Anys de crisis transitòries (1955-1963)

El fet més destacat de la temporada castellera del 1955 va ser la diada de Sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès, a causa de les tensions que hi va haver (totes les colles van rebre l’ajut d’altres: els del Vendrell, de la Vella de Tarragona; la Muixerra, de la Nova de Tarragona; els Castellers de Vilafranca, de la Vella de Valls) i que mereixen una anàlisi més detallada.

El que succeí fou, segons Ramon Sala, cap de la colla vilafranquina entre els anys 1953 i 1956, que «a la festa major d’aquest any es va produir l’esclat final d’una tensió des de ja feia temps comprimida. Direm d’entrada que els administradors (algun d’ells molt vinculat a la part enfrontada a nosaltres, contrari a les nostres necessitats) varen contractar la colla vendrellenca i la Nova de Valls per venir el dia 30; i també actuaríem nosaltres, a diferència d’altres anys que, en aquest dia, només ho feien les colles foranes». Els castellers locals no volien sortir al costat de les altres dues colles, potser perquè no es devien veure preparats i, segons Emili Miró, «davant d’aquesta imposició, algú —l’Oriol Rossell [primer cap de colla des del 1948 fins al 1952], segons tots els indicis— va tenir la idea de proposar un tracte als capdavanters de la Colla Vella de Valls per tal que, sumant forces, donessin un cop de mà als vilafranquins el dia central de la festa major; i més tenint en compte les bones relacions que […] soste­nien aleshores ambdues colles. O sigui que, amb el nom de Castellers de Vilafranca, actuaria un combinat de camises rosades amb la pretensió de poder bastir el quatre de vuit» (Miralles 2013: 327).

Segons Eloi Miralles, l’acord consistia a fer una alinea­ció mixta entre els de Vilafranca i els de la Vella de Valls, però finalment van ser majoritàriament vallencs.

En definitiva, un embolic que va tenir conseqüències. D’una banda, el mateix dia 30 d’agost, després de dinar, alguns castellers de Vilafranca i del Vendrell van arribar a les mans i, fins i tot, Jan Julivert i Oriol Rossell van barallar-se. A més, poc temps després, la colla vilafranquina gairebé va desaparèixer. D’altra banda, les tensions entre les colles que estaven al capdavant del fet casteller, la del Vendrell i les dues de Valls, provocaven cada vegada un major distanciament i radicalització.

Aquella actuació motivà un seguit d’escrits a la premsa, on es criticaven les ajudes rebudes i de quina colla es tractava en realitat en cada castell. Com la resta de polèmiques periodístiques, no arribà enlloc. I per Santa Tecla la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona descarregà el 4 de 8, també amb el suport vendrellenc —tot i que no fou tan nombrós com el que van rebre l’any 1947.

En definitiva, la temporada va ser desigual per a les colles. Els Nens del Vendrell es van recuperar i assoliren quatre 4 de 8, carregaren un 3 de 8 i descarregaren quatre torres de set. La Muixerra va ser capaç de superar la crisi —ja fos tant per la direcció del jovent com per l’ajuda rebuda d’alguns castellers de la Nova de Sant Magí— i va assolir quatre 4 de 8, tot i que només en van poder descarregar dos. Pel que fa a la Colla Vella de Valls, aquell any només va poder descarregar el 2 de 7, i van fer, així, un pas enrere.

Com hem vist, la figura de l’alcalde Fàbregas s’anava convertint en omnipresent en tot el que feia referència a Valls i als Xiquets. De fet, algunes persones identificaven la colla unificada primer i la Muixerra després com la colla oficial, i alguns castellers afirmaven que es tractava de la colla del Fàbregas, però ara fins i tot la premsa ho confirmava: Diario Español publicà una entrevista a l’alcalde Fàbregas, on se’l presentava com a «abogado y acreditado cap de colla de los famosos Xiquets de Valls». Deixant de banda la resta de l’entrevista, pel que fa als Xiquets li preguntaven: «Parece que Vendrell se cotiza esta temporada bastante alto. ¿Qué les pasa a los Xiquets de Valls?», a la qual cosa va respondre: «Los Xiquets de Valls siempre serán los Xiquets de Valls; y no me hagas decir nada más, pues no pretendo provocar con mis palabras un conflicto provincial.» El periodista afegia: «Y de aquí no lo sacamos. El cap de colla calla. Lo que no quiere decir que otorga» (8/11/1955).

