El fet casteller: de com el discurs mediàtic ha canviat els castells

Quan em van fer l’encàrrec d’aquest text sobre castells i mitjans de comunicació, vaig patir un atac d’ansietat. En 25 anys, la meva relació amb el món dels castells ha passat de la pràctica activa a la distància pròpia de l’aficionat. Evidentment, això ha d’afectar tant la meva visió del fenomen com la profunditat de la informació de què disposo. A més, em van aclarir que l’encàrrec consistia en «una mena d’actualització» del meu anterior treball sobre el fet casteller (1998), amb la qual cosa els meus temors van esdevenir horror. Qualsevol seguidor dels castells, per desinformat que estigui, pot copsar no només la radical transformació que ha viscut el món dels castells en les darreres dècades, sinó també el terratrèmol que la irrupció d’internet ha provocat en la indústria de la cultura. Concretament, en el cas de Catalunya, encara hi ha un factor més a tenir en compte: el de les televisions locals, aixoplugades sota el paraigua de la Xarxa de Comunicació Local.

Òbviament, el primer que vaig fer va ser agafar el llibre i rellegir-lo. A risc de pecar d’immodest, crec que ha aguantat prou bé el pas dels anys, tot i que, és clar, les seves xifres han envellit. Això sí, moltes de les hipòtesis que plantejava aquella recerca segueixen sent vigents. És més: algunes han esdevingut certeses.

La primera i principal de les esmentades hipòtesis era que el procés general de modernització ha afectat profundament l’activitat castellera. I els mitjans de comunicació, i principalment la televisió, han contribuït de forma important a aquesta transformació. Aitals canvis resulten ben evidents si atenem tres dimensions cabdals per entendre les nostres relacions socials: el temps, la manera d’organitzar-nos i l’espai.

Temps

En primer lloc, la temporalitat tradicional dels castells, caracteritzada per un calendari pautat en base a cicles a­nuals i festes populars i, per tant, relacionat amb les estacions i els cicles agrícoles, ha estat substituïda per la temporalitat moderna. Aquesta es distingeix per una pluralitat de calendaris especialitzats i per una pluralitat de significats que hi van associats. Quina és la principal conseqüència d’aquesta substitució? Bàsicament, que el temps ja no es percep com una dimensió marcada per cicles, sinó com un contínuum en el qual les hores dedicades al treball i les dedicades a l’oci s’entortolliguen per obra i gràcia de la nostra racionalitat tecnicoeconòmica. La festa ha perdut tant la seva funció de pas entre cicles anuals com la seva condició de ritual participatiu per esdevenir un festival, un esdeveniment més entre molts altres esdeveniments que hi ha al llarg de l’any.

En la reconstrucció que, gràcies a les anàlisis històriques i sociològiques, hem pogut fer del model de calendari casteller vigent en el segle XIX, la temporada tradicional solia començar coincidint amb la festivitat de Sant Joan —24 de juny, festa major de Valls— i acabava amb la festivitat de Santa Tecla —23 de setembre, festa major de Tarragona.²⁴ Al llarg del segle XX, aquest calendari va anar-se adaptant a les necessitats de la nova societat d’esperit capitalista i, durant els anys setanta i vuitanta, va tornar a canviar per la necessitat de ressignificar algunes festes associades a la identitat nacional. Així, l’inici «oficiós» tendia a coincidir amb la festivitat de Sant Jordi, patró del país, i s’allargava fins a mitjan desembre. Avui, les pautes temporals han perdut el seu sentit original i qualsevol aficionat pot veure una gran diada castellera gairebé en qualsevol moment de l’any. L’antic calendari cíclic s’ha diluït i els castells s’han vist empesos de ple a una nova formalització —o millor, «informalització»— del temps, de manera que aquella particularitat de les diades castelleres d’antuvi que era l’espera, el desig d’un esdeveniment llargament preparat, ha desaparegut. Això és rellevant perquè implica un canvi en el significat dels castells: si abans era la festa allò que els donava sentit —en el marc d’una successió periòdica d’esdeveniments extraordinaris—, ara ho fa la simple pràctica en el context d’un temps d’oci —són una opció més d’entreteniment entre moltes altres.

Organització formal

La modernitat ha afavorit el pas d’una activitat festiva, que es produïa gràcies a la participació de tota la comunitat, a una activitat molt més propera a l’espectacle: antigament, els habitants d’una localitat o d’un barri eren imprescindibles perquè una colla pogués aixecar castells, encara que no fossin membres de la colla. Hi havia uns professionals —els membres habituals de la colla que anaven per les festes majors aixecant castells— i uns aficionats que els ajudaven a aixecar-los. En els nostres dies, els aficionats limiten la seva participació a la mera observació. La festa popular s’organitza en base a una separació formal entre els professionals o especialistes —els que fan la festa perquè saben el que fan— i els que la miren des de la distància —desconeixen la tècnica i per això es limiten a fer d’espectadors. Avui, saber el que cal fer és el resultat d’un procés de racionalització, burocratització i professionalització viscut a totes les colles.

La intensificació d’aquest procés, així com l’augment del nombre de camises, ha conduït al fet que aquelles relacions de col·laboració de l’antigor siguin inexistents. Una colla moderna és una institució, amb tot el que això comporta d’organització racional i de processos burocràtics: altes i baixes de socis, assegurances, compra de vitualles, gestió de llicències del local i del bar de la colla, lloguer de mitjans de transport, adquisició d’equips de so i d’imatge, gestió de subvencions i cerca de patrocinadors, cobrament d’actuacions i tràmits bancaris, compra de bitllets per a viatges de llarga distància, gestió de documents quan es fan sortides a l’estranger, serveis de neteja, arxiu, comunicació interna i externa de la colla… La feina és ingent. Requereix equips especialitzats que se’n facin càrrec i, en aquest sentit, resulta il·lustratiu l’exemple dels Castellers de Vilafranca.

