LA PRIMERA ÈPOCA D’OR (1851-1893)

Hom considera que la Primera Època daurada dels castells s’inicia l’any en què es va assolir el primer castell de nou pisos de la història, en ocasió de la festa major de Tarragona de l’any 1851. Tot just acabada la Segona Guerra Carlina, el 1849, l’activitat castellera va registrar un important augment que aviat es va veure reflectit en la consolidació d’una expansió territorial, amb l’aparició de noves places castelleres i, també, en un augment del nivell casteller que havia de conduir a l’assoliment dels primers castells de nou. Aquests primers anys daurats, del 1851 al 1853, batejats amb la denominació de «trienni meravellós» van donar pas a altres temporades en què agents externs —com ara epidèmies, guerres, etc.— incidirien negativament en l’activitat castellera.

És una època de canvis, on s’abandona l’arcaica denominació del «ball de Valencians» a favor de «Xiquets de Valls» (veure l’article “Les colles de Valls a través de la història”), on apareix l’actual disposició del pom de dalt dels castells i on s’assoleixen les primeres construccions superiors als castells bàsics de nou. Les dues colles vallenques van esdevenir les principals protagonistes d’aquest període, malgrat que entre els seus components també hi havia grups d’aficionats i castellers d’altres poblacions, que reforçaven el seu nucli principal i permetien assolir grans actuacions.

Però a banda del paper predominant de Valls, cal tenir en compte que en aquesta època van sorgir altres manifestacions castelleres en altres poblacions catalanes, com ara a Igualada, amb la seva Moixiganga; a Montblanc, amb els seus Torraires; a banda d’altres colles als voltants de la ciutat de Barcelona i, més tard, a Torredembarra i a l’Espluga de Francolí.

Després d’una nova guerra carlina, la represa iniciada l’any 1876 va representar un nou impuls en l’activitat castellera, amb l’aparició dels noms de Vella i Nova per identificar les dues agrupacions locals vallenques, la rivalitat de les quals va originar actuacions memorables. Per citar-ne algunes, ens referirem a la de la festa major de Vilafranca del Penedès l’any 1880, la de Tarragona del 1881 o la de Santa Úrsula del 1883, amb construc­cions que fins fa poc anys no s’havien tornat a veure a les places.

Al llarg de la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, però, diversos elements es van conjurar per influir negativament en l’activitat castellera, amb la qual cosa es van evidenciar símptomes clars de declivi: el darrer castell de nou pisos del període —documentat fins ara— es va aconseguir durant la festa major del Vendrell del 1893, i es tancava així aquest primer període daurat dels castells.

A continuació repassarem, any per any, el que va donar de si l’evolució castellera d’aquesta etapa històrica, amb les principals consecucions i tota la informació que ens ha arribat fins als nostres dies d’aquesta Primera Època d’Or dels castells.

1851

Com ja és ben sabut, tots els anys començats en 1 a Valls es revesteixen d’un caire especial per commemorar les festes decennals dedicades a la Mare de Déu de la Candela, instituïdes el 1791.

Tenint en compte la demostrada intensa activitat castellera dels anys anteriors, 1849 i 1850, un cop acabat el conflicte bèl·lic, hem de creure que entre els dotze balls que la premsa del moment anunciava que assajaven hi havia els castells. Aquesta suposició sembla que queda demostrada amb un document indatat, però que fa referència a l’època que estudiem, on podem llegir:

Valls, per les festes de la Candela, a mitjans del segle passat (segle XIX). Hi prenen part tots els grups representatius, gegants, nans, la giravoltadora àliga, ball de la primera… de Reus, hi són vinguts els valencians —valents hi han— que després de la dansa aixequen una torre humana. Si a Reus —valents hi han— nosaltres, «els xiquets» fills de Valls, els demostrarem el nostre braó o coratge aixecant un castell tan alt com el campanar de l’església de Sant Joan. I així va ser. (Climent 2013: 131)

Si més no, a la capital del Baix Camp s’anunciava, poc després, el ball de valen­cians durant les festes del barri de Santa Anna, segons llegim al Diario de Barcelona del 19 de juliol: «Según el programa que hemos visto impreso, en la tarde el primer dia inaugurará la fiesta el baile de valencianos y las torres…» (Güell 1998b). Aquesta darrera expressió, que diferenciava el ball de valencians del de les «torres», ens mena a pensar que molt probablement els vallencs tornaven els jornals dels reusencs de la darrera Candelera i ara eren ells els que visitaren la ciutat de Prim per actuar novament al costat dels valencians de Reus.

En el cas que hagués estat d’aquesta manera, ens hem de fixar en la data en què tenen lloc les festes del barri reusenc de Santa Anna: el 25 i 26 de juliol, els mateixos dies que al Vendrell celebren la seva festa major honorant l’àvia de Jesús. Aquell any, segons la premsa barcelonina, «…además de las danzas de costumbre como son, mogigangas, palitroques, valencianos, vulgo “Xiquets de Valls”, pastorcillos, gitanas, diablos y otros, dirigirá este año la orquesta D. Gerónimo Perera…» (Dia­rio de Barcelona 1851: BNC). Segons se’ns presenten aquestes dues actua­cions de Reus i el Vendrell, podríem donar per fet que a Valls les dues colles castelleres eren plenament actives, i es repartien el calendari casteller.

Abans de continuar girant fulls al calendari, hem de retrocedir uns mesos per situar-nos al 20 de maig a Valls mateix, on es van alçar castells durant la benvinguda de dos diputats: «Ayer llegaron a esta villa los Sres. D. José Gasol y Porta, nombrado diputado para Tarragona, y D. Jaume Badia [Padrines], diputado por esta. Por la noche se les dió una gran serenata, a cada uno en particular, con acompañamiento del vall de valencians, los que formaban castillos al uso de este país…» (Solsona 1995d).

A la capital del Garraf també sembla haver fet fortuna la denominació que ja apareixia l’any anterior. Si bé el Diario de Barcelona del 18 de juliol anunciava que «no faltarán los célebres castillos de Valls» (Güell 1998b), en canvi, a la premsa vilanovina, un cop passada la festa, parla que «Los Xiquets de Valls operaron como acostumbran con la limpieza que les es propia; aunque lo mas variado, dificil y arriesgado queda reservado para mañana á medio dia» (Diario de Villanueva y Geltrú 1851: BMVB). Malauradament, no sabem com va anar l’actuació el dia central de la festa, però la solvència de la plaça es va veure reflectida l’any següent, com comprovarem.

Una altra població penedesenca s’afegeix a la llista d’aquelles que incorporaren el nom de Xiquets de Valls per denominar els castells. Ens referim a Vilafranca del Penedès, que ho feu, com la resta, progressivament, tot emprant els dos noms: «…dos bailes de valencianos en competencia uno con otro hasta remontarse á tal altura que dejarán atrás á muchas torres […] a recorrer las calles el drague, los jigantes, y los bailes de pastorets, cercolets, diables, gitanos, mogiganga y otros, entre ellos el tan celebrado de los xiquets de Valls» (Güell 1998b). Noms a banda, el primer anunci és especialment interessant per la referència que fa a totes dues colles actuant en competència, alhora que il·lustra una afició local dividida en dos bàndols que donaven suport cadascuna a la seva colla vallenca més afí.

Entrats ja al mes de setembre, hem de dirigir la nostra atenció a la població de Torredembarra, una plaça que, documentalment parlant, no s’incorpora al calendari casteller decimonònic fins al 1849, tot coincidint amb l’esclat casteller produït just després de l’acabament de la segona carlinada, però que, quan ho fa, se situa entre les capdavanteres en molt poc temps. La vinculació de la vila amb el Penedès des de feia segles i fins a la desfeta catalana al final de la guerra de Successió sembla veure’s reflectida en la gasetilla publicada al Diario de Villanueva del 8 de setembre, perquè incorpora l’expressió «los chiquets de Valls», els quals «al salir de la iglésia y al acompañar á la municipalidad á las casas consistoriales ejecutaron las siempre hermosas y dificiles torres» (Güell 1998b).

«Las danzas de valencianos», en plural, apareixen citades al Diario de Barcelona del 23 de setembre durant les festes celebrades a Mont-roig del Camp a primers de mes (Güell 1998b).

Però la campanada castellera, amb majúscules, va tenir lloc durant la festa major de Tarragona, ja que en aquella edició es va completar el primer castell de nou de la història. La temporada, com hem vist, s’havia presentat força atapeïda d’actuacions i els vallencs, acomboiats per una plaça de primer ordre com és la tarragonina, van creure que havia arribat el moment d’assaltar el castell de nou. Sortosament, l’ocasió va merèixer una crònica prou extensa que descriu —potser amb pocs detalls tècnics però amb sufi­cients recursos emotius— com es va viure la gesta.

Escriben de Tarragona: La fiesta mayor de esta se celebró en la Sta. Iglesia Catedral con la pompa que se acostumbra todos los años; en la ciudad fue mu­cha la afluencia de forasteros, pero principalmente en donde se veia más aún era en todas las avenidas de la plaza de la Verdura, sitio en que en competencia se hacen las torres por las compañias de Valls y las de otros pueblos, desde las doce á la una y media. Por la tarde del 23 apenas podia transitarse por las calles del curso de la procesión. Ayer, al mediodia como es costumbre, se hicieron las torres y corrió la voz de que se trataba de probar hacer una de nueve pisos, es decir, nueve hombres uno encima de otro ó lo que es lo mismo, formar una elevación de 70 palmos de carne humana, proyecto bárbaro pero que por dos veces pudo llevarse á cabo, la primera se completó, pero al descender el niño que forma la cúspide de la torre, o mejor la veleta, desplomóse por su base, y solo se vieron en confusión miembros humanos formando una montaña. La segunda, reforzada cual convenia, ó como los inteligentes lo juzgaron preciso, se llevó a cabo y la deshicieron sin percance alguno. Todo el pueblo prorrumpió en un grito de entusiasmo aplaudiendo á los atletas que se hicieron memorables con lo que hasta el dia habia parecido imposible (Diario de Barcelona 1851: BNC).

La crònica conclou, sense cap dubte, que el primer intent fou carregat i la segona temptativa va completar-se, un detall que cal emmarcar en la filosofia decimonònica que els castells s’havien de descarregar per assolir l’èxit. La principal ambigüitat del text és aquella part on explica que la segona temptativa es va alçar «reforzada cual convenia», unes paraules que han originat un ampli debat, que a hores d’ara roman encara obert, entre aquells que afirmen que el cronista parla del folre i que, per tant, el primer castell carregat fou assolit sense aquesta solució tècnica, i els que creuen que el que es va fer fou augmentar el nombre de components d’aquest, i passant per aquells que creuen que els canvis només van afectar un tronc més reforçat. Sigui com sigui, les dues primeres aletes en un castell de nou pisos eren ja una realitat.

Un altre aspecte que deixa a l’aire la crònica que hem llegit és saber quina colla es va endur els llorers del primer castell de nou completat de la història. En aquest sentit, ens hem de remetre al treball de Xavier Güell (2002b: 12-20) segons el qual, i fent una anàlisi dels posteriors castells de nou bastits, conclou que el primer cal atribuir-lo a la colla dels Menestrals o la Roser.

La temporada es va cloure amb l’anunci que publicà El Barcelonés del dia 6 de novembre al voltant de la festa major d’Altafulla, també a principis de mes, on s’afirmava, sense embuts, la presència de «el tan conocido [ball] de valencians en el que no hay duda se esmerarán estos esforzados vecinos en formar el castell de nou, lo que poquisimas veces se ha logrado por su arriesgada y atrevida ejecución…» (Solsona 1993b) El ressò de la gesta dels primers castells de nou encara retrunyia, i els aficionats altafullencs, amb aquesta única notícia coneguda durant els primers 75 anys del segle XIX a la vila, desfermaven l’eufòria.

1852

L’any començava al nostre país amb tot un seguit de celebracions amb motiu del naixement de la llavors hereva a la corona espanyola, la infanta Isabel, princesa d’Astúries, el 20 de desembre anterior. A Barcelona, entre altres actes, va tenir lloc l’estrena de la comèdia La festa del poble, de Francesc Renart i Arús, al Gran Tea­tre del Liceu la nit del 21 de febrer. En el transcurs de l’obra, i a dalt de l’escenari, havien d’actuar quatre elements populars representant les quatre províncies: «el ball rodó, el ball de plaza, el contrapàs y las torres dels xiquets de Valls…» (Güell 1998h). Una consulta al text manuscrit de l’obra ens confirma la participació de «los castells de Tarragona, cuya música serán únicamente la gralla y el tamboril» (BAB), en representació d’aquesta demarcació i fent palès que l’activitat castellera havia assolit ja una elevada quota de popularitat al nostre país.

El mateix dia que a Barcelona els Xiquets «feien teatre», a Tarragona la premsa anunciava que, per les mateixes celebracions reials, «a las 12 se harán las torres en los puntos de costumbre» (Güell 1998d). Davant d’aquesta coincidència de dates, ens hem de tornar a preguntar si a cada població s’hi va desplaçar una colla diferent o bé dues faccions de la mateixa. Pocs dies després, el 28 i 29 de febrer, fou la ciutat de Reus la que va programar «las torres» en les mateixes celebracions natalícies (Güell 1998d).

El naixement de la infanta Isabel revifà el debat dinàs­tic entre els seus partidaris i els detractors. A Valls, uns i altres protagonitzaren diversos enfrontaments el 12 d’abril, durant la celebració de la Pasqua de Resurrecció, i es posà al descobert que aquesta polarització també arribava al terreny casteller: «lo que realmente sucedió fue que el dia de comer la mona salió una colla de castellers, conocida por la Cuadrilla de Payeses, enemigos del sistema liberal y, por tanto, partidarios de la familia del pretendiente de la corona de Isabel» (Climent 2003: 134). Els escenaris de les disputes foren el cafè de l’Antonino, lloc de reunió dels liberals, i el cafè del Rus, punt de trobada dels carlins.

Els Pagesos van celebrar amb una actuació castellera la festivitat del seu patró —Sant Isidre. Segons El Barcelonés del dia 17 de maig, les autoritats «salieron al balcón para presenciar los bailes y en particular el de castells» (Solsona 1995d).

Dos dies després, el 17 de maig, la imatge de la Mare de Déu del Lledó fou retornada al convent dels Caputxins un mes després del seu trasllat, un cop fou concedit el benefici de la pluja. En aquesta celebració Francesc Ballester (1920: 156) situava un intent de tres de nou, tot i que, com veurem, va errar l’any: «el 1845, amb motiu de tornar a sa ermita la mare de Déu del Lledó, després de les pregàries, es provà el 3 de 9, que va caure…» L’errada de l’any —però no de la festa— fou estudiada per Xavier Güell (2002b: 12-20) a partir de les notícies aparegudes a la premsa del moment, que certifiquen aquesta celebració i donen sentit a la continuació de la frase de Ballester: «…i no va fer-se [el 3 de 9] fins per Sant Joan vinent, diada de la festa major». Ja hem vist que el primer castell de nou fou alçat el setembre de l’any anterior. Així ens ho recorda el Diario de Barcelona del 8 de setembre del 1852: «el año pasado se hizo en Tarragona lo castell de nou, considerado hasta entonces como imposible» i que «después se hizo en Valls, y en algun otro punto» (Güell 2002b). Aquest castell de nou vallenc ha de ser, doncs, el que cita Ballester, i el segon de la història.

Després d’una nova actuació documentada a Barcelona, els dies 16 i 17 de juliol —on, per cert, el Diario de Barcelona del 18 no deixava gaire ben parada l’activitat— i un anunci de castells de nou a la festa major de Constantí l’1 d’agost, ens hem de situar a la festivitat que els vilanovins honoren a la Mare de Déu de les Neus, perquè allí es va completar el tercer castell de nou de la història. Fou aquell «otro punto» que esmentava la crònica que acabem de veure. La premsa local ho deixava prou clar: «…se ha verificado el castillo de nueve y que ha sido la admiración de cuantos lo han visto, pues no creemos que se hubiere verificado nunca en esta villa y pocas veces en otras poblaciones donde estos juegos les son peculiares» (Diario de Villanueva 1852: BMVB). A l’entorn d’aquesta actuació existeix una notícia rellevant perquè, a part de confirmar la informació de l’assoliment d’un castell de nou, identifica el cap de colla i, de retruc, l’agrupació protagonista: «Los llamados xiquets de Valls hicieron por primera vez el castillo de nueve, y cuyos preparativos dirigió personalmente D. Gabriel Baldrich, guerrillero muy conocido en este pais y que mas tarde gracias a su genio levantisco llegó a teniente general de los Ejércitos Nacionales» (Güell 1998a). El personatge no és cap altre que el militar i polític liberal Gabriel Baldrich Palau. La seva afiliació política, tenint en compte el posicionament ideològic dels respectius dirigents de les dues agrupacions vallenques en aquest moment, el situa al bàndol de la Colla dels Menestrals o la Roser i, per tant, concreta que els primers castells de nou bastits de la història cal atribuir-los a aquesta agrupació. Aquesta afirmació es veurà reforçada més endavant, com veurem, per altres dades.

Diverses sortides a la Geltrú —14 d’agost—, Tarragona —per Sant Magí—, Igualada —amb l’anunci ja de dues colles de la Moixiganga, una de les quals es va traslladar a Manresa pocs dies després— i Vilafranca del Penedès, ens condueixen a la festa major de Torredembarra, on el Diario de Barcelona del 8 de setembre posava al descobert una actuació impressionant: «Al arrojo de estos naturales se agregaba la competencia de las “collas de Valls” que se estimulaban mutuamente y accedian a todo lo que se les proponia por atrevido que fuera. No se contentaron ya con el “castillo de nueve limpio desde los segundos”, sino que hicieron torres de ocho empezando por la cúspide, que es lo más asombroso que se puede ver. Este consiste en poner un chiquillo con un pié en cada espalda de dos hombres que están de frente cogidos por los brazos, levantar los tres y ponerles dos debajo, levantar los siete y ponerles otros dos debajo, y así sucesivamente, hasta que son trece los que se levantan para poner encima de los que forman la base. Hubo también castillos de cinco pilares y otros prodigios que jamás se habian visto.»

Sigui com sigui, el que sembla evident és que encara no s’havia acomplert un any del primer castell de nou i el nivell casteller no parava de créixer. Una altra prova d’aquesta pujança la trobem a Tarragona mateix, per Santa Tecla, quan es tornen a alçar «torres o castillos, en los dos dias desde las doce a las dos, llegando a formarlas haste de nueve cuerpos» (Diario de Barcelona 1852: BNC). El nivell dels nou pisos, doncs, semblava consolidat.

1853

La febre castellera viscuda durant les darreres temporades queda reflectida en diversos anuncis d’actuacions. Uns avisos que, malgrat que desconeixem si es van complir els objectius marcats, posaven al descobert una eufòria més que evident. Aquest és el cas de les festes en honor a sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú, a les quals, i malgrat la inclemència de la data, el 17 de gener, el Diario de Villanueva del dia abans anunciava el pilar de vuit: «Se nos ha dicho que han llegado ya los Xiquets de Valls y que entre otras de las evoluciones de que están encargados, se han empeñado en verificar el nunca visto espadat de ocho pisos. Allá veremos» (Güell 1998f). Un cop passada la festa, només ha quedat constància dels 14 duros desemborsat «al vall de valencians».

Un ball que continuà coexistint amb els castells durant bona part del segle XIX, com anirem comprovant. És el cas de Tàrrega, on aparegueren anunciats a les festes de les Santes Espines, a mitjans de maig (Solsona 1993c), i també a les festes del barri de Santa Anna de Reus, aquí al costat de «las famosas “torres”» (Güell 2002a).

L’ús del nom Xiquets de Valls per descriure els castells continuava prenent força. És el cas dels respectius anuncis de les festes majors del Vendrell i Vilanova i la Geltrú, que ja l’havien consolidat en el seu vocabulari i havien arraconat l’arcaic «valencians». De la capital del Baix Penedès, precisament, ens ha arribat la notícia d’un veterà casteller de Roda de Berà, de 82 anys, que va parar un pilar de cinc durant les festes de Sant Salvador —la festa major petita vendrellenca— tot apostant que es veuria capaç de parar el de sis… (Diario de Barcelona 1853: BNC).

Aquesta transició d’un nom a l’altre ens porta, alguns cops, a plantejar dubtes sobre a quin dels dos elements es refereix la crònica. És el cas de la festa major d’Igualada, on el periòdic El Presente del 18 d’agost anunciava «el muy antiguo y siempre celebrado baile de la patera, el de bastoneros, el de mojiganga, el de pastores, y otros, entre ellos el de valencianos, nuevo en esta población» (Solsona 1995b). Fou aquesta la primera visita dels vallencs a la capital de l’Anoia? O era, encara, un ball de valencians?

A Vilafranca, l’anunci es resol amb la següent fórmula: «…levantarán grandes grupos, torres y castillos los valencianos, entre ellos el muy atrevido y difícil de nueve hombres formándolos y desaciéndolos algunos por debajo» (Solsona 1994a). Segons els documents existents, l’altura dels nou pisos no es va assolir a la capital de l’Alt Penedès fins al 1860, com veurem en el seu moment.

En una extensa carta publicada al Diario de Barcelona el 8 de setembre el periodista i polític fill de Torredembarra Joan Mañé i Flaquer ens exposa la situació en què es trobava l’activitat castellera amb una concreció i uns detalls mai vistos fins llavors. I és que el mateix Mañé reconeixia sentir una veritable passió pels castells. D’aquesta carta extraiem alguns retalls que considerem clau per entendre on ens trobem en aquest precís instant.

En primer lloc, Mañé confirmava que l’afició «aumenta cada dia, y con la afición progresa el arte de hacerlos, que debe también parte de sus adelantos al estímulo de la competencia». Diferenciava les construccions en «espadats ó pilá», «torre» i «castell». Del primer grup, deia que el de sis altures «ha logrado también andar y aún subir escaleras, por medio de apoyo á los pies del segundo» i que el pilar de set «este año se ha visto aquí el prodigioso fenómeno de andar catorce pasos los espadats de siete con forros ó puntales hasta los pies de los terceros.» Pel que fa a la «torre», «se habia logrado hacer de 7 limpia, pero este año la hemos visto de 8 servan peus de tersos, esto és, sosteniendo con puntales los pies de los terceros.» I, pel que fa al «castell», Mañé explicava que aquest nom servia per anomenar el que té tres components per pis: «años atras, no muchos, cuando se lograba hacer el castillo de ocho ya no se pedia más, y se daba por salvada la honra: ahora el castillo de ocho se considera como un juego, pues que el año pasado se hizo una vez el de nueve y este año se ha logrado hacerlo siempre que se ha intentado.» Tenint en compte que feia dos anys que s’havia completat el primer castell de nou, i no un, ens preguntem si la darrera afirmació de Mañé corresponia al panorama casteller general o se centrava en la seva vila.

Continuant amb la lectura de la carta, ens assabentem que «el de ocho se hace ya empezando por la cúspide» i que «este año se ha hecho, por segunda vez solamente, los cuatro pilares de 9, que es una pirámide cuadrangular; y, por primera vez, los cinco pilares de 8». Per tot plegat, el periodista ens dibuixa un panorama casteller de primera magnitud, amb diversos castells inèdits estrenats en poc temps. Pel que fa a l’actuació de la seva vila, només deia que «la lucha de las dos collas ha dado por resultado este año una emulación estraordinaria y un éxito inaudito en casi todo lo que se ensayó, siendo así que se han probado cosas que antes se tenían por imposibles».

Tres setmanes més tard, les dues colles vallenques es tornaren a trobar cara a cara, durant les festes de Santa Tecla a Tarragona. A la crònica postfesta, publicada al Diario de Barcelona del 27 de setembre, es tornava a fer palesa aquesta meteòrica progressió de l’activitat castellera: «Las “torres” o “castells” por las dos collas rivales en los dias transcurridos han sido sorprendentes, y al paso que llevan no sabremos a donde iran a parar por que antes eran de mérito y de gran fuerza las de seis pisos, después de siete, hace poco de ocho, y últimamente las hacen de nueve.» Certament, els castells havien entrat en una època daurada. L’historiador casteller, també torrenc, Lluís Solsona Llorens va batejar aquest període 1851-53 com «el meravellós trienni casteller» en un article publicat l’any 1993 i que ha fet fortuna dins de la historiografia castellera.

1854

El calendari casteller sembla haver adoptat, en aquests anys, tot un seguit d’actuacions que es repeteixen d’un any a l’altre. Així ens trobem, igual com l’any anterior, que la primera notícia ens arriba de Vilanova i la Geltrú, on, segons el Diario de Barcelona del 21 de gener, durant les festes de Sant Antoni Abat celebrades el dia 17 de gener van actuar els «valencians o sea “xiquets de Valls”» (Col·l. M. Bofarull).

L’altra sortida que sembla consolidada és la que els pagesos de Valls celebren en honor al seu patró, sant Isidre, a mitjans de maig. En aquest cas la notícia ens porta a certificar l’activitat de la colla homònima, la dels Pagesos, mentre ens queden moltes sortides sense escatir-ne la paternitat a una o altra agrupació vallenca.

Una altra cosa és quan les trobem totes dues rivalitzant a la plaça. Fou el cas de la festa major de Valls d’aquest any 1854. En aquesta ocasió la competició va derivar cap a terrenys no desitjats. Les pugnes ideològiques que ja hem vist als inicis del 1852, sumades a les castelleres que també hem anat documentant, van originar enfrontaments entre les dues colles vallenques. Llegim la crònica publicada al Diario de Barcelona del 29 de juny:

La fiesta de esta población no fue tan satisfactoria como esperábamos, pues las dos colles de castells entraron en altercados y el señor alcalde dispuso que se retiraran ya antes de pasar a la parroquia con los señores del Ayuntamiento. Al mediodia se les concedió licencia; pero luego de levantada la primera torre repitieronse las disputas, y la autoridad mandó despejar la plaza para evitar desgracias. Tampoco se les permitió acompañar la procesión. (Solsona 1995d)

Les disputes entre les agrupacions van continuar poc temps després. Segons va recollir Francesc Ballester (1920: 156) de fonts orals, «per les festes celebrades després del còlera del 1854, o per les festes de Sant Baldomer del mateix any, a la nit, al carrer de la Carnisseria, es carregà el 3 de 9 per l’altra colla, que va caure per un cop de pedra tirada al tormell d’un quart, però va poder-se fer l’endemà».

La informació conté alguns elements prou interessants, a part de la confirmació que la rivalitat entre les dues agrupacions continuava a foc roent. En primer lloc, Ballester inseria aquest text just després de la part on comentava l’intent d’un castell de nou durant les festes de la Mare de Déu del Lledó, que es va completar finalment per Sant Joan (vegeu 1852). Ara Ballester situava aquest parell de tresos de nou a càrrec de «l’altra colla». Si, com ja hem comentat en el seu moment, aquells primers castells de nou foren atribuïts a la Colla dels Menestrals, hem de concloure que ara ens trobem davant de les primeres construccions documentades d’aquesta altura per part dels Pagesos.

Per altra part, Ballester situava l’incident del cop de pedra en unes festes amb motiu de l’acabament del còlera o bé en unes altres celebrades per Sant Baldomer. En aquest sentit, sabem que a l’estiu d’aquest 1854 es va produir una epidèmia de còlera que va trasbalsar les nostres comarques i va obligar a suspendre moltes festes majors. A hores d’ara tan sols coneixem la sortida dels Xiquets de Valls a la de Vilanova i la Geltrú. Un cop finida l’epidèmia, a Valls, els dies 11 i 12 de setembre es van celebrar les al·ludides festes, on sabem que es van alçar castells: «Como en toda fiesta mayor de Valls, la mañana concluyó con las torres que los Xiquets de Valls levantaron en la plaza de la Libertad» (Puigjaner 1881: 294). Quant a les festes per Sant Baldomer, sembla que foren a començaments de l’any següent, com veurem.

També els tarragonins ajornaren la seva festa major, que no es va poder dur a terme fins al 16 d’octubre. Les celebracions foren rellevants, ja que s’honoraren alhora sant Magí i santa Tecla per haver intercedit en l’epidèmia. Castellerament parlant, i en clau tarragonina, aquesta edició aporta alguns detalls molt importants. Segons documentació oficial, «no duda el Ayuntamiento que los Gremios de Pescadores y Mareantes harán su acostumbrado bayle de valencianos con sus torres, a cuyo fin espera se sirva Ud. invitar a sus prohombres» (Bertran 1989). La vinculació d’aquests dos gremis als castells és prou explícita per demostrar el seu grau d’implicació amb l’activitat. A més, la informació pren encara més relleu quan coneixem el resultat: «los castilleros se marcharon á situarse frente a la antigua casa de la ciudad, y allí, reunido ya infinito número de espectadores se hicieron torres de hasta de nueve pisos de gente humana.» Desconeixem, ara per ara, si tot el gruix humà era autòcton o hi havia col·laboració vallenca, ni tampoc el seu percentatge. Bertran, en aquest sentit, és taxatiu en el seu treball: «la colla dels Pescadors era un grup casteller plenament tarragoní.»

1855

Reprenem les referències a la festivitat de Sant Baldomer, citada, com hem vist, per Ballester quan volia situar uns incidents entre les dues colles vallenques, per concloure que aquestes devien correspondre a les que se celebraven en honor al general Baldomero Espartero el dia de la seva onomàstica, el 27 de febrer. En aquest sentit, sabem que aquest 1855 a Valls hi van concórrer els castells, segons la crònica publicada al diari La Iberia: «También recorrían las calles la gralla y el vall de valencians» (Güell 2012i). Si, com hem comentat en l’anterior apartat, tot sembla indicar que la colla actuant fou la dels Pagesos, i, tenint en compte el tarannà liberal de l’homenatjat, podríem plantejar la possibilitat que, davant del dubte plantejat pel mateix Ballester de si l’actuació «del cop de pedra» fou aquesta o la del còlera, sembla que es devia tractar de la segona, mentre que la sortida per homenatjar Espartero s’hauria d’atribuir als Menestrals.

