Els catorze castells de nou del 1992 van generar la sensació d’inici d’un nou cicle en el món casteller. No tant perquè aquell any s’assolís el major nombre de castells d’aquest nivell (el 1988 ja se n’havien firmat deu), sinó perquè la tripleta màgica amb la qual la Colla Joves es va passejar al concurs de Tarragona —i que repetí igual que la Vella tres setmanes després per Santa Úrsula— obria la porta a un nou escenari de magnificència. Els castells de nou estaven creixent en consecucions, però sobretot en qualitat i potencial.
Amb tot, aquesta sensació de nou cicle no permetia en aquells moments concretar quins eren els horitzons d’un món casteller que havia obert una porta de notable importància deu anys enrere, però que encara tenia el complex històric de ser inferior a les grans proeses del segle XIX, especialment les viscudes a començament dels anys vuitanta d’aquella centúria. Òbviament, ningú no havia estat testimoni en persona dels grans castells que anotaven les cròniques de l’època (com el 4 de 9 sense folre, el 5 de 9 amb folre o el pilar de 8 amb folre i manilles), però l’estat d’opinió generalitzat era que, per diverses raons, aquells episodis resultaven difícilment igualables. Tant és així que quan els Castellers de Vilafranca van experimentar, el 1989, per superar una nova frontera amb la torre de 9 amb folre i manilles, darrere seu van acumular una muntanya de comentaris escèptics que haurien anul·lat el més optimista dels mortals.
I realment el primer intent d’una construcció amb manilles al segle XX, efectuat pels verds a la diada de Tots Sants del 1989, no va augurar un futur prometedor al projecte de crear un castell del qual no es tenia constància ni en els millors moments del segle anterior. Tampoc els intents dels anys posteriors no van donar peu a excessiva fe que aquest castell s’acabés veient a plaça, ni de color verd ni de cap altre color. Els set intents que els vilafranquins van fer entre Tots Sants del 1989 i la mateixa diada del 1993 van quedar lluny de ser coronats. En el millor dels casos, es van trencar amb l’aixecador començant a entrar; és a dir, abans que l’enxaneta fes les tres passes més crítiques d’una torre, que, com era aquell cas, es balancejava contínuament des d’un bon inici.
Els Castellers de Vilafranca van ser els primers a creure-hi i van mantenir la fe quan pràcticament ningú no donava opcions a aquest castell. Els verds van partir de zero a l’hora de fabricar una construcció de la qual no es tenia cap notícia històrica, i menys encara cap referència tècnica en la qual emmirallar-se. Capficats en treure pressió al nucli central i experimentar en la manera de compactar folre i manilles, tots els intents que els vilafranquins van efectuar en les cinc primeres temporades que el castell va anar a plaça es van fer sense crosses a les manilles. Els responsables tècnics dels verds consideraven que això permetria treballar millor al nucli del folre i que les manilles aguantessin la seva complicada estabilitat. Però amb aquesta fórmula els qui no podien aguantar la seva posició eren els terços, sotmesos a un moviment constant que venia de tot arreu: de dalt, de sota i dels costats. Aquesta tremolor intensa va sentenciar tots els intents inicials de torre de 9 emmanillada dels Castellers de Vilafranca.
Malgrat que la torre emmanillada no conreava excessives expectatives més enllà de la capital del Penedès, les memorables diades de les dues colles de Valls l’octubre del 1992 van permetre al món casteller somiar amb noves fronteres. El que pocs s’imaginaven és que la colla que havia de protagonitzar aquest pas històric no seria de Valls ni de Vilafranca. Fundats el 1979 i arribats als castells de nou el 1988 (descarregant-lo l’any següent), els Minyons de Terrassa feien la seva. Mentre a Vilafranca queien de la torre de 9 i a Valls miraven els intents dels verds amb mig somriure escèptic, aquells nois motxillers de Terrassa gosaven desafiar no únicament les lleis de la gravetat, sinó les sagrades escriptures del món casteller.
Quan el divendres 19 de novembre d’aquell 1993 —en el qual ja s’havien alçat els mateix nombre de castells de nou que l’any anterior, però amb una colla més, ja que la Jove de Tarragona es va incorporar al grup per Santa Tecla, coronant el 4 de 9 folrat— va córrer la notícia que els Minyons provarien el 2 de 9 amb folre i manilles si l’assaig d’aquella nit anava bé (i si abans descarregaven el 3 de 9 amb folre, que encara no havien completat aquell any), una sensació d’admiració, pànic i escepticisme va planar sobre la zona tradicional. Internet encara no existia i els pocs mòbils que hi havia no eren a l’abast de la gent comuna, però la notícia es va estendre en els circuits castellers com si es tractés d’un secret d’estat.