El més destacat de l’any 1956 fou la celebració d’un nou concurs casteller a Tarragona. La Colla Vella va guanyar-lo amb 2.670 punts (2 de 7, 3 de 7 per baix i 3 de 8 carregat). La Muixerra va aconseguir 2.010 punts (4 de 8 carregat, 3 de 7 per baix, intent de 3 de 8, intent de 2 de 7 i 4 de 7 amb el pilar). Els Nens del Vendrell va assolir 1.920 punts (3 de 7 per baix, 2 de 7 carregat, intent 4 de 8 i 4 de 7 amb el pilar). Finalment, la Nova de Tarragona n’aconseguí 1.000 (3 de 7, 2 de 6 i pilar de 5) i la Vella de Tarragona 400 (2 de 6).

Aquest concurs va mostrar diverses coses. D’una banda, les colles tarragonines no passaven pel seu millor moment i, si el 1954 la Colla Nova de Sant Magí havia pogut fer el 4 de 8 amb l’ajut dels vallencs de la Muixerra, i l’any següent l’havia fet la Colla Vella amb el suport dels vendrellencs, aquesta temporada cap de les dues no havia pogut fer castells importants. D’altra banda, els Nens del Vendrell només van aconseguir el 2 de 7, no van poder amb el 4 de 8 i ni tan sols van intentar el 3 de 8. Pel que fa a les colles vallenques, van ser les veritables protagonistes, ja que carregaren els castells més importants. A més, aquesta edició del concurs va viure una important reducció de públic, potser motivada pel mal moment de les colles locals o perquè els afeccionats, sabent que les colles no rebrien ajudes externes, no esperaven massa bons castells. Fos com fos, sembla que la prohibició de rebre ajudes va posar cada colla al seu lloc.

La pugna pel lideratge casteller continuà a Vilafranca, amb la participació dels del Vendrell i la Vella de Valls. Els primers van mostrar que s’havien refet del concurs, tot descarregant el 4 de 8 i el 2 de 7, mentre que els vallencs van tenir un paper molt discret. De fet, van actuar els tres dies de festa i només van poder carregar el 2 de 7 el dia 31.

En definitiva, aquell any es va reduir el nombre de castells importants. Els Nens només van poder descarregar dos 4 de 8 i una torre de 7. La Muixerra tan sols va poder carregar el carro gros al concurs, mentre que la Vella de Valls, tot i guanyar el concurs carregant el 3 de 8, només va poder fer quatre 2 de 7, un dels quals carregat. Pel que fa als Castellers de Vilafranca, només van actuar per la festa major d’hivern.

Una carta de Fèlix Cusiné preveia com seria la temporada del 1957: «El quatre de vuit haurà estat el castell senyera de la nostra època. Fins ara l’han vingut realitzant amb bastanta senzillesa. S’ha arribat a jugar-hi, però ara, no sé per què, li tenen respecte. Aquest castell, dissortadament, s’acaba, amic. Pocs en veurem la pròxima temporada, i no m’estranyaria que no poguessin acabar-ne cap. De tota manera, els castells no moriran mai. L’afició està massa arrelada per a que morin. A més, folkòricament tenen un valor com mai no havien tingut i això els farà eterns» (Català i Roca 1981: II, 10).

Els Nens del Vendrell, per la seva festa major, van fer el 4 de 8, mentre que els vallencs, per Sant Joan, van tenir una actuació modesta, fins al punt que Juventud feia crides per donar-los suport: «Nuestros bravos Xiquets han demostrado lo que son capaces y lo que son y sien­ten. Pero esto exige algo práctico. No ver los castillos como un espectáculo, sino tomar parte en ellos y, cuando menos, ayudarles moralmente para que, al verse comprendidos y co­rrespondidos, continúen su gloriosa vida» (28/07/1957).

