L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936 va suposar la paralització de l’activitat castellera. De castells, però, se’n van alçar durant el conflicte bèl·lic, tant en el bàndol republicà com en l’insurgent. El discurs que es deriva de la seva estètica, plasticitat i espectacularitat va suscitar que s’hi recorregués —o se’ls instrumentalitzés, conscientment o insconscientment— a remolc dels esdeveniments, tant en instants de lleure o d’afirmació de la identitat com en actes benèfics o propagandístics.
Aquestes construccions també dibuixen un context de renovació i reivindicació de la identitat col·lectiva. L’exercici de tradicions molt estimades, a més de confortar i esbargir, va recordar als participants la seva adscripció a una comunitat que sobrepassava els credos confrontats en la guerra fratricida.
Els Xiquets de Barcelona, la Colla Nova dels Xiquets de Valls —suposadament— i una colla de soldats catalans republicans al front de Madrid van aixecar-ne en el costat republicà. Uns requetès i uns presos, en el rebel.
Els Xiquets de Barcelona van intervenir almenys en tres festivals a favor de la causa republicana a Barcelona. En primer lloc, el matí del diumenge 23 de maig del 1937 a Montjuïc (Barcelona) en la Diada de la Bona Voluntat, organitzada per la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i Ràdio Barcelona per commemorar la Conferència de Pau de la Haia del 18 de maig del 1899, la primera ocasió en què representants d’Estats van plantejar-se la reglamentació de les guerres i la creació d’un tribunal internacional d’arbitratge. D’altra banda, també va actuar el dissabte 24 de juliol del 1937 a la tarda a la plaça de toros Monumental de Barcelona en un festival promogut per Socors Roig Internacional a benefici dels damnificats pel bombardeig d’Almeria, a càrrec d’una flota alemanya la matinada del 31 de maig en represàlia a l’atac de dos avions republicans al vaixell alemany Deutschland dos dies abans, en confondre’l amb el Creuer Canarias. Finalment, el diumenge 25 de juliol del 1937 també participaren a Montjuïc (Barcelona) en la primera Setmana d’Ajut Català, una organització femenina d’ERC de suport als combatents al front.
A Valls també se n’esperaven el 15 d’agost del 1937 en un festival a benefici de l’Hospital de Sang i la Biblioteca del Soldat del Batalló de l’Exèrcit Popular destinat a la població. Aquí lliga l’oferiment de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, en sintonia amb la seva etiqueta liberal, d’esquerres i amiga de la República, de col·laborar en actes en suport de la causa.
La intervenció de la Colla Nova dels Xiquets de Valls també va pensar-se per a un marc de molta volada en què el règim constitucional republicà va participar per mirar d’obtenir ajuts i simpaties internacionals. El 1937, suposadament a mitjans d’octubre, juntament amb d’altres números de la terra, havia d’exhibir-se a l’entorn del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París, atenent la crida del Comitè Català per a l’Exposició Internacional de París, un organisme de la Generalitat de Catalunya creat amb ocasió d’aquest esdeveniment internacional. Els components de la Colla Nova hi havien d’estrenar camises per assegurar-se que la muda no deslluís el seu concurs. El color triat, vermell encès, ja el de la formació, a més, casava amb l’imaginari del bàndol republicà.
Una vintena de soldats de la Brigada 111, destinada a la defensa de Madrid, la majoria, per no dir tots, procedents del Camp de Tarragona i el Penedès, i castellers abans del juliol del 1936, van ser aplegats per plantar castells amb la finalitat d’engrescar les tropes i actes de suport a la República al front de Madrid. Els vendrellencs Salvador Arroyo Julivert i Pere Ferrando Romeu han ressenyat diverses peculiaritats d’aquella agrupació. El seu uniforme «era prou definitori: el vestit de caqui dels milicians, amb gorra militar i una faixa negra que s’havien fet enviar des de casa. També la música fou adaptada segons les necessitats del moment: la tradicional tonada de les gralles fou substituïda pel ritme d’un tabal que augmentava de to quan es feia l’aleta o la figuereta, tot recordant un número de circ. Amb aquests elements s’havia fet, a més del pilar de quatre i el tres de sis, la torre de cinc». L’enxaneta, a més, alçava el puny dret enlaire en lloc de fer l’aleta, un gest molt expressiu d’aquell temps (Arroyo i Ferrando 1995: 176).
