Castells i rituals de pas.

En aquest article aprofundirem, des d’un enfocament antropològic, en els rituals del món casteller que es produeixen tant en el cicle de vida dels castellers com de les colles castelleres. I és que formar part d’una colla castellera significa molt més que fer castells plegats: és arrelament, és construir vincles i teixir una trama de relacions estables. Alguns castellers parlen de la colla com de la seva segona família, com aquella comunitat que els acull i protegeix, i amb la qual lluiten, arrisquen, pateixen, s’enfaden, s’emocionen, ploren i fan festa, molta festa.

A qui es considera membre de la colla? En això coincideixen les diverses colles: qualsevol persona que estigui col·laborant activament o en sigui soci. És una identitat col·lectiva. Hi ets o no hi ets, dins o fora, no hi ha terme mitjà. Pots ser simpatitzant, però ser de la colla implica estar-hi associat o participar-hi activament.

Els castells i la pinya són símbol d’unió, de força i d’igualtat. Tots, cadascú amb la seva individualitat, formen part d’un tot, d’una colla. La colla té moltes similituds amb un poble petit, amb les relacions que s’hi estableixen i també en com se celebren les festes i els diversos rituals de pas. Podríem parlar de la comunitat somniada, aquella que sempre necessitem i cerquem. El sociòleg Zygmunt Bauman ho sintetitza: «Para nosotros en particular, que vivimos en tiempos despiadados, en tiempos de rivalidad y competencia sin tregua […], la palabra comunidad tiene un dulce sonido. Evoca todo lo que echamos de menos y lo que nos falta para tener seguridad» (2006: VII). La comunitat també com a refugi. «Com a fenomen de masses de l’actualitat, el fet de pertànyer a una colla sovint serveix per veure’s més fort acompanyat d’un grup, en una so­cietat on l’individualisme (salvatge, a vegades) és un valor constant […] Perquè sabem de la força del grup, les fílies i les fòbies de cadascú, i si bé pot ser comprensible i fins i tot natural aquest aixopluc en el grup» (Güell 2002: 3). A tall d’anècdota, s’explica que a Vilafranca hi havia un metge que receptava castells. No sé si el tema té més de llegenda que de veritat, però el cert és que la recepta podia ser especialment bona per a algunes persones a les quals calia motivació i més vida social.

En una colla hi ha solidaritat i ajuda mútua, hi ha caliu humà, la mateixa activitat fa que constantment hi hagi contacte físic, i aquest no és un aspecte secundari. En una colla també hi ha tensions, conflictes i misèries, com en tot grup, però pesa més la vivència i la visió de la colla com una comunitat ideal. «Som més que una colla, som una pinya solidària» és més que una percepció, és vivència. «Les colles són comunitats humanes molt estables, en les quals els vincles d’amistat, de solidaritat interna i d’ajut mutu arriben força més enllà dels castells» (D.A. 2011: 94). «Som i serem tribu», és important aquest sentir-se tribu, sentir-se part d’un grup consolidat. «Formar part d’una colla castellera implica tenir un sentit de dependència i de grup, en un castell tots depenem de cada un dels altres i ningú no pot afluixar, perquè encara que un castell sigui la consecució humana més perfecta […] també tal i com l’esperit humà és la més fràgil» (Jan Grau)(Català 1981: 565).

En el qüestionari que es va enviar a totes les colles castelleres, amb la finalitat de conèixer les accions i protocols en relació als rituals de pas, se’ls preguntava què aporta als castellers el fet de formar part de la colla. Algunes de les respostes donades van ser:

• Castellers de Caldes de Montbui: «Realitzar una activitat conjunta amb molta gent, conèixer gent, gaudir de la part social que la colla aporta.»
• Esperxats de l’Estany: «Això deu dependre de cadascú i de les seves motivacions.»
• Castellers de Montcada i Reixac: «Com a colla petita que som, ens coneixem tots i és molt propera, a part del bon ambient i un munt d’activitats que es fan durant l’any a banda de les diades.»
• Colla Joves Xiquets de Valls «Sobretot demostrar que la Colla Joves no és només un lloc on anar a fer castells, és una segona família que sempre és allà per ajudar o donar suport. Amb els obsequis als naixements es mostra la satisfacció global de la Colla Joves, ja que aquesta gran massa de gent augmenta en nombre. En un enterrament es mostra el suport més proper cap a la família de la millor forma que ens sigui possible. Tots aquests actes aporten que els castellers se sentin més pròxims a la colla i fem més propera la realitat que els castells no són com un equip de futbol o de bàsquet; són una gran família amb tot el que això implica.»
• Minyons de l’Arboç: «És la segona família que tens, pit amb pit, mà amb mà, esquena amb esquena. Cada casteller es converteix en germà, es crea lligam fort amb els anys, una petita gran família. Comparteixes la tristor i sents la necessitat d’acompanyar quan hi ha un comiat, i comparteixes l’alegria quan neix un petitó.»

Els rituals vehiculen els moments transcendents que donen sentit a la vida col·lectiva i individual, actuen en clau simbòlica per comunicar i transmetre un sentit i uns valors compartits. Tota acció ritual té un component de sacralitat, un determinat caràcter religiós que permet modelar i canalitzar emocions. En paraules de l’antropòleg Manel Delgado, «el ritual és el principal instrument de què gaudeix qualsevol identitat compartida per constatar periò­dicament la seva existència real» (Delgado 2013).

El concepte de ritus de pas (rites de passage) va ser introduït, l’any 1909, per Arnold van Gennep, antropòleg francès, amb l’objectiu de referència al trànsit social d’un individu, que al llarg de la vida va passant per diverses etapes, transicions entre la infància, joventut, edat adulta, entre la solteria i el matrimoni, entre pertànyer i no pertànyer a un grup, etc. La dimensió social dels rituals de pas posa de relleu la importància de la comunitat, de la seva continuïtat i cohesió. Si s’atorga tanta importància a la celebració és perquè reforça la pertinença, enforteix els vincles i garanteix un projecte en comú. Als rituals de pas trobem un pòsit de tradicions i de maneres de fer que són pròpies de cada societat. Els rituals també es transformen, s’adapten en funció de cada moment, tot imposant-se modes i maneres de fer.

Els rituals de les colles castelleres cada vegada s’assemblen més, s’observen elements en comú, una litúrgia castellera compartida. Tot i així, encara podem trobar trets distintius que diferencien la manera de celebrar els rituals de pas entre unes colles i les altres. Aquest fet el podem veure en el bateig de les noves colles, en l’estrena de camises, en la participació en bodes de castellers, comiats, etc. En aquests rituals tenen gran importància els gestos, el simbolisme, els colors, l’estètica, la música, els silencis, els aplaudiments, els espais, la solemnitat, etc. El ritual pren un sentit de conjunt, amb uns protocols que són acceptats (no necessàriament escrits), repetits i reforçats amb el pas del temps, amb la voluntat de subratllar els moments de canvi i visibilitzar la condició de castellers.

La vida de la colla castellera i la vida dels castellers s’entrelliga constantment: els castellers participen de la vida de la colla, i alhora la colla pren part en la vida dels castellers. Al llarg del text, s’aniran presentant diversos exemples de com les colles i els castellers celebren la vida i construeixen comunitat. Els exemples i la informació que es presenta han estat recollits a partir del qüestionari enviat a totes les colles castelleres (actives, en formació i universitàries), entrevistes a castellers i la participació directa en diverses celebracions, a banda del buidatge bibliogràfic i de perfils castellers de Twitter. L’objectiu de l’article no era recollir tots els rituals de pas del conjunt de colles, sinó presentar-ne alguns a tall d’exemple, com una petita mostra del que es fa en el món casteller.

Cicle de vida dels castellers

«Una gran família sempre té el goig de rebre

amb alegria els nouvinguts, de celebrar esdeveniments vitals

i plorar als qui se’n van.»

La Veu de la Colla Vella, núm. 126. Valls, 2014

En la vida de les persones hi ha moments clau, el pas d’un estat a un altre: el naixement, el casament, l’arribada dels fills, l’obertura d’un negoci, les fites professionals, determinades malalties, el funeral… Moments en què, en el cas dels castellers, pot comportar també la participació de la colla, fent un pilar d’homenatge o de record i acompanyant de diverses maneres. Són rituals de pas en què la colla castellera pot tenir una participació destacada.

A les revistes i butlletins de les colles es dona publicitat d’aquests fets. A l’apartat de vida social es publiquen els naixements, també els casaments i les defuncions dels membres de la colla. També es destaca la trajectòria de castellers veterans i la de castellers que arriben a càrrecs de responsabilitat en la política o reben reconeixements en l’àmbit professional. Les fites personals i professionals dels castellers són motiu d’alegria per a la colla a la qual pertanyen. La colla es fa present en els moments més rellevants de la vida dels castellers. A les xarxes socials les colles donen suport als seus castellers en determinats moments, com per exemple quan els joves fan la selectivitat.

Que la colla participi en els funerals i en el casament dels seus castellers no és un fet recent, com algú pot pensar. Des dels inicis dels castells, la colla ha fet pinya en els bons i mals moments, i molt en especial en els comiats de destacats castellers, moment que servia per homenatjar el difunt i destacar-ne el seu coratge i valentia. El lligam entre els membres de les colles castellers no és el mateix ara que fa dècades, la relació entre castellers també ha canviat: ara comparteixen més activitats i més facilitats per comunicar-se, si bé és cert que el que ha unit i uneix els castellers de tots els temps són vincles de gran complicitat.

Algunes colles disposen de protocols d’actuació per a aquestes celebracions. És el cas de la Colla Joves Xiquets de Valls, que el 2016 va presentar el protocol d’actuació en naixements, matrimonis i enterraments. La Colla Castellera Esperxats de l’Estany té aprovat un protocol de dol. Els Castellers de Caldes de Montbui disposen d’un protocol de naixements (en aquesta colla, com en algunes més joves, encara no se’ls ha mort cap casteller). En el cas dels Xics de Granollers, «tan sols si algú ho sol·licita s’estudia el cas». Els protocols que diverses colles han aprovat pretenen establir i consensuar la manera de procedir en el naixement, casament o mort dels castellers, però són flexibles a introduir canvis quan calgui. Són les colles més veteranes les que solen tenir aprovats protocols, i en les noves, com expressen els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, «encara no s’ha plantejat aquesta possible necessitat al ser una colla molt jove». També algunes colles comenten que la implicació de la colla en els diferents rituals depèn de la implicació del casteller, i de si és membre de junta o un casteller històric. La Colla Castellera Jove de Barcelona té, en el seu Reglament de Règim Intern, una secció específica per a defuncions, casaments, bateigs, comunions i altres. S’especifica que «la colla no farà cap acte casteller en casaments, bateigs, comunions i altres cerimònies de membres de la colla a excepció que existeixi un contracte. Les persones individuals, sense la camisa de la colla i sense anar en representació d’aquesta, són lliures de fer aquests actes». A la Colla Joves Xiquets de Valls l’aprovació del protocol va ser motiu de debat: «No en tot hi havia consens, sobretot en el que es refereix als enterraments. Alguns castellers consideraven que era millor no deixar res per escrit, perquè t’obligues i ja no pots ser flexible; sobretot en enterraments, en el cas del pilar de dol, ja que implica disposar de canalla per pujar, gralles i timbal, i, com que es tracta de dies previstos, és difícil garantir-ho».

Naixement de fills de castellers

Quan un casteller té un fill, aviat l’apunta a la colla; d’una manera molt semblant a com a un nounat el fan soci d’un club de futbol, els castellers també encaminen i defineixen la nova criatura. En actuacions castelleres és habitual veure nadons vestits de castellers, amb la camisa o una samarreta del color de la colla. És una qüestió identitària: encomanar entusiasme i donar continuïtat, voler que els fills segueixen les passions dels pares, i en alguns casos també la dels avis, oncles, germans i cosins. Hi ha nissagues castelleres, famílies senceres d’una colla. Néixer en una colla i morir a la mateixa colla, deia un casteller, és el màxim a què es pot aspirar. «Sentir» la camisa tota la vida, fer-se gran a la colla i de vellet anar a veure castells tot recordant la força de la joventut. «Aquella camisa era tan seva, potser pervinent del pare, o dels avis, que no podia abandonar-la, perquè era part integrant de la seva mateixa existència» (Morant 1976: 115).

A la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el fill d’un cap de colla, l’any 1971, va ser batejat per l’Església vestit de casteller. Com veurem amb la comunió i amb la mort, el fet d’anar vestit de casteller demostra el valor que es dona a la camisa, als colors. Hi ha sentiments i emo­cions fortament lligats a l’uniforme casteller i per a alguns castellers dur posada la camisa en moments rellevants de la vida és tota una declaració del que per a ells és valuós: ser casteller dins i fora de la plaça.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls, en el marc de la seva festa anual, fa entrega dels carnets de soci als nadons, fills i filles dels castellers, que neixen durant l’any. És una presentació en societat, en aquest cas a la comunitat que és la colla castellera, un acte que és tot un bateig, amb l’arribada («immersió») de nous castellers. Un dels castellers defineix la celebració com un acte de benvinguda, simbòlic i emotiu «de generació en generació». Durant cinc anys els petits tenen la quota de soci gratuïta. Als nadons, a banda del carnet, també els entreguen un llibre sobre castells, on figura el nom de l’infant i la data d’entrega. A la revista de la colla es publiquen les fotos dels nounats, molts dels quals vestits de castellers.