La temporada seguia i arribà la festa major de l’Arboç on, des del final de la guerra, sempre hi havien actuat els vallencs, excepte el 1953 i 1954. Aquell any van contractar-hi els Nens del Vendrell. L’actuació no va ser tan bona com s’esperava i a la publicació local Fe i Vida ho van valorar d’aquesta manera: «Sempre hem opinat […] que els castells muntats per les colles de Valls són distints dels castells d’altres colles de Catalunya. Aquells tenen un aplom i una serenitat que malgrat tot no ha pogut ésser superada» (15/09/1857).

Al mateix número apareixia un altre escrit, del Patronat Local de Castellers Nens dels Vendrell, dirigit a l’alcalde de l’Arboç, on s’explicava que estaven molt agraïts per la contractació i s’oferien per fer una actuació d’agraïment: «I en obsequi a l’afició, intentaran, entre altres, l’alterós quatre de vuit» (Català i Roca 1981: II, 14 i 15). De fet, tal com havien promès, el 15 de setembre van carregar-hi el 4 de 8.

A Vilafranca van coincidir els Nens i la Colla Vella de Valls. La millor actuació de la diada fou per als primers, que van assolir un bon èxit descarregant el carro gros i la torre de 7. I pocs dies després, a Torredembarra, van repetir amb el 4 de 8.

És evident que la davallada que es vivia a Valls era estranya, fins al punt que el Diario Español del 13 de setembre, s’hi referia dient que «este progresivo retroceso que hoy en día están experimentando las Colles Nova y Vella de Valls —en mayor grado la primera— no está motivado como ayer por la ausencia de un adversario en liza. No es ningún secreto el que la colla vendrellense de los Nens ha quedado desde hace dos temporadas sin contendientes en la ejecución de los grandes castillos y esta indiferencia que los Xiquets observan, este ocaso que —insistimos— inician, es a nuestro parecer de una notoria gravedad para la vivencia de este espectáculo tan nuestro».

La resposta arribà per Santa Úrsula, quan la Colla Vella reconduí el final de la temporada amb el 2 de 7 i el 3 de 7 per baix descarregats i carregant el 3 de 8. La Muixerra, per la seva banda, continuava igual i va fer el 3 de 7 per baix, el 4 de 7 amb el pilar al mig i un 2 de 6.

Els Castellers de Vilafranca, l’any anterior, s’havien desorganitzat. Tal com explica Eloi Miralles, però, les autoritats van esperonar la reorganització de la colla per tal que participés en la celebració del Día de la Provincia —es tractava d’una festa franquista en què es pretenia commemorar el territori i on participaven agrupacions folklòriques, bandes municipals i, és clar, les autoritats, locals, provincials i governatives. Amb l’objectiu de reprendre l’activitat, la colla es dotà d’uns estatuts i es decidí canviar el color de la camisa que, si fins llavors havia estat rosada, passà a ser verda (2015: 20-30).

Com a nota curiosa, el 13 d’octubre, en un festival a Barcelona, la Colla Vella i els Nens del Vendrell, quan feien els pilars, van desplegar un anunci de «Jabón en polvo Elena», que va suscitar una resposta força negativa. L’ús de publicitat no va sentar gaire bé a l’entorn casteller.

Com anem veient, a finals de la dècada dels cinquanta tot el fet casteller estava vivint un cert retrocés. Així, la temporada del 1958 va estar marcada per diversos factors.

El primer fou l’actuació que la Colla Vella va fer a Brussel·les els dies 25 i 26 de juliol, que es va convertir en la primera actuació castellera fora de l’Estat —tot i que prèviament els del Vendrell ja havien necessitat el passaport per anar a Andorra el 1952. Poc després, els mateixos Nens van fer una sortida pel nord de l’Estat, i actuaren a Portugalete i Bilbao, cosa que suposà una bona empenta per a les dues colles.