Aquest col·lectiu va exhibir-se, entre d’altres ocasions, el 23 de juliol del 1938 a l’estatge de la Llar del Combatent Català de Madrid, al carrer Serrano núm. 123, durant l’acte de lliurament d’un banderí a la 143 Brigada, 111 Batalló. La Llar del Combatent Català de Madrid fou fundada el gener del mateix 1938 com a punt de trobada i suport als soldats catalans mobilitzats al front de Madrid. El 5 d’agost del 1938, també a la Llar del Combatent Català de Madrid, per honorar la visita d’elements de la Divisió 6. El matí del 27 d’agost del 1938 en un festival al Camp de Chamartín, com a clausura d’una setmana d’activitats de la mateixa Llar del Combatent Català de Madrid. L’11 de setembre del 1938, al Teatro de la Comedia, al carrer Príncipe núm. 14, en la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya a iniciativa la Delegació de la Generalitat de Catalunya, la Llar del Combatent Català, la Delegació del PSUC, el Casal de Catalunya i el Frente Popular. El 7 de novembre del 1938, a la Base d’Instrucció de la Quarta Divisió. I el 12 de novembre del 1938, al teatre del Círculo de Bellas Artes, al carrer Marqués de Casa Riera núm. 2, en el comiat a les Brigades Internacionals orquestrat pel Comitè Provincial del Partit Comunista d’Espanya.
Pel que fa al bàndol rebel, tampoc no van faltar castells. Almenys elements del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat van plantar algunes construccions amb pretensions castelleres, a més d’exterioritzar d’altres expressions culturals catalanes, el 16 de juny, diada de Corpus Christi, i el 3 de juliol del 1938, respectivament, a Riaza (Segòvia) i San Esteban de los Patos (Àvila), mentre es reorganitzaven a la rereguarda. El Terç va ser una unitat militar carlina formada per catalans evadits de la zona republicana.
De la jornada a San Sebastián de los Patos hi ha una fotografia. Aquesta, però, no palesa l’execució d’un castell, sinó una figura de Falcons: «La piràmide dreta», «El que s’obre», «La piràmide quatre, tres, dos» o «El quatre obert». Això no és estrany si tenim en compte que una tercera part dels enrolats al Terç, més de 300, havia pertangut a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, l’associació juvenil catòlica més potent a Catalunya de la Segona República i la que va introduir la tradició dels Falcons a casa nostra. Els requetès, doncs, devien recordar en uns instants de calma allò après pocs anys abans en la seva etapa fejocista (nom genèric dels afiliats a la Federació).
Pilar de 4 dels castellers de la Brigada 111, al front de Madrid-Brunete.
(Foto: Col·lecció Leandre Fabré Boixadós))
3 de 6 amb figuereta dels castellers de la Brigada 111, al front de Madrid-Brunete.
(Foto: Col·lecció Leandre Fabré Boixadós)
Una tessitura diferent, per la cruesa de l’escenari i el seu final fatídic, és el succés ocorregut l’agost del 1936 a les bodegues del vaixell Río Segre, ancorat al port de Tarragona i utilitzat com a presó. El relat del Germà Adeodat Cardellà, monjo de Montserrat, empresonat al vaixell el 6 d’agost, és prou punyent: «Una vegada hi havia una colla de Valls i van voler fer els “xiquets de Valls” muntant un dels seus castells. Em recordo que jo estava a baix de tot i que aguantava amb els peus, perquè em van dir: “Posi’s així de costat, aguantant amb els peus”. I diu que van sortir per sobre la coberta, on hi han aquells pals, per aquell forat o pou per a baixar la càrrega. Van arribar fins allà a dalt. Es veu que això no va agradar als del Comitè revolucionari, i l’endemà van assassinar tots els de Valls que hi havia pres part. Vaig tenir una por que també els hagués d’acompanyar! Però es veu que no ho van saber» (Sans 1992: 53).
La piràmide dreta bastida per elements del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, a San Esteban de los Patos (Àvila), el 3 de juliol del 1938.
(Foto: Col·lecció Salvador Nonell Bru)
Germà Deodat Cardellà va coincidir al Río Segre amb quinze requetès de l’Agrupació Social Tradicionalista del carrer d’en Bosch de Valls, que estaven presoners per haver-se traslladat a Tarragona el 19 de juliol amb la intenció de sumar-se a la rebel·lió. Francesc d’Assís Gazo Fargas, cronista casteller excel·lent i vinculat estretament amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls, del qual s’ha parlat més amunt, n’era un. Els cadàvers d’aquests quinze vallencs es van descobrir, uns, el 17 d’agost al terme de Roda de Berà, i la resta, dies més tard, el 26, al del Catllar.