Els Castellers de Vilafranca cada any, el 28 d’agost a la tarda, en vigílies de la diada de Sant Fèlix, celebren el tradicional Bateig Casteller per als fills de castellers nascuts entre una festa major i la següent. Al local social de la colla, ubicat a Cal Figarot, hi acudeixen els diversos nadons amb les seves famílies, i en un acte se’ls fa entrega de la camisa castellera. Són cridats un per un, i al moment d’entregar-los la camisa, acompanyats pels seus padrins castellers, se’ls fa una foto. Com recullen al seu web, «els més menuts rebran un simbòlic “bateig” on se’ls farà entrega d’una camisa de mans dels membres més representatius dels Castellers de Vilafranca». La mateixa colla considera que el bateig casteller «simbolitza el creixement i renovació de la colla i la solidaritat entre generacions». Una hora abans del bateig casteller, al mateix local, es fa el berenar de veterans, que aplega els més grans de la colla. En una mateixa tarda, s’expressa el reconeixement de la colla pels que porten més temps a la colla i pels que tot just han entrat.

La Colla Joves Xiquets de Valls, en el seu protocol, preveu les accions a dur a terme en el cas que un membre de la colla sigui pare o mare. Fixa que la colla es compromet a fer arribar un obsequi i a publicar una foto del nadó a la secció de nounats de la revista Foc Nou de la colla, sempre que els pares ho sol·licitin. Aquests últims anys la colla regala una peça artesanal que recorda una estructura castellera feta amb materials reciclats o un peluix vermell. També s’acostuma a regalar una samarreta de la colla. El 2018 la Joves de Valls es va estrenar organitzant la festa de benvinguda dels muixerillos de l’any, celebració que han anomenat Bateig Vermell.

És força habitual en les colles que editen revistes en paper o digitals publicar la foto i el nom dels nadons, sols o amb els pares, ja sigui vestits de castellers o no.

Els Castellers de Berga, amb motiu dels naixements, «fem pilars als fills dels castellers. Un parell de pilars els hem fet al mateix aparcament de l’Hospital Sant Bernabé de Berga, on donava el balcó o la finestra del nouvingut. En altres ocasions, anem davant del domicili de la família al cap de pocs dies o setmanes del naixement».

En altres colles castelleres són el cap de colla i el president els encarregats de visitar els pares i l’infant a l’hospital o a casa per fer-los lliurament d’un obsequi. També hi ha colles que els fan un regal quan els pares porten el fill per primera vegada a l’assaig.

Els Castellers de Caldes de Montbui obsequien els pares amb un ram de flors; el lliura algun membre de junta o algun casteller proper a la família. Els Esperxats de l’Estany entreguen als nounats una samarreta i un pastís de bolquers. Pel que fa als Castellers de Sant Vicenç dels Horts (que tenen el sobrenom de carallots), «quan tenim un nadó a la colla se li regala la camisa carallota». La Colla Jove de l’Hospitalet acostuma a lliurar una camisa petita al nounat, i igualment els Xics de Granollers «entreguem una camisa castellera de la mida del nadó». Els Minyons de l’Arboç regalen «al nadó una camisa, la hi portem a casa o s’entrega a l’assaig, i es fan fotos amb el president i el cap de colla. I més recentment, en el moment de donar la camisa al nadó, si l’avi del petit és casteller, és qui fa el lliurament a la seva filla o jove, davant de la colla. Entreguem el més valuós que té la colla: la camisa». Els Minyons de l’Arboç també fan algun detallet per a la mare, com pot ser un pastís de llaminadures, un polo de la colla, etc. La Colla Castellera Jove de Barcelona «no tenim cap mena de deferència especial per a fills de castellers: entenem els nous castellers com a qualsevol persona que s’inscriu a la colla». Finalment, els Castellers de Sants, al sopar de final de temporada, fan entrega de tabals als fills dels borinots actius nascuts al llarg de l’any.

Comunions

En relació a les comunions de la canalla castellera, el diari La Vanguardia recollia aquesta notícia: «El pasado viernes, festividad de Sant Esteve, Carles y Raúl “enxaneta” y “aixecador” de la “colla” (“Castellers d’Altafulla”) e hijos del alcalde de Altafulla, Joan Pijoan, celebraron su primera comunión en el monasterio de Poblet, ataviados con su típica indumentaria “castellera”» (La Vanguardia, 28 de desembre del 1980). Res de vestits de mariners ni uniformes militars; ells vestien de castellers. No sabem si altres infants han fet la comunió vestits de castellers, però la veritat és que sembla un fet excepcional.

Quan un dels petits castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls fa la comunió, la colla li paga el vestit, i en publica la foto a la revista de la colla.

Casament de membres de la colla

«Aquell pilar no l’oblidaré mai, em vaig emocionar.

Vaig ser el nuvi i el casteller més feliç del món.»

Joan, membre dels Castellers de la Vila de Gràcia

Un casament, sigui per l’Església o pel civil, és un ritual de pas molt celebrat. A banda de la cerimònia, no hi falten el banquet ni tampoc les sorpreses. És un moment de trobada de familiars i amics per festejar la unió. En el cas dels castellers, tenen un plus: la parella en què un o tots dos són d’una colla castellera tenen el privilegi que, a la sortida de la cerimònia o del lloc on es fa el banquet, se’ls pot homenatjar amb un pilar, i convidar-los a formar-ne part. El pilar el duen a terme els mateixos convidats castellers que hi pugui haver, però, en cas que hi hagi pocs convidats castellers o que no hi hagi canalla, la colla els en facilita. Els nuvis compensen l’esforç que han fet aquests castellers per a ells tot oferint un detall a la canalla. Alguna colla estableix límits de distància per anar a fer pilars als casaments. Raquel Sans explica que «també hi ha casaments en què el pastís nupcial entra a ritme de gralla i timbal» (Sans 2018: 85).

La Colla Jove de l’Hospitalet té consensuat que «per als casaments sempre que es pot es fa un pilar i un passadís amb mocadors». Els Castellers de Sabadell «solem fer un pilar després de la cerimònia en casaments de membres de la colla, quan aquests ho fan saber i conviden la colla a un vermut. També fem pilars i/o castells en casaments forans quan ens ho demanen i amb una donació econòmica per a les despeses de la colla». La Colla Jove de Barcelona també actua als casaments de gent externa que els lloga; per exemple, en algun casament que s’ha fet al recinte modernista de Sant Pau a Barcelona.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls, com a colla, no participa als casaments: «el pilar d’homenatge l’organitzen els amics castellers de la parella que es casa, i ells mateixos munten un pilar i lliguen que hi hagi dos grallers i canalla per fer-lo; s’acostuma a fer un pilar de 5 (si es pot, amb algun familiar dels nuvis) i un pilar de 4, en el qual es convida el nuvi a participar-hi».

Els Castellers de Berga consideren que fa de mal decidir si es va al casament d’un casteller o no. La Colla Joves Xiquets de Valls preveu en el seu protocol les accions que duran a terme en el cas de casament d’un dels seus membres: «L’acció es realitzarà sempre que la colla en sigui coneixedora amb temps suficient per organitzar-ho. A més, cal que l’entorn aconsegueixi pinya suficient i un acord amb els grallers. La colla es compromet a portar al lloc concretat quatre components (com a mínim) per poder fer l’estructura d’un pilar i a determinar una contraprestació econòmica segons el cas.» Als casaments de castellers actius de la Colla Joves s’acostuma a fer un pilar sempre que no coincideixi amb cap diada castellera.

Els Castellers de Barcelona participen fent un pilar als casaments dels seus castellers, tot convidant el nuvi o la núvia a anar al tronc, si volen. La parella els ho agraeix convidant-los a un pica-pica. Aquests pilars de casament deixen molt bon record entre els castellers: la colla es fa estimar més. Com a anècdota, expliquen que «una vegada un casteller, emprenyat per alguna decisió tècnica de la colla, va començar a expressar en veu alta la seva queixa, però de seguida es va transformar en recordar que és aquesta colla la que li va fer un pilar el dia que es va casar: “No em puc enfadar amb la colla que em va fer costat en el dia més feliç de la meva vida!”».

El llibre Pas a pas, pis a pis: Capgrossos de Mataró: 1996-2005 recull el debat dels Capgrossos de Mataró quan l’any 1996 es valorava si la colla havia de fer o no pilars als casaments: «La proposta de realitzar alguns pilars en el casament d’un company casteller desembocava en una densa discussió sobre la conveniència o no de la participació de la colla en actes que no fossin estrictament castellers, i que es va resoldre amb la lliure participació dels castellers, convocats a l’assaig, però participant a títol personal i vestits de carrer, per tal de no comprometre ningú en aquestes celebracions de caràcter privat. Una actitud que es va mantenir en altres ocasions per evitar discrepàncies per motius ideològics (com l’alçament de pilars dins la Botifarrada a la Hispanitat) o simplement pel fet de no poder assegurar un nombre de camises per representar la colla d’una forma prou digna (com la participació en les jornades d’Intermón-Oxfam o la rebuda de la Flama del Canigó)» (Canals et alii 2006: 33-35).

Sobre casaments de castellers, en la bibliografia consul­tada hi ha algunes curiositats: «Així hom explica que un casteller d’una de les colles que es va enamorar de la filla d’un casteller de l’altra colla competidora, el pare negués per al pretendent la mà de la seva filla si, prèviament, no engruixia les files de la seva colla» (Morant 1976: 115). Probablement, Morant es refereix a Pau Plana Vallvé, Pau del Ganxo, de la Colla Nova de l’Escolà —i cunyat de Ramon Tondo, Gravat de Rabassó—, que s’enamorà de Rosa Tondo Dilla, filla d’Isidre de Rabassó (cap de la Colla Vella de Valls). Li van posar dues condicions per casar-s’hi: deixar la seva colla i passar a la Vella, i fer el 4 de 8; val a dir que totes dues les va complir (Brotons 2014: 88).

Hi ha nombroses parelles que s’han fet dins de la mateixa colla, també parelles on cadascú és d’una colla diferent, i altres en què sols un dels dos pertany a una colla castellera. A Valls, en el cas d’un casament en què un dels nuvis és de la Colla Joves i l’altre de la Colla Vella, les dues colles, al sortir de l’església, del jutjat o de l’ajuntament, els ofereixen dos pilars alhora, un de cada colla.

Francesc Piñas Brucart explica que, a la sortida del seu casament amb Pepita Barrabeig, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va aixecar dos pilars de 4. Era el 1969, i fou un dels primers casaments on s’aixecaven pilars. Com a anècdota, recorda que, davant de la dificultat de tenir grallers, van optar per fer els pilars amb la música d’un casset.

Món casteller, de Pere Català i Roca, recull diverses referències a casaments de castellers (Català 1981: 622):

Una de les notes simpàtiques acostuma a tenir efecte quan un membre de la colla celebra noces. Pràcticament, totes les colles respectives ofereixen als contraents l’expressió castellera. […] Observem que en el casament del «casteller i rabassó» vilafranquí Joan Perelló, l’abril del 76, li foren dedicats castells, i que en contraure matrimoni, el setembre del 77, els esposos Joan Gala i Esperança Jordà […] l’avís d’actua­ció dels «Castellers de Barcelona» deia: «Aquesta actua­ció serà amb motiu del casament del nostre company Joan Gala. Els castellers tenim la nostra manera de fer festa i de participar en la joia dels companys. Siguem-hi tots. Ell ens ho va demanar i hi anirem amb molt de gust, igualment com a tots els casaments dels companys que ens ho vagin dient i ho vulguin.» I així, és fàcil de comprendre que diversos castellers de la colla barcelonina han tingut l’escalf de l’amistat castellera en els seus respectius casoris: «el Miquel», «l’Antoni Santmartí», «el Pere Rovira», etc. No té res d’estrany que en el castell dedicat als nuvis pugi algun parent (com retenim ocorregué el 1976, en participar els germans Batet en un «dos de sis» i fer-ho, després, l’Àngel Batet, pare del nuvi, en un «pilar de cinc»; per, finalment, pare i fill trobar-se en un mateix «pilar de quatre»). L’escaiença de muntar al castell el propi nuvi, prou que l’apreciem en diversos casos. Així, quan es casà el cronista casteller Josep M. Rodon i Barrufet, net del «Blanco», «la Colla Joves, com a obsequi, va estar present al Restaurant Masia Vallenca, on se celebrava el banquet nupcial i va fer-li un dos de sis i un pilar de cinc; en aquest dos de sis, va pujar-hi, a segons, el mateix nuvi, que va ser ovacionat i felicitat per tothom» (Joventut de l’Alt Camp, 1 d’agost 1981).