El segon és que es produí el final de la Muixerra, després de la festa major de l’Arboç, on la colla hi va tenir un paper modest (3 de 7 per baix, 4 de 7 amb el pilar carregat i dos intents del 2 de 7).

Eusebi Domingo Forès recorda d’aquell dia que «va caure quasi tot, en una reunió de la junta es va decidir dissoldre la colla. Jo m’hi vaig oposar, però vaig dir que, si es desfeia, jo seguiria fent castells i si no em volien els de Valls aniria a Tarragona» (Cervelló 2015: 384).

Sembla, doncs, que la Muixerra es va trobar amb diversos fronts oberts. D’una banda, es produí un canvi en la direcció de la colla (Llorenç Fabra i Ramon Pallarès deixaren el càrrec i l’ocupà Rafel Parés Domènech). De l’altra, hi havia una falta de relleu, ja que molts joves no tenien accés a llocs de compromís. Finalment, la política també hi va jugar un paper important. La percepció de molts aficionats era que la Muixerra gaudia del favor de l’alcalde Fàbregas, mentre que la Vella n’exercia l’oposició. Segurament no es tractava d’una oposició directa al règim, però, com hem anat veient, es produïren algunes tensions, motivades o promogudes pels elements carlins vallencs, que eren aprofitats per mostrar al poble algunes debilitats de l’autoritat. Pere Secall Duch ho resumia d’aquesta manera: «Amb tota objectivitat i mirades les coses fredament, puc dir-li que nosaltres ens havíem vist abandonats de tothom, a vegades combatuts a sang i foc dins del nostre propi ambient, i d’aquesta manera no es poden fer castells. Moltes altres coses podria dir-li, algunes de denigrants, però prefereixo silenciar-les. Potser hem pagat els errors o la política personalista i partidista d’altres» (Català i Roca 1981: II, 44 i 45).

La conseqüència directa de la desaparició de la colla vallenca, que rebia el suport de molts aficionats locals, fou la creació dels Minyons de l’Arboç, que aquell any van realitzar cinc actuacions amb castells com el 3 de 6 per baix, el 4 i el 5 de 6, la torre de 6 o el 4 de 6 amb el pilar.

Per la seva festa major, els Nens ja van descarregar el 4 de 8. A Vilafranca, els dies 29 i 31 va actuar la colla local, mentre que el 30 d’agost s’enfrontaren la Vella de Valls i els Nens del Vendrell. Els vallencs foren els vencedors amb una actuació peculiar. Van descarregar el 2 de 7 i el 4 de 8 i intentaren el pilar de 6, igual que els Nens, però aquests darrers només van poder carregar la torre. El 4 de 8 de la Colla Vella fou el primer carro gros que els vallencs aconseguien descarregar des del 1934. Amb tot, entre el 4 de 8 i el pilar es produí una baralla entre les dues colles, que evidenciava la rivalitat existent.

El final de temporada encara deixà un altre 4 de 8 dels Nens, el 16 d’octubre al Vendrell, mentre que la Vella, per Santa Úrsula, només pogué carregar el 2 de 7.

A Barcelona, a finals d’any, aparegué una nova colla, el Cos de Castellers de Barcelona, integrat en les activitats de Ballets de Catalunya. Els fundadors foren Ramon Sala (antic cap de colla dels Castellers de Vilafranca), Josep Durich i Pere Català i Roca, i estava integrada per una quarantena de membres. La presentació oficial de la colla barcelonina es produí l’1 de març del 1959 a la plaça de Sant Jaume, on van fer el 3 de 5 net, el 4 de 5 net, el 2 de 5 net i dos pilars de 4. La millor actuació de l’any va ser un 3 de 6 al Poble Espanyol.

