Primera etapa (1926-1929)

L’inici del període de la Renaixença castellera, ja s’ha dit, s’ha establert a la tardor del 1926, a partir de l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, respectivament, per les festes tarragonines de Santa Tecla, el 23 de setembre, i per la fira vendrellenca de Santa Teresa, el 15 d’octubre. El debut dels dos col·lectius ha adquirit tanta rellevància perquè es considera que no només van apuntalar i consolidar l’activitat castellera en pròpia plaça, sinó també perquè encomanà la seva alegria al conjunt del món casteller. A banda de ser requerits a punts de perfils distints d’arreu del territori, els tarragonins i els vendrellencs van contribuir al despertar dels Xiquets de Valls, les colles castelleres amb més projecció de con­suetud, en estat letàrgic durant les darreres dècades, el període de la Decadència castellera. La redinamització, de tota manera, no va visua­litzar-se de manera immediata. Les primeres evidències cal buscar-les durant la tardor del 1929 amb el primer 4 de 7 dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell.

Hi ha, però, altres moviments, no tan elogiats, del mateix 1926, ocorreguts durant l’estiu i, per tant, immediatament anteriors a la presentació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, que també fan entendre la revivificació dels castells d’aleshores ençà.

El 1926 també va resultar decisiu pel fet que els castells recobressin el seu lloc de consuetud a la festa major de l’Arboç, el quart diumenge d’agost, en aquella ocasió de la mà de la Colla Vella de Valls. La regressió castellera també s’havia manifestat a la població els darrers temps malgrat les arrels profundes i extenses del seu substrat casteller. L’anterior presència datava del 1917, també a la festa major i amb la Colla Vella de Valls a la palestra. Pel mig només es constata el pilar d’uns veïns a l’edició del 1922 a l’entrada de les autoritats a la celebració de Completes i les temptatives de cridar els Xiquets de Valls a les tres edi­cions següents: el 1923, 1924 i 1925.

L’empresa arbocenca potser no ha tingut tant de ressò perquè no es va constituir una colla pròpia com Tarragona i el Vendrell, malgrat que sumava prou potencial, sinó per empènyer el carro dels Xiquets de Valls, la solució d’antany. L’empatia que va cultivar-se de nou amb els Xiquets de Valls es traduí en el fet que a l’Arboç no es defallís per fer-los costat, que els veïns més entusiastes i valuosos ja se sadollessin, com també era tradició, defensant posi­cions compromeses en els castells dels Xiquets de Valls i, per tant, que la fundació d’una colla local, els Minyons de l’Arboç, es posposés fins al 1958. L’Arboç, doncs, va contri­buir decididament al redreçament dels castells fent confiança i apuntalant els Xiquets de Valls any rere any. Però pel camí també va acollir algunes de les diades més brillants de l’època. No debades, mitjançant aquesta fórmula ja s’hi van veure castells de 9 pisos durant el període d’apogeu vuitcentista i diversos dels darrers de vuit, entre d’altres construccions, a cavall dels segles XIX i XX.

A l’estiu del 1926 també va ser important que Torredembarra fes les paus amb el seu atapeït pòsit casteller. El privilegi de ser al rovell de l’ou de l’àrea històrica dels castells, a cavall del Camp de Tarragona i el Penedès pretèrit, tampoc no va impedir que l’activitat s’hi refredés i, per tant, que les actuacions també acabessin per no sovintejar durant el primer quart del segle XX. La població havia estat plaça forta de la Colla Nova de l’Escolà. Les anteriors presències castelleres reculen al 1920, de la mà de la Colla Nova de l’Escolà, i al 1919, dels locals Xiquets de la Torre.

En aquest cas, la poca publicitat de l’aportació de la Torre potser rau en el fet que els castells tornessin, també els dies de la festa major, a llaor de santa Rosalia de Palerm, el 4 de setembre, mitjançant distintes solucions, aparentment sense cap criteri concret. També és reconegut que la plaça va oferir diades com la del 1934, la més completa d’arreu durant força temps, fins que els Nens del Vendrell la van superar el 15 d’octubre del 1969 a la fira de Santa Teresa del Vendrell.

Els torrencs, primer, el 1926, van confiar en els amics de consuetud de Valls, la Colla Nova de l’Escolà. A continuació, entre 1929 i 1933, en les formacions a escena des de feia poc, de Tarragona i, sobretot, del Vendrell. I al final, entre 1933 i 1935, de nou, en els amics de sempre, la Colla Nova dels Xiquets de Valls, l’hereva de la Colla Nova de l’Escolà.