Pel que fa a la festa major vallenca, aquest cop poca cosa ens n’ha arribat, tret que s’hi van fer castells amb la presència de molts forasters (Solsona 1995d).

L’estiu ens porta a documentar per primer cop una actuació a Calafell, durant la seva festa major, amb accident inclòs, car l’enxaneta va caure i va quedar inconscient, però, segons el Diario de Villanueva, «por fortuna a las pocas horas se halló en disposición de volver a las andadas» (Güell 2010b). A Igualada, segons el programa d’actes, la seva Moixiganga preveia executar «los más atrevidos y sorprendentes pasos del baile de valencianos», en una clara referència a la seva evolució cap a les construccions humanes.

L’any 1855 conclou amb sengles notícies dels «valencians ó castells dels Xiquets de Valls», a Vilafranca del Penedès i a «las dos cuadrillas que formaron las torres en la festividad de Santa Tecla» a Tarragona, sense cap detall sobre els resultats a plaça. Uns desenllaços que s’intueixen inferiors als produïts durant els anys anteriors, de plètora castellera.

1856

Amb un to una mica més animat se’ns presenta aquest any si ens atenem a les notícies localitzades fins ara. Abans d’entrar de ple a l’estiu, a mitjans de maig la població de Tàrrega va veure «por fin el de valencianos practicando frecuentemente sus acostumbradas torres y columnas de hombres de tres, cuatro ó cinco de elevación, por el estilo que se practica en el campo de Tarragona» (Solsona 1993c), i que perfectament podria correspondre a una manifestació dels mateixos targarins.

La tradicional actuació a Vilafranca del Penedès, amb l’anunci de «difíciles y sorprendentes torres de los chiquets o valencians» (Solsona 1994a), va donar pas a una altra a Reus el 14 setembre per les festes de Misericòrdia amb novetats interessants, car es documenta el tres de nou. La notícia és extreta d’un dietari de l’escriptor reusenc Francesc Torné Domingo: «…la compañía de las to­rres de los Chiquets de Valls empezaron en hacer castillos de hombres en la plaza media luna de la ermita, siendo el principal de todos, uno de tres pilares de nueve hombres de elevación…» (Palomar 2002). El manuscrit porta data del 1870 i la seva referència queda prou avalada pel fet que el seu autor era un gran coneixedor del seguici festiu, ja que va escriure una gran quantitat de balls parlats.

Tot just una setmana més tard, a Tarragona, es repetiren els castells de nou pisos, si ens atenem al que diu el Diario Mercantil de la mateixa ciutat a l’edició del dia 25 de setembre: «se han hecho torres ó castillos, como siempre, hasta de nueve pisos, de ellos, algunos regulares y otros bastante flojos y desgraciados» (Solsona 1993a).

1857

Tal com suposàvem l’any anterior, el ball de valencians que actuava a Tàrrega per la seva festa major era realitzat per «jóvenes aficionados» de la població (Solsona 1993c). Pels mateixos dies, a Valls van rebre la visita del governador civil, tot coincidint amb les festes de Sant Isidre. Segons el Diario de Barcelona del dia 18 de maig, el personatge «pudo admirar las celebres torres o castells en que se muestran tan diestros y fuertes los hijos de esta tierra» (Solsona 1995d). Una sortida que, si ens atenem a la data efectuada, l’hauríem d’assignar a la colla local dels Pagesos.

Després que el Diario de Barcelona del dia 24 de ju­liol anun­ciés «castillos» a la festa major del Vendrell que s’iniciava l’endemà, ens trobem amb l’anunci del «ball de valen­cians» per Sant Magí, a Tarragona (Diario Mercantil 1857: BHMT). L’antiga expressió per designar els castells encara es resistia a desaparèixer. La crònica postfesta, malgrat la consuetudinària eixutesa de detalls, ens descriu una llenya: «estas torres ó castillos poca novedad debian ofrecer, porque solo reducidas personas tomaban parte en ellas. Sin embargo, lo que esta fracción hizo no se si comunmente si nos guiamos por la seguridad con que efectuó las torres, no desgraciándose más que una de las más difíciles» (Diario Mercantil 1857: BHMT).

Continuant amb Tarragona, per Santa Tecla, tot i que «las torres o castillos casi puede decirse ha sido improvisada», l’actuació no va anar pas gens malament: «a pesar de esto y de no ser mas que una COLLA, la llamada de los pescadores, la de la fiesta, se portó bien, en particular el primer dia, levantandose torres hasta de nueve pisos de carne humana» (Solsona 1993a). Un cop més, doncs, queda ben palès el vigor de la colla dels Pescadors tarragonina en l’assoliment de les nou altures.

La visita de personatges rellevants de l’època —ja fossin monarques, religiosos, militars, etc.— acostumava a ser un motiu per requerir el concurs dels castells. És el cas de la vinguda d’Antoni d’Orleans, duc de Montpensier, a Barcelona a mitjans d’octubre. Segons el Diario de Barcelona del dia 18, «no será pues extraño que aparte de las modestas cuanto animadas contradanzas del país, y sobre todo el característico “vall rodó” figuren las sorprendentes torres de “xiquets de Valls” y las ligeras danzas de valen­cianos» (Català i Roca 1981: I, 98). Tot i que desconeixem si, finalment, es va anar a Barcelona, el text és prou interessant perquè situa, costat per costat, xiquets i valencians.

Seguint amb el tema de les visites, Tarragona va rebre el 3 de novembre el nou arquebisbe, Josep Costa Borràs. Segons la premsa local, «en la plaza del palacio, que se hallaba cuajada de gente, se hacian torres de siete y ocho pisos» (Güell 2011g).

1858

I si les visites de personatges es convertien en motiu d’actuació, també hem d’incloure, com ja hem vist en altres ocasions, les festes per honorar algun esdeveniment rellevant. Sense moure’ns de Tarragona, la ciutat va celebrar el naixement de qui seria el futur rei, Alfons XII de Borbó. Tot i la inclemència de la data —a mitjans de gener— el Diario de Barcelona del dia 11 anunciava «to­rres ó castillos por los muchachos de Valls» (Güell 1998c). És prou interessant la referència als vallencs després de les diverses notícies que hem anat desgranant sobre castellers tarragonins. Tornant a l’actuació, ens ha quedat el detall que la colla va alçar alguns castells dins del centre penitenciari «con lo cual les facilitó un momento de espansión a los presos, propio del dia» (Güell 1998c).

Per aquests mateixos dies Vilanova i la Geltrú celebrava l’anual festivitat en honor a sant Antoni Abat, en què, com ja hem vist en altres ocasions, també s’hi van incloure castells. Els vilanovins van tenir repicó aquest any: durant la seva festa gran, a principis d’agost, la premsa local comenta la presència de «los “Xiquets de Valls”» (Diario de Villanueva 1858: BMVB). I, encara, en relació a la més que contrastada solvència castellera dels seus aficionats, sabem que alguns vilanovins benestants que estiuejaven a l’Espluga de Francolí —tot aprofitant la reconeguda fama de les seves aigües— van ajudar a sufragar les despeses de la festa major local celebrada a finals de juliol. D’aquesta manera, i per primer cop, documentem l’anunci d’una actuació castellera a l’Espluga.

Pel que fa al nivell casteller, i fent un xic de recapitulació, observem com després del «trienni meravellós» que van conformar els anys 1851, 1852 i 1853 van venir uns anys d’una intensitat menor, tot i que hem pogut documentar castells de nou gairebé cada temporada. Arribats a aquest punt, donem novament la paraula al vallenc Francesc Ballester (1920: 156), perquè ens situa una nova gesta: «El 19 d’agost de 1858 una de les colles fa el pilar de 8 a Vallmoll i el 24 del mateix mes l’altra colla el fa a Alió.» Tot i que la font informativa de Ballester devia ser oral, el cert és que nous documents apareguts amb posterioritat corroboren la notícia. Vint anys després, el Diario de Tarragona del 26 de setembre del 1878, a propòsit d’haver-se assolit aquesta construcció per Santa Tecla d’aquell any, deia que havia estat «levantada esta última más que una vez en Valls y otra en Alió». El segon escenari és coincident —Alió—, però no el primer —Valls per Vallmoll. Un altre diari tarragoní, La Opinión, del 28 de setembre del mateix any, confirmava que es va fer «el pilar de á ocho, castillo que hace unos veinte años no habia podido hacerse», és a dir, cap al 1858, coincidint de ple amb la referència de Ballester. Una altra cosa és atorgar-los a cada agrupació. En aquest sentit, semblen aclarir-ho les fonts orals consultades per Blasi (1934: 42): «per un individu d’aquesta familia [la d’Isidre de Rabassó] ens hem assabentat d’haver estat al poble d’Alió on es feu el pilar de vuit per primera vegada.» Si el record fa referència, com sembla, a una gesta de la Colla Vella, hem de convenir que el pilar d’Alió fou completat pels Pagesos-Muixerra; i, per eliminació, el de Vallmoll pels Menestrals-Roser.

A Igualada, la sospita que la Moixiganga s’havia desdo­blat en dues agrupacions quedava confirmada quan el dia­ri La Corona anunciava «dos comparsas de mojiganga» (Güell 2013: 31) per la festa major, seguint l’estela de les aficions vallenques, tarragonines i vilafranquines.

La temporada la tanquem, un cop més, per Santa Tecla a Tarragona, i de la mateixa manera que l’hem encetat: fent referència a un personatge rellevant: «…se han levantado torres o castillos de hombres, diversión exclusiva del país, hasta de nueve hombres. El general Prim y su señora la condesa, para la cual las torres eran una novedad (ella era una criolla mexicana), se hallaban acompañados de las autoridades el día primero en el balcón de la antigua Casa Consistorial, á cuyo frente se formaron dos de los llamados castillos, desgraciándose el primero, lo que causó algún susto á la ilustre condesa, y entrando las personas del segundo por el balcón, según se acostumbra» (Català i Roca 1981: I, 98). A part de la presència de Prim, del qual se’n parlarà més endavant, és interessant la referència als dos pilars alçats, ja que se’n desprèn que foren dues colles les que actuaren davant de l’antic ajuntament. Els papers oficials així ens ho confirmen, perquè parlen de «los directores de las torres», en plural (Macías: 1991).

1859

Amb la gesta del pilar de vuit per part de les dues colles vallenques l’any anterior s’intueix un nou impuls a l’activitat. La consuetudinària actuació per Sant Antoni Abat, el 17 de gener, a Vilanova i la Geltrú, deixa entreveure el bon estat de forma dels vallencs: «la cuadrilla de los xiquets de Valls que al regresar al Ayuntamiento y á las casas consistoriales ejecutó suertes en extremo difíciles y limpias como pocas veces las hayamos visto ejecutadas» (Güell 2000a).

Aquesta nova embranzida la trobem reflectida en un sorprenent anunci del Diario de Barcelona del 20 de juliol, d’unes festes organitzades a Reus amb motiu del trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia durant els dies 23 al 26 de juliol. Pel dia 26, coincidint amb la festa del barri de Santa Anna, ens fa saber que «entre las danzas habrá las famosas torres o castillos, ofreciéndose un premio de dos mil reales y una comida á los que logren formar un castillo de “diez” pisos» (Català i Roca 1981: I, 99). La notícia ha estat a bastament comentada i analitzada per diversos estudiosos al llarg dels anys, per això remetem el lector a l’apartat dedicat exclusivament als castells de deu. Pel que fa a aquest anunci, sabem que «cuando daban principio las torres […] descargó tal aguacero que á durar un poco más quedamos inundados» (Diario de Reus 1859: AMR).

L’altre aspecte que cal tenir en compte de l’anterior notícia és el fet que si es donava un premi a la colla que fes un castell de deu, n’hi hauria d’haver, com a mínim, dues a la palestra. Aquesta evidència, però, topa amb el fet que, precisament el mateix dia, al Vendrell, estan anunciats «los célebres y atrevidos chiquets de Valls que entre otras de las torres hará la llamada de nueve, sorprendente por lo gigantesco de la empresa» (El Vendrellense 1859: BPTB). Com que, a hores d’ara, desconeixem quines colles van anar a un lloc i a l’altre, el tema resta pendent de resoldre.

A Tarragona, per Sant Magí, els castells «llamaron mucho la atención de los marineros ingleses de la corbeta “Scourge”, fondeada actualmente en aquel puerto» (Güell 2011g). Una referència que convida a recordar la colla dels «Marineros».

Pocs dies més tard, a Igualada apareixen novetats per la seva festa major. I és que, a part de la seva Moixiganga, aquell any «también se ha contratado el renombrado baile de valencians de Valls», una presència que queda confirmada al Diario de Barcelona del dia 30, quan destaca el bon paper dels «Xiquets o Nois de Valls por la admirable agilidad y firmeza con que ejecutaron sus espadats, torres y castillos de cinco, seis y siete, levantados y desechos por su base» (Güell 2013: 31).

Pel que fa a la festa major de Vilafranca del Penedès, el programa continua amb els mateixos anuncis de castells d’anys anteriors, però amb l’afegitó dels pilars de cinc i sis. A l’hora de la veritat, però, l’assumpte no degué anar gaire folgat, si ens atenem a la següent carta: «el castillo de valencians será solo de ocho y se cuida de hacerlos venir el Tano Gegant, porq. lo ofreció á 10 duros menos de lo q. se daba los demás años» (Català i Roca 1981: I, 105).

Pocs dies després, a Torredembarra, «los acreditados xiquets de Valls» van complir la seva comesa; mentre que a Tarragona, per la seva festa major, «dos collas se han disputado este año la supremacia; si bien en mérito divididas una de otra por una gran distancia. Nueve pisos de carne humana, colocados con un extremo de seguridad honrosa se ha conseguido formar y reproducir distintas veces por uno de los dos bandos» (Solsona 1994b). La identitat d’una d’aquestes colles, precisament la que es va lluir més, apareix al Diario de Barcelona del dia 27 de setembre: «[…] llamando la atención los castells y espadats, ha­biéndose hecho torres de la altura de nueve hombres. Luciéndose en ellas el gremio de marineros, que cobró 110 duros, sin contar la manutención» (Solsona 1993a).

En aquest any 1859, l’obra Món Casteller (I: 105) situa una actuació del ball de valencians a Barcelona, una informació que, malgrat que és errònia, ha estat reproduïda per altres autors. En realitat, aquesta actuació correspon a l’any 1839 (vegeu capítol “Valls, bressol dels castells. Els primers anys del segle XIX”).

1860

Malgrat la puixança experimentada pels castells, l’atàvic ball de valencians continuava tenint el seu espai dins de l’àmbit festiu d’algunes poblacions. Fou el cas de Reus, on apareixen per partida doble dins del seguici carnavalesc d’aquest any. O el de la ciutat de Tàrrega que, segons el Diario de Barcelona del 22 de maig, ja «formaban torres ó castillos de hombres hasta la elevación de seis» (Solsona 1993c).

La plaça de Vilanova i la Geltrú va tornar a apostar pels castells durant la seva festa major de les Neus. I ho va fer contractant «la mejor colla de Xiquets de Valls» (Güell 2000e). El Diario de Villanueva del 29 de juliol engrescava encara més l’ambient anunciant «los Xiquets de Valls que se proponen hacer cosas pocas veces vistas en sus atrevidos ejercicios». Les expectatives generades es van complir, si ens atenem a la crònica postfesta: «Entre los primeros [els Xiquets de Valls] llamó la atención por su novedad un castillo compuesto de veinte y nueve hombres sin contar con los que formaban la base» (Diario de Villanueva 1860: BMVB). Molts comentaris ha suscitat aquesta crònica a l’hora d’intentat esbrinar de quin castell es tractava. Sigui com sigui, ens quedem amb les dinàmiques d’innovació que sorgeixen en els períodes de bonança, quan les colles es volen distingir i superar, tot plantejant-se nous reptes.

També els igualadins, amb la seva Moixiganga, vivien un moment dolç. Després de la visita dels vallencs l’any anterior, el 1860 diversos diaris anuncien que «la Moixiganga formará sus atrevidos espadats, torres y castells compitiendo en fuerza y agilidad con los “xiquets de Valls”» (Solsona 2000), en una explícita evidència que el ball havia adoptat els castells —tot i que alguns bastits amb certes diferències tècniques— al seu repertori.

Pels mateixos dies s’esqueia la festa major de Sants, que, segons El Telégrafo del dia 12 d’agost, va incloure entre els seus actes «a la cuadrilla conocida por “los Xiquets de Valls” a quienes parece se ha concedido permiso para lucir sus habilidades». Sota el títol «Castillos de carne», el diari La Corona del dia 26 confirmava que es van formar «torres o castillos en la altura de cinco hombres, y terminando aquella pirámide humana con un niño que hacia diferentes equilibrios» (Solsona 1994b). La visita, però, no es va escapar de les crítiques dels primmirats senyors de la ciutat: «el traje que vestían era muy poco á propósito, ó mejor poco decente, para que se les tolerara ponerse en evidencia» (Català i Roca 1981: I, 109).

Tot i així, la capital del nostre país fou un destí llaminer per als nostres Xiquets, que aprofitaven qualsevol ocasió per exhibir-s’hi, tot fent cas omís dels sectors més llepafils. Fou el cas ocorregut un mes i escaig després de la sortida a Sants —ens preguntem si va existir alguna relació entre ambdues actuacions—, car, a finals de setembre, la reina Isabel II va visitar diferents poblacions del nostre país i a Barcelona es va anunciar que actuarien els Xiquets de Valls.

On sí que sabem amb tota seguretat que la monarca va presenciar castells fou durant la visita efectuada a Montserrat el 30 de setembre. Diverses fonts anunciaven la presència dels Xiquets de Valls. Però algunes notícies posteriors deixaven entreveure que potser les construc­cions no eren vallenques, com ara el detall de la presència d’una munió d’igualadins, o el fet que «los “xiquets” encendieron antorchas» o la presència de «la mogiganga». L’entrellat de tot plegat ha estat resolt per l’historiador vilanoví Xavier Güell, que va localitzar el contracte entre la Diputació de Barcelona i dos components de la Moixiganga d’Igualada i que constitueix, a hores d’ara, el conveni més antic localitzat entre una institució i una manifestació castellera (Güell 2013: 33).

Just un mes abans de la visita a la Muntanya Santa, la plaça de Vilafranca del Penedès va poder admirar els seus primers castells de nou de la història. Segons podem llegir en una carta entre particulars, «De Xiquets de Valls habia dos partidas (“collas”) porq. resentida una de las partidas porq. habían escogido á la otra dijeron q. ellos vendrían y harían mas q. los otros y en efecto lo cumplieron, pues lo hicieron de nueve y los otros solo de ocho» (Català i Roca 1981: I, 110). El llibre dels administradors de la festa major vilafraquina confirma aquesta presència de les dues colles i la primícia, per a la plaça, dels castells de nou: «En cuan los valencians fou lo any que més se distinguiren, que per rahó de estar en competencia dos collas que habia, ab gran facilitat montaban lo castell de nou, cosa extraordinaria y de novetat per Vilafranca» (Ribas 1999: 456).

En canvi, la tradicional Santa Tecla tarragonina fou deslluïda per la coincidència de dates amb la visita reial, ja comentada, de Barcelona. Segons El Telégrafo del dia 26 «ni siquiera ha traido la fiesta los celebres “castellers”» que, tal i com hem dit, es degueren desplaçar al Cap i Casal (AHCB).

Quan sí que van veure castells els tarragonins fou tres setmanes més tard, amb motiu de la visita del general Prim. Una setmana després, el 19 d’octubre, Prim va tornar a veure castells a Valls. I és que el famós militar i polític, fill de Reus, va aprofitar la visita de les obres del ferrocarril per diferents poblacions tarragonines per rebre l’admiració i l’entusiasme més fervent de la població per les seves darreres gestes militars. Sobretot l’esdevinguda el mes de febrer d’aquest mateix 1860 al Marroc, on, al capdavant d’un cos de voluntaris catalans, va guanyar una batalla a Tetuan amb èpica castellera inclosa. Segons expliquen les cròniques, Prim tenia intenció d’assaltar una fortalesa enemiga i no tenia escales. El general va cridar: «¡Que vengan los catalanes! Vienen. ¡Ala minyons, feu la torre i a dalt! Dicho y hecho hacen la torre de cuatro y una de sus banderolas flota en el instante mismo sobre el Alcázar moro» (Olivar 1952: 403). L’episodi, amb regust de llegenda, ha estat confirmat per diverses fonts que li atorguen una veracitat total.

1861

L’any casteller s’inicià a Valls amb la ja tradicional celebració de les festes de la Candelera. Aquest cop, i per primera vegada, tenim constància escrita de la presència dels castells entre els actes programats. El Diario de Tarragona del dia 1 de febrer feia volar coloms quan anunciava en una poesia: «Quiero que veas las torres / que este año se preparan / que seran de diez y de once / si el chiquillo no se espanta.» Quatre dies més tard, el mateix rotatiu tarragoní destacava «la seguridad de algunas torres por demas dificiles» (Güell 1998e), però sense concretar-ne ni la tipologia ni l’altura.

A la Conca de Barberà, situada a l’anella de comarques que envolta l’àrea castellera dura —en paraules de Lluís Solsona—, comencen a sovintejar notícies castelleres en aquesta dècada dels anys seixanta, bàsicament localitzades a les seves dues poblacions més importants, Montblanc i l’Espluga de Francolí. En la primera, diversos rotatius anuncien els Xiquets de Valls per la festa major a mitjans de maig; mentre que a l’Espluga apareix el nom de Gabriel Martí Roig, Biel, entre els papers oficials, tot vinculant-lo amb el «baile conocido por castells ó torraires» a finals de juny i amb els «torraires de Valls» (Güell 2000b) un mes després, per la festa major local. I és que el Biel formà, als inicis de la dècada dels noranta, una colla castellera pròpia a l’Espluga, com veurem.

Prou interessant és l’avís que apareix al Diario de Villa­nueva del 3 d’agost, quan fa saber que «se están ensayando para lucir por primera vez sus habilidades en la fabricación de castillos ó danzas de “valencians” varios aficionados de esta villa». Malauradament, res no sabem de la iniciativa d’aquests castellers vilanovins, tret de la seva implicació a enaltir la plaça mitjançant les colles vallenques.

Una altra plaça amb prestigi tornava a admirar castells de nou pisos aquest 1861. Ens referim a Vilafranca del Penedès, que, després de poder-los gaudir per primer cop l’any anterior, ara repetien l’experiència, gràcies, novament, a la rivalitat: «incluso dos juegos de valencianos que han practicado operaciones admirables hasta hacer varias veces el castillo de nueve» (Ribas 1999: 465).

Nous anuncis dels Xiquets de Valls a les respectives festes majors de Torredembarra —del 3 al 5 de setembre— i Falset —el 7 i 8 del mateix mes— donen pas a una Santa Tecla tarragonina on, segons el Diario de Barcelona del dia 26 de setembre, «riñeron los labradores y no se pudo contratar a la colla de las torres que debian competir con la que contrataron los marinos». La relació dels castellers tarragonins amb els vallencs queda referendada aquest 1861 amb diversa documentació oficial, com ara un telegrama enviat a Valls on es demanava a l’alcalde «emplear sus buenos oficios para que la cuadrilla de los Menestrales pasen á esta mañana para amenizar la fiesta mayor». La resposta de l’alcalde vallenc és prou rellevant. Entre altres coses el batlle reconeix «lo embarazoso que es el tratar con gente faltada de principios y urbanidad como acostumbran ser la mayor parte de los que se dedican á esa clase de diversiones». Més endavant revela l’existència d’unes «rencillas que hubiese habido entre ellos». I, finalment, la dificultat d’imposar la seva autoritat davant la negativa d’anar a Tarragona: «les he hecho sufrir dichos arrestos en el edificio carcel de esa villa con la prevención de que no se les permitirá durante mi alcaldia pertenecer mas á los castillos ni subir sus chiquillos á los mismos como anchanetas…» (Macias 1991). Sigui com sigui, tot sembla indicar que l’etapa de preeminència dels tarragonins que hem anat veient durant la dècada dels cinquanta, aleshores, entrats en la següent dècada, havia donat pas a un altre període en què la presència dels vallencs adquiria més rellevància.

1862

Tot fent una petita recapitulació de les notícies trobades a la ciutat de Reus, hom s’adona que les informacions referents al ball de valencians conviuen temporalment amb les que es refereixen als Xiquets de Valls. És el cas d’aquest any, 1862, quan trobem anunciats els primers per les festes de Sant Cristòfol, a principis de juliol i, sobretot, per les festes del barri de Santa Anna, el dia 26: «Los celebrados Xiquets de Valls dirigidos por el popular Chon recorrerán las calles formando dificiles torres ó castells, precedida de las danzas de valencianos y de enanos» (Dia­rio de Reus 1862: AMR). A part de la referència on es demostra que ambdues manifestacions compartien encara el mateix espai festiu i temporal, l’altre focus d’interès d’aquesta nota apareix amb la citació del renom d’un cap de colla, el Xon. Aquest personatge és citat per Blasi (1934: 40) i el situa al bàndol de la Colla Nova, un detall prou important per concretar l’agrupació present a Reus aquell 1862. Finalment, l’any 1999 el vallenc Joan Climent (El 3 de Vuit 1999) l’identifica plenament tot aportant diversa documentació sobre la seva vida. El seu nom era Ramon Ribé i Targa, i havia nascut a la Riba el 1825.

Com sempre, les festes del barri reusenc de Santa Anna i la festa major del Vendrell coincidien en el calendari. Segons el Diario de Tarragona del dia 30 de juliol, a la capital del Baix Penedès «los Xiquets de Valls hi­cieron las torres en la plaza de la Constitución». Després de concretar que a Reus hi va fer cap la Colla dels Menestrals, hauríem de convenir que, per eliminació, al Vendrell hi van anar la Colla dels Pagesos.

Per la Santa Tecla tarragonina, a part dels protocol·la­ris anuncis de la festa publicats en diferents mitjans, un cop passada, el Diario de Tarragona del dia 25 de setembre ens fa sabedors de com va transcórrer, des del punt de vista casteller: «las intrépidas collas levantaron torres en la plaza de las Coles consiguiendo ambas hacerla de nueve y la vieja levantarla de ocho por debajo, sin que los que en ellas tomaron parte perdieran su aplomo aun subiendo y bajando las escaleras de la Catedral» (Trenchs 1989a: 29). A part de la rellevància que representa poder situar el nivell dels castells de nou en ambdues agrupacions, crida especialment l’atenció la referència a la colla «vieja», un adjectiu que s’avança catorze anys a la designació, el 1876, de l’agrupació coneguda fins llavors com la dels Pagesos o la Muixerra, però sense que sapiguem a quina colla es referia llavors.

1863

Diuen els llibres sobre història de la fotografia que la primera imatge realitzada a l’Estat espanyol fou presa a Barcelona el novembre del 1839. Poc es devien imaginar aquells primers fotògrafs la importància que tindria la imatge a tots els nivells de les nostres vides. A partir d’aquests primers anys de la dècada dels seixanta, apareixen les primeres imatges de castells, un esdeveniment que Pere Català i Roca (1989: 237-241) situa com el primer cas de reporterisme fotogràfic a Catalunya, és a dir, plasmar en fotografia una activitat en moviment.

Sigui com sigui, l’honor de les imatges més antigues de castells se les disputen, per una part, un retrat que porta la inscripció «Sociedat del roser. Valls. 25, enero. 1863», obra de Jacinto Maranges i que es troba a l’Arxiu Municipal de Valls; i per l’altra, una sèrie de tres fotos preses a Vilafranca del Penedès per «Unal Hnos.», sense datar però que hom situa també a principis de la dècada dels seixanta i es troben a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. Mentre a la imatge vallenca apareix un tres de vuit, les de Vilafranca són especialment interessants perquè es veuen castells de nou amb folre —el tres i el quatre— bastits alhora i amb un pom de dalt on l’enxaneta encara se situa damunt de l’esquena de l’aixecador en comptes d’encavalcar-lo, com es fa actualment.

Un altre avanç que incidí directament en l’activitat castellera va ser la progressiva implantació del ferrocarril com a mitjà de transport, que facilitarà el desplaçament de les colles cap a altres poblacions. Desconeixem, ara per ara, si aquest fou el mitjà escollit per desplaçar-se a la ciutat de Lleida, on trobem que, per les festes de Sant Anastasi, a mitjans de maig, estaven anunciats «los “noys” de Valls, haciendo estos últimos las tan celebradas torres de 7 a 8 pisos» (Solsona 1993d). La troballa del rebut dels 2.000 rals que van cobrar per part de la Paeria ha estat clau per identificar la colla actuant. En aquest document apareix el nom de Ramon Ribe [sic], és a dir, el «popular Chon» que apareixia l’any anterior dirigint la Colla dels Menestrals a Reus (Fontova 2009).

Un parell de dies després, a Valls, la Colla dels Pagesos va tornar a celebrar la festivitat de Sant Isidre amb castells. Però la festa va acabar de la pitjor manera, segons llegim al Diario de Tarragona del 16 de maig: «…uno de los que componen la cuadrilla dels castells que habia funcionado durante el dia y en la tarde anterior, hallándose en conversación con otros compañeros fue acometido por uno de estos, que por detrás le infirió con un cuchillo una herida en la espalda que le atravesó el pecho, y de cuyas resultas está en grave peligro de vida» (Güell 1999c). La gravetat del succés, segons el cronista, ve donada pel fet que l’agressió va tenir motivacions castelleres: «felizmente, como he dicho, de algunos años a esta parte las cues­tiones de los castells tan celebrados por los forasteros, no habían producido tan tristes resultados, de los que nos creiamos ya libres» (Güell 1999c). Sabem que no era el primer cop que les disputes castelleres havien derivat cap al terreny de la violència, com ja s’ha documentat anteriorment. En aquest cas, però, ens queda el dubte de si l’agressor era de la mateixa colla, com sembla apuntar la notícia, i no pas un enfrontament entre membres d’una i altra agrupació, un parer que queda reforçat pel fet que la festivitat de Sant Isidre corresponia celebrar-la exclusivament als Pagesos.