Aquell any també s’iniciava amb la particularitat que a Valls només hi havia una colla, la Vella, que actuà per la Candela amb l’objectiu de recaptar diners per a la família d’un casteller de la Muixerra que ho necessitava. Sembla un fet curiós si pensem en la rivalitat existent, però també és cert que en moments de necessitat les colles havien mostrat una gran solidaritat, com quan el 1948 morí un casteller de la Vella.

Per Sant Joan, la Colla Vella va fer el 4 de 7 amb el pilar i el 3 de 7 per baix, i intentà el 2 de 7, mentre que els Nens, en el context de la seva festa major local, van carregar el 4 de 8.

A Juventud de l’11 de juliol van publicar una carta que evidenciava, en primer lloc, la falta de suport popular al cordó dels castells. En segon lloc, feia la proposta de formar un agrupació d’amics dels Xiquets de Valls, amb noves idees per tal de solucionar els problemes. I, finalment, feia una crida als vallencs per tal que donessin suport als Xiquets, tant si eren aficionats de la Vella com si no, pel simple fet de ser l’única colla que hi havia a la ciutat.

A Vilafranca passava més o menys el mateix. En un article que explicava l’evolució de la colla local, l’autor deia: «Quan el vell casteller, que fa 50 anys que aguanta castells, mira enlaire i veu els balcons plens de joventut recorda amb tristesa l’època d’or dels xiquets. De tu depèn, en gran part, que aquesta època retorni. Els castells esperen la teva col·laboració: vindràs?» (Acción Católica, 17/07/1959). Per aquestes paraules sembla que, més o menys, a tot arreu passava el mateix.

Per Sant Fèlix, els dies 29 i 31 van actuar els castellers locals, mentre que el 30 foren contractades les colles de l’Arboç (5 de 6, 4 de 7 carregat, 2 de 6 i pilar de 4) i la Vella de Valls (3 de 7 per baix, 2 de 7 carregat, intent de 4 de 8 i pilar de 5).

A Panadés del 5 de setembre comentaven la bona actuació de la colla local, el mèrit d’haver contractat una colla recentment creada, que els vallencs no havien estat a l’altura i, finalment, que s’havia trobat a faltar els vendrellencs, que aquell any tampoc no anaren a Torredembarra, on van ser contractats també els arbocencs.

El final de temporada va mostrar que, tot i la reducció en les sortides, els Nens van descarregar el carro gros per Sant Zacaries. I els vallencs tampoc no van tenir una bona actuació per Santa Úrsula, perquè el pom de dalt del castell presentava dificultats. Per solucionar-ho, segons Agustí Pena, els nens començaren a assajar a part, costum que, a partir d’aleshores, es va anar imposant (1999 I: 68).

La resta de colles, malgrat que estaven situades en un altre nivell, van dur a terme força actuacions. Les dues colles tarragonines van fer-ho fora de la seva ciutat. La Vella, al Vendrell, Madrid i Saragossa, mentre que la Nova de Sant Magí es desplaçà al Vendrell i a Torredembarra. Els Minyons de l’Arboç, a banda de les sortides esmentades, també van actuar per les festes majors dels pobles propers, com Bellvei o Castellet i la Gornal.

La nova dècada s’iniciava amb molts interrogants entorn del fet casteller. Les darreres temporades s’havia produït un allunyament entre els castellers i els aficionats i, a poc a poc, disminuïa l’altura de les construccions que bastien. Amb aquell retrocés la nova temporada es plantejava complicada. S’aconseguiria sortir de l’estancament, o encara s’agreujaria més?

Els vallencs van tenir una actuació modesta a la seva festa major, sense intentar ni el 2 de 7 ni el 4 de 8, i a Vilafranca no van voler-hi anar, amb la qual cosa rebutjaren la proposta que se’ls havia fet arribar. Per Sant Fèlix, els dies 29 i 31 d’agost, van actuar els Castellers de Vilafranca, i el 30 els Nens del Vendrell.

