Amb l’entrada en escena de les dues colles castelleres serà més difícil saber quina hi va actuar en cada moment. De fet, les referències sobre actuacions seguiran sent escasses durant molts anys. Tot i això, les dades que s’han conservat ens permeten situar alguns personatges, com per exemple Isidro Borrell, a qui localitzà Joan Climent cap al 1816 (2013: 46). I ara l’hem pogut situar amb el renom la Gralla el 1807 i, més endavant, veurem que va tenir un paper important en el desenvolupament del fet casteller vallenc.
El 8 de juny d’aquell mateix any a Barcelona es va celebrar la canonització del beat Josep Oriol. Entre els diversos actes festius destacaven «los valencians amb la musica de grallas, tan desapasible als oídos, ballen tots pels carrers y places y fan castells pujant uns sobre els musclos dels altres de quatre y cinc estans. Acompanyen á las grallas, tocant un tambor» (Amat 1908: 141 i 142). Segons Bofarull, al text queda clar que es tracta d’un ball forà (2010b: 4), però, en tot cas, el detall que les construccions que aixecava fossin de quatre i cinc pisos ens fa pensar que devia ser un dels grups tradicionals.
Entre 1808 i 1814 es va produir la guerra del Francès. Aquest conflicte es va caracteritzar per dos aspectes. D’una banda, la resistència espanyola, que utilitzà la guerra de guerrilles, i el suport de l’exèrcit britànic. De l’altra, la dualitat política que es vivia al país: per un costat hi havia el règim oficial de Josep I; per un altre, el govern format per les juntes locals i provincials, coordinades per la Junta Suprema Central, que a partir del 1810 es convertí en Regència, ja que actuava en nom de Ferran VII.
Mentre durà la confrontació hem localitzat poques referències entorn de les construccions humanes en el context festiu. A Reus, l’any 1810, «lo ball de valencians amb dos homes, lo un sobre l’altre de peus drets i a sobre dels dos homes, un noi a peus dret i un home que toca la gralla i un altre que toca el timbal»» (Palomar 2002: 18).
Per contra, Pere Ferrando va localitzar textos que s’hi referien en l’entorn bèl·lic. Així, el 6 de novembre del 1807 a Hamburg, entre els soldats espanyols que s’hi estaven hi havia el batalló de voluntaris de Catalunya i el de voluntaris de Tarragona, que s’entretenien així: «Aquí se ve una porción de soldados encaramándose unos sobre los hombros de otros para formar un castillo ó pirámide» (La Gaceta de Madrid, 01/12/1807).
Detall del cadastre de Valls del 1807, on apareix Isidro Borrell dit la Gralla
(ACAC. Ajuntament de Valls. Registre 2264)
Primer full original, sense retallar, de la processó de la beatificació de sant Josep Oriol, l’any 1807 a Barcelona. La processó mostra diferents elements del seguici popular que hi van participar, entre els quals s’aprecien els pilars del ball de valencians.
La segona notícia és del 19 de març del 1811, en plena lluita contra els francesos per ocupar el castell de Montjuïc: «Los tiradores de Villafranca se ofrecieron para escalar la muralla por medio de un castillo humano, de los que suelen levantar en los festejos populares del Panadés» (Clopas 1961).
La darrera fa referència al 13 de juliol del 1812, quan diversos caragirats (catalans que donaven suport als francesos) van robar diverses cases a l’Arboç i la crònica detallava que «entraren per la finestra al (ball de bal) [sic] un sobre del altre» (Simón 2002: 285).
En definitiva, totes tres notícies mostren que els soldats provinents de l’àrea d’influència del ball de valencians coneixien la tècnica de pujar els uns sobre els altres, perquè ho veien amb certa regularitat en les seves festes i, fins i tot, en podrien haver estat protagonistes.
Acabada la guerra del Francès, Ferran VII va iniciar el camí de retorn a Madrid. Durant el viatge, el monarca va passar per Reus, on fou rebut amb tots els honors. «Las castañuelas de otra danza con sus atrevidas torres de bailarines de á seis y siete hombres afianzados uno sobre otro en línea perpendicular, descubría nuestra firmeza y aptitud para los asaltos» (Farré 1997: 77).
Aquesta notícia és important. Per primera vegada una crònica ens confirma com es bastien els castells —al text es parlava de torres— amb uns homes sobre d’altres posats en perpendicular o, el que seria el mateix, la suma de pilars. També diu que es feien castells de sis i set pisos, cosa que sembla normal si tenim en compte que ja s’havien fet a Tarragona el 1802. Llavors ja hi havia dues colles castelleres a Valls que podien fer-los; per tant, no podem afirmar si hi van ser les dues o només una.
El 3 d’abril el monarca va anar a Valls, on el van rebre amb tots els honors. Segons Francesc Puigjaner, «hubo danzas (balls) de todo género, y de ese año data ó tiene origen la costumbre de las torres, castells ó Xiquets de Valls, que tanta celebridad han adquirido más tarde» (1881: 293 i 294).
Emili Morera ho ampliava dient: «Entenem nosaltres que la fama dels castells de Valls ha començat en lo segle XIX, una vegada conclosa la agremiació forçosa, després del establiment del nou organisme polític, prenent los aficionats com un ofici la tasca de fer castells, majorment quan en lo primer terç del segle XIX varen dividir-se los castells en dues colles y la competència entre elles augmentà l’atreviment y en certa manera reglamentà la calitat y importància del castell» (1909: 796). A partir d’aquesta afirmació Climent situava l’origen dels castells a partir del 8 de juny del 1813 perquè «s’acabava d’aprovar el Decret CCLXII, en el qual es concedia la total llibertat del treballador per exercir l’ofici que volgués» i, referint-se a les paraules de Morera, deia: «Quan diu “fama dels castells” es refereix a la trajectòria castellera dels Xiquets de Valls durant tot el segle XIX, va començar una vegada conclosa l’agremiació forçosa. És a dir, el 1813. I no en té prou, a més, perquè la ratifica tot dient que aquest fet havia succeït poc després del nou organisme polític, o sigui, quan la Constitució de Cadis del 1812 havia fet fora l’Antic Règim» (2013: 62).
Quan s’aprovà aquest decret Catalunya formalment formava part de la França napoleònica, per la qual cosa mai no va entrar en vigor. A més, ni que s’hagués intentat posar en marxa, el país estava en guerra i, un cop va retornar el monarca, s’afanyà a imposar l’absolutisme de nou (el 4 de maig del 1814, Ferran VII va abolir la Constitució del 1812 i inicià la restauració de l’absolutisme). Per tot això, creiem que Morera es referia al 6 de desembre del 1836, quan s’implantà el decret que proclamava la llibertat de la indústria i el treball, i després de l’ascens al tron de la reina Isabel II, ja que suposava el final de l’absolutisme que havia practicat Ferran VII, però ho veurem més endavant.
Amb les dades que hem resseguit és evident que en aquell moment els castells ja existien i eren una pràctica que cada vegada estava més consolidada. Tot i això, actuar en pròpia plaça al davant del monarca devia marcar un punt d’inflexió que s’encarregaren de reflectir tant Puigjaner com Morera.
Durant aquests anys hem localitzat poques referències sobre l’activitat dels valencians i dels castellers. L’excepció fou Vilafranca, on els comptes de la festa de Sant Fèlix ens aporten molts detalls del que van cobrar.
Recordem que a Vilafranca els balls de valencians havien estat prohibits el 1786 pel corregidor i que des de llavors no en teníem cap referència. La primera vegada que els trobem relacionats al llibre de comptes de Sant Fèlix fou el 1802 (Ribas 1999). Com hem vist, després hi van ser regularment. Però de quin ball es tractava? Era local o forà? La resposta la trobem en les paraules del Baró de Maldà quan descrivia la festa del 1805: «com si fossen valencians, y no de Vilafranca, tots saltant y donant voltes, pujant algun sobre altre, rient y fent bulla ab tot aquell soroll de grallas y tambors, no se si també dulzainas», i ens detallava com eren les seves construccions: «quan passarien aquells mozos [sic, «per mossos»] de Vilafranca, ab gran destresa, pujant uns sobre altres, formant castells […] sostenint-se uns amb altres sobre dels muscles, finint allò de 3 y 4 sostres ab un noy al cap de munt» (FAV), per la qual cosa queda clar que es tractava del ball local i que seguia el model tradicional.
El 2 de febrer del 1808 van ballar els valencians, però aquesta vegada amb motiu de la visita de Carles IV a la vila. Després, mentre durà la guerra del Francès, no hi ha detalls sobre l’activitat del ball, que va reaparèixer el 1814. L’any següent, a banda d’anotar el que van cobrar els valencians, hi havia una altra despesa molt interessant: «pagat al home que anà de propi a Valls, a desdonar lo vall foraster… 1 lliura, 17 sous i 6 diners» (Ribas 1999: 179).
