La Moixiganga d’Igualada.

La paraula «moixiganga» contempla diversos significats relacionats amb la festa. Un es refereix al ball o dansa on s’escenifiquen els passos de la Passió i Mort de Jesucrist. Els quadres plàstics es denominen misteris i els actors destaquen per pujar els uns sobre els altres amb l’única ajuda del propi cos.

La manifestació és pròpia de l’àrea primigènia dels castells, el Camp de Tarragona, el Penedès i algunes poblacions limítrofes, com Igualada, la més significativa. En aquests llocs va esvanir-se durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, a excepció del cas de Sitges. En els darrers temps s’ha revivificat, amb distinta sort, a Barcelona, Igualada, Reus, Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. A banda, també se’n fan representacions a l’Arboç, Badalona, Castellterçol, Olesa de Montserrat i Lleida, sobretot, a cura d’esbarts, sense integrar-se als seguicis populars i, en alguns casos, anant més enllà de la representació de la Passió per incorporar figures d’altres característiques o la lectura de passatges bíblics.

La gestació de la moixiganga s’emmarca en el renaixement religiós de la Contrareforma, en què l’Església catòlica va defensar una renovació de la fe, que es va definir en el Concili de Trento (1545-1563), davant la irrupció de la Reforma protestant. La moixiganga s’entén com una arma propagandística que recorre els carrers capaç d’emocionar o intimidar els fidels, com els passos de Setmana Santa, que també popularitzen les escenes de la Passió.

La tradició de la moixiganga, però, va iniciar-se a final del segle XVIII, amb els papers a hores d’ara a la mà, també com a instrument de l’Església oficial, i de les autoritats civils, davant dels excessos del poble ras en les solemnitats. Les crides a l’ordre van sovintejar en aquelles dècades, tant des del poder eclesiàstic com des del reial, per denunciar els excessos dels intèrprets dels entremesos i les comparses durant les desfilades. El desgavell va sorgir de la familiaritat i, a continuació, de les maneres inapropiades a l’hora de celebrar els rituals religiosos i, també, de la influència del pòsit pagà i rural en les manifestacions populars representades als seguicis.

L’aparició de la moixiganga, d’altra banda, també va coincidir amb el traspàs de les figures festives de la processó de Corpus als seguicis de festa major. Durant els segles XVIII i XIX va incentivar-se el festeig de la diada del sant patró local en detriment de la celebració del Corpus, instaurada per l’Església molt abans, a principi del segle XIV, per combatre l’heretgia que negava la presència de Crist en l’eucaristia.

En aquest context, l’aparició de la moixiganga també ha suggerit aquestes lectures. Com ha assenyalat el reusenc Salvador Palomar Abadia, «L’explicitació d’un tema sagrat com a objectiu de la representació» va possibilitar «la pervivència de les pràctiques festives» en voga entre la població. Però també, «a l’inrevés, l’adopció de pràctiques populars» va «reforçar la festa religiosa en crisi» (Palomar 2007: 55). El tarragoní Jordi Bertran Luengo, el mateix Salvador Palomar Abadia i d’altres han afegit que va ser un pacte entre les manifestacions religioses i els nous postulats civils que, de retruc, va traduir-se en la continuïtat d’expressions festives d’antany: «La moixiganga representa l’aliança entre els nous corrents civils i la continuïtat de les expressions religioses, que coexistiren en lloc d’esdevenir antagònics. A la pràctica actuaven dues manifestacions diferenciades: d’una banda, la més religiosa i simbòlica, la moixiganga; de l’altra, la més gimnàstica, els valen­cians» (Bertran, Kovács, Massip, Orriols, Palomar i Sugranyes 2006: 252).

La particularitat que la moixiganga, el ball de valencians i els castells compartissin una mateixa geografia i escenaris, els seguicis i actes festius del Camp de Tarragona i del Penedès, i que contemplessin el bastiment de torres humanes, per un altre cantó, han suscitat que es consideri la moixiganga un precedent dels castells. L’exemple de la d’Igualada ha fet decantar la balança a molts. En aquesta població, la moixiganga va cultivar tant el repertori religiós dels misteris com el competitiu dels castells. Aquestes particularitats van fer que moixiganguers o moixigangueros esdevinguessin sinònims de castells i castellers.