En celebracions de bodes de plata i d’or, la colla també pot regalar a la parella un pilar. Són, però, casos molt més excepcionals, i s’acostumen a produir més en colles petites.

 

Obertura d’un negoci

Els Castellers de Barcelona expliquen que, quan un dels seus castellers obre un negoci, una botiga o un altre establiment, si ho demana, la colla participa en la festa d’inauguració amb un pilar de celebració. En d’altres colles passa el mateix: si el casteller ho sol·licita, rep el suport de la colla i aconsegueix que sigui una inauguració més lluïda, tot posant de relleu la identitat castellera dels impulsors del negoci. És un reconeixement. Ara, a diferència d’anys enrere, mostrar la identitat castellera i pertinença a una colla és un orgull que s’exhibeix sempre que es pot, ben al contrari d’antany, quan fer castells podia estar mal vist i associat a gent de classe baixa i necessitada.

Celebracions d’aniversaris. Fites professionals.

Quan els castellers celebren l’aniversari, poden fer partícips de la celebració els altres membres de la colla. Celebrar el sant amb la colla és un fet menys habitual. En algunes colles, la persona que fa anys el dia de l’assaig paga un barril de cervesa per als companys. També hi ha colles que per a aquestes celebracions fan pujar la persona a un castell de l’assaig. És el cas dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, que fan el pilar d’aniversari, i també dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts: «El dia de l’aniversari, o durant aquella setmana, a l’assaig es fa un pilar on l’homenatjat/da puja i se li canta l’Aniversari feliç.» Els Castellers de Montcada i Reixac celebren a l’assaig els aniversaris: els castellers que fan anys fan de segon en un pilar. Hi ha colles, com els Esperxats de l’Estany, que quan és l’aniversari de la canalla els solen fer algun detall. A la Colla Jove de l’Hospitalet, pels aniversaris, «com a molt es fa un pilar de 3 net a l’assaig mentre tothom canta». A la Colla Joves Xiquets de Valls, «els castellers acostumen a pagar un barril de cervesa al final de l’assaig per a tota la colla quan ha estat el seu aniversari». La Colla Vella dels Xiquets de Valls expliquen que només celebren l’aniversari dels seus castellers quan estan de viatge; aleshores, des de la colla, se’ls prepara un pastís o algun detall per celebrar-ho.

També és destacable el fet que quan un casteller arriba a tenir un càrrec polític o aconsegueix un èxit professional important ho pot celebrar tot compartint-lo amb la colla, en algun dels assajos.

Traspàs de castellers. Funerals. Senyals de dol.

«Doneu-li al cel entrada,

[…] que puja castell amunt.

L’empenyem tots a conjunt,

amb els precs i la mirada».

Rafel Morlà

De tots els rituals de pas del món casteller, sens dubte el comiat d’un casteller és el més emotiu i impactant. Fer pinya pren un sentit important en el moment d’acomiadar un company de colla. Fer pinya amb la família, donar-los suport i caliu, és quelcom molt valuós. Els familiars remarquen com l’acompanyament de la colla, i en especial dels castellers més propers, els dona força. També en alguns casos la colla, a banda de suport emocional, ha ofert suport econòmic a la família. La participació de la colla en el funeral d’un casteller és un fet tan antic com la mateixa existència de les colles castelleres.

La rivalitat entre colles es deixa de banda en els moments de pèrdua, i les colles mostren les seves condolences i el seu suport. «Malgrat les diferències i les rivalitats entre colles, la germanor castellera és un fet que existeix […] quan s’ha produït la mort d’un casteller. Ningú no ha fallat per acompanyar-lo en el seu darrer viatge, tots han volgut fer pinya al costat d’aquell que ens deixava, fos de la colla que fos» (Català 1981: 603). Amb colles rivals, s’ha pogut veure castellers fent pinya junts en un pilar de dol: «El món casteller, amb tota la seva intensitat, passió i adrenalina, sap donar lliçons de comunió i pinya quan toca» (Terraza 2017).

Els protocols fixats volen evitar que es facin diferències entre castellers i que ningú s’enfadi. Quan el difunt és un president o expresident, un cap de colla o un excap, o un casteller significat, tot és més institucional. Hi ha colles que tan sols preveuen accions en aquests casos. Els protocols estableixen on es fan els pilars de dol i altres qüestions que poden plantejar dubtes. La colla notifica el traspàs d’un dels seus castellers, sempre que la família ho autoritzi, a través dels sistemes de comunicació intern (correu electrònic i grups de WhatsApp) i també per les xarxes socials. Els castellers i les altres colles donen el condol i comparteixen la notícia. També, pels mateixos mitjans, es notifica el lloc i hora del funeral.

Les accions, en cas de mort d’un membre de la colla, varien segons el costum i el protocol establert per les diverses colles. La Colla Castellera Esperxats de l’Estany estableix el següent en el seu protocol de dol: «1. Es comunica a la colla mitjançant correu electrònic i a l’assaig. 2. La junta directiva s’arriba al tanatori per donar el condol als familiars. Així mateix, se’ls fa arribar una carta de condol. 3. Assisteix a l’enterrament la junta directiva i tècnica en representació de l’entitat i tots els membres de la colla que ho desitgin. 4. S’encarrega un centre de flors amb el nom “Colla Castellera Esperxats de l’Estany”. 5. Es realitzarà un pilar de dol a la sortida de l’enterrament amb la vestimenta d’actuació, sempre que es garanteixi la seguretat d’aquest. 6. Es realitzarà un pilar de dol a la primera actuació posterior a l’enterrament. El pilar de dol es farà a la ronda de pilars d’entrada. El pilar de dol és un pilar de quatre que es realitza sense la música de les gralles; aquestes sonaran únicament al principi de pujar la terça i al finalitzar el pilar. La colla encara no ha patit la pèrdua de cap casteller.»

Els Castellers de Barcelona comuniquen el traspàs d’un component «a través del correu electrònic, amb l’horari i lloc del funeral. Es fa un pilar de quatre al funeral, vestits de castellers, al tanatori, amb els grallers que sols toquen el toc de castells al principi, durant l’aleta i al final; és tot molt solemne. En la diada posterior al traspàs, se sol homenatjar el finat tot fent un pilar de dol a plaça».

La Colla Vella dels Xiquets de Valls estableix que «si es mor un actual o antic president o cap de colla, s’anirà al funeral amb camisa de casteller i es farà un pilar de dol; també es portarà a espatlles el fèretre fins al cementiri». Puntualitzen que també depèn del tipus de mort i de la voluntat de la família. A la resta de castellers, se’ls fa un ram de flors i es publica una esquela al diari i un òbit a la revista de la colla.

En cas de mort d’un familiar d’un casteller, la colla també estableix actuacions concretes. Per exemple, la Colla Castellera Esperxats de l’Estany estableix que «en cas de mort d’un familiar directe d’un membre de la colla, entenent com a familiar directe progenitors, germans, parella, fills i cunyats: 1. Es comunica a la colla després de l’assaig. 2. La junta directiva fa arribar una carta de condol als familiars afectats i al membre de la colla. 3. Es farà un pilar de dol a la primera actuació que es realitzi després de l’enterrament. El pilar de dol s’efectuarà a la ronda de pilar d’entrada. En cas de mort d’un familiar no directe d’un membre de la colla, la junta directiva fa arribar una carta de condol al membre de la colla afectat». En el cas dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts, en cas de defunció de familiars de primer grau dels castellers, es fa arribar un ram al tanatori i s’assisteix al funeral.

El pilar de dol és l’acció més emotiva del comiat d’un casteller: és un pilar d’homenatge, una manera de retre honors al difunt. De pilars de dol, a banda dels que es fan pel traspàs dels castellers de la colla, també se’n fan en cas de la defunció de persones significatives de la població, amb motiu de morts violentes, mort de castellers d’altres colles per accidents castellers, defunció de castellers de colles padrines i fillols, etc. Els pilars de dol es poden fer al mateix funeral, a plaça o a l’assaig. En alguns dels pilars, l’enxaneta, un cop carregat el pilar, envia un petó al cel o amb el dit assenyala amunt, gestos especialment emotius. Castellers que han fet pilars de dol diuen que l’emoció és tanta que ells mateixos també han plorat fent-lo. Les gralles, com a senyal de dol, acostumen a tocar sols a l’entrada i sortida del pilar. Des de la Colla Vella dels Xiquets de Valls expliquen que no tenen un protocol en relació al toc de gralla per al pilar de dol; antigament es tocava el toc sencer, actualment es deixa de tocar un cop feta l’aleta.

La Colla Jove de l’Hospitalet, «per a les defuncions, envia una corona de flors al tanatori i si es pot es fa un pilar només per als membres de la colla; als familiars directes dels castellers de la colla normalment s’envia una corona de flors». Els Castellers de Sabadell, pels comiats dels castellers, «fem un pilar de dol (sense el toc sencer de gralles ni tabals) després de la cerimònia o a la propera actuació que fa la colla».

La Colla Joves Xiquets de Valls té establert un protocol per als enterraments, amb les accions a dur a terme en el cas de defunció d’un casteller: «El protocol pretén regular les accions mínimes que es realitzaran. En qualsevol cas, si es considera oportú i hi ha un grup de voluntaris de la colla per realitzar alguna acció més, tindrà tot el suport de la colla.» Algunes de les accions previstes només es realitzen amb el consentiment de la família. «Les diferents accions es realitzaran sempre que la colla sigui coneixedora del fet luctuós oficialment a través de l’entorn del company traspassat. La colla es compromet a la comunicació del traspàs a través de correu electrònic i de les xarxes socials. La colla es compromet (sempre que sigui possible la seva organització) a fer una ofrena floral, a deixar la senyera a mitja asta amb un crespó negre i a fer un pilar de comiat de quatre a la sortida de l’enterrament, amb l’acompanyament del toc d’enterrament per part de les gralles. En el cas que sigui el president o el cap de colla i l’enterrament es faci a Valls, a Sant Joan o al Lledó, es portaria a les espatlles el fèretre fins al monument dels castells. Si es tracta d’un expresident o d’un excap de colla (o els actuals), es realitzarà un pilar dins de l’església i es diran unes paraules. A la sortida, s’acompanyarà el fèretre a les espatlles fins a la porta de l’església, on es realitzarà un altre pilar.»

La Colla Castellera Jove de Barcelona va acordar que «serà decisió de la junta directiva la realització de pilars de dol en cas de defunció d’un membre actiu de la colla. […] En el cas de defuncions de membres de la colla que hagin assistit a algun acte de la colla en els últims dos anys, la junta directiva es posarà en contacte amb la seva família per saber si és desig d’aquesta fer partícip la colla del succeït. En cap cas no s’informarà la resta de la colla sense el vistiplau de la família». Els Xicots de Vilafranca comenten: «El grau d’activitat en aquest cas el marca molt la personalitat del difunt; la colla s’implica molt en l’àmbit personal, a més de l’oficial.» Els Minyons de l’Arboç tenen previst fer «una corona de flors si el difunt és o ha estat president o cap de colla, i un ram de flors si és un casteller. Si el difunt és de fora de l’Arboç i és factible, igualment s’anirà al funeral a fer un pilar. Al pilar de dol hi ha toc de gralla al començar, fa toc primer i silenci; quan acaba el pilar, toca una mica la gralla i torna a haver-hi silenci».

La participació de les colles, en general, depèn de la implicació que el casteller tenia amb la colla, i també del fet de si havia tingut algun càrrec. La mort d’un casteller jove sempre mobilitza més persones de la colla; també en les morts ocasionades per accidents castellers siguin de la colla que siguin. Hi ha morts que, a causa del gran impacte que tenen, provoquen que tot el món casteller tingui un record per al finat, que se suspenguin actuacions i que a totes les places on hi hagi actuació, immediatament després, s’encetin amb un pilar de dol.

Als tanatoris i als funerals dels castellers podem veure camises, mocadors i faixes posats sobre el fèretre, el domàs de la colla i també alguna foto del difunt vestit de casteller, i en algun cas la motxilla amb el nom del casteller a tocar de la caixa. En comptades ocasions, els locals de les colles castelleres han acollit alguna vetlla de difunts. Aquest va ser el cas de Rafael Banderas, cap de colla de la Vella que el 1998 va morir de forma sobtada. La capella ardent es va instal·lar al local de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La colla participa de les vetlles de difunts, abans als domicilis i actualment als tanatoris. És un no parar d’entrar i sortir de castellers per acompanyar la família i els amics. A Valls, fa anys, la Colla Vella havia anat a buscar fèretres al grup de cases de la colla, situat als afores de Valls, i a espatlles i en comitiva, tots uniformats, els portaven fins a l’església.

Les cerimònies civils, que són més personalitzades, permeten introduir elements que en una cerimònia religiosa no tindrien cabuda: en el comiat de castellers podem veure el cap de colla o president col·locant el mocador o domàs sobre el fèretre, projecció d’imatges del difunt en actuacions castelleres, el so de les gralles, lectures i parlaments de castellers, etc. La cerimònia se centra en la condició de casteller del difunt.