Els Xiquets de la Torre, una modesta colla local, també va deixar-se veure alguns cops en aquestes diades darreres. El 1926 i 1932 —el 14 d’abril, l’aniversari de la Segona República, una efemèride de l’època— i, potser, el 1927 i 1928. D’aquesta formació local s’entén que, si hagués tingut més continuïtat, volum i projecció, s’hauria atansat a l’estadi dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Cronològicament parlant, a més, s’hauria col·locat al capdamunt de l’escalafó per treure el nas abans. Els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, ja s’ha dit, també van entrar en escena el 1926, però setmanes després, respectivament, a les festes tarragonines de Santa Tecla, el dia 23 de setembre, i la fira vendrellenca de Santa Teresa, el 15 d’octubre.

Un altre element també destapa l’assumpte: la tornada dels castells a Igualada. La poca publicitat d’aquesta aportació es deu al fet que s’hi barregen fórmules distintes, tant en colles com en diades. Al cap d’uns pocs anys de la darrera presència de la Colla Vella de la Moixiganga d’Igualada, el 1923, a la festa major d’Igualada, el 24 d’agost, els Xiquets de Tarragona van actuar el 5 de novem­bre del 1926 en la celebració del 50è aniversari del Cor La Llàntia. La colla de la Moixiganga del Barri de Sant Agustí, l’última expressió d’una moixiganga d’Igualada pretèrita, el 17 de setembre del 1927 en ocasió de la seva festa major veïnal. Els Xiquets de Tarragona, el 1928 a la festa major. Els Caneles del Vendrell, el 1930 a la festa major. Els Nens del Vendrell, el 1931 i el 1932 a la festa major. La Colla Nova de Valls, el 1933 i el 1934 a la festa major. I la Colla Vella, el 1935 a la festa major.

Una nova fornada

El despertar dels castells el 1926 a l’Arboç, Torredembarra, Tarragona, el Vendrell i Igualada, seguint l’ordre del calendari, s’explica per l’empenta d’una jove fornada de castellers i en correspondència a un corrent social més favorable a l’empresa que pretenien assumir. És sabut, entre d’altres raons, que a l’inici dels anys vint del segle XX es va presagiar un futur incert per als castells perquè el poble ras, el seu consumidor i actor majoritari des d’antany, es decantava per d’altres opcions de lleure i cultura —el ciclisme, el futbol, el teatre o les sessions de ball— arran de l’extensió, des de feia dècades, d’idearis renovadors i culturalitzadors. Els castells no podien perpetuar-se gaire temps més si, mai millor dit, se seguien sostenint per la iniciativa d’un col·lectiu endogàmic i amb data pròxima de caducitat. L’endogàmia era habitual en els castells i d’altres exercicis festius. Però s’acompanyava de la fusió d’esforços intergeneracionals per reeixir i continuar endavant.

El canvi de rumb, en definitiva, la millor estrella dels castells a partir de la Renaixença, doncs, va sorgir per la presa de consciència, ni que fos inconscientment, del jovent i de part de la societat de la significació patrimonial dels castells com a emissaris d’identitat local o nacional. Això també va visualitzar-se perquè es començaven a traspassar els encotillaments socials antics, és a dir, perquè joves de cercles socials que fins aleshores n’havien restat al marge per norma també concorrien a les pinyes. La conceptualització d’esport dels castells d’ençà del tombant dels segles XIX i XX —d’aleshores també parteix l’extensió de la noció contemporània dels esports— va tenir-hi molt a veure. Més endavant, en parlar del vestuari casteller, es veurà el lligam entre els esports i la dignificació de l’activitat castellera.

La participació de joves durant la Renaixença també va aplanar-se pels ingredients de risc i singularitat que els castells contenen i perquè els joves esdevenen el grup de població més propens a submergir-se en els marcs festius. Això s’emmarca en el compliment d’un ritus de pas cap a la vida adulta, que atorga un sentiment de pertinença a la comunitat. La casuística se subratlla pel fet que tot transcorre en el context d’una celebració, la festa, sempre propícia a la sociabilitat dels individus, i s’hi mesclen ingredients característics com són faixes, mocadors, brots d’alfàbrega o música de gralles.