Almenys així ho volem creure, en part, també perquè al cap d’un mes i escaig, per Sant Joan, a Valls, «los castells, que se han portado brillantemente» van alçar «torres primorosas» com si res no hagués passat (Güell 1999c).

Ens aturem a Vilafranca del Penedès perquè, a part de l’anunci, que poc o gens ens aporta, sabem que la contrac­tació dels castells va esdevenir problemàtica «por haberse suscrito entre estos [els valencians] y la administración algunas diferen­cias. […] y el Sr. Alcalde quedó encargado de concertar los valencians» (Ribas 1999: 476). Aquell any els administradors de la festa major vilafranquina pertanyien als Obrers de la Junta de la Parròquia. Diferències a banda, l’actuació va tenir un il·lustre espectador: el músic i polític Josep Anselm Clavé. Convidat pel seu amic, el vilafranquí Eduard Vidal Valenciano, Clavé va poder admirar els castells en tota la seva dimensió. Quatre anys més tard, l’agost de 1867, Clavé va estrenar la seva famosa peça titulada Los Xiquets de Valls, dedicada al seu amic Eduard. Sembla demostrat que no era el primer cop que Clavé veia castells —un mes abans, a l’Espluga de Francolí, ja els devia haver vist— però sí que, d’aquesta visita, ha quedat escrita una anècdota a l’entorn d’un component del cor local i casteller alhora, i que, gràcies a ella, ens descobreix que a Vilafranca llavors hi havia un grup de castellers que pujaven, si més no, a la colla que va actuar a la vila aquell any (Blasi 1934: 7). Aquest detall de la vinculació dels cantaires amb els castells ha estat clau per concretar que l’agrupació que va actuar davant Clavé fou la Roser, comandada per l’al·ludit «Xon», amb un perfil ideològic en sintonia amb el moviment coral iniciat per Clavé i que explicaria els entrebancs, ja comentats, en la seva contractació (Ferrando: 2017).

Segons documentació oficial diversa, des de l’Ajuntament de Tarragona es demanava: «evitan el celo de los gremios de labradores mareantes para que segun costumbre se encarguen de levantar las torres vulgamente conocidas por castells de las collas de Valls». A tal fi, «hoy se ha escrito a Valls para que venga mañana en el primer coche el gefe de la colla dels castells y cara a cara veremos si podemos arreglar el asunto» (CDOCA). Una sola colla vallenca, segons el Diario de Barcelona del 26 de setembre, va complir amb la comesa de «los difíciles castillos que hasta de nueve hombres puestos unos encima de otros formaron en la plaza, si bien es verdad que la concurrencia de espectadores no fué tan numerosa, porque la localidad no es tan a proposito como la plaza de la Verdura, sitio predilecto de muchos años para dicha diversión…» (Solsona 1993a).

La crònica fa referència al canvi d’ubicació de l’Ajuntament, del carrer Major a l’actual plaça de la Font; i, també, de l’actuació castellera del dia central de la festa, el 23 de setembre, per Santa Tecla. Tot i així, l’endemà «tuvieron lugar los castillos y torres en su predilecta plaza de la verdura», amb la qual cosa es retornava al lloc primigeni i es conservava, d’aquesta manera, un espai emblemàtic per al fet casteller tarragoní, plenament vigent en l’actualitat.

1864

La primerenca data de la festa major de Montblanc, al maig, no fou obstacle perquè, en el programa d’actes, s’anunciessin grans castells. El diumenge dia 8, un cop acabat l’ofici, el programa anunciava que «se harán los castillos, entre los cuales habrá los tres de nou» (Diario de Reus 1864: AMR). Davant del dubte de si, finalment, es va assolir l’objectiu anunciat, ens hem de remetre al record del mestre i historiador local Ramon Cantó Espinach, que va deixar escrit a la seva monumental i inèdita Historia… que a la seva vila s’havien fet, durant la seva joventut «y nostres ulls ho han vist, los 3 de 9, los 2 de 7 y l’espadat de sis» (Cantó 1896: ACA). Tenint en compte que Cantó va néixer el 1844 i que, per tant, aleshores tenia 20 anys, podríem suposar que la fita de convertir la Vila Ducal en plaça de nou es podria haver produït en aquesta ocasió.

Els que també volien fer un pas més endavant i convertir-se, en aquest cas, en plaça de deu, eren els afi­cionats de Vilafranca del Penedès, si ens atenem al programa d’actes editat per a l’ocasió:

[…] las danzas obsequiarán á dicha Corporación y al concurso y los dos grupos de los xiquets de valls los difíciles castells y torras de costumbre, y en su atrevido propósito, intentarán ejecutar la torra de deu nunca visto. (Català i Roca 1981: I, 122)

L’anunci sembla evidenciar que els avisos anteriors no havien arribat a fi de bé, si ens atenem a l’expressió «nunca visto» (vegeu l’apartat «El castell de deu»).

A principis de setembre, la festa major de Torredembarra va tornar a esdevenir una plaça de primer ordre per als grans castells, si fem cas del Diario de Tarragona del dia 7: «se levantaron por las dos mencionadas collas de Valls y con agregación de no pocos aficionados de esta, gran número de las peculiares torres o castillos de hombres, habiendo abundado las llamadas de nueve y dejando complacidas como pocas veces aquella diversión a las infinitas gentes allí reunidas» (Trenchs 1989a: 30). La menció als aficionats locals no deixa espai al dubte que, per assolir una actuació de primer nivell, calia la seva col·laboració. I si, a més, hom aconseguia confrontar les dues colles vallenques, les garanties d’èxit augmentaven.

En canvi, a Tarragona, sembla que darrerament optaven per la contractació d’una sola agrupació per Santa Tecla; això sí, «la mejor colla de Valls», segons el programa. El resultat, malgrat aquesta manca de rivalitat, fou excel·lent: «algunas de ellas [les torres] fueron de las tan celebradas de nueve pisos, y llamaron justamente la atención de cuantos aficionados las presenciaron, por su robustez y precisión, siendo notable el que no se desplomara ninguna» (Diario de Tarragona 1864: BHMT). No va caure cap castell el dia de Santa Tecla, però l’endemà, a la plaça de les Cols —de la Verdura, segons la nomenclatura vuitcentista—, la cosa no va anar tan bé: «un hombre de los que la formaban [la torre] en la segunda linea, labrador de Tarragona y habitante al parecer en la calle de Caballeros, salió muy mal parado de la ruda descensión, resultando según oimos decir de público, con una pierna rota o al menos muy magullada, y la cabeza chorreando sangre por la nariz; también el niño que figuraba como remate de las torres salió algo mal parado de resultas de la caida de una…» (Güell 2001c). L’accident és aprofitat pel cronista per manifestar que «podian evitarse con la suspensión o prohibición de aquel género de diversiones», un punt de vista recurrent per als detractors de l’activitat, que han aprofitat les conseqüències de les caigudes per reforçar el seu discurs contrari a l’activitat.

Pel que fa a la identitat de la colla present a Tarragona, cal llegir l’acord munici­pal pres el 20 de setembre on, després d’afirmar que ja s’havia contractat una colla vallenca, «se habian presentado varios labradores manifestándoles que si el Ayuntamiento les daba una cantidad razonable se encargarian de hacer venir por su cuenta la otra colla dels Chiquets de Valls» (Macias 1992); aquesta petició fou rebutjada pel consistori i deixa entreveure, si ens atenem a les probables aliances entre els pagesos tarragonins i vallencs, que la colla actuant havia de ser, per eliminació, la dels Menestrals.

1865

A tenor de totes les informacions que hem anat desgranant darrerament, observem que les dues colles vallenques eren ben actives i alguns cops coincidien en algunes places foranes. Per la festa major local, Sant Joan, d’aquest 1865, ambdues agrupacions van compartir espai a la plaça —anomenada llavors de la Constitución—, davant del consistori. Potser pel fet de trobar-se a casa, on tot es viu amb més intensitat, el cas és que l’enfrontament va derivar novament cap al terreny dels aldarulls: «hubo también torres al medio dia y a consecuencia de alguna ofensa o chisme, que nunca faltan cuando se trata de permitir que hagan torres las dos cuadrillas a la vez, se alteró por un momento el órden público en la plaza de la Constitución, habiendo logrado inmediatamente los señores alcaldes con la guardia civil y algunas personas muy conocidas de la población restablecer la tranquilidad, prohibiendo en su consecuencia que se repitiesen las torres…» (Trenchs 1989a: 32).

Les batusses entre els dos bàndols eren conegudes també fora de la població. Sense anar més lluny, a Vimbodí, el cronista del Diario de Tarragona del 9 d’agost afirmava que «no sabemos se tenga que lamentar ningún disgusto a pesar de los piques que frecuentemente pro­mueven las cuadrillas de castellets» (Güell 1999c).

Aquell estiu, però, la vida quotidiana dels pobles es va veure sacsejada per una altra epidèmia del còlera, que va fer anul·lar o posposar nombroses festes majors. La de Vilafranca del Penedès, per exemple, es va celebrar del 25 al 27 de novembre, i ha quedat constància de la despesa per l’allotjament de 36 xiquets a la «fonda de la Estrella»; i a Reus, els dies 8 al 10 de desembre, amb la presència dels «valencians» (Solsona 1995b).

Sembla que els igualadins es van escapolir de l’estrall sanitari, perquè anunciaven que la seva Moixiganga faria «sus atrevidos espadats, torres y castells, compitiendo en fuerza y agilidad con los Xiquets de Valls» a la festa major local en honor a sant Bartomeu (Güell 2013: 37).

1866

Per les notícies localitzades d’aquesta temporada del 1866 detectem una certa apatia en l’àmbit casteller. Semblantment al que havia succeït amb anterioritat l’any 1854, quan la coincidència de diferents disputes castelleres amb una epidèmia de còlera va frenar la progressió del nivell casteller, ara sembla que es repeteix la mateixa situa­ció. Al llarg de tot l’estiu tan sols tenim constància dels anuncis de la Moixiganga d’Igualada per la festa major local i dels Xiquets de Valls tant a Vilafranca del Penedès com a l’Arboç durant les seves respectives festes patronímiques. De la primera només ha transcendit l’anècdota que «un anciano de 85 años tomó parte en la formación de un llamado “castell de valencians” subiendo hasta el quinto piso del mismo» (Güell 2015b). Barretada per a l’avi! I, pel que fa referència a la vila del «bon ví i de puntes al coxí», reapareix al calendari després de 22 anys sense notícies.

Tanquem l’any a Tarragona, on el Diario de Tarragona del dia 22 de setembre anunciava que, per la diada de Santa Tecla, els Xiquets de Valls volien alçar «varias torres, entre ellas la muy arriesgada y atrevida de nueve pisos» i l’endemà tornaven a fer castells, però a l’emplaçament de tota la vida, a la plaça de les Cols, on havien de pujar i baixar les costerudes escales de la Catedral amb un pilar (Trenchs 1989a: 32). Res no sabem dels resultats, tret dels 2.000 rals que va cobrar «el baile de valen­cianos o collas de Valls» (CDOCA).

1867

Si, en analitzar la temporada anterior, ja intuíem un cert retrocés en l’activitat castellera, durant la temporada 1867 queda suficientment confirmat, ja que, a dia d’avui, tan sols hem trobat notícies referents a dues places: Vilanova i la Geltrú i Tarragona.

De la primera, el Diario de Villanueva del dia 4 d’agost anunciava que «viene á tomar parte en las bromas de nues­tra fiesta mayor una cuadrilla de los llamados “Xiquets de Valls” que segun hemos oido se proponen hacer la torre de ocho pisos». No deixa de ser simptomàtic que una plaça com Vilanova, on els castells de nou hi van sovintejar des del primer moment, es conformés ara anunciant un castell de vuit.

I pel que fa a la segona, Tarragona, en el llibre d’actes municipal consta l’acord de «autorizar al Sr. Alcalde para que si los labradores, ú otro gremio, pide permiso para contratar la colla de Valls para levantar las torres ó castillos acostumbrados, contribuya en nombre del Ayuntamiento á los gastos que este festejo origine entregándoles hasta la cantidad de sesenta y cuatro escudos» (Macias 1992). Malauradament, no disposem de més informació que ens pugui aclarir el resultat final de les nego­ciacions entre tarragonins i vallencs.

En l’àmbit cultural, però, aquest any 1867 va quedar marcat amb lletres d’or pel fet que el músic i polític Anselm Clavé va estrenar el mes d’agost a Barcelona la seva coneguda composició Los Xiquets de Valls, una de les més reeixides del seu repertori i que fou interpretada per multitud de corals durant molts anys. La popularitat de la peça va arribar a ser tan gran que, durant molts anys del segle XX, hom creia que el nom de Xiquets de Valls l’havia inventat Clavé quan va compondre l’obra. El que sí que cal atorgar-li, però, és l’autoria del lema «Força, equilibri, valor i seny», que apareix en la lletra de l’esmentada composició coral, a part d’una major popularització de la locució Xiquets de Valls.

1868

Trencant la dinàmica de les dues temporades anteriors, la del 1868 se’ns presenta força atapeïda d’activitat castellera, amb algunes actuacions prou rellevants.

A les acaballes del mes d’agost a Vilafranca del Penedès s’anunciava que «los tan celebrados chiquets de Valls […] ejecturarán sus más dificiles y elevados castillos, incluso el llamado de nueve» (Català i Roca 1981: I, 126). D’aquesta festa major tenim la primera crònica escrita en català, on es comenten els actes celebrats i se situa els castells en els diversos moments de la festa, tot i que no detalla enlloc les construccions bastides. Fou signada per un ignot Felip Casals i publicada a la revista satírica escrita en català La Pubilla, en un moment en què la Renaixença prenia força com a moviment cultural al nostre país, a partir de diferents capçaleres que en divulgaren els seus ideals.

On sí que es documenta el resultat de l’actuació vilafranquina és al Llibre dels Administradors, quan es destaca «sobre manera las dos oposadas collas de Chiquets ab los seus admirables castells de nou» (Ribas 1999: 497). La mateixa font explica un incident ocorregut la tarda del dia 31, durant la cercavila, al carrer dels Ferrers. En plena ebullició festiva es va desprendre el terra d’un balcó d’una casa on hi havia dues dones i un nen petit. Les dues dones van tenir suficients reflexos per agafar-se a la barana del balcó i no caure al buit, i subjectaren el nen. Entre les diferents reaccions, hi hagué la de «los chiquets [que] muntabant el castell per traurelas de aquella falsa y violent posició». Pel que fa a la pedra que es va despendre, va ferir de poca consideració cinc persones, una de les quals «una dona de un dels chiquets de Valls que estaba baix el balcó donant mamà a la sua criatureta, pegà la pedra cop a las dos, mare y filla, però ni tan sols tingueren contusió alguna» (Ribas 1999: 498). A part de la crònica del succés, aquesta darrera part és especialment interessant perquè es tracta d’una de les primeres —si no la primera— referència on es vincula la dona al món casteller, en un paper que desconeixíem fins ara: la d’acompanyant, molt probablement de la canalla, fent-se càrrec d’ells i malgrat, com és el cas, trobar-se en un període de lactància.

Entrats al setembre, i després que els Xiquets de Valls fossin anunciats per la festa major de Torredembarra, ens topem amb una altra desgràcia, aquest cop amb conseqüències molt més greus. La dissort va tenir lloc a la Pobla de Montornès, durant la seva festa major. El Diario de Tarragona del dia 12 explicava: «entre los diferentes festejos con que se obsequió a los forasteros fue el de las torres dels Xiquets de Valls en cuyos ejercicios tuvieron tan mala suerte que resultaron un muerto y tres heridos de alguna gravedad» (Trenchs 1989a: 33).

L’accident fou recordat al llarg del temps a través de testimonis orals. El 1936, el prevere Josep Grau Serra escrivia a La Crónica de Valls del 2 de maig alguns detalls: «L’any 1868, al 8 de setembre a la nit, va morir un casteller de Valls, Joan Mallorquí Bofarull, de desgràcia. Al caure del castell va rebotre de ventre al cap d’un que aguantava i es va rebentar. El ferit no tornà en si, solament se li pogué administrar l’extremaunció. Fou una caiguda que emocionà a tot el poble. La festa major quedà endolada. Fou el dissortat Mallorquí de Cal Ble enterrat a la Pobla.» El març del mateix any 1936, en una entrevista realitzada al casteller Pep de Janillo recordava, emocionat, com «vegí aterrat tràgicament, a la Pobla de Montornès, els quatre de vuit, i en la caiguda va trobar la mort l’Hereu de Cal Ble, un dels més estimats xiquets de la contrada» (Catalunya 1936: CDOCA). A part de concretar el castell que va fer llenya, aquesta darrera font oral és especialment interessant perquè situa la colla que va patir la dissort: la Colla dels Pagesos o Muixerra, ja que Janillo formava part d’una família on tots els seus components hi havien militat.

Aquesta desgràcia va motivar que el governador civil publiqués una extensa circular quatre dies després advertint del perill de l’activitat castellera i recomanant seny a l’hora d’alçar castells, tot reconeixent que «prohibir de una manera absoluta y terminante la formación de esas torres imponiendo castigos, tiene graves inconvenientes y la prudencia no lo aconseja». El governador, Joaquín de Vera y Olozábal, afirmava que «esta diversión hasta cierto punto repugnante […] desdice mucho del buen nombre y concepto con que se conocen en todas partes los laboriosos habitantes de esta provincia» i que ells mateixos haurien de «desterrar poco a poco hasta conseguirlo radicalmente, la formación de esas torres…» (Foc Nou 1986). La circular es devia enviar a tots els ajuntaments de la demarcació tarragonina, ja que, per exemple, a la Bisbal del Penedès fou debatuda en un ple municipal del dia 20 del mateix mes de setembre (López-Ferré 1992: 15).

En l’àmbit polític, aquells dies va tenir lloc l’anomenada Revolució de Setembre amb el destronament de la reina Isabel II i l’inici del denominat Sexenni Democràtic, on va jugar un paper preeminent el general Prim. L’ocasió va motivar que a Montblanc s’organitzés una cercavila al davant de la qual hi havien «las dulzainas con la famosa danza de Xiquets» (Bofarull 2016a). La rapidesa amb què es va organitzar la celebració indueix a pensar que els castells foren alçats pels mateixos montblanquins, atesa la demostrada solvència de la seva afició i l’escassa exigència de nivell casteller que requeria l’ocasió.

1869 i 1870

Ja sigui pels esdeveniments polítics o pel desgraciat accident a la Pobla de Montornès, el cas és que del 1869 tan sols hem localitzat dues actuacions. La primera prové de Vilafranca del Penedès, on, el dia 30, «…las danzas repetirán sus evoluciones y especialmente los Xiquets de Valls y otros aficionados de esta villa…» (Benach 1947).

I la segona actuació apareix a la població de Porrera, a la comarca del Priorat, una plaça que fins ara no havíem citat. A la seva festa major de mitjans de setembre d’aquest 1869 «iba la danza de valencianos con su peculiar música de tamboril y dulzaina» (Palomar 2013).

Pel que fa al 1870, els «chiquets de Valls» estaven anunciats per les festes de Sant Maties, a finals de maig, a Montblanc, on pretenien aixecar «los arriesgados castells, que tantas desgracias algunas veces ocasionan» (Diario de Tarragona 1870: BHMT), comentari escrit possiblement amb el record de l’accident d’un any i mig abans.

L’apatia pels castells també es palpa a la crònica de l’actuació de la festa major de la Riera, que va aparèixer a El Tarra­­­­conense del dia 24 de juliol: «los Chiquets de Valls han desempeñado su papel aunque con mala fortuna en el primer dia que no pudieron salir airosos por la poca concurrencia de aficionados» (Trenchs 1989a: 36).

En canvi, hom destaca en aquest bienni la fidelitat de la plaça igualadina vers la seva Moixiganga, que el 1870 era «dirigida por el tan acreditado Cariño» (Solsona 2000), un personatge que a hores d’ara no s’ha pogut identificar i que pocs anys després rivalitzà amb el Traguetes —d’aquest sí que en sabem el nom: Antonio Baleito i Graells—, dirigent de l’altra colla de moixiganguers; una rivalitat a bastament recordada en textos literaris i descriptius per diferents igualadins contemporanis als fets.

L’altra plaça que, malgrat els contratemps, continuava convocant els vallencs era Vilafranca del Penedès. Segons el programa d’actes, «la nutrida “colla dels xiquets de Valls” [aixecarà] difíciles castillos “de ocho y de nueve pisos” según costumbre de los demás años» (El Tarraconense 1870: BHMT). No en sabem el resultat, però sí que ha quedat registrada la despesa per anar a Valls a contractar-los (Ribas 1999: 514).

1871

No deixa de ser simptomàtic el fet que, a hores d’ara, no podem documentar cap informació respecte a la participació dels Xiquets a casa seva durant les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela. De fet, en tot l’any —i ja en portem sis, atès que el darrer cop fou el 1865—, no hem trobat cap notícia d’activitat castellera a la capital de l’Alt Camp. Aquest parèntesi es va obrir per Sant Joan del 1865, quan —recordem-ho— hi va haver batusses entre les dues agrupacions i les autoritats van prohibir que seguís l’activitat. Continuava, encara, aquesta prohibició?

Una altra cosa molt diferent és actuar fora de casa. Aquest 1871 es trenca l’apatia dels dos darrers anys i apareixen notícies en diferents places i des del primer moment, com la sortida a la Selva del Camp, el 17 de gener, i a Tarragona i Riudoms, el juny.

Entrats al juliol una nova desgràcia es va abatre a les files de la Colla dels Pagesos o Muixerra. Durant l’actuació que va tenir lloc a la festa major de la Masó li va caure un dos de sis, amb tan mala fortuna que l’enxaneta que pujava va rebre un fort cop al cap que li va provocar la mort. Un dels membres de la colla, Josep Serra Miret, Pep de Janillo —del qual ja hem recuperat el seu testimoni el 1868 quan hem parlat d’un altre fatal accident—, recordava, emocionat, la vivència, car es tractava del seu germà: «…un germanet meu, el tercer del Cal Janillo, l’anomenat Magí, perdé la vida en estavellar-se contra el sòl, quan només tenia nou o deu anys. Fou a la Masó, per Santa Magdalena. Haviem aixecat un castell senzill, gairebé sense cap esforç: els dos de sis… Però el destí no té espera, i allà va finir la vida del Xiquet de Valls que jo més estimava» (Catalunya 1936: CDOCA).

L’accident va inspirar l’insigne dramaturg Àngel Guimerà la seva conegudíssima poesia L’enxaneta, que fou titulada originalment com Lo Xiquet de Valls, quan es va publicar per primer cop al Calendari Català del 1876, editat l’any abans, el 1875. La seva colpidora darrera estrofa relata: «Ja es dalt, ja’l pobret somreya / quan la torra cau d’arrel, / y encara, morint, se’l veya / com alsant los brassets deya: / —Si, mare, amunt, fins al cel!»

Ara sabem que Magí Serra Miret havia nascut el 26 de gener del 1860. Tenia onze anys; i el certificat de defunció confirmava el vessament cerebral com a causa de la mort. Fou enterrat a la Masó. L’any 2006 l’Ajuntament d’aquesta població va crear una beca amb el nom de l’enxaneta finat amb l’objectiu de premiar els més petits de les colles que s’havien distingit durant la temporada anterior.

Després de la festa major d’Igualada, amb l’anunci de la «Mogiganga», s’esdevé la de Vilafranca del Penedès, on el redactat del programa d’actes és pràcticament calcat al de l’any anterior. Al llibre dels Administradors s’hi fan constar 80 duros pagats als Xiquets de Valls i altres despeses supletòries com ara l’estada i refrescos. El diari barceloní La Convicción del dia 3 de setembre ressalta, respecte a l’actuació vilafranquina, que «únicamente hay que lamentarse la caida de un muchacho de los Xiquets de Valls en la formación del castell. Parece que el daño que recibió fué de alguna consideración» (Güell 1999e).

Pel que fa a l’àmbit polític, un cop expulsada la dinastia Borbó, les corts espanyoles proclamaren rei Amadeu I el novembre del 1870, després de molts entrebancs i nego­ciacions i amb el suport del seu principal valedor, el general Prim. Un mes i escaig després, el polític i militar reusenc era assassinat a Madrid. La inestabilitat al govern anava en augment.

Mentre, però, el rei Amadeu va visitar el Camp de Tarragona la primera quinzena del mes de setembre d’aquest 1871. Tarragona, la Plana i Montblanc foren les tres poblacions que, entre els festejos organitzats al seu honor, hi van encabir els castells. A la Plana el monarca va aprofitar la seva estada per visitar les obres del ferrocarril en aquest important encreuament ferroviari. I, a Montblanc, el record de la seva visita perduraria en el temps a través d’alguns textos dels seus convilatans més il·lustres, com és el cas de l’escriptor i polític Josep M. Poblet.

De la visita a Tarragona, però, és d’on s’ha conservat més informació. La premsa local recollí que el monarca va repartir 1.000 rals pels Xiquets de Valls (La Crónica de Cataluña, 09/09/1871) o bé 1.500 (El Tarraconense, 13/09/1871). Sigui com sigui, i com acostumava a succeir en aquests casos, la qüestió castellera tan sols transcendeix quan es produeix alguna anècdota. En aquest cas, la vivència va venir de la mà de l’enxaneta d’un pilar al balcó. Segons La Crónica de Cataluña del dia 11, «te­miendo el rey que iba á perder el equilibrio el niño que se situa en la parte más alta abalanzóse S. M. al balcón con los brazos abiertos, le asió fuertemente y le trasladó a su habitación, colmándole de caricias y llenando sus bolsillo de monedas de plata» (Güell 1999e). El record d’aquest episodi encara era viu ben entrat el segle XX a la premsa tarragonina i vallenca. La referència vallenca, però, és especialment interessant perquè identificava l’enxaneta protagonista dels fets: Miquel Serra Miret, Miquelet de Janillo, justament un germà de l’enxaneta finat a l’accident a la Masó dos mesos abans (La Crónica de Valls 1926: BPV). I, de retruc, identifiquem la colla actuant, la dels Pagesos o Muixerra.

Ja hem vist recentment com el ferrocarril s’anava expandint pel territori i esdevenia un mitjà de transport que modernitzà la societat i millorà la seva economia. Que se sàpiga a hores d’ara, el primer cop que els castellers van utilitzar el tren per desplaçar-se fou aquest 1871, amb motiu de les festes de la Mercè de Barcelona, a finals de setembre. El detall el coneixem a través d’un desafortunat accident. Segons el setmanari El Panadés del dia 1 d’octubre, «el jueves, al pasar por el puente de Sans el tren de ferrocarril en que, de regreso para sus casas, iba la colla dels Xiquets de Valls que acababa de trabajar en Barcelona con motivo de las fiestas populares que hoy terminan, uno de sus individuos tenia tan inclinado su cuerpo fuera del coche, que, dando su cabeza contra la pared con la vio­lencia que es de suponer, le quedó abierta de una manera horrible, dejando al infeliz herido en un estado de suma gravedad» (Miralles 2015). Pel que fa a la participació a les festes, el rotatiu La Imprenta del dia 25 comentava que «observamos hasta tres “collas de xiquets de Valls” que seguían las plazas y calles formando las tan celebradas to­rres, algunas de ellas de siete pisos» (Güell 1999e). El nivell dels set pisos és confirmat per un altre diari barceloní, La Convicción. Ara bé, el detall de les tres colles pot induir a pensar en la presència de les dues vallenques més una altra; però la menció al fet que recorrien carrers i places ens fa decantar cap a la versió d’una sola colla dividida en tres grups per tal de fer el màxim possible de visites i, així, recaptar més diners.

L’actuació castellera de la Mercè barcelonina coincideix amb l’absència de notí­cies per la Santa Tecla tarragonina, tal com havia passat l’any 1860.

1872

Davant la inestabilitat política dels darrers temps a l’Estat espanyol, el pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el mes d’abril d’aquest 1872, i s’inicià l’anomenada Tercera Guerra Carlina. Tant a Catalunya com al País Basc es va patir amb especial intensitat ja que, a l’idea­ri carlí, es va incloure el reconeixement i la recuperació dels furs als territoris de nacionalitat històrica.

Així les coses, a Sarral foren arrestats dos grallers i dos timbalers, que havien ac­tuat durant la festa major, perquè s’havien hostatjat en una taverna on hi havia una facció de setze carlistes. Portats al calabós de Montblanc, i després d’haver desfet el malentès, els quatre músics «recorrieron la población al son de sus estraños instrumentos, dando una serenata al Sr. Brigadier, acompañada de las respectivas to­rres, gracias y plácemes» (Güell 2005a).

L’inici del conflicte bèl·lic no fou obstacle perquè poblacions amb una marcada afició castellera com Tarragona —dues vegades, per Sant Magí i Santa Tecla—, Vilafranca del Penedès i Torredembarra els incloguessin en les seves respectives festivitats.

Pel que fa a la capital de l’Alt Penedès, La Crónica de Cataluña del dia 2 de setembre explicava que «aunque aquellos vecinos no tienen grandes motivos para estar alegres, les han proporcionado, sin embargo, diversiones. Por las calles han circulado las danzas del país y una cuadrilla, poco numerosa de Xiquets de Valls» (Solsona 1994a).

1873 i 1874

El febrer del 1873 el rei Amadeu I abdicà i es proclamà la Primera República Espanyola. Aquests esdeveniments acabaren d’esperonar el moviment carlista i el país va entrar de ple en el període més cruent de la guerra carlina. En aquestes circumstàncies, els posicionaments ideològics dels dirigents de les colles vallenques van tornar al primer pla. Francesc Blasi (1934: 35) recollia: «Segons ens comunica mossèn Ribas, els 200 vallencs ingressats a les files carlistes de la darrera guerra civil, feien castells especialment per a celebrar alguna victòria sobre els enemics.» Estem parlant dels components de la Colla dels Pagesos o Muixerra.