A través de l’etiqueta Green Towers, alguns membres de la colla ofereixen un seguit de serveis —tallers, visites, demostracions, conferències…— dirigits a empreses, entitats i institucions que han permès «professionalitzar» algun membre de la colla. És a dir, que han convertit l’activitat castellera en un mitjà per complementar els seus ingressos. I això, històricament, és quelcom destacable. Des del 1969, amb la pràctica dels Castellers de Barcelona de no pagar els seus castellers,²⁵ els castells van esdevenir una activitat purament amateur. Avui, ni que siguin molt pocs, tornem a trobar algun exemple que els castells són —com ja van ser-ho en el segle XIX— una font d’ingressos que permeten complementar els d’alguns seus practicants… Són, no obstant això, casos molt excepcionals: no hi ha prou quòrum perquè puguem parlar d’una professionalització real dels castells.²⁶

En canvi, sí que hi ha una professionalització formal que és transversal, tant a la colla dels Castellers de Vilafranca com a la colla més petita del món casteller. En el cas dels primers, la transformació més notable es va començar l’any 2007. Sota la presidència de Miquel Ferret, la junta va dur a terme un treball d’anàlisi i adaptació del model organitzatiu del Futbol Club Barcelona. Evidentment, les diferències entre ambdues entitats obligaven a fer ajustos en el model, però, sens dubte, el resultat d’aquest treball de replicació va ser un èxit en la mesura que els va mantenir com una colla de referència del món casteller durant molts anys. Assistir a un assaig dels verds vilafranquins permet comprovar ràpidament l’alt grau d’especialització assolit dins de la colla: durant els assajos, poden veure’s camises de diferents colors que faciliten la identificació de rols en el context de la colla. Així, els membres de l’equip de pinyes vesteixen camises d’un taronja cridaner que els permet ser fàcilment localitzables en qualsevol moment per qualsevol assistent a l’assaig que pugui tenir un dubte respecte de la seva posició. Igualment, hi ha altres castellers que llueixen camises grogues durant els assajos per identificar-los com a membres de l’equip d’acollida: en el cas dels nouvinguts, ells són els responsables de familiaritzar-los amb el local, la història i els usos de la colla.

Al procés general d’institucionalització intern de totes les colles, cal afegir-hi l’entrada en joc d’altres suprainstitucions: sense anar més lluny, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC),²⁷ que gestiona temes tan importants com la negociació de patrocinis o les assegurances de salut.

I encara hi ha altres factors que mostren l’alt grau de racionalització assolit pel món dels castells en els darrers anys: moltes de les colles utilitzen aplicacions de mòbil per gestionar l’assistència als assajos i organitzar els castellers a les pinyes; de la mateixa manera que n’hi ha, com la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que utilitzen equips d’identificació mitjançant l’empremta digital per controlar l’assistència a les diades. Hi ha també una aplicació, el Baròmetre Casteller, que permet l’accés instantani a una quantitat ingent de dades estadístiques sobre els resultats obtinguts per cada colla.

Tot plegat permet concloure que l’actual gestió d’una colla castellera s’orienta a l’optimització de les rutines productives, en el mateix sentit que ho fa qualsevol empresa capitalista, amb dos objectius clars: el primer, una supervivència confortable en tant que grup, i el segon, l’obtenció de «beneficis» —entenent per «benefici» la superació efectiva dels propis límits i la millora dels resultats pel que fa a castells aixecats a plaça, però també l’obtenció d’experiències gratificants per als membres de la colla, tals com concursos, festes, concerts, viatges, cicles de cinema, paelles populars… Ambdós objectius tenen molt a veure amb la darrera de les grans transformacions que han viscut les colles castelleres: en la forma en què actuen com a generadores d’una identitat originalment vinculada a un espai i, ara, vinculada a altres aspectes. Vegem-ho.

Espai

La vertiginosa mobilitat a què esta exposat l’home modern ha modificat la nostra concepció de l’espai, del territori i, per extensió, també el nostre sentiment de pertinença i la manera com construïm la nostra identitat. No fa pas tants anys, era normal que una persona passés tota la seva vida en un territori relativament petit, del qual només sortia esporàdicament amb motiu d’un viatge de noces, d’una excursió a Montserrat o per visitar el metge especialista a Barcelona. Aquests desplaçaments eren autèntics viatges, una excepció en la rutina existencial. En canvi, en la nostra contemporaneïtat, el desplaçament físic és part essencial del que fem, és pura rutina. Com a conseqüència d’això, i cada vegada amb més urgència, és necessari reforçar els vincles amb la comunitat local. En aquest sentit, els castells funcionen bé.

Si a aquest factor hi afegim la constant feina d’associació de castells i identitat nacional que han fet i fan els mitjans de comunicació catalans, és fàcil entendre l’explosió del món casteller, des del seu territori «tradicional» —circumscrit, a grans trets, al que seria el Camp de Tarragona i el Gran Penedès— a un àmbit nacional. Hi ha colles castelleres arreu de Catalunya —cosa inaudita fa només 25 anys. Bé, no només això: també n’hi ha a la Catalunya Nord, a les Illes Balears i… a Madrid! Els paràmetres mentals associats al «nostre» entorn geogràfic han canviat ràpidament a mesura que augmentava la presència dels castells en els mitjans de comunicació, i a mesura que la tecnologia eliminava fronteres estatals a qualsevol contingut audiovisual. En aquest sentit, el Concurs de Castells de Tarragona va esdevenir un fenomen audiovisual d’abast planetari: a l’edició del 2016, s’hi van acreditar 380 professionals de 120 mitjans d’arreu del món. Unes xifres que, amb poques variacions, van repetir-se en l’edició del 2018.

A més, en el cas del Concurs del 2016, va produir-se un fet rellevant a l’hora de considerar la dimensió global del fenomen: una coneguda empresa de begudes energètiques va adquirir els drets de la retransmissió per emetre-la resumida, en streaming, a través del seu propi canal web amb comentaris en anglès. A posteriori, un vídeo sobre el concurs creat per aquesta mateixa empresa va circular per les xarxes socials i va assolir els 100 milions de visualitzacions. És una xifra inimaginable fa un quart de segle i convertia aquesta edició del concurs en l’esdeveniment casteller més vist de la història.²⁸

Aital interès coincideix amb certs brots d’afició. Avui, hi ha colles castelleres més o menys consolidades a Xile, Canadà, Dinamarca, Anglaterra, França, Austràlia, Alemanya, la Xina… I atenció: aquesta última va ser prou potent per aixecar castells de 9 amb solvència al Concurs de Tarragona del 2016, encara que posteriorment el seu rendiment va baixar força. És clar que, als xinesos, no els expliquis res del significat de les diades de Santa Tecla, Sant Fèlix o Santa Úrsula, ni de l’espai «tradicional» dels castells o de la nostra identitat catalana… Qualsevol que hagi vist l’interessant documental El jardí de les flors del presseguer és capaç de copsar la pregona mutació del model antic de colla castellera associada a un indret determinat vers el nou plantejament identitari sobre el qual s’articula la crea­ció dels Xiquets de Hangzhou. Antigament, el nosaltres arrelava a un determinat indret. Ara, pot ser fruit també dels interessos d’un empresari. I, si donem per bona la traducció del xinès que ens oferia TV3, per a ell una colla és un «equip» i el cap de colla és «l’entrenador». L’ús d’aquestes paraules ens diu molt de la seva concepció del fenomen. En darrera instància, els castells són un mecanisme molt potent per reforçar una identitat. Qualsevol identitat, també la d’una empresa privada. I aquí és on llueix amb tota la potència el fet casteller com a objecte diferent dels castells.

