LA DECADÈNCIA CASTELLERA (1894-1925)

Indaleci Castells (alcalde de Valls del 1906 al 1909) feia —de manera anònima— aquesta contundent descripció de l’estat dels castells vallencs en un article publicat a La Crónica de Valls, el 26 de febrer del 1911, a propòsit de les Festes Decennals que s’hi havien celebrat feia poc:

Entre los festejos populares, debían merecer atención preferente por parte del Ayuntamiento de Valls, los xiquets de Valls.

Ha llegado ya el momento de plantear el siguiente dilema: ó se devuelve als castells su pujanza antigua, ó se suprimen de nuestras fiestas.

Lo peor es que veamos el espectáculo de su decadencia, languideciendo por nuestras calles, como restos sin estima de una institución gloriosa.

Los castells no deben ser una mojiganga más. No han de ser una distracción de los ojos, sino un asombro del ánimo. Esto es lo que han cantado músicos y poetas. Esto lo que les ha popularizado, que les ha hecho célebres. Y en esto estriba su tradición y su grandeza.

Y una de dos: ó se restauran esos juegos atléticos, alarde y símbolo de un ánimo esforzado, ó se archivan para siempre en las páginas de la Historia.

¿Que se consideran incompatibles con las costumbres modernas? Pues que se supriman. Pero que quede de ellos un recuerdo glorioso, no una realidad vergonzante. Que esto es lo que no puede ser en Valls que les ha dado cuna y ha recibido fama.

L’escrit és molt interessant perquè descriu l’estat de decadència (s’hi fa servir aquesta paraula) en què es trobaven els castells l’any 1911, potser en un dels pitjors moments de la seva davallada, detectada força anys abans: els castells havien tocat fons, feien autèntica pena (eren una «realidad vergonzante»), de manera que, segons el seu autor, en aquell moment es plantejava ja el dilema següent: o recuperació de la gloriosa dignitat que havien tingut en un temps passat o desaparició. Dit en termes mèdics: o era possible el guariment i la recuperació o se’ls havia d’aplicar l’eutanàsia, sobretot per evitar el patiment.

D’altra banda, fixem-nos que la malaltia dels castells —en consonància amb la decadència general dels anomenats balls populars («moixiganga»)— és especialment punyent pel valor superior que els exercicis dels Xiquets de Valls tenen respecte a altres manifestacions festives: «[…] no deben ser una mojiganga más», sinó que són una tradició, un símbol i un orgull per a la ciutat de Valls, en són un patrimoni preciós que cal cuidar i pel qual cal vetllar, especialment l’Ajuntament.

Aquest important text, per un altre cantó, ens assabenta també de dues qüestions importants: que la Decadència dels castells va ser un procés lent de deteriorament (els castells anaven «languideciendo por nuestras calles») que va abraçar gairebé quatre dècades, és a dir, que no va ser una interrupció brusca de l’esplendorosa etapa precedent; i que en ple decaïment hi havia veus que en demanaven l’eliminació perquè «[…] se consideran incompatibles con las costumbres modernas».

Fixem-nos doncs com, d’una banda, la Decadència dels castells en va provocar un deteriorament profund que va tenir com a conseqüència unes colles cada vegada més desorganitzades i amb menys efectius i, per tant, incapaces d’oferir els grans castells d’antany, fins al punt que les seves actuacions podien arribar a ser un espectacle vergonyós en comparació amb les esplendoroses exhibicions de dècades abans; i com, d’altra banda, algunes veus consideraven els castells inadequats per als nous temps que es vivien en aquell tombant de segle, «incompatibles con las costumbres modernas». Però, ¿quins eren aquests nous costums? ¿En van ser causa o conseqüència, de la Decadència dels castells? Els castells, ¿per què representaven l’antigor davant la modernitat?

La historiografia castellera ha batejat amb el nom de Decadència el període de la història que es caracteritza «pel descens progressiu del nivell de les colles (es van perdent els castells de nou i de vuit, i escassegen els de set) i per una minva notable d’actuacions, fins al punt de perillar la mateixa pervivència dels castells» (Brotons 2000: 32).

Pel que fa al nom, Bargalló (2001: 24) ha fet notar com potser ha estat manllevat de la terminologia emprada per la historiografia política, social i literària catalanes per a altres períodes (per exemple, en la història de la literatura catalana la Decadència sol emmarcar-se entre el Segle d’Or i la Renaixença, d’una manera semblant a com la Decadència castellera queda encaixada entre la Primera Època d’Or i la Renaixença).

Qüestió més complexa, en canvi, ha estat la d’establir els límits temporals d’aquesta etapa. Català i Roca (1981) estableix el 1890 com l’any del seu inici (perquè el 1889 documenta l’últim castell de nou) i el 1926 com el del seu acabament (l’any següent, el 1927, el bateja com el de la «revifalla castellera», gràcies a l’activitat estimulant de les colles dels Xiquets de Tarragona i Nens del Vendrell, aparegudes un any abans).

El cas és que fins al 2010 el món casteller havia arribat al consens de delimitar la Decadència entre els anys 1889 i 1926. El 1889, doncs, correspondria a l’últim any del període anterior perquè s’hi va fer l’últim castell de nou de què es tenia notícia fins aleshores (vegeu el capítol «La Primera Època d’Or»), mentre que el límit del 1926 el marca, clarament, l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell pel que van representar d’estímul per a les colles de Valls, en particular, i el món casteller, en general.

Això no obstant, recents troballes han posat en dubte la consecució del castell de nou a la festa major vilafranquina del 1889 (Ferrando 2002). Per acabar-ho d’adobar, a més, l’historiador Xavier Güell (2011n) va fer una altra troballa, el 2010, que canviava substancialment la data d’inici de la Decadència, si agafem com a criteri l’últim castell de nou de què tenim notícia documental: un text del vendrellenc Narcís Bas Socias publicat l’any 1894 a La Campana de Gracia certifica la consecució d’un 4 de 9 al Vendrell l’any anterior, a càrrec de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Per tant, nosaltres proposem com a límits del període de la Decadència el seu inici el 1894 (un any després de l’últim castell de nou pisos documentat del segle XIX) i l’any 1925, un any abans de l’entrada en escena de les colles dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell.

Recentment Xavier Güell (2011n) ha proposat una altra datació amb l’argument, no exempt de raó, que tot i que el 1893 encara s’aconseguís un dels grans castells de la Primera Època d’Or el món casteller ja feia uns quants anys que havia evidenciat símptomes de crisi. Així, l’investigador vilanoví proposa el 1885, any de l’aparició de la Colla de la Mercè dels Xiquets de Tarragona, com a data per marcar el començament de la Decadència:

O millor cal canviar de criteri i aplicar-hi un més inamovible? La fundació de la colla de la Mercè el 1885, uns altres «Xiquets de Tarragona», l’avantsala de la munió de colles locals que també van caracterit­zar el túnel de la decadència? Qui signa aquestes rat­lles aposta per això darrer. Tant se val a aquestes alçades quin sigui l’últim castell de nou pisos del segle XIX. L’atreviment de grups d’afeccionats locals per sadollar-se per si sols, veient el defalliment de les colles vallenques, també conforma un element molt significatiu de la Decadència!

En tot cas, sigui com vulgui, el que és evident és que, malgrat que el 1886 encara es va carregar el pilar de 8 i es van fer els grans castells vuitcentistes (3 i 4 de 9, 3 de 8 aixecat per baix, 5 de 8 i pilar de 7) i que el 1893 es va aconseguir, esporàdicament, un 4 de 9, a partir del 1885 les coses comencen a canviar i el 1889 ja es documenta per primera vegada l’ús de la paraula decadencia (El Eco de Valls, 8 febrer) per descriure la situació dels castells (a partir d’ara, la negreta en les citacions sempre serà nostra):

Hay que advertir que “las collas” no estuvieron a la altura de otras veces, no intentando siquiera el “tres de nou”, “dos de vuit” y “pilar de set”, que, a no ser la decadencia en que se hallan la organización de las mismas, hubieran sido de cajón en tales fiestas (Ferrando 1991: 79).

I és que, en certa manera, sembla com si el 1883, amb la sensacional consecució del 5 de 9 a càrrec de la Colla Vella a Valls al mes d’octubre, el món casteller hagués arribat al seu zenit per, a partir d’aleshores, iniciar una davallada lenta però inexorable, una caiguda que no va ser lliure però sí implacable. Com veurem, el deteriorament va ser progressiu —no pas brusc—, però palpable, malgrat que aquest llarg període de Decadència va registrar alts i baixos, encara que el canvi clar de tendència no es va produir fins al 1926, amb l’aparició d’una nova dinàmica.

Això no obstant, cal remarcar, alhora, una altra característica pròpia d’aquesta etapa: la resiliència que mostren els castells, atès que en més d’una ocasió, quan tothom els dona per acabats, tenen la sorprenent capacitat de re­néixer de les seves cendres i sobreviure tot esperant que arribin temps millors.

D’altra banda, a l’hora d’endinsar-se en la bibliografia sobre el tema, malgrat l’abundantíssima recerca en arxius i hemeroteques que s’ha fet en els últims anys i que ha donat com a resultat poder disposar avui dia de molts més testimonis directes que fa una colla d’anys, sobta l’escassedat d’estudis monogràfics sobre la Decadència, fins al punt que només n’hi ha un i, a més, data del 1982. Ens referim a la monografia L’època de la decadència dels castells dels Xiquets de Valls, del vallenc Daniel Ventura i Solé, un treball que a pesar de la seva modèstia resulta útil i conté enfocaments encertats. De fet, el mateix Ventura (1982: 10) va ser el primer a lamentar la manca d’aprofundiment en un període de la història dels castells que resulta de primera importància per conèixer l’evolució posterior de l’activitat:

[…] un tema [el de la Decadència] que [sic] ja han al·ludit diversos autors, i nosaltres mateixos, en articles i publicacions, però que, potser, no s’ha tractat tan a fons com ens sembla que cal fer-ho.