Algunes colles publiquen una esquela a la premsa local o comarcal. A la pàgina web de la colla i als perfils de les xarxes socials també solen posar un crespó negre. Als locals, també, es fa visible el dol. Per exemple, la Colla Joves Xiquets de Valls, quan mor un component de la colla, sigui o no actiu, tenen penjada la bandera catalana amb crespó negre a la façana i a la següent actuació els castellers de la colla porten braçalet negre. Els castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Nois de la Torre també porten un braçalet negre en l’actuació posterior a la defunció.

Al Pont d’Armentera, el 25 de desembre del 2017, a l’enterrament d’Àngel Solé, casteller de la Colla Joves Xiquets de Valls, un dels castellers deia: «Quan un dels nostres se’n va, hi som tots.» A la sortida de l’església, es va fer el pilar de dol, un dels moments més emotius del comiat, com també ho va ser quan l’enxaneta, després del pilar, va abraçar els familiars: «Sembla que vulgui encomanar-los el seu coratge», deia el casteller amb qui vaig parlar. També en aquest enterrament els companys castellers van portar a espatlles el fèretre, des de l’església fins al cementiri; darrere hi anava la família i després tot el poble, amb els amics i coneguts de l’Àngel. Un comiat multitudinari, un comiat difícil.

Hi ha castellers que en les seves últimes voluntats demanen ser enterrats o cremats vestits de castellers. A Valls, són diversos els castellers que ho demanen i la voluntat dels quals, arribat el moment, es respecta. Joan Julivert i Nin, conegut com a Jan Julivert, va ser cap de colla dels Nens del Vendrell, i, al morir, el mes de novembre del 1972, va ser «amortallat amb l’abillament de la colla» (Morant 1976: 129). Un altre exemple és el d’un casteller de Vilafranca: «Ens explica Lluís Solsona que un bon casteller vilafranquí, el Ton Maó, finat pels anys seixanta, va voler que junt amb ell fos enterrat el seu mocador casteller» (Català 1981: 625). L’històric casteller dels Nois de la Torre Jaume Cañellas, l’abril del 2018, va ser enterrat vestit de casteller. També Francesc Vidal, dels Castellers de Barcelona, traspassat el 1981: «Sàpigues que els companys volgueren portar-te sobre les seves espatlles i dedicar-te, primer, un parell de pilars de quatre i, després, un pilar de cinc. Del que estic ben segur és que et deuries alegrar i molt, en saber la decisió dels teus pares que, en el moment de deixar-nos, portessis el vestit casteller» (Català 1981: 624-625).

A tall d’exemple, transcrivim tres cròniques de tres funerals, on es detalla la participació de la colla. A Món casteller (vol. II), de Pere Català i Roca, es recullen diverses referències sobre la defunció de reconeguts castellers i sobre els honors que la colla fa durant el seu comiat. També s’hi recullen algunes glosses i poemes dedicats als castellers traspassats, tot lloant el seu coratge i valentia.

El Blanco [Ramon Barrufet] morí el 3 de novembre del 1949 a l’edat de 67 anys […] L’enterrament va constituir una impressionant manifestació de sentiment i un exponent clar de com s’estimava la tasca que el finit havia desenvolupat en vida, per al prestigi i la fama dels Xiquets de Valls, pels quals sentia una il·lu­­sió, i fins i tot, obsessió enorme. Precedien el fèretre, que fou portat a l’esquena per diversos castellers de la Colla La Muixerra (o Joves Xiquets de Valls), de la que era cap el traspassat. Al voltant de la capsa, portant atxes, formaven altres castellers. Tres d’aquests petits portaven una corona del Patronat dels Xiquets de Valls i de la Colla, i d’altres de l’Arboç eren portadors d’altra corona, amb dedicatòria dels castellers d’aquest municipi […] Al cap de dol familiar anava el seu fill […]. Seguia després la Colla La Muixerra amb la camisa encarnada (vermella) i amb un llaç negre; una nodrida representació de la Colla Vella amb els seus dirigents al capdavant; representants dels Nens del Vendrell i un nombre extraordinari, com poques vegades vist, de vallencs i comarcans. El pas del seguici fúnebre fou presenciat també per molta gent. En arribar al cementiri, i davant la porta, la Muixerra va oferir el seu pòstum homenatge al que havia estat la seva ànima i director, aixecant enmig d’un silenci impres­sionant un esvelt i ferm pilar de cinc, deixant caure l’enxaneta, coronat ja el pilar, sobre el fèretre unes flors, blanques i encarnades, colors de la colla i de la ciutat, resultant l’acte d’una emotivitat suma. Molts no van poder contenir les seves llàgrimes (Climent 2003: 5).

La Fura, informatiu de l’Alt i Baix Penedès i Garraf, recollia el 19 de setembre del 2011 el comiat de Ramon Rovira, casteller arbocenc: «Emotiu comiat al casteller dels Minyons Ramon Rovira (74 anys) que va morir […] com a conseqüència d’un accident patit fent pinya en un castell. Al funeral […] s’hi van aplegar una vintena de colles castelleres, que en acabar el ritual religiós van aixecar pilars de quatre de dol. […] De mica en mica van anar arribant les colles, que van acollir l’arribada del fèretre al temple amb una forta ovació. Portaven el fèretre a collibè sis membres dels Minyons, tots de l’equip de mans altes, del qual formava part Rovira. Al matí, tota la colla ja havia baixat en “processó” per portar-li una corona de flors al tanatori. Durant el funeral, hi va haver parlaments dels Minyons, la família, el toc dels castells a càrrec dels grallers i, a la sortida, nova ovació i pilars de les colles.» Al tanatori hi havia el ram de la colla, una foto del Ramon vestit de casteller i el domàs dels Minyons de l’Arboç damunt el fèretre. El domàs posteriorment fou entregat a la família.

D’altra banda, Pere Català recull aquest altre testimoni (1981: 621):

El cronista «Crossa» informa, al diari barceloní «el Correo Catalán» sobre «el emocionante acto del entie­rro del gran casteller “el Ros del Xamalí” [Joan Pena Gavaldà, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls], el cual constituyó una impresionante manifestación de duelo, de “germanor” y de solidaridad castellera. Al mismo asistieron representaciones de prácticamente todas las colles —ataviadas con sus camisas propias— y el cortejo fúnebre iba precedido de “les gralles” con su impresionante “toc de processó”; le fue impuesta la medalla de “Xiquet de Valls Honorari” en su categoría de oro a título póstumo por el alcalde de la capital del Alt Camp, mientras las “gralles” tocaban el “toc de castell” y finalmente, antes de su definitiva sepultura, la Colla Vella dels Xiquets de Valls —su colla— levantó un “pilar de cinc” de cuyo enxaneta salieron simbólicas flores en postrero homenaje».

A banda dels senyals de dol d’una colla, els castellers individualment també poden tenir els seus. Hi ha castellers que, davant de la pèrdua d’amics o familiars de la colla, s’han cosit crespons negres a la camisa castellera, que porten durant un temps o ja per sempre.

Hi ha camises de castellers històrics que són portades per castellers de la seva família o castellers amics de la colla. Portar la camisa d’un determinat casteller és tot un honor. La camisa passa a ser una peça sagrada i venerada. Igualment, en el cas de les faixes. A Valls, s’explica un cas semblant amb la faixa del Ros de Xamalí, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls: al morir, la faixa va ser guardada per la família com una icona. Temps després, un casteller de la colla la va demanar per fer un homenatge al Ros, la família la hi va cedir i la va utilitzar per pujar als castells. Posteriorment, va passar a un altre casteller de la colla, que també la feia servir per fer castells.

L’assaig posterior a la defunció d’un casteller, la colla l’aprofita per recordar-lo; hi ha colles que guarden un minut de silenci i altres que, en alguna ocasió, han projectat imatges del casteller difunt.

A Valls, el 2013, quan es treballava el projecte del Museu Casteller de Catalunya, entre les idees possibles es va plantejar disposar d’un espai per dipositar les cendres de castellers difunts. La proposta solament va quedar en una idea i no va prosperar, però anava en la línia dels espais memorials que han projectat alguns camps de futbol.

Com a curiositat, cal mencionar que el web racocatala.cat va fer el 2006 una enquesta als lectors en què preguntava «Quina acció/espectacle t’agradaria que es fes al teu enterrament?», i la resposta més votada va ser «Castells».

Record als castellers difunts

Des del 1990, al cementiri de Valls, cada any, a les 10 del matí del dia de Tots Sants, la Colla Vella dels Xiquets de Valls ret homenatge i record als castellers difunts de la colla. Es fa una ofrena floral i s’aixequen dos pilars de cinc, un davant de la sepultura i l’altre davant de la capella que té la colla. «Amb aquests pilars volem recordar tots aquells castellers, familiars i amics de la Colla Vella que ens han deixat aquest any i els que fa temps que ja no estan entre nosaltres, però que romanen sempre presents en la nostra memòria» (web de la Colla Vella dels Xiquets de Valls). Membres de la colla expliquen que en aquestes sepultures s’hi enterren els castellers que ho demanen. Temps enrere, la seva funció era acollir els castellers difunts que no tenien sepultura: «Alguns eren persones amb menys recursos, vinguts de fora i no podien pagar una sepultura», però amb el temps s’ha convertit en una elecció, i hi ha castellers que tenen sepultures familiars i prefereixen ser enterrats amb la colla.

L’origen d’una de les sepultures s’explica així: «Quan, un dia, morí de desgràcia un home que feia pinya en una exhibició de castells a Reus, l’esposa de Joan Duran Pinyes, de ca “Madanya”, cedí la sepultura de la seva família per enterrar-lo. Més endavant, la mateixa senyora deixà la sepultura, al cementiri de Valls, en propietat a la colla “Vella”. Així és com aquesta colla pot enterrar els seus castellers, si la família ho desitja, en sepultura pròpia» (Català 1981: 601).

Amb motiu de la inauguració del primer local de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el 1979, el president del moment, Josep M. Domènech, va tenir la idea de fer un quadre amb el nom de tots els castellers difunts de la colla, amb els noms escrits de memòria. El quadre es guarda al local de la colla.

A l’Hospitalet de Llobregat, la Colla Jove de l’Hospitalet, des del 2016, fa anualment un pilar de dol per recordar els castellers traspassats, amics i família de la colla. En un inici, el pilar es feia a l’interior de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, per la festivitat de Santa Eulàlia. Posteriorment, per discrepàncies d’alguns membres de la colla que veien convenient no lligar-lo a la cerimònia religiosa, es va passar a l’octubre, coincidint amb l’aniversari de la colla. Des del 2018 el pilar es torna a fer al febrer, per Santa Eulàlia. Concretament, se’n fan dos: un de festa a l’interior de l’església, i un de dol a l’exterior; el toc de castells sona a l’entrada, en el moment de l’aleta i a la sortida.

Els Nois de la Torre, cada any, per Tots Sants, reten homenatge a David Sánchez, que va ser enxaneta de la colla castellera torrenca i va morir, el 1983, com a conseqüència d’una caiguda en un castell. Al cementiri, la colla fa una ofrena floral: «Primer tenim com un espai a l’entrada, on alcem el primer pilar en memòria de tots els castellers que tenim al cementiri. Acte seguit anem on hi ha el David i li fem un pilar, i després a la resta de castellers als seus nínxols respectius. Després anem a l’església, on fan una missa per a nosaltres, dedicada a la colla; fem el pilar i després celebrem la Diada de Tots Sants.» Al casteller David Sánchez, a la primavera, la colla li dedica una diada anual específica. Abans d’iniciar aquesta diada, es fa un pilar al monument que hi ha a la biblioteca municipal.

Els Minyons de l’Arboç van reconvertir la Diada Ramon Rovira (celebrada durant cinc anys consecutius) en la Diada del Record; es fa cada any al setembre o octubre amb la finalitat de recordar el casteller mort el 2011. Al cementiri es realitza una ofrena de flors a la sepultura de Ramon Rovira, parlaments de la colla (i de la família, si pot assistir-hi) i un pilar de record. En l’acte també es recorden tots els castellers difunts de la colla. Posteriorment a la plaça de la Badalota hi ha l’actuació castellera en record i homenatge a Ramon Rovira.

Els Bordegassos de Vilanova i la Geltrú tenen publicada al seu web la llista de tots els castellers traspassats, amb els noms i renoms. En aquesta mateixa pàgina es fa esment que «fins a dos milers de persones han vestit la camisa de la colla en algun moment de la seva vida […] Molts d’aquests bordegassos ja no estan entre nosaltres. La colla vol retre homenatge a tots els seus integrants que ja han traspassat. Perquè segueixen vius a cadascuna de les nostres aletes, i perquè per sempre més seguiran sent bordegassos» (http://www.bordegassos.org/memorial.php).