El fet casteller

Els castells són una representació social, creada a plaça en el marc de les relacions immediates entre una sèrie de persones. Aquestes relacions existeixen en l’hic et nunc, aquí i ara, i no poden produir-s’hi fora. El fet casteller és una representació social i mediàtica, això és: un procés de construcció permanent en el qual els mitjans de comunicació fan honor al seu nom —fan d’intermediaris, doten d’un significat allò que descriuen— i l’espectador, a partir dels seu bagatge cultural i de les seves habilitats personals, negocia el sentit últim d’allò que assimila a cada visionat o escolta. I així com l’existència dels castells necessita un temps i un espai determinats, el fet casteller existeix més enllà del temps i de l’espai.

És important assenyalar que, en la negociació entre productors i consumidors, cada part actua gairebé de manera inconscient. D’una banda, en el cas dels mitjans de comunicació, els equips de guió, producció, realització i distribució elaboren missatges a partir de receptes basades en la funcionalitat i l’experiència: a fi que els seus missatges tinguin èxit —és a dir, aconsegueixin la fidelització de l’audiència i la seva maximització— han de combinar de manera adient el rigor i l’espectacle. A l’altra banda de la negociació, l’espectador consumeix —«llegeix»— aquests missatges tot aplicant una recepta elaborada a partir de la seva habilitat lectora, dels seus coneixements previs sobre la realitat a la qual fan referència i de la seva capacitat de crítica.

Què hi ha en joc en la negociació? Què bescanvien mitjans i espectadors? El fet casteller —com a producte dels mitjans— representa una determinada manera d’entendre la realitat: una manera que inclou missatges publicitaris o un cost econòmic directe.²⁹ Per la seva banda, l’espectador negocia amb el que té: la seva atenció i el seu temps, la seva capacitat de crítica i, en alguns casos, també els seus diners. Això és el que uns i altres posen sobre la taula, insisteixo, gairebé inconscientment. I, en aquesta negociació, resulta gairebé fútil assenyalar que la potència abassegadora dels mitjans és la que té més números d’imposar-se.

El fet casteller, en el seu vessant de representació mediàtica, és resultat del procés de producció de sentit propi d’allò que anomenem indústria de la cultura —essen­cialment vinculada a una finalitat mercantil— en totes les seves manifestacions: televisió, ràdio, internet, premsa escrita i un reguitzell de suports físics i virtuals en què s’inscriuen missatges relacionats amb els castells. En el context general de la modernització, el fet casteller és el factor que més profundament ha contribuït a modificar els castells. Ho ha fet amb tanta intensitat que aquesta pràctica castellera ha esdevingut una altra cosa. Una cosa essencialment diferent de les festes tradicionals. Una activitat caracteritzada per una clara vocació espectacular i competitiva d’acord amb les necessitats del discurs mediàtic.

L’espectacularització

El fet casteller ha accelerat l’expansió de l’activitat castellera més enllà del seu espai «tradicional», fins a nivells planetaris. I, alhora, n’ha condicionat la percepció: com a fenomen competitiu més que no pas festiu; com a fenomen espectacular més que no pas participatiu. Percep­cions que, no ho oblidem, se solapen amb una altra que, en l’àmbit nacional, el relaciona amb les arrels i l’essència de la identitat catalana.

De base, els castells són una activitat que pot ser fàcilment convertida en espectacle pel discurs mediàtic:

• En primer lloc, són una activitat excepcional: no formen part de la normalitat de la vida quotidiana, de la rutina diària de la major part dels espectadors, i inclouen factors de risc que afecten, fins i tot, nens petits —éssers fràgils i socialment reconeguts com a persones a protegir.
• En segon lloc, són escenari d’emocions intenses: la televisió afavoreix la contemplació de persones que pateixen, que s’angoixen o que, en descarregar-se el castell, exploten d’alegria. Mitjançant els mecanismes de l’empatia, la televisió afavoreix la implicació emocional de l’espectador en l’espectacle.
• En tercer lloc, els castells requereixen l’acció conjunta d’un gran nombre de persones per dur-los a terme. En aquest sentit, la massa de cossos desconeguts facilita l’acció metafòrica del mitjà: el fet que hi hagi tanta gent a plaça legitima el discurs mediàtic —«Aquí està passant-hi una cosa important»— i, a més, el públic anònim actua com un personatge imprescindible en el procés d’espectacularització —representa físicament l’espectador que visualitza l’actuació a través de qualsevol mitjà, igual que el representa el públic d’un partit de futbol.
• A més, els castells també són un fenomen estètic molt atractiu: el color, la música, el vestuari… Tot plegat fa que el fet casteller pugui funcionar bé des d’un punt de vista audiovisual.

Respecte a aquest darrer punt, qualsevol aficionat s’ha adonat de la incorporació d’una munió d’elements vi­suals —per exemple, samarretes cridaneres, pancartes de suport o banderes amb l’escut de la colla— i sonors que fins no fa massa anys eren estranys al món casteller. Concretament, en referència a la diversitat de sons que avui adornen una actuació castellera, sorprèn l’ampliació del repertori musical dels grups de grallers —que, en l’entrada a plaça i al final de les actuacions, interpreten des de pasdobles clàssics fins a sambes, tot passant per versions més o menys afortunades de grans hits de la música pop i rock actual.

De la mateixa manera, sorprèn sentir una colla proferint crits d’automotivació abans d’afrontar una gran estructura. Penso, per exemple, en el 3 de 10 que els Castellers de Vilafranca van aixecar a la diada de festa major de Vilanova i la Geltrú del 2018: poc abans de tancar la pinya, la colla va fer un crit a l’uníson en resposta a la breu arenga del seu cap de colla, Toni Bach. Les similituds amb els rituals propis d’alguns esports, com el bàsquet o el futbol, o fins i tot amb algunes referències cinematogràfiques —com la dels espartans enfrontant-se a l’exèrcit persa de 300— resulten palmàries.