Hi ha diverses interpretacions possibles. La nostra és que des de Vilafranca es va contractar una de les colles vallenques i, al darrer moment, s’ho repensaren i van contractar l’altra. El fet que aquella fos la primera vegada que els valencians cobraven més que la moixiganga local —també era la retribució més alta de què tenim constància fins a aquell moment— ens fa pensar que qui acabà actuant va ser una de les colles vallenques, tot i que no podem saber de quina es tractava. De fet, el 1816, els valencians van tornar a cobrar menys.
En definitiva, al nostre entendre, el 1815 els vilafranquins devien gaudir de l’actuació dels vallencs. L’any següent sembla que va actuar el ball local, que podria haver quedat molt reduït —en l’àmbit humà— per la guerra (recordem que el grup de tiradors de Vilafranca es va veure implicat en l’assalt a Montjuïc, el 1811), per la qual cosa intuïm que a partir de llavors podrien ser els vallencs els qui actuaven per Sant Fèlix.
Acabada la guerra, trobem referències a actuacions de valencians a la Selva del Camp i a Montblanc, on van participar «tres bayles de valencianos con sus elevadas torres», i seguia: «se formaban muchas torres, que en un instante desaparecían, para dar lugar a otras, que de nuevo se levantaban» (Nolasco 1817: 27).
El punt àlgid de la rivalitat castellera arribà el 1819, quan, arran d’una actuació i la consegüent rivalitat per ser els millors, es van cometre dos assassinats —aquell dia els Menestrals van fer el primer castell de vuit pisos documentat (que poques hores després igualaren els Pagesos). Tal com hem exposat, més enllà de la competició intrínseca per fer el castell més alt, aquell dia també es van enfrontar dues mentalitats oposades, una de tendències conservadores i l’altra de liberals, sense descartar que també hi hagués qüestions familiars que, en aquest cas, no tenim manera de documentar.
Els fets van succeir el 19 de juliol del 1819 durant la festa que se celebrava al barri de la Mare de Déu del Carme. El testimoni detallava que «en aquellos días hubo un bayle que llaman de valencianos, y que había dos partidos, uno de Labradores y otro de Menestrales», i afirmava que encara quedava alguna reminiscència de l’antic ball, tenint en compte que els menestrals ballaven i els pagesos dansaven. El text també mostra la rivalitat que hi havia entre les colles per superar-se, fins al punt que aquesta tensió va derivar en dues persones mortes (Castells 1946: 6 i 7).
Les víctimes van ser Joan Bofarull Tondo i Pau Moncunill Montserrat, ambdós relacionats, tant pel seu ofici com per les connexions familiars, amb la Colla dels Pagesos. De fet, Joan Bofarull estava casat amb la Rosa Tondo Torrents, que era cosina germana d’Agustí Tondo Rabassó (pare d’Isidre Tondo Ballart). A més, la germanastra de la Rosa, l’Úrsula Tondo Soler, fou la padrina del primogènit de Josep Batet Llobera, el 1817. D’altra banda, la cosina germana de Pau Moncunill era la muller d’Agustí Peris Lavila, germà de la dona del Salvador Batet Llobera.
Els acusats d’aquests assassinats foren Francisco Queralt, àlies Cameta, Pedro Juan Moncunill i Maria Moncunill (ACAC). Dels dos darrers, no n’hem pogut saber cap referència més. Per contra, el primer podria ser Francisco Queralt Vallverdú (Cervelló 2017).
En definitiva, sembla que aquells crims estaven relacionats amb l’activitat castellera i, possiblement, també van respondre a connotacions polítiques. Però, a més, sembla que hi hagué tensions familiars pel mig. D’una banda, un tiet de Francisco Queralt Vallverdú estava casat amb Francisca Bofarull Martí, tieta d’un dels morts. De l’altra, Pedro Juan i Maria Moncunill podrien ser familiars de la segona víctima.
Per una documentació posterior, sabem que el 1824 Cameta estava obligat a presentar-se diàriament a les autoritats i que poc després dels crims hi va haver un indult reial per a totes les persones que havien estat detingudes per temes polítics. Aquest indult responia a l’inici del Trienni Liberal (1820-1823), pel qual es va restaurar la Constitució de Cadis i es retornava a un sistema liberal.
Tot i que les dades mostren que el principal acusat no va estar-se gaire temps a la presó, aquells crims sí que van tenir conseqüències per als castellers vallencs. D’una banda, es va prohibir que la Colla dels Menestrals actués a Valls durant 15 anys. De l’altra, es produí un augment de la violència entre els castellers. Creiem que, amb la voluntat de rebaixar la tensió, també es podria haver produït un canvi en la direcció de les colles.
