A partir d’aquí, la progressió va ser doble: en el nombre de castells i en el de colles capdavanteres. El 1987 els Castellers de Vilafranca van fer els seus primers castells de 9 i l’any següent ho van fer els Minyons de Terrassa. El 1989 els vilafranquins ampliaven l’horitzó en efectuar el primer intent del segle d’un castell amb folre i manilles: tot i que aquella torre de 9 va quedar en intent, obria d’una manera indiscutible uns nous horitzons. L’arribada al primer nivell dels Castellers de Vilafranca i dels Minyons de Terrassa —una colla, recordem-ho, situada fora de l’àmbit geogràfic casteller tradicional i que presentava una nova tipologia d’entitat— presagiava indiscutiblement noves fites. Millor, era una fita en si mateixa.
Anem a pams. El 1987 els castells de 9 van ser matiners. Per Sant Joan, a Valls, Vella i Joves carregaven sengles 3 amb folre. No estava gens malament: el bon regust del 1986 s’accentuava. Fins ara els castells de 9 no havien arribat mai abans de les vacances d’estiu. A finals d’agost, a Vilafranca, per Sant Fèlix, la Joves tornava a carregar el 3 de 9 amb folre, però la diada vingué marcada per la llenya: intents de 3 de 9 i 5 de 8 dels Castellers de Vilafranca, d’un altre 3 de la Vella i d’un 4 de la Joves. Aquell any s’inaugurà solemnement allò que, en el futur, havia de succeir més d’un cop: els Castellers de Vilafranca, si no els va bé alguna cosa per Sant Fèlix, tenen l’endemà, la diada de Sant Ramon, per refer-se. Perquè, el 31 d’agost, a la plaça de la Vila mateix, els Castellers de Vilafranca van aconseguir carregar el seu primer 3 de 9 amb folre. I en una altra diada vilafranquina que, a partir d’aleshores, esdevingué indiscutible els Castellers feien un segon castell de 9: per Tots Sants, carregaven el 4 de 9 amb folre. És a dir, no només entraven de ple dret en el selecte món de les colles de màxim nivell, sinó que ho feien assolint les dues estructures màximes, un 3 i un 4 —com havia fet la Joves el 1986. Per arrodonir la diada, els Castellers de Terrassa —la segona colla de la ciutat— hi plantaven el seu primer 4 de 8. Els vilafranquins, tal com Josep Anton Falcato titulava el seu article al Diari de Barcelona de l’1 de setembre, ja feien «castells tan alts com Valls». Eloi Miralles, l’endemà, a La Vanguardia, ho reblava: «Lejos, pues, de una posible crisis, este éxito de los de Vilafranca relanza la actualidad castellera de los “castells de nou” y pone un nuevo eslabón a esta segunda “Època d’Or” que de unos años a esta parte aporta nuevos éxitos a la historia.»
Santa Úrsula, en canvi, va portar una bona decepció: la Joves va fer llenya en el seu intent de 3 de 9 amb folre mentre que la Vella es va estavellar per dos cops amb l’inèdit —en el segle— 3 de 8 per sota —i que no es veuria fins al 1999, de mans de la mateixa Vella. La temporada acabava, doncs, amb tres colles de 9 i cinc castells d’aquesta altura carregats. Cap de descarregat, això sí, però la constatació que el territori s’eixamplava superava la de la dificultat de completar els castells.
S’eixamplava el territori i s’eixamplava el nombre de colles que se situaven en un nivell notable dins el món casteller, el de 8 pisos, fins feia poc el màxim. El 1981, sis colles —Castellers de Barcelona, Castellers de Vilafranca, Joves Xiquets de Valls, Vella dels Xiquets de Valls, Nens del Vendrell i Xiquets de Tarragona— havien sumat els quaranta 4 de 8 que es van veure al llarg de la temporada. Ara, aquell 1987, ja havien estat nou colles —Castellers de Barcelona, Castellers de Terrassa, Castellers de Vilafranca, Jove Xiquets de Tarragona, Joves Xiquets de Valls, Vella dels Xiquets de Valls, Minyons de Terrassa, Xiquets de Reus i Xiquets de Tarragona— les que n’havien plantat setanta-cinc.