Són detalls, cares diferents d’un objecte social que canvia. Com ha canviat la concepció de la temporada. Aquest aspecte resulta interessant perquè diu molt sobre com l’esperit competitiu propi de l’esport ha amarat la pràctica castellística. Els castells no són només una manifestació de cultura popular i tradicional, també són una competició. En converses amb diversos caps de colla, vaig poder aprendre com planificaven la temporada 2018. Entre els elements que consideraven hi havia: una dosificació de la colla en base a uns assajos normals i uns d’especials, un repartiment per la temporada de les diades econòmicament interessants, una rotació de castellers per posicions en diferents estructures, una agenda de diades i d’estructures a provar-hi… I tot amb un mateix objectiu en ment: el Concurs de Castells.

La competència

En els castells, tal com succeix en el futbol, es mantenen les rivalitats històriques. La que hi ha entre Colla Vella i Colla Joves de Valls és prou coneguda de tothom, com la que hi ha entre els Xiquets i la Jove de Tarragona. Aquestes relacions de rivalitat impliquen un factor de tensió emocional que supera l’actuació a plaça. Definir-lo queda fora de l’abast d’aquest treball: ens limitarem a apuntar que, entre unes i altres, hi ha «quelcom personal». Com en el futbol, però, més enllà dels sentiments de rivalitat, el que de veritat compta cada vegada més són els títols: els resultats al final de la temporada… Especialment, si és temporada de concurs.

Com deia abans, els castells són percebuts per la immensa majoria dels espectadors com un fenomen competitiu més que no pas com una manifestació festiva i oberta a la participació. Els mitjans de comunicació han estat determinants en aquesta transformació, tot i que, en honor a la veritat, els castells, en si mateixos, pressuposen uns certs tipus d’enfrontament: d’una banda, l’actuació castellera no s’entén sense la trobada entre grups humans per demostrar-se les seves capacitats uns als altres —estem davant del model bàsic d’enfrontament home contra home en el seu vessant social.³⁰ D’altra banda, els castells impliquen també l’enfrontament del grup humà contra els seus propis límits amb l’objectiu de superar-los. Ambdós tipus d’enfrontament, però especialment el primer, fan que els castells puguin ser fàcilment percebuts en termes de relacions de competència.

Entrats en el segle XXI, aquestes relacions de compe­tència poden determinar la identitat dels grups. I amb aquesta afirmació vull dir que poden determinar tant la manera com les colles es defineixen i es reconeixen a si mateixes com —especialment— la manera com les defineix i les reconeix l’au­diència que les contempla. Tot fixant uns competidors, uns contraris, l’audiència fixa un nosaltres i un ells. A diferència de les relacions de rivalitat —que són tancades i limitades a dues colles i als seus seguidors fidels—, les relacions de competència són obertes: qualsevol colla pot arribar, algun dia, a ser la millor; per tant, qualsevol colla és un oponent en potència. A partir d’aquesta relació d’enfrontament entre el nosaltres i el contrari, la competència garanteix la posada en joc d’emo­cions i sentiments. Emocions i sentiments que responen a uns patrons morals segons els quals el triomf és positiu i qualsevol altre resultat, quelcom negatiu.³¹ Aquests patrons morals són típicament moderns i estan vinculats al discurs mediàtic que basteix el fet casteller. I subratllo: el procés de construcció d’identitat basat en relacions de competència pot funcionar en major o menor intensitat en el cas de les colles, però funciona a ple rendiment en el cas de les audiències, que el necessiten per interpretar i projectar-se empàticament sobre allò que veuen.

La competència crea jerarquies basades en números, xifres, puntuacions, i al mateix temps despulla la manifestació cultural de tot allò que li donava sentit històricament. L’estadística és una eina de simplificació que els mitjans utilitzen per quantificar i homologar. El número elimina el detall: no ens diu res de les condicions en què una colla ha fet els castells, de si l’equip de baixos era complet o hi faltava algú fonamental, de si un terç estava lesionat i no podia pujar, de si la colla tenia problemes econòmics, de si ha canviat d’equip tècnic a mitja temporada… Tot això queda fora del número i, al final, l’única informació rellevant és la quantitat i el tipus de castell que una colla ha aixecat. A partir d’aquestes dades, qualsevol espectador —aquí i a la Xina Popular— sap si una colla és millor o pitjor que una altra. I així, de l’abstracció estadística hem passat a la valoració basada en els patrons morals moderns.

A tal punt ha arribat aquesta atenció dispensada als números que, malgrat que difícilment ho voldran reconèixer en públic, algunes colles planifiquen la temporada en funció de l’esdeveniment numèric per excel·lència: el Concurs de Castells. I no només això: en una conversa informal amb un conegut cap de colla, aquest va comentar-me la preocupació que generava entre algun membre dels Minyons de Terrassa la seva absència del concurs en un moment en què aquest desperta interès arreu del món. «Si no hi ets, no existeixes», van ser les paraules que va fer servir… No sé si el comentari és cert, perquè no hi era present en el moment en què el membre de Minyons va formular-lo i, per tant, no puc donar-li més valor que el que pot tenir una conversa informal i anecdòtica. No obstant això, sí que trobo rellevant la manera com el cap de colla en qüestió va subratllar la importància del concurs, ja que m’estava transmetent una percepció dels castells totalment inserida en el concepte de fet casteller.

Castells de 9 i 10

Per constatar que aquest procés d’espectacularització s’està efectivament produint, fa vint anys vaig proposar la construcció d’un indicador basat en l’observació del nombre de castells de nou pisos. Aquest indicador assumia que aquestes construccions reflecteixen una urgència de les colles en superar i superar-se, en un context caracteritzat per la pressió mediàtica favorable a les estructures grans, espectaculars i perilloses. Crec que, avui, segueix sent un indicador prou vàlid.

Fixem-nos, en el gràfic 1, a la pàgina següent, en l’evolució del nombre de castells de 9 i de 10 que s’han aixecat en el període comprès entre 1997 i 2018, ambdós inclosos.³² El primer que observem és que el creixement ha estat enorme: s’ha passat dels 46 castells d’aquesta categoria l’any 1997 a una punta, el 2016, de 301, que ha davallat fins a 208 el 2018.

La xifra en brut és molt significativa i manté la pauta evolutiva observada des del 1992, coincidint amb la consolidació de les retransmissions castelleres a la televisió. Podem interpretar la corba com el reflex d’una creixent ambició de les colles per millorar resultats en termes absoluts. Com hem assenyalat més amunt, al final de la temporada, els resultats d’una colla es valoren en termes numèrics: som una colla de gamma extra,³³ som una colla de 9, som una colla de 8, som una colla de 7… Una valoració que, fins i tot, es complementa amb el seguiment de diferents rànquings de puntuació. Aquesta mena de valora­cions —a les quals, cal recordar, s’associen factors emocionals— són conseqüència directa dels missatges proposats pels mitjans de comunicació.