Els Minyons eren aquells nois simpàtics que mamaven castells les 24 hores del dia, que es feien un fart de viatjar a Vilafranca i a Valls —on sovint molts es quedaven a dormir per fer més intensa la seva experiència castellera— i que, sobretot, havien sorprès tothom amb la seva tècnica depurada, la seva capacitat —no sempre compartida— per innovar i els seus resultats inqüestionables. Però tots els èxits que havien viscut els de la camisa malva des dels seus inicis havien estat, fins a aquell moment, per sota dels registrats per les colles de Valls o la de Vilafranca. És a dir, podien assajar més, pujar millor i omplir de dones els seus castells, però no havien superat les tres colles punteres del món casteller. En el millor (o, per a segons qui, en el pitjor) dels casos, els havien igualat. Per aquest motiu, que ara gosessin enfrontar-se a les manilles amb un castell que una colla havia intentat sense èxit en set ocasions i que les altres dues no se l’havien plantejat perquè ningú no considerava que algú els pogués prendre el tron va generar sensacions contraposades.
Aquell diumenge de tardor, el raval de Montserrat de Terrassa va concentrar una atenció inusitada. Castellers i aficionats d’arreu de les poblacions castelleres s’hi van desplaçar, més amb l’esperit de veure l’experiment dels de la camisa malva que de ser testimonis d’un episodi històric. La plaça era plena —com era habitual a Terrassa— de públic forà. Els Minyons van seguir el guió previst i abans d’encarar el castell inèdit van haver de fer els deures amb el 3 de 9 folrat. Aquell curs encara no havien descarregat aquest castell, que havien coronat a Mollet el mes d’octubre en la Diada de Colles del Vallès (aquesta trobada, creada aquell curs i que es va mantenir els anys següents, va ser una estratègia eficaç dels Minyons per fer comarca i ampliar la xarxa de col·laboracions). Sí que havien, però, completat el 4 de 9 amb folre en dues ocasions: a la seva festa major (primer castell de nou fet en aquesta exhibició) i a Sant Fèlix.
La torre de 9 es va plantejar en segona ronda, amb el 3 de 9 al sarró, que era el tercer castell de nou descarregat pels malves aquell any (més un de coronat). I no és que fossin menys que les altres colles punteres: la Joves havia tancat el curs amb tres 3 de 9 folrats i un 4 de 9 amb folre, tots descarregats, i la Vella també amb quatre castells de nou, només dos dels quals completats, mentre que els verds en aquells moments en sumaven només dos (que acabaren sent dos més gràcies als que van plantar a finals d’una temporada que aleshores allargaven fins a mitjan desembre). És a dir, plantejar-se un castell inèdit i superar una frontera nova amb només quatre construccions de nou en els seus registres no era en aquells moments cap bajanada, sinó la lògica d’una època en què cada 3 de 9 i 4 de 9 folrats eren una fita gairebé excepcional.
Per encarar la torre de 9 amb folre i manilles, els Minyons van dotar-se de gosadia, però també de la intel·ligència tècnica que els caracteritzava. La diferència més simptomàtica respecte als intents que havien fet els verds des de feia quatre anys va ser col·locar crosses als terços. Aquesta decisió va permetre falcar una de les parts clau de la construcció. L’altra diferència era que la doble parella de segons i terços eren segons de castells de vuit; és a dir, castellers que estaven acostumats a anar sobre uns baixos i, per tant, a saber què fer amb els peus i el cos en tot moment. El folre era escàs i lleuger, format per 49 persones, una quantitat notablement inferior a la que anys després es va implantar com a norma habitual en el 2 de 9 (actualment, els folres de les torres de 9 estan formats per entre 63 i 79 castellers, segons els casos i les colles).
2 de 9 amb folre i manilles carregat pels Minyons de Terrassa a la diada de la colla, el 21 de novembre del 1993.
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
Tot això, sumat a la velocitat amb què van muntar l’estructura, va permetre que les gralles sonessin amb relativa rapidesa. Aleshores ja era qüestió d’aguantar com fos, perquè s’havia entrat en una dimensió desconeguda d’una construcció de la qual no se sabia com respondria en els moments més crítics. El castell va pujar aplomat i veloç i amb les tres passes de l’enxaneta va quedar ferit, però va resistir suficientment per ser coronat. L’aleta del primer 2 de 9 amb folre i manilles ja era un fet, un episodi històric que obria una nova era.
La gesta dels Minyons va suposar un impacte extraordinari fora, però també dins del món casteller. La construcció amb manilles va aportar als castells una visualització notablement superior al que era habitual: va ser portada informativa a cadenes i diaris (La Vanguardia va posar la foto en portada, un fet absolutament inhabitual en aquest diari) i els magazins radiofònics de les principals emissores del país, l’endemà dilluns, van introduir els castells com un dels temes principals d’actualitat. La sensació que el món casteller havia obert una finestra era generalitzada i estesa més enllà dels circuits interiors. El terme manilles —que fins aleshores només havien sentit a dir els més avesats— certificava l’ascensió a aquest nou estadi que havien protagonitzat els castells.
