Els símptomes

Pèrdua del nivell dels castells

El primer símptoma de decadència és la pèrdua de nivell dels castells. Aquesta minva va ser progressiva però imparable. Ja hem dit que l’últim castell de nou el documentem el 1893 (malgrat que els anteriors plenament documentats daten del 1886). D’una manera lògica, la pèrdua dels castells de nou va anar acompanyada de la desaparició progressiva d’altres castells com ara el 4 de 8 amb el pilar, el 5 de 8, el 3 de 8 per sota, el 2 de 8 i el pilar de 7.

D’altra banda, això no obstant, cal destacar que en el període 1899-1903 encara es documenten fins a quatre anuncis de castells de nou, tot i que en cap cas pos­­te­riorment no hi ha constància ni tan sols de l’intent. Fins a cert punt, aquestes manifestacions són lògiques tenint en compte que entre el 1895 i el 1897 els testimonis apunten una visible revifalla (coincidint amb tres colles a Valls).

La Renaixensa (07/09/1895) valorava d’aquesta manera la passada festa major de Vilafranca:

[…] dels «Xiquets de Valls» ja podem dir alguna cosa més segura puig aixís com uns quants anys enrere semblava que anaven a grans gambadas a sa desaparició; fa un parell d’anys tornan a reanimar-se en gen i enginy, fent això suposar que afortunadament no veurem sa desaparició. (Miralles 2013: 83)

I el també vilafranquí Las Cuatre Barras (05/09/1897) encara es mostrava més optimista:

[…] després del decaiment á que habian arribat, [els Xiquets de Valls] tornan á referse notablement. […] Seguint aixís tenim confiansas de tornar á veurer abiat lo castell de nou. (Miralles 2013: 84)

Pel que fa als anuncis de castells de nou, els ordenem cronològicament:

• 1899 a Tarragona. La Provincia de Tarragona (22/09/1899): «Atendida la rivalidad que se ha establecido entre las dos collas de Xiquets de Valls, puede augurarse que ogaño [sic] presenciaremos verdaderos tours de force. Los afamados Pau de Vilafranca y Chacó de Creixell, se uniran a la Colla Vella para probar el arriesgadísimo castell de nou» (Güell 1998j).

Diario de Tarragona (19/09/1899): «Esta última [Colla Vella] se propone levantar la atrevida torre de nueve, a cuyo efecto han sido invitados todos los aficionados de los pueblos vecinos para realizarla» (Güell 1998j). Sigui com vulgui, una nota del Fons Francesc Francin del Museu de Valls (facilitada per Xavier Güell) indica que la Colla Vella va rebre 50 pessetes «para pago de los gastos de curación de uno de sus individuos que al levantar una de las torres durante las fiestas de Sta. Tecla cayó y se rompió una pierna.» Potser intentant el 3 de 9?

• 1900 a Vilafranca del Penedès. Diari de Catalunya (26/08/1900): «[…] sabem que enguan hi aniran las duas collas, la vella y la nova, que’están contrapuntadas, per quin motiu els aficionats á n’aquest sport símbol d’una rassa forta y valenta, esperan qu’els “xiquets” farán cosas grans desde alguns anys no vistas. / Encara que’ls castells concertats son els de vuyt y demés més petits, se diu que degut á la competencia d’abduas collas, provarán el quatre de nou» (Güell 2002e).
• 1901: Tarragona, Diario del Comercio (19/09/1901): «Los aficionados a los Xiquets de Valls están de enhorabuena. Anoche quedó contratada la Colla Vella y como ya se había firmado el contrato con la Colla Nova y la Colla del Escolá, seran tres las collas dispuestas a hacer un verdadero tour de forcé, pues la Colla Vella, según tenemos entendido, probará el tres de nou» (Cabré 2014).
• 1903: l’Arboç, La Renaixensa (29/08/1903), anunciava la festa major, que s’havia de fer del 5 al 7 de setembre: «[…] sembla, segons impressions, que serà una digna continuació de las passadas [festes]. Se fan gestions per a que la colla vella dels típics Xiquets de Valls porti gent per a fer lo castell de nou, maravella atrevida que de molts anys no s’ha fet enlloch» (Güell 2000h).

