El dubte més gran per mantenir la qualificació de Segona Època d’Or a aquells anys 1981-1992 no és que les construccions de gamma extra no arribessin fins poc després. Ho és el que podríem anomenar sequera pilanera. En aquell moment, el món casteller, immers en l’entusiasme pel retrobament amb els castells de 9, hi va passar de puntetes, però el cert és que aquest és el pitjor període per als pilars de les darreres dècades del segle XX. Va arribar a semblar, fins i tot, que els pilars anaven a banda dels castells. D’aquella fórmula tradicional de «pilars, torres i castells» com a anunci d’una actuació es va passar als pilars com a senya de comiat. Els primers castells de 9 del segle —i les primeres tripletes— van anar acompanyats sempre de pilars de 5.
A finals dels seixanta els Nens del Vendrell —especialment— i la Vella dels Xiquets de Valls van tornar el pilar de 6 i el pilar de 7 amb folre a les places. A començaments dels setanta s’hi afegiren els Castellers de Vilafranca —ni que fos només amb el de 6. Malgrat això, la sequera va arribar ràpidament i amb ganes de quedar-se. Entre 1973 i 1980, només es van carregar dos pilars de 6: un, el 1976, per la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i un altre, el 1977, pels Nois de la Torre —que, acabats de néixer, esdevenien la quarta colla del segle en plantar un pilar d’aquesta altura.
Entre 1981 i 1992 no es va viure cap gran millora i el començament va ser prou frustrant: cap pilar de 6 el 1981 i dos de carregats el 1982 —un dels Castellers de Barcelona i un altre dels Nois de la Torre. Aquest any va ser prou significatiu: també van intentar el pilar, sense aconseguir-lo, els Bordegassos de Vilanova, els Castellers de Vilafranca, la Joves Xiquets de Valls, els Nens del Vendrell i els Xiquets de Tarragona. No era, doncs, que no s’intentés. Era que colles consolidades de 8 o del que aleshores es deia «gamma de 7 i mig» no podien ni carregar el pilar de 6. Això va produir, per exemple, que la Vella de Valls optés per tirar pel camí del mig: el pilar de 6 aixecat per sota —o per baix. Si la majoria de pilars es trencaven quan l’enxaneta, situat a l’esquena del quint, volia posar-se damunt la seva espatlla —el moment que es coneix com la motxilla—, aixecant-lo per sota s’estalviava aquest sotrac. Aixecat a pes, la dificultat —que sempre s’ha considerat menor— apareixia en el moment de posar dempeus el segon. La Vella el va dur a plaça el 1981 al Morell, amb dos intents. El 1982 el va tirar diverses vegades. Primer a Valls, en la vigília de Sant Joan, també sense èxit. Una altra cosa van ser els dos intents posteriors, per Sant Joan mateix i pel 15 d’agost, a la Bisbal. Com que van fer llenya quan el segon es dreçava damunt el baix, alguns afeccionats van considerar que no s’havien carregat, tot i que la colla sempre ha defensat que sí —i així consta a la majoria de bases de dades històriques. La colla el va tornar a tirar —i el va carregar amb més claredat— per Sant Fèlix d’aquell 1982. I encara en va coronar dos més, el 1984 i el 1985, però finalment abandonà l’estructura.
El moment polèmic en què el segon es dreça damunt el baix en el pilar de 6 aixecat per sota de la Colla Vella a la Bisbal del Penedès l'agost del 1982.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
Pilar de 6 carregat dels Castellers de Barcelona l'any 1982 a Banyeres del Penedès: el primer de la colla, que no n'aixecà cap altre fins 18 anys després.
(Foto: Arxiu Castellers de Barcelona)
La manca d’un nombre suficient i sistemàtic d’assajos específics, una tècnica encara no depurada i una sensació generalitzada d’importància menor —lluny del que significa el silenci impactant que generen, avui, els intents de pilars en les grans diades— ajuden a entendre l’anomalia d’aquests anys. Una anomalia que es va mantenir: cap pilar de 6 el 1983; cinc de carregats per la Jove de Xiquets de Tarragona entre 1984 i 1985; cap el 1986; un de carregat pels Xicots de Vilafranca el 1987; un de descarregat per la Joves de Valls i un de carregat per la Vella, els Minyons de Terrassa i els Xicots de Vilafranca el 1988; i dos de carregats per la Jove tarragonina el 1989. I de nou el desert: cap ni un entre 1990 i 1993. L’inici de l’esclat pilaner va arribar gairebé sense avisar: el 1994, un pilar de 6 carregat pels Castellers de Vilafranca; i, el 1995, cinc de descarregats —quatre pels vilafranquins i un per la Jove de Tarragona— i onze de carregats —per aquelles dues colles, Bordegassos, Joves de Valls, Minyons de Terrassa i Xiquets de Tarragona.
Pitjor van anar les coses per al pilar de 7 amb folre: cap entre 1971 i 1994 —amb només un d’intentat. I com en el cas del de 6, de sobte —de manera encara més insospitada—, el 1995 els Castellers de Vilafranca en van descarregar tres i en van carregar quatre, i s’hi afegiren els Xiquets de Tarragona, que en van carregar un. A partir d’aquí, sequera superada. De sobte, també en això, tot anava molt més de pressa.
