Amb la mort de Ferran VII es va iniciar el camí cap al liberalisme. Els partidaris del seu germà Carles s’hi van oposar i amb l’excusa de dirimir una lluita dinàstica es va iniciar un conflicte fratricida en què els dos bàndols volien imposar el seu model d’Estat.
Durant aquells anys, les regències de Maria Cristina i de Baldomero Espartero van intentar controlar la situació fins que, el 1844, es va fer efectiva la majoria d’edat de la reina Isabel II, amb només 13 anys. Tot i la voluntat de modernitzar el país, els conflictes entre carlins i liberals es van mantenir i van motivar dues guerres: la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i la Segona Guerra Carlina (1846-1849).
Les referències castelleres mentre durà la primera guerra són minses però, alhora, importants, perquè mostren que totes dues colles vallenques van mantenir una activitat més o menys constant.
Transcorreguts els 15 anys de prohibició, els Menestrals van reaparèixer a Valls per la festa major del 1834 i l’any següent, per les festes de la Mare de Déu de la Candela, «Los Menestrals eran los de la Gralla, que feran lo castell de tres pilans de vuit y lo pilar de set» (ACAC).
Som de l’opinió que, tot i que el document només fa referència als Menestrals, en les dues ocasions hi devien participar totes dues colles, però, en tot cas, ens interessa més la referència a la Gralla. Creiem que es referia a Isidre Borrell o el seu fill Josep, i que es destacava perquè, a banda de tocar l’instrument, també podia tractar-se d’un dels capdavanters dels Menestrals.
Amb tot, tant si hi va actuar una colla com totes dues, el que resulta important és que aquell 2 de febrer es van tornar a veure castells de vuit pisos a Valls, dels quals no en teníem cap referència des del 1819, cosa que confirma que els Menestrals, tot i la prohibició, havien mantingut l’activitat fora de la vila. A més, fou la primera vegada que s’utilitzà la denominació «tres pilans de vuit», que era la descripció del que es veia i que s’acabà convertint en la manera en què ens referim avui dia als castells: el 3 de 8.
A Vilafranca la guerra motivà que des del 1834 fins al 1837 només se celebrés la festa major amb els actes litúrgics. El folklore festiu es reincorporà per Sant Fèlix del 1838, quan els valencians van cobrar 40 rals, els gegants 128 i el drac 164, per la qual cosa, com apuntava Antoni Ribas, potser es tractava d’un grup local que va rebre l’ajut d’alguns castellers (1999: 326).
Per Sant Fèlix del 1839 els valencians cobraren 86 rals. En realitat també era poc, menys que el ball de bastons o els gegants, però no sabem si fou per la guerra, si va repetir el ball local o si també hi assistiren alguns vallencs.
Fos com fos, el conflicte armat s’acabava i del 19 al 22 de setembre es van celebrar a Barcelona les Festes de la Pau. La premsa en deia això: «En la plaza de la Constitución y en la de la ciudad el baile de valencianos ha hecho sus castillos de hombres. Aunque han estado muy distantes de hacer lo que se hace en el campo de Tarragona, tomándose por cosa improvisada no ha sido cosa de silbarlos», i seguia: «Por la tarde bailes por las calles y muchos castillos de modo que estas fiestas son una sancion del modo de decir francés “faire des chateaux en Espagne” porque efectivamente los tales castillos no son mas, atendida su poca firmeza, que castillos en el aire» (Diario de Barcelona, 23/09/1839).
Tot i no saber qui hi va actuar, la notícia confirma que a Barcelona els castellers començaven a gaudir de certa popularitat. A més, deia que a la zona tradicional el nivell casteller era molt més elevat.
Ballester es referia a aquest bon nivell dient: «abans del 1840 es feien ja els 3 de 7, 2 de 6, pilar de 5, el 3 de 6 aixecat per baix. I dit any es carregà per primera volta, a Valls, el 3 de 8 aguantant les cames dels terços» (1920: 156).