I és que des de la festa major de Vilafranca del 1868 que no tenim constància de l’actuació de les dues colles vallenques en una mateixa plaça. Per contra, les poques sortides on tenim concretada la seva autoria es refereixen totes a la dels Pagesos o Muixerra. Aquest fet connecta amb la interessant aportació de l’historiador tarragoní Emili Morera: «Quan la segona guerra civil [es refereix a la tercera carlinada, car, entre els historiadors de l’època, el conflicte bèl·lic del 1846-49 no era considerat com a tal] quedà disolta la Roser, donant tan sols alguna fè de vida, la Muxerra…» (Morera 1911: 797). Una altra «fe de vida» podria correspondre a la sortida de Sants, el 23 d’agost del 1873, anunciada sota el nom genèric de Xiquets de Valls (Solsona 1996b).

D’aquesta única notícia localitzada a hores d’ara del 1873 hem de passar a un 1874 totalment en blanc per endinsar-nos en un 1875 en el qual ja s’entreveuen canvis.

1875

Els darrers dies del 1874 van portar la restauració de la monarquia borbònica en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel II. Aquest fet va debilitar el carlisme, i al llarg del 1875 les seves derrotes foren constants. Al nostre país la lluita es va donar oficialment acabada el novembre del 1875. Abans d’aquesta data, però, la ciutat de Tarragona ja havia programat «la cuadrilla dels Chiquets de Valls, que segun costumbre del país levantarán las tradicionales torres durante los dias de la fiesta mayor» (Fons Francín: CDOCA).

Pocs dies després, Sant Martí de Provençals, un municipi que anys després s’agregà a la ciutat de Barcelona, va celebrar la seva festa major amb «los llamados “castells” al estilo de los Xiquets de Valls» el dia 29 de setembre; mentre que l’endemà es preveien «las llamadas “torras” ejecutadas por varios aficionados» (Güell 2012d). Ambdues referències posen al descobert l’existència d’un grup d’aficionats provinents de la mateixa població o d’alguna de propera que alçaven construccions més o menys importants. La seva existència la podem ubicar en un context de fort creixement industrial a l’entorn de la ciutat de Barcelona i amb l’arribada de mà d’obra forastera provinent de diferents indrets del nostre país, fins i tot la zona tradicional castellera, per atendre la demanda de les indústries que s’anaven instal·lant. La ciutat de Sant Martí en fou un paradigma, d’aquesta transformació industrial.

La sortida més rellevant, però, s’esdevingué a mitjans d’octubre, quan la colla de la Muixerra va viatjar fins a Saragossa. Fou el primer cop que una agrupació castellera sortia de Catalunya.

1876

Acabada oficialment la guerra, amb el regnat d’Alfons XII s’inicià un període d’estabilitat social i política i una forta represa econòmica i, també, castellera. S’obria una època en què els castells agafaren un nou impuls que els havia de conduir cap a la recuperació de gestes perdudes i l’assoliment de nous reptes, en un context d’una enorme activitat i amb interessants canvis i novetats. Les diferències entre el període que hem estudiat fins ara (1851-1875) i el que acabem d’iniciar (1876-1893) s’han esgrimit com a arguments per part de l’estudiós Lluís Solsona per situar una primera època d’or i una segona, respectivament; malgrat tot, a hores d’ara no hi ha consens sobre aquesta nova divisió temporal.

Sigui com sigui, a partir d’ara el volum d’informació que tenim a l’abast creix exponencialment respecte al que disposàvem fins ara, tant en quantitat com en qualitat. Dels diferents aspectes més rellevants a l’hora de valorar la informació disponible, en destaquem tres: en primer lloc, cada cop es concreta més la o les colles actuants; segon, cada vegada sabem més els castells bastits; i finalment, podem posar noms i cognoms a molts dels seus protagonistes. Tot plegat, és fruit de la proximitat en el temps, però també d’un major seguiment per part de la premsa del moment, sense perdre de vista la incursió de la literatura, que farà interessants aportacions.

Del primer punt —és a dir, el nom de les colles— hem de tornar a donar la paraula a Morera perquè ens situa el primer gran canvi produït: «…després de la guerra, va reorganisar-se la Roser, nomenant-la colla nova, coneixent-se la altra per colla vella, ab tendencies lliberals la primera y carlines la segona» (Morera 1911). A part d’unes afiliacions polítiques ja conegudes, és interessant l’atribució dels adjectius «nova» i «vella» per descriure la situació en què es trobaven les agrupacions en aquell moment, ja que la primera havia romàs inactiva durant uns anys i, en reprendre l’activitat, abandona els antics noms de la Roser o dels Menestrals i adopta el de «Nova». I, per contraposició, l’agrupació que havia mantingut l’activitat passa a denominar-se «Vella».

L’acabament oficial de la guerra a l’Estat espanyol fou el dos de març. A partir de llavors i al llarg de tot el mes de març foren moltes les poblacions del nostre país que van voler festejar el final del conflicte amb les anomenades Festes de la Pau. D’aquestes, n’hem trobat mitja dotzena en què van participar els castells.

Per ordre cronològic, la primera fou a Vilafranca del Penedès el dia 5, on ha quedat registrada una «propina á los Chiquets de Valls, durante los festejos de la Paz» de 18 pessetes (Miralles 2013). Pels mateixos dies, a la ciutat comtal, el Diario de Barcelona del dia 5 comentava «la seguridad y el arrojo en que suelen demostrar los xiquets en los castillos, algunos de los cuales son de siete y ocho pisos» (AMBT).

El cap de setmana següent fou la ciutat de Tarragona la que va celebrar les Festes de la Pau amb castells. La documentació oficial recull una despesa de 125 pessetes «por las gaitas ó dulzainas que recorrieron las calles de la población con los castillos de hombres que ejecutaron varios aficionados» (Fons Francin: CDOCA).

Una setmana més tard fou el torn de la ciutat de Reus, que anunciava per als dies 18 i 19 la presència de «las cua­drillas de torreros y Xiquets de Valls» en una diferenciació que no ens ha de passar per alt (Diario de Reus 1876: AMR). La premsa posterior tan sols confirma l’actuació dels Xiquets de Valls.

I mentre a Falset, el 25 de març, estava prevista l’actuació d’uns «valencians» que podrien ser locals, acabem el periple de les Festes de la Pau el darrer cap de setmana de març a Valls. Havien passat onze anys des de la darrera notícia coneguda d’una actuació dels Xiquets a casa seva —recordem-ho—, quan, per Sant Joan del 1865, hi va haver aldarulls entre les dues agrupacions i les autoritats van prohibir continuar l’actuació. Va continuar aquesta prohibició els següents anys? No ho sabem, però el cas és que el retorn de la dualitat a Valls no fou del tot planer: «Las dos cuadrillas, de las cuales una no habia querido tomar parte, hoy finalmente ha querido competir con la otra, y ambas han rivalizado en sus sorprendentes ejercicios» (Diario de Reus 1876: AMR). Al dietari dels vallencs Bonaventura Rey es comenta que «al Pati varen alsa una bomba quan pasava als que feyen la capta per algunas viudes y pobres va caura la cornise del Cafe de Brenso». Malgrat tot, «varen fer castells» (Ferrando 2014a). El mateix Diario de Reus concretava la construcció més rellevant: «siendo la más notable la de tres pilares de siete personas de elevación, levantada por el pié, es decir, empezando por lo mas alto.»

A finals del mes de maig a Montblanc es va celebrar la seva festa major amb l’anunci de «las celebres dulzainas que con los aficionados de ésta ejecutaran las torres propias de los Xiquets de Valls» (Diario de Tarragona 1876: BHMT). Llegit així sembla evident que les construc­cions van anar a càrrec dels mateixos montblanquins. Per desfer qualsevol dubte, el diari tarragoní La Opinión del dia 3 de juny inseria aquesta interessant nota: «En la reseña que hicimos de los festejos celebrados en la villa de Montblanc el dia de su fiesta mayor, dimos el nombre de “Xiquets de Valls”, á la comparsa de aquella población que se dedicó á hacer las atrevidas torres de hombres, porque por aquel nombre, son conocidos cuantos á aquel notable ejercicio se dedican; pero, á fin de aplaudir como se merecen los que en él tomaron parte, durante las fiestas á que nos referimos, hacemos constar con gusto que eran todos hijos de Montblanc» (Güell 2002b). L’activitat castellera montblanquina va oficialitzar el seu nou estatus —malgrat que, com hem vist, no descartem actuacions pròpies anteriors— i esdeveningué una colla castellera autònoma.

I de novetat en novetat. Per Sant Joan a Valls, el Dia­rio de Tarragona del dia 14 informava que «la cuadrilla antigua del Rosé, ahora del Navarro, que ha renacido de sus cenizas, intenta lucir sus habilitades en la formación de las torres o castells […]. Espera tan solo el permiso de la autoridad, que se cree no lo será negado, para empezar los ensayos para salir airosa en su empeño de no desmerecer, antes bien sobrepujar a su antigua fama. Tiene también en cartera algunos versos, que impresos se propone repartir a los dadivosos en el acto de recoger las gratificaciones en el llevant de taula» (Solsona 1998b). En uns termes semblants —«la cuadrilla del Navarro, recien arreglada y aumentada proyecta hacer los castells ó torres por el dia de S. Juan»— s’expressava el Diario de Reus del dia 7 de juny.

Ambdues cròniques són especialment interessants, ja que, per una part, confirmen que la colla de la Roser havia romàs inactiva —«ha renacido de sus cenizas»— tal i com l’historiador tarragoní Emili Morera havia recollit. Per altra part, es documentava un nou cap de colla —Josep Batalla Miquel, el Navarro—, recordat per les seves qualitats com a terç de castells de nou a la premsa vallenca arran de la seva mort, ocorreguda el novembre del 1934. I, finalment, encara que sigui a un nivell més anecdòtic, referencia l’existència d’uns versos —suposem que de temàtica castellera—, alguns dels quals podrien correspondre als que ens han arribat fins avui: «La Muixerra tot ho esgerra, la Roser tot ho fa be»; «“La Muixerra” va per terra, “la Roser” li va al davant; van fer un deute a Tarragona que mai més no el pagaran». Aquests eren els favorables a la colla que en va fer l’edició, tot i que n’hi ha de contraris i que es devien compondre com a resposta als primers: «Val més un de “la Muixerra” que tota “la Roser” entera»; o també aquells versos que reparteixen critiques a parts iguals: «La Muixerra va per terra, la Roser va pel femer».

Especialment interessant és la notícia provinent de la vila de Gràcia, ja que la colla de Xiquets de Valls que va actuar per la seva festa major a mitjans d’agost estava «compuesta casi en su totalidad de individuos que han pertenecido á las célebres comitivas del Campo de Tarragona» (Solsona 1996b). La informació confirma allò que ja havíem vist: molt abans de la crisi agrària provocada per la plaga de la fil·loxera, la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència va rebre una quantitat important de gent per abastir de mà d’obra les indústries allí existents, entre les quals famílies de l’àrea castellera.

Consolidat plenament el nom Xiquets de Valls, aquest esdevindrà sinònim de castells i, per tant, dificultarà diverses vegades la identitat real de l’agrupació. Ja hem vist fa poc el cas de Montblanc. Ara, davant l’existència d’un grup d’aficio­nats a prop de Barcelona, ens preguntem quins Xiquets de Valls van actuar a Sants per la seva festa major. Solsona (1996b: 137) és del parer que eren vallencs perquè la premsa comentà la seva «llegada», tot i que no hem de descartar que podrien haver vingut d’alguna altra població veïna, car llavors formaven municipis independents. Això a banda, d’aquest 1876 tenim documentada una inusitada activitat castellera justament a l’arèa d’influència de la capital catalana. Sense anar més lluny, per les festes de la Mercè de Barcelona «vimos ayer por esas calles una comparsa formando torres al estilo de los Xiquets de Valls» (Güell 1999b). Una setmana més tard, novament a Sant Martí de Provençals, es programaren «castillos de hombres como lo practican los “Xiquets de Valls”» (Solsona 1996b). I, encara, a Sarrià, a primers d’octubre, tornà a aparèixer la seva participació. Tot plegat, si repassem els enunciats, ens adonarem que a la major part es parla de castells «com ho fan els de Valls», i, per tant, que no provenien de la capital de l’Alt Camp.

Places de primer ordre com Vilafranca del Penedès, l’Arboç i Torredembarra també van programar els castells a les seves respectives festes majors. A la capital de l’Alt Penedès, «…descontando dos ó tres de aquellas torres que se vinieron al suelo, sin causar, afortunadamente, desgracia alguna, todas las demás fueron, al decir de los inteligentes, dignas del aplauso con que se celebraban» (Güell 2011m). En un expedient judicial aparegut recentment, un dels testimonis declara que foren «dos collas dels Xiquets» les que van actuar per la festa major (ACAC). A l’Arboç, en canvi, els Xiquets de Valls els «ejecutaran los aficionados de esta villa con la maestria que les distingue» (Català i Roca 1981: I, 138). Es tracta d’una referència explícita a l’afició local, i caldrà seguir-ne l’evolució en els anys següents. Finalment, a Torredembarra, segons el Dia­rio de Tarragona del dia 6, els «Xiquets de Valls tomaban parte en la fiesta desde su principio, consiguiendo rematar felizmente algunas, bien que no fué la vez que más suerte han tenido los torreros» (Solsona 2005: 33).

A Tarragona, el seu Diario del dia 7 anunciava la intenció de «contratar á las collas llamadas “Xiquets de Valls” si no se muestran tan exigentes como cuando tuvieron lugar las fiestas de la paz». Amb aquest retret es confirmava que els castells bastits el mes de març foren alçats pels tarragonins mateixos. La gran quantitat d’informació apareguda als rotatius de la ciutat ens permet seguir pas a pas els preliminars d’una actuació que esdevingué de primer ordre. El Diario de Tarragona del dia 8 feia saber que havia estat «contratada para los festejos de Santa Tecla la “colla vella de xiquets de Valls”», mentre que a l’edició del dia 14 s’afirmava que «algunos particulares harán venir de su cuenta por Santa Tecla la llamada “colla nova dels Xiquets de Valls”» (Güell 1999d). Les notícies tenen la seva particu­lar rellevància perquè, a banda de fer-nos saber que la Colla Vella era contractada per la comissió de festes i la Colla Nova per particulars, aquesta és la primera vegada que apareixen escrits a la premsa els noms de «Vella» i «Nova», la qual cosa confirma l’aportació ja comentada de l’historiador tarragoní Emili Morera.

Pel que fa als propòsits de les dues colles, la competició es preveia d’alt nivell. Per aquest motiu, el mateix Diario, però del dia 16, ens fa sabedors que «los principales to­rreros de las dos “collas de xiquets de Valls” han mandado llamar á todos sus amigos y conocidos para que acudan á esta capital durante las fiestas de Santa Tecla al objeto de establecer una competencia entre ambas y hacer buenas torres» (Güell 1999).

En aquest cas, el repte era superar la colla rival. I per aconseguir-ho, es van plantar els primers castells de nou després de la guerra:

[…] las dos han rivalizado en entusiasmo y habilidad […]. Tanto la llamada “antigua” como la “nueva”, verificaron perfectamente el sábado, en la plaza de la Fuente […] la célebre torre denominada de los “tres pilares de nueve”, como levantó también la primera anteayer en la plaza de las Coles, la de “cuatro pilares de nueve” y la de “dos de ocho”.

Un castell de set de casats i el pilar de cinc pujant i baixant les escales de la Catedral per part de la Nova, i el pilar de sis caminant per tota la plaça de la Font per part de la Vella, foren les altres gestes de què la gernació congregada va poder gaudir (Diario de Tarragona 1876: BHMT). De la llista de castells alçats és especialment interessant constatar com la Colla Vella es trobava més en forma, probablement pel fet que es va mantenir més o menys activa durant els darrers anys; però també com la Nova, malgrat la seva aturada, fou capaç de completar el 3 de 9 al mateix any de la represa, la qual cosa evidenciava la connexió amb l’etapa anterior.

Amb els ressons dels èxits assolits, la població de Roda de Berà va contractar la Colla Nova «que tanto llamó la atención en ésta cuando las fiestas de Santa Tecla», i alçà el pilar de sis (La Opinión 1876: BHMT). A Altafulla, en canvi, per Sant Martí, a primers de novembre, hi va fer cap la «“colla” vieja “dels xiquets de Valls”» (Solsona 1997). I és que, a partir del moment de l’oficialització del nom de «Vella» i «Nova», cada cop són més les cròniques que concreten quina és la formació contractada.

1877

Com hem vist, la represa castellera fou d’una gran intensitat un cop acabada la Tercera Guerra Carlina. La gran quantitat d’informació que ens ha arribat fins als nostres dies ens permet fer un dibuix esquemàtic de la realitat castellera d’aquell moment, força més precís del que havíem realitzat fins llavors.

L’assignatura pendent de l’estudi d’aquesta nova etapa, però, continua essent tot allò que envolta la tècnica. Algunes escadusseres imatges, relats literaris descriptius, algun cronista espars i comptats testimonis orals recuperats molts anys més tard han deixat constància de diferents canvis en la formació de les construccions, com ara el fet que l’enxaneta va deixar la difícil filigrana de si­tuar-se dempeus damunt l’esquena de l’aixecador per passar a encavalcar-lo, com es fa en l’actualitat. En aquest sentit, cal remetre al treball de Pere Ferrando i Salvador Arroyo (El 3 de Vuit 1997), on s’analitza l’evolució d’alguns aspectes tècnics ocorreguts durant aquests anys.

La nova embranzida portà els castells a places on fins ara no teníem documentada cap actuació. En aquest sentit, el 1877 apareixen per primer cop les poblacions de Masllorenç, Salomó, els Pallaresos, la Bisbal del Penedès i Montbrió del Camp. L’activitat castellera es desenvolupava bàsicament a redós de les colles vallenques, reforçades per castellers d’altres pobla­cions; però també coexistien amb un passat que es negava a desaparèixer, amb el ball de valencians que actuava encara a Falset i Tàrrega.

Per altra banda, trobem iniciatives locals amb més o menys projecció, com ara els Torraires de Montblanc, presents a la festa major local, al maig; o també a l’anunci que apareix al programa de la festa major de l’Arboç, a primers de setembre, tot seguint l’estela de l’any anterior: «la compañia de Xiquets compuesta de aficionados de esta población con la maestria que les distingue, efectuará sus difíciles ejercicios» (Trenchs 1989a: 39).

Punt i a part mereix l’activitat castellera a Barcelona i a la seva àrea d’influència, ja que la colla documentada per primer cop a finals del 1875 es va mostrar espe­cialment activa aquest 1877. Tot i que, tant a la festa major de Gràcia, com a la de Sants, com també a la del Poblenou es parla d’uns genèrics Xiquets de Valls, a la ciutat comtal, per la Mercè, la premsa anuncia «los xiquets de Barcelona que según dice una persona amiga a la correspondencia de dicho punto van á ser dignos competidores de los tan celebrados xiquets de Valls […]. Lucirán traje diferente al de los xiquets de Valls y formarán como estos elevadísimas torres al estilo del campo de Tarragona» (Rob 1994). Finalment, però, també hi van concórrer els vallencs. Segons La Crónica de Cataluña del dia 24, «formaron cas­tillos las dos collas de Xiquets de Valls y Barcelona». A La Campana de Gracia del dia 7 es treia suc a la novetat: «Are s’ha sapigut que’ls titolats Xiquets de Valls que corrian per Barcelona durant las festas, no eran de Valls ni tal aca. Un pagès del camp de Tarragona, que coneix als xiquets legítims va esclamar: —Ja teneu raho’l senyor rector del meu poble quan me deya: Alerta Pau, alerta, que á Barcelona ho falsifican tot. Teniu, fins han falsificat als Xiquets de Valls» (Solsona 1998c).

Pocs dies després a la Barceloneta s’anun­ciaven de nou els «Xiquets de Barcelona i els Xiquets de Valls», i a Sant Martí de Provençals estaven programats «“castells y Torras” ejecutados por los verdaderos “Xiquets de Valls”» (Solsona 1996b). Entre «veritables» i «falsos», aquesta corrua de notícies ens posa al descobert el fet que la ciutat comtal tenia colla castellera pròpia —probablement la citada del 1875—, també que la seva vestimenta havia de distingir-se de la dels vallencs, i que van actuar al costat dels «autèntics», el primer cop que documentem una actuació dels Xiquets vallencs al costat d’una colla forastera.

L’aparició dels adjectius «Vella» i «Nova» per referir-se a les dues agrupacions vallenques fa minvar el nombre de notícies sobre les quals plana el dubte de si hom vol referir-se a una o a l’altra, o a les dues, o, fins i tot, a alguna de no vallenca. D’entre les que encara queden dins d’aquesta ambigüitat, trobem els casos de Torredembarra, per Sant Pere; el Vendrell, per Santa Anna; Constantí, a primers d’agost, i Mont-roig, a primers de setembre. Aquí hauríem d’afegir l’anunci de l’Espluga de Francolí, en què se citaven les «torres de hombres».

Pel que fa a les places on sabem les colles actuants, enumerarem, en primer lloc, les que hi fou present la Colla Vella. Cronològicament, en primer lloc tenim la sortida a Vilafranca del Penedès, on, malgrat que el programa d’actes anunciés dues colles, finalment sembla que només hi va fer cap la Vella. El Diario de Tarragona del dia 2 de setembre comentava «la habilidad y destreza de la “colla vieja dels xiquets de Valls” que estuvo en dicha población durante los dias de la fiesta mayor. El dia treinta levantaron la torre de nueve de cuatro pilares, la de dos pilares de ocho y de un pilar de siete» (Rob 1994), una tripleta que queda confirmada a la crònica del setmanari local Panadés del mateix dia 2. Pocs dies després de l’actuació vilafranquina, a Torredembarra «la colla vella dels Xiquets de Valls hizo […] dificiles y arriesgadas torres, habiendo intentado el pilá de set sin haber podido conseguir por completo satisfacer á los espectadores» (La Opinión 1877: Bargalló). Tres dies més tard, a la Pobla de Montornès, la Colla Vella, junt amb «los aficionados de la población levantó varias torres de mérito extraordinario la mayor parte de ellas» (Solsona 1996c). La mateixa agrupació estava anunciada a la festa major de Creixell, a mitjans de setembre.

La Colla Nova, en canvi, es trobava com a casa a la població del Catllar. I és que en aquesta població trobem el segon cronista casteller conegut, a hores d’ara, de la història, després del periodista torrenc Mañé i Flaquer, als inicis dels anys cinquanta. Ens referim a Ramon Roca Vilà, un vallenc negociant de vins que va ocupar el càrrec de secretari a l’Ajuntament del Catllar als inicis dels anys vuitanta. Les seves cròniques són plenes de detalls, amb relacions de castells bastits, valora­cions, comentaris, etc., tot un compendi d’informació mai vist fins llavors. I també, això sí, una declarada i aferrissada defensa de la seva colla, la Nova de Valls. A La Opinión del 13 de setembre escrigué una completa crònica de l’actua­ció al Catllar, on s’especificava que la Colla Nova va alçar «los tres pilans de nou, que no llegaron a desacerse, por haber tenido mala suerte de resbalársele un pie al cuarto, a causa del sudor». Al llarg dels tres dies, la Colla Nova va fer un total de 68 castells, entre els quals destaquem el 4 de 8, el 3 de 8, el 2 de 7, el 5 de 7, el 4 de 7 amb el pilar, el pilar de 6 i, també el pilar de 7, alguns dels quals repetits diversos cops. Roca aprofitava l’avinentesa per destacar que tots els 5 de 7 que es van fer «fueron sostenidos por cinco vecinos de Catllar, uno de ellos de sesenta años». La crònica s’acabava denunciant «algunas frases poco convenientes» que components de la Colla Vella van dirigir als catllarencs quan venien d’actuar de Torredembarra, hem de creure que motivats per una millor actuació d’aquests respecte a la realitzada per la Nova al Catllar cinc dies abans. Aquesta tensió, com veurem abans d’acabar l’any, va aflorar quan les dues colles van coincidir a plaça. A les acaballes de l’any, a mitjans de desembre, la mateixa Colla Nova estava novament anunciada per actuar al Catllar durant la seva festa major petita o d’hivern.

Després de repassar les places on hi van fer cap la Colla Vella i la Colla Nova per separat, és el torn de destacar aquelles poblacions que van poder viure la rivalitat de les dues colles vallenques, perquè la seva presència era, molts cops, sinònima de bons castells, alhora que demostrava que a la població existien dos grups d’aficionats que donaven suport a les seves respectives agrupacions. La ciutat de Tarragona va viure aquesta experiència per partida doble aquest any 1877 en el transcurs de les seves dues festivitats més emblemàtiques, Sant Magí i Santa Tecla. En la primera, en el programa d’actes publicat a la premsa aparegué un fet inèdit fins a la data: l’anunci dels diferents castells que es preveien alçar, un detall que demostra que les colles tenien una preparació i una programació prèvies.

Pel que fa a la segona ocasió, per Santa Tecla, la Imperial Tarraco va sospesar la possibilitat que es trobessin tres colles a plaça, amb la contractació, per part d’alguns particulars, dels Torraires de Montblanc. Finalment hi van fer cap l’«antigua y la moderna», sinònims de Vella i Nova. Passada la festa, la premsa es va estimar més publicar les noves batusses generades entre les dues formacions que no pas els castells bastits: «hubo que lamentar alguna escena desagradable, siendo detenidos los promovedores de ellas. Parece ser que la causa lo motivó el que al hacer uno de sus castillos la colla antigua, ésta lo ejecutó con poca limpieza; siendo objeto de burla por los individuos de la moderna; originándose de ahí amenazas de cuchillo y pistola, lo que produjo la precisa intervención de los dependientes de la autoridad» (Güell 1999a). L’endemà de la publicació de la notícia el Diario de Tarragona aclaria que «si bien hubo algunas disputas […] debemos manifestar que no son ciertas las amenazas de cuchillo y pistola como dice el Diario de Reus. La cosa no pasó de unas cuantas palabras más o menos fuertes». I és que semblen haver quedat definitivament desapareguts aquells períodes on les confrontacions eren molt més virulentes i no eren pas de caracter tècnic, com és el cas que ens ocupa.

1878

L’activitat castellera es desenvolupava al llarg de tot l’any, des de gener fins a desembre, aprofitant bàsicament les celebracions patronímiques, que monopolitzaven la gran majoria de sortides. Aquestes s’esdevenien d’acord amb el calendari festiu de cada població. Per tant, les inclemèn­cies pròpies de l’hivern no foren obstacle perquè els castells formessin part de les activitats lúdiques previstes.

L’any casteller, però, havia de començar amb una actuació excepcional: la celebració in situ de la boda del rei Alfons XII amb Maria de la Mercè d’Orleans el 23 de gener; és a dir, amb viatge a Madrid inclòs. Finalment, però, la premsa del moment informava de l’anul·lació de la sortida: «la comisión de festejos de la Diputación, por falta de fondos, ha desistido de enviar á Madrid, para las próximas fiestas reales, á la colla de Xiquets de Valls» (La Opinión 1878: BHMT). I això que, segons el plenari de la Diputació tarragonina, hom considerava que els castells eren «la única danza ó juego verdaderamente típico del país».

Repassant tota la informació localitzada a hores d’ara, observem que el 1877 ens ha deixat en blanc la pàtria dels Xiquets. I és que a Valls no hem tornat a trobar cap actuació fins al maig del 1878, quan, amb motiu del retorn de la imatge de la Mare de Déu del Lledó el dia 19 al seu cambril, es van programar castells. A la llibreta dels Bonaventura Rey apareix escrit que hi va concórrer «molta gent, las dos collas de castells i la gran musica» (Ferrando 2014a).

La primera novetat de l’any es presenta ben aviat: per la festa major de Montblanc, a primers de juny, diferents rotatius anuncien «las dos collas dels xiquets de Montblanch». I és que, a partir d’ara, la capital de la Conca de Barberà també disposarà de dues agrupacions, anomenades igualment com a Colla Vella i Colla Nova, tot seguint la dinàmica dels vallencs i dels igualadins.

Ja hem comentat en altres ocasions que la progressiva implantació del ferrocarril anava modernitzant el país. Alguna celebració al seu voltant fou motiu d’aixecament de castells. En aquest sentit, les obres de la llargament cobejada línia entre Barcelona, Vilanova i la Geltrú i Valls estaven en marxa. El casteller de la Colla Vella Pep de Janillo recordava, en una entrevista realitzada el 1936, que «a Vilanova, per les festes d’inaguració del ferrocarril, solament havien contractat la Colla Nova. La Colla Vella s’hi va presentar també, però feu constar que hi anava gentilment […]. Durant aquelles festes vaig aixecar el “tres de nou”, el “quatre de nou” i el “pilar de set”, fent caminar aquest últim fins a assolir la balconada de la Casa de la Vila. Acabada la festa, l’Ajuntament no solament va donar a la Colla Vella la mateixa quantitat que havia contractat amb la Nova, sinó que va afegir-hi vint-i-cinc duros més» (Catalunya 1936: CDOCA). Amb aquesta referència hom havia cregut que l’actuació va tenir lloc a finals de gener del 1881, amb la inaguració de la línia. Fou l’estudiós Lluís Solsona qui, el 1996, va desvelar que els castells foren alçats el 10 de juliol d’aquest 1878 per festejar els inicis de les obres a Vilanova i no pas el seu acabament. El Diario de Barcelona del dia 12 és prou explícit: «Entre los vallenses había dos collas de “xiquets” […] los “xiquets de Valls” con sus dulzainas y tambores, formaban castillos de hasta nueve pisos. Era de ver la afición con que los mismos vilanoveses contribuian a sostener, con sus fornidos brazos, esas masas de carne…» (Solsona 1996d).