4 de 7 amb agulla (al fons) i 4 de 7 (en primer terme) per part de la Colla Vella i la Colla Nova de l’Escolà, respectivament, durant les festes de Santa Úrsula vallenques del 1916, coincidint amb la col·locació de la primera pedra de la Biblioteca a Valls.

(Foto: Pere Català Pic / Arxiu Municipal de Valls. Col·lecció Gabriel Secall)

3 de 6 de la Colla Nova de l’Escolà davant de l’Ajuntament de Valls per Sant Joan del 1918, coincidint amb la inauguració de la Biblioteca de Valls.

(Foto:<br /> Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca))

Sigui com vulgui, es tracta d’un lustre significatiu, justament en el tombant de segle. No cal dir, però, que no hi ha rastre documental d’aquests intents, per la qual cosa es dedueix que ni tan sols es van dur a terme. Llevat del cas del 1899 a Tarragona, en què es donen prou detalls per pensar que els castellers potser sí que es van plantejar seriosament la temptativa, en la resta de casos aquests anuncis convé interpretar-los més com l’expressió d’un desig que no pas com una possibilitat real que se’ls poguessin arribar a plantejar. I és que com ha remarcat Xavier Cabré (2014):

Potser alguns dels castellers de les grans gestes dels anys vuitanta del segle XIX encara es veien amb forces de tornar-hi, i així ho transmetien als afeccionats i als organitzadors de les festes majors. Després s’acabaven imposant les limitacions i la realitat, però l’esperit casteller els feia somniar encara amb els castells de nou.

Pel que fa als castells de vuit, el darrer descarregat d’aquest període és un 4 de 8 fet a Vilafranca l’any 1905, encara que sabem que tres anys més tard, al mateix escenari, encara es va poder carregar el carro gros (això no obstant, cal tenir present que el 4 de 8 no havia abundat en els anys anteriors).²¹ Per la seva banda, l’última torre de 7 també la documentem per Sant Fèlix del 1905, mentre que el pilar de 6 també el registrem descarregat el 1904.

A partir d’aquí, els documents recullen castells de set bàsics (el 3 i el 4 de 7) no gaire freqüents i, esporàdicament, alguna construcció de la gamma alta de set (com el 4 de 7 amb l’agulla el 1908, el 1909, el 1911 i el 1916). Alguna temporada, però, fins i tot es va perdre momentàniament el nivell dels set pisos. Així, el 1913 el sostre el marquen un pilar de 5 amb el porró i un 2 de 6; el 1917 anotem el 3 i el 4 de 6 i l’espadat de 5; la temporada del 1919 —potser la pitjor de tot aquest període— veu com a castell màxim el 3 de 6, mentre que el 1920 s’aconsegueixen la torre de 6 i el pilar de 5 al balcó. L’excepció fou l’any 1915, amb els 3 i el 4 de 7 fets per la Colla Vella a Igualada (Güell 2013). A partir del 1921, però, ja no faltaran els castells de set fins a enllaçar amb el període de la Renaixença.

D’altra banda, la metàfora que potser millor reflecteix aquest descens de nivell durant la Decadència és la de l’agonia o la d’un malalt moribund que s’encamina cap a la mort però hi lluita en contra i, a vegades, fins i tot experimenta alguna millora, tot i que immediatament després torna a recaure. Així ho expressava Emili Miró (1961: 25) arran d’una crònica del 1894 de l’actuació castellera al Vendrell, que destacava que els castells màxims havien estat «lo de set y’l pila de cinch»:

[…] la mort fou lenta. L’agonia dels castells de vuit va ésser com la d’aquells malalts que de tant en tant van fent alguna revifalla i que tenint-ne cura viuen molts anys.