I el 1988 l’eixamplament es va fer més gran. El 30 d’agost, Sant Fèlix va constatar el bon moment de la Joves, que hi va descarregar el 3 de 9 amb folre, el 5 de 8 i el 2 de 8 amb folre. Una actuació gairebé idèntica hi van fer, a casa, els Castellers de Vilafranca —el seu tres va ser, però, només carregat. La Vella, en canvi, havia començat la temporada amb menys força i el seu castell màxim va ser un 2 de 8 folrat. A la plaça de la Vila també hi van ser, com ho feien des del 1984, els Minyons de Terrassa —que van descarregar el 3 de 8— i, de manera excepcional, els Xicots de Vilafranca —que van carregar la torre de 7. Era any de concurs i tot semblava indicar que la Joves Xiquets de Valls estava en disposició de tornar a guanyar-lo.
I així va ser. El diumenge 2 d’octubre, la Joves s’enduia el XII Concurs de Castells de Tarragona, amb dos castells de 9 amb folre carregats —un tres i un quatre—, acompanyats per un 2 de 8 amb folre descarregat. No era la seva millor actuació —ho era la tripleta del 1986, encara la millor actuació del segle—, però reafirmava la seva posició rellevant en el món casteller. El segon lloc fou per als Castellers de Vilafranca, que van tornar a coronar el 3 de 9 amb folre, però que van topar dues vegades amb el 4. Dos intents infructuosos també va fer la Colla Vella d’un castell de 9, un 3 que se li va resistir —tot i que, amb el 2 de 8 amb folre carregat com a millor castell, es va fer amb el tercer lloc. El primer intent de 3 de 9 amb folre de la Vella en aquell concurs va esdevenir polèmic. Com recorden Jordi Andreu i Jordi Suriñach (2015: 115-116), «perquè va fer llenya just quan l’enxaneta s’encavalcava. El dubte era si el peu dret havia arribat a contactar amb l’espatlla del dos de la rengla, perquè quedava clar que en cap cas havia fet l’aleta». La Vella opinava que sí, però el jurat, després d’una deliberació que va durar minuts, va anunciar que, per majoria, considerava que no. I la polèmica encara dura avui: en gairebé totes les bases de dades castelleres se l’anota com a intent, però en alguna es manté com a castell carregat. I la Vella continua defensant la seva validesa. De fet, tot i que sembla que l’enxaneta no va tocar l’espatlla del dos, sí que va trepitjar el peu de l’aixecador. Les bases de concursos posteriors ja van recollir els dos supòsits per considerar un castell carregat: que el peu de l’enxaneta toqués l’espatlla del dos o el peu de l’aixecador. Però aquesta segona possibilitat no estava prevista en les del 1988.
Aquest pilar de 6 —meritori en una època de sequera pilanera— donà als Xicots de Vilafranca el cinquè lloc en el concurs del 1988.
(Foto: Arxiu Xicots de Vilafranca)
El quart lloc, per pocs punts de diferència, va ser per als Xiquets de Tarragona, amb el 3 de 8 carregat com a millor fita. Un pilar de 6 carregat va permetre als Xicots de Vilafranca acabar en cinquena posició, just per davant de la Jove de Tarragona i dels Xiquets de Reus, amb sengles 4 de 8. Precisament els reusencs havien descarregat el seu primer 4 de 8 a mitjans d’agost i ara confirmaven, doncs, el seu pas a aquest nivell. «Apoteòsic desè concurs casteller. Sol, llenya i gent a dojo ompliren la plaça de braus de Tarragona»: així resumia la llarga diada el dimarts 2 d’octubre Catalunya Nova, l’edició per al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre que aleshores treia El Periódico.
La Joves també trencava la supremacia de la Vella en els concursos, que havia guanyat els tres anteriors, i encarava una Santa Úrsula predestinada a reafirmar la seva força. Però els castells no són matemàtica pura —sovint ni impura— i les coses, el 23 d’octubre, es van capgirar. La Joves va sortir de la plaça del Blat amb un altre 3 de 9 amb folre carregat, però qui va triomfar —trencant la dinàmica de la temporada— va ser la Vella: va descarregar el 3 de 9 amb folre i el 2 de 8 amb folre i va carregar el 4 de 9 folrat. Els Xicots de Valls —que havien aparegut aquell any i desaparegueren el següent— hi van fer castells de 7. Una bona Santa Úrsula un altre cop, però la temporada —que, fins feia ben poc, acabava a finals d’octubre a Valls— refermava que les diades de les colles, al novembre, ja eren unes dates clau en el calendari casteller. Per Tots Sants, a Vilafranca, els Castellers hi carregaven el 3 i el 4 de 9 amb folre. I el 20 de novembre, en la seva diada, els Minyons de Terrassa carregaven un magnífic 3 de 9 amb folre. D’aquesta manera, s’afegien a l’estricta nòmina de colles de 9, obrien la zona de nova expansió a les construccions de màxim nivell i, a més, demostraven com una colla amb un nou model associatiu també podia estar al capdamunt de tot. Les xifres globals constataven que la consolidació de la nova època d’esplendor dels castells era cada cop més efectiva: dos castells de 9 descarregats —per primer cop més d’un— i cinc de carregats —la xifra més alta fins al moment.