Bastants d’aquests joves també van implicar-s’hi perquè pertanyien ja a nissagues castelleres, que tampoc no van renunciar al mestratge i acomboiament dels seus progenitors o familiars directes. Per exemplificar-ho en alguns casos: els torrencs Anton i Josep Gras Pagès són fills d’Anton Gras Llorens, Anton Sagal; els arbocencs Toribi i Eduard Vallès Badia, de Joan Vallès Vallès; els tarragonins Pau, Esteve, Antoni i Victorí Pomerol Calbet, d’Antoni Pomerol Nogués; i els vendrellencs Joan, Magí i Emili Miró Fons, de Salvador Miró Ramon, Vador Miró.

Els castells, de tota manera, no van deixar de ser qüestionats per gent de braços superiors. El desacord era difícil de resoldre’s per les seves arrels profundes: més d’una generació sencera els havia entès com un element anacrònic i degradant en l’àmbit social. Antigament fer castells era sinònim de condició social baixa o popular, atès l’estatus de la majoria de castellers. L’activitat castellera era encara aleshores en mans de castellers professionals, veïns de condició humil, de qui se’ls destacaven gestos i maneres deficients: muda descurada (fruit del contacte físic, de descalçar-se i també dels elementals hàbits higiènics entre el poble ras a l’època), pidolar monedes, excessos etílics o baralles.

Entre d’altres, algunes línies a la premsa de Vilafranca del Penedès, la població on els castells han mantingut la continuïtat més ordenada al llarg del temps, palesen aquestes veus dissonants. L’elevada estima dels vilafranquins pels castells tampoc no hi ha impedit l’aparició d’opinions en contra al llarg del temps. Així, Fly va considerar exagerada la passió pels castells a la Senyora Vila, entre d’altres manifestacions tradicionals de la festa, el 1927. Les seves conviccions de progrés i modernitat, també en el marc ingent de la festa major, van dur-lo a veure-hi un exercici obsolet. La consciència dels valors patrimonials dels castells i l’aposta dels administradors, els organitzadors de la festa major, d’engrescar la diada de Sant Fèlix en aquella ocasió també amb el concurs dels Nens del Vendrell no van desdir-lo de voler-hi fer taula rasa: «Les danses, balls i “xiquets” —siguem sincers— cada any interessen menys, encara que algú ens vulgui fer creure el contrari. No ens tira la tradició, ni l’amor a les coses màtries. Potser fem mal fet, però patim el mal del segle: volem novetat, emoció, interès; i uns “Xiquets” del Vendrell, i un castell de focs consuetudinari i unes veles dels cafès com cada any, no ens diuen res, “Rinovari o morire”» (Gaseta de Vilafranca 1927: Vinseum).

Recordem que, de tota manera, les colles fundades el 1926 a Tarragona i al Vendrell poc van influir els primers temps, perquè encara no plantejaren, a causa del seu nivell, cap element de rivalitat o d’esperonament. Si bé tant els tarragonins com els vendrellencs van assolir de seguida els castells de 6 i el pilar de 5, el seu primer castell de 7, el 4, no va arribar fins a la tardor de l’any 1929. La circumstància que coincidissin encara molt poc a plaça amb els Xiquets de Valls —una vegada, els Nens del Vendrell, a Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix del 1927—, en consonància, tampoc no va incomodar encara massa a Valls.

La dinàmica dels Xiquets de Tarragona, com la resta de colles de Tarragona de l’època, de conformar-se a complir en comptades ocasions a casa va restar-los opcions de millor progrés. Les desavinences també van posar pals a les rodes en un principi al Vendrell. Els Nens del Vendrell van donar pas a dues formacions, els Caneles i els Mirons, a partir de la fira de Santa Teresa del Vendrell del 1927. Els Caneles van aplegar els partidaris de la família Xerta, de renom Canela, un dels nuclis fundadors dels Nens, mentre que els Mirons, l’entorn de la família Miró, també fundadora dels Nens. Entre els rengles dels Mirons, de tota manera, va maldar-se per l’ascendència Nens. Així, els Mirons van recuperar la denominació Nens per la fira de Santa Teresa del Vendrell del 1929, quan s’imposà el criteri de Pau Figueras Solé, Pau Ganso, l’aleshores cap de colla. Aquest va batallar sempre molt per salvaguardar la veu «Nens», poc usada durant els tres anys darrers.

Una sola colla a Valls

Els Xiquets de Valls, a més, aparenta que van recular per replegar-se en un sol bàndol entre 1927 i 1929, entre l’anada a la festa major de Vilanova i la Geltrú, el 5 d’agost del 1927, i la festa major de Valls, el 24 de juny del 1929. La idiosincràsia del fet casteller, sobretot a Valls, gira a l’entorn de la coexistència de dues agrupacions rivals; el 1926 eren la Colla Vella i la Colla Nova de l’Escolà.

