La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) és l’òrgan federatiu que agrupa totes les colles del país, al voltant d’un centenar actualment. Tot i que les primeres propostes d’un organisme d’aquest estil són de finals dels anys setanta del segle XX, no es va constituir fins al 1989, anys després que ho fessin les altres manifestacions de la cultura popular.
De fet, la desconfiança en la col·laboració ha estat un tret distintiu de les colles castelleres des dels seus orígens. La inexistència de reglament i de competició formal organitzada, pròpia del món de l’esport, ha facilitat la pervivència d’aquesta malfiança que s’ha vist reforçada pel rol històric que l’accés directe als agents públics i a algunes entitats financeres i patrocinadors han jugat en la vida de les colles i l’interès a preservar aquestes relacions en l’àmbit de la privacitat. En aquest sentit, la creació de la Coordinadora va ser la condició que la Generalitat de Catalunya va posar per fer-se càrrec de l’assegurança col·lectiva dels castellers. I, ateses les prevencions que, especialment les colles més importants, tenien envers l’acció col·lectiva, no ha d’estranyar que, durant molt de temps, la contractació de les pòlisses fou gairebé l’única funció de la CCCC.
A partir de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI la CCCC pren més protagonisme: assumeix el lideratge en prevenció de lesions (sobretot amb l’impuls del projecte del casc per a la canalla) i esdevé cada cop més l’interlocutor principal de les administracions en les seves relacions amb el món dels castells.
El reconeixement de la Unesco als castells va ser un altre moment que va demostrar els beneficis del treball cooperatiu entre les colles. En aquests anys, la CCCC va dotar-se d’una mínima estructura professional per donar suport a la seva creixent activitat. Aquest augment de protagonisme no va produir-se sense resistències, com ho demostra la forta crisi interna de la junta els anys 2008 i 2009. El conflicte va culminar amb l’aprovació, el 2010, d’uns nous estatuts que, per primera vegada, deixaven clar que els acords d’assemblea eren d’obligat compliment per a totes les colles membres. Tot i això, aquesta possibilitat s’ha fet servir amb discreció, i actualment són pocs els acords que condicionen les colles: els més importants són l’establiment de l’obligatorietat del casc per a la canalla i la prohibició d’inserir publicitat en la indumentària castellera.
El creixement del món casteller durant els darrers anys ha suposat la incorporació d’un seguit de colles més conscients dels avantatges de l’acció col·lectiva en determinats camps de l’activitat castellera. A més, la CCCC ha anat ampliant els seus àmbits d’actuació, amb iniciatives com la Base de Dades Jove de Tarragona-Coordinadora, la formació dels equips directius en temes de gestió, els projectes de difusió dels castells en l’àmbit escolar i de les biblioteques o la creació de la marca oficial «Castells». No obstant això, les tensions derivades pel fet que alguns encara consideren que les accions de la Coordinadora interfereixen l’autonomia de les colles són periòdiques, i han viscut el seu darrer episodi en la «guerra dels drets televisius» de l’any 2017 (vegeu en aquest volum el capítol «El fet casteller: de com el discurs mediàtic ha canviat els castells», de Santi Suárez-Baldrís).
.
.
Evolució dels logotips de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC)