El 1989 fou una temporada estranya —en aquella tònica que els anys senars, sense concurs, donaven habitualment uns resultats menors als parells, de concurs—: bo per al 3 de 9 amb folre —cinc de descarregats, un de carregat i dos d’intentats— i dolent per al 4 —cap de descarregat, un de carregat i sis d’intentats. És cert que se superà la xifra de castells de 9 descarregats en una única temporada —cinc ja—, però s’acabava per sota en la global de castells bastits —set, per deu de l’any anterior— i amb força intents no assolits —vuit. I el 5 de 8 es va deixar veure molt poc: només dos, descarregats per la Joves. Continuava la progressió, però un altre cop amb giragonses.
La primera diada gran de la temporada va ser Sant Fèlix: 3 de 9 amb folre descarregat pels Castellers de Vilafranca, amb un intent de 4 de 9; 3 de 9 amb folre descarregat i 4 carregat —al segon intent— per la Joves; 3 de 9 amb folre carregat —al segon intent— per la Vella vallenca, amb dos intents de 4; i, finalment, intent de 3 de 9 amb folre de Minyons. És a dir, una altra diada històrica —quatre castells de 9 plantats per tres colles—, però també molta llenya. Va ser una diada memorable —en la qual també hi van ser presents els Xicots de Vilafranca, amb castells de 7—, la millor de l’any, però no va acabar de ser rodona. I constatava que, si bé els castells de 9 havien arribat pel 4, que semblava inicialment d’execució més factible que el 3, la realitat havia imposat que el 4 es resistia, a tothom, molt més que el 3.
Abans de Santa Úrsula, hem de registrar el primer intent de castell de 9 en una diada de la Mercè, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El va fer la Joves, però no se’n va sortir. Un mes després, a Valls, sí que hi va haver castells de 9: la Joves va descarregar el 3 —i el 5 de 8—, castell que també va descarregar la Vella —que va topar amb un intent de 4. L’any va acabar amb les diades de les colles, amb un balanç que tornava a ser el de la temporada: expectatives, èxits i fracassos. Per Tots Sants, en la seva diada, els Castellers de Vilafranca van fer el primer intent de torre de 9 amb folre i manilles de tota la història. Sense èxit, però l’intent recordava que la gamma bàsica de 9 no era el límit del fet casteller. Com explicaven Xavier Brotons i Joan Beumala (2003: 32-33), les dues colles de Valls n’havien fet algun assaig, i la Joves fins i tot s’havia plantejat de dur-la a plaça, però mai no ho havien fet. El cert és que aquest primer intent dels vilafranquins va ser, a més, el que va semblar més madur dels diversos que van fer en aquests anys —set fins a finals del 1993, quan els Minyons de Terrassa van bastir el primer 2 de 9 amb folre i manilles de la història. Els vilafranquins van anar fent proves amb les manilles i el seu encaix amb el folre, que presentava força problemes i que els terrassencs, finalment, van acabar resolent.
A finals de mes, els Minyons, per la seva diada, van carregar el 3 de 9 amb folre. Un any després, hi tornaven, i ara descarregat. Així demostraren que la seva era una progressió programada que anava fent camí, i amb bona lletra. En paraules de Santi Terraza (2000: 99): «El fenomen dels Minyons va suposar una ampliació de les fronteres de l’àrea castellera […] i una agitació del sistema, que es va expressar en diverses línies (potenciació del concepte lúdic dels castells, nova organització interna; modificació del calendari casteller; incorporació de la dona; ús de la preparació física…).» Un nou model que es va estendre entre les colles que anaven apareixent, especialment en les noves àrees d’expansió.
El 20 de novembre del 1988 els Minyons de Terrassa, en la seva diada, carregaven aquest 3 de 9 amb folre: eren ja la quarta colla de 9 i la primera de fora de l'àmbit tradicional.
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