Aquí no passa per alt que la salut dels castells a Valls, ja afeblida per les dècades anteriors de llanguiment, el període dit de la Decadència castellera, devia empitjorar arran de l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell la tardor del 1926. Aleshores, valuosos afeccionats tarragonins i vendrellencs van deixar de fer costat als Xiquets de Valls i se centraren en les seves colles pròpies, i els Xiquets de Valls van perdre el monopoli de les actuacions, no només a Tarragona i el Vendrell.

La Colla Nova de l’Escolà va patir-ho més. Aquesta formació era qui havia estat cridada a Tarragona i al Vendrell els darrers temps i qui també va trobar més a faltar el cop de mà dels afeccionats tarragonins i vendrellencs, respectivament, de l’entorn de la família Pomerol de Tarragona i dels vendrellencs Salvador Miró Ramon i Antoni Xerta Villoro, perquè no disposava de tants efectius, tant a Valls mateix com a fora, com sí que era el cas de la Colla Vella. La premsa palesa que «la colla vella eren uns seixanta homes i a la nova uns quaranta» el 1926, a la prestigiosa festa major de Vilafranca, l’única ocasió en què les dues formacions van trobar-se cara a cara aquella temporada i, per tant, on més van haver de donar-ho tot. Aquí es comentà que la Colla Vella també es refiava d’ajuts forasters, també del Vendrell: «ademés, tenien [els de la Colla Vella] els homes bregats en aquesta feina del Vendrell, Arbós i Vilafranca» (Panadés Republicano 1926: Vinseum).

La identitat de la Colla de Xiquets de Valls de 1927-1929 suscita molt de debat. Un corrent general opina que cal considerar-la una fusió de les colles Vella i Nova de l’Escolà, les dues formacions presents l’any 1926, i d’altres, de l’entorn de la Colla Vella de Valls, que diu que es tractava de la mateixa Colla Vella amb la incorporació d’alguns castellers de la Colla Nova de l’Escolà que no van voler romandre inactius arran de la desaparició de la seva agrupació. Des de la Colla Vella també precisen que els dos bàndols de Xiquets de Valls les van passar magres aquell temps, però que ells no van llençar la tovallola, sinó que van tirar endavant de la millor manera que van poder.

Diferents arguments s’han esgrimit en un o altre sentit. El que no s’ha d’obviar és que mai no hi falla un component de fe, ni tampoc que la confluència de castellers de la Colla Vella i la Colla Nova de l’Escolà en un mateix bàndol expressa la precarietat de les agrupacions d’origen i, per tant, la reducció a la mínima expressió d’aspectes vitals com els trets identitaris, la rivalitat o el sentit de pertinença, tan importants quan els vents bufen a favor, però prescindibles quan van maldades.

El rol de Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó

Del costat de la Colla Vella pren molta força que Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, en fos el cap de colla i que, alhora, no es documentin dirigents del bàndol de la Colla Nova de l’Escolà, i sí més castellers d’arrel de la Colla Vella. De l’opinió que era una fusió, la unanimitat de parer de la premsa del moment i la documentació sobre un desplaçament fallit a Madrid el maig del 1927.

El lideratge del Gravat de Rabassó resulta vital per a la tesi de la Colla Vella, perquè antany el cap de colla esdevenia el pal de paller al voltant del qual es vertebrava una colla castellera i qualsevol altre exercici de seguicis festius. Així, Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, va obrar en aquest càrrec perquè ja era el cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls d’ençà de la mort del seu pare, el mític Isidre Tondo Ballart, Rabassó, els últims dies del 1918.

El factor de Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, es corrobora si es considera condició obligatòria la participació de representants de tots els bàndols en escena en una fusió i, alhora, no s’hi documenta a hores d’ara la d’algun dirigent de la Colla Nova de l’Escolà en la colla vallenca del període 1927-1929. Així, per exemple, Esteve Sesplugues Cebrián, Estevet o Pardalete, cap de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, i Jaume González Montagut, Coix del Morret, cap de la Colla Nova dels Xiquets de Tarragona, van compartir la direcció dels Xiquets de Tarragona quan aquesta agrupació va fundar-se el 1970 arran de la fusió de les colles Vella i Nova de Tarragona.