En l’actuació del dia 29, sense cap col·laboració externa, els vilafranquins van fer el 3 de 7, el 2 de 6 i el pilar de 5 al balcó. El 30, els del Vendrell van poder carregar el 4 de 8 al segon intent i completaren el 4 de 7 amb el pilar, el 3 de 7 per baix al segon intent i dos pilars de 5 al balcó. De fet, en tota la temporada només van poder descarregar el carro gros per la fira del Vendrell.

Aquell 1960 els Castellers de Vilafranca només havien fet una actuació fora de la vila, a Mataró. I a Tarragona, en determinats moments, les colles s’unien i actuaven de manera conjunta, com per exemple per Santa Tecla, quan es va estar a punt de no contractar-hi cap de les dues colles locals perquè sol·licitaven una quantitat de diners que l’Ajuntament no estava disposat a satisfer. Tot i desconèixer l’acord econòmic a què arribaren les diferents parts, finalment hi va haver castells per la festa major. El dia 23 van actuar les dues colles per separat, però s’ajudaren mútuament per fer pinya en els respectius castells. Fins i tot intentaren dues vegades el 4 de 8: el primer intent va caure quan es col·locava l’aixecador i el segon, quan ho feien els quints. L’endemà, dia 24, van repetir actuació conjunta i després cada colla va fer un pilar de 5. Arribava el moment d’aixecar els pilars de 4, pujar i baixar les escales de la Catedral i dirigir-se a l’Ajuntament. La Colla Nova de Sant Magí en va resultar vencedora (Diario Español, 24 i 25/09/1960).

El panorama era força similar arreu. De fet, mitjançant una subvenció que sol·licità Jan Julivert a la Diputació de Tarragona sabem la situació que es vivia al Vendrell:

Los castells vendrellenses empiezan su segunda época con la salida de los Nens del Vendrell en 1926. Esta fecha marca el inicio de un período de resurgimiento que culminará en 1951 con la erección del añorado tres de vuit. En los años subsiguientes y a pesar de la calidad de los castells que la colla ha venido ejecutando, han empezado a notarse un desinterés, desaliento y falta de espíritu que comprometen positivamente el futuro de la colla.

¿Sus causas? Lo inevitable; el cambio paulatino de las costumbres y usos propios de los extraños y bárbaros, con la consiguiente depreciación de nuestros valores tradicionales. Los precios de las contratas que, con ser alzados, no suelen llegar a cubrir el valor de un jornal de trabajo y también, factor a tener en cuenta, la escasez de grallers. (Arxiu General de la Diputació de Tarragona [AGDT]. Sol·licitud de l’Ajuntament del Vendrell a la Diputació d’una subvenció per als Nens del Vendrell, 26/09/1958)

L’entorn casteller es va adonar de la situació. A Valls es va reprendre la idea de crear un nou Patronat, el mateix que proposava Jordi Morant respecte a Tarragona: «Voy a exponer una idea que […] es la formación de el Patronat dels Castells de Tarragona, idea que muy bien podría cristalizar y llevarse a la práctica. Invito a castellers y amantes de esta demostración folklórica a exponer sus sugeren­cias e iniciativas. Un Patronato que cuidaría del fomento constante de este espectáculo sin par, que sabría administrar a la perfección, ayudar económicamente y materialmente a los accidentados y propagar por doquier esta fiesta popular orgullo de nuestra ciudad» (Diario Español, 06/10/1960).

A finals dels anys cinquanta el fet casteller va patir una crisi generalitzada que coincidí amb el final de l’autarquia i l’inici de la modernització. Amb la instauració del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica (aprovat per decret-llei el 21 de juliol del 1959), s’inicià l’obertura dels seixanta, que suposà la modernització de l’Estat.

La nova dècada es va iniciar amb un ambient decaigut al voltant dels castells. El franquisme havia privat el món casteller del seu tret identitari i convertí els castells en una relíquia pròpia d’una societat arcaica i rural, on es potenciava una rivalitat intranscendent entre els municipis. Això suposà un allunyament de la ciutadania en un moment en què la modernitat començava a ser un factor determinant i els apartà dels nous gustos que estaven sorgint. Tot i això, el règim continuava utilitzant els castells en diversos actes d’exaltació política.