És clar que aquestes xifres reflecteixen només un conjunt d’estructures assolides per un grup relativament reduït de colles. I, no obstant això, el creixement d’aquesta xifra ha estat paral·lel al del nombre de colles amb capacitat per aixecar grans castells, que ha passat de 6, l’any 1997, a 14, l’any 2018. En vint anys, aquest nombre de colles s’ha més que doblat. De fet, el Concurs de Castells del 2014 va batre el rècord de colles que intentaven castells de gamma extra: set colles van intentar almenys un castell de màxima dificultat, i cinc van assolir-ne com a mínim un. De llavors ençà, el nombre de colles que n’intenten s’ha mantingut.

En honor a la veritat, cal reconèixer que la diferència entre l’evolució de la xifra de construccions i la de la xifra de colles és gran. El creixement exponencial del nombre de castells de 9 i de 10 no va produir-se igualment en el nombre de colles que podien aixecar-los. Això no exclou que, en ser preguntats, la immensa majoria de castellers de les colles petites respongui: «I és clar que ens agradaria fer castells de 9!» Tornem a les xifres: l’any 2016, una quinzena de colles van aixecar castells de 9, mentre que el nombre de les que van aixecar castells de 8 va arribar a 31… Gairebé ja un terç de totes les existents!³⁴

I voldria afegir una observació més sobre aquesta gràfica 1. Si parem atenció a l’evolució de la corba, veurem que la tendència al creixement arrenca l’any 2010. Com s’explica? Com sempre, a partir de l’observació de diversos fets: ja hem assenyalat que l’inici de la crisi econòmica va anar acompanyat d’un increment en el nombre de camises a la majoria de les colles. Aquest augment d’efectius pot haver jugat un paper important a l’hora d’afrontar construccions de més envergadura. I val a dir que, a mesura que els efectes de la crisi es reduïen, també baixava el nombre de camises. Aquesta disminució, reconeguda per diferents colles, explica també el descens que s’ha palesat en el nombre de grans estructures observat a les places.

Un altre fet pot explicar el creixement general: el mateix 2010 els castells passaren a formar part de la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco, fet que en facilità la promoció i l’aparició de noves colles en indrets on fins llavors no es feien castells.

Diversificació d’estructures

L’anàlisi de l’evolució dels castells de 9 i de 10 aporta altres dades interessants. Desagregant les xifres, podem obtenir un altre indicador que ens informa sobre l’ambició de determinades colles per diversificar l’oferta de construc­cions complexes: és a dir, l’ambició per assolir nous reptes —mai plantejats— i per dur més enllà els límits de l’activitat castellera. Una actitud que, de nou, sembla netament emparentada amb l’esperit competitiu propi de l’esport.

Com es construeix aquest indicador? Per un costat, agrupem les construccions de 9 pisos, a les quals anomenem «clàssiques», aquelles que ja eren ben conegudes a les places del país abans del 1997 —això és: 2 de 9 amb folre i manilles, 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i 5 de 9 amb folre. Per l’altre costat, agrupem els castells típicament del segon mil·lenni, als quals anomenem «moderns» —2 de 9 sense manilles, pilar de 9, 4 de 10 amb folre i manilles, 4 de 9 amb el pilar, 4 de 9 sense folre, 7 de 9, 3 de 10 amb folre i manilles, 3 de 9 amb el pilar, 3 de 9 sense folre.³⁵ Tot plegat, sota el nom d’estructures espectaculars.

Les xifres del gràfic 2, per tant, indiquen que, l’any 2012, es recupera la dinàmica de diversificació de grans estructures assolida l’any 2000 i ja no s’abandona fins al 2017. L’any següent es ralenteix sensiblement la dinàmica. Per explicar aquest descens en el nombre de grans estructures —tant «clàssiques» com «modernes»—, cal parar esment al canvi en la tendència de resultats d’un parell de grans colles que, aparentment, l’any 2018 van aixecar el peu de l’accelerador: Castellers de Vilafranca i Minyons de Terrassa. No pot dir-se que fessin un mal paper durant la temporada 2018, però si ens deixem dur per la tirania del número sembla que no van estar a l’altura dels seus millors moments. No obstant això, també cal dir que hi ha alguna construcció que no apareix a la gràfica 2 i que forma part de l’anomenada gamma extra: el 2 de 8 sense folre. En total, se’n van plantar 14: dos van carregar-los els vilafranquins, mentre que els 12 restants se’ls repartien les dues colles vallenques. Aquest castell i el 4 de 9 sense folre van ser, sens dubte, les estrelles de la temporada 2018.

I vull afegir un altre comentari a aquest gràfic: l’any 2010 es produeix un fet especialment rellevant per a les finalitats explicatives d’aquest article, ja que s’incorporen a la Comissió Assessora del Concurs de Castells —responsable de fixar els barems de puntuació de cada castell— professionals dels mitjans de comunicació. Això suposa reconèixer la importància del paper dels media en l’àmbit dels castells, tant per part de la mateixa institució organitzadora com de les colles que hi participen. Deixant al marge les polèmiques que sempre acompanyen la definició del sistema de puntuació, sí que direm que aquest sistema va anar experimentant ajustos a cada edició del concurs i, l’any 2012, va ampliar-se de 36 a 39 el nombre d’estructures puntuables. I potser la inclusió de periodistes castellers en la Comissió Assessora no va tenir cap impacte sobre aquesta ampliació. Potser només fou una coincidència; però, malgrat tot, va ser una coincidència rellevant.

Evolució de l’efectivitat

No abandonem les xifres relatives a l’evolució en el nombre de castells de 9 i de 10, perquè poden aportar-nos més informació interessant. M’estic referint a dades relacionades amb el domini tècnic assolit per les colles sobre aquesta mena de construccions i, per extensió, també amb allò que comentàvem abans sobre la seva organització formal i la transformació dels seus mètodes de preparació.

En aquest cas, l’indicador es construeix a partir de la relació entre el nombre de castells de 9 i de 10 assolits —descarregats o carregats—, d’una banda, i el nombre d’intentats —intents i intents desmuntats—, per l’altra. Aquesta relació, ja utilitzada per alguns analistes del fet casteller, ha estat considerada un indicador del grau d’efectivitat de les colles.