En el període 1927-1929 no consta la intervenció d’Anton Fàbregas Mialet, Anton de l’Escolà, cap i fundador de la Colla de l’Escolà, després Colla Nova de l’Escolà; del seu fill, Anton Fàbregas Galofré, Fill de l’Escolà; del nebot, Ramon Barrufet Fàbregas, el Blanco, més endavant cap de la Colla Nova, l’hereva de la Colla Nova de l’Escolà; ni de cap altre nom rellevant de la gent de l’Escolà, com Ramon Fontanilles Serra o Joan Monné Alarcón. Sí, en canvi, la d’altres membres de pes de la Colla Vella, Josep Costas Borràs, Josepet de la Biela; Josep Costas Farré, Pepitu de la Biela; Albert Parés Güell, Asbert de Parés; Joan Pau Plana Vallvé, Pau del Ganxo; Pere Poblet Solé, Peret Poblet; Francesc Sanromà Español, Ballera; Àngel Tondo Díaz o els germans Toribi i Eduard Vallès Badia, de l’Arboç.

El paper de Ramon Tondo Dilla, en canvi, esdevé irrellevant per a qui creu en la fusió si se’l compara amb un de similar posterior. Ramon Barrufet Fàbregas, el Blanco, cap de la Colla Nova abans de la Guerra Civil, va portar la batuta de la Colla de Xiquets de Valls del període 1939-1946, i això no situa la identitat de l’agrupació del costat exclusiu dels rivals de la Colla Vella. Des d’aquest cantó també es considera que se sobredimensiona veure-hi al davant el Gravat de Rabassó, el cap de la Colla Vella abans de la fusió. En aquest sentit, Tondo esdevingué el cap de colla perquè era més jove que Anton Fàbregas Mia­let, Anton de l’Escolà, el cap de la Colla Nova de l’Escolà; Tondo tenia 45 anys el 1927, i Fàbregas, 70. La major notícia d’elements provinents de la Colla Vella també es justifica perquè el cap de colla va reservar-los més protagonisme, perquè els coneixia millor les aptituds després de tantes batalles anteriors o, senzillament, perquè volia afavorir-los per ser més dels seus que la gent de l’Escolà.

La premsa va creure en la fusió

La premsa d’arreu del territori casteller va parlar sempre i categòricament de fusió. A tall d’exemple, dues publicacions de Valls, La Crónica de Valls i Joventut, van expressar-ho així: «hemos de consignar con satisfacción el hecho de haberse refundido las dos “collas” existentes. Es la única manera de que puedan hacer algo, y conservar por lo menos su buen nombre, en espera de circunstancias que favorezcan su restauración» (La Crónica de Valls 1927: ACAC) i «diem la “Colla” perquè cal que sàpiguin els qui d’entre els veins vallencs no n’estan assabentats, que s’han fusionat les dues colles fins ara existents conegudes per “Nova” i “Vella”» (Joventut 1927: ACAC).

La premsa, a més, va deixar de referir-se a la fusió, i recuperà l’ús dels adjectius «Vella» i «Nova» quan es repensà la unitat castellera a Valls, a partir de l’anada d’uns Xiquets de Valls, ara sí la Colla Vella per a tothom, el diumenge 4 d’agost del 1929 al Poble Espanyol de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona.

Des del punt de vista de la Colla Vella, es relativitza el testimoni de la premsa perquè a l’època no s’hi contrastaven prou les notícies, ni tampoc l’activitat castellera, de manera tan fidedigna com avui dia. Així, els mitjans de comunicació van emprar la paraula «fusió» perquè es malinterpretà el fet de veure plegats castellers de les colles Vella i Nova de l’Escolà. El criteri també devia fer fortuna pel context de decadència castellera i la necessitat de mantenir la supremacia davant de la fundació de colles fora de Valls.

En aquest sentit, l’esvaniment de les denominacions durant el període 1927-1929, en aquest cas, la de Colla Vella, s’explica per la davallada de l’activitat durant el període anterior de la Decadència. La menor altura i dificultat dels castells va fer que se n’obviés la paternitat si se’n plantaven pocs i moltes vegades de sis pisos com a molt. La identitat de les agrupacions actuants ja va adquirir de nou el seu sentit i intencionalitat quan es va recobrar la passió i el nivell d’altres temps millors, a partir de la ingerència real de les colles no vallenques el 1929, d’ençà del primer 4 de 7 a càrrec dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, i la revivificació de la dualitat de colles a plaça a Valls el 1930.

