punteres. El nombre de colles que feia castells de nou va tornar a ser les cinc que ja ho havien fet el 1994.