La muixeranga d’Algemesí, el ball de valencians perpetuat

Sense ser denominat així, perquè no tindria sentit a la casa pròpia, el ball de valencians s’ha perpetuat fins avui al País Valencià, especialment a Peníscola —on es coneix com els dansants— i a les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, quilòmetre zero de la muixeranga, on s’havien mantingut els cinc pisos en la construcció anomenada «l’alta», i alhora únic lloc on s’ha emprat sense interrupció la denominació «muixeranga». Amb més intermitències, el ball de valencians ha continuat a l’Alcúdia —els Negrets—, l’Olleria —els Locos— i Titaigües —la Mojiganga—, mentre que a Forcall sobreviu una versió infantil —dansa dels Varetes. A més, es practicava en d’altres localitats fora de la pròpia terra, com hem comprovat amb la procedència de certes colles. També mereixen ser destacades la «mogiganga de varios cuerpos y figuras» a Castelló el 1789, «la moixiganga dels vells […] amb uns damunt de atres pujaven» a València el mateix any (Frechina 2003: 20), i a Carcaixent —on també consten els cinc nivells (Amades 1934: 31). Durant el segle XIX, quan el mot «moixiganga» s’identifica amb les arquitectures humanes valen­cianes, apareix amb diferents denominacions a Alcoi, Bellreguard, Nules, Sogorb, Torrent i Xiva (Frechina 2003: 20). Així mateix, la presència de vint obrers i un xiquet en la processó patronal de Gandia el 1875 ha estat interpretada com a tal (Vila 2016). Sueca sembla que conservà la seva fins ben entrat el XX (Cebamanos 2005: 137).

Però és a Algemesí, a la Ribera Alta, on es copsa l’esperit del primitiu ball de valencians o muixeranga. El 7 i 8 de setembre encara s’hi contempla la veritable ànima muixeranguera, sense el vessant pecuniari que l’havia acompanyat durant segles; i amb un pis més, fins a arribar al sisè.¹⁰ Els muixeranguers, amb la vestimenta virolada de roba de matalàs, amb bandes verticals de color vermell i blau llampants, i amb els bonets orelluts —barrets amb dues orelletes—, assisteixen a la trilogia de processons —la de les promeses, la processoneta del matí, i la volta general— tot aixecant construccions contínuament durant hores. Tot just abans que s’incorporin al seguici, en dues fileres, evolucionen amb ciris encesos a les mans en la dansa anomenada «el ball», «el passeig» o «els floretes» —florets. És l’element coreogràfic. Aquí enlairen una pujada, que corona el xiquet amb els braços oberts en creu i alçant la cama. Allà fan un «pinet», la versió local del pilar casteller. Més enllà basteixen una figura que rememora la vida de la Mare de Déu, o aquella tan especial que anomenen «l’enterro» que, al so de la versió del Dies irae, dies illa, en simbolitza l’adormiment. Pujades i pinets serien els elements originaris del ball de valencians. Algunes pujades han perpetuat el sistema antic de coronament, en què el penúltim muixeranguer —l’alçador— es «desplega» per aixecar el xiquet que rebla la construcció. És la tècnica que adoptaren els castells i que arribà fins a la segona meitat del XIX. En queden testimonis gràfics i lèxics, com el mot «aixecador». La pujada primitiva d’aquestes característiques és la torre o torreta, de quatre pisos. La fructífera trajectòria de Tomàs Pla Romaguera com a mestre de la muixeranga des del 1973 originà combinacions basades en la torre, com la «tomasina» —en al·lusió a l’autoria d’aquesta construcció de cinc pisos— i el «cinc d’oros» —es tracta d’una suma de cinc torres que després ha admès altres variables en la del mig. D’altres pujades patrimonials, com l’«alta», han arribat sense la tècnica del desplegament. El mot «alta» testimonia una època en què era la construcció de major altura: cinc pisos, envers els quatre de les torres. Fins que Pla no creà la tomasina el 1995, l’alta havia mantingut la supremacia dels cinc pisos.¹¹ El penúltim muixeranguer no fa l’acció de desplegar-se i aixecar el xiquet, però la posició dempeus és una imatge fidedigna de temps històrics.

La muixeranga obre pas a la Mare de Déu, al capdavant del seguici. És un espectacle popular que interac­ciona amb el veïnat, que els obre les cases perquè es refresquin, els aplaudeix amb ànim i no s’està de permetre que els més menuts de la família s’enfilin dalt de la «Marieta». Els acompanyen dolçaina i tabal, perquè les evolucions són enlairades amb música, mostra clara que la muixeranga és, en l’origen, un ball que requereix una tonada pròpia per ser executat i no purament un exercici gimnàstic. La llengua també ha perpetuat l’origen preindustrial d’aquest element festiu. La màxima autoritat dins la muixeranga és el mestre, que la comanda, denominació comuna als balls tradi­cionalitzats durant l’Antic Règim fins al tombant del segle XVIII al XIX. La muixeranga manté el privilegi d’entrar al temple per fer construccions en honor a la Mare de Déu, i comença caminant amb una de bastida, tècnica semblant a la castellera. Una vegada davant de l’altar, enlaira altres torres. Així, la muixeranga algemesienca és testimoni de superació de les prohibicions de les autoritats civils i religioses per evitar que els elements festius es mantinguessin dins de les catedrals, basíliques i esglésies.