El 1840 la regent Maria Cristina, amb les seves filles, va visitar Barcelona i hi van haver castells: «Todo el dia de ayer recorrieron las calles con el tamboril y la gayta, los gigantes y el baile de valencianos. Los componentes de este baile, ni bailan ni son valencianos. Su patria es Valls, y de alli han venido ad hoc, y lo que hacen no es baile sino castillos de hombres, porque Valls es pueblo famoso en castillos de hombres, como Sitges en malvasia y Mataró en langostas y en ocurrencias felices, etc. etc.» (Diario de Barcelona, 02/07/1840). I seguia: «Hanme dicho que en la noche de la entrada de la augusta familia se hicieron varios castillos de hombres en frente de la tribuna de Palacio, y que en uno de ellos Su Majestad la Reina Gobernadora se dignó coger el niño que coronaba el castillo, y entrarlo en la tribuna» (Diario de Barcelona, 03/07/1840).
Amb aquestes paraules el cronista confirmava que, tot i la guerra, la fama dels vallencs s’havia consolidat durant aquells anys, i es convertiren en els més destacats. També és la primera referència explícita al fet que l’enxaneta pugés al balcó —tradició que ha arribat als nostres dies.
Diversos autors han afirmat que la falta de referències a les actuacions de la Colla dels Pagesos unida al fet de la seva tradició carlina fan pensar que es van passar tot el període bèl·lic combatent. Creiem, però, que si els Pagesos s’haguessin passat tota la guerra amb els seus integrants recorrent les muntanyes i lluitant al bàndol carlí, la fama dels vallencs no s’hauria consolidat tant. De fet, hi ha indicis suficients per proposar que la colla que actuà aquells dies a Barcelona podria ser la dirigida per Salvador Batet Llobera, ja que dos dies després el seu fill, Agustí Batet Peris, va patir una agressió que arribà als jutjats (hi estava involucrat un tal Antonio Domingo, que veurem més endavant relacionat amb els Menestrals), tal com mostra l’acta notarial per la qual, pare i fill, perdonen els agressors. Ens podria semblar estrany que hi assistís la colla de tradició carlina, però de fet anys després succeí el mateix, quan l’octubre del 1875 la Muixerra (coneguda des d’aleshores com a Colla Vella) es desplaçà a Saragossa amb motiu de les Festes de la Pau, un cop acabada la Tercera Guerra Carlina, per fer-hi castells.
El 1840 a Vilafranca es van contractar els valencians «amb l’obligació de fer la torre, aspedats & c [castells] de set» i van cobrar 41 lliures i 5 diners (Ribas 1999: 339). Aquest salari estava en consonància amb el d’abans de la guerra, cosa que suposava que es podien fer castells més alts. De fet, el 1841 a Vilafranca es va fer per primera vegada «lo castell de vuit davant de la Casa de la Vila, may vist en esta vila», i pel qual van cobrar 38 duros.
El 23 de setembre, per Santa Tecla, Tarragona va veure castells de la mateixa altura: «hi hagué 8 balls: un de diables, que feren molt foch, i dos balls de valencians, un de pagesos i un de pescadors, i tingueren la fantasia que uns per altres qui o podia fer milló, de modo que las dos collas feren el castell de 8 de 3 pilars, i després els pescadors lo feren de 8 de 2 pilars, i los pagesos feren lo espadat de 5, muntaren les escalas, anaren prop la Catedral, y tornaren a baixar i arribaren als cuatre cantons del carrer Major, y hagué una gran alegria» (Diario de Tarragona, 23/09/1927).
Actualment segueix viu el debat sobre si van ser les colles vallenques o les tarragonines les que van fer aquestes construccions. De fet, el que interessa és que a la capital es tenia consciència que eren colles locals (a banda de Valls, no succeí en cap població més), tot i que el més probable és que haguessin rebut el suport dels membres més destacats de les colles vallenques.
A banda dels castells de vuit, el text relata que el 1841 ja es feia el pilar caminant, que pujava i baixava les escales de la Catedral. Aquesta actuació ha arribat fins als nostres dies i cada 24 de setembre podem veure les colles tarragonines pujar les escales de la Catedral i arribar, després, fins a la porta de l’Ajuntament.
El nivell es mantenia, i a Vilafranca el 1842 es van distingir per la seva habilitat els dos balls de valencians «que uns y altres feren lo castell de vuit, la torre de set y los espedats de sis y moltes altres operacions dificultoses, tot lo que presencià lo molt Il·lustre Ajuntament des de los balcons de la Casa de la Vila; y sens dir res més de lo que és, se pot dir que no hi ha persona en esta vila que may hagi vist lo que treballaren los valencians molt y bé, que ya serà molt que de molt temps se vegin iguals operacions» (Ribas 1999: 359).