La millora en el domini d’aquest tipus de construccions per part de les colles que les plantaven és visible: mentre que ambdues corbes evolucionen força juntes i paral·leles fins a l’any 2010, a partir de llavors es produeix una clara separació. Creix el nombre de construccions assolides i es manté el nombre de construccions intentades. Aquesta separació entre les dues corbes és deguda a una millora tècnica dels castellers i de les seves estratègies de reducció del risc. És a dir que, a partir del 2010 i tal com ja hem observat en les anteriors gràfiques, les colles van assumir la dinàmica de l’espectacularització i la competitivitat però alhora van prendre consciència que aquesta dinàmica havia de comportar un perfeccionament tècnic —una professionalització dels assajos— i la minimització dels maleïts accidents.³⁶

I ja que parlem d’accidents… Permeteu-me un apunt breu sobre una conseqüència important de la pòlissa d’assegurances que garanteix l’atenció mèdica en cas d’accidents. No hi ha cap dubte que aquesta aportació moderna al món dels castells ha contribuït a prendre consciència de la necessitat d’evitar els riscos. Alhora, però, també ha contribuït a reduir la dimensió festiva i participativa dels castells. M’explico: legalment, la pòlissa d’assegurances ofereix cobertura als membres de les colles… i només a ells! Això implica que l’activitat castellera entesa com una manifestació festiva oberta a la participació de tothom s’ha vist substituïda per una activitat espectacular tancada, accessible només als especialistes. Citem les paraules de l’exgerent de la Coordinadora de Colles Castelleres, Guillermo Soler: «En una actuació castellera, la participació d’un espontani sense cap experiència ni coneixements castellers previs, situat en posicions compromeses, és una aberració»… Vet aquí una evidència més de com els castells es transformen.

Retransmissions

No em cansaré de dir-ho: tots aquests canvis de característiques diverses observats en els castells i fomentats, entre altres, per l’abassegador discurs dels media en les seves diferents formes, han conduït a la consolidació del fet casteller com un fenomen social diferent del referent històric del segle XIX. Fem un breu repàs de l’evolució de la presència dels castells a la televisió.

Tot i que els castells ja havien aparegut a la televisió en diverses ocasions i que TV3 havia retransmès diades castelleres, les retransmissions regulars van començar l’any 1992, a través del Canal 33, en diferit i editades. Les audiències d’aquestes primeres retransmissions no van ser mai gaire rellevants, però el detall interessant és que l’equip de professionals de TV3 que se’n va fer càrrec formava part del Departament d’Esports i no de l’àrea de programes culturals. Per què? Per una raó tan peregrina com que eren els únics que, tècnicament, estaven preparats per fer retransmissions d’esdeveniments semblants.

Al gràfic 4 es pot veure una estimació de l’evolució de les dades d’audiència acumulades dels programes castellers. Les dades són escasses i no gaire representatives, atès que representen mitjanes que combinen emissions a distints canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals —TV3, Canal 33/Super3, Esport3— i a diferents horaris, circumstància que condiciona profundament els resultats d’audiència. Com a dades remarcables, assenyalem les següents:

• Entre els anys 1992 i 2011, els programes informatius dedicats a castells rarament van aproximar-se als 100.000 espectadors. Amb aquestes xifres, és normal que els responsables de la programació de la casa ubiquessin els castells al Canal 33. No oblidem que la indústria de la cultura és, principalment, un negoci i que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha de retre comptes no només al Parlament sinó també als anunciants: els castells, en tant que element d’interès cultural i identitari, havien de ser a la seva graella; però els seus resultats d’audiència tampoc no justificaven posicionar-los en horaris i canals de gran difusió.
• Excepcionalment, algunes diades obteningueren bons resultats, com per exemple la retransmissió de l’actuació de diferents colles castelleres a la Sagrada Família de Barcelona amb motiu de l’Any Gaudí 2002 —214.000 espectadors d’audiència acumulada i 16,1 de quota de pantalla.
• A partir del 2015, l’informatiu casteller Quarts de nou va veure afectada la seva audiència per l’entrada en joc d’un nou actor: la Xarxa de Televisions Locals, que assumia els continguts castellers i passava a produir el seu propi informatiu i les retransmissions de les diades.

Poca cosa més podem extreure d’aquesta taula sense exposar-nos al risc d’equivocació. Personalment, i tornant a l’origen de la relació entre TV3 i els castells, crec que el més interessant de tot plegat és que, des del seu embrió, la representació mediàtica de les diades castelleres va associar-se a les rutines dels especialistes del Departament d’Esports. Ells seleccionaven les imatges que finalment configuraven aquesta representació i, tot i que van esforçar-se a conèixer i respectar els castells com a fenomen cultural diferent dels esports, la realitat és que aplicaven bona part de les receptes usades setmanalment en retransmissions esportives. Pensem que, ja des dels anys vuitanta, hi ha registres de periodistes que havien agafat el gust a qualificar determinades diades com «la millor del segle». Un gust compartit per molts aficionats castellers i per algunes colles, que no deixaven d’editar pòsters reflectint «la millor diada del segle»! Tot un indicador que caldria investigar…

La Xarxa

L’any 2014 es produí un canvi en la dinàmica de retransmissions televisives de diades. Canvi que comportà una nova empenta al fet casteller: la incorporació de la Xarxa Audiovisual Local al procés de producció d’aquests programes. De fet, la Xarxa ja tenia relació amb el món casteller perquè, abans d’aquella data, havia distribuït l’informatiu Va de castells (Penedès TV) a les televisions locals adherides. Però, a partir de juny del 2014, les coses van canviar de tal manera que va convertir-se en la referència televisiva per a practicants i aficionats —tot s’ha de dir: conjuntament amb TV3 que, tot i no fer mai una aposta decidida pels castells, tampoc no va voler distan­ciar-se’n massa. Aquella temporada, la Xarxa va programar nou retransmissions i un resum informatiu per als caps de setmana que portava per nom Dosos amunt.

Val a dir que, amb un caràcter que basculava entre la informació, la divulgació i l’entreteniment, algunes televisions locals ja tenien programes similars: és el cas de Finet i pel mig (TAC 12), Fem castells (Betevé), Quarta ronda (ETV) o el concurs L’altre concurs de castells (TAC 12). I que la mateixa TV3 (ja fos a través del seu canal principal o dels seus canals especialitzats, el 33 o Esport3) emetia també el seu propi informatiu casteller, com per exemple el Quarts de nou, i alguns resums de grans diades.