Si ens desplacem ara cap als voltants de Barcelona, ens tornarem a trobar, un any més, amb diverses notícies dels xiquets autòctons, que aprofitaven les festivitats de les diferents viles que envolten la capital catalana per exhibir-se. És el cas de la festa major del Poble-sec, al mes de juliol, on es preparaven «los castillos á semejanza de los que levantan los “Xiquets de Valls”» (Solsona 1996b). També a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, a mitjans de setembre, era prevista la presència de «los “Xichs de Barcelona” que harán atrevidos castillos de tres y cuatro pisos». Igualment, a les festes de la Mercè de Barcelona «recorrían las calles levantando las llamadas torres y castillos varios que constituye una comitiva titulada los Xiquets de Barcelona», i també que «hemos visto que recorrían nuestras calles una comparsa de paloteo y otra de Xiquets de Valls ó de Hostafranchs, que para el caso es lo mismo, formando torres y castillos» (Solsona 1996b).

I és que sota d’aquesta denominació es poden amagar diverses iniciatives de castellers i aficionats locals, amb l’alçament de construccions més o menys modestes. Fou el cas del Pont d’Armentera, per Santa Magdalena, o del Pla de Cabra, on s’anunciaven els «Xiquets de la población» per la festa major (Trenchs 1989a: 42).

L’estiu d’aquest 1878 es va mostrar especialment intens quant a activitat castellera, amb anuncis d’actua­cions a Constantí, la Nou de Gaià, Vila-rodona, la Canonja, Tarragona, Roda de Berà, Igualada, el Catllar, Vilafranca del Penedès, l’Arboç, Montbrió del Camp, Torredembarra, la Pobla de Montornès, Creixell, Riudecanyes i Reus.

Deixem per al final les festes de Santa Tecla a Tarragona perquè presenten novetats importants, alhora que tenim força informació del seu desenvolupament.

Si bé ja l’any anterior es va sospesar la possibilitat que una colla dels Torraries de Montblanc actués al costat de les dues vallenques, finalment aquesta novetat es va produir el 1878. El Diario de Tarragona del dia 17 avançava que per Santa Tecla «se reunirán en ésta capital tres collas de xiquets, la vieja y la nueva de Valls y otra de Montblanch». La mateixa notícia destacava la novetat: «Esta ocurrencia de las tres collas en un mismo punto no habia tenido lugar nunca en pueblo alguno de esta provincia, ni en la comarca del Panadés, en donde hay una afición extraordinaria á estos ejercicios de fuerza y equilibrio.» Papers en mà, des que els castells havien evolucionat del ball de valencians, li hem de donar la raó al cronista, que en destaca l’excepcionalitat.

Un cronista entès que perfectament podria ser Ramon Roca Vilà, el vallenc vinculat al Catllar, va publicar al diari tarragoní La Opinión del dia 28 de setembre una extensa i detallada carta en què es concreten els castells bastits per la Colla Nova, de la qual era un ferm seguidor, tot deixant clar que al segon dia va aconseguir «una completa victoria sobre la colla vella». Llegim: «En las primeras horas de la mañana del dia 23, haciendo matinadas levantaron 44 torres, desde el pilar de 4, hasta los 3 de á 7. Al mediodia hizo los de á ocho, después de haberles caido los tres de á nueve dos veces; los dos de á ocho muy bien, y el espadat de á siete. Por la tarde hicieron 34 de diferentes clases, entre ellos el cinco de á siete. / El segundo dia hizo otras 54 torres durante la matinada, y al mediodia hizo los 3 de á 9, los 4 de á ocho, los 2 de á siete, y el pilar de á ocho, castillo que hace unos veinte años no habia podido hacerse» (BHMT).

Però, i la Colla Vella? Segons el buidatge de la premsa que Jordi Morant (1967: 78) va fer en el seu moment, «La “colla Vella” hizo la dificil torre de “cinc pilans de vuit” y el “espadat de vuit” no levantada esta última más que una vez en Valls y otra en Alió». La crònica segueix confirmant que la Colla Nova es va refer del sotrac del primer dia i va assolir el 3 de 9 i va completar el pilar de 8, «que creemos no habia realizado hasta la fecha». Aquesta gesta del pilar de 8 per part de les dues colles remet els diferents cronistes als assolits l’any 1858 —vint anys justos abans— a Alió i Vallmoll —i aquí es discrepa amb el que cita Valls— per part també de les dues agrupacions vallenques.

Pel que fa als Torraires de Montblanc, la premsa diu que «hizo algunas torres con bastante destreza, terminando todas por subir las escaleras de la Catedral con un “espadat”» (Morant 1967: 78).

Les dues darreres actuacions de l’any les trobem a Alcover, també a finals d’octubre, a redós de les seves fires i, sobretot, a Altafulla, per Sant Martí, el dia 11 de novembre. I diem «sobretot» perquè l’entrevista al casteller Pep de Janillo novament aporta una informació destacada. A la pregunta de quina gesta seva era la més important, el Janillo va contestar que el pilar de 8. Quan se li preguntava on es va fer, responia: «A Altafulla, per la festa major. Feia molts anys, 30 o 40, que no s’havia aixecat. Aquell mateix dia s’havia intentat dues vegades: la primera, pel Mariano d’Altafulla, i la segona per l’Anton de Rabassó, de Valls. Ambdues vegades havia caigut. Llavors el vam fer nosaltres i en vam reeixir. A segons hi anava el meu germà Joan; a tercer, jo; i a quart el meu germà Miquel… fou un deliri d’estusiasme» (Catalunya 1936: CDOCA).

D’aquest tesmoniatge quedava per aclarir la data exacta de la fita. Finalment, l’investigador vallenc Miquel Trenchs en va treure l’entrellat, i en publicà la descoberta al Diari de Tarragona del 14 de novembre del 1989. La fita en qüestió fou assolida aquest 1878. Llegim La Opinión del dia 14: «…habiendo proporcionado las dos collas de Xiquets de Valls grato solaz a los aficionados a esa clase de espectáculos, pues se hicieron gran número de torres de las difíciles y arriesgadas. El entusiasmo por una de las collas llegó a tal extremo que por tres aficionados se costea­ron diferentes obsequios con que dieron pública muestra de la satisfacción que les causó, entre otras cosas, el que hiciera lo pilá de vuit limpio. Mucho hacer es.»

L’arrogant espadat altafullenc va anar a càrrec de la Colla Vella, l’agrupació on militaven els Janillo, però el Pep no recordava el pilar que la seva agrupació va completar un mes i mig abans, a Tarragona, com hem vist. Sigui com sigui, la recuperació d’aquest espadat suposa un esglaó més en la progressió de l’activitat i del nivell assolit pels vallencs iniciat tot just feia tres anys.

1879

A la vista de tot el material que anem exposant, es fa evident que la coincidència de les dues colles vallenques a la mateixa plaça havia de pressuposar, d’entrada, una bona actuació a causa de la rivalitat intrínseca. Les poblacions que van ser capaces d’assumir l’empresa de fer-les venir totes dues i poder congregar una quantitat important de components es veien premiades amb grans castells.

Aquests foren els casos de Bràfim i Constantí, que aquest any 1879 van veure els primers castells de nou que tenim documentats a les seves repectives places. I ho van assolir contractant les dues colles vallenques. A Bràfim, «Los Xiquets de Valls auxiliados de varios jóvenes de ésta localidad levantaron atrevidas torres, ente ellas los tres de nou y otras a cual mas dificil» (La Opinión 1879: BHMT).

Pel que fa a Constantí, segons el Diario de Tarragona del dia 3 d’agost, «han contribuido no poco a la animación que ha reinado […] la estancia durante ambos días de las dos collas de Xiquets de Valls que rivalizaron en levantar atrevidas torres, logrando levantar la de nueve pilares la colla conocida por la Vella y verificando la Nueva la torre denominada de dos pilans de vuit…» (Trenchs 1989a: 46).

Una tercera plaça que va adquirir la condició «de nou» aquest 1879 fou el Pont d’Armentera. Aquí hom posa al descobert un altre element clau per a l’assoliment de grans fites: el suport d’un nombre important d’aficionats locals. Del Pont ja ens havíem assabentat de la seva existència durant els anys anteriors, quan actua­ven sols. Ara canviaren d’estratègia, ja que contractaren els vallencs i els donaven suport per fer grans castells. Així doncs, per la festa major, al juliol, els vallencs «expresamente han venido para lucir sus habilidades con sus atrevidas torres en unión con muchos aficionados del pueblo» (Diario de Reus: AMR). I, en una nova visita a la mateixa població, a primers de setembre, La Opinión del dia 4 informava que «los Xiquets de Valls hicieron sus acostumbrados ejerci­cios luciendo su agilidad y fuerza en la torre de nou y espadat de set» (Trenchs 1989a: 48). El Diario de Tarragona del dia 10 ens concreta que l’agrupació present fou la Nova vallenca.

L’escassetat de notícies procedents de la població de Valls, que contrasta amb l’enorme activitat de les seves colles a fora, queda compensada aquest 1879 amb un total de quatre sortides al llarg de l’any i per motius ben diferents. Aquest augment en el nombre d’informació coin­cideix amb l’aparició de dos rotatius vallencs, el Diario de Valls, l’octubre del 1878, i El Vallense, el desembre del mateix any, tots dos de curta durada, ja que van desaparèixer a finals del 1879.

Cronològicament, la primera actuació a casa va tenir lloc durant la festa major, per Sant Joan. El Diario de Valls del dia 24 anunciava «las dos collas dels Xiquets de Valls», alhora que descrivia un interessant detall: «tratan de hacer la de nueve, que es de las más difíciles; al efecto, toda la tarde del domingo último estuvieron ensayándose en el paseo de capuchinos, ante un gentio inmenso que acudió a presenciarlo» (Güell 1998g). I és que es tracta de les poquíssimes notícies localitzades durant el segle XIX en què es parla d’un element clau en els castells com és l’assaig; en aquest cas, celebrat un diumenge a la tarda —únic dia festiu, llavors— i a la via pública, per a gaudi de l’espectador. El diari tarragoní La Opinión del dia 27 informava que «la colla nova levantó el dia de San Juan por tres veces consecutivas, con el mejor éxito, la tan celebrada y dificil torre de nou, mereciendo por ello frenéticos aplausos de los vallenses», informació que queda rebatuda pel Diario de Valls dos dies després: «Quién ha dicho a “La Opinión” de Tarragona que la “Colla Nova” dels Xiquets de Valls hizo el día de San Juan tres veces el “castell de nou”? Rissum teneatis. Ni tal “Nova”, ni tales “tres castells”» (Güell 1998g). La polèmica va seguir a la premsa, però, a la fi, cap dels rotatius no va donar a conèixer el resultat real de l’actuació de les dues colles per Sant Joan.

La segona sortida vallenca va tenir lloc durant les festes del barri del Carme, una cita tradicional del calendari local. La tercera fou el 12 de setembre, amb motiu de la visita del general Andreu A. Comerma, il·lustre militar i enginyer vallenc que es va distingir pels seus treballs d’enginyeria naval. En honor seu, segons El Vallense, «la Colla vella de Xiquets de Valls levantó torres en la plaza de la Constitución, no habiendo tenido mal éxito ninguna á pesar de ser las más atrevidas, como lo son las por ellos llamadas: los tres pilars de nou, los cinch pilars de vuit, lo pilar de set, y lo pilar de sis caminant, las cuales ha tiempo no se habian visto en un solo dia» (Català i Roca 1981: I, 148). L’altra publicació vallenca, el Diario de Valls, del dia 16, ampliava la nòmina de castells relacionats pel seu col·lega: «…“nou pilans de set” subiendo la “enchaneta” en las tres torres unidas que formaban los “nou pilans” y haciendo la “figuereta” en la del centro» i també «la de “tres pilans de set” levantándola y bajándola a fuerza de brazos y otra también de “tres pilans de set” constituida de igual manera, bajando empero por el orden acostumbrado». Interessants detalls tècnics amb filigranes inèdites actualment.

Pel que fa a la quarta sortida vallenca, va tenir lloc el dimarts 21 d’octubre, el mateix dia que se celebrava la festivitat de Santa Úrsula. El fet que s’alcessin castells en un dia laborable demostra que la celebració ja tenia el seu pes al calendari festiu vallenc. És aquesta la primera vegada que podem documentar castells per Santa Úrsula, una actuació que encara havia de trigar molts anys —fins a la dècada dels quaranta del segle XX— a esdevenir ineludible dins del calendari casteller. Pel que fa a la del 1879, les dues publicacions vallenques es complementaren la informació entre elles. Totes dues coincidiren que fou la Colla Nova l’única que va actuar i que va cridar especialment l’atenció «la de “dotze pilans de set”». De la resta, «fueron bien escepto la llamada 2 de 8 que se cayó a la primera vez de probarla, haciéndola divinamente la segunda. El pilá de set fue la mejor ejecutada y con pasmoso equilibrio y seguridad» (Català i Roca 1981: I, 155).

Després que el mes de juliol es programessin Xiquets de Valls a la Riera, el Vendrell, l’Espluga de Francolí i Vilallonga, al mes d’agost el reguitzell de notícies augmentà en consonància amb les festes patronímiques dels pobles del país. A Vila-seca, després d’anunciar-se «las dos “colles de Xiquets de Valls”» per als dies 3 i 4, ha quedat constància de «las atrevidas torres que levantó la Colla Nova dels Xiquets de Valls» (Trenchs 1989a: 46). El dia 5, a Vilanova i la Geltrú, sabem que «en las bromas callejeras ha habido los llamados Xiquets de Valls» (Güell 2002: 156). A Vila-rodona feien saber que tenien contractades les dues forma­cions vallenques per als dies 10 i 11, amb l’anunci del castell de nou. Pel que fa al 15 d’agost, el dia de l’any en què se celebren més festes majors al nostre país, trobem anunciats els Xiquets de Valls a la Secuita i a la Bisbal del Penedès. En aquesta darrera població del Baix Penedès sabem que hi va fer cap la Colla Nova perquè, segons s’explica, un bisbalenc va fer una aposta dient que pujaria en un castell de vuit pensant-se que hi aniria la Vella i, en arribar la colla rival, no hi va pujar, amb la qual cosa va perdre les 20 pessetes jugades (Ferrando 2003). Especial­ment interessant fou l’anunci del Pla de Cabra publicat al diari La Opinión del dia 12: «figuran las dos collas de xiquets de Pont d’Armentera y de aquella villa [el Pla] que ejecutarán los arriesgados ejercicios que tanta fama han valido a los Xiquets de Valls» (Trenchs 1989a: 48).

A Tarragona, per Sant Magí, hi actuaren les dues colles vallenques, la Nova contractada per la societat La Artesana. Pel que fa als castells, la Vella «levantó la torre de “tres pilans de nou” y varias otras difíciles» (Bertran 1999a).

Encarant la recta final d’aquest mes d’agost, trobem com a la vila de Sants s’anunciaven per al dia 24 els «verdaderos Xiquets de Valls», després d’uns anys en què l’activitat castellera a l’àrea barcelonina havia anat a càrrec d’aficionats locals.

Dues places de primer ordre tancaven l’agost. El calendari va fer coincidir, aquest 1879, les festes majors de Vilafranca del Penedès i del Catllar, el darrer cap de setmana, els dies 29, 30 i 31. Al Catllar es va apostar per portar la Colla Nova, com els darrers anys. El seu fervent seguidor, Ramon Roca, en una crònica publicada el dia 4 de setembre a La Opinión, escrivia:

Los Xiquets de la Colla Nova levantaron la to­rre de a nueve con una seguridad, agilidad y equilibro cual nunca haya hecho la Vieja. Luego levantaron la de dos de a ocho, fuerte como una roca arrojando el anchaneta una paloma en el acto de llegar a lo más alto, para hacer la aleta, como vulgarmente decimos los aficionados en esta clase de ejercicios. En seguida un joven de esta villa hizo el espadat de siete muy bien. Acto seguido tres jóvenes de Catllar hicieron los tres de a ocho tan bien como pueden hacerlo los de la Nova y los de la Vieja. (Trenchs 1989a: 48)

En canvi, a Vilafranca, van optar per fer actuar una colla de Torraires de Montblanc. Desconeixem el perquè de l’absència de la Vella —la Nova, com hem vist, era al Catllar—; el cas és que la festa major fou molt lluïda, «excepción hecha de los “xiquets” de Montblanc, a quienes su poco acierto no les permitió levantar sus atrevidas torres» (El Labriego 1879: Vinseum). Continuant amb els Torraires, sabem que a mitjans de novembre una de les dues agrupacions va realitzar una nova sortida fora de casa, a Altafulla, on van actuar juntament amb les dues colles vallenques, «rivalizando las tres en levantar al mediodia atrevidas y difíciles torres» (Güell 2002: 268). Aquestes sortides dels Torraires fora de la seva vila demostren, si més no, que estaven prou organitzats.

Reprenent el fil de la Colla Nova, sabem que estava contractada per la festa major de Montbrió del Camp, a primers de setembre, «para lucirse con la torre de nou». També a l’Arboç, pocs dies després, es comptava amb la seva presència, amb la qual cosa s’abandonava la dinàmica dels darrers anys, quan els castells eren alçats pels mateixos arbocencs, i es contractava una colla vallenca a la qual donaven el seu suport.

Si bé la Colla Nova estava anunciada a l’Arboç, a Torredembarra aquest 1879 van apostar per la Colla Vella, que «fueron los héroes de la fiesta durante el dia», ja que, segons el Diario de Valls del dia 7 de setembre, van alçar «la famosa de “tres pilans de nou” que fué acogida con una salva de aplausos» i també «las de “quatre pilars de nou”, “cinc pilans de vuit”, “pilá de set”, “dos de vuit” y “nou de set” terminando con la de “tres pilans de vuit” levantada a plomo» (Català i Roca 1981: I, 147).

Com hem vist en les darreres informacions, cada agrupació actuava en pobla­cions diferents, sense trobar-se. Però a Tarragona, per Santa Tecla, van coincidir a plaça. Tenint en compte la rivalitat i l’elevat i similar nivell demostrat per totes dues colles, era evident que l’actuació s’havia de traduir en grans castells. Diversos periòdics van relatar el resultat de la confrontació, però qui millor va recollir la informació fou, un cop més, el diari tarragoní La Opinión del dia 27, gràcies a la ploma de Ramon Roca Vilà, cronista vallenc afincat al Catllar. Els seus coneixements en l’art d’alçar castells ens permeten descobrir no tan sols les construccions bastides, sinó també diferents detalls tècnics molt difícils de trobar.

Seguint, doncs, la seva crònica, sabem que el dia 23 les dues formacions no es van esperar a l’actuació principal del migdia i ja van alçar el tres de nou al Pla de la Seu, durant l’entrada del consistori a la Catedral. Ara sí, a la plaça de la Font i davant de l’Ajuntament, l’actuació va transcórrer de la següent manera: «Empezó la Vella levantando los 4 de a 9 haciéndolo bien. En seguida lo practicó la Nueva quedando si cabe, mejor que la Vella. Luego la Vella levantó los 5 de a 8, logrando un buen resultado. Levantó la Nova y al tenerla hecha se cayó. La Vella acto seguido levantó los 9 de a 7, torre de mucha perspectiva y que presenta buen aspecto, pero que no es de mucho empeño y lo hizo bien, pero noté que no havia achacadós o sean los niños que se colocan debajo del anxaneta. La Nova levantó los 2 de a 8 por no haber querido el anchaneta subir a los 5 de a 8, y lo practicó de un modo perfecto. La Vella levantó luego el espadat de a 7, haciéndolo muy bien. / Seguidamente lo practicó la Nova con el ya citado espadat de 7 y lo hizo perfectamente. La Vella hizo los 4 de a 8 y el espadat de a 6 sostenido con una sola mano y lo practicaron bien y se concluyó quedando triunfante la Vella». Val la pena destacar que la reconeguda simpatia de Roca vers la Colla Nova no li impedia reconèixer la realitat d’uns rivals superiors.

L’extensa crònica detallava també l’actuació de l’endemà, dia 24, amb castells de set per part de totes dues colles. Però posava al descobert una interessant competició establerta a l’entorn del pilar a les escales de la Catedral: «debo advertir que hay la costumbre de que cuando una colla ha subido el espadat de 6 por las escaleras, hasta que la otra haga otro tanto y suba un peldaño más, no tiene obligación de practicarlo la primera. Y como quiera que Juan el Querido lo subió trece peldaños hace dos años, ahora es necesario que la Vieja lo suba con el espadat de a 6, uno más para que Juan el Querido u otro de la Colla Nova tenga que subirla más» (Trenchs 1989a: 49-50).

El mateix dia de la Mercè, el 24 de setembre, a Barcelona recorrien els carrers uns Xiquets de Valls que sembla que no devien pertànyer als «autèntics» —en terminologia ja emprada anteriorment—, ja que es trobaven a Tarragona. O potser sí, si ens atenem a la diferència del nivell de l’actuació tarragonina del 24 en comparació amb el dia abans, i al fet demostrat que una mateixa agrupació es podia dividir en dues per assistir a dos llocs diferents al mateix moment.

1880

L’elevat grau d’activitat, especialització i fama de les dues colles vallenques va originar, al nostre entendre, un fagocitament de les altres iniciatives castelleres sorgides en acabar la Tercera Guerra Carlina. En aquest sentit, és prou eloqüent el cas de Barcelona i el seu entorn, on els castells tornaren a quedar en mans dels «veritables» Xiquets de Valls. A Sants, el programa d’aquest 1880 publicat en diferents rotatius barcelonins va anunciar que «las dos collas de los “Xiquets de Valls” ejecutarán frente a la casa del Alcalde sus torres de nueve, ocho y el pilar de siete con otros nuevos trabajos». Per la seva part, el diari barceloní El Diluvio del dia 26 d’agost publicava una interessant carta on explica els detalls de la contractació de la Colla Vella per part dels santsencs. L’objectiu era poder veure castells de nou i les negociacions van transcórrer tot visitant les poblacions de Bonastre i Vila-rodona, llocs on actuava la Vella. Davant el desacord amb les condicions i el fet que fou contractada la Nova, a l’esmentada carta s’afirmava que «si la “colla vella” se ha presentado en Sans durante su fiesta mayor, ha sido expontáneamente, y por que así le ha placido, sin que aceptase oferta de nadie» (Solsona 1996b). La misiva va signada per Isidre Tondo Ballart, cap de colla. Aquest és el primer document on apareix l’Isidre de Rabassó exercint un càrrec que hom situa el seu inici just acabada la Tercera Guerra Carlina, el 1875.

Continuant amb la integració de les iniciatives castelleres locals dins de les colles vallenques, hem de tornar a esmentar el Pont d’Armentera, que en va contractar una a mitjans de juliol i també a primers de setembre. En la segona visita sabem que hi va fer cap la Colla Nova, «que verificó atrevidísimas torres con el más feliz éxito, entre ellas los “tres pilans” de “nou”, “dos” de “vuit”, etc. etc.» (Güell 2011).

L’any casteller, però, havia començat molt aviat. En ple hivern, al mes de gener, tenim constància que els Xiquets de Valls van anar a Falset, per les festes de Sant Antoni; a la Selva del Camp, per la mateixa celebració; i al barri torrenc de Clarà, on ja es van trobar les dues formacions vallenques i amb el següent resultat: «“colla nova” 3 pilans de 8, 4 de 8, torre de 8, pilá de 7, 5 pilans de 7, 4 de 7 y pilá de 6 caminan; Colla vella 3 de 8, torre de 8, pilá de 7, id. de 6 é id. de 5 caminan» (La Opinión 1880: BHMT).

Un altre aspecte que cal tenir molt en compte és el fet que la dualitat vallenca es traslladava, sense voler-ho, a l’àmbit festiu de diferents poblacions. És sabut que en moltes d’aquestes exisitien dues societats que aplegaven diferents realitats ideològiques, polítiques i econòmiques. O el mateix jovent formava dos grups contraposats. En el terreny casteller, quan una de les dues parts contractava una colla, l’altra, per no quedar enrere, contractava l’altra. Els resultats a la plaça materialitzaven aquesta rivalitat local a l’hora de demostrar qui era la millor.

Sota aquesta realitat ens trobem com l’Ajuntament de la Riera va haver de portar el tema de la contractació castellera en un ple municipal perquè el consistori «no consentia que hubiese más que una [colla] y mejor ninguna y como los solicitantes son para las dos, les obligara a juntarse a una sola» (Rius 1998: 12). Finalment es va fer un sorteig amb el resultat de convidar la Colla Vella per la festa major, al juliol, i la Colla Nova per les festes de la Santa Creu, a mitjans de setembre.

Altres poblacions on s’havia previst la presència de totes dues agrupacions foren el Vendrell, per la seva festa major; Constantí, també per la seva festa major; Vila-seca, els quals foren «auxiliados por los vilasecanos a las cuales tienen aquellos habitantes una afición extraordinaria, de suerte que con ayuda se levantan las torres más difíciles y con un éxito admirable. “Lo espadat de sis”, “los tres de vuit” y “los dos pilans de vuit” se repitieron ayer con mucha frecuencia ocupando los vilasecanos los puestos de más dificil resistencia» (Carrutxa 1987: 16); i Vallmoll, Torredembarra i Creixell, per les seves respectives festes patronímiques.

Els dies 4 i 5 d’agost els Xiquets de Valls foren anun­ciats a la festa major de Vilanova i la Geltrú amb la previsió de fer «la torre de nou pisos, y pot ser la de deu» (Solsona 1996d), un anunci de castell de deu que sembla partir més d’una iniciativa propagandística que no pas d’una voluntat real d’intentar-lo.

Si fins ara hem estat revisant anuncis d’actuacions de les dues agrupacions vallenques, ara passem a la confirmació de la seva presència en algunes places de primera línia, com ara a Tarragona, per Sant Magí, on trobem una extensa crònica publicada al diari conservador madrileny La Correspondencia de España en què es dona el punt de vista d’un neòfit dels castells: «causa verdadero horror el ver una masa de hombres tan considerable que a lo mejor y en el momento que pierden el equilibro caen al suelo», i que, malgrat la pinya, «no por eso dejan de padecer unos y otros ocasionándose heridas y contusiones y dando lugar a la muerte de alguno como ya ha ocurrido». Acaba recollint el parer que «los naturales de aquí confirman que es una diversión bárbara; pero objetan que también lo es los toros y sin embargo subsiste» (Güell 2011e).

Un cop més, les festes majors del Catllar i de Vilafranca del Penedès van tornar a coincidir en les dates: 29, 30 i 31 d’agost. Potser per això, malgrat que a la primera de les poblacions prometien que les torres serien «de las más arriesgadas y difíciles», cap crònica posterior, ni de l’incondicional aficionat Ramon Roca, ens ha fet saber el resultat assolit al Catllar.

Altra cosa molt diferent fou la festa major de Vilafranca. L’excepcionalitat d’alguns episodis castellers viscuts foren de tal magnitud que, molts anys després, diversos testimonis orals en donaven viu testimoni a les futures generacions, que anaven transmetent els records i convertint aquesta edició en «l’any de les gestes».

Un dels qui més va contribuir a mitificar l’actuació fou el vilafranquí Antoni Martorell Panyelles, amb el seu article publicat per primer cop el 1910 i reproduït i divulgat en molts llocs, car, a part de relatar l’actuació, donava a conèixer el nom i el renom de molts vilafranquins que feien costat a les dues colles vallenques, segons les seves preferències; i, tot plegat, ho feia introduint alguns diàlegs plens de vivències (Martorell 1910).

La primera gesta que Martorell destacava és el fet que les dues colles van alçar el 3 de 9 abans de l’ofici. La resposta de la Colla Vella al bastiment d’aquest castell per part de la Nova, com no podia ser de cap altra manera, fou enlairar la mateixa construcció. Aquesta situació era exactament la mateixa que ja s’havia viscut un any abans a Tarragona per Santa Tecla, on les dues colles —recordem-ho— van alçar el 3 de 9 a l’entrada d’ofici al Pla de la Seu.

La singularitat del fet fou recordada també per Fèlix Cusiné Dolcet, l’iniciador d’una nissaga d’aficionats castellers vilafranquins que arriba fins a l’actualitat. El seu net, Fèlix Cusiné Martí, un dels màxims coneixedors del fet casteller a meitat del segle XX, escrivia: «viven todavia quienes oyeron contar a sus abuelos que, aquí, en Vilafranca, exactamente el día de Sant Felix del 1881 [sic, per «1880»] dos inverosímiles tres de nou enhiestos, trepidantes y acabados, enmarcaron la entrada a ofici de la Corporación municipal. “Mireu-se’ls bé, que no els veureu mai més!” Dijo un entendido de la época a los espectadores que tenia al lado. La frase, que es histórica, resultó ser, además, casi profética» (Cusiné 1961).

I encara existeix un tercer testimoni que recordava la gesta dels dos castells bastits abans de l’ofici. Ens referim al jesuïta vilafranquí Pere Bolet Artigas, testimoni directe que va deixar escrit alguns detalls tècnics prou importants: «la colla nova va fer el castell de nou pero forrat com s’acostuma la colla vella es pensava que anava a fer el castell de vuit, quan se’n va adonar que feien el de nou li va entrar celos i ella que si per competir, va fer el castell de nou com l’altra colla però aquest casi net puig fora de les crosa no hi havia casi ningú, si arriben a caure es fan malbé» (Ferrando 2002).