Aquesta és la primera vegada que tenim certesa documental que hi van actuar les dues colles al mateix temps; per contra, només s’anotà un increment en la despesa de 10 duros respecte a l’any anterior, que creiem que responia a la bona actuació realitzada l’any abans, per la qual cosa sembla que una colla hi assistí contractada pels administradors mentre que l’altra hi anà pel seu compte.
Per Sant Joan del 1843 a Valls hi van actuar totes dues colles. És la primera vegada que hem localitzat un pagament municipal per aquesta activitat a la capital de l’Alt Camp. En realitat, aquest tràmit implicava un procés previ pel qual les dues colles van ser contractades, i es van pagar 240 rals «a los grupos vulgo castells, según orden» (AHT). L’import era baix, però si tenim en compte que no s’havia de pagar el desplaçament i que hem de suposar que les actuacions en pròpia plaça es feien amb certa freqüència, el preu sembla adequat.
El juny d’aquell any a Tarragona es van dur a terme unes festes amb motiu de les revoltes que hi havia al país i, entre d’altres, es va crear una comissió per als balls de valencians, que, segons consta als comptes, va pagar 1.462 rals «por los gastos de la danza de los valencianos» (CDOCA). El pagament d’una quantitat tan elevada ens fa pensar en la possibilitat que hi hagués activitat castellera més d’un dia i que, probablement, hi prenguessin part les dues colles vallenques, tot i que cap document no ho certifica. Per contra, a Vilafranca els valencians van cobrar 4 duros menys que l’any abans.
L’1 de desembre del 1843 a Valls van celebrar la majoria d’edat de la reina Isabel II, que s’avançà als 13 anys per intentar acabar amb les tensions dinàstiques. Segons el programa d’actes, el dia 30 de novembre «por la tarde saldrán los gigantes y las danzas ó bailes al uso del país, recorriendo la población», i el dia 1, després de l’entrada a l’Ajuntament de les autoritats «dándose entonces principio á la formación de grupos llamados vulgarmente castells haciéndose así [mismo] en aquel momento otra salva de morteretes» (AMV).
Tot i que es tractava d’una celebració clarament polititzada, hi van actuar totes dues colles. Aquest fet és important perquè mostra que les tensions existents fins llavors es devien suavitzar fins al punt que tots dos bàndols oposats podien prendre part en un acte com aquell.
El 1844 Tarragona va rebre dues visites importants. La primera fou el pas de Maria Cristina, els dies 10 i 11 de març, quan segons la premsa s’hi esperava la participació dels valencians, i afegia: «las danzas del país que concurrirán de Valls» (El Heraldo, 27/02/1844). La segona fou els dies 30 i 31 de maig i l’1 de juny, per la visita d’Isabel II. Des de la capital es van fer les gestions per contractar els vallencs, però la resposta de l’Ajuntament fou: «en vista del muy atento oficio de vuestra superioridad y deseosa esta Corporación en cuanto a ella dependa de cooperar se tributen a Su Majestad y Alteza, los obsequios y demostraciones de júbilo posibles, ha mandado comparecer los directores de la torres ó castells vulgo los valencianos, resultando no ser posible reunir con la perentoriedad que se necesita los sujetos apropósito para formar dichas torres ó grupos, pues a mas de necesitarse un crecido número de ellos, no se encuentran los mas en esta villa, ni de consiguiente dispuesto a poder pasar a esa» (ACAC). Quedava clar que, amb tant poc temps, no es podien reunir els suficients castellers, perquè n’hi havia d’altres pobles veïns.
Amb tot, les gestions per contractar les colles vallenques són molt importants, ja que mostren que les autoritats, locals i provincials, no identificaven la Colla dels Pagesos com a enemics polítics, fet que confirma la nostra hipòtesi que la rivalitat ideològica s’havia suavitzat en aquells moments. D’altra banda, tot i ser necessària la col·laboració de castellers d’altres localitats, els vallencs eren percebuts per la resta com els millors.
Com apuntàvem, Josep Batet va fer una reclamació al Catllar perquè li devien una part dels diners aparaulats per l’actuació castellera realitzada per la festa major.