El mateix autor (1961: 23-24) encara fa servir una altra imatge, igualment ben gràfica, per descriure la pèrdua dels últims castells de vuit de la Decadència:

[…] els darrers castells de vuit se sostenien més de les engrunes que quedaven d’aquells grans castellers [de la Primera Època d’Or] que no pas de la saba nova de la joventut. Foren com la resplendor del crepuscle, que, després d’haver-se post el sol, encara il·lumina llarga estona.

Disminució del nombre d’actuacions

Un segon símptoma evident de decadència és la minva notable del nombre d’actuacions per temporada. En aquesta circumstància hi van confluir diferents factors: la mateixa pèrdua de nivell i el grau de desorganització de les colles, que les feia menys atractives com a ingredient de les festes majors; els problemes de liquiditat dels ajuntaments contractants a causa dels diferents períodes de crisi econòmica durant aquesta etapa; la suspensió, alguns anys, de les celebracions festives a causa d’episodis bèl·lics (guerres de Cuba i Filipines, guerra d’Àfrica…) o d’epidèmies (còlera), i la competència d’altres propostes d’oci innovadores: esdeveniments esportius, sardanes, balls d’envelat, teatre, toros…

Paradoxalment, i d’una manera paral·lela, durant aquest període també s’estrenaren places noves, força allunyades de l’epicentre casteller tradicional, a causa de les facilitats de transport que va propiciar l’arribada, l’any 1883, del ferrocarril a Valls (fins llavors, els desplaçaments s’havien de fer forçosament amb carro o a peu). Així, doncs, es documenten les primeres actuacions castelleres a Terrassa²² i Mataró (1899), Sabadell i Girona (1900), Manresa (1904), Vic (1921) (Güell 2011c)…, majorità­riament a càrrec dels Xiquets de Valls, malgrat que en algun cas sembla probable el protagonisme de la colla de castellers de Gràcia detectada ja a finals del segle XIX.²³ Pel que fa a Lleida, tot i que temps enrere ja havia acollit actuacions, l’any 1901 registrà la visita de la Colla Vella (Güell 2011q).

A més a més, durant els últims anys del vuit-cents i els primers del nou segle també es registra un increment considerable de l’activitat de colles no vallenques com els Torraires de Montblanc, els Xiquets de l’Espluga, els Xiquets de Torredembarra, la Moixiganga d’Igualada i els Xiquets de Gràcia (que s’exhibien principalment en plaça pròpia, encara que ocasionalment també van fer algunes incur­sions en localitats foranes), mentre que també es mostraren molt actius grups d’aficionats locals que, davant de l’absència dels Xiquets de Valls, aixecaren castells per la seva festa major, en algun cas periòdicament durant força anys: la Bisbal i Llorenç del Penedès, Vilanova i la Geltrú (esporàdicament), Rodonyà, l’Arboç, la Pobla de Montornès, Solivella, Albinyana, Puigpelat i Santes Creus.

Sigui com sigui, Pere Ferrando (2008f: 140) ens ofereix unes dades que mostren ben gràficament el descens progressiu en el nombre d’actuacions:

• 1901-1905: 81 actuacions o sortides
• 1906-1910: 41 actuacions o sortides
• 1911-1915: 34 actuacions o sortides
• 1916-1920: 33 actuacions o sortides
• 1921-1925: 31 actuacions o sortides

Com es dedueix d’aquestes dades, el descens és ben significatiu durant els primers quinze anys del segle XX, mentre que a partir del 1915 sembla estabilitzar-se a l’entorn de les 30 actuacions per any.

Per un altre cantó, una idea global de la geografia castellera i de les places més prolixes d’aquesta etapa ens l’ofereixen les següents dades recopilades per Pere Ferrando (1996a: 133), que recullen el nombre d’anys en què es documenten notícies d’actuacions per poblacions en el període 1894-1925 (32 anys):

