La primera retransmissió d’una jornada castellera l’efectuà TVE per Sant Fèlix del 1985, en directe i a la segona cadena de la televisió pública estatal, que aleshores emetia algunes hores en desconnexió per a Catalunya. TVE va realitzar altres retransmissions esporàdiques durant els anys següents —no tots i la majoria en mans de Xavier Capdevila, casteller dels Bordegassos i periodista de la casa—, però mai no va tenir un plantejament de retransmissions planificades ni cap voluntat de continuïtat i estabilitat. Televisió de Catalunya, per la seva banda, no entrà en el món casteller fins al 1990, quan Canal 33 oferí en diferit un ampli resum del concurs de Tarragona.
La relació entre el fet casteller i els mitjans de comunicació —més enllà de l’àrea estrictament castellera— no havia estat excessivament fluida. Agustí Pena (1999: 23-24) ens ho recorda, parlant de la diada de Santa Úrsula del 1981: «El ressò que va tenir la gesta entre el món casteller va ser extraordinari. Però fora de l’àmbit del que eren estrictament castells la notícia va ser reflectida sense l’entusiasme merescut. La premsa escrita i la ràdio d’abast nacional va esmentar el fet, però sense esmerçar-hi els qualificatius adients. La televisió tampoc no en va ser una excepció. L’Artur Forès, empipat per la poca ressonància que va tenir l’esdeveniment a la televisió» —el Circuit Català de TVE, en aquella breu notícia amb imatges trabucades— «no se’n va estar d’escriure personalment una carta al president de la Generalitat, Jordi Pujol, relatant-hi la poca sensibilitat que havia tingut el mitjà. Unes setmanes més tard, l’“Arturet” va rebre la resposta del president en la qual no només li donava la raó sinó que l’animava dient-li que, com a consol, podia comptar que la Generalitat sí que era sensible a l’esforç que havia fet la Colla Vella.» Cinc anys després, quan els Castellers de Vilafranca van carregar el seu primer castell de 9, TV3 —que ja emetia regularment des del 1984— no se’n va fer ressò. Sí que ho va tornar a fer l’informatiu en català de TVE, ni que ara fos sense imatges. L’editor d’aquell informatiu, Josep Maria Balcells, ho recordava a El Figarot —el butlletí dels Castellers— el novembre del 1987: «Jo crec que em va sortir la veta vilafranquina i castellera, i vaig considerar que carregar el tres de nou per la Colla de Vilafranca era notícia històrica que mereixia l’honor d’entrar a l’informatiu.» Afegia, però, que «algú va pensar que n’havia fet un gra massa». Perquè les coses encara anaven així.
El 1991, quan ja feia deu anys del primer castell de 9, va ser clau en l’inici d’una relació estable entre món casteller i televisió: Televisió de Catalunya —que, fins al concurs de l’any anterior, s’havia negat reiteradament a oferir algun tipus d’espai al món casteller— presentà el primer conjunt de transmissions al llarg d’una temporada, amb un plantejament de realització global, a través del seu Departament d’Esports i amb el mateix equip de tres comentaristes —Xavier Bas, delegat de TV3 a Tarragona, i Josep Bargalló, expert extern, com a encarregats de la retransmissió, i Agustí Forné, periodista de la delegació tarragonina, a peu de pinya i a les entrevistes. Van ser sis retransmissions, efectuades la majoria en directe, alguna en diferit, de vegades per TV3, d’altres pel Canal 33, que van arribar després d’un acord entre la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i la Coordinadora de Colles Castelleres.
A partir d’aquell 1991, Televisió de Catalunya va anar perfeccionant la seva planificació, va consolidar un model de locutor fix —Agustí Forné, encarregat també dels reportatges previs— i un comentarista convidat —diferent en cada retransmissió—, va augmentar gradualment el nombre de diades retransmeses cada temporada —fins a més d’una quinzena— i va establir la fórmula d’amplis resums en diferit pel Canal 33 al vespre del mateix dia de l’actuació, tot abandonant el directe. La tria del Departament d’Esports com l’encarregat d’efectuar les retransmissions va ser tot un encert.6 No pas per voler recuperar la vella polèmica dels castells com a esport, sinó perquè el llenguatge formal per als esports que s’havia desenvolupat a Televisió de Catalunya era molt més adequat a l’espectacularitat i dinamisme de les actuacions castelleres que no pas el d’altres departaments de la casa, ja fos el d’informatius o el d’entreteniment.