Portes endins, la gesta dels Minyons també va suposar un sotrac d’enormes magnituds. Tant que, en poc temps, aquest sotrac acabà esdevenint una rasa que generà moviments tectònics en un món casteller en el qual l’important no és només què fas tu, sinó també què fan els altres. A Vilafranca, per exemple, la gesta dels Minyons va ser difícil de pair. Els verds havien efectuat set intents de la torre de 9 amb folre i manilles sense cap èxit (de fet, en necessitarien tretze fins a aconseguir la primera, per Sant Fèlix del 1995) i, en canvi, els Minyons van fer-ne l’aleta el primer cop que la provaven. Un plat de difícil digestió. Abans que acabés aquella diada de la colla en què els malves van estrenar la gamma extra, un mític casteller vilafranquí, Francesc Moreno, Melilla —que dos anys després acabaria esdevenint cap de colla—, no va poder-se estar d’entrar en una cabina telefònica i trucar al cap de colla d’aleshores, Carles Domènech, Mènec, per comunicar-li la notícia. Ho va fer amb llàgrimes als ulls, fruit de la ràbia que els haguessin pres la condició de ser els primers d’arribar a la dimensió desconeguda.
També a Valls va costar de pair l’èxit dels Minyons de Terrassa. Al bressol dels castells podien admetre que algunes grans fites arribessin del Vendrell (com havia estat en diversos episodis d’aquell segle) i, fins i tot, de Vilafranca (on generalment havien anat per darrere), però que fos d’un territori de la considerada zona no tradicional va generar una barreja d’admiració i incredulitat amb un punt de frustració afegida. La fita dels de la camisa malva era un avís per a navegants seriós i determinant: l’hegemonia que els Xiquets de Valls havien exercit de manera àmpliament majoritària en la història dels castells —i pràcticament ininterrompuda des de començament dels anys setanta— estava en joc. El nou escenari va deixar descol·locats no pocs castellers de les dues colles de Valls.
Però, al mateix temps, la gesta dels Minyons va fer obrir els ulls a les dues colles dels Xiquets de Valls. Tant la Colla Joves —que era la colla líder del moment— com la Colla Vella havien estat víctimes d’un cert conformisme un cop havien assolit els èxits dels castells de nou. La tripleta màgica, que totes dues colles van signar per primer cop el 1992, va suposar una demostració de força i de capacitat extraordinàries, ja que va posar de manifest que les colles estaven en condicions d’abordar els objectius més elevats de manera conjunta. Però també és cert que, amb els castells de nou al sarró, no es van plantejar seriosament obrir un altre camí.
4 de 9 amb folre carregat per la Jove de Tarragona per Santa Tecla del 1993.
(Foto: Jordi Barberà / Arxiu Colla Jove Xiquets de Tarragona)
L’èxit dels Minyons demostrava que les construccions amb manilles eren possibles, però al mateix temps obligava les dues colles de Valls a posar-se les piles. La temporada del 1994 va començar, doncs, amb una cita en l’agenda de les dues colles de Valls: assajar el 2 de 9 amb folre i manilles. Aquesta també era l’assignatura pendent que es marcaven els Castellers de Vilafranca, mentre que, lògicament, els Minyons volien tornar a enfrontar-se amb el castell que ells mateixos havien desvirgat i poder-lo descarregar.
1991. LES COLLES DEL MÓN CASTELLER
(Font: Revista Castells)
La dimensió desconeguda que van portar les manilles, ara sí, va generar una sensació de nou cicle. El 1993 havia estat superior en termes globals a les temporades anteriors gràcies al 2 de 9 emmanillat, però també a l’arribada d’una nova colla de nou (la Jove de Tarragona), a un lleuger increment de les consecucions de castells d’aquest nivell (divuit, mentre que la temporada anterior havien estat catorze) i a l’aparició de noves colles (aquell 1993 se’n van crear cinc). També a les passes significatives que van fer altres colles, com els Castellers de Barcelona i els Castellers de Terrassa, que van estrenar el 3 de 8 (els blau turquesa van esdevenir la primera colla que el descarregava a la primera, des que els Nens del Vendrell ho van fer el 1951). A més de tots aquests avenços en registres i nombre de colles, els castells començaven a consolidar la seva presència a la televisió amb el programa de retransmissions en diferit que efectuava el Canal 33. Tot plegat, generava la sensació que alguna cosa important estava a punt d’arribar.