• Vilafranca del Penedès > 31 anys
• Valls > 23 anys
• el Vendrell > 23 anys
• Tarragona > 21 anys
• Montblanc > 21 anys
• l’Arboç > 21 anys
• Vilanova i la Geltrú > 17 anys
• Barcelona + barris > 15 anys
• Igualada > 14 anys
• la Bisbal del Penedès > 13 anys
• Torredembarra > 12 anys
• la Pobla de Montornès > 10 anys
• l’Espluga de Francolí > 8 anys
• Constantí > 7 anys
• Llorenç del Penedès > 7 anys
• la Selva del Camp > 6 anys
• Solivella > 6 anys
• Vila-rodona > 5 anys
• Reus > 5 anys
• Rodonyà > 4 anys
• Sabadell > 4 anys

A més, Alcover, Creixell de Mar, el Pla de Santa Maria, Vilanova d’Escornalbou, Vallmoll, Terrassa, Salou i Vila-seca registren cadascuna tres anys, mentre que Capellades, Mataró, Salomó, Sant Climent de Llobregat i Manresa se n’apunten dos. La resta de localitats només registren una actuació en aquest període.

D’aquest quadre salta a la vista, en primer lloc, la importància de les places penedesenques (amb Vilafranca al capdavant de manera destacada), de Tarragona i Valls en el manteniment de les actuacions, i de Torredembarra (gràcies, també, a la colla pròpia). D’altra banda, també destaca l’activitat dels altres Xiquets de Valls i, en un sentit negatiu, el fet que només registrin un any places com el Catllar i Altafulla, tan importants en la Primera Època d’Or.

4 de 7 de la Colla Nova de l’Escolà al passeig dels Caputxins durant la inauguració de la Biblioteca de Valls, el 23 de juny del 1918.

(Foto: Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)

Torre de 6 de la Colla Nova de l’Escolà durant la festa major de Vilafranca del Penedès del 1918.

(Foto:CDOCA. Col·lecció Ramon Ribas Ballesté))

Construcció de quatre pisos sense canalla realitzada per aficionats i castellers de Torredembarra a la festa major local de l’any 1920, un cop desapareguts els Xiquets de Torredembarra, actius els darrers anys del segle XIX i primers del XX.

(Foto: Col·lecció família Riñé-Duran. Ref. David Morlà)

Pèrdua d’efectius de les colles i envelliment dels castellers

Un altre símptoma evident de la situació de crisi va ser la disminució del nombre d’efectius que componien una colla, sovint acompanyat de desorganització i envelliment dels castellers. Lògicament, el descens demogràfic que experimentà Valls (amb la corresponent emigració a la ciutat), així com el desinterès del jovent pels castells, van influir en aquesta minva notable en la quantitat de practicants.

Així, ja el 1889, El Eco de Valls (27/06/1889) informava de la migradesa d’efectius de les colles en l’actuació de Sant Joan:

Dos collas de Xiquets, o mejor, dos secciones de las antiguas collas levantaron castells, si bien de menos importancia de lo acostumbrado en nuestra fiesta. No pasaron del tres de set. (Català i Roca 1981: I, 212)

A Vilafranca, El Labriego (15/09/1894) informava que, per Sant Fèlix, la Colla Nova no va poder fer bons castells «por carecer de personal necesario, que cada día va menguando, como es público y notorio» (Ferrando 1996a: 128).

3 de 6 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls al carrer de la Cort de Valls, durant la cercavila, per Sant Joan del 1922.

(Foto: Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)

3 de 6 aixecat per sota i net de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la diada de Sant Joan del 1922, a la plaça del Blat de Valls.

(Foto: Foto: Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)

D’altra banda, potser s’ha de veure com una conseqüència de la decadència la discussió entre Isidre de Rabassó, cap de la Colla Vella, i Anton de l’Escolà, el 1895, que va motivar que aquest últim se n’anés de la colla amb la qual havia fet el 4 de 9 net l’any 1881 i fundés la Colla de l’Escolà, amb la qual cosa Valls passava a tenir tres colles (la Vella, la Nova i la de l’Escolà) i trencava així la dualitat tradicional.

D’altra banda, ja hem vist que a Vilafranca, el 1900, s’assegurava que els Xiquets de Valls ja no eren tan bons com abans «per haversen retret alguns y mort altres».