A l’entrada del cementiri de Vilanova i la Geltrú hi ha el memorial als Bordegassos traspassats, inaugurat el 2012. Com s’explica al web, el memorial va ser «aixecat sobre una base de pedra seca, mètode de construcció típic del Garraf. Representa els valors que han fet possible que, al llarg de més de quatre dècades, un grup humà com el nostre tingui continuïtat. Ha estat realitzat per en Josep Antoni Masana Caelles, artista nascut a la nostra ciutat […]. Segons les paraules de l’artista mateix, “aixecar pedres en honor als desapareguts és una tradició molt antiga. Recordar les ànimes que no són presents físicament dona sentit a la pròpia existència. Força, equilibri, valor i seny són valors prou sòlids per definir l’activitat d’un col·lectiu tan i tan ferm; és amb el treball de tots plegats que s’aconsegueix el triomf. És amb aquestes pedres que volem homenatjar la vàlua de les persones que ens han transmès la seva saviesa, la seva força, el seu valor, el seu equilibri i el seu seny”». Una placa recorda els valors castellers, i un codi QR permet consultar el llistat dels bordegassos traspassats.

Al memorial s’hi fan ofrenes florals, sobretot per Tots Sants i en determinats aniversaris, i s’hi poden trobar dipositades camises castelleres, escrits i altres peces o objectes del món casteller.

Cicle de vida de la colla castellera

«Una colla, un poble, un sentiment.»

Himne de la Colla Jove de Castellers de Sitges

Els rituals de pas no només celebren els canvis individuals de les persones, sinó també els canvis en el si d’una associació, d’una entitat formada per un conjunt de persones. Un club, un equip, una colla, una confraria, etc. celebra els seus moments més importants: el naixement, amb la creació de l’associació; els aniversaris, el creixement; els èxits, i també la dissolució quan arriba el moment. La manera de celebrar els rituals de pas d’una colla castellera té molts elements en comú amb com se celebren els rituals dels castellers, amb especial incidència en aquells moments que marquen l’arribada, el naixement, el creixement i la mort d’una colla. Hi ha paral·lelismes amb rituals que fan altres associacions culturals, tot i que el món casteller està molt més ritualitzat que altres àmbits.

La colla transcendeix els seus castellers, té vida pròpia i és molt més que la suma dels seus membres. És una comunitat que es representa a si mateixa i que té personalitat per ella mateixa: una colla té caràcter, té personalitat, té vida, una vida que facilita la vida en comú dels castellers, convivència, imaginari col·lectiu, valors i dosis d’il·lusió i utopia, i té els seus mites, la seva èpica, els seus herois, les seves derrotes i, sobretot, les seves gestes i victòries. La vida d’una colla és plena d’història, una història que es fa amb els castellers i amb la població a la qual pertany. La funció dels rituals de pas és subratllar aquests moments importants i incorporar-los a la història de la colla.

El bateig de la colla castellera

«El bateig d’una colla castellera és un moment litúrgic carregat de simbolisme que durant anys ha servit per determinar el naixement d’una nova formació. Les noves colles s’unien per assajar i fer tallers, fins i tot realitzaven actuacions utilitzant camises blanques, però no era fins al moment de seu bateig quan es considerava que passava a formar part de la comunitat castellera d’una manera plena.» 

(Garcia 2014)

El dia del bateig és un dia esperat, un dia en què la colla es posa a prova i vol lluir al màxim. Abans del bateig, hi ha moltes hores per crear-la i formar-se. El dia del bateig és el dia en què la colla està preparada, i deixa de ser una colla en formació per passar a ser una colla de ple dret dins de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC): el bateig representa la incorporació i acceptació de la colla en el context del món casteller. El temps que passa des que una colla comença a caminar fins que és batejada depèn de molts factors, entre els quals disposar de prou gent, motivació i suport per poder caminar sola.

Cal remarcar, però, que no totes les colles han estat batejades ni tampoc totes tenen padrins. Ara bé, les que no en tenen són colles històriques i altres que foren creades abans de l’expansió del món casteller.

Crear un colla, impulsar-la i consolidar-la no és una tasca senzilla; cal implicació i, sobretot, castellers, una bona base. «Actualment una colla, que prèviament s’ha organitzat i ha realitzat els seus primers tallers o assaigs, contacta amb la CCCC perquè l’accepti com a colla en formació, segueix el camí tradicional de batejar-se i realitzar les seves primeres actuacions amb camisa i, un any després de ser considerada per la Coordinadora, s’avalua el seu estat i es decideix si passa a formar-ne part com a soci de ple dret o no […]. El dia del bateig d’una colla és el dia de l’estrena dels colors i l’escut, la primera oportunitat per vestir la camisa que identificarà la formació allà on vagi. Habitualment també és l’oportunitat de veure els primers castells, de sis pisos, de la nova colla castellera. Aquesta data serà recordada cada temporada amb la celebració de l’aniversari de l’entitat» (Garcia 2014).

El bateig és una celebració i un ritual de pas molt important per a la colla. És considerat la presentació oficial de la colla; s’anuncia amb cartells i es fa el màxim de difusió per tots els canals possibles.

A trets generals, el bateig consisteix en una actuació castellera de la colla novella, acompanyada de les colles padrines, en què planten castells ajudant-se els uns als altres (les pinyes són plenes de castellers de les tres colles). Com explicaven els Castellers de l’Adroc, el dia del bateig «cal superar un requisit mínim, el castell de sis pisos, com el 3 de 6 o el 4 de 6». A banda dels padrins, també poden participar-hi altres colles o castellers amics. «El bateig és el gran dia, el dia esperat i somniat. Hi ha nervis i hi ha por, però també molta il·lusió», explicava un membre dels Castellers de l’Adroc el dia del bateig de la colla. A partir del bateig, la colla ja podrà lluir i defensar la seva camisa.

El bateig de la colla castellera normalment es divideix en tres parts: l’actuació, els parlaments i lliurament de regals, i l’àpat compartit entre colles. La nova colla arriba en cercavila a una plaça important de la seva població, on l’esperen els padrins i el públic. És un dia de fotos i de molta expectació; cal fer una bona actuació i demostrar que han assolit un bon nivell. En poblacions on hi ha altres elements festius (gegants, bestiari, bastoners, trabucaires, etc.), també solen participar a la diada.

Un dels aspectes més destacats del bateig és l’estrena de camisa per part de la colla. És aquell dia, i no abans ni després, quan llueix per primera vegada la camisa que, a partir d’aleshores, la identificarà. En el cas del bateig dels Castellers de l’Adroc, una colla que es va començar a gestar el 2016, el bateig va començar amb un pilar de quatre amb camisa blanca; el pilar era previst per a la vigília del bateig, però es va anul·lar per pluja i es va fer a l’inici de la diada de bateig. Per al pilar de blanc els castellers portaven posades dues camises, una camisa blanca per fora i la nova de la colla per dins. Mentre el pilar s’anava descarregant, els castellers es treien la camisa blanca i quedaven vestits amb la nova camisa de la colla, una camisa de quadres de color lila i negre. Els Castellers de Sant Vicenç dels Horts, uns dels padrins, també havien fet el mateix pilar de camises blanques el dia del seu bateig.

Fins que no són batejades, les colles castelleres vesteixen de color blanc en les seves actuacions, i d’aquesta manera visibilitzen la seva condició d’aprenents i el fet que encara estan en formació. Aquest ús dels colors fa pensar en els ordes monàstics i com els colors dels hàbits representen les etapes per les quals passa i avança el monjo, una iniciació dividida en estadis. El blanc de les colles debutants és l’expressió del qui s’inicia, del que comença un camí per arribar a uns objectius, tot transitant per arribar a convertir-se en una colla reconeguda.

El bateig dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, el 5 d’octubre del 2013, va consistir en una «actuació a la plaça amb les colles padrines, remullada dels castellers i castelleres participants, sopar i festa de celebració»; els padrins foren els Nens del Vendrell i els Castellers de la Sagrada Família. Al bateig dels Castellers de Tortosa, al final de l’actuació, amb els pilars simultanis, els castellers van mantejar el cap de colla i el van portar a la font de la plaça: «li vam aplicar un “baptisme per immersió” en tota regla» (web dels Castellers de Tortosa). Els Castellers de Sabadell també recorden que en el seu bateig, el novembre del 1994, més d’un casteller va acabar sota una font de la plaça. Ruixar els castellers, ruixar-se entre ells, forma part del ritual. L’aigua és l’element ritual que més s’associa a un bateig.

Durant el bateig es fa el lliurament d’obsequis. Els regals poden ser diversos; la colla amfitriona en rep i en dona. Les colles padrines solen obsequiar la camisa i el mocador de la colla, mentre que la colla batejada acostuma a entregar alguna placa commemorativa del bateig.

Membres de la junta d’una nova colla castellera, abans del bateig, van demanar a un rector conegut que els beneís la camisa, amb l’escut i el mocador de la colla: per a ells, es tractava d’un gest de protecció i de fe.

Padrins i fillols

«El qui troba bon padrí ja ha corregut mig camí.»

En tot bateig cal una festa i la figura dels padrins. Cada colla castellera nova té dos padrins. El fet de tenir dos padrins fa pensar en el bateig catòlic, pel qual se’n trien dos: una padrina i un padrí. Algunes colles coincideixen a dir que un dels padrins és triat per proximitat, mentre que l’altre respon més a un criteri d’afinitat. En el cas dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts, van triar de padrins els Castellers de Sant Feliu i els Minyons de l’Arboç, és a dir, una colla del Baix Llobregat i una d’històrica. També en el bateig catòlic la figura del padrí té una funció d’acompanyament, d’ajudar l’infant a créixer en el camí de la fe. El paral·lelisme se cenyeix a aquest paper de guia.

Cada colla pot tenir diverses colles apadrinades, que passen a ser els seus fillols, a les quals acompanyen i amb les quals creen estrets vincles de relació. Hi ha colles que tenen bastants fillols, colles noves que han apadrinat per simpatia o per llaços d’amistat entre castellers d’ambdues colles. Les colles padrines i afillades tenen una relació estreta, i solen actuar conjuntament en diverses diades; fins i tot alguna colla té la Diada dels Padrins. També, en ocasions especials, comparteixen celebracions.

Els compromisos com a padrins, tal com exposen els Castellers de Sant Vicenç dels Horts, són bàsicament: «Donar suport tècnic i resoldre dubtes, d’altra banda assistir a la Diada de Bateig.» Els Castellers de Sabadell consideren que els compromisos són «tutelar el seu creixement i formació durant els primers anys, i des de fa poc hem de remetre un informe a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya per avaluar si poden considerar-se colla castellera o encara colla en formació». Segons la Colla Joves Xiquets de Valls, «els compromisos es basen en ajudar tècnicament i socialment a formar les bases perquè la colla castellera tingui continuïtat». Per als Castellers de Santpedor, «les colles padrines són aquelles que ajuden a la nova formació en els seus inicis i que l’acompanyen en les primeres actuacions. El seu suport és vital i, com major sigui la col·laboració, millor serà la formació dels nous castellers» (Garcia 2014).

El document de compromís de padrinatge que algunes colles signen té un valor més simbòlic que cap altra cosa. En el cas dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts, van signar de manera simbòlica un compromís amb els Castellers de l’Adroc, els seus fillols. En aquest cas concret, el signava el president de la colla i feia constar la decisió aprovada per junta. Els tres compromisos que el document recull són:

a) Donar assistència tècnica en els assajos de la colla en formació i en les qüestions relacionades amb la gestió de la colla.

b) Resoldre tots aquells dubtes que li plantegi la colla en formació.

c) Informar la junta directiva de la CCCC sobre els avenços que ha assolit la colla en formació en la seva consolidació, com a condició prèvia per poder ser admesa com a colla associada de la CCCC.

A banda de colles padrines, algunes colles també tenen com a padrins homes i dones amb un cert estatus que donen suport a les colles, sigui amb ajut econòmic o d’altre tipus. Aquests padrins reben un tracte especial per part de la colla i, en les seves celebracions familiars o d’empresa, la colla els ofereix algun pilar, o a la cercavila, al passar per davant de casa seva, es fa una salutació. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, quan va reorganitzar-se el 1947, va demanar a dues famílies adinerades de la localitat que apadrinessin la colla. Aquestes dues famílies van ser la família Domènech-Mateu i la família Clols, i els petits d’ambdues famílies van passar a ser els padrinets de la colla. Als padrinets, ara ja grans, se’ls convida cada any al sopar de cloenda de la colla, on tenen un lloc reservat a taula presidencial, i se’ls demana que facin un discurs.

Els Castellers de Sants tenen com a padrina la cantant Núria Feliu. Quan aquesta va celebrar els 50 anys de carrera artística i els 70 de vida, els Castellers de Sants van participar en un acte d’homenatge al Liceu; en els dos pilars que obriren la celebració, «les enxanetes van desplegar una senyera i una pancarta on hi deia: ‘Felicitats, padrina! 50/70’» (Alegret 2011).

