En un article pòstum, Francesc Ballester i Castelló afirmava que «per tradició se sap que els castells varen ésser coneguts a Valls, als darrers del segle XVIII o primers del XIX. Si els castells haguessin estat coneguts el 1791 en el que el gran patrici En Pau Baldrich va instituir les festes, desenals, de Nostra Senyora de la Candela és indubtable que haurien actuat, mes cap document d’aquella època els menciona», i seguia: «es parla d’ells, per primera volta, per les festes de la Candela de 1801» (1950: 5). En realitat, però, sí que hem localitzat una referència que evidencia que a Valls, per la instauració d’aquelles festes, el 1791, hi actuaren els Noys de Castells.
A l’inici del text, Ballester afirmava que «vaig sentir-me fortament decepcionat, després de saber, casi del cert, que l’origen dels castells que fan els Xiquets de Valls era cosa recent. Jo hauria volgut, per ells, la patina que sols donen els segles, la rancior que dona el temps». És evident que, com a vallenc, desitjava que els castells fossin més antics. De fet, si hagués localitzat les referències que corroboren l’existència d’un ball de valencians a Valls ho hauria vist diferent, tenint en compte que es tracta del precedent dels castells actuals.
Fins al dia d’avui alguns autors posaven en dubte l’existència d’un ball de valencians vallenc, ja que només s’havien localitzat tres referències explícites: el 1712, el 1725 i el 1790. Però amb l’estudi sistemàtic de les festivitats vallenques, que podeu consultar a Els orígens del fet casteller: del ball de valencians als Xiquets de Valls (Cervelló 2017), hem pogut establir, sense marge d’error, que es tractava d’un ball de valencians local.
Les respostes a l’interrogatori de Francisco de Zamora (1790) ja ho afirmaven així, però, a més, hem localitzat el vallenc Jaume Fuster Foguet, àlies Anxaneta (ACAC), que pel que sembla adquirí el prestigi i el renom entre 1770 i 1780. Aquest personatge evidencia l’existència d’un ball local, però també s’ha de remarcar que és l’única persona —si més no, que n’hàgim trobat referència— que va gaudir d’aquest renom.
La primera evolució del ball de valencians cap als castells la situem pels volts del 1770 (amb l’actuació a l’Arboç i l’aparició de l’Anxaneta a Valls). Fou llavors quan la rivalitat existent, entre els diferents grups, per veure qui era millor implicà que la construcció humana passés per sobre del mateix ball.
En aquell moment, la monarquia hispànica vivia una transformació. La reforma també va arribar al terreny de la festivitat, en la qual es pretenia mantenir la separació entre allò que era sagrat i allò que era profà. D’aquesta manera, doncs, els balls, danses i diversions públiques que respectaven els costums i conservaven la prudència es van poder mantenir, mentre que les danses que s’allunyaven d’aquests valors, i no fomentaven la pietat ni la devoció, van començar a ser perseguits. El fet que fos en aquell moment quan s’iniciaren les prohibicions entorn dels valencians, ens fa pensar que l’evolució que van protagonitzar, tot prioritzant la construcció humana a la dansa —molt lligada, per l’aixecament del castell, a la rivalitat—, era un focus d’escàndols i tensions.
La primera prohibició eclesiàstica localitzada és de l’any 1771, a Torredembarra. Posteriorment es va promulgar la Reial cèdula del 1777. I finalment, del 1786, es conserven prohibicions a molts municipis. La que ens interessa especialment és la de Vilafranca del Penedès, per dues raons. D’una banda, perquè ens confirma que les interdiccions van tenir l’efecte desitjat i que els valencians van deixar de participar en les processons i actes religiosos. De l’altra, perquè s’hi explica que, com que gaudien del suport popular, van seguir ballant allunyats dels actes litúrgics.