Al Vendrell n’hem recollit dos testimonis. Lo Vendrellench (03/08/1902) afirmava: «Los demés festetjos populars bastant migrats, fins los Xiquets de Valls, no obstant que compliren en tot […]», mentre que ja hem vist que el 1906 es deia que eren «cuatro y el cabo».

Dues altres notícies de Tarragona ens mostren que la manca d’efectius podia ser la causa de caigudes o condicionava l’intent de castells superiors: el 1907, una de les colles va fer llenya «á causa de la poca gente que constituía la “colla”», mentre que el programa d’actes de la Santa Tecla del 1922 anunciava que els castellers havien de fer «el castell de set y, si hay personal suficiente, els quatre pilans de vuit».

Finalment, segons Pere Català i Roca (1981: I, 368), un vell casteller vendrellenc li havia dit que en l’actuació de la fira de Santa Teresa del Vendrell del 1925 només «foren setze els castellers vallencs —de la “Colla Nova” (o “de l’Escolà”)— i trenta els vendrellencs».

D’altra banda, és clar que l’envelliment i la falta de renovació del personal que integrava les colles va arribar a amenaçar seriosament el futur de l’activitat, atès que, d’una manera semblant a un procés de substitució lingüística en què hi ha hagut interrupció de la transmissió intergeneracional, la gairebé nul·la incorporació de jovent a les colles hipotecava la supervivència dels castells en el moment en què els vells castellers d’antany desapareguessin físicament.

La següent i encertada reflexió d’Emili Miró (1961: 23-24) és molt gràfica respecte a aquest fenomen:

El que no ens hem explicat mai és com la decadència d’aquesta «època titànica» fou tan estrepitosa i ràpida. Fixem-nos que per la festa major de Tarragona de l’any 1879 [de fet va ser el 1881] es feu el «quatre de nou» sense forro (castell-senyera de l’època), i es dona la paradoxa que, al terç, hi pujaren el Rabassó i el Xacó de Valls i que abans d’acabar-se el segle, o a primeries del nostre, muntarien tots dos, amb els seus fills, al quart del de vuit. La gravetat de la davallada no rau solament en la pèrdua d’un pis durant vint-i-cinc anys, sinó en el sol fet d’haver de pujar dos castellers al quart, passant de la cinquantena.

I és que, segons assegurava el mateix Miró, «els darrers castells de vuit se sostenien més de les engrunes que quedaven d’aquells grans castellers que no pas de la saba nova de la joventut».

Dues imatges, amb un cert aire de patetisme, il·lustren aquest fenomen de l’envelliment dels castells del primer vintenni del segle XX: el 1916, a Valls, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de la Biblioteca Popular, el veterà Isidre de Rabassó, amb 76 anys, intentà pujar d’aixecador al 3 de 6 aixecat per baix,²⁴ però el cap li rodà i en va haver de desistir (Blasi 1997: 59), mentre que l’any 1932 Anton de l’Escolà, a prop de la vuitantena, va intentar parar un pilar de 5, però una vegada situat a dalt del cordó no va poder estrènyer el terç amb els braços (Ventura 1982: 23).

Paral·lelament són bastant freqüents els testimonis de la desorganització de les colles. Indaleci Castells, tot pensant en les Decennals del 1891, demanava per carta a l’alcalde vallenc Joan Cartañà i Dalmau: «Procúrese, pues, a tiempo, que se organicen las hoy desbandadas colles de xiquets y que tengan bien ensayados los chiquillos», tot i que les informacions posteriors lamenten que no s’aconseguissin grans castells per la «decadencia en que se hallan la organización» de les colles (Català i Roca 1981: I, 223-224).

Finalment, també hi ha testimonis de manca de preparació. Tot plegat, com hem vist, va crear entre els castellers un clima de desmoralització (vegeu més amunt el comentari del Diario de Tarragona de la Santa Tecla del 1922), una autèntica «minva d’entusiasme» (Güell 2004c).

Grup de canalla i adolescents de la Colla Nova de l’Escolà al passeig dels Caputxins durant la festa major de Valls del 1923.

(Foto: Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)