Els Castellers del Prat organitzen la setmana del patrocinador, i altres colles disposen de mecenes que, de manera puntual, els proporcionen ajut o els paguen alguna cosa. Per exemple, un farmacèutic de l’Arboç, fa anys, va assumir les despeses generades per les camises de la colla.

El nom

La tria del nom sol ser més simple del que hom pot imaginar, tal com expliquen els Castellers de Caldes de Montbui: la paraula «castellers» i el nom de la població. També és habitual posar les variants territorials del mot xiquets, com poden ser: marrecs, sagals, minyons, xiqüelos,  bordegassos, brivalls, nens, nois, xicots, vailets, xics… i el nom del lloc. Els noms de les colles universitàries solen triar un adjectiu com llunàtics, penjats, trempats, grillats…, o un substantiu (xoriguers, ganàpies…) més el nom de la universitat o del campus al qual pertanyen.

La Colla Castellera Esperxats de l’Estany van triar el nom a través de l’assemblea. Pel que fa als Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, el van triar els membres fundadors de la colla, tal com expliquen: «Es pretenia fer referència tant a castellers com a castelleres, amb una denominació local ebrenca que fa referència als xiquets i xiquetes, en aquest cas xiqüelos i xiqüeles, i es va afegir “del Delta” per tal de fer referència a la nostra localització, en aquest cas el delta de l’Ebre.» Els Castellers de Sant Vicenç dels Horts, amb la finalitat d’escollir el seu nom, van convocar «una assemblea, on van aparèixer diverses propostes. Una vegada es van escoltar i acceptar les propostes, es va votar el nom, i va guanyar Carallots de Sant Vicenç dels Horts» (vegeu el subapartat següent referit al sobrenom). La colla dels Castellers de l’Adroc aplega castellers de Sant Andreu de la Barca i de Pallejà; el seu nom fa referència a la roca de l’Adroc, un turó que separa les dues poblacions.

La Colla Castellera Jove de Barcelona va triar aquest nom perquè «va néixer amb la intenció d’aportar una visió nova i trencar amb la imatge tradicional del món casteller. També perquè històricament ha estat formada principalment per gent jove, i també són joves els qui ocupen gran part dels càrrecs».

El sobrenom

Pot venir donat pel color de la camisa, per la població, pel caràcter de la colla o per altres motius, però sempre va lligat a algun aspecte representatiu de la identitat de la colla, normalment vinculat al territori o a la universitat a la qual pertanyen. Per exemple, els Castellers de Caldes de Montbui són coneguts com a escaldats, a causa de les fonts d’aigua calenta que hi ha al municipi. El sobrenom dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta és blau delta, pel color de la camisa i pel lloc. El malnom dels Castellers de Montcada i Reixac és teules, pel color teula de la camisa. En el cas dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts, carallots és el malnom, tot i que inicialment va ser-ne el nom: «La colla va néixer i es va inscriure com a Carallots. Però la CCCC no va acceptar el nom, i per tal de poder-hi accedir i tenir dret a l’assegurança castellera, vam haver de renunciar al nom i passar a anomenar-nos Castellers de Sant Vicenç dels Horts. Es va decidir acceptar les condicions de la CCCC en una assemblea molt tensa.» La Colla Castellera Jove de Barcelona comenta que a vegades els han anomenat pixapins o camacos, però que cap d’aquests malnoms ha quedat fixat. La Colla Castellera de Figueres, que era coneguda com els liles, ha passat a anomenar-se, durant el 2018, els merlots.

D’altra banda, també hi ha els noms col·loquials, tal com assenyala Xavier Brotons (2013: 67):

Tota una altra qüestió són els diversos apel·latius col·loquials —alguns dels quals, despectius— amb què són conegudes determinades colles (l’origen dels quals, moltes vegades, el trobem en les relacions de rivalitat entre agrupacions). Així, a Valls, els components de la Joves són muixerrillos (ja que es consideren hereus de l’antiga Colla de la Muixerra del segle XX), mentre que els de la Vella són vellacos (amb joc de paraules pejoratiu derivat del nom de l’agrupació). A Tarragona, els Xiquets són matalassers (per l’aspecte de la seva camisa, de ratlles blanques i vermelles); a Barcelona, els Castellers de Sants són els borinots; a Esplugues de Llobregat, els seus Castellers són cargolins…

Un fenomen interessant és la constatació que en força casos aquests apel·latius eren originàriament despectius (nats a la colla rival, com en el cas de matalasser), però per un curiós procés de dignificació han acabat sent assumits orgullosament per la colla batejada. Finalment, d’altres renoms són clarament despectius i, a més, tenen un ús molt més restringit: lagartos (Castellers de Vilafranca), baietes (Jove de Tarragona)…

La camisa i el mocador

El color de la camisa i el nom són els trets distintius d’una colla castellera. «Actualment no s’entén el fet casteller sense la camisa, la peça distintiva de cada colla, amb el respectiu color propi. La camisa és, amb tota seguretat, l’element més genuí de les colles, el pal de paller sobre el qual se sustenta la identificació dels castellers amb la seva agrupació. Però la manera de vestir la camisa és diversa […] Evidentment, quan parlem de vestir la camisa no ens referim a un simple fet estètic (per dintre o per fora, arromangada o no) sinó al que suposa per a un casteller o castellera portar-la posada. “La camisa és sagrada” és una frase que a Valls, sense cap mena de dubte, sentim i diem molt sovint, però també a molts altres indrets. La camisa és el que ens fa castellers a ulls dels altres» (Ibar 2014).

El color triat sol ser molt representatiu, Per exemple, els Castellers de Sants duen la camisa grisa en homenatge als treballadors de l’Espanya Industrial i de les antigues fàbriques tèxtils de la zona. Aquest color mosca els ha fet portadors del sobrenom de borinots, nom també del seu local social. La Colla Castellera Esperxats de l’Estany van triar el color blau-verd per a la seva camisa, segons expliquen, perquè és «el color de l’estany de Banyoles». Els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta porten el blau a la seva camisa: «Es tracta del color de la lluita “antitransvasament” que tant ha caracteritzat el territori ebrenc.» El color taronja dels Castellers de Sant Vicenç dels Horts «no té cap significat, es va voler triar un color que no fos repetit. Quan vam aparèixer, l’únic color taronja era el dels Sagals, però és un taronja més apagat». El color dels Carallots es va triar per votació popular. Els Castellers de Montcada i Reixac van triar el color teula perquè no el portava cap colla quan aquesta es va crear. Els Nyerros de la Plana porten la camisa grisa, que representa el color de la boira de la Plana de Vic. La Colla Castellera Jove de Barcelona porta la camisa de color grana; constaten que no té cap significat, i que va ser escollit perquè era el que més els agradava. Els Castellers de Mollet han apostat pel verd clar, i argumenten que és una demostració d’estima cap a Gallecs, on la colla va ser batejada i on actuen cada any per la festa major: van triar el verd per reivindicar aquest espai natural cada cop que es posen la camisa i fan castells. Per què no hi ha camises negres? Per què cap colla l’ha triat? Hi ha tabús i supersticions en el món casteller? Els Castellers de Sant Andreu, colla que va desaparèixer el 2006, portaven una camisa de color negre.

A més de la camisa, la colla passa a tenir un mocador propi que intercanvia amb les altres colles, i és alhora obsequi per a autoritats i persones rellevants. «El mocador casteller ha servit, en ocasions, per a “investir” de categoria castellera algun personatge destacat o protector» (Català 1981: 625).

L’escut

La camisa i el mocador de la colla porten l’escut brodat o estampat.⁵⁷ Hi ha altres productes de roba i complements que també el porten imprès; els Castellers de Vilafranca, fins i tot, han comercialitzat unes sabatilles esportives amb els colors i l’escut de la colla.

L’escut té molt de simbolisme, tant en els elements que hi apareixen com en el color. Es dissenya justament quan la colla comença a caminar. La majoria de colles utilitzen l’escut com a imatge de perfil a les seves xarxes socials. Els Castellers de Sant Vicenç dels Horts i els Castellers de Nou Barris van convocar un concurs amb l’objectiu d’escollir el seu escut. Altres colles l’encarreguen a membres de la ma­teixa entitat o a dissenyadors professionals.

D’altra banda, durant la col·locació de la primera pedra del Museu Casteller de Catalunya, l’any 2015, a Valls, els enxanetes van dipositar dins d’una urna els escuts de les seves respectives colles.

La bandera, el penó o el domàs

Diverses colles tenen bandera, penó o domàs. Els castellers i simpatitzants d’una colla pengen els domassos als balcons per la festa major o en diades importants. És un element que fa visible la pertinença o simpatia vers una colla concreta. Aquests domassos també són portats pels castellers en sortides i activitats de la colla, per fer-se fotos de grups. El domàs és del color de la colla, i duu l’escut al seu centre. En cas de mort d’un casteller significat de la colla, el domàs també pot ser utilitzat per cobrir el fèretre. El domàs, de la mateixa manera que el mocador, és una peça d’intercanvi entre colles i castellers.

En aquest sentit, els Nois de la Torre expliquen que «a la colla tenim domàs, que es penja per les dues festes majors, la del juliol a les festes del Quadre de Santa Rosalia i al setembre per la Festa Major de Santa Rosalia, juntament amb dos domassos més als costats de les respectives colles que venen a la diada. Es penja a l’edifici de Cal Gibert, a la plaça de la Vila».

Altres colles tenen bandera, a banda del domàs. La Colla Vella dels Xiquets de Valls disposa de bandera i banderí. El banderí el porten als viatges. Va ser estrenat l’any 1958 en ocasió del viatge que la colla va fer a Brus­sel·les. A cada nou desplaçament, el banderí el porta el casteller més veterà del grup. Abans de la primera actuació, el cap de colla li’n fa entrega, i passa a ser l’encarregat de portar-la a totes les actuacions del viatge. El banderí té l’escut antic de la colla en una cara, i a l’altra la bandera catalana. La bandera es treu per la processó de les Decennals i la du el portador i dos cordoners a banda i banda. Tant el banderer com els portadors són castellers veterans o persones molt significatives per a la Colla Vella.

Per la seva banda, la Colla Joves Xiquets de Valls té dues banderes: la brodada, que es treu només per la processó, i la normal, que es penja juntament amb la bandera catalana a la façana, per la diada del local, Sant Jordi, festa major de Sant Joan, 11 de Setembre i Santa Úrsula.

El local

El local social de la colla té la consideració de la casa de tots; és l’espai de la colla, sigui propi, llogat o cedit. En alguns casos és un espai compartit amb altres entitats i això treu una mica sentir-ho més casa. Les colles grans tenen locals socials en propietat, on tenen penjades fotografies dels presidents, caps de colla, diades històriques, etc., quadres, i on guarden els diversos premis i reconeixements. També poden tenir l’arxiu de la colla i altres objectes i documents d’interès. Hi ha sales de reunions, per a conferències, sala d’actes, etc. També l’espai per assajar, i alguns locals també tenen rocòdrom. Alguns locals tenen el seu propi bar, i molt més excepcionalment un restaurant, que passa a ser un important punt de trobada dels castellers i simpatitzants. En colles més petites, alguns bars de la localitat també fan la funció de local social, ja que es converteixen en el punt de sortida de les diades, d’on se’n van esmorzats i on tornen per festejar les fites assolides.

Els Minyons de Terrassa tenen un local, com ells diuen, obert a la ciutat; qualsevol persona o entitat de Terrassa pot demanar la cessió puntual d’alguna sala per realitzar alguna activitat. A la primera planta hi ha un bar-restaurant i un espai annex per a la celebració d’activitats culturals diverses. El van comprar el 1988, i el 2002 se’n va inaugurar una ampliació.

El local dels Nens del Vendrell, inaugurat el 1981, «està ple de simbolisme i moments històrics, ja que és allà on es conserven gran part dels trofeus, reconeixements i reculls gràfics dels seus brillants moments al llarg de la història» (vendrelltresicastells.blogspot.com). El local té una funció de custodia d’allò que és valuós per a la colla, dels seus orígens i història.