Tornem a donar la paraula a Martorell per saber els castells bastits davant de l’Ajuntament: «Al migdia, ambdues colles feren els “quatre de nou” la “torre de vuit”, “el castell de vuit aixecat per sota”, “els cinc pilars de vuit” i el “pilar de set”. No hi hagué vençuts ni vencedors.» El desempat es va produir l’endemà, dia 31, quan la Colla Vella va completar el pilar de 8. Aquesta fita també fou llargament recordada per diversos autors, com el mateix Martorell, el jesuïta Pere Bolet Artigas i el Pep de Janillo a l’entrevista que ja hem citat diversos cops. Aquesta extraordinària festa major hom la datava el 1881 fins que l’investigador Lluís Solsona va rectificar la data amb la troballa a la premsa de l’al·ludit pilar de vuit. La Gaceta de Cataluña del dia 5 de setembre comentava «…algunas tan difíciles y sorprendentes como los “espadats de ocho” que levantó la “colla vella” ante la general sorpresa»; mentre que el Diari Català del dia 1 publicava que «una de las collas, excedintse á si mateixa, ha aconseguit presentar l’“espedat de vuit”, que no s’havia vist may en Vilafranca. Encara que las “crossas” arribaban fins “á tersos” un aplauso general ha coronat la aparició del noyet en lo cim d’aquell espedat…» (Solsona 1995a).

Un altre moment important de la temporada va tenir com a escenari la ciutat de Tarragona en el transcurs de la seva festa major. Allí novament es van trobar a plaça les dues colles vallenques. Una extensa i detallada crònica de Ramon Roca ens fa sabedors del desenvolupament de l’actuació principal del dia 23: ambdues van completar el 3 i el 4 de 9, el 2 de 8 i el pilar de 7. El domini pilaner de la Colla Vella es va demostrar diversos cops, com ara quan el seu pilar de set el va alçar amb una sola mà. La potència pilanera de la Vella es va exhibir a la tarda amb un pilar de sis aixecat per sota (Trenchs 1989a: 53).

Tot plegat, uns bons exercicis pilaners per encarar un altre repte: pujar el pilar de sis per les escales de la Catedral i superar el rècord del Querido de la Colla Nova establert en 13 esglaons feia tres anys, segons la crònica que ja hem vist de l’any anterior, el 1879. Tornem a donar la paraula al mateix Roca: «La Vella luego después plantó el pilar de a 6, que Spiridion queria subir los 19 peldaños que hay en las escaleras de la Catedral, pero al llegar al 7º peldaño se derrumbó. Volvió a levantarlo nuevamente, viniendo también al suelo sin sacar ninguna ventaja más, y dejando a Juan el Querido con su victoria de hace tres años que subió 14.» Roca afegia un esglaó més a la seva crònica de l’any anterior; però, sigui com sigui, mai més no hem tornat a sentir res de nou sobre aquesta competició. Per tant, pensem que la fita marcada el 1877 per Joan Aubareda Rodon, Querido, roman encara, a dia d’avui, inalterada.

L’any casteller es tancava amb la sortida de la Colla Vella a Alcover, durant les seves Fires d’Octubre, on, segons La Opinión del dia 28, va alçar «las difíciles y arriesgadas torres de “dos de vuit”, “pilá de set” y entre ellas el tan atrevido y celebrado “castell de nou” que les valió una nutrida salva de aplausos» (Solsona 1988a). La plaça alcoverenca, doncs, s’afegia a la cada cop més llarga llista de poblacions que, al llarg del segle XIX, havien gaudit dels castells de nou pisos d’altura.

1881

Si bé, com acabem de veure, la temporada acostumava a cloure’s a l’octubre, en canvi s’iniciava ben aviat, en ple mes de gener. La principal raó d’aquest avançament cal trobar-la en una qüestió purament de calendari festiu, ja que, com ja s’ha dit, la major part de sortides eren motivades per les celebracions patronímiques de les poblacions contractants. I al gener coincideixen les festivitats de Sant Antoni Abat i de Sant Sebastià, molt celebrades a diferents localitats de l’àrea castellera tradicional.

Tot i que algunes d’aquestes notícies fan referència a grups de joves locals, resta clar que els vallencs anaven exercitant-se de cara a una de les seves festivitats amb més personalitat pròpia: les Festes Decennals de la Candelera, celebrades durant els primers dies de febrer. La nova edició arribava en un moment extraordinari per als seus Xiquets, ja que totes dues agrupacions es trobaven actives i en un moment excel·lent de forma. Les expectatives generades es van complir al peu de la lletra. La premsa del moment no escatimà elogis per descriure l’actuació. A La Pàtria Catalana llegim: «segons conta la gent més entesa en aquesta classe de diversions, may per may s’havian vist torres més atrevides, puig se feu lo pilá de vuit, lo de sis sense cap má, y’l de sis caragirats» (Català i Roca 1981). A La Renaixensa del dia 5 trobem: «diré tan sols que en aquesta diada han fet los castells principals, entre altres, lo de tres y cuatre de nou, intentant fins, bé que ab mala sort, l’espadat ó sia un sol pilar de vuit, que jamay s’havia intentat.» La novetat del pilar es refereix a la ciutat de Valls, ja que el més gran dels espadats ja havia estat assolit en altres poblacions, com hem vist. Tot i que al text sembla que no s’hagués completat, altres rotatius en destaquen la consecució. Així, el Diario de Tarragona del dia 4 assenyalava «especialmente, la de ocho espedata», mentre que el Diari Català de l’endemà ressaltava que fou «molt aplaudida la de vuit expedata». Fou carregat? No ho sabem, com tampoc no tenim constància de la colla protagonista, ja que hi van actuar les dues agrupacions.

El calendari casteller vallenc va esdevenir intens aquest 1881, amb les cites habituals. Per Sant Joan, «la colla nova dels castellers comensá a fer castells tan atrevits com los tres pilans de nou, los dos pilans de vuit i altres de no menos mérit, anant tots bé» (Català i Roca 1981: I, 164). Una altra sortida amb tradició fou la que va tenir lloc al barri del Carme, on «la Colla Vella no estigué a l’altura de s’antiga reputació, flaquejant bastant los castells que s’aixecaren, y notantse falta de gent en los peus; no obstant, se féu lo tres de nou y altres de no ménos atrevits». Finalment, per Santa Úrsula, «hubo castillos» (Català i Roca 1981: I, 173).

Una altra plaça de primer ordre va veure diversos cops castells aquest any. Ens referim a Vilafranca del Penedès, on la premsa local documentava com la rivalitat entre la confraria de la Roser i de la Muixerra es traslladava encara al terreny casteller: «La confraria vilafranquina de la “Roser” celebra la fiesta el primero de mayo con la asistencia dels Xiquets de Valls i que de público se asegura que sus contrincantes de costumbre, los Muixerristas, tratan de celebrar también su próxima fiesta de la Ascensión del Señor el 26 del corriente con mucha explendidez, a cuyo fin, hay quien asegura que hay ya contratadas las dos collas de xiquets de Valls…» (El Labriego 1881: Vinseum). La rivalitat entre ambdues confraries vilafranquines va originar, en el seu moment, que les colles vallenques contractades fossin conegudes amb els seus respectius noms. Entrats a la dècada dels vuitanta, la relació de les confraries amb l’activitat castellera era encara vigent, però havia entrat en una altra dinàmica, ja que, com hem vist, la confraria de la Muixerra, per destacar-se de la seva rival, anunciava la contractació de totes dues colles vallenques. La diada vilafranquina per excel·lència, però, és la festa major, els tres darrers dies d’agost. Al programa d’actes publicat a la premsa local s’oferia un interessant detall sobre la participació de les dues formacions vallenques: mentre la Vella havia d’actuar tots tres dies, la Nova s’hi incorporava el 31. No en sabem el resultat, malgrat que estaven anunciats castells de nou, però el detall de l’arribada de la Colla Nova el darrer dia s’explica pel fet que els dies 28, 29 i 30 d’agost era al Catllar, una plaça amiga per a aquesta agrupació.

En aquest sentit, el cronista Ramon Roca, que va exercir de secretari de l’Ajuntament i era ferm partidari de la Colla Nova, va publicar la crònica castellera al diari tarragoní La Opinión del dia 2 de setembre. Entre altres detalls, retallem la següent part, corresponent al dia central de la festa, el 29 d’agost:

A la una en punto la colla nova empezó levantando los 3 de á 9 muy bien. En seguida levantó los 4 de á 9 «limpios» y cuando el «anchaneta» acababa de llegar a lo alto se derrumbó. Probaron nuevamente y volvió otra vez al suelo. Seguidamente hicieron los 3 de á 8 levantados con una destreza y seguridad cual nunca se haya visto. Luego se hizo la torre de 2 de á 8 como sabe hacerlo dicha colla y por último se hizo por Armengol, de ésta, el «espadat» de á 7 perfectamente bien. (Solsona 1987)

D’aquesta crònica destaquem la referència al 4 de 9 «limpios», del qual se n’ha fet diferents lectures, sobretot pel que fa al moment de caure, és a dir, si fou o no carregat segons els actuals cànons castellers. La seva erecció, però, es troba avalada per un testimoni de primera mà, el veí de Banyeres del Penedès Joan Farré Guasch, Jan de la Casa Roja, que explicava que quan era jove havia pujat en un quatre de nou sense folre al Catllar (Ferrando: 1998a). Tornant a la crònica de Roca, sabem que el darrer dia de la festa va servir perquè diferents catllarencs es lluïssin amb castells de vuit i el pilar de sis. L’escrit acaba amb la relació de construccions bastides al llarg dels tres dies de la festa: un total de 20, on no apareix el quatre de nou net, ja que, en cas que hagués estat carregat, en aquella època no es comptabilitzava.

El panorama casteller del moment, doncs, era conformat per unes potents colles vallenques disposades a superar-se i a superar els seus rivals, alimentades per grups d’aficionats i de castellers provinents d’altres poblacions, i que convivien amb colles i agrupacions de més o menys entitat, i amb l’existència d’algun ball de valencians que conservava encara la seva primitiva essència.

Tornant a les dues formacions vallenques, observem que la seva activitat i nivell continuaven en línia ascendent. En aquest sentit, és il·lustratiu comprovar com en aquesta temporada del 1881 hem d’afegir dues noves places on es van alçar castells de nou en aquesta primera època daurada. La primera fou la Riera, per la festa major, el 19 de juliol. La crònica, publicada al diari tarragoní La Opinión del dia 23, relatava la competició: «A las doce y media empezó la vieja los tres de á nueve, y la nueva los cuatro de á nueve, habiéndose ejecutado bien las dos. Seguidamente la vieja hizo los cuatro de á nueve y la nueva los cinco de á ocho, quedando bien en su empresa las dos. La vieja hizo los dos de á ocho acto seguido y la nueva el “espadat” de á siete habiéndose derrumbado, y por cuyo motivo lo levantó de nuevo Jaime Morros, quedando bien en su empresa. Bertran de la Riera hizo el “espadat” de á siete con la vieja y quedó terminada la lucha á las dos y diez minutos. […] Me olvidava decir que al mediodia la nueva hizo el tres de á ocho levantados por arriba “limpio”, lo cual probó también la vieja pero lo hizo sucio» (Solsona 1987). Una hora i quaranta minuts d’actuació. Moments abans, al matí, es va tornar a repetir l’escena d’alçar el tres de nou a l’entrada de l’Ajuntament a ofici, com havia succeït a Vilafranca l’any abans, el 1880, i a Tarragona l’anterior, el 1879, si bé «la vieja lo intentó pero se vino al suelo». Pel redactat, hom considera que l’autoria d’aquesta crònica la devem novament a Ramon Roca Vilà.

L’altra població on podem documentar fefaentment castells de nou al segle XIX —sense perjudici que ja se’n podrien haver fet abans, però no en tenim el document que ho demostri— és al Vendrell. Per la seva festa major, a finals de juliol, estava prevista la presència de la Colla Nova, però no en sabem el resultat. Pocs dies després, el 6 d’agost, per Sant Salvador, festa major petita de la vila, el diari La Opinión del dia 12 confirmava el nivell dels nou pisos per a la plaça vendrellenca: «la “colla vella dels Xiquets de Valls”, que levantaron sus atrevidas torres, entre ellas, las notables de “tres y cuatre pilans de nou, torre de vuit”, el pilar de á siete y otras» (Solsona 1988a).

L’enorme activitat castellera demostrada en aquest punt del relat històric per part dels vallencs ens fa adonar de la possibilitat que algunes de les sortides s’anaven empalmant entre elles, quan el calendari així ho permetia. Tot i així, però, la imatge d’una colla que s’absentava de casa seva per espai de setmanes i setmanes anant de festa major en festa major no s’ajusta a la realitat, ja que el calendari festiu de les nostres poblacions no permet una tourné tan llarga, i, per tant, les agrupacions no es po­dien permetre diversos dies «en blanc», perquè les despeses de manutenció del grup haurien liquidat bona part dels guanys obtinguts. Ara bé, sí que, a voltes, el calendari es posava a favor d’ajuntar dues o tres festes majors, circums­tància que era aprofitada pels vallencs, però no més enllà.

D’entre la munió de sortides documentades aquell estiu, volem destacar la de Sant Magí a Tarragona, perquè el Diario de l’endemà, dia 20 d’agost, situava una gesta que mereix ser destacada. Llegim: «Las “collas de Xiquets de Valls” portáronse muy bien, sobre todo la “antigua o vieja”, que levantó en la plaza de las Coles la torre llamada de “cuatro pilans de nou”, sin segundos refuerzos, y la conocida por “espadat de set” que sostuvo un paisano nues­tro con gran denuedo» (Bertran 1999a). La gesta podria quedar confirmada pel testimoni del Pep de Janillo a l’entrevista feta el 1936: «A Tarragona, un any, per Sant Magí, els quatre de nou, nets, sense crosses. Els va fer la nostra colla, la Colla Vella de Valls.» El seu record, però, podria correspondre a una altra gesta de què parlarem tot seguit (la de Santa Tecla), de manera que ens quedem amb el dubte de saber el signifcat exacte de l’expressió «sin segundos refuerzos». Un folre molt reduït?

A tot això arribem a una altra data clau d’aquest període de pujança: la festa major de Tarragona. Amb l’edició gairebé tancada, el segon volum de l’obra Món Casteller va poder incloure algunes dades localitzades per l’investigador vallenc Miquel Trenchs, entre les quals destacava amb llum pròpia la següent, referent a la Santa Tecla tarragonina d’aquest 1881:

[…] también lucieron sus habilidades las collas de «Xiquets de Valls» entrando en gran competencia y levantando torres de un mérito extraordinário, llevándose la palma la conocida por «vieja», que levantó la torre de «cuatro pilares de nou», sin refuerzo ni ayuda de ninguna clase, torre que no se habia atrevido a levantar hasta la fecha (Diario de Tarragona, 27/09/1881).

És a dir, que la fita superava la realitzada per la mateixa agrupació un mes abans, per Sant Magí, i es convertia en única fins llavors.

La referència de Santa Tecla del 1881 tancava el debat sobre la datació del 4 de 9 sense folre al segle XIX, ja que fins llavors diversos testimonis el situaven entre el 1879 i el 1883, en funció de la font. Set anys després de la seva localització, el 1989, el mateix Trenchs trobava un altre text, escrit pel cronista Ramon Roca a La Opinión del dia 28, on es detallaven els castells bastits per les dues colles. Aquest cop Roca —recordem, simpatitzant de la Nova— donava el triomf a la Vella «con ausilio de los forasteros» i, contràriament al que acostumava a fer, no detallava el desenvolupament de les actuacions sinó que feia un resum de tota la festa, a causa de la «ansiedad que tengo de comunicar este resultado». Aquestes foren, segons Roca, les fites d’una Santa Tecla excepcional:

Colla Nova.
3 de á 9 comunes 2
3 de á 9 limpios 1
4 de á 9 comunes 1
5 de á 8 limpios 1
4 de á 8 con agulla 1
2 de á 8 limpios 1
3 de á 8 levantados 1
Espedat de á 7 con una sola mano 1

Colla Vella.
3 de á 9 comunes 1
4 de á 9 con ayuda 1
4 de á 9 limpios 1
5 de á 8 id 1
4 de á 8 con agulla 1
2 de á 8 limpios 1
3 de á 8 levantados 1
Espedat de á 7 1

Trenchs acompanyava a la seva descoberta la reflexió que, si el 4 de 9 sense folre era el «4 de á 9 limpios» que apareix al llistat de la Colla Vella, indefugiblement s’havia de donar com a realitzats construccions de l’envergadura del 3 de 9 sense folre, el 2 de 8 sense folre i el 5 de 8 net, un punt de vista que va suscitar l’obertura d’un debat que, a hores d’ara, encara no s’ha tancat (vegeu l’apartat «Els castells “nets” polèmics del segle XIX»).

En tot cas, el que és evident és que ens trobem davant d’un dels moments més àlgids de la primera època daurada i de tota la història castellera, amb la realització de construccions que generacions i generacions senceres posteriorment es van encarregar de convertir-les en mítiques i, fins fa poc, gairebé inabastables.

1882

Els primers compassos castellers de la nova temporada els hem de situar, aquest cop, al mes de maig a Salomó, durant la seva festa major dedicada al Sant Crist, i a Vilafranca, on la premsa local destacava novament la rivalitat entre els Roseristes i els Muixerristes de la vila.

Però si hi ha una actuació que destacà amb llum pròpia aquesta temporada —i no pas pels castells bastits— fou la que va tenir lloc la nit del 20 de maig, a Valls. Excepcionalment, els castells es van alçar per honorar una trentena de personalitats literàries provinents de diferents llocs de parla catalana, entre els quals Verdaguer, Guimerà, Matheu, Vilanova, Oller, Ixart, Ubach, Collell, Llorente, Pizcueta, etc. La visita s’emmarcava en les excursions que s’organitzaven per conèixer l’estat del nostre patrimoni material. Després de visitar el deplorable estat en què es trobaven llavors els monestirs de Poblet i Santes Creus, el Centre de Lectura de Valls els va acollir a la nit i, després d’una vetllada literària, des del balcó van poder gaudir d’una actuació de la Colla Nova, amb el 3 de 8, el 2 de 7, el 3 de 7 aixecat per sota i el 4 de 8 amb el pilar, el qual, un cop aquest va quedar sol, va avançar fins al balcó, on l’enxaneta fou recollit per Mossèn Cinto Verdaguer.

La importància d’aquesta actuació rau en el fet que, poc temps després, algunes d’aquestes il·lustres firmes recolliren els castells en la seva obra o, si més no, en van fer divulgació en algun moment de la seva trajectòria literària. Una ex­cel·lent oportunitat, doncs, d’introduir els castells dins de la intel·lectualitat del moment, tot aprofitant el ressorgiment cultural del nostre país (Ferrando 2014b).

Sense moure’ns de Valls, sabem que, per la festa major dedicada a sant Joan, «la sociedad Círculo Español ha contratado también a una de las collas». El diari tarragoní La Opinión, del dia 28, relatava l’actuació amb interessants detalls: «complacidos salimos del templo para presenciar las torres que la Colla Nova levantó frente a las casas consistoriales, que fueron la de tres pilans de vuit, que es la bonita, el pilá de sis y alguna otra. A las cinco las alzaron delante del teatro, por ser cosa de la sociedad: allá hicieron los tres pilans de nou, tres de vuit, pilá de set y todas las de su repertorio» (Trenchs 1989a: 64). És a dir, que les principals construccions foren alçades davant d’aquells que els van contractar, i a la tarda.

La mateixa Colla Nova es va desplaçar al Vendrell, per la seva festa major, a finals de juliol. Durant el viatge, però, van patir un accident: «sufrieron un vuelco en el dificil paso conocido por el “Coll de Santa Cristina” resultando tres de ellos gravemente contusos, de suerte que ni tan siquiera pudieron llegar á esta; viniendo los demás bastante afectados por este accidente. / Resultado de ello fue que habiéndo quedado la compañia incompleta no pudieron verificar las llamadas torres de nueve…» (Solsona 1995c). Abans d’acabar l’any al Vendrell es van tornar a veure castells, en aquesta ocasió per enaltir la fira de Santa Teresa, a mitjans d’octubre, aprofitant la inauguració d’una escola. És el primer cop que tenim documentats castells per aquesta diada que, amb el naixement de l’agrupació local, el 1926, esdevindrà un referent del calendari casteller.

Pel que fa a la Colla Vella, sabem que fou contractada per la festa major de Constantí, a principis d’agost; a Vilafranca del Penedès, a finals del mateix mes; i a Porrera, a mitjans de setembre, però en cap de les tres ocasions no ens han arribat els resultats. Malauradament, però, encara són moltes les notícies que no concreten la colla actuant.

Punt i a part mereix la tradicional confrontació esdevinguda per la festa major de Tarragona. Escolat un any just de l’extraordinària exhibició del 1881, les dues colles vallenques es van tornar a trobar al mateix escenari. Aquest cop, però, els resultats foren sensiblement inferiors. Novament Ramon Roca ens detalla el desenvolupament en una crònica publicada al diari La Opinión del 26 de setembre. El dia de Santa Tecla la Colla Nova va assolir el 3 de 8 al tercer intent, el 4 de 8, el 2 de 7 i el pilar de sis al segon intent. La Vella, per la seva part, va obrir plaça amb el 3 de 9, que va caure, i que va completar al segon intent; el 2 de 8 fou descarregat al tercer intent i el pilar de 6 a la segona temptativa. En resum, un sol castell de nou i molta llenya, res a veure amb l’edició de tot just un any abans. Pel que fa a l’endemà, dia 24, el nivell no va millorar: 3 de 8, 4 de 8, 2 de 7 i 5 de 7 foren els castells alçats per totes dues, això sí, sense caigudes. La Vella va destacar amb el pilar de 7 i la Nova va acabar amb el de 6. Els pilars a les escales de la Catedral també van patir sengles incidències.

Talment com si s’estigués vivint una ressaca, després d’un 1881 pletòric, amb una gran quantitat d’actuacions, noves places que van veure els nou pisos i un nivell extraordinari, la temporada del 1882, tot i mantenir els castells de nou, s’havia viscut amb una intensitat molt menor.

De la resta de manifestacions castelleres, hem d’anotar que la Moixiganga d’Igualada va sortir a la seva festa major, i que els Torraires de Montblanc volien viatjar a Lleida per participar a les festes de Sant Anastasi, a primers de maig. A casa seva, els Torraires van patir una alcaldada, segons diversos testimonis: «l’any 1882, l’alcalde [Josep Cabezas Saumell, Ponet] deixava la vara vint-i-quatre hores, car partidari com era de la colla Vella, no volia donar el permís perquè actués la Nova» (Poblet 1961: 206). L’episodi, a part que confirma l’existència de dues colles a la vila, també il·lustra la rivalitat que es vivia i que aquesta també se sustentava en aspectes ideològics, car sabem que el Josep Ponet havia estat capità al bàndol carlí durant la darrera guerra.

1883

Precisament els esmentats Torraires es van mostrar especialment actius en aquesta temporada: al maig van sortir per la seva festa major; al setembre es van desplaçar a la de Torredembarra, on van actuar al costat dels vallencs, en la que fou la quarta vegada que tenim documentada una actuació de tres colles a plaça fins a aquell moment; a Tarragona per Santa Tecla d’aquest 1883 s’anava a pro­duir una nova triple actuació amb les mateixes colles, però la crònica posterior tan sols confirma la presència de les dues vallenques, com veurem en el seu moment. Finalment, a finals de setembre, per Sant Miquel, els montblanquins volien quatre agrupacions a la seva plaça: «según notí­cias, cuatro distintas collas levantarán sus atrevidas torres, las dos de esta población y las dos de la ciudad de Valls» (Trenchs 1989a: 71). Malauradament cap document no ens ha permès confirmar la que hauria estat la primera actuació coneguda de quatre colles a plaça.

La tan llargament desitjada arribada del ferrocarril a Valls fou celebrada amb tots els honors, coincidint amb la festivitat de la Candelera. Segons Francesc Blasi (1934: 39), les dues colles locals alçaren el 3 de 9, el 2 de 8 i el pilar de set, entre altres de menys mèrit. Aquestes, segons una altra font (Català i Roca 1981: I, 185), foren el 4 de 8, un singular 4 de 7 aixecat per sota i el pilar de sis. Tot i que els Xiquets ja havien viatjat en tren diversos cops per desplaçar-se, a partir d’aleshores, pel fet que aquest mitjà de transport arribés a casa, les oportunitats augmentaren i la comoditat passà a ser major.

Casualment, el mateix any en què el tren arribà a Valls, per la festa major de la ciutat es va produir una caiguda dolenta en un castell de nou: «…se levantó una torre de a nueve pilastras por la “colla de Xiquets” de la misma; una vez terminada ésta se desplomó con tan mala suerte que el niño que se hallaba en lo más alto está sin esperanzas de vida, resultando además cuatro vecinos que formaban parte de la misma, heridos de bastante gravedad» (Güell 1999f). Tot i que la notícia fou desmentida pel diari tarragoní La Opinión del dia 1 de juliol —«se equivocó el testigo presencial», ja que l’enxaneta accidentat «volvió a subir al dia siguiente y a los dos nada les sucedió»—, una altra publicació tarragonina anomenada El Orden, del mateix dia 1 de juliol, esmentava la primera font i aprofitava aquesta circumstància per criticar les autoritats locals per permetre fer castells: «he aquí otra desgracia que se hubie­ra evitado á haber cumplido el alcalde de Valls las disposiciones vigentes que le imponen el deber de impedir que se entreguen á ejercicios públicos de equilibrio los niños menores de catorce años. Nuestras autoridades no solo permiten estos ejercicios, sino que los presencian con la mayor serenidad y sangre fria, dándoles casi la consideración de un acto oficial importante» (Güell 1999f).

Encara a Valls, sabem que a finals de juliol, el polític i escriptor Víctor Balaguer «fue obsequiado con una brillante serenata y con arriesgadas torres que fueron ejecutadas de modo admirable por los Xiquets de Valls» (Diario de Tarragona 1883: BHM). Deixarem, a propòsit, per al final d’aquest apartat dedicat al 1883, l’actuació de Santa Úrsula, atesa la seva rellevància.

A l’Espluga de Francolí es va celebrar amb tota solemnitat el retorn de la imatge de la Santíssima Trinitat a mitjans de maig. Gràcies a una anotació contemporània als fets trobada en una llibreta que ens ha arribat fins avui, sabem que «la colla de Valls acimos el castillo de 8, la torra de 7, el pila de 6 en el santuario acimos la torra de 7 y la cuatro pilares de 7». L’autor del text fou Ramon Martí Forcades, pare i fill de castellers i que formà part de la colla de Cal Biel de l’Espluga, fundada deu anys després, el 1893, com veurem (Ferrando i Tarés 2003: 20).

L’estiu se’ns presenta novament curull de notícies, recollides a les places de Reus, Calafell, el Vendrell, Constantí, Vilabella, Vila-seca, Vilanova i la Geltrú, Vila-rodona, Vallmoll, Gràcia, Igualada, Vilanova d’Escornalbou, Vilafranca del Penedès, la Bleda (Sant Martí Sarroca), Sant Gervasi, Creixell, Riudecanyes i Barcelona.

A totes aquestes notícies hauríem d’afegir-nes dues més, que hem deixat a banda per la seva importància. I totes dues amb el denominador comú de trobar-se les dues colles vallenques a plaça. En primer lloc, tenim l’actuació de Sant Magí, a Tarragona, el 19 d’agost, on una nova crònica de Ramon Roca ens detalla minuciosament el desenvolupament de la confrontació. El resum seria que la Colla Vella va completar el 3 de 9 al segon intent, el 4 de 9, el 2 de 8 i el pilar de set amb una mà, mentre que la Nova també va completar el 3 de 9, el 2 de 8 i el pilar de set al segon intent, després que el primer «se vino al suelo, cayendo de un modo que nunca se habia visto» (Trenchs 1989a: 70).

L’altra sortida que hem deixat a part és la de l’Arboç, plaça on en els darrers anys actuava la Colla Nova en solitari, però que aquest 1883 hi van fer cap les dues forma­cions vallenques. El resultat fou que la vila del Baix Penedès es va convertir —almenys que es pugi documentar— en plaça de nou. El diari La Opinión del dia 6 de setembre publica: «Las collas dels Xiquets de Valls, vella y nova lucharon en competencia resultando con ventaja la primera de éstas. Se hicieron los “tres pilans de nou”, los “cuatre de nou”, los “cinch de vuit” y los “espadat de set”» (Solsona 1988a). Diversos testimonis orals recorden que, en un any indeterminat, però que podríem situar en aquest 1883, l’alcalde arbocenc, partidari de la Colla Nova, ordenava parar les gralles cada vegada que la Vella alçava les seves construccions per dificultar-ne l’execució. Sigui com sigui, la presència de la Colla Vella a l’Arboç va començar a sovintejar a partir d’aquí, en detriment de la Nova (Ferrando 2008: 29).

Arribats a la festa major de Tarragona, finalment hi van fer cap les dues forma­cions vallenques. Novament el diari El Orden i, suposem, de la mà del mateix autor, recordava l’obligació de les autoritats de fer complir la llei sobre la participació dels nens en exercicis acrobàtics, i advertia de «las más funestas y deplorables consecuen­cias» d’alçar castells, tot «anhelando el momento de verlo desaparecer por completo de nuestras costumbres» (Güell 2012a). Després que El Eco de Valls aconsellés sorneguerament «al Municipio de Tarragona establezca una cátedra de tauromaquia en donde la pollería aristocrática tarraconense vaya á beber las “saludables” aguas de tan “civilizadora” costumbre», diferents mitjans escrits es fan ressò de les reu­nions entre l’Ajuntament i els caps de colla amb la finalitat de resoldre el conflicte generat. El rerefons, però, no era cap altre que estar a favor o en contra de l’activitat castellera. Finalment, segons el cronista Ramon Roca, l’enrenou va perjudicar l’actuació: «ignoro los motivos que hubo para que los encargados de contratar las collas, pidieron que solo viniesen 45 hombres para levantar las torres: cuando se necesitan 90 a lo menos para poder quedar regularmente. Pero ya se ve, como que los toros han de matar als Xiquets de Valls, no es estraño lo sucedido» (Trenchs 1989a: 71). Novament els toros. L’alternativa més «civilitzada» que proposaven alguns tarragonins benestants es materialitzà el febrer d’aquest mateix 1883 amb el permís per construir una plaça de braus que, paradoxes de la vida, entrats al segle XX havia de servir per disputar els concursos de castells, tot abandonant les curses de braus… Amb un nombre de components tan limitat, les colles tan sols van alçar castells de set, amb un únic 3 de 8 per part de la Nova com a construcció més rellevant.

El cap de setmana del 20 i 21 d’octubre van coincidir les festes de Santa Úrsula a Valls i les Fires d’Octubre a Reus. La Colla Nova estava anunciada a casa seva, amb la intenció d’alçar a la sortida de completes «la difícil torre de 3 de 9, además de otras de menor importáncia. Al día siguiente probarán la de 5 de 9, torre extraordinaria que se ve pocas veces» (Trenchs 1989a: 73). Per la seva part, la Vella anava a Reus. El resultat del dissabte dia 20 fou, per una part, que la Colla Nova va completar el 3 de 8 al segon intent i el 2 de 7, tot aparcant el 3 de 9 anunciat. Per altra banda, la Colla Vella, a Reus, va fer el 3 de 9, 4 de 9, 2 de 8, 5 de 8 i el pilar de 7 (Català i Roca 1981: I, 178). Però el diumenge va ploure a totes dues poblacions i es van suspendre sengles actuacions.

Ja sigui per la manca de competició durant la festa major tarragonina, o pel fet que la Colla Nova havia anunciat el 5 de 9, el cas és que es va acordar realitzar l’actuació vallenca suspesa per la pluja el diumenge següent, 28 d’octubre. La premsa escalfava l’ambient anunciant «torres tan dificiles como la de 5 de a 9, la de 4 de a 9 limpia, etc., es decir, las más difíciles, las cuales se han visto raras veces. A este objeto, según tenemos entendido, ambas collas han llamado los más notables castellers de la comarca para tener el personal completo» (Trenchs 1989a: 73).

La diada va esdevenir un altre dels punts àlgids de la primera època daurada i fou llargament recordada per diversos testimonis orals i escrits. La competició es va concentrar, bàsicament, en el 5 de 9 que totes dues formacions van enlairar. Segons El Eco de Valls del dia 2 de novembre, «las dos colles a la vez empezaron el 5 de 9, castell que se probó veinte años atras y no pudo conseguirse con la limpieza que exigen las reglas del arte». El cronista ens remet als inicis dels seixanta com un altre dels moments pletòrics d’aquesta època daurada (en què ja es devia intentar el 5 de 9), alhora que certifica l’alçament simultani dels castells. Tornant al 1883, el primer intent de la Vella va caure un cop carregat, quan l’enxaneta ja era a baix; un segon intent va fer llenya molt aviat; això va esperonar a afrontar una tercera tempativa que, finalment, fou completada. Pel que fa a la Nova, el seu primer intent va caure quan «el remate del castell tocaba a su fin, y se derrumbó también por haber escapado el pie de un quint», una ambigüitat que pot induir a pensar que fou, almenys, carregat. Un segon intent va ser desmuntat quan, amb els dos aixecadors col·locats, només faltava l’enxaneta. Alguna font assenyala que fins i tot hi va haver un tercer intent.

Sigui com sigui, la fita del 5 de 9 va quedar a la memòria col·lectiva com una gesta inabastable, gairebé llegendària…

1884

Amb el ressò d’una segona diada de Santa Úrsula extraordinària, en què el 5 de 9 fou el principal protagonista, la nova temporada s’iniciava a Valls ben aviat, a mitjans de maig, per festejar Sant Isidre, patró dels pagesos i, per tant, terreny de la Colla Vella. La festivitat va sobresortir per damunt de les que s’acostumaven a fer i els castells van jugar un paper rellevant: «[…] levantándose enseguida los castells por la colla vella con bastante acierto, pues solo cayó una vez el espadat de siete y lograrlo hacerlo bien al repetirlo: se hicieron además los de tres de nou y dos de vuit» (El Eco de Valls 1884: BPV).

Després dels anuncis al Vendrell, l’Espluga de Francolí, Constantí —on hi havia la intenció de bastir el 3 de 9, el 2 de 8 i el pilar de set— i als Pallaresos, sabem fefaent­ment que a Vallmoll hi van fer cap les dues colles per la seva festa major. A la vila de Gràcia, segons El Diluvio del dia 16, «los Xiquets de Valls que recorrían las calles, contribuían a aumentar la alegria y expansión» (Solsona 1996: 141). A Tarragona, per Sant Magí, s’hi va presentar la Colla Nova vallenca. I a Igualada, la seva Moixiganga no va faltar a la festa major local.

Per la mateixa festivitat de Sant Bartomeu, a Sitges també se celebrava la festa major. Aquest 1884 fou el primer cop que es documentà una actuació castellera a la Blanca Subur. El diari La Renaixensa del dia 30 d’agost publicava: «Los Xiquets de Valls completaren lo quadro fent atrevits y arriscats castells arrivant á fer la torre de vuit pisos y’ls espedats de cinch y sis» (Güell 1999g). Un parell d’anys abans de la publicació del treball de Güell, hom va donar a conèixer informació relativa a la festa major de Vilafranca, celebrada sis dies després de la sitgetana. Entre els papers va aparèixer un llistat de despeses, entre les quals el cost de l’actuació vilafranquina: «A José Aubareda, representante dels Xiquets nous de Valls, según contrata 1050 ptas.» i diferents partides per anar a Sitges i a Valls a contractar els Xiquets. Una acurada anàlisi d’aquesta documentació per part de Güell en l’esmentat treball conclou —contràriament al que pugui semblar— que la colla present a Sitges fou la Vella de Valls.

Pel que fa a l’actuació vilafranquina, com acabem de veure, els documents citen Josep Aubareda, germà de Joan Aubareda Rodon, Querido, cap de colla de la Nova vallenca, que havia substituït Josep Batalla Miquel, Navarro, en un moment indeterminat, però que hom situa als inicis dels vuitanta. Entre els papers preservats de la festa major vilafranquina va aparèixer el segon contracte casteller conegut, després del del 1860 amb la Moixiganga d’Igualada. Al redactat es feia constar que es lliuraria «la cantidad de mil cincuenta pesetas si hacen la torre ó castillo de nueve, rebajando de dicha suma cien pesetas si solo hiciesen el de ocho» (Ferrando 1997a). A part de la curiositat que representa el fet de penalitzar econòmicament la colla si no s’assolia l’objectiu marcat, el rebut trobat destapa que sí que es va assolir el desitjat castell de nou. La fita va quedar confirmada amb El Labriego del dia 14 de setembre, quan parlava de «…los renombrados Xiquets de Valls, que ejecutaron la dificil torre de nueve pisos» (Vinseum).

Una nova actuació a l’àrea d’influència de Barcelona —en aquest cas a Sant Gervasi—, un mes després de la de Gràcia, ens fa recordar aquella iniciativa local esdevinguda vuit anys abans, que va emergir amb força però que es va diluir amb la tradicional fórmula de contractar i fer costat als «autèntics» —expressió pròpia barcelonina— Xiquets de Valls. També fora de l’àrea tradicional, els Xiquets eren anunciats a les festes de Sant Miquel, a Molins de Rei.

A les acaballes de la temporada, la diada de Santa Úrsula va esdevenir molt diferent de la de tot just feia un any. El Eco de Valls del dia 23 aportava: «al medio­día la colla vella dels Xiquets levantó varias torres con buen tino y mejor suerte, escepto en el espadat de seis que cayó la primera vez de probarlo» (BPV). De la seva rival, ni rastre.

L’any casteller per als vallencs no es va tancar a casa seva, sinó a Reus, per les Fires d’Octubre que van tenir lloc els tres darrers dies del mes. Després que algunes publicacions anunciessin la contractació de la Colla Vella, que ja havia estat present en l’edició anterior, altres rotatius parlen de la vinguda de les dues formacions vallenques. Finalment, però, sembla que només hi va actuar una de sola, si ens atenem al que va publicar el Diario de Reus del dia 30: «la acreditada colla dels Xiquets de Valls levantó frente las Casas Consistoriales un atrevido castillo de nueve pisos, mereciendo por ello los aplausos del numeroso público» (Güell 1999f).

Després d’una Santa Tecla tarragonina pletòrica el 1881, l’any següent es van plantar castells de vuit; el 1883 l’altura habitual foren els set pisos i aquest 1884 ja ni es van programar.

1885

Una altra cosa ben diferent era el recolzament que els Xiquets rebien a casa seva. L’any 1885 l’activitat s’inicià molt aviat a Valls i amb una intensitat rellevant. Els dies 24 i 25 de gener estaven programats per enaltir les festes de la Conversió de Sant Pau. Pocs dies després s’esde­vingué la festivitat de la Candelera, una celebració en què participaven els castells cada deu anys, els acabats en 1, però que aquest 1885, excepcionalment, també hi van actuar. Mentre que alguns rotatius anomenen «les colles dels Xiquets de Valls», en plural, altres, en canvi, tan sols citen la Colla Vella. Gràcies a El Eco de Valls ens assabentem de la colla i que l’actua­ció fou seguida per diferents personatges rellevants de la literatura: «De regreso de una excursión al monasterio de Poblet llegaron á esa ciudad el domingo [1 de febrer] por la noche los señores J[oan] Sardá [Lloret], abogado y literato de Barcelona, el distinguido novelista catalanista nuestro paisano don Narciso Oller [de Moragas], y Mr. [Isaac] Paulotzky, escritor ruso que ha venido á nuestro pais para estudiar sobre nuestras costumbres. En esta ciudad se les unió nuestro paisano D. Jose Ixart [de Moragas, cosí germà de Narcís Oller], y después de visitar la ciudad y ver los castells que alzó la colla vella el dia de la Virgen de la Candela, regresaron á Barcelona dicho dia con el último tren» (Güell 2011k).

Després que la Colla Vella participés a la festa major de Salomó, el 3 de maig, amb l’anunci del 3 de 9, el 3 de 8, el 2 de 8 i els pilars de 6 i de 7 (Solsona 1997), sabem que va tornar a estar present a casa seva amb motiu de la festivitat de Sant Isidre, a mitjans de maig.

Els castells a Valls no es van aturar aquí, ja que un mes després va tenir lloc la festa major de Sant Joan, amb la presència de les dues formacions durant dos dies, que va donar uns excel·lents resultats: «el primer dia de la festa, la Colla Nova bastí el “tres de nou”, el “dos de vuit” i el “pilar de set” (que caigué), mentre que la Colla Vella provà “lo 4 de 9, que havent tingut los honors —diu la premsa vallenca— de besar terra, l’aixecà per segona volta, logrant, aquells braus xiquets, sortir bé de son cometut, fent després lo 2 de 8, lo pilà de set y’l 5 de 8 que va tenir la mateixa fi que’l primer”. El segon dia feren: “la colla vella 5 de 8, lo 4 de 8 amb el pilar de sis al mig, castell, per cert, molt vistós y d’aspecte sorprenent, lo 4 de 8 aixe­cat per baix, que, caygut, nos privà de l’il·lusió de véure una massa humana enlayrarse compacte com forsada per mónstrue grill y que tinguérem ocasió d’admirar en lo 3 de 8, aixecant després lo pilà de 8, que no arribà a bon fi, y per resarcirse d’aquesta caiguda feren lo pilà de sis sense cap mà. La Colla Nova en aquest dia aixecà lo 5 de 8, lo 4 de 9 en’l que l’aixecadó nos divertí fent la figuereta, y’l pilà de set, que fou molt net y esbelt”» (Català i Roca 1981: I, 202).

Gràcies a un treball estadístic i de recull realitzat amb totes les informacions existents fins aleshores (l’any 1989), l’investigador vallenc Miquel Trenchs posava al descobert que, durant la primera època daurada que estem estu­diant, el 3 de 9 més que doblava el 4 de 9 en quantitat, probablement perquè el factor humà tenia més pes que el tècnic a les colles vuitcentistes.

Com hem vist, per Sant Joan, totes dues formacions van fer el 4 de 9 i una —la Vella— es va atrevir amb el pilar de 8. Aquell Sant Joan, a més, es va convocar el primer concurs de gralles de la història, amb actes paral·lels com l’homenatge a dos grallers vallencs veterans.

A principis de juliol es van detectar diversos casos de colèra per la banda de Tortosa, malaltia que s’anà estenent a les comarques castelleres, on se suspengueren o ajornaren les festes majors. Tan sols a la Riera, el Pont d’Armentera i Vilallonga hem trobat notícies castelleres.

En canvi, a Tarragona i en ple mes d’agost, sorgí una important novetat. Per les festes del carrer del Cos del Bou, el dia 16, la premsa local anunciava «las “collas vella i nova dels Xiquets de Tarragona”» i que competiran per un premi «a la que levante la torre de más mérito» (Güell 2002d). La notícia dona validesa al testimoni de diferents autors tarragonins que situaven la fundació de la colla de la Mercè aquest 1885 i com, immediatament, es va dividir en dues. A partir d’aquí, la seva activitat fou contínua a casa seva: en aquest darrer tram de la temporada els trobem anunciats a les festes de Sant Magí —on també es parla de fer venir la Colla Nova de Valls—; a les festes de Sant Agustí, els dies 27 i 28 d’agost; i a les de la Baixada de la Misericòrdia, el 8 de setembre. Finalment, als festejos del carrer de la Unió, el 24 de setembre, hom parla d’uns genèrics Xiquets de Valls. Sigui com sigui, podríem emmarcar la sobtada aparició d’aquestes dues agrupa­cions tarragonines en un entorn que es mostrava advers a l’activitat castellera, tal com hem anat comprovant en els darrers anys.

Un cop es va donar per acabada l’epidèmia de còlera, foren diverses les places que van recuperar unes festivitats que no s’havien pogut celebrar en el seu moment. A Montblanc, però, no els va caldre, perquè les seves festes de Sant Miquel s’es­queien a finals de setembre. Al Vendrell, en canvi, les celebracions ajornades les van fer coincidir amb la fira de Santa Teresa, a mitjans d’octubre, amb l’anunci que s’estaven fent gestions per fer venir una colla de Xiquets de Valls. A Torredembarra, la premsa informava que havien estat contractades les dues colles; però, un cop passada la festa, només hi ha constància escrita dels arriscats castells alçats per la Colla Vella.

Novament a Tarragona, la festivitat de Santa Tecla fou posposada per als dies 18 i 19 d’octubre. La novetat d’enguany fou la presència d’una colla tarragonina. El Diario de Tarragona del dia 16 anunciava «la Colla Vella dels Xiquets de Valls y la de la Merced de Tarragona con sus tamboriles y dulzainas» (Trenchs 1989a: 75). Era el primer cop que apareixia, en papers escrits, el nom de la Mercè per identificar els castellers tarragonins. Finalment, també va venir la Colla Nova vallenca, la qual cosa va fer possible una nova actuació amb tres formacions a plaça i amb uns resultats, ara per ara, desconeguts.

La temporada del 1885 s’allargà de forma extraordinària per les diferents celebracions ajornades a causa de l’epidèmia del còlera. A Vilafranca del Penedès, la festa major es va celebrar els dies 21 i 22 de novembre, on «una de las collas dels Xiquets de Valls lució sus habilidades en el castell de nou» (El Labriego 1885: Vinseum). A la Selva del Camp, el dia 30 de novembre, també van celebrar la fi de l’epidèmia tot anunciant la presència dels Xiquets de Valls. Entrats al desembre i coincidint amb les fires locals, les dues colles de Torraires havien de fer castells els dies 4 i 5 a Montblanc. I, finalment, gairebé a les portes de Nadal, a l’Espluga de Francolí hi va anar la Colla Vella, els dies 18, 19 i 20 de desembre.

Les colles vallenques, doncs, tancaven una inusual i llarga temporada —de gener a desembre—, en la qual mantenien i sovintejaven els castells de nou i, fins i tot, s’atrevien a alguna cosa més.

Encara a voltes amb les festivitats relacionades amb el final del còlera, aquestes ens han permès redescobrir la pervivència de l’atàvic ball de valencians a les poblacions de Porrera i Poboleda —on van actuar el novembre— i a Ulldemolins —el desembre— (Palomar 2013: 18). Curiosament, totes pertanyen a la comarca del Priorat, un marc geogràfic on l’activitat dels vallencs va tenir poca incidència i va permetre la conservació, per part dels seus respectius habitants, d’aquesta primigènia manifestació castellera.

1886

Gairebé sense descans, el gener d’aquest 1886 se’ns presenta curull de notícies a diverses poblacions on celebraven les seves festes d’hivern. Aquest és el cas de la Secuita, on, per les festes de Sant Sebastià, tenien prevista la presència de la Colla Nova vallenca, que havia d’aixecar «extraordinarias y nunca vistas torres, en especial la de “tres de nou”» (La Opinión 1886: BHMT). El mateix castell que, juntament amb el 5 de 8, tenien previst alçar les dues agrupacions vallenques a la mateixa festivitat, però a Constantí. Una construcció, el 3 de 9, que la Colla Nova de Valls va completar el dia 21 de gener a casa seva amb motiu de la festa del gremi de corders i espardenyers. I és que aquest castell, com hem comentat anteriorment, s’havia erigit com la construcció «estrella» del repertori, aquell que donava categoria a l’actuació i a la plaça que el veia. El «tema obligat», que algun cronista havia adjectivat anys abans.

Després d’un altre anunci, per les mateixes dates, de Xiquets de Valls a Riudoms, arribem novament a la festivitat de la Candelera a Valls. Una data que, igual que l’any anterior, també va comptar amb la presència de les dues colles locals competint a un nivell màxim, malgrat les inclemències pròpies de l’epoca de l’any. Pel 2 de febrer, dia central, «levantaron las dos los “tres y cuatro de nou” y los “cinc de vuit”, y lo “pilar de set” por una de ellas» (Català i Roca 1981: I, 204). Una altra font —La Veu de la Comarca del dia 7— afegeix el 4 de 8 amb el pilar. L’endemà, dia 3, el repertori es va ampliar: «pudimos admirar los “tres de vuit aixecats per baix”, los “dos de vuit”, y el “pilar de set” que elevaron las dos, y el “pilar de vuit” que una de ellas intentó levantar pero que se cayó al descender l’anxaneta» (Català i Roca 1981: I, 204). Certament, una actuació de màxims amb el pilar de 8 carregat i uns registres encara millors que els d’un any enrere. La temporada castellera havia començat molt forta.

Més prudent es va mostrar la Colla Vella en la tradicional sortida de Sant Isidre, alçant «los “tres y cuatre de vuit”, los “dos de set” y’l “Pila de sis”, con extraordinario acierto y valentia» (Català i Roca 1981: I, 204). A Tarragona, la confraria de Sant Isidre va voler que a la seva festivitat hi concorreguessin els «Xiquets de Tarragona».

Que els castells passaven un moment dolç a casa seva és una realitat que hem anat observant durant les darreres temporades, tant pel volum d’actuacions com pel nivell assolit. Per Sant Joan va actuar la Colla Nova, «única que este año ha aparecido» (Català i Roca 1981: I, 206), amb una tripleta de castells que ja han aparegut citats en altres ocasions: el 3 de 9, el 2 de 8 i el pilar de 7.

Just un any després de l’aparició de les dues formacions tarragonines, les tornem a veure anunciades a les festes del carrer del Cos del Bou, els dies 15 i 16. En canvi, per Sant Magí, i per tal de donar més relleu, es van contractar els vallencs: «las collas dels “Xiquets de Valls” y de Tarragona han rivalizado en sus aciertos cuanto a arriesgados ejercicios y en la Plaza de las Coles, reunidas las tres collas el día de San Magín, alcanzaron torres de mucho mérito, llamando la atención de los aficionados al ver levantar tres a la vez» (Català i Roca 1981: I, 206). Però, quines? Les dues tarragonines i una de Valls? O a la inversa? La documentació localitzada confirma la presència de la Colla Nova de Valls i «la de Tarragona ó sea de la Merced», però no apareix cap menció a la tercera (Güell 2012b).

La festivitat de Sant Magí també fou celebrada pels veïns del barri homònim de Vilafranca del Penedès. Una de les colles que era a Tarragona s’hi desplaçà: «en el tren de las 5 de la tarde que viene de Tarragona llegaron los Xiquets de Valls, saludando a los administradores y demás vecinos, con sus arriesgados castillos» (Cuscó 1998). Deu dies després, a la seva festa major, els vilafranquins van veure castells a càrrec d’una ignota colla vallenca.

El diari tarragoní La Opinión del dia 5 de setembre destacava que «son muchísimas las poblaciones que este verano han ajustado las “collas dels Xiquets” para el dia de su fiesta mayor alcanzando en muchas de ellas grandes éxitos por lo atrevido de sus torres. Después de esta ciudad [Tarragona] donde siempre han sido muy estimados los “xiquets”, han concurrido á Vilafranca y Torredembarra» (BHMT).

L’estimació dels tarragonins envers els vallencs es va tornar a materialitzar per Santa Tecla, amb la contractació d’una colla de Xiquets que actuà al costat de la local. La premsa parla «de los indispensables Xiquets de Valls» i la documentació oficial confirma la contractació de «la de Tarragona ó sea de la Merced», en singular, per 200 pessetes i «consumo libre de […] anisado», el legendari barrilet d’aiguardent…

Acabem la temporada amb l’anunci de «la colla de xiquets de Valls» a Vilallonga del Camp amb motiu del trasllat de la Mare de Déu del Roser, el 10 i 11 d’octubre.

1887

Com acabem de veure, a dia d’avui no ens ha arribat cap informació de la diada vallenca de Santa Úrsula de l’any anterior. El més curiós del cas, però, és que al llarg de tot aquest 1887 no tenim cap notícia de castells a la ciutat de Valls ni res que ens pugui explicar aquest inusual buit, atès que els anys anteriors s’havien mostrat prou actius i amb molt bons resultats a casa seva.

De fet, la present temporada no la podem iniciar fins a finals de juliol, durant la festa major de l’Espluga de Francolí, això sí, amb l’anunci «del vulgarmente conocido castell de nou» (Diario de Tarragona 1887: BHMT). Pocs dies després, a principis d’agost, alguns veïns de Constantí demanaren una subvenció a l’Ajuntament per contractar «las collas dels Xiquets de Valls» (Güell 2011j).

A Tarragona, en canvi, sabem que els seus «“Xiquets de la Merced” levantaron después atrevidas torres en la calle del Cos del Bou» el dia 15 d’agost (Güell 2012c). Una sortida que va esdevenir tradicional per a la flamant colla local i que els servia per posar-se a punt per a una altra cita important com era la de Sant Magí, quatre dies més tard, on acostumaven a compartir plaça amb els vallencs. A l’edició d’aquest 1887 s’anunciava, per a la vigília, «la Colla de la Merced “Xiquets de Tarragona”», novament en singular, la qual cosa evidenciava la desaparició d’aquella incipient dualitat dels inicis. El dia central ja apareixen citades «las collas dels xiquets de Valls y de Tarragona», entenem una per cada població, ja que al diari tarragoní El Orden havia comentat de «contratar la “colla nueva” de los “xiquets de Valls’» (Güell 2012c). Segons Jordi Morant (1967: 86), «per unes notes trobades a l’Arxiu Municipal, els de Valls (sense indicar colla), plantaren el “tres de vuit” i el “quatre de nou”, i la colla tarragonina bastia el “dos de set” i intentà el “quatre de vuit” que no arribà a descarregar».

La mateixa festivitat de Sant Magí fou celebrada a Reus amb «las populares comparsas de enanos, diablos y valencians» (Güell 2002a). Com hem anat observant en anys anteriors, l’antecedent directe dels castells encara subsistia en algunes poblacions del Baix Camp i del Priorat.

Dues places de primer nivell com Vilafranca del Penedès i l’Arboç van gaudir de sengles actuacions dels Xiquets de Valls a les respectives festes majors, sense que n’hagi transcendit cap més detall.

En canvi, de la sortida a la Pobla de Montornès, el 8 de setembre, el periodista i propietari del Diario de Villanueva, de Vilanova i la Geltrú, Josep A. Milà Artigas, va deixar escrit detalls prou interessants, com el fet que «la colla de Xiquets practicó sus arriesgados ejercicios con suma limpieza, secundados por muchos individuos de la localidad»; o, també, que «entre varios castells elevaron los tres piláns de set, limpio, es decir, haciendo que aquel montón de carne humana que sirve de cimiento á las torres, se apartase algunos pasos y dejara á la torre sin apoyo alguno; después se deshizo el castillo por su base»; i, també, que «los niños que formaban con la colla fueron obsequiados con dulces y otros regalos, y los Xiquets y sus numerosos acompañantes con aguardiente y cigarros» (Güell 2011c).

Pel que fa a la diada de Santa Tecla, sabem que es va repetir la fórmula de compaginar la colla local de la Mercè amb una dels Xiquets de Valls, tot i que la documentació existent no ho acaba de concretat del tot. Pel que fa al resultat, sabem que «las torres “dels xiquets” fueron solo tentativas con alguno que otro éxito» (Güell 2012c). Els Torraires de Montblanc, per la seva part, continuaven amb la seva activitat i apareixien per Sant Miquel, coincidint amb la benedicció d’un nou altar a l’església parroquial.

L’any el tanquem a Altafulla, on, en el marc de la festivitat de Sant Martí, estaven anunciades «las collas Nova y Vella». Acabada la festa, el diari tarragoní La Opinión informava que totes dues havien alçat «atrevidísimas torres» (Trenchs 1990). Desconeixem si foren construccions de nou pisos. En tot cas, ens adonem com en tota la temporada 1887 ben poques informacions ens parlen de castells d’aquesta altura.

1888

Ara sí, la temporada s’iniciava amb dues tradicionals sortides dels Xiquets a casa seva: per Sant Joan i per la Mare de Déu del Carme. De la primera sabem que «por causa del mal tiempo solo pudieron levantar sus torres a primeras horas de la mañana del dia del santo y la víspera al salir de completas. Salió solo una colla de jóvenes improvisada que hizo lo que pudo, aunque poco» (Trenchs 1989a: 78). I, de la segona, ha quedat constància que la Colla Vella va alçar «atrevidos castells, entre ellos el tres y el cuatre de vuyt, el dos de set y’l pilá de sis» (Güell 1999g).

La mateixa Colla Vella es va desplaçar al Vendrell per actuar en el transcurs de la seva festa major, a finals de juliol. D’entre l’abundant documentació localitzada existeixen dues cròniques postfesta que expliquen l’actuació, però des de diferents punts de vista. En la primera, publicada a El Eco de Valls el dia 2 d’agost, el cronista imprimia un caire positiu cap als seus convilatans: «trabajaron también con acierto y suerte al propio tiempo, bastando decir que no se les desplomó ningun castell y que ejecutaron con limpieza l’espadat ó pilá de sis montat per sota, entre otros de singular mérito» (Güell 1999g). En canvi, al Diario de Barcelona del dia 4 es lamentava que «los “Xiquets de Valls” ha perdido mucho de la fijeza de sus atrevidas torres, sin que se haya verificado las de ocho y nueve pisos, como se hacia años atrás» (Solsona 1995c). Sigui com sigui, el darrer paràgraf és especialment significatiu perquè ens trobem, per primer cop, amb una crònica on es constata fefaentment la baixada de nivell per motius estrictament castellers i de caràcter tècnic —ja havíem vist limitacions causades per aspectes legals i econòmics.

En ple mes d’agost, la vila de Gràcia es disposava a celebrar la seva festa major. Un desgraciat accident produït per un carruatge desbocat que va anar a parar just damunt de la colla mentre feia un castell ens ha deixat una gran quantitat d’informació al respecte. El Eco de Valls parlava del succés, «cuyas víctimas eran individuos de una colla de xiquets improvisada en dicha villa con el auxilio de algunos verdaderos castellers de Valls y varios aficionados de esta comarca […] La versión general ha supuesto ser vecinos de esta ciudad [Valls] las víctimas ocasionadas toda vez que el título de la colla era de Xiquets de Valls. No obstante, que nosotros sepamos, solo uno entre ellos, de heridas por fortuna leves, es hijo de esta población. Entre los heridos graves, se encuentra uno de Pobla de Montornés y otro parece que de Pla de Cabra. Los demás son del llano de Barcelona» (Trenchs 1989a: 78). El nombre de víctimes i la seva gravetat varia segons la font. Alguna, fins i tot, parla d’una mort produïda a l’acte. En tot cas, apareixen noms vinculats a la vila de Gràcia —Joan Nadal, possible cap de colla; Andreu Vila o Vilanova i Francesc Puig—; de Barcelona —Francesc Punyent—; del Pla de Cabra —Constantí o Antonio Montserrat—; i de la Pobla de Montornès —Pere Garriga. Tot plegat, el llistat de víctimes ens serveix per dibuixar una colla heterodoxa, composta per castellers locals i d’altres provinents de l’àrea tradicional. Lluís Solsona (1996: 141) afirma que la colla gracienca era «afi a la Nova de Valls». L’Ajuntament de Gràcia va demanar la creació d’una comissió per ajudar els damnificats i organitzar actes benèfics (Musons et al. 2002: 32-33).

L’altre punt important que cal tenir en consideració és que aquest accident posa al descobert una nova onada migratòria cap a l’àrea barcelonina, aquest cop —i a diferència de la ja citada de mitjans de la dècada dels setanta— ocasionada per la crisi agrària produïda per la fil·loxera, una plaga que va malmetre la major part de les vinyes del nostre país. En aquest sentit és prou interessant el testimoni directe del vallenc Lluís Baget: «de petit féu [ell] d’enxaneta a Gràcia, on hi havia hagut una colla de castellers (que durà tres o quatre anys, cap allà a l’any 1890) formada per gent del Camp de Tarragona, escampada per la filoxera» (Baget 1934: 25).