Hi ha qui sosté que les retransmissions castelleres de Televisió de Catalunya van tenir molta incidència en l’avenç progressiu del fet casteller al llarg de la dècada dels noranta. Segurament van tenir a veure amb la seva popularització —és a dir, en el seu reconeixement visual més que en el seu coneixement tècnic—, especialment pel que feia a zones on les actuacions encara eren molt escadusseres. Potser també van tenir a veure —no com l’únic ingredient, ni el definitiu— en l’aparició de noves colles fora de l’àmbit tradicional, però és evident que, pel que fa a l’esclat i l’expansió dels castells dels darrers anys del segle XX, va ser més important el nou model associatiu adoptat per les colles, l’entrada efectiva de dones al món dels castells, l’adopció de la caracterització festiva tradicional de la Catalunya Nova a l’àrea metropolitana de Barcelona —amb castells i diables com a components més difosos— i la superació constant de noves fites per part de les colles capdavanteres, a més de les característiques intrínseques del fet casteller —com el treball en equip, la superació, la solidaritat, l’acolliment… fins i tot la competitivitat—, força assimilables per la nova societat de finals de segle. No és que la televisió fes «gran» el fet casteller. Ans al contrari, no va ser fins que el fet casteller va començar a fer-se «gran» que la televisió no li va dedicar la seva atenció i aleshores, i només aleshores, el va ajudar a créixer encara més.
Els castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls que van anar a Texas (Estats Units), en la primera sortida transoceànica d'una colla castellera, en una fotografia de grup a la seu de la NASA.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
L’interès de la televisió pública catalana —que es va mostrar molt reticent fins a l’últim moment— va tenir molt a veure amb l’excel·lent moment del fet casteller de la darrera dècada, però també amb les pressions que va efectuar la Coordinadora de Colles Castelleres —amb la subsegüent aportació de patrocinadors. I encara amb un altre factor: el canvi de consideració social que havien tingut els castells. D’ignorats —si no menystinguts— fora del seu propi àmbit, especialment des de certes posicions culturals, mediàtiques i polítiques, el seu creixement territorial i en nombre de colles i l’aurèola d’èxit que els va envoltar des d’aquell 1981 de la primera «millor actuació del segle» van produir que es comencessin a capgirar també aquí les coses. I gairebé sense adonar-se’n, allò que era rural, antiquat i suspecte de poc ordenat va convertir-se en un «símbol» nacional.
El salt de la dècada dels vuitanta a la dels noranta és prou significatiu. En l’interès de la televisió i en l’interès dels poders públics. El Govern de la Generalitat havia començat a concedir, el 1982, una condecoració institucional coneguda com a Creu de Sant Jordi, creada per «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural» —segons el Decret 457/1981, de 18 de desembre. Fins al 1992, precisament en el període estricte de la Segona Època d’Or, cap colla castellera havia assolit aquesta consideració per al Govern —tot i aquella resposta del president Pujol a les queixes vallenques del 1981. I el 1993 van ser distingides la Vella i la Joves Xiquets de Valls, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa. Era evident que no es distingia el fet casteller com a tradició —perquè o l’haguessin rebut només les dues colles de Valls o també els Nens del Vendrell i els Xiquets de Tarragona—, sinó que es distingia l’actualitat del fet casteller, l’èxit dels castells de 9. Això es va confirmar, justament, quan l’any següent, el 1994, la Jove Xiquets de Tarragona també rebia la Creu de Sant Jordi: l’any anterior havien bastit el seu primer castell de 9. Semblava, doncs, que el llistó era evident: si feies un castell de 9, a partir d’ara et donaven la distinció. I això va ser més o menys així posteriorment, fins que es va aturar, segurament perquè el nombre de colles de 9 es va anar disparant. Abans, però, el 2001 van rebre la condecoració institucional els Nens del Vendrell —atenent motius històrics— i els Xiquets de Tarragona, el 2002 els Castellers de Barcelona i el 2006 els Xiquets de Reus, que, de moment, ha estat la darrera colla reconeguda pel Govern.
De manera paral·lela, aparegué amb força la consolidació de la projecció exterior del fet casteller. Per la solidesa organitzativa que anaven agafant les colles i pel millor i més gran coneixement del fet casteller, però també per aquest reconeixement social i institucional, s’obria una nova etapa en les sortides a l’exterior. Cada cop més i més lluny. El 1992 va significar, com en tants altres àmbits del fet casteller, un abans i un després en aquesta projecció: la Colla Vella dels Xiquets de Valls va dur els castells, per primer cop, als Estats Units, a Texas concretament, amb la qual cosa es produïa el primer salt continental del fet casteller. Uns 200 castellers es van mobilitzar per fer sis actuacions en quatre dies —amb el 3 i el 4 de 8 descarregats com a millors castells. A San Antonio, en una visita a la NASA, i a Houston, en l’obertura del seu Festival Internacional, dedicat aquell any al cinquè centenari del «descobriment» d’Amèrica. Qui ho havia de dir als esforçats castellers de la postguerra que anirien a Texas pel Quinto Centenario…
No fou casual que, a començaments dels anys noranta, els castells, gairebé de sobte, sortissin per la televisió, comencessin a ser distingits i sortissin cada cop més de casa. Deu anys després d’aquella Santa Úrsula del 1981.