Però, si les darreres investigacions han apuntalat la tesi que els castells deriven del ball de valencians, no pot afirmar-se el mateix de la moixiganga, com s’ha defensat repetidament des de postulats difusionistes, atès que els balls de valencians són documentats molt abans de la moixiganga i la gestació dels castells, pa­ral·lela a la presència coneguda de la moixiganga. Les notícies de balls de valencians abracen el segle XVII i, sobretot, abunden a partir del segle XVIII. Les de la moixiganga, a partir de final del segle XVIII i, sobretot, a la primera meitat del segle XIX. Els castells pròpiament dits van néixer a cavall dels segles XVIII i XIX. El suposat parentiu entre la moixiganga i els castells ha estat condicionat per la dificultat d’escatir fronteres entre diverses expressions, totes traçades amb la regla universal d’enfilar-se els uns damunt dels altres amb l’ajuda exclusiva del propi cos.

La participació de la Moixiganga d’Igualada en la gènesi dels castells tampoc no pot esgrimir-se, perquè tot apunta que va inclinar-se pels castells en una data posterior al 1849, és a dir, amb els castells ja gestats i les colles vallenques, els Xiquets de Valls, anant a totes des d’almenys les últimes dècades.

El programa d’actes de la festa major d’Igualada del 1852 va publicitar que dues colles de la Moixiganga, com en els darrers anys, havien de competir amb la novetat del ball de valencians, en aquest cas, els castells: «las dos comparsas de mogigangas, las cuales ejecutarán algunas suertes del baile llamado de valencia­nos» (El Correo de Barcelona 1852: AHCB; Diario de Cataluña 1852: AHCB). Els mots «algunas suertes del baile llamado de valencia­nos» indiquen que feia poc que es ballava. Si no fos tan recent, no s’hauria subratllat.

D’altres elements sustenten l’adopció dels castells per part de la Moixiganga d’Igualada aleshores. L’efemèride encaixa en el context de després de la Segona Guerra Carlina (1846-1849). L’explosió de les ganes de viure d’una nova fornada de moixiganguers, captingudes durant la carlinada, va poder motivar que se submergissin en un altre camp d’acció, els castells, que aleshores es trobaven al capdamunt de l’onada de la mà dels Xiquets de Valls, aprofitant les habilitats gimnàstiques i d’equilibri demostrades en l’execució dels misteris. El cas és que una represa del dia a dia després d’un llarg parèntesi bèl·lic sol compassar-se d’un desig de fer taula rasa, que es tradueix en el protagonisme d’uns nous hàbits o actors, i més si el conflicte és tan cruel com un de civil.

L’existència de dues formacions de la Moixiganga també hi casa. Les disputes entre veïns poden esdevenir fructíferes. En contra d’una primera impressió, una empresa es cohesiona i dinamitza davant l’estímul d’una rival. El món dels castells encara s’hi acull avui dia. Les regles dels castells, a més, van poder resoldre millor el dilema de la rivalitat. L’altura de les torres permet visualitzar amb millor claredat el bàndol vencedor que la poesia i el catecisme dels misteris.

Tot això, però, implica tres coses. Primera, que res no encotillés els promotors. El patró ja manejat per l’investigador vendrellenc Pere Ferrando per explicar els inicis dels castells a Valls a les primeres dècades del segle XIX, i també moneda corrent en camps propers i contemporanis, com el salt endavant d’uns joves de Vilafranca del Penedès el 1959 que va modelar els falcons en voga avui dia: «una transformació tan important s’ha de produir en un context d’absència total de tradició, en un lloc on els seus habitants no tinguin cap referent propi a seguir. D’aquesta manera és més fàcil afegir elements i treure’n d’altres, segons les conveniències d’aquells que tenen clar allò que volien fer» (Ferrando 2008: 19).

Segona, que Igualada ja disposés de la versió catequís­tica de la Moixiganga. A hores d’ara, se sap que almenys d’ençà del 1828, en ocasió de la visita del rei Ferran VII. La Sucinta descripcion de los obsequios y festejos con que la villa de Igualada en el Principado de Cataluña celebró el transito y descanso en ella de los Reyes Nuestros Señores Don Fernando Séptimo y Doña María Josefa Amália en los dias 12 y 13 de abril de 1828, publicada el mateix 1828 a Cervera, palesa que la Moixiganga va comparèixer-hi. La crònica esmenta que van enlairar-s’hi «grupos piramidales», construccions humanes, i que van emprar-s’hi «achas de cera», utensilis habituals en els misteris: «Por la tarde del mismo dia [13 d’abril] saliendo SS. MM. al balcon, permanecieron mas de dos horas en él hasta el obscurecer, presenciando con la mayor complacencia y agrado los ayrosos bayles y grupos piramidales con que se esmeraron en festejarles los dos coros arriba indicados con sus arcos de flores y achas de cera en las manos» (Suscinta descripcion… 1828: 13).

I tercera, la coneixença dels castells a Igualada. Almenys un ball de valencians, del Pla de Cabra, ja va actuar-hi arran el trànsit del rei Carles IV el 9 de setembre del 1802, i les gestes dels Xiquets de Valls ha­vien de ressonar-hi perquè es trobaven en el zenit des de feia un temps; des dels anys 1840, amb els castells de 8 pisos, i des del setembre del 1851, amb el primer de 9 de la Colla de la Roser. La manera de procedir dels Xiquets de Valls havia d’incidir a l’Anoia per diverses raons. Primera, perquè l’Anoia toca al Penedès, una de les àrees castelleres històriques, conjuntament amb el Camp de Tarragona. Segona, perquè les manifestacions culturals solen incorporar habitualment trets dels veïns o dels coetanis. I tercera, perquè l’Anoia, el Penedès i el Camp de Tarragona mantenen una unitat etnogràfica en l’apartat dels seguicis de festa major. Que el conjunt d’ingredients de la Moixiganga d’Igualada, els quadres de dansa, els misteris, la indumentària, la música, els castells, el vocabulari —els textos d’antany també parlen d’«Espadats, torres y castillos»— o els protocols d’actuació casin amb les moixigangues —en essència conformen un corpus unitari acomodat a cada població amb el pas del temps— o amb l’essència castellera del Penedès corrobora tot això darrer.

Aquests vincles supracomarcals beuen d’una altra font molt profunda, també supeditada al determinisme geogràfic: la fragilitat territorial de l’Anoia al llarg del temps per no mostrar-se com una unitat compacta (geogràfica, econòmica i humana) en temps pretèrits, sinó escapçada en demarcacions de signe variat (eclesiàs­tiques, administratives i jurisdiccionals). L’Anoia va conformar-se per la suma de les terres residuals a cavall de les comarques de Manresa, Cervera i Vilafranca del Penedès, és a dir, el territori enmig de la fossa d’erosió del riu A­noia coneguda com la Conca d’Òdena (Torras 1993: 54).

Un context social i econòmic propici també va acomboiar l’aventura de la Moixiganga d’Igualada en els castells. Igualada va assolir la segona posició a Catalunya en volum de producció i facturació durant els anys 1840 per l’èxit de la seva indústria tèxtil cotonera i l’adoberia (Martínez de Presno 1993: 14). La salut econòmica es va reflectir en l’auge de la festa major d’Igualada i, en extensió, en el dels seus seguicis.

De tota manera, no s’ha d’obviar que la primera notícia de l’execució de castells per part de la Moixiganga d’Igualada s’ha situat de consuetud en ocasió de la visita del rei Ferran VII a la població el 1828. La tesi s’ha fonamentat en la interpretació de Joan Segura Valls, prevere de Santa Coloma de Queralt destinat a Igualada, a la seva Història d’Igualada, editada el 1907, de la Sucinta descripcion de los obsequios y festejos citada uns paràgrafs enrere. Mossèn Segura va afirmar-hi que els «grupos piramidales» van ser castells: «A la vesprada los Reys estigueren dues hores al balcó presenciant los balls y grupos piramidals (castells) ab que obsequiaren á SS. MM. les comparses de jóvens ab archs de flors y atxes de cera en les mans» (Segura 1907: 671).

La possibilitat que les paraules de mossèn Segura s’ajustin a la realitat, amb tot, no soscava l’eix del discurs aquí defensat, fins i tot que la Moixiganga d’Igualada hagués plantat torres del ball de valencians abans que castells pròpiament dits, atesa la limitada informació de l’època que a hores d’ara tenim a l’abast. Si fos cert aquest supòsit darrer, la data del capbussament dels igualadins en les torres o els castells canviaria, per recular. Però no, que l’ombra d’allò plantat al Penedès i la permeabilitat de la moixiganga a Igualada en els inicis hi van tenir molt a veure, i que la moixiganga, amb l’exemple d’Igualada, no és cap precedent dels castells, com la majoria de gent i entesos creuen encara avui dia.

Una altra qüestió és que la simbiosi entre la moixiganga i els castells a Igualada aporta una visió pròpia, però en consonància, sobre la plenitud i la posterior decadència al conjunt del món casteller, les etapes en què l’antiga Moixiganga d’Igualada va alçar castells.

La seva presència es documenta de manera continuada i decidida a partir del 1850 i no comença a esvanir-se fins al 1885, a cavall de l’activitat d’un conjunt de formacions. Les dues primeres colles conegudes a hores d’ara són la d’Antoni Baleitó Graells, Traguetas, i la del Cariño, actives durant la segona meitat del segle XIX. La del Traguetas va esdevenir després la Colla Vella, quan la del Cariño va esvanir-se i el Manacus va fundar la Colla Nova durant l’última dècada del segle XIX. La Colla Vella va competir més endavant amb dues més; primer, el 1897, amb una amb molt de jovent, probablement la del barri de Sant Agustí, liderada per Domènec Vilanova Montané; i després, el 1918 amb la dels Xiquets, coneguda així perquè s’especialitzà en els castells, que va comandar Pere Bertran Tarrès, alcalde d’Igualada entre 1936 i 1939. Els germans Joan i Antoni Torné Roig van liderar la Colla Vella durant aquest temps. La Colla Vella va protagonitzar les seves darreres passes, en solitari, el 1923 per la festa major d’Igualada. La Colla del Barri de Sant Agustí, les últimes d’una Moixiganga d’Igualada pretèrita, el 17 de setembre del 1927, per la festa major veïnal.

Pel que fa al nivell casteller, els moixiganguers d’Igualada van completar sempre fites per sota dels Xiquets de Valls, entre d’altres raons pel fet que no tenien la dedicació i la professionalitat dels vallencs, en bona mesura perquè es refiaven exclusivament dels recursos propis. Aquí, d’entre d’altres testimonis, encaixa l’afirmació de l’igualadí Jaume Serra Iglesias, a La festa major. Quadro de costums igualadinas, treball premiat al certamen literari organitzat per l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera el 1881, que diu: «La Moxiganga es una cosa molt parescuda á los Xiquets de Valls, puig com ells balla al só de tabals y grallas y com ells fa torras, espadats y castells, mes no tant alts ni tant atrevits» (Serra 1881: 10). Aquestes prerrogatives fan que també s’hi puguin identificar valors dels grups de castellers afeccionats, és a dir, col·lectius d’activitat temporal, de radi d’acció restringit, de plantilla exigua, endogàmica i estrictament local, que recorrien a solucions tècniques atípiques per solucionar construc­cions modestes en unes poques actuacions anuals.

Així, la Moixiganga d’Igualada va assolir castells de 7 i pilars de 6 en els moments de compromís durant la Primera Època d’Or castellera, i primer castells de 6, de tant en tant algun castell de 7 i algun pilar de 6, i al final castells de 5 i algun pilar de 5 durant el període posterior de la Decadència castellera. L’igualadí Lluís Marsans Solà va deixar constància del nivell dels moixiganguers durant el temps d’apogeu a Tradicions y costums d’Igualada y sa comarca, obra premiada el 1885, en un altre certamen de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i publicada l’any següent: «com los de la Moxiganga son tossuts, vulgas ó no vulgas han de tornar amunt y cada any surt la torre de sis y hasta de set si hi ha competencia, tots ben drets y ben tiesos» (Marsans 1886).

La visió del conjunt de fotografies a l’abast reporta que els castells es plantaven sense dosos i, per tant, que el pom de dalt reunia dos únics integrants: l’aixecador i l’enxaneta. Almenys és prou contrastat en el 3, l’única estructura de la qual es coneixen instantànies, a banda del pilar. L’estructura del 3 de 7 seria: 3+3+3+3+3+1+1. La del 3 de 6: 3+3+3+3+1+1. L’aixecador situava els peus damunt unes espatlles del pis inferior i recolzava les mans a les dues altres. L’enxaneta feia l’aleta dret sobre l’aixecador, com els antics enxanetes castellers. La disposició d’aquest pom planteja si prové del temps de l’adopció dels castells a Igualada, és a dir, que aleshores també s’estilava al Camp de Tarragona i el Penedès, i, per tant, si també es tracta d’una reminiscència dels balls de valen­cians, que va fossilitzar-se a Igualada per la sinergia d’aïllament dels seus moixiganguers, ja que es trobaven a l’extraradi físic i mental del món casteller.

Aquest pom de dalt també sumava la particularitat de sovintejar la pujada a balcons, una acció àlgida que es redueix avui dia als pilars en el món casteller general. L’escena esdevenia esfereïdora. Les fotografies també a l’abast, del migdia de la festa major d’Igualada davant l’edifici de l’Ajuntament, mostren que dos moixiganguers —em diem els hissadors—, dalt del balcó, fora d’aquest i agafats d’una mà a la barana, alçaven amb la mà lliure i sense l’ajuda de cap utensili —una faixa, com en el món casteller general— tant l’enxaneta com l’aixecador.

La documentació a l’abast també dibuixa que els moixiganguers van abocar-se, i excel·lir, en les construccions que requereixen pocs components. El raonament és ben simple. Una colla aplegava d’entrada 40 o 50 persones, com l’embrió d’una colla castellera vallenca, que a Igualada no s’incrementava substancial­ment a plaça pel fet de no tenir una xarxa d’afinitats tan nombrosa com els Xiquets de Valls. Això va condicionar la direcció dels esforços a l’assalt d’estructures de pocs integrants, la que menys els pilars, perquè sí que disposaven d’un nucli entusiasta, tècnic i estudiós, com a colles castelleres curtes d’efectius de totes les èpoques.

L’excel·lència dels igualadins pels espadats també va comportar —malgrat que la relació devia moure’s en ambdós sentits— que no faltessin mai dos pilars de 2 i un de 3 darrere de l’escena principal dels seus misteris, un fet que no va prodigar-se tant a les moixigangues d’altres pobla­cions. Aquest ventall de pilars representen les tres creus al Calvari: el pilar de 3 central, Jesús, i els dos de 2, Dimes i Gestes, els dos bandits.

La muda dels balladors de la Moixiganga d’Igualada també mereix una atenció especial, atesa la uniformitat immaculada que va guardar-se. La significació religiosa de la dansa va predeterminar aquesta sensibilitat. Unes robes desendreçades haurien deslluït el seu discurs catequístic. Aquí lliguen uns altres mots del ja citat Jaume Serra Iglesias del seu treball La festa major. Quadro de costums igualadinas: «Té la Moxiganga una altra ventatja sobre ’ls Xiquets de Valls, y es que, mentres aquestos van vestits de qualsevulga manera, causant hasta repulsió, los que forman aquest ball van tots uniformats. Sabatas de color de cendra, calsotets blanchs, unas fandilletas vermellas ab viuhets grochs, camisa blanca y un mocador de seda lligat al cap. Per senzill que siga aquest trajo dona un bon aspecte á las torras, castells, espadats y altras figuras del ball… Quant menys hi ha la uniformitat, que sempre es bonica» (Serra 1881: 10-11). La referència a les sabatilles destapa que els moixiganguers tampoc no es descalçaven.

Dit això, pot conceptuar-se la Moixiganga d’Igualada de «ball blanc», com d’altres danses dels seguicis festius del Penedès i el Camp de Tarragona —de nou, les dues grans àrees històriques dels castells a la palestra, entre d’altres zones de la Catalunya Nova—, pel color dominant de les seves robes de fons: el blanc als pantalons (uns calçotets llargs antigament) i la camisa (un gipó abans).

La preeminència del color blanc condueix a dues lectures. Una, al simbolisme de la iniciació, per la puresa i la pulcritud que aquest color evoca a casa nostra, per la dificultat de preservar-se immaculat en robes d’ús. L’altra, al rol social dels actors dels seguicis d’antany. En el passat, el poble ras, el qual assumia la interpretació de les comparses, no disposava de robes de colors vius perquè no podien pagar-la a causa de l’elevat preu dels colorants. Les teles es tenyien amb tints molt econòmics, vegetals, que s’esvanien amb les primeres rentades i amb les exposicions al sol, i els pigments tan sols romanien a la superfície. L’ús de tonalitats sòbries, blancs trencats o grisos, doncs, és una herència de les limitacions a l’hora de proveir-se de roba, documen­tada ja en els pagesos de la Catalunya meridional durant la dominació sarraïna i també després en l’època cristiana.

La circumstància que les dues peces blanques fossin les interiors dels homes —la participació als seguicis tradicionals estava vetada a les dones antany— va conduir a la dignificació de l’abillament mitjançant la superposició de peces curtes i nobles: faldilletes, mitges, faixes, mocadors creuats al pit i mocadors de cap. Si no, els balladors haurien anat despullats pel fet de vestir tan sols roba interior. Aquestes peces ornamentals virolades, a més, van conferir lluïment i simbolisme, pels colors utilitzats. Els colors més habituals, el vermell i el blau, esdevenen les dues cares d’una mateixa moneda. La vermella, la de la calor o la intensitat; i la blava, la de la fredor, la reflexió o l’espiritualitat. La faixa, el mocador de cap i les mitges també aporten un altre matís. La faixa reforça la columna vertebral del moixiganguer, alhora que serveix de punt d’anclatge per als que pugen. Els mocadors de cap recullen els cabells i alleugereixen o protegeixen de la suor i la solellada. Les mitges equivalen a les calcilles dels castellers.

Les raons de la Decadència dels castells també es palpen amb el fil de la Moixiganga d’Igualada. Així, el magnetisme d’altres propostes es destapa com la causa principal del seu esvaniment. Les energies dels joves i el poble ras —es repeteixen, en general, els actors de consuetud en els seguicis de festa major— es van encaminar cap a d’altres empreses més llustroses socialment (esportives, lúdiques o culturals), després de dècades d’inocular-s’hi un suposat anacronisme o ignomínia. En aquest sentit, les fotografies visualitzen l’edat avançada dels darrers moixiganguers, fins i tot en el pom de dalt; és a dir, la sentència de la tradició, ja que eren els darrers cops de cua d’un col·lectiu que no va trobar joves a qui llegar-la.

De fet, la dinamització dels castells durant el perío­de posterior de la Decadència, a partir del 1926, i que s’ha batejat com la Renaixença castellera, no va repercutir en la Moixiganga d’Igualada. Igualada va contribuir a aquesta revifalla dels castells des del primer moment. Però no mitjançant la seva versió particular dels castells, sinó cridant colles forasteres. Diversos interrogants, alguns al voltant de la qüestió crematística —els actors d’antany dels seguicis esperaven unes recompenses a canvi del seu procedir—, sorgeixen al cas. Per què l’afecció local no va veure’s amb cor de valer-se per si sola? Perquè no sumava prou potencial? Sobretot canalla? Per què els organitzadors de la festa major, el govern municipal, van considerar que les colles de fora, més consolidades, eren més de fiar? Per l’acomodament dels afeccionats locals, en especial, dels capdavanters? Per què aquests darrers van assegurar-se una posició i una retribució sense tants maldecaps amb les colles convidades a remolc de la fórmula ancestral dels Xiquets de Valls d’integrar els veïns més entusiastes?

La dimensió de l’antiga Moixiganga d’Igualada, de tota manera, perdura encara avui dia no tan sols en l’imaginari de la ciutat sinó també en tot el món casteller com a signe d’identitat i patrimoni, per la necessitat d’evocar i exaltar les arrels i la consciència col·lectiva mitjançant una manifestació cultural amable, malgrat que provenia d’uns veïns d’extracció humil i d’un temps preindustrial. Així, sense marxar d’Igualada, la tradició es va revivificar sota la direcció de Josefina Pàmies Gombau entre els anys 1972 i 1980; l’esbart Bitrac Dansa la va incorporar al seu repertori el 1990, i una colla castellera obra sota la denominació Moixiganguers d’Igualada d’ençà del 1995.