L’aposta decidida de la Xarxa pel fet casteller, però, va suposar un salt qualitatiu pel que fa al discurs. En paraules d’un dels responsables d’aquesta aposta, el productor executiu Jordi Sacristan, la intenció era «renovar el relat de les retransmissions, obrint la narració i la posada en escena a un públic molt més ampli i no tan coneixedor del món casteller. Ampliar la massa de seguidors del fet casteller, sense perdre el rigor i l’essència d’aquest relat. Apostar per unes narracions més modernes i que, conceptualment, trenquessin alguns cànons estètics i visuals».

La cara més visible del projecte van ser un periodista tarragoní, Carles Cortés. Detinguem-nos un moment a observar el seu cas: malgrat que la durada de les diades ha estat sempre un problema per a allò que en àmbits professionals es coneix com a ritme televisiu, Cortés va imprimir un ritme i un to a les retransmissions diferents del que hi havia hagut fins aquell moment. Entre els actius d’aquest periodista hi havia la seva experiència com a narrador de partits de futbol i de diades castelleres a la ràdio. Futbol, castells i ràdio eren —són— tres de les seves grans pas­sions, i no tenim cap dubte que aquest aspecte va ajudar-lo a convertir les seves retransmissions en experiències emocionalment força intenses. El casteller i exvicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira va arribar a escriure d’ell que era «el Puyal dels castells».

La seva marxa de la Xarxa, just abans de començar la temporada 2018, va plantejar un problema important a l’equip de les retransmissions castelleres. Cortés va ser una peça fonamental per «renovar el relat» televisiu. Igualment, poc després del Concurs del 2018, es va produir la imprevista i inexplicada marxa de Jordi Sacristan de l’àrea de producció de continguts castellers, la qual cosa obria un interrogant de difícil resposta sobre el futur dels castells a la Xarxa i, especialment, sobre el criteri amb què es prenien determinades decisions al capdamunt d’aquest ens públic. Perquè no va ser aquest l’únic cop de timó que es va produir a l’ens durant el 2018. Igual d’incomprensible resultava, a mitjans de temporada, veure com se substituïa l’informatiu casteller Dosos amunt pel nou magazín d’actualitat castellera Bojos de castells. El primer s’havia convertit en un informatiu de referència per als aficionats que, després de dècades de castells a la televisió, coneixien bé els intríngulis dels castells. El segon, produït per la Televisió de Girona, era un programa amb voluntat divulgativa, de to desenfadat i amb l’objectiu d’atreure persones no familiaritzades amb el món casteller. Resultava evident que un i altre es dirigien a públics diferents, i, no obstant això, un va suposar l’eliminació de l’altre.

En tot cas, la renovació del relat a les retransmissions ja s’havia produït. I això incloïa també canvis en els aspectes tècnic, visual i sonor. Les retransmissions van anar incorporant de manera assídua càmeres lleugeres, grues dotades de «cap calent» —un dispositiu que permet el control a distància de la càmera—, spidercams —càmeres penjades de cables d’acer sobre l’espai de l’actuació que aporten una visió zenital dels protagonistes—, technocranes —grues telescòpiques—, tràvelings, primeríssims primers plans, contrapicats des de sota mateix del castell, seguiments personals als caps de colla, càmeres subjectives situades al cos dels castellers, l’ús emocional de la música en les repeticions dels castells, muntatges alentits… El desplegament vist amb motiu del Concurs de Castells del 2016 era comparable al que una televisió estatal fa en qualsevol esdeveniment esportiu de primer nivell. I cada temporada, fins a arribar a les 32 retransmissions de l’any 2018, va haver-hi novetats.

El canvi també es va poder constatar en el perfil d’actors protagonistes: les colles amb més presència televisiva eren les que feien grans estructures, però ja no eren les úniques. Si fa vint anys era palès el lament de les colles petites pel que fa a la seva inexistent presència als mitjans d’abast nacional —amb tot el que això suposava de precarietat de la seva imatge pública i de la seva existència simbòlica—, el creixement del nombre de retransmissions va comportar el lògic augment del nombre de colles que hi apareixien. L’any 2017, fins a 20 colles van protagonitzar retransmissions, i fins a 8 d’aquestes van tenir com a actors principals colles emergents de territoris no tradi­cionals. És a dir, que la Xarxa també va diversificar el perfil de les colles en pantalla.³⁷

Audiències

Quins resultats d’audiència han acompanyat aquesta transformació del relat? La qüestió del mesurament d’audiències ha estat sempre peluda i, en el cas de les televi­sions locals i La Xarxa, és una melena molt llarga. Històricament, les televisions obtenien les seves xifres d’audiència en base a unes projeccions sobre mostrejos. En el cas de les plataformes de cable o de satèl·lit, disposaven de sistemes de mesurament en temps real del nombre d’espectadors connectats. Pel que fa a La Xarxa, però, som davant d’un ens que distribueix continguts indirectament a la seva audiència, és a dir, ho fa a través del conjunt de televi­sions adherides. Conseqüència: les seves xifres d’audiència i sistemes de mesurament no eren comparables als de la resta de models televisius. Per tant, doncs, és necessari avisar el lector que les dades a què ens referirem són orientatives.

Els números varien en funció del tipus de diada retransmesa. Ja hem vist que, en el cas de les retransmission­s emeses pel Canal 33, la mitjana rondava els 100.000 espectadors. En el cas de les audiències de les retransmis­sions de La Xarxa, la mitjana va créixer, tot reflectint l’augment general de l’interès que hi havia al país pel fet casteller, i arribà, en el cas de les retransmissions de grans diades —Sant Fèlix, Santa Tecla, Sant Joan…—, a mitjanes de 250.000 espectadors. Atenció: tot i que són xifres orientatives, el marge d’error no és tan gran perquè el creixement de l’audiència ens passi desapercebut.

Les xifres més altes, però, les assoleix sempre el Concurs de Castells de Tarragona. És l’esdeveniment més netament competitiu del món casteller i, probablement per això, els resultats d’audiència sempre són superiors. Fixem-nos-hi: l’any 1994, la retransmissió de TV3 batia el seu rècord assolint puntes d’audiència de fins a 350.000 espectadors. Sis anys després, el 2000, les puntes màximes baixaven fins als 276.000, mentre que la mitjana d’espectadors assolida era de 180.000. I l’any 2016… Bingo! Sumant les audiències de les retransmissions dels dos dies de concurs, les emissions en streaming dels distribuïdors catalans i el resum emès per TV3, la xifra ascendia a un agregat d’1.406.000 espectadors. Un total de 64.000 espectadors van seguir la retransmissió del Concurs a través d’internet —que lluny quedaven, per cert, aquells 429 usuaris que van seguir, deu anys abans, la diada de Santa Úrsula a través del portal web de l’Ajuntament de Valls! La cobertura d’aquesta edició del concurs, a més de ser notable internacionalment —ja hem comentat abans les xifres—, també va ser-ho en l’àmbit nacional: TV3 va fer connexions en directe a través del seu canal de notícies 3/24 i durant el Telenotícies Migdia. I, a la tarda, en va oferir un resum, seguit per prop de 179.000 persones, xifra que suposava un increment del 2 % respecte al share obtingut l’any 2014. Les dues jornades del Concurs de Castells del 2016 (dissabte i diumenge) es van poder seguir íntegrament a tot el país gràcies a les retransmissions que va fer-ne la Xarxa per a les televisions locals, així com, en l’àmbit estatal, pel canal 159 de la plataforma Movistar+.

