La rivalitat en l’aixecament de construccions

Malgrat que avui dia es poden veure a Algemesí dues muixerangues —la colla històrica heretada de la tradició oral, i la nova, creada l’any 1998—, la rivalitat definitiva en les construccions pel que fa al ball de valencians s’assentà al Principat. L’any 1770 a l’Arboç, al Penedès, es va organitzar una actuació un xic diferent. Gaietà Viaplana explica que hi actuaren quatre balls de valencians, una quantitat ja assolida amb anterioritat, però de fora de la pròpia vila i cadascun d’una localitat diferent: el Catllar, la Riera de Gaià, Santa Margarida i els Monjos i el Vendrell:

[…] l’ajuntament acordà traslladar la festa de S. Julià al 22 de gener de l’any a què ens referim 1770 […]. Prèviament concertats, vingueren els balls dits valencians; el del Catllar, que féu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor; el de la Rie­ra, el del Vendrell i de Sta. Margarida i els Monjos. Se’ls donà estatge en el quarter, llenya i palla per a les cambrades, corrent a son càrrec la manutenció, que la serviren els hostalers de Gornal. Entre llevats de taula i balls a les cases, els quedaren 10 lliures a cada u d’ells. (Català i Roca 1981: I, 58)

Atenent a la crida de l’organització arbocenca, els diversos balls de valencians decidiren viatjar i compartir plaça en un indret que no disposava de grup propi. Foren els habitants del Catllar els que en sortiren guanyadors, perquè aixecaren el castell de sis pisos. Aquest és el primer cop que trobem documentada aquesta altura, i el fet que s’esmentés de forma explícita n’evidencia el valor. Encara avui dia els castells es consideren com a tals quan assoleixen els sis pisos. També en l’actualitat l’Arboç manté una diada —cada quart diumenge d’agost per la festa major— en què el pes fonamental el duen les colles convidades de fora vila.

L’any 1770 l’organització arbocenca i els valencians del Catllar van ser la llavor dels castells. Les cinc localitats implicades tenen una característica comuna: pertanyen al territori de la vinya i del raïm. La dinàmica del ball de valencians incloïa els llevats de taula en què, mentre s’acabaven els dinars a les cases, els balladors els oferien l’actua­ció a canvi de diners. Realitzaven altres exhibicions davant dels estatges familiars fora dels recorreguts oficials amb el mateix objectiu. Alhora, el fet que se’ls facilités allotjament permet deduir que començaven d’hora i acabaven tard, així com que incloïen la vigília.

En aquest mateix context l’escriptor Rafael d’Amat i Cortada, baró de Maldà, recull «lo [ball] dels valen­cians» que va actuar en ocasió de la festa major de Sant Fèlix del 1771 a Vilafranca, però sense explicitar cap detall ni cap construcció (Amat 1994: 117 i 121).

La imatge més antiga conservada de la Muixeranga d’Algemesí, corresponent al 1889, actuant a la plaça Major, on hi ha tant l’Ajuntament com la basílica menor de Sant Jaume apòstol.

(Foto: Museu Valencià de la Festa, Algemesí)

La popularitat creixent dels valencians era vista amb recel per les autoritats. Feia anys que els arquebisbes es planyien de la participació d’elements teatrals i festius en el marc del Corpus i de les festes patronals. Cap a la segona meitat del XVIII reaparegueren les limitacions sobre la festa de la mà dels governs il·lustrats que, per lluitar contra l’endarreriment en molts aspectes, atacaren tot allò que tingués flaire ancestral, autòctona i d’identitat local i comunitària. Els il·lustrats exaltaven l’alta cultura com a eina educativa per treure les classes populars del retard multisecular. Dins d’aquest despotisme il·lustrat, els governs reglamentaren la vida cultural, el teatre, els espectacles i les diversions populars. Entre les prohibicions hi ha les del rei Carles III, que el 1768 eliminà l’ús del català a les escoles, el 1777 vetà els espectacles en les processons, i el 1780 en dictà altres que afectaven el seguici que precedia la part religiosa de les processons, o el fet de disparar amb arcabussos dins de les poblacions. La Reial Audiència de Catalunya expressà el 1772 recels sobre la participació dels seguicis en el Corpus i imposà restriccions a Barcelona, limitació que un any després es traslladà a Tarragona. El 1790 el pensador i ministre Gaspar Melchor de Jovellanos escrivia la Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas, y sobre su origen en España, en què proposava l’abolició de la teatralitat popular, arran de les «necedades e indecen­cias» incloses (Jovellanos 1952). A la pràctica els il·lustrats accentuaren la dicotomia entre les expressions de la cultura oficial i la popular. Les autoritats religioses i civils van intentar prohibir els balls de valencians en ple procés de desenvolupament tècnic.

El castell de tres pisos dels Dansants de Peníscola, ball de valencians en terres<br /> valencianes, en el moment de recitar la «loa» des del capdamunt el 2017. Està documentat el 1746 i s’ha perpetuat fins avui en les Festes de la Mare de Déu de l’Ermitana

(Foto: Jordi Bertran)

El 1771 l’arquebisbe aragonès de Tarragona, Joan Lario, esmentava que dins de l’església de Torredembarra es feien «torres, ô, castillos», i els prohibia a l’interior del temple (Bofarull 2010a: 39). Altre cop el paral·le­lisme amb altres territoris, en aquest cas els navarresos i concretament Tudela el 1781, permet copsar el mateix fenomen. El degà de la Catedral «dispone que la danza de valencianos se quede en la puerta de la iglesia» durant l’ofici patronal i que un agutzil municipal mantingui «mediando algún espacio» la separació envers la part religiosa i eviti que s’aturin.¹² Manuel Llorca Agulló, l’alcalde major i corregidor interí de Vilafranca del Penedès i altres pobles veïns entre 1782 i 1786, és a dir màxima autoritat de l’Estat en l’àrea territorial,¹³ exposava que al Principat i al regne de València el ball de valencians, que havia actuat de manera itinerant al davant de les processons, era una pràctica comuna, alhora que feia explícita la necessitat d’evitar els castells amb què accedien a finestres i balcons: «Sobre que extermine el uso de los castillos en los vailes nombrados de valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles.»¹⁴ La prohibició destil·la que, tal com succeïa a l’Arboç, el ball de valencians funcionava autònomament fora de les processons, arran de la prohibició reial del 1777, circumstància que afavorí una dinàmica festiva diferent, tot incentivant-ne la competència. Es corrobora de nou que en les actuacions es captava. Els detalls dels possibles robatoris de faves als horts o de clavells i flors a les cases aclareix, per una banda, l’ànim de subsistència d’aquestes colles i, de l’altra, un costum dels balls —pervivent fins a temps recents— que era guarnir-se els mocadors del cap amb una flor, sobretot el clavell.

La Mojiganga de Titaigües, executada cada set anys, en una imatge del 1978 amb la figura de l’«altar mayor». Titaigües es troba en la zona castellanoparlant del País Valencià.

(Foto: Ajuntament de Titaigües, facilitada pel Museu Valencià de la Festa, Algemesí)

Els governants no reeixiren en els intents, ja que les organitzacions continuaren permetent l’actuació dels balls de valencians, que havien ini­ciat una fèrtil revolució tècnica. Durant el darrer terç del XVIII es produeixen circumstàncies que potenciaren el cicle del Corpus i les festes patronals, que necessiten alimentar-se del vessant espectacular. El 1772 arribaren a Mataró les relíquies de les santes Juliana i Semproniana, futures patrones; el mateix any finalitzaven les obres de l’ermita del Remei d’Alcover; a Tarragona, el 1775 s’inaugurà la capella monumental de Santa Tecla; a Vilafranca, sant Fèlix fou nomenat compatró el 1776; a Vilanova i la Geltrú, el 1780 nasqué la Festa de la Mare de Déu de les Neus com a celebració votada que esdevingué festa major d’estiu; el 1783 s’establí l’aplec de Bràfim a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, un dels més antics del Camp de Tarragona; mentre que a Valls, el 1791, se signà el vot públic a la Mare de Déu de la Candela, que suposava l’establiment de les Festes Decennals. De manera paral·lela, en l’aspecte econòmic, s’esdevingué un fet essencial: el 1786 es concedí a Tarragona el permís per comerciar lliurement amb Amèrica i l’activitat econòmica s’orientà cap al vi i l’aiguardent. Això comportà l’expansió de la vinya en una zona àmplia al voltant de la ciutat.

En el marc d’aquestes coordenades d’inspiració il·lus­trada, a Catalunya sorgí una nova manifestació teatral: la moixiganga. És el que Noemí Sans ha denominat la «segona sacralització» del ball de valencians (Sans 2015: 5). L’exercici acrobàtic o constructiu perd força enfront de la dramatúrgia, la representació, la gestualitat i el simbolisme, essencials per explicar la vida de Crist, servint-se de pilars i altres arquitectures humanes. La llum d’atxes, el revestiment de les indumentàries i dels barrets amb guarniments florals i el caire itinerant d’algunes figures o quadres —com l’enterro, el davallament, les argolles…— reforça el sentit dramàtic. Aquesta representació al·legòrica es potencià per controlar els castells cada cop més alts que al segle XVIII aixecaven els balls de valencians. Sovint es gratifica millor la moixiganga que els valencians, amb l’objectiu d’incentivar-la. A Valls, Fidel de Moragas la situava el 1725, juntament amb el ball de valencians (1924: 210); a Reus la trobem documentada el 1775, al costat de quatre de valencians (Català i Roca 1981: I, 59); a Alforja el 1784 (Bayer 1988: 110); a Valls de nou el 1790, també amb els valencians (Climent 2013: 25); i a Vilafranca el 1798 (Bayer 1988: 95). La moixiganga és fruit de l’aliança entre els nous corrents civils i la continuïtat de les expressions religioses vigents, que coexistiren en lloc d’esdevenir antagòniques. Conviviren dues manifestacions diferen­ciades: d’una banda, la religiosa i simbòlica, la moixiganga; de l’altra, la gimnàstica, els valencians. Per això, els pilars i torres són encara essencials en la configuració de les escenes de la moixiganga. En alguna localitat, com Igualada, ambdues manifestacions persistiren en un mateix grup festiu, i puntualment succeí en alguna actua­ció dels Xiquets de Valls, fora de pròpia plaça, igual que a Algemesí. Aquí encara comprovem aquesta convivència de les pujades amb les figures religioses dedicades a la Mare de Déu —com la Maria alta, o assumpció; l’enterro, o dormició; el retaule, el guió i el guionet, vanos de pilars o pinets als quals s’identifica amb el penó de la Mare de Déu; o l’extingit altar. També de les deu figures de la Mojiganga de Titaigües, n’hi ha cinc que o bé mantenen noms religiosos o bé han estat interpretades en aquest sentit. Així mateix, a Aragó, la Contradanza de Cetina juxtaposa quadres sacres amb d’altres que no ho són.

Però els balls de valencians no tenien aturador. L’èxit de l’actuació de l’Arboç tingué conseqüències notables. D’una banda, el 1786 aparegué el primer testimoni gràfic català d’un ball de valencians, obra d’Antoni Marco, seminarista de Tarragona natural de Duesaigües, en la coberta interior d’un llibre (Morant 1976: 64 bis). Hi veiem un pilar de tres coronat per un nen que aleteja —el primer enxaneta documentat gràficament de la història pilanera—, mentre que el baix i el segon usen la mateixa tècnica que els pilaners actuals, sense faixa a la cintura. L’aleta en forma de creu és l’original d’aquest signe de coronament de l’espadat. El dibuix el presenta enmig de dues files de quatre balladors cadascuna i encara amb un altre home al darrere amb el vestit més guarnit i un braç enlaire com si donés alguna indicació a la resta de balladors. Duen castanyoles a les mans, excepte el baix i el segon. La indumentària, amb faldellí, mocador en bandolera creuat al pit, picarols als camalls i una possible gorra musca al cap, emparenta el ball amb els altres dels seguicis. Tres balladors de la renglera dreta són dibuixats amb faixa fosca a la cintura. En el tercer sembla que la faixa s’hagi estès fora dels límits buscats pel dibuixant. Queda el dubte de si aquest possible incident aturà la traça i enfosquiment de les faixes dels altres balladors, o si no en duien tots. Finalment, apareix el dimoni burlesc —comú a altres balls—, un músic de vent —potser un graller—, un timbaler i un quart personatge no identificat. Un altre pilar de tres es documentà a Alcover el 1788 o 1789, segons les fonts, i el de quatre a la mateixa vila el 1789 o 1790, liderat per Anton Claramunt, àlies Caragol, junt amb quatre o cinc persones més d’aquesta localitat. Els pilars de tres i quatre amb l’aleta en creu s’han mantingut a la muixeranga d’Algemesí, amb la denominació de «pinet», i en algunes moixigangues catalanes: Tarragona, Vilafranca i Vilanova. També apareixen dibuixats pilars de dos caminant a la processó del Corpus de Barcelona de finals del XVIII (Amades 1934: 70-73), pràctica mantinguda a Peníscola.

La Moixiganga de Valls en les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 1921, al claustre del convent del Carme, amb el misteri de la Creu.

((Foto: Pere Català Pic. Arxiu Municipal de Valls))

Una segona conseqüència fou la imitació de la reeixida fórmula arbocenca, per exemple a Alcover el 1778, on actuaren un ball de valencians propi, un del Milà, un de la Masó i un quart del Rourell, tres dels quals, doncs, colles de fora vila procedents de localitats demogràficament petites. Fixem-nos que ni a l’Arboç ni a Alcover els viatgers no provenien dels grans nuclis poblacionals de les comarques tarragonines, que eren, per aquest ordre, Reus, Tortosa, Tarragona i Valls, malgrat que sabem que tant a Reus com a Tarragona hi havia hagut colles de fora de la pròpia plaça que hi actuaren. La tercera conseqüència derivada de l’Arboç fou l’extensió geogràfica de les exhibicions de castells de sis pisos pels valencians catalans. El 1788 hi ha documentada «la mudanza de catalanes denominada la torre» a Barcelona en la proclamació de Carles IV (Buezo 1991: 135). El 1790 es va remetre una enquesta a l’Ajuntament de Valls demanant informació per elaborar un treball històric sobre Catalunya. S’hi pot llegir que per la festa major de Sant Joan sortien diverses danses sense un nombre fix. Entre les esmentades hi ha la dels valencians, al costat de la moixiganga (Climent 2013: 25). L’any següent, el 1791, en la institució de les festes en honor a la Mare de Déu de la Candela van prendre part diferents balls, entre els quals el dels valencians.

Antoni Sanmartí informa que els sis «estados» arri­baren a Lleida el 1802, on s’havia conegut la fase prèvia dels valencians el 1762 (Català i Roca 1981: I, 62). Ara s’hi constaten dos grups de cert volum amb 30 homes cadascun i «torres» de fins a sis pisos, xifra allunyada de les primeres informacions que havien parlat de 10 homes per grup i que evidencien una altra conseqüència inexorable en l’evolució d’aquestes formacions. Feien enfilar un «intrépido niño» dalt de la construcció, com l’havia vist abans del 1794 l’infatigable escriptor Rafael d’Amat, baró de Maldà. Els records tarragonins del Baró són el primer testimoni d’enxanetes castellers en acció de què la història ha volgut deixar constància, mentre que els lleidatans són els primers que coneixem explicitats en un castell de sis pisos. Referint-se al 23 de setembre, diu Amat:

En est matí, festa major en la ciutat de Tarragona, no ha estat tant alegre, vista la dels antecedents anys, per no haver-hi hagut, per motiu de las pregàrias, cap diversió de balls dels titans, dels prims, dels valencians y altres en Tarragona, que corrian ab los de bastons per la ciutat y en la tarde acudian a la professó de Santa Tecla. Y la habilitat de castells, o sostres de gent, ab un noy al capdemunt, fent-l’i la figuereta. (Aritzeta 1982 oct: 7)

En el cas tarragoní, per al Baró, valencians i castells són dos fenòmens diferents. En els segons un noi fa la figuereta, descripció que correspondria amb l’exercici realitzat a la «volantinera» algemesienca, la de Taüll, la «danza del castillo» de Madrid i altres localitats hispanes. I com més gent, millors construccions. El novembre del mateix 1802, a Tarragona, en una visita reial, s’esmenta la gran quantitat de colles de valencians que hi actuaren, sense explicitar-ne la procedència (Sánchez 1995: 46). La notícia, contemporània de la lleidatana, és essencial perquè eren capaços de bastir set pisos «y a veces de más». Actuaven per supererogació, és a dir, podien fer les seves pràctiques motu proprio sempre que haguessin assistit a certs moments rituals del programa oficial per acompanyar les autoritats.

Primer testimoni gràfic d’un ball de valencians a Catalunya, amb un pilar de tres enmig de dues fileres de components, datat a mà el 1786.

(Dibuix d’Antoni Marco, seminarista de Tarragona nascut a Duesaigües, realitzat en la coberta interior del llibre de la seva propietat, Logicae Rudimenta, de Felice Amat, editat a Barcelona el 1784, 2a ed., i pertanyent a la col·lecció de Lluís Bonet i Punsoda, reproduït a Morant 1976: 64 bis)