El millor moment, objectivament, de la història dels castells catalans era una excel·lent oportunitat per plantejar-se la confecció i la publicació d’una enciclopèdia sobre el tema. En efecte, els castells —ho diuen tots els experts— viuen ara mateix la millor etapa de la seva més que bicentenària trajectòria, des de molts punts de vista: pel que fa al nombre de colles i de castellers; quant a l’extensió territorial —amb la implantació, fins i tot, de colles a l’estranger—; respecte a la seva acceptació social; en referència al seu nivell tècnic i organitzatiu; pel que fa a la seguretat; quant a la seva projecció mediàtica…
Sens dubte, a més, aquest projecte editorial es justificava, també, pel fet que l’anterior obra de síntesi i amb afany global sobre els castells datava del 1981, l’any que, precisament, va significar la recuperació dels llavors llegendaris castells de nou, símbol inequívoc d’una nova etapa d’esplendor que és l’origen de la bonança de les últimes dècades.
Efectivament, el segon volum de Món Casteller, la mítica enciclopèdia castellera dirigida per l’enyorat Pere Català i Roca, es va publicar just l’any que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar, per Santa Úrsula, el 4 de 9 —el primer castell de nou del segle XX—, i amb prou feines va ser a temps de poder publicar-ne la fotografia.
El cas és que aquesta obra col·lectiva coordinada pel polifacètic estudiós vallenc va representar tota una novetat, en el seu moment, quant a la bibliografia sobre castells, i avui, malgrat les seves limitacions, continua sent una obra molt vàlida i de consulta imprescindible per a tots els estudiosos dels castells, però el seu àmbit temporal es va acabar precisament l’any 1980, a les portes de l’inici d’un període de creixement casteller que, malauradament, no va poder documentar.
En efecte, des de l’aparició de Món Casteller els castells han canviat molt, gairebé en tots els aspectes. Però quant al que ens interessa, hi ha una certesa: durant tots aquests anys s’ha pensat, s’ha reflexionat, s’ha investigat i s’ha publicat moltíssim sobre castells —segurament, més del que s’havia fet fins aleshores—, de manera que podem dir amb tota la seguretat que avui, de castells, en sabem molt més que no pas fa 35 anys, en tots els seus àmbits.
És per això, doncs, que Cossetània Edicions, gràcies a la col·laboració de diverses institucions (Generalitat de Catalunya, Diputacions i Ajuntaments) i empreses, emprèn la publicació d’una enciclopèdia sobre els castells que posi sobre paper tots els coneixements de què avui dia disposem sobre aquesta manifestació cultural nostra. L’obra s’oferirà en sis volums, que s’aniran publicant de manera consecutiva i que contindran els temes essencials per comprendre el món casteller en la seva globalitat: història (dos volums); tècnica i ciència; sociologia i antropologia; projecció, i art i castells (arts plàstiques, música, literatura, llengua…).
Cadascun dels volums es divideix, al seu torn, en diferents capítols, que han estat encarregats als màxims especialistes de cada disciplina. Podem parlar, doncs, de capítols d’autor, tot i que l’obra, com és lògic, manté una unitat argumental en la seva totalitat. D’altra banda, al f inal del llibre s’inclou una llista de referències bibliogràfiques, que, entre altres, té l’objectiu de facilitar al lector aprofundir en cada tema.
Es tracta, doncs, d’una obra de síntesi que pretén oferir al lector una visió global completa del món casteller i que, alhora, li indica on pot ampliar els seus coneixements sobre una determinada qüestió. Paral·lelament, l’obra es beneficia de la inclusió de les darreres novetats que la recerca ha propiciat en diversos àmbits d’estudi dels castells.
En definitiva, l’objectiu d’aquesta enciclopèdia és doble: d’una banda, reunir i actualitzar en una única obra de síntesi i consulta tots els coneixements de què disposem actualment sobre els castells, amb la finalitat de donar una visió global del fenomen i documentar-ne la història fins al moment actual; i, de l’altra, dotar la comunitat castellera d’una informació i unes opinions que facilitin la reflexió sobre els importants reptes de futur que ha d’afrontar el món casteller.
No cal dir que esperem aconseguir el repte que ens plantegem amb aquesta enciclopèdia castellera i que l’obra resulti profitosa als seus lectors.
Nota sobre nomenclatura
Creiem necessàries algunes precisions sobre la nomenclatura referida als castells (construccions) que aquesta enciclopèdia farà servir en els sis volums que la componen.
Partim de la base que la nomenclatura dels castells (és a dir, el nom que reben les diferents construccions) és rica i variable, per la qual cosa veiem amb disgust un cert empobriment i encotillament que hem detectat darrerament en aquest àmbit.
Dit amb altres paraules: històricament, molts castells no han tingut una única manera de ser anomenats. Per exemple, un castell com el 3 de 9 ha rebut, al llarg de la història, les següents denominacions, entre d’altres: castell de nou, tres de nou, tres de nou amb folre i, fins i tot, torre de nou, una varietat quant a nomenclatura que avui dia es tendeix a evitar, però que és útil conèixer quan es llegeixen testimonis de diferents èpoques.
Sigui com sigui, a l’hora de triar un model lingüístic per als noms dels castells, el nostre criteri principal ha estat el de claredat, per evitar confusions i ambigüitats.
Això vol dir que, en el cas dels castells que es fan habitualment amb folre o amb folre i manilles, hem optat per incloure tant la nomenclatura clàssica com la nomenclatura folrista, tot respectant la tria de cada autor.
Pel que fa a la primera, es tracta d’un sistema que prescindeix sistemàticament dels afegits «amb folre» i «amb folre i manilles» (perquè considera que són elements sobreentesos i intrínsecs a la versió estàndard del castell), de manera que es parla tranquil·lament de pilar de 7, 2 de 8, 3 de 9, 4 de 9, 5 de 9, 4 de 9 amb l’agulla/el pilar, 7 de 9, pilar de 8, 2/torre de 9, 3 de 10, 4 de 10…
Cal dir que aquesta ha estat la nomenclatura normal i natural predominant al llarg de la història fins aproximadament als anys vuitanta del segle XX (i l’única en la documentació més antiga i en els registres orals fins avui mateix), i entre altres avantatges presenta el de la concisió.
Quant a la segona, la folrista, cal remarcar que comença a sorgir tímidament als anys setanta del segle XX, es comença a escampar cap als vuitanta, amb la reaparició dels castells de nou, i és actualment molt usada. La seva principal característica és que sol emprar sistemàticament les etiquetes «amb folre» i «amb folre i manilles» com a elements específics del nom del castell: pilar de 7 amb folre, 3 de 9 amb folre, 4 de 10 amb folre i manilles…
Un comentari a part mereixen aquells castells que excepcionalment es basteixen prescindint d’un element de suport (folre o manilles) que és intrínsec en la seva versió estàndard. En aquest cas hem desestimat el sistema que anomena aquests castells «a seques» (per exemple, 4 de 9 en comptes de 4 de 9 sense folre o net), perquè es pot prestar a confusions greus amb la nomenclatura clàssica. D’altra banda, ens hem decantat per les denominacions del tipus 2 de 9 sense manilles o 4 de 10 sense manilles (en lloc de 2 de 9 amb folre o 4 de 10 amb folre) perquè són lingüísticament més clares, atès que destaquen, precisament, l’excep cionalitat.
Finalment, hem optat per fer servir l’adjectiu «net» tant en la seva accepció de «sense pinya» com de «sense folre», atès el seu ús històric i actual, malgrat que molts desconeixen l’ús de la segona accepció.