Malgrat que siguin orientatives, les xifres d’audiència televisiva no tenen res a veure amb les de fa un quart de segle, entre altres coses perquè la presència dels castells als mitjans també ha crescut considerablement. Heus ací una demostració més de com els media s’han consolidat com a principals constructors de sentit d’allò que, inicialment, era només una manifestació festiva originària d’un àmbit territorial ben petit.

Drets d’imatge

I, en la mesura que creixia l’interès de la televisió pels castells i dels aficionats pel fet casteller, també ho feien les complicacions associades a aquesta relació. Una d’aquestes complicacions, més o menys resolta a partir del 2017, va sorgir en relació als drets d’imatge. Si la mesura d’audiències és una qüestió peluda, aquesta altra és una muntanya de pèl. Resumint força, i fent-m’ho venir bé per a la finalitat d’aquest capítol, diré que el tema dels drets d’imatge en l’àmbit dels castells és un problema que ningú no sap ben bé com abordar perquè no se’n coneixen encara totes les conseqüències i possibles formulacions. Els castells són una activitat considerada amateur i, per tant, representen un fenomen absolutament nou en el context de la indústria de la cultura.

La llei reconeix els drets d’imatge com a dret fonamental i consubstancial de les persones físiques. Atenció: és un dret individual, no col·lectiu. Per tant, les colles, com a institucions, no tenen drets d’imatge i no poden nego­ciar-hi. En tot cas, poden negociar a partir de les cessions de drets signades pels seus castellers com a persones físiques… Però anem a pams. Què entenem per «imatge»? La representació gràfica de la figura humana o de qualsevol dels elements que componen la personalitat —nom, veu, àlies, cara…—, mitjançant qualsevol procediment de reproducció en el qual el subjecte sigui visible i reconeixible. Cada persona té el dret a obtenir, reproduir i publicar la pròpia imatge, així com a autoritzar a tercers que ho facin. De la mateixa manera que té el dret a prohibir la simple obtenció o la reproducció i publicació de la seva imatge per part d’un tercer que no disposi del consentiment del titular per fer-ho.

Aquests drets, no obstant això, entren en col·lisió amb altres. Per exemple: els professionals de la comunicació tenen dret a informar sobre esdeveniments que es pro­dueixen en espais públics i que puguin ser d’interès general. Per tant, un periodista pot captar la imatge d’un casteller sempre que sigui amb finalitats informatives… Però, ai las!, ara és quan la cosa es complica: les retransmissions castelleres no són considerades programes informatius, sinó programes d’entreteniment. Una actuació castellera és equiparable, des d’un punt de vista legal, a una performance artística i, per tant, cada casteller té dret a veure reconeguts, a més dels seus drets d’imatge inalienables, els seus drets com a executant —igual que els té un actor o un intèrpret. És clar que com a amateur no està fent una feina i, per tant, resulta que la seva condició presenta aspectes diferents dels d’un intèrpret professional… Com veieu, els serrells de la qüestió són variats.

Això sí, considero oportú assenyalar que, en el cas que algun casteller volgués reclamar una compensació a una televisió per l’ús de la seva imatge durant una retransmissió, és possible que la jugada li sortís malament: en els darrers anys, hi ha hagut successives sentències judicials per casos similars que, en poques paraules, venen a dir allò de «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era». Una retransmissió castellera és una activitat prou reconeixible perquè no hi hagi dubtes al respecte: qualsevol casteller —i això inclou els pares o tutors legals de la canalla i dels menors d’edat— és conscient que, si els equips d’una televisió s’han desplegat per una plaça coincidint amb una diada, el més probable és que no hi hagin anat a collir naps o cols…

Com que les retransmissions castelleres són considerades un format d’entreteniment, es pot assumir legalment que queden fora del dret de la informació i, per tant, entren de ple en la lògica mercantil de la televisió i, per extensió, de la indústria de la cultura. I aquí és on entra en joc la negociació entre la Coordinadora de Colles Castelleres, que gestiona els drets d’imatge, i els d’executant dels castellers —que no de les colles— i les empreses de comunicació. Què es negocia? El de sempre: diners. Bé, potser no directament diners, però sí quelcom equivalent… Vegem com funciona el procés:

La Coordinadora recomana a les colles que facin signar als seus castellers un document que contempla: la cessió dels drets imatge, la cessió de la part proporcional dels drets d’executant, la cessió de les seves dades personals i la clàusula de reconeixement d’assumpció de riscos i d’haver rebut les instruccions adients per saber com actuar. I què vol dir això? Que, per obra i gràcia de la televisió, creix encara més la burocràcia en la gestió de les colles.

Amb tots aquests documents, la Coordinadora està capacitada per negociar. Com que les empreses de comunicació implicades no tenen gaires diners per pagar pels castells i s’assumeix que hi ha un interès mutu que es facin retransmissions, la Coordinadora reclama espais publicitaris en els programes de castells per als seus patrocinadors. Espais publicitaris que, òbviament, es valoren en termes monetaris, malgrat que, estrictament parlant, no es paguin.

És clar que aquesta negociació només afecta les retransmissions. Al marge, però, hi ha tot d’altres formats audiovisuals en què pot aparèixer la imatge d’un castell, per exemple anuncis, pel·lícules, sèries, documentals o altres formats d’entreteniment i de ficció. En aquests casos, no és la Coordinadora qui negocia, sinó cada colla en base a les oportunitats que se li plantegen i als seus interessos.

Comptat i debatut, el que realment és important en el marc d’aquest capítol és constatar que el fet casteller, com a representació mediàtica, empeny de nou els castells vers una transformació.

Altres formats

I ja que hem esmentat els altres formats audiovisuals, aturem-nos ni que sigui breument per esmentar l’aparició, en els darrers quinze anys, de noves formes de representar els castells —de resignificar-los. I començaré amb una de prou cridanera en el sentit que neix ja com a manifestació evