El 5 de desembre del 1901 es va estrenar a Valls Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls, de Raimon Casas Pedrerol, que es va començar a publicar en fascicles enquadernables, editats pel diari El Porvenir, a partir del 12 d’abril de l’any següent. El seu autor, Casas Pedrerol (Barcelona, 1862-1930), era un mestre barceloní, republicà, periodista i escriptor, que durant un període de 22 anys (1893-1915) va exercir de mestre d’escola a Valls, on es va implicar activament en la seva vida social, cultural i política (també va ser director del vallenc El Porvenir).
Tal com ha estudiat Xavier Brotons (2014), la particularitat de Lo tres de nou és que es tracta d’un quadre de costums, aparentment inofensiu, que en realitat està impregnat, però, d’un missatge progressista antiobscurantista i, per tant, segons Brotons, «amablement anticasteller»,19 atès que un dels personatges protagonistes caracteritza els castells com una activitat anacrònica, absurda i poc adequada a la civilització i la cultura que reclamen els nous temps de modernització d’una societat endèmicament endarrerida.
L’argument de l’obreta respon a la típica trama del triangle amorós. L’Isidro, un pagès vallenc acomodat i casteller, està de mal humor perquè és el dia de la Candela del 1891 i no podrà pujar als castells perquè està lesionat. Té una filla, Maria, que voldria casar amb el Pep de Toni, un casteller jove que vol que el supleixi en el tres de nou. La Maria, en canvi, està enamorada del Joan, un fadrí teixidor que també se l’estima a ella. L’Isidro, en canvi, no vol el Joan de gendre perquè no li agraden els castells. A l’hora de provar el castell a plaça, el tres de nou cau per culpa del Pep de Toni. Llavors el Joan s’ofereix per substituir-lo i el castell es descarrega. L’Isidro, boig d’alegria, accepta finalment el Joan de gendre, el qual, però, confessa que no tornarà a pujar mai més en un castell.
El més interessant de l’obra és la contraposició de dos discursos antagònics respecte als castells: el de l’Isidro, favorable, i el del Joan, contrari. Per una banda, per al veterà casteller «els castells ho representen gairebé tot: són una tradició familiar que no vol perdre de cap manera, són una qüestió d’honor, són un “orgull de la terra catalana”» (Brotons 2014: 108), gairebé un títol nobiliari, i per això no es pot estar de lamentar profundament l’actual situació de crisi,20 alhora que critica el jovent pel desinterès que mostra pels castells: «Lo jovent d’avui al dia / no pensa més que amb rucades / i saraus i anar bonic» o «Lo que es va rebordonint [el poble], / i els jóvens que pugeu ara / no serviu per res».
Per al Joan, en canvi, els castells són un anacronisme, una demostració absurda i inútil de força bruta, una activitat que s’adiu poc amb la civilització, la cultura i el progrés, que són les grans eines per combatre l’obscurantisme encara regnant a la societat espanyola del moment. I és que, com expressa ell mateix, les torres que realment li interessen (Brotons 2014: 113)
[…] són les de la intel·ligència;
són les torres que l’altruisme
aixeca en lo cor dels homes
[…] són castells d’amor dolcíssim
al treball que vivifica,
al treball, que ha fet a trossos
los símbols del despotisme,
per alçar sobre les runes
tallers, fàbriques altives,
palaus de l’Art i la Ciència,
temples moderns a on palpita
de la Civilisació
l’alenada gegantina.
Portada del «quadret de costums de Valls» Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat el desembre del 1901, i de la reedició i estudi publicat l’any 2014 per Xavier Brotons Navarro.
Portada del «quadret de costums de Valls» Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat el desembre del 1901, i de la reedició i estudi publicat l’any 2014 per Xavier Brotons Navarro.
En definitiva, doncs, res que no hàgim llegit en els diferents testimonis contraris als castells recollits en la premsa de l’època.
Un aspecte molt interessant de Lo tres de nou, però, és el de la seva recepció. Així, quan l’obra es va estrenar, el 1901, va ser un gran èxit de públic i crítica. Segons Brotons (2014: 116-119), llavors va prevaldre l’aspecte costumista (que retratava una tradició molt estimada pels vallencs, entrada ja en decadència), mentre que el discurs anticasteller (per antiobscurantista) va quedar latent. En canvi, l’any 1930, a la mort de Casas Pedrerol, una esquela en un diari vallenc recordava que l’obra havia estat «objecte de crítica per son esperit contrari als nostres Xiquets de Valls». ¿Què havia pogut passar perquè la percepció del quadret de costums canviés tant en un període de 29 anys? Els temps havien canviat: l’any 1930 els castells iniciaven un camí de recuperació, i els seus defensors, conscients del perill que havien corregut durant la decadència, ja no toleraven cap crítica. El seu discurs legitimador dels castells (com una tradició catalana que calia preservar) havia passat a ser socialment dominant.
20 «Aquell temps sí que eren gent / valentassa. ¡Déu me valga!», s’exclama l’Isidro tot recordant els passats temps gloriosos. O, en altres moments: «És casteller [Pep de Toni] de la mena / d’aquells que ja no en queden gaires. / Aquí a Valls se va perdent / la raça de la gent guapa. / […] Si el pare ressuscitava / i veia això, de tristesa / moriria altra vegada» (Brotons 2014: 106).