Pels mateixos dies, a Tarragona, els seus Xiquets actua­ven a les festes del carrer del Cos del Bou, mentre que per Sant Magí es va repetir la fórmula de contractar els vallencs —en aquest cas la Colla Nova, habitual en aquesta celebració— perquè actués al costat de la colla de la Mercè tarragonina.

La Vella, d’altra banda, es va desplaçar novament a Sitges, si ens atenem a l’anunci que feia El Eco de Sitges del 19 d’agost (AMS). També uns Xiquets de Valls estaven anunciats per les festes majors de Roda de Berà —els mateixos dies que Sitges; per tant, podria ser la Nova— i del Catllar, els darrers dies d’agost.

També a finals d’agost se celebrà la festa patronímica a Vilafranca. Aquest cop, la premsa local publicà una frase críptica a l’entorn dels castells: «las tradicionales danzas y Chiquets de Valls que tanto animaban nuestras calles no se notaron en la pasada fiesta» (El Labriego 1888:Vin­seum). No hi van anar o van tenir un paper deslluït? Solsona (2010: 100) és del parer que no hi va haver castells.

No va anar gaire millor la tradicional Santa Tecla, quan els tarragonins no van fer venir cap colla vallenca i es van refiar únicament de la colla local de la Mercè.

Per tant, allò que ja s’intuïa el 1887 ha quedat, en aquest 1888, definitivament contrastat: l’activitat castellera havia iniciat un defalliment que afectava els tres aspectes més bàsics: menor nombre d’actuacions, pèrdua d’efectius i baixada en el nivell.

1889

A casa seva, els vallencs es van tornar a mostrar actius, si bé les cròniques palesen la davallada. Per Sant Isidre «algunos jóvenes de “La Colla Vella” han levantado numerosos castells» (El Eco de Valls 1889: BPV). Per Sant Joan «dos collas de Xiquets, o mejor, dos secciones de las antiguas collas levantaron castells, si bien de menos importancia de lo acostumbrado en nuestra fiesta. No pasaron del tres de set» (íd. ant.). I, finalment, per Santa Úrsula, hi va haver «castells levantados por los jóvenes de una “Colla”» (íd. ant.). Feia tot just tres anys, el 1886, els vallencs alçaven castells de nou al febrer i ara no passaven del tres de set a l’estiu… Com veurem, però, el retrocés no fou tan fulminant ni dràstic.

Pel que fa a les altres agrupacions, sabem que a la capital de la Conca de Barberà, a primers de juny, «los xiquets de Montblanch y la danza valenciana llevaron su cometido» i al desembre, per la fira, van sortir les dues colles de Torraires (Güell 2002: 173). També la Moixiganga d’Igualada, de la qual havíem estat orfes de notícies les darreres quatre temporades, es va exhibir a casa seva per Sant Jaume i per la festa major, no sense haver d’escoltar abans l’opinió que calia «hacer tabula rasa de las comparsas y bailes típicos», tot seguint el corrent d’opinió que les trobava obsoletes i en demanava la desaparició (Güell 2013: 58).

Per Santa Anna, el 26 de juliol, novament coincidien la festa major del Vendrell i la del barri del mateix nom, a Reus. Als dos llocs van anunciar Xiquets de Valls. Una colla vallenca a cada lloc?

On sembla que es van trobar totes dues a plaça fou per Sant Magí, a Tarragona. La documentació oficial registrà els imports satisfets als respectius representants de les colles Vella i Nova vallenques —500 pessetes per a cada una—, mentre que la formació local tan sols és anomenada a la premsa tarragonina. Dies abans, els Xiquets de Tarragona foren anunciats a les festes locals del carrer del Cos del Bou.

Les dues colles vallenques es van tornar a trobar a plaça deu dies després, a Vilafranca del Penedès, per la seva festa major. Gràcies a la localització d’un dietari del vilafranquí Pere Bolet Artigas, sabem, fil per randa, la participació dels castellers en aquella edició de la festa major vilafranquina. Pel que fa a l’actuació principal del dia 30, «la colla nova va fer la torra de set, lo castell dels 4 de vuit com també los tres de vuit i per últim lo pilar de sis anant al balcó, va caure en lo castell de set i en els tres de vuit però els va fer. La colla Vella no va caure ni una vegada i en canvi va fer dues coses mes que són el castell dels tres de set i el pilar de cinc alsats per sota» (Ferrando 2002). La descoberta del dietari, però, contradeia un altre testimoni, el del també vilafranquí Antoni Martorell Panyelles, quan recordava en dues ocasions —el 1910 en un article publicat a Lluitem! i el 1944 a la revista local Verde y Azul— que l’any 1889 fou el darrer «que Vilafranca ha vist plantar el celebre castell de nou». Mentre que Martorell ho escrivia molts anys després, Bolet ho feia al cap de sis dies, segons ell mateix confessava; per tant, sembla evident que el record del primer cal resi­tuar-lo en un altre any, ara per ara per concretar. Entre la documentació localitzada apareixen Isidre Tondo com a responsable de la Colla Vella i «José Carido» —amb tota probabilitat, germà de Joan Aubareda Rodon— per part de la Nova.

Pocs dies després aparegué una novetat important al panorama casteller. Durant la festa major de Torredembarra, el 4 de setembre, el Diario de Tarragona de dos dies després informava que «la colla dels Xiquets de Torredembarra levantó sus torres». La importància d’aquesta informació rau en el fet que, tal i com anirem comprovant, la iniciativa dels torrencs fou sòlida, va perdurar en el temps i el nivell assolit fou prou acceptable. Per altra banda, la seva aparició s’emmarca dins de la dinàmica de formació de noves colles com a resultat de la progressiva davallada de les agrupacions vallenques i de la crisi econòmica, que va fer que alguns dels grups d’aficionats existents en diferents places, i que fins ara donaven suport als Xiquets, ara s’organitzessin per formar-ne una de pròpia, amb més o menys encert, segons els casos, però amb clars exemples d’èxit, com és el cas dels Xiquets de Torredembarra, tal com comprovarem.

Els primers a iniciar —i consolidar— aquest camí foren, com ja hem vist en el seu moment, la colla de la Mercè de Tarragona, el 1885. Ara, per Santa Tecla, després que s’anunciés com a probable la presència dels vallencs i tarragonins, finalment al programa oficial tan sols aparegueren els segons. Jordi Morant (1967: 69) afirma que els vallencs van assolir aquest 1889 el pilar de set i el quatre de nou, una informació que, a hores d’ara, no s’ha pogut confirmar ni contrastar. Així doncs, un altre any sense que poguem certificar cap construcció de nou pisos.

1890

La temporada s’inicià ben aviat per a les dues colles vallenques, ja que per Sant Josep totes dues van sortir a casa seva per celebrar que el papa Lleó XIII havia declarat el 19 de març com a festa de precepte.

Per altra banda, els Torraires de Montblanc obrien i tancaven el calendari casteller amb la seva festa major, a mitjans de maig, i a finals de setembre, per Sant Miquel. En ambdues ocasions van sortir les dues colles i al setembre es van aixecar «torres atrevidas de siete y ocho hombres por tres ó por cuatro, de dos collas en competencia que entusiasmaban á la multitud» (Güell 2002: 163). És a dir, en un nivell semblant a les darreres informacions de què disposem dels vallencs.

Ben a prop, geogràficament parlant, a l’Espluga de Francolí també van contractar els Xiquets de Valls per a la seva festa major. De fet, en aquesta vila encara es van fer castells dos cops més aquest 1890, el 3 d’agost i el 14 i 15 de setembre. En tots dos casos el motiu foren unes festes que diferents establiments d’aigües termals havien organtizat per als seus visitants (Güell 2000b).

Entrats al mes d’agost, el d’aquest 1890 se’ns presenta prou intens d’activitat castellera. S’han localitzat notícies a Constantí, Monnars, el Vendrell, el Pla de Cabra, Vallmoll, Tarragona, Gràcia, Llorenç del Penedès —en la seva referència més antiga trobada fins ara i on ja apareixen citats els aficionats locals— i Vilafranca del Penedès.

Una part significativa d’aquestes informacions pertanyen ja a grups d’aficionats o colles castelleres no vallenques, una dinàmica que s’anirà consolidant i estenent a mesura que la crisi s’accentuï. Com a exemple, tenim Torredembarra i els seus Xiquets, apareguts l’any anterior. En aquest sentit, el Diario de Tarragona del dia 7 de setembre recollia que «los xiquets de la Torre no tardarán en hacer la competencia a los de Valls, si se ha de juzgar por las atrevidas torres que levantaron con limpidez y serenidad increíbles durante estos dias» (1890: BHMT).

Finalment, a Tarragona i per Santa Tecla, existia novament el propòsit de fer venir les dues colles vallenques, que havien d’actuar al costat de la local. Entre la documentació oficial, però, tan sols apareix un rebut de 600 pessetes destinat a la Colla Nova de Valls (CDOCA).

Tanquem l’any a Sarral amb l’anunci dels Xiquets de Valls per la festa major de finals de setembre, i sense haver pogut localitzar cap resultat que ens confirmi el nivell en què es trobaven les colles vallenques, a més de constatar la desaparició total dels anuncis de castells de nou, freqüents fins feia pocs anys.

1891

Els deu anys que separen una edició de les festes vallenques de la Candelera de la següent són, a voltes, tot un món dins del panorama casteller. És el cas que ens ocupa, car poc tenen a veure l’edició anterior, del 1881, en què els vallencs es trobaven en un dels moments més àlgids de la seva existència, amb la del 1891, on la seva davallada era més que evident. Preveient una actuació fluixa, Indaleci Castells demanava a l’alcalde vallenc «que se organicen las hoy desbandadas collas de xiquets y que tengan bien ensayados los chiquillos» (Català i Roca 1981: I, 224). Passada la festa, El Eco de Valls del dia 8 de febrer era prou explícit: «hay que advertir que las “Collas” no estuvieron a la altura de otras veces, no intentando siquiera el “tres de nou”, “dos de vuit” y “pilar de set” que, a no ser la decadencia en que se hallan la organización de las mismas, hubieran sido de cajón en tales fiestas» (íd. ant.). Apareix, aquí escrit i per primer cop, la paraula Decadència referida als castells. Per la documentació trobada sabem que hi van actuar les dues colles: Josep Aubareda Rodon, Querido, va cobrar 600 pessetes en representació de la Colla Nova, i Isidre Mateu Vives, Perelló, la mateixa quantitat per a la Vella (Güell 2015a).

Molts anys després, el cronista Francesc Gazo escrivia a propòsit d’aquestes Decennals que «per les festes de la Candelera del 91 es feu encara el quatre de nou, però no es feu el dos de vuit» (La Crónica de Valls 1933: BPV). L’afirmació troba el suport en el testimoni recollit per Leandre Ibar i Simó de la seva àvia Rosa, nascuda el 1884, que recordava com, quan era petita, un any per la Candelera el seu pare va participar en un castell amb folre i que, un cop acabat, li va dir «T’ha agradat el castell? Doncs recorda’l bé, perquè ja no el tornaràs a veure mai més» (Ferrando 2001: 31). Si la crònica enyora tres construccions folrades, podria ser aquest castell el 4 de 9 citat per Gazo?

A Montblanc, els Torraires van aparèixer a la premsa perquè, durant la festa major celebrada a mitjans de maig, «hubo que lamentar algún percance al intentar la “colla” nueva levantar una de sus arriesgadas torres, cayéndose uno de los individuos que la formaban, produciéndose una profunda herida en la cabeza» (Solsona 2002). I, pel que fa als nouvinguts Xiquets de Torredembarra, la premsa destacava «las atrevidas torres de hombres levan­tadas al son de las grallas por la colla de Xiquets de esta población, émulos de los tan nombrados Xiquets de Valls» (Solsona 2001b). La iniciativa dels torrencs, doncs, s’anava consolidant.

Per Sant Pere, a Reus, van actuar els Xiquets de Valls, tal i com feren també a l’Espluga de Francolí. Al Vendrell, en canvi, per la seva festa major, s’hi van desplaçar les dues colles: «gran entusiasmo han causado los Xiquets de Valls, tanto la colla Nova como la Vella, por estar enteramente seguros ó acertados durante los tres dias de festejos los celebres Xiquets de Valls, puesto que han hecho todos los castillos que se han propuesto hacer, no cayéndoles uno siquiera» (Ferrando 1991: 82). Ben a prop, a Bellvei del Penedès, per la Mare de Déu d’Agost, l’Ajuntament acordà subvencionar amb 25 pessetes l’actuació dels Xiquets de Valls (Forcada 2015: 54). Quinze dies després, a Vilafranca del Penedès, la documentació oficial concretava que hi havia anat la Colla Nova vallenca.

Pel que fa a Tarragona, sabem que el dia 15 d’agost els Xiquets de Tarragona eren anunciats per actuar a les festes del carrer del Cos del Bou de la ciutat. Però, per Sant Magí, en canvi, es trencà la tradició de contractar la Colla Nova i s’anunciava la presència de la Vella, sense cap menció a la formació local. Finalment, per la festa major de Santa Tecla, hi van fer cap les dues agrupacions vallenques, a més de la local, si ens atenem als papers municipals conservats: «la colla vella guanyà 300 ptes., que va rebre Pau Calvet, la Colla Nova, també 300 ptes., representada per Carles Vidal, i la colla de la Mercè, sols va cobrar 50 ptes., representada per Joan Bautista Aymat» (Macias 1994).

1892

Les dues colles de Torraires de Montblanc, malgrat que no es movien de casa, continuaven mostrant la seva activitat a la vila, en les dues cites anuals més emblemàtiques de la població: per la festa major, al maig, i per Sant Miquel, a finals de setembre.

Una alcaldada denunciada a la premsa del moment posava al descobert que el jovent de la població de Roda de Berà també realitzava algunes construccions durant les festivitats locals (Güell 2012g). Igualment, a Santa Oliva i durant la seva festa major, «los jóvenes recorrieron las calles de la población acompañados de las tradicionales grallas y construyendo al son de éstas algunas arriesgadas torres» (Güell 2001a). I, sense moure’ns del Baix Penedès, també tenim el testimoni directe de Pere C. Palau Ferrer, fill de Sant Jaume dels Domenys, que recordava que, quan ell era jove, durant la dècada dels noranta del segle XIX, el jovent participava en diferents festivitats locals alçant algunes construccions modestes: «els aficionats no ens podíem comparar ni de lluny amb els autèntics Xiquets de Valls, no pas per més o menys resistència física, sinó per tècnica i saber fer» (Ferrando 1997e). I és que el fenomen de la formació de grups d’aficionats locals que feien construccions més o menys reeixides es va anar estenent progressivament a les acaballes del segle XIX.

Encara al Baix Penedès, al Vendrell hom es lamentava que «no ha habido Chiquets de Valls, la diversión popular que atrae más forasteros, pero no puede llamarse tales á los cinco o seis que á las nueve de la mañana del 26, dia de la fiesta mayor, llegaron y después de haber probado hacer algunas torres de poca importáncia, que casi les salieron todas mal, se retiraron en el mismo día, avergonzados de sus continuas caidas» (Ferrando 1991: 84).

Després que els Xiquets de Valls fossin anunciats a la festa major de Constantí, el dia 1 d’agost, ens aturem tres dies més tard a Vilanova i la Geltrú perquè el diari La Renaixensa donava a conèixer interessants detalls sobre l’estat de les dues colles vallenques: «Fins hem tingut Xiquets de Valls, cosa que fa anys que no haviam vist [la darrera notícia vilanovina que tenim data del 1883] y que es molt possible no torném a veurer, si s’efectua, com nos digueren, proximament, la disolució de la darrera colla que’n resta. […] La colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornarà á organitzarse completament» (Güell 2001b). La nota certifica l’apatia dels Xiquets vallencs en aquesta primera meitat de l’any, alhora que situa la dissolució de la Nova, probablement durant l’hivern, car encara va actuar, com hem vist, per Santa Tecla de l’any anterior. Els vilanovins van repetir actuació, ja que per la festa major de la Geltrú, a mitjans d’agost, hi va fer cap «la colla dels Xiquets de Valls, que está constituïda por 36 o 40 individuos» (Güell 2001b).

Si ens atenem al comentari anterior, la formació desplaçada dues vegades a Vilanova havia de ser la Vella vallenca. La mateixa que s’anuncià al Pla de Cabra per la seva festa major i sota el nom genèric de Xiquets de Valls, malgrat que les dates eren coincidents amb les de la Geltrú. O potser es refereix al jovent de la població?

En canvi, sembla evident que «la colla dels xiquets» anunciada —sense especificar de quina població— a les festes del carrer del Cos del Bou de Tarragona era la local. Com també ho devia ser la que va sortir per Sant Magí quatre dies després; Joan Ramon Macias (1994) és d’aquest parer. On no hi ha espai per al dubte és amb la Moixiganga d’Igualada, anunciada per la seva festa major de finals d’agost.

Tampoc no n’hi ha, de dubte, a Vilafranca del Penedès per Sant Fèlix, on el programa publicat a diferents ro­tatius concreta que era la Colla Vella. Un cop passada la festa, la premsa també palesava el seu baix estat de forma: «…allí tuvimos el disgusto y sentimiento de ver que por dos ó tres veces consecutivas, al formarse y elevarse las humanas columnas, cayeron aquellas masas con los estrepitosos ayes de los concurrentes, causando vértigo ver aquellos seres espuestos á caer muertos por sus caídas ó cuando menos causarse daños de consideración» (Güell 2002c).

Pocs dies després, a la festa major de l’Arboç, també es van fer castells. La plaça acostumava a contractar la Colla Nova vallenca, però davant la seva transitòria desorganització, «los mozos alzaban torres como las de los “Chiquets de Valls” con un arrojo y gentileza que nada tienen que envidiar á las más reputadas “collas”» (Güell 2002c), tot seguint la dinàmica iniciada pels aficionats locals de diverses poblacions davant de l’absència dels vallencs.

És el que van fer els Xiquets de Torredembarra des del 1889, i que aquest 1892 repetiren per la seva festa major, segons la premsa. I també els tarragonins per Santa Tecla, amb la qual cosa prenia tot el protagonisme casteller.

On sí que van prendre part els vallencs fou en una engrescadora sortida a Barcelona a mitjans d’octubre, on se celebrava el IV Centenari del Descobriment d’Amèrica. A finals d’agost, l’organització ja es va posar en contacte amb la colla: «s’estàn fent gestions pera que durant las festas del centenari de Colon, vinguin á aqueixa capital la colla vella dels xiquets de Valls. Cas d’avenirse hi haurá a Barcelona 50 castellers en los catorze primers dias de las festas y 70 en los sis dias últims» (La Renaixensa 1892: AHMB). Com acostuma a passar en aquestes actuacions a la capital, la majoria de la premsa escrita va comentar la seva participació a les festes, però gairebé enlloc informava dels castells bastits. Tan sols La Vanguardia comentava que «se los encontraba uno por todas partes, paseando ó formando sus castillos de cuatro, cinco ó seis pisos» (AHCB). Existeix una imatge —que esdevé la més antiga coneguda feta a Barcelona fins al moment— d’un tres de set bastit al Parc de la Ciutadella, on es pot comprovar que el nombre final de desplaçats vorejava la cinquantena anunciada.

A les acaballes de l’any, sabem que, per Santa Úrsula, «una colla dels Xiquets de Valls aixecà sos castells en la plassa de la Llibertat» vallenca, en unes fires que la premsa qualificà de «molt desanimadas» (Güell 2014).

La tornada a l’activitat de la Colla Nova vallenca sembla que caldria situar-la en aquest darrer tram de temporada, i, més concretament, a les fires celebrades a Alcover, si donem per bona la informació de la premsa on es parla de l’actuació de les colles —en plural— dels Xiquets de Valls. Per altra banda, a Reus, amb motiu del tercer centenari de l’aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia, els tres darrers dies d’octubre, també s’anunciaren les dues agrupacions vallenques. El cert, però, és que, un cop passada la festa, cap de les cròniques localitzades no confirma aquesta reaparició; al contrari, tan sols parlen de «la colla de Xiquets de Valls» en singular (Güell 2014).

La temporada la tanquem a Sant Martí de Provençals, amb la seva festa major de principis de novembre. Segons la premsa, estava previst que es fessin castells, però la pluja «ha hecho que los xiquets de Valls permaneciesen en sus moradas, quietecitos, para emplear el importe de su venida en un aumento de bonos á favor de los pobres vergonzantes» (Güell 2012h). La sortida podria haver estat emparaulada amb la Colla Vella vallenca durant seu viatge a Barcelona un mes abans, o bé els castellers podien pertànyer a l’agrupació gracienca, activa en aquests inicis de la dècada dels noranta.

1893

Després de l’anunci de les «torres por la colla dels “Xiquets de Valls”» a la festa major petita de Constantí, el 20 de gener (Güell 2011f), arribem a Sant Joan, on es certifica el retorn de la dualitat vallenca, amb l’actuació de les dues colles a casa seva. A la documentació oficial s’ha trobat l’entrega de 80 pessetes a Ramon Sanromà per part de la Colla Vella i del mateix import a Ramon Serra per la Colla Nova (Güell 2014). Malauradament, enlloc ha quedat constància del nivell assolit per cap de les dues formacions. La festivitat va tenir com a protagonista la benedicció d’una nova campana per a l’església dedicada a sant Joan Baptista.

Com també ho fou, de rellevant, la campana que es va beneir, juntament amb la mateixa església, l’hospital i l’escola, a la colònia Sedó, dins del terme d’Esparreguera. En aquestes celebracions, hi va actuar la Colla Vella vallenca els dies 8, 9 i 10 de juliol, en una sortida del tot inusual.

On era habitual actuar era a les festes del barri del Carme, a Valls, on sabem que hi van haver castells el 23 de juliol. Com també ho era fer-ho per la festa major del Vendrell, els dies 25, 26 i 27 del mateix mes. La sortida vendrellenca d’aquest 1893 es va revestir d’una significació especial, car es documentà la darrera construcció de nou pisos que s’ha pogut trobar, a hores d’ara, del segle XIX; aquesta altura no es tornaria a veure fins a gairebé noranta anys després, el 1981, a Valls, i per part de la mateixa Colla Vella. El programa d’actes, publicat en diversos rotatius, ja avançava la presència de l’esmentada agrupació vallenca, actuació que fou confirmada, un cop passada la festa, per la premsa local, sense cap més detall.

Però la troballa d’un text publicat gairebé un any més tard, el 19 de maig del 1894, al setmanari satíric La Campana de Gracia ens posa al descobert que encara es va assolir el quatre de nou: «L’estiu passat [1893] com de costum vaig arribarme a celebrar la festa major del Vendrell […]. Una de las collas dels xiquets de Valls va alsar un temerari castell que anomenan los “quatre pilans de nou” y quan la gralla anava a donar aquella estrident nota que anuncia l’exit de la empresa, flaquejant los “segons” y plaf, cau lo castell arreplegant nyanyos tot bitxo vivent. / Tornan a probar la piramide humana ab sa acostumada tossuderia, y l’enxaneta, nen d’uns sis anys que serveix de remato al castell, que havia rebut un gran trench al cap va negarse a pujar perque s’havia imaginat que’ls crossa’s (els de sota) no tenian prou forsa pera sostenir la munió de carn humana que representan nou pisos d’homes l’un sobre l’altre. Al sentir son pare la negativa va pegarli tal clatellada que’l deixa mitj estabornit, y gracias que li prengueren de las mans. Despres d’un rato, aquell public que havia presenciat semblant brutalitat aplaudia desaforadament a l’“enxaneta”, que envenat lo cap y amarat de llagrimas feya l’“aleta” ab la ma, tremolosament en aquella espantosa altura» (Güell 2010a). Arribats en aquest punt, ens hem de centrar en l’autoria del text per comprovar-ne la credibilitat. La crònica anava signada pel seu autor, l’escriptor vendrellenc Narcís Bas i Socias, creador, entre d’altres, de la novel·la de costums vendrellencs La Nari, on els castells apareixen en diferents passatges i on es demostra la seva solvència i coneixements del fet casteller; tot plegat, doncs, atorga veracitat al text analitzat.

Encara a la plaça Vella vendrellenca, recollim el testimoni del seu il·lustre convilatà, el músic Pau Casals, que va deixar escrit que «sempre he cregut haver vist al Vendrell per allà el 1885 el quatre de nou» (Miró: 1979); un record que tornà a compartir en altres escrits, amb la qual cosa es demostra que a la capital del Baix Penedès s’havien alçat construccions d’aquesta altura en diverses ocasions.

Una setmana més tard, a l’Espluga de Francolí, ens trobem una altra novetat important. Els seus aficionats es van organitzar i van decidir formar una colla pròpia. El programa d’actes anunciava la «colla de xiquets de esta población», una formació que va tenir com a pal de paller la família Martí, de Cal Biel: el pare, Ramon Martí Forcades, i els seus fills. Al seu torn, el pare, Biel Martí, ja havia intervingut anys abans en la contractació de les colles vallenques. Gràcies a una llibreta que els descendents de família conserven, podem llegir l’anotació feta pel mateix Ramon Martí: «al año 1893 [acieron? acimos?] y la colla el prasidente Pablo Llaurado y Ramon Martí, José Vaspell, Pablo Manos, Francisco Anneta y amigos» (Ferran­do i Tarés 2003: 43-44). El seu caràcter marcadament familiar va quedar reflectit amb un pilar de cinc completat aquesta festa major i format pel Ramon i quatre fills seus.

El llistat de grups que van decidir formar colla pròpia, doncs, anava creixent. Altres iniciatives molt més modestes també sorgien en diferents poblacions, com ara a Banyeres del Penedès, on, per la seva festa major, a principis de juliol, «los joves del poble han organitzat una colla pera fer las torres ó castells imitant molt bé y ab sort als Xiquets de Valls» (Güell 2001a). Pels mateixos dies, a Vilaverd, el programa insinuava que les «torres» anunciades anirien a càrrec del jovent del poble. Un jovent que, per les festes del barri de la Geltrú, «se empeñaron llevar á cabo los arriesgados ejercicios de los “Xiquets de Valls”, por poco pagan caro sus empeños» car, entre les moltes caigudes, un dels joves va rebre un cop al cap (Güell 1996).

A Vilanova i la Geltrú mateix, per la seva festa major, hi va fer cap la Colla Nova vallenca que, aquest cop sí, va empalmar la sortida amb la de la festa major petita del Vendrell: «…“La Colla nova dels Xiquets de Valls”, de paso aquel dia en ésta [del Vendrell] de regreso de la fiesta mayor de Villanueva, levantaron al mediodia, con bastante suerte y pericia, algunas torres y castells» (Ferrando 1991).

Especialment activa es va mostrar, aquest 1893, la Moixiganga d’Igualada, si ens atenem a les notícies trobades. A finals de juny van participar a les festes de l’arribada del ferrocarril a Igualada. Per la festa major local, s’anunciava que les dues colles participarien als actes programats. I, encara, a primers de setembre, van actuar per les festes del carrer de Sant Agustí, a la mateixa ciutat (Güell 2013).

També els Xiquets tarragonins van sortir a l’agost, a les tradicionals festes de Sant Roc, al carrer del Cos del Bou. En canvi, per Sant Magí, alguns veïns «tratan de invitar a la colla vella dels xiquets de Valls» (Bertran 1999a).

Una plaça que es va estrenar, des del punt de vista casteller, fou la ciutat de Badalona, amb l’actuació dels Xiquets de Valls per seva festa major de mitjans d’agost. Tot i que, a hores d’ara, es desconeix l’agrupació desplaçada, sembla que era vallenca, a tenor de la documentació localitzada, on es parla de la tornada «a sus respectivos pueblos los “Xiquets de Valls” y “ball de bastons”», aquests darrers de l’Arboç, i de les despeses ocasionades pels seus respectius desplaçaments realitzats amb ferrocarril (Güell 2004e).

Tanquem la temporada amb el repàs de quatre places de primer ordre, amb les seves respectives diades assenyalades, per tal d’intentar copsar el nivell en què es trobaven les formacions vallenques. En primer lloc, a Vilafranca del Penedès, per la festa major, va actuar la Colla Nova en solitari. La premsa n’elogiava el paper: «cumplió admirablemente su cometido» (El Labriego); «alsant sas atrevidas torres y castells ab gran acert i bona sort» (La Re­­naixensa); «este año han resultado bastante superiores á los del año anterior» (El Noticiero Universal ) (Solsona 2010: 102). Pocs dies després, a l’Arboç, també durant la seva festa major, s’hi va desplaçar la Colla Vella, sense que ens hagi arribat cap comentari de la seva participació. La tercera que volem destacar és la festa major de Tarragona, on els comptes municipals registren un pagament de 500 pessetes per a la Colla Nova vallenca.

Ens queda encara, per ressenyar, la quarta actuació, que mereix especial atenció. Es tracta de la diada de Santa Úrsula vallenca, on, segons la premsa, les colles van patir una nova alcaldada: «Altra ensopegada de nostre alcalde. Las duas collas de Xiquets de Valls que desde algun temps estavan mitj disoltas, han tornat á reorganitzarse y en celebració d’això volian fer castells los dias de la fira, proposantse aixecar los més alts y atrevits. / Doncs al senyor alcalde se li ocorregué prohibir terminantment que fessin cap castell. Es lo que’ns faltava veure. ¡Prohibir los castells a Valls y precisament lo dia de la fira en que tan necessaris se fan las diversions pera atraure forasters!» (La Renaixença 1893: AHCB). Tot i que, segons la premsa local, finalment van actuar, i amb castells «muy ponderados y aplaudidos», no ens ha de passar per alt la iniciativa de l’alcalde envers les dues colles locals, aquest cop sense distinció, i en una demostració que el rebuig a l’activitat castellera detectada en altres poblacions s’havia establert, ja, al bressol casteller.

La temporada 1893 dibuixà, en el seu conjunt, una millora substancial respecte de les anteriors. Però no evità l’acabament d’aquesta Primera Època d’Or, que tanquem amb el darrer castell de nou del segle XIX, i que va donar pas al període conegut com el de la Decadència.