Considerem que fou la transformació viscuda a l’entorn de la festivitat, en la qual es prioritzà la part divina sobre la profana, circumstància que motivà que els balls de valencians protagonitzessin un nou canvi. Aquesta fou la segona evolució, produïda pels volts de mitjans de la dècada dels vuitanta del segle XVIII.
En conclusió, el canvi que van viure alguns dels balls de valencians va ser relativament ràpid. El primer moviment s’originà per la rivalitat de fer les construccions més altes (entre 1770 i 1780); el segon n’era la conseqüència directa, ja que motivà la pèrdua dels valors religiosos del ball i la necessitat de regular-lo. Entre les dues transformacions, sembla que hi hagué uns quinze anys, temps durant el qual alguns balls de valencians s’allunyaren de la part litúrgica de la festa, però sense abandonar la dansa. Aquest allunyament els degué obrir les portes a centrar la seva atenció a aixecar castells cada vegada més alts? Creiem que sí.
El paper que va jugar Valls en aquest procés, tot i compartit, és preponderant. A la capital de l’Alt Camp hi va haver la necessitat de generar un vocabulari específic. En aquest sentit, hem localitzat la referència més antiga del mot anxaneta i l’hem pogut contextualitzar entre els anys setanta i primers vuitanta del segle XVIII (tot i no tenir-ne referència documental fins al 1816-1818), fet que evidencia que els valencians vallencs van ser-ne protagonistes destacats.
Dilucidar si en aquesta evolució va tenir-hi més importància la competència (o rivalitat) o si foren les prohibicions religioses és molt difícil. En tot cas, el canvi de la religiositat en l’entorn festiu, amb la prohibició de les conductes indecoroses, era evident arreu i també va afectar els balls de valencians. Aquestes prohibicions en alguns casos van ser molt específiques mentre que en d’altres no tant, per la qual cosa van afectar cada grup de manera diferent, i això motivà que l’evolució posterior no fos uniforme.
A Valls, però, fou diferent. D’una banda, ja existia un ball de valencians local que havia protagonitzat la introducció de la canalla (malgrat que consta l’ús de canalla en el dibuix del seminarista i, potser, en el ball de valencians del Catllar…), a través de la figura de l’enxaneta. D’altra banda, no es va trobar amb l’oposició del sector eclesiàstic local. A diferència de molts municipis on havien estat prohibits, tot indica que a Valls no hi succeí. De fet, ha quedat rastre de la intervenció eclesiàstica en contra de diverses activitats festives, però en el cas dels valencians i dels castells no n’hem localitzat cap, cosa que significa que, a diferència d’altres llocs, a Valls eren tolerats.
Finalment, en aquest procés també hi va jugar un paper destacat la qüestió política. Els Veciana van entrar en escena en la vida vallenca a partir del 1714, primer com a sotsbatlle i després van obtenir la batllia. A més, a partir del 1723 van ostentar el càrrec de comandants de les Esquadres de Catalunya.
Inicialment, el poder que van reunir els va valdre per posar fi a diverses tensions que hi havia, però amb els anys i diversos abusos de poder que van cometre van reaparèixer les tensions entre l’oligarquia vallenca que dividí la població en dos bàndols: la «pandilla baixa» (amb els Veciana al capdavant) i la «pandilla alta».
Aquesta polarització va tenir conseqüències en la societat i arribà a l’entorn festiu, ja que tot indica que aquests grups antagònics es volien apropar a l’entorn festiu per tenir més visibilitat entre la població.
No sabem si fou conseqüència directa d’aquesta vinculació, o si simplement els valencians destacaven per sobre dels altres balls del seguici, però amb el pas dels anys van sobresortir de la resta, fins al punt de convertir-se en un ball de masses (hem d’interpretar aquestes paraules en el context del segle XVIII, entenent que, quan ens referim a masses, volem dir que devia cridar més l’atenció que els altres, possiblement perquè les construccions humanes que feien destacaven més i, sobretot, perquè era el més fàcil de valorar en funció de si queien o no).