La temporada del 1961 s’inicià a Valls per la Candela, com tots els anys acabats en 1, i la Colla Vella hi va fer el 2 de 7 com a castell més destacat.

Durant aquelles Decennals es van produir dos fets prou rellevants. D’una banda, la Diputació de Tarragona va fer entrega de la medalla d’argent a les colles castelleres de la província, i la lliurà a la Colla Vella de Valls per raó de l’antiguitat i els triomfs vallencs. Hi van assistir els caps de colla de la Muixerra, dels Nens del Vendrell, de la Vella i de la Nova de Tarragona, dels Castellers de Vilafranca, el representant de l’antiga colla dels Mirons, el dels Minyons de l’Arboç i el dels Xiquets de Gavà (Català i Roca 1981: II, 83).

D’altra banda, la Colla Vella va prendre part a la processó com una entitat més. Si fins llavors els castellers anaven al davant de la processó, aquella vegada la canalla va fer el mateix, mentre que la resta de la colla, amb uniforme casteller i la seva bandera, desfilà amb la resta d’entitats municipals. No hem d’oblidar que en aquella època pertànyer a una colla castellera no estava gaire ben vist per la resta de la societat, i que la Colla Vella s’equiparés amb la resta de grups va representar el primer pas cap a la dignificació de la figura dels castellers.

A Gavà, la colla es va reorganitzar, però van decidir canviar-se el nom i adoptar-ne un que aportés més fama al seu municipi: Colla Castellers Xiquets de Gavà. Llavors estava integrada per quaranta homes i cinc nens.

Els Castellers de Vilafranca també van realitzar canvis i el nou cap de colla fou Carles Domènech, que va ocupar el càrrec fins al final de la temporada següent.

A l’Arboç, els Minyons van descarregar per primera vegada el 4 de 7. Els Castellers de Vilafranca, que ja havien actuat a Igualada, per Sant Fèlix van intentar la torre de 7, però no l’aconseguiren. El Nens, el dia 30, van carregar el 4 de 8, que caigué després de fer l’aleta. Per Santa Tecla, a Tarragona, de nou van sortir les dues colles unides i van intentar, sense èxit, el 4 de 8 i el pilar de 6. Acabats aquests intents, les dues van actuar per separat, igual que succeí l’endemà, diada de la Mercè. Per Santa Teresa, els del Vendrell van repetir el carro gros, castell que només havien bastit ells.

A Valls, feia poc que la Muixerra havia reaparegut. Un grup de joves es van animar i van tornar a fer castells. L’única actuació de l’any fou per Santa Úrsula, on van fer el 4 de 7 amb el pilar, el 2 de 7 i el pilar de 5 —tot i que van intentar el 4 de 8 i el 3 de 7 per baix. Aquell dia la Colla Vella descarregà el segon 2 de 7 de la temporada.

Un article de Tomás Salvador es referia a «Las Torres Catalanas» amb aquestes paraules: «Las torres o castillos humanos que levantan en algunos pueblos catalanes son toda una muestra de unidad colectiva. Sin el apoyo básico de todo el pueblo no podrían levantarse. […]. Los castellers comienzan necesitando los pilares, tanto físicos como morales, del pueblo» (Català i Roca 1981: II, 87). Podríem pensar que l’autor demanava una mica més d’implicació per part dels aficionats, i més si, com hem vist, les colles es queixaven que els faltava cordó.

Tot i la situació que es vivia, aquell any també es va produir una iniciativa curiosa. Des de Vilafranca es van iniciar els tràmits per realitzar un monument casteller, la qual cosa provocà tensions entre Valls i Vilafranca, que es disputaven la capitalitat castellera. Durant el 1962 van continuar les discussions sobre la seva ubicació, i alguns vallencs no s’ho van prendre massa bé. Juventud titulà un article com a «Nuestros Xiquets de Valls», en què deia: «Ahora como un slogan propagandístico, igual que si se tratara de un invento que se registra, como una marca cualquiera para explotación y beneficio turístico, o para lograr un renombre en el mundillo intelectual o literario o por lo que sea, se descubren los castellers y se explican gestas de éstas como si no se debieran a los Xiquets. Por eso hemos escrito nuestros Xiquets de Valls porque es así y también para defenderlos», i afirmava que l’Ajuntament vallenc també faria fer un monument i es constituiria un nou Patronat i deixava clar que, aquesta vegada, no intervindria per a res en la direcció de les colles i que només rebrien el seu suport per potenciar l’activitat castellera (17/02/1962).

Per Sant Joan les colles vallenques es van retrobar a la plaça del Blat. La Vella va descarregar el 2 de 7 i la Muixerra va intentar el 4 de 8.

Els Minyons van actuar a Vilanova i, tot i que van rea­litzar un bon paper, la premsa indicava que la situació d’ensopiment afectava arreu: «Llàstima que aquesta sortida, que tant d’èxit espectacular va obtenir, servís per demostrar-nos que l’interès i afecció dels components sembla que va en descens i que les coses comencen a fer-se una mica per força» (Fe i Vida, 19/08/1962).

Per Sant Fèlix, a Vilafranca, la colla local va actuar els dies 29 i 31. Pel que fa al dia 30, es van trobar a la plaça les dues colles vallenques. La Colla Vella va aconseguir carregar el 4 de 8 i el 2 de 7, mentre que la Muixerra només va poder carregar el segon.

Emili Miró escrivia a Pere Català i Roca i li detallava la situació dels Nens del Vendrell: «No et fiïs massa de la potencialitat de la colla, per tal com hi pujaren tres castellers de Tarragona i quatre de Vilafranca. I, per si això fos poc, un regidor hagué de demanar que els aficionats s’acostessin al rotllo o que, si no, no es podria provar el quatre de vuit. Quan cal demanar això i el Jan ha d’anar a buscar castellers a fora, no és pas bon auguri per a la vida d’una colla. […] Sembla que hi hagi desgana en fer castells, i és que el Julivert no es veu amb cor de fer el castell de set amb els del Vendrell solament. En fi, ja veurem si aquest delicat malalt fa una revifalla» (Català i Roca 1981: II, 96). L’autor es referia al 4 de 8 que van fer per la fira del Vendrell.

A Valls, per Santa Úrsula, només actuà la Colla Vella, la qual, a banda d’altres construccions, carregà el 2 de 7.

El protagonista de l’any 1963 va ser una altra vegada el monument casteller, que fou inaugurat el 30 d’agost, a Vilafranca, coincidint amb la festa major local. Els escrits a la premsa es van anar succeint i, més o menys, la qüestió principal girava a l’entorn de la capitalitat del món casteller. Amb tot, durant l’acte inaugural van aixecar un pilar les dues colles de Tarragona, els del Vendrell, l’Arboç, el Cos de Castellers i els castellers locals —fou la primera vegada que es veia una trobada d’aquesta mena.

A la diada de Sant Fèlix, el dia 30, hi van participar la Vella i la Muixerra. Els primers, a banda de descarregar el 3 de 7 per baix, van carregar el 4 de 8 i el 2 de 7, mentre que els segons van descarregar el 3 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar i van carregar el 3 de 7 per baix.

Per Santa Tecla, només actuà la Colla Vella tarragonina, que poc abans havia actuat a Sant Sebastià. L’altra colla de la ciutat, la Nova de Sant Magí, va passar a ser dirigida per Francesc Pedrola, Garrofeta, i van comparèixer a plaça només pel dia del Pilar.

Per Santa Úrsula la Colla Vella va carregar el 4 de 8 i descarregar el 2 de 7, i fins i tot intentà el pilar de 6. La Muixerra també hi va actuar, però desconeixem els castells que va fer —en tot aquell any només havien fet dues sortides.

Per Santa Teresa, la fira del Vendrell, els Nens van descarregar el 4 de 8, que va ser l’únic d’aquella temporada.