Per Sant Fèlix fou contractat el ball de valencians, que cobrà 42 duros, i «s’esmerà de tal modo que sorprengué als espectadors per haver fet cosas que may s’havien vist en lo decurs dels anys passats, com són entre altres coses lo castell de vuit» (1999: 380 i 382). Sorprèn que es donés tanta importància al castell de vuit, perquè ja l’hi havien fet els anys 1841 i 1842. Així doncs, es podria tractar d’una construcció de vuit que encara no s’havia vist? No tenim cap referència que ens permeti fer més suposicions.
El 1845 s’inicià amb castells a Vilanova i la Geltrú per Sant Antoni Abat. El Diario de Barcelona publicà el programa dels dies 16, 17 i 18 de gener, amb el permís de les autoritats, i hi destacava el seguici «y por último la de valencianos, en la que lucirán su maestría varios profesores de entre los más acreditados del Principado», que els acompanyà el primer dia. Per al 17, entre altres actes, detallaven que «finalizada la función y precedido del mismo acompañamiento, volverá el cuerpo municipal á las casas consistoriales, frente de las cuales todas las danzas, harán alarde de sus habilidades; y particularmente la de valencianos, que se propone construir una torre elevando primero la cúspide y acabando por los cimientos» (03/01/1845). Per les notícies relacionades, sembla que es referia als vallencs, i que s’hi anunciava un castell aixecat per baix.
Aquell mateix any a Valls, entre els preparatius de la festa major, van notificar a les autoritats provincials que hi hauria danses a l’estil del país, i que «se acostumbra también aquí las torres y castells que llaman; y observo que este año apunta alguna rivalidad de cuadrillas, aunque no tan viva como la que años atrás ocasionaba fuertes disgustos» (ACAC).
De nou una referència molt important, perquè confirma que la participació dels balls i dels castells era molt habitual a la festa major, cosa que reforça la nostra hipòtesi que els vallencs veien fer castells sovint a totes dues colles. D’altra banda, perquè tornem a observar que les colles havien rebaixat la rivalitat i, en tot cas, sembla que només competien per fer la millor actuació.
El 26 de juliol del 1845 el Vendrell estava de festa major i, segons la premsa, «se harán en la plaza las difíciles suertes de las torres y espadats, que tanto llaman la atención á los que por primera vez visitan las poblaciones del campo de Tarragona» (Diario de Barcelona, 22/07/1845). L’any següent també hi van participar «los del vall [sic, per «ball»] dels valencians formado [sic, per «formando»] torres y castillos cual, segun se decia, jamas se habian verificado en paraje alguno, circunstancia que produjo unos aplausos y un entusiasmo imponderable» (Diario de Barcelona, 30/07/1846). Si hem de jutjar per la crònica, el nivell casteller era cada vegada més alt.
Aquell 1846 també hi van haver castells a Vilanova i la Geltrú, del 3 al 5 d’agost. El programa destacava «la de valencianos, ejecutada por los mas diestros y acreditados atletas del campo de Tarragona recorrerán de continuo las calles, acompañarán al magnífico ayuntamiento que asistirá en cuerpo á las funciones religiosas y precederán las procesiones» (Diario de Barcelona, 19/07/1846).
A Vilafranca «los bailes lucieron otra vez su habilidad delante del Ayuntamiento, habiendo los del ball dels valencians formado torres y castillos, cual jamás se habían verificado» (Català i Roca 1981: I, 89), però no en sabem res més.
A Tarragona, per Santa Tecla, «tuvo lugar la formación de las torres y castillos, llegando á hacerlas hasta la altura de ocho hombres» (Diario de Barcelona, 28/09/1846).
L’expansió de l’activitat castellera era innegable. I a Tarragona, entre el 16 i el 18 d’octubre, van celebrar el casament reial. Entre els tràmits per organitzar-ho, els tarragonins van anotar que per contractar els «valencianos con las torres, bastan tres días de anticipación para avisarles» (CDOCA). Sabem que hi van actuar els valencians amb les seves torres, i que van cobrar 1.600 rals.
L’enllaç reial també es va celebrar a Barcelona, des del 24 fins al 26, amb la participació dels valencians «casi todos ellos de la parte de Tarragona» (Diario de Barcelona, 25/10/1846). A Valls també ho festejaren i, tot i que no tenim constància de la participació castellera, el més normal seria que hi haguessin actuat.
Aquell casament motivà un nou conflicte, la Segona Guerra Carlina (1846-1849), que més que un aixecament carlí fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país i duien les classes baixes a la misèria. Per aconseguir-ho es van unir en la lluita els dos extrems del panorama polític per fer front al govern. Així, carlins i republicans iniciaren un conflicte que va rebre el suport de bona part de la ciutadania.
Mentre va durar aquesta guerra, excepte l’any 1847, que fou el més dur, l’activitat castellera va anar seguint el curs de les festivitats.
Del 1848 sabem que l’Ajuntament vallenc va concedir diversos permisos perquè els músics poguessin tocar i perquè el ball de bastons participés en la processó de Sant Isidre. Entre aquests, n’hi havia un del 10 de maig per als castellers: «se concede permiso á Agustín Domingo y Fernando Casas para poder hacer las torres vulgo castells [sic], en la fiesta de San Juan» (ACAC).
Detall de diverses autoritzacions que va concedir l’Ajuntament de Valls, entre les quals destaca la que va atorgar a Agustín Domingo i Fernando Casas per fer «las torres vulgo castells» per la festa de Sant Joan.
(ACAC. Ajuntament de Valls. Carpeta de los permisos que se han concedido á varios individuos para salir de música por las noches. Registre 697, 1848)
L’autorització es va donar a dos joves, l’un de 25 anys i l’altre de 14, que, com veurem, representaven la Colla dels Menestrals. Tot i la seva joventut, tots dos es van allistar a les partides que lluitaven contra el govern. Fernando Cases Gavaldà era teixidor, mentre que Agustí Domingo Martí era pagès.
El cognom Domingo l’hem localitzat en altres moments. El primer fa referència al 1821, quan hi havia un Francisco Domingo entre els responsables de la mort de Josep Montserrat (creiem que es tractava de Francisco Domingo Nadal, avi de l’Agustí). El segon fou el 1840, quan entre els agressors d’Agustí Batet Peris hi havia un Antonio Domingo (que podria ser Anton Domingo Martí, germà de l’Agustí). Finalment, el permís esmentat del 1848.
Tot indica que aquesta família va tenir un paper destacat en la direcció de la colla i, fins i tot, en podrien haver estat caps abans que ocupés el càrrec Josep Batet Llobera.
Creiem que en aquells moments el Salvador i el Josep ja no eren els caps de les respectives colles, ja que la Segona Guerra Carlina els degué allunyar dels castells. De fet, aquell conflicte bèl·lic va ser diferent dels anteriors i els dos bàndols que fins llavors havien estat oposats s’uniren per lluitar contra els liberals moderats, per la qual cosa pensem que els germans Batet, d’una banda, escarmentats del que van sofrir durant els dos conflictes anteriors i, de l’altra, perquè s’havien significat amb els carlins, van fer un pas al costat en la direcció de les colles. Tot indica que mentre els germans van ser caps de colla dels Pagesos i dels Menestrals es va produir una relaxació de les tensions que havien protagonitzat abans, per la qual cosa el nou conflicte que s’estava produint podria haver estat la causa que els va fer plegar.
Però si els dos joves a qui es donà el permís eren membres dels Menestrals, què va passar amb la Colla dels Pagesos i la seva autorització? Recordem que llavors alguns dels membres de les dues colles anaven amb els facciosos, raó per la qual no tindria cap sentit que només es concedís permís a una i es prohibís a l’altra. Creiem, doncs, que els Pagesos el devien demanar dies abans o després. De fet, a partir del 1845, la secció de comptabilitat del govern polític de la província exigia autoritzacions per celebrar reunions i diversions públiques, feien pagar i fins i tot posaven sancions, i s’obligava a penjar els permisos a la porta de la casa capitular, per la qual cosa és molt probable que l’autorització dels Pagesos es devia concedir en un altre moment.
A Reus, el 27 de juliol, van celebrar la festa de Santa Anna i la premsa detallava que «tuvimos las danzas del país, las torras, muchos fuegos artificiales concluyendo con saraos» (El Fomento, 30/07/1848).
A Vilafranca, per Sant Fèlix, els valencians van cobrar 960 rals. No sabem quins castells hi van fer, però n’esperaven veure de vuit: «la tan celebrada de valencians, en la cual se forman grupos de habilidad y equilibrio de ocho hombres de elevación colocados unos sobre otros» (Diario de Barcelona, 25/08/1848).
El final de la guerra arribà el 14 de maig del 1849, i s’iniciava una nova etapa per a les colles vallenques.
La primera actuació es produí al Vendrell, on la premsa s’hi referí així: «valencianos (vulgo Xiquets de Valls)» (El Barcelonés, 19/07/1849).
És la primera vegada que apareixia aquest nom, que definia perfectament el que estava passant. D’una banda, es mantenia la denominació tradicional de valencians. De l’altra, recollia la veu popular per referir-se als castellers vallencs, sense distinció de colles, els Xiquets de Valls.
A l’agost s’anunciava la participació dels Xiquets de Valls a Cubelles per als dies 14 i 15 i, a finals de mes, van ser a Vilafranca per Sant Fèlix, on van cobrar 1.000 rals. La premsa esperava veure-hi castells de vuit.
Aquell any encara hi va haver castells a Torredembarra per Santa Rosalia, a Montblanc per la Mare de Déu de la Serra, a Tarragona i a Alcover.
El 1850 es mantingué la dinàmica amb bones actuacions en diversos municipis. La primera referència la trobem a Vilafranca, on, per les festes de la Mare de Déu del Roser, el 5 de maig, hi va haver castells. Al programa es deia que entre els balls hi hauria el dels «Nois de Valls en cuyas atrevidas torres y castillos de hombres se admiraran por su destreza y agilidad» (El Barcelonés, 19/04/1850).
A Reus, per la festa major celebrada entre el 28 de juny i l’1 de juliol, també hi va haver castells. La premsa s’hi referia així: «embellecidas por las torres que se verificarán en los días mencionados, para cuyo objeto se han contratado infinidad de hombres y muchachos aptos para su desempeño» (El Barcelonés, 30/06/1850). Salvador Palomar s’adonà que al programa els valencians i els castellers anaven separats, per la qual cosa sembla que el primer es podria tractar d’un dels balls tradicionals. A més, localitzà una crònica que ampliava els detalls sobre els castellers: «En la vigília arribaren los torristes, forman dos torras o compañias, los balls o danzas del país anaren a compañà lo aguantament a las completas de San Pere, amb molta legria que causava veurer que tot Reus estava per obsequià las festas» (2002: 21), on es confirmava la participació de dues colles.
Al Vendrell, segons el programa de festes, també hi van actuar els Xiquets de Valls (Diario de Barcelona, 22/07/1850).
Del 3 al 5 d’agost es va celebrar la festa major de Vila-seca i s’hi esperaven les «torres o castillos de hombres» (El Barcelonés, 29/07/1850). El 5 d’agost també es va celebrar la festa de la Mare de Déu de les Neus a Vilanova i la Geltrú, amb actuació castellera. Se’n conserva el rebut: «He recibido del señor alcalde corregidor de esta villa la cantidad de quarenta duros por los gastos de los Chiquets de Valls» i el signava Francisco Monserrat (ACG). Segons la premsa, els Xiquets de Valls «entusiasmaron á los concurrentes con sus difíciles y atrevidos ejercicios» (Diario de Villanueva, 07/08/1850). No sabem quin paper hi jugava Francisco Montserrat, si es tractava del vilanoví que va fer les gestions per contractar els vallencs, o si era un dels representants de la colla. Tampoc no sabem quina colla hi actuà, però per la relació posterior entre la vila i Gabriel Baldrich podria tractar-se de la Colla dels Menestrals.
A Tarragona també hi va haver castells per Sant Magí, i la premsa ho comparà amb Santa Tecla perquè hi va haver actuació castellera al davant de la Catedral (Diario de Barcelona, 23/08/1850).
Xavier Güell localitzà dues referències més. La primera a la Selva del Camp, on «no faltaba la indispensable dulzaina y tamboril con sus grupos de mocetones que hacian las torres á que son tan aficionados los de este país» (2011a), i la segona el 14 de setembre a Roda de Berà: «con un estruendo de grallas y allí trabajó el baile dels Chiquets de Valls hicieron (dos castells de vuit y torres espadats, etc.)» (2011b).
Per Sant Fèlix, a Vilafranca la premsa confirmava que s’hi esperaven els valencians per fer-hi torres i castells (Diario de Barcelona, 22/08/1850).
Tot i que no s’ha conservat cap detall sobre l’activitat de les colles a Valls, el més normal és que hi haguessin actuat, com succeí a la resta de municipis. I fins aquí el recorregut per la primera meitat del segle XIX.