La qüestió de la fusió també es posa de manifest perquè l’Ajuntament de Valls va proposar i reeixir en el fet que la Colla Vella i la Colla Nova de l’Escolà, les dues colles actuants fins al 1926, assumissin plegades el projecte de viatjar a Madrid el maig del 1927 per participar en la commemoració del Casal Català de Madrid arran del 50è aniversari de la victòria del poeta Jacint Verdaguer Santaló als Jocs Florals del 1877, amb el poema romàntic L’Atlàntida. Al final la presència no es va materialitzar.

Aquesta notícia apuntala la idea de la fusió, atès que esdevé l’antecedent d’allò mateix que la premsa de Valls va anunciar amb tota regla tres mesos després, a partir de l’anada a la festa major de Vilanova i la Geltrú, el 5 d’agost. Aparenta que uns tercers, les autoritats municipals vallenques, a partir del compromís de Madrid, van fer que les colles s’adonessin que calia fer pinya si volien obrar amb dignitat. Aquest mecanisme, la intervenció de l’alcalde de Valls en l’estructuració de les colles de Xiquets de Valls, va repetir-se, en un altre context i amb d’altres intencionalitats, el 1939, a l’acabar la Guerra Civil de 1936-1939.

Els dos castells de 7 bàsics com a molt encara

El global de construccions i actuacions de la colla de Xiquets de Valls no va donar per tirar coets, ja que, si bé va caminar decidida durant els primers compassos, va acabar defallint amb el pas dels mesos. En els millors casos no va passar de completar els dos castells de set, el 4 i el 3 de 7, el sostre d’aquella dècada i l’anterior. Aquesta formació, de fet, no va consolidar-se perquè resultava inviable la convivència sota d’una mateixa teulada d’elements de dos antics bàndols rivals, marcats i forjats al llarg de generacions, i també per l’encara incipient suport del conjunt de la societat vallenca, atès el descrèdit social que encara arrossegaven els castells arreu.

La colla va visitar l’Arboç, Vilafranca del Penedès, la Pobla de Montornès, Vilanova i la Geltrú i Reus —les dues poblacions darreres, després de molts anys d’absència— i va deixar-se veure en pròpia plaça el 1927. A Valls va mostrar-se en un assaig el vespre de la vigília de la sortida de Reus, va cloure la temporada a la fira de Santa Úrsula i alguns dels seus integrants van improvisar una actuació durant la revetlla de la festa del barri del carrer de la Figuereta, a principi d’agost. Comptat i debatut, el mateix volum d’actuacions que les dues colles vallenques juntes l’any anterior.

En relació al nivell de les construccions, va millorar registres el 1927. Si a la temporada anterior es documenten només quatre 4 de 7 descarregats vallencs —tres de la Colla Vella i un de la Colla Nova de l’Escolà— i un sol 3 de 7 descarregat —de la Colla Nova a Vilafranca del Penedès—, el 1927 hi hagué cinc 4 de 7 i sis 3 de 7, tots descarregats, i, a més, una bona temptativa en un castell força temps esvanit, el 4 de 7 amb el pilar, onze anys absent a les places, com a traca final de la temporada a la fira de Santa Úrsula. La temptativa no va reeixir, però tampoc no va fer llenya, perquè l’enxaneta va despistar-se a l’hora de coronar el quatre.

La sinergia va refredar-se el 1928. Si d’una banda va repetir a Vilafranca del Penedès —per partida doble, a la festa del carrer de Sant Bernat i per la festa major— i l’Arboç, va incorporar la Riera de Gaià —una antiga plaça de renom— i el Masnou —una visita inusual. Per l’altra, no va mantenir tres places de solera recuperades l’any anterior, Vilanova i la Geltrú, la Pobla de Montornès i Reus, i tampoc alguna diada a casa. La davallada s’entén si pensem que una situació semblant —la incompareixença en pròpia plaça en tot un any— no havia ocorregut d’ençà del 1919. Les construccions bastides també palesen la reculada: tan sols tres 4 de 7 i dos 3 de 7 s’hi han documentat i, a més, cap intent superior al 3 de 7. Recordem que l’any anterior es va intentar el 4 de 7 amb el pilar.

El 1929, pel que respecta a aquesta etapa, se cenyeix a l’actuació a la festa major de Sant Joan de Valls. En aquesta va encarar-se amb prou feina i distinta sort allò a què s’aspirava des de feia ja molts anys: el 4 de 7 va ser descarregat i el 3 de 7 va fer llenya.