El patró

Anys enrere cada colla tenia el seu patró. Aquest és un fet que actualment no es conserva, tot i que la colla participi activament en les festes majors de la seva població en honor als patrons locals. Al patró o la patrona se li demanava especialment que protegís la colla i els seus castellers. «D’entrar en el sentiment religiós, observem que són diverses les colles que tenen un patró o patrona —Sant Miquel, els “Castellers de Vilafranca”; la Mare de Déu del Remei, els “Minyons de l’Arboç”; la Mare de Déu de la Candela i Sant Jaume, la “colla Vella” dels Xiquets de Valls; la Mare de Déu del Lledó, la “Joves”— i que totes o quasi totes les colles han plantat castells —generalment, pilars— dintre del temple parroquial on radiquen» (Català 1981: 627). Els Nois de la Torre tenen com a patrona santa Rosalia, que ho és també de Torredembarra.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls té com a patrona la Mare Déu de la Candela —alhora patrona de la ciutat de Valls— i també sant Jaume, que ho és del grup de cases de la Colla Vella. Quan el 1959 es va inaugurar el barri, feia poc que la colla havia anat a Santiago de Compos­tel·la i van pensar que era bona idea que se’n celebrés la festa per Sant Jaume, amb la qual cosa la colla adoptava un nou patró. Cada any la colla participa a la festa del barri amb una diada castellera. Any enrere també participaven a la missa que es feia. En grans ocasions, la Colla Vella dels Xiquets de Valls fa ofrena a la Mare de Déu de la Candela, la seva patrona, dels trofeus que guanya. Ho va fer com a guanyadora dels concursos de Can Jorba (Barcelona) dels anys 1964, 1965 i 1966. I el 2018 ho ha tornat a fer després de guanyar el XXVII Concurs de Castells. En aquesta darrera ocasió, la canalla de la colla va ser l’encarregada d’oferir el trofeu i el faixí d’honor a la Mare de Déu de la Candela a l’interior de l’església de Sant Joan Baptista de Valls. Els castellers van enfaixar la Mare de Déu amb el faixí d’honor i a continuació van passar a besar la imatge. Seguidament, la colla va anar a l’Ajuntament a oferir el guardó a tota la ciutat.

En el cas dels Xiquets de Tarragona, «a la camisa, alguns castellers hi llueixen unes cintes. Cada any, per la festivitat de Sant Magí, les beneeixen i se les lliguen a la camisa perquè el patró de la ciutat els ajudi i els doni bona sort! Si veiem passar un casteller amb moltes cintes, és que fa molts anys que es dedica al món dels castells. És tot un veterà!» (Sans 2018: 36)

Algunes colles, en les festes anyals, fan una missa a l’església del seu patró o la seva patrona i tenen un record per a tots els difunts de la colla.

Diverses colles, entre les quals els Castellers de Sa­badell, diuen que no tenen patró, però que es podria entendre que han adoptat el patró o patrona del seu poble o ciutat, als quals fan ofrenes i pilars per la seva festa.

Tot i no tenir la Mare de Déu de Montserrat per patrona, diverses colles castelleres, en les seves diades a Montserrat, fan ofrenes a la Mare de Déu, i així s’expressa la devoció que li tenen molts castellers.

L’himne

El 2010 els Castellers de Vilafranca van presentar el seu himne Amunt verds! La música inclou elements com el toc de castell, barrejats amb ritme pop. Els creadors de l’himne, el lletrista i el compositor, van ser un casteller i un graller de la colla.

L’himne de la Colla Vella dels Xiquets de Valls va ser estrenat el 1982 i té lletra i música. Els Vailets de l’Empordà van crear el seu himne l’any 2016 per iniciativa del casteller i cantant del grup The Cuit’s; l’himne es titula Amb el cel i la terra. També la Colla Joves Xiquets de Valls, la Colla Jove de Castellers de Sitges, els Vailets de l’Empordà, els Minyons de Santa Cristina, els Nens del Vendrell, els Nois de la Torre i els Bordegassos de Vilanova i la Geltrú, entre d’altres colles, tenen un himne propi. La lletra dels diferents himnes és interessant d’analitzar, pel missatge i significats que transmeten. Alguns himnes tenen títol i altres no, però normalment tots disposen de música i de lletra.

Algunes colles, a més de l’himne, tenen un lema; el dels Nyerros de la Plana és «Jo vaig de gris i soc feliç» i el dels Castellers de Sants, «Feina de formiga, força d’elefant».

La mascota

Més recentment, algunes colles han adoptat alguna mascota lligada amb el sobrenom que tenen. Per posar dos exemples, trobem la mascota Potablava, que han triat els Castellers del Prat, i el Merlot, de la Colla Castellera de Figueres.

La Colla Joves Xiquets de Valls, des del 1999, disposa d’una parella de gegants, una castellera i un casteller que a braços porta un petit casteller: són els anomenats Castellers d’Alçada: la Roser, el Menestral i el petit, el Muixerrillo, noms al·lusius a la història de la colla.

Els Xiquets de Tarragona, amb motiu del 20è aniversari, l’any 1990, van construir dos capgrossos: un casteller i una castellera. Els Nois de la Torre no tenen mascota, però expliquen: «Els petits castellers tenen un petit Sion vestit de casteller construït per algunes mares de la colla». La Colla Jove de l’Hospitalet tampoc no té mascota, «malgrat aparèixer una carxofa al nostre escut i tenir una disfressa de mida gegant».

El carnet de la colla

El carnet més comú és el que acredita la condició de soci d’una colla concreta i que comporta descomptes en determinats establiments. Per exemple, en el cas de la Colla Castellera de Figueres, «es refereix a un carnet individual de casteller que es renovarà cada any i que servirà per vincular el teixit empresarial de Figueres amb la colla».

Hi ha també carnets de soci protector i carnets de soci d’honor, com els que els Castellers de Vilafranca, cada any, entreguen a personalitats distingides.

Entrada de nous membres de la colla

«En agrupacions grans i petites, veiem nadons amb camises i samarretes, fills i filles de castellers i castelleres, famílies senceres que senten els colors i que els passen als que arriben. Cada colla té la seva idiosincràsia i la seva manera d’entregar la camisa. Algunes molt solemnes, altres menys, però sembla clara la identificació de camisa amb pertinença i, sobretot, de camisa amb sentiment.»

(Ibar 2014)

En tota colla hi ha mobilitat, entrades i sortides, els que entren nous, els que se’n van i els que retornen després d’un temps. Totes les colles donen molta importància a la captació i fidelització de nous castellers: cal ser un bon grup per tirar endavant i fer castells.

Quan entra un candidat a casteller, hi ha un temps per incorporar-lo. L’entrega de camisa és el moment en què públicament se’l reconeix com a casteller. L’acte de lliurament de les camises pot ser un moment més o menys solemne, amb parlaments o sense, un moment per reforçar la sacralitat que s’atorga a la camisa, als colors i a l’escut. Normalment, l’entrega es fa durant l’assaig, però també hi ha colles que ho fan a plaça, abans d’iniciar una actuació, com és el cas dels Marrecs de Salt: «La festa va començar quan la cercavila dels Marrecs va arribar a la plaça de Lluís Companys de Salt, fent ressonar els seus tambors i gralles. Un cop allà, l’alcalde de la vila, Jordi Viñas, els va donar la benvinguda i la colla va entregar les característiques camises liloses als nous marrecs del grup» (Alba Juanola).

Als Capgrossos de Mataró, explica la castellera Anna Calderón, tenen establert que per quinze presències (assajos i diades) guanyes la camisa i amb cinc assistències, el mocador. En el cas dels Castellers de Caldes de Montbui, «als nous castellers, quan porten tres actuacions anant-hi, amb els seus respectius assajos, es fa entrega de la camisa. Es lliura al mateix local, i a la plaça l’estrena es fa a la quarta actuació». Els Esperxats de l’Estany tenen establert que «la camisa es dona quan un casteller se l’ha guanyat amb constància; se’n fan dues o tres entregues a l’any, abans d’actuacions importants a casa. Quan entra un casteller a la colla, ha de signar el document per a l’assegurança i els drets d’imatge, independentment de la camisa».

Els nous aspirants a Xiqüelos i Xiqüeles del Delta estrenen camisa quan han assistit als assajos i a les diades amb continuïtat. El nou casteller ha d’omplir i signar el formulari d’alta de soci. Pel que fa als Castellers de Sant Vicenç dels Horts, «als nous castellers se’ls fa entrega de camisa a l’assaig previ a la primera diada de Sant Vicenç. Es fa el lliurament per part de presidència i del cap de colla. Es fan fotografies i es pengen a les xarxes socials». Els Castellers de Sant Vicenç dels Horts «donem més importància a l’estrena com a casteller que a l’estrena de camisa. Al primer castell, se’l bateja i se li tira aigua al mig de la plaça. La camisa es dona en un assaig per part del president i la cap de colla. El lliurament de camisa és abans de la Diada d’Aniversari (cap de setmana més proper al 26 de maig), la festa major (tercer cap de setmana de juliol) i Diada dels Carallots (novembre). Les presències a assajos donen dret a camisa».

En les diades en què els castellers estrenen la camisa poden acabar remullats, i també quan el casteller canvia de posició als castells, després del debut en el nou lloc. Cada colla té les seves maneres. Els Castellers de Montcada i Reixac expliquen que «l’estrena de camisa és passada per aigua, es remulla al casteller, i és iniciativa dels mateixos castellers. La fem dos cops l’any per la festa major, i per la diada donem l’escut. Les presències donen dret a la camisa i, posteriorment, a l’escut». Els Castellers de Barcelona aprofiten l’aigua que beuen durant les actuacions i, «en acabar diades en què s’estrena algú en una posició concreta, especialment a canalla i a tronc però també a pinyes o folres (primer baix d’un castell, primer castell a terços, primer 4 de 8 d’enxaneta, primera vegada de crossa al folre…), es remulla els castellers amb ampolles d’aigua, com una broma, molt improvisat». Aquesta mateixa colla, al seu web, disposa d’una secció de nouvinguts, amb «vídeos i tutorials per facilitar la vostra entrada a la colla, quant a conceptes castellers, tècnica i col·locació» i fotos dels lliuraments de camisa amb aquests missatges: «Ja som vermells» i «Si encara no la tens, no et desanimis, en breu podràs aparèixer com un membre més de la nostra gran família castellera» (web dels Castellers de Barcelona: https://www.castellersdebarcelona.cat/nouvinguts/).

A la Colla Castellera Jove de Barcelona, «quan un nou casteller comença a venir als entrenaments de la colla, li demanem que ompli i signi un full d’inscripció perquè passi a ser membre de la colla, estigui cobert per l’assegurança de la CCCC i rebi informació per correu electrònic de totes les nostres activitats. També se li regala una samarreta de la colla, perquè pugui venir a les diades amb el nostre color. Quan ja porta un temps venint, se li fa el lliurament de la camisa de la colla, a criteri particular de la junta i la tècnica si consideren que ha demostrat prou compromís amb la colla. Aquest és el procediment oficial i que s’explica als nous, i que ens permet ser discrecionals si és necessari donar aviat la camisa a algú per necessitats tècniques o més tard per manca d’exemplars. A la pràctica, però, s’intenta seguir un criteri igual per a tothom d’un nombre concret d’entrenaments i diades, que controla una comissió de camises (per a músics i canalla ho fan els caps de músics i de canalla). Aquests criteris no són coneguts. Els divendres previs a una diada del cap de setmana, durant el discurs del cap de colla, en acabar l’entrenament, crida els noms dels castellers a qui toca donar camisa (si n’hi ha) i se’ls lliura la camisa i l’escut de la colla. Quan ha acabat el discurs, un encarregat de camises o algun membre de la junta els explica la importància de la camisa i les normes que tenim per dur-la posada, i el seu preu, que han de pagar per haver-la comprada. L’escut de roba no es ven sinó que es cedeix però segueix sent propietat de la colla, i la junta de la colla pot requerir que sigui retornat si algun membre és expulsat de la colla. Alguna vegada hem hagut de lliurar una camisa durant una diada en comptes del divendres, però és molt excepcional».

Entregar la camisa és revestir l’iniciat, donar-li una nova categoria; la camisa el converteix en casteller. L’entrega no té la solemnitat de l’entrega dels hàbits monàstics, o de les samarretes als nous fitxatges d’un equip de futbol, però és un moment emotiu per a la persona que la rep i per a la colla que l’entrega. Vestir la camisa, lluir-la, suar-la, defensar-la, però abans cal guanyar-la amb l’assistència a un determinat nombre d’assajos i diades. Una camisa té valor, representa l’acceptació, és portar els colors, tenir l’escut a prop del cor, com diu algun casteller: «Quan entres a un colla castellera has de “guanyar” la teva camisa després de participar en un determinat nombre d’assajos i diades. Per no hem d’oblidar (mai!) que aquesta camisa no ens pertany… M’explico: el nostre uniforme casteller representa tot un col·lectiu, un col·lectiu que es fonamenta, precisament, en els seus indiscutibles valors. Si no ho acceptem, si no ho complim… no serem mereixedors de posar el seu escut damunt del nostre cor» (Humbert Sanz, de la Colla Castellera Jove de Barcelona).

Hi ha revistes castelleres, com la Guardamides, dels Nyerros de la Plana, que dediquen una secció als novatos de la colla, on es publica una foto del nou casteller, una breu biografia i una entrevista.

Els Castellers de l’Alt Maresme van crear un equip de padrins per acompanyar i ajudar les persones que s’apunten a la colla durant els primers mesos. També trobem colles en què, per passar a ser soci, cal ser avalat per un altre casteller. Els Xiquets de Reus, cada temporada, fan un acte de benvinguda per als nous, amb una xerrada sobre el funcionament de la colla i qüestions de seguretat en els castells.

D’altra banda, les colles castelleres universitàries tenen la fama de ser un bon lloc per conèixer gent i per lligar; és un reclam important que atreu molts universitaris.

A les xarxes socials, fàcilment podem veure castellers amb imatges de perfil relacionades amb la seva colla, d’ells mateixos vestits amb la camisa, l’escut de l’entitat, fotos de grup de la colla, etc. També resulta senzill trobar castellers que s’han tatuat lemes castellers com «Força, equilibri, valor i seny», escuts, castells i símbols de la colla de què formen part. Algun casteller s’ha tatuat el castell descarregat: «Vaig prometre que, quan descarregués el pilar de 8, me’l tatua­ria» (Oriol Viñas, dels Minyons de Terrassa).

Hi ha castellers que són de més d’una colla, tot i que no és gaire habitual —tret dels castellers que, en època universitària, formen part de la colla castellera de la universitat, sense desvincular-se de la colla del seu lloc d’origen—, però, quan es produeix, comprovem que el casteller té una colla principal i una altra o altres de més a més.

Als castellers, en molts casos, se’ls coneix amb un renom, un àlies, que pot tenir a veure amb el nom de casa (en poblacions petites), la població on viu, algun aspecte físic o professió. Molts castellers històrics són recordats més pel sobrenom que pels seus nom i cognoms: Isidro de Rabassó, el Querido, el Blanco, Gravat de Rabassó, l’Escolà, Ros de Xamalí…

Hi ha colles que organitzen tallers per als nous castellers, una formació inicial per treballar qüestions de seguretat, tècnica, etc. També és interessant veure com es capten els nous castellers, i sobretot la canalla. S’organitzen periòdicament tallers a escoles, esplais, centres cívics o festes. Algunes colles, com els Castellers de Castellar, la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau o els Castellers de Sabadell, fan campanyes per atraure nous candidats a castellers, del tipus «A l’assaig porta un amic».

En el món casteller no es parla de traspassos ni de fitxatges, a trets generals; existeix una reconeguda fidelitat dels castellers amb la seva colla molt semblant a la dels aficionats vers un club de futbol. En el cas de la canalla, a Valls, les dues gran colles «tenen des de fa anys un pacte pel qual si un nen o nena ha fet castells amb una colla no pot pujar a l’altra fins al cap de dos anys. La Coordinadora de Colles ha aprovat un pacte semblant per a tot el món casteller, pensat per als casos de canvi de camisa més polèmics, en què una de les colles no hi està d’acord» (Sans 2018: 67). En l’associacionisme cultural, en general —en el món coral, la dansa, geganters, etc.—, la identificació de la persona amb la colla és un element clau (vegeu el destacat «Canviar de camisa», de Raquel Sans).

Festes de la colla

La vida de la colla és plena de diades, festes i celebracions. Destaca la festa anual, una mena de festa major que se celebra, en la majoria de colles, un cop acabada la temporada castellera, a finals de tardor. La programació de la festa és plena d’actes i activitats per a petits i grans. La programació depèn de cada colla i, sobretot, del pressupost. La canalla sempre té programades diverses activitats infantils. L’acte central acostuma a ser un àpat de germanor, amb reconeixements i homenatges. En colles petites, només es fa un dinar o sopar de final de temporada.

Els aniversaris també se celebren. El dia d’aniversari, en moltes colles, és el dia del bateig de la colla. Es fan celebracions especials pels 10, 25, 50, 75 i 100 aniversaris. Els Esperxats de l’Estany celebren l’aniversari del primer assaig com l’aniversari de la colla i l’aniversari del bateig és la seva diada. La festa anual es fa a finals de desembre amb «un sopar i cagada del tió». Els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta celebren el seu aniversari per la data del bateig. I la festa anual és el sopar de final de temporada del Nadal: «S’entreguen regals o detalls per a la canalla i per als membres de junta o de tècnica que surten. També s’organitzen actes com sortida de canalla i excursions.» També els Castellers de Sant Vicenç dels Horts celebren l’aniversari el dia que van fer el bateig, i la festa anual la fan després de la temporada castellera, amb el sopar de gala, en què es donen premis de reconeixement per votació popular al Carallot de l’Any, Ole tus webos, Postureo, Frikie i Matosser. Els Castellers de Montcada i Reixac també celebren l’aniversari de la colla el dia del bateig, i la festa anual se celebra per la diada de la colla, amb diferents actes; depenen de la comissió de festes i per Nadal s’organitza un sopar de germanor. La Colla Castellera Jove de Barcelona especifica que no celebra els aniversaris de la colla; va ser una decisió que es va prendre: «Considerem que som una Colla Jove i que, per tant, no envelleix i no celebrem aniversaris. A la festa anual es lliuren uns premis humorístics a castellers per situacions gracioses que s’han viscut durant la temporada. També s’organitza un concurs de postres, projecció de fotografies i vídeos de la temporada, i variades actuacions musicals de gent de la colla.»

Els Castellers de Gavà, per la diada de la colla, trien entre la canalla un hereu i una pubilla, que ho són durant un any, d’una diada a l’altra. Al nomenar-los, se’ls imposa una banda que els identifica com a tals.

Homenatges

Hi ha colles que celebren, puntualment o anualment, aniversaris pòstums de castellers destacats. Els Castellers de Sabadell, en el desè i quinzè aniversari de la defunció d’un dels presidents de la colla, Mateu Llorenç, van celebrar una actuació en homenatge. La Colla Joves Xiquets de Valls ha organitzat diversos memorials en record del casteller Ramon Barrufet. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, el 2018, celebra l’Any Rabassó en el centenari de la mort d’Isidre de Rabassó, casteller i cap de colla. I altres colles organitzen memorials per recordar diversos castellers.

Les colles també celebren tot tipus de tradicions, com el dia de Reis, la mona, Sant Jordi, etc., i també participa en les festes locals i actes de país.

D’altra banda, és interessant afegir que, a vegades, algunes colles rivals d’una mateixa població es fan «regals» en clau humorística. Per exemple, no fa gaires anys, els dia de Reis, els Xiquets de Tarragona i la Colla Jove de la mateixa ciutat havien institucionalitzat un intercanvi de presents. Per exemple, quan els de la camisa lila feien els primers intents —no reeixits— del 5 de 9 (cap al 1994 i 1995), els Xiquets els van regalar una capsa amb cinc nous trencades; per la seva banda, un any en què als matalassers els va caure el pilar caminant, els de la Jove els van obsequiar amb un caminador.

A Valls, en canvi, els «obsequis» són més punyents: sovint a la porta dels seus locals ha aparegut un feix de llenya després d’una actuació amb força caigudes. Un cas ben recent és de la temporada 2018: el 29 de juliol la Colla Vella va aconseguir descarregar, a Vilallonga del Camp, el 2 de 8 sense folre per primera vegada a la seva història (castell que la colla rival ja tenia, també completat, en el seu palmarès). La Colla Joves de Valls, a través del seu compte de Twitter, va felicitar immediatament l’agrupació rival, però alhora també va informar del curs de salsa que s’estava fent en aquell moment al local. Unes hores més tard, al costat de la porta del local de la Joves va aparèixer una foto gran del 2 de 8 net de la Vella amb la llegenda «Salsa y no llores!». Finalment, pocs dies després, en l’actuació de la Firagost, la Joves va aconseguir descarregar el 2 de 8 desfolrat, que va ser eufòricament celebrat pels seus castellers tot cantant: «¡Ay, ay, ay, ay, salsa y no llores!», amb música de Cielito lindo.

Dissolució d’una colla

«La meva colla plega, però jo continuo.»

Miquel Arboledas

«Veure que la colla per la qual t’has deixat la pell es dissol et toca molt endins», explicava Miquel Arboledas, que havia estat cap de colla dels desapareguts Vailets de Ripollet i posteriorment membre dels Castellers de Sabadell («La meva colla plega, però jo continuo», a Revista Castells, internet). Quan una colla es dissol, part dels castellers passen a altres colles, sobretot quan n’hi ha en poblacions properes. Trobem algun cas de colles que s’han fusionat: per exemple a Tarragona, el 1970, les dues colles de la ciutat, la Colla Vella i la Colla Nova de Sant Magí, es van agrupar per constituir els Xiquets de Tarragona. També pot passar que d’una colla en neixi una altra, amb noves aspiracions i un tarannà diferent; és el cas dels Nyerros de la Plana, que van sorgir d’una escissió dels Sagals d’Osona.

Hi ha colles que, després de plegar, uns anys després tornen a renéixer, amb projectes nous. Podem parlar, per exemple, dels Minyons de l’Arboç, els Castellers d’Altafulla, els Brivalls de Cornudella o els Vailets de Gelida. En algun cas hi ha voluntat de no vincular-se amb les colles inicials, i començar de nou, amb nova camisa i nou nom (com és el cas de l’actual Colla Jove de Sitges respecte dels antics Castellers de Sitges). Al bateig dels Castellers de l’Adroc, a Sant Andreu de la Barca, un casteller portava la camisa negra de l’antiga colla castellera de Sant Andreu: era el seu particular homenatge a la colla predecessora.

En un moment de creació de tantes colles, d’un creixement i expansió castellera mai no vistos, també algunes es dissolen, sobretot perquè no poden mantenir un nombre constant de gent. Totes les colles viuen moments i situa­cions difícils; en la vida d’una colla hi ha alts i baixos que constantment la posen a prova. Els estatuts preveuen la dissolució de la colla i com es procedirà en aquest cas.

«La colla castellera de l’Ametlla de Mar Los Xics Caleros es dissol per falta de participants», era un dels titulars de La Vanguardia el 29 de gener del 2018. Nascuda l’any 2013, era la primera colla castellera de les Terres de l’Ebre. La notícia recollia que Los Xics Caleros preparaven una diada de comiat amb dues colles convidades, i sense la seva participació, per «manca d’efectius». En paraules de la secretària de l’entitat, «les colles es formen molt dels pares, avis, nets, en un teixit molt familiar que va passant de generació en generació», condicions que no s’han donat a l’Ametlla, on la majoria d’habitants «no ho porten dins». De fet, el municipi no s’ho ha sentit seu, segons la colla, i «això ha conduït a la dissolució, malgrat la il·lusió del principi» («Es dissol la colla castellera dels Xics Caleros per falta de participants», a La Vanguardia, internet).

Els Castellers de Montcada i Reixac expliquen, com a anècdota: «Som una colla que va estar batejada i es va dissoldre, abans de la CCCC. Després, amb la Coordinadora, hem tornat a néixer i dues colles que va ser apadrinades per nosaltres ara són padrines nostres.»

Una manera de celebrar l’existència, llarga o curta, d’una colla que es dissol és amb un àpat per a tots els castellers que n’han format part: un sopar o dinar de tancament.

Un detall important: els castellers, tot i que la colla s’hagi dissolt, guarden la camisa i l’escut. Una colla, quan plega, sempre conserva una petita o gran esperança de tornar-hi algun dia. Un casteller no es desfà mai de la seva camisa i del seu escut; seria un sacrilegi.

Un casteller no està mai sol

«L’afecte perdura en la memòria dels gestos.»

Josep M. Espinàs

Els rituals de pas fan colla, la construeixen i l’alimenten, tant o més que les diades castelleres. La funció dels rituals és contribuir a la cohesió grupal, construir un cos compacte que pugui garantir la continuïtat i la solidesa de l’entitat. L’historiador Jusèp Boya deia: «Potser l’interessant del món casteller no són els pisos que puges sinó la quantitat de persones que reuneixes per fer-los» («Parlem amb Jusèp Boya», a Xarxanet, internet), i es podria afegir també el teixit de relacions i vincles que es creen, l’entramat de complicitats. Josep Bargalló, casteller dels Nois de la Torre, en aquest bocí de pregó expressava molt bé el que és una colla: «Una colla és història, però, encara més, és la gent […]. Gent que puja, gent que fa pinya, gent que toca la gralla i el tabal, gent que dona un cop de mà. Tant fa. Una colla és tothom. Tothom. I els Nois som tothom que hi és i que hi ha estat» (Bargalló 2015). Els rituals de pas del món casteller s’encarreguen, precisament, de recordar i reforçar tot això.

Si hi parem atenció, veurem que la vida és plena de rituals, i la cultura popular també. A les associacions culturals, esportives, socials… hi ha batejos, rituals d’ingrés, rituals de pas de la colla infantil a la d’adults, reconeixements, comiats… I això també es produeix en el món casteller. Els ri­tuals, i els rituals de pas en especial, posen de relleu el pas de la vida, el trànsit, una existència en constant transformació, plena de canvis, de gent que arriba i gent que se’n va, de colles que es creen, creixen i es dissolen, de moments difícils i d’altres d’agradables. Fer castells és viure, és plorar, és enfadar-se, és expressar alegria i gaudir. Fer castells i ser casteller és un honor i un privilegi, perquè, a més de les fites assolides, un casteller sap que no està mai sol. I aquesta és la lliçó i la vivència més valuosa del món casteller. I que un dia o dos dies a la vida la colla actuï per a tu, que et faci un pilar d’homenatge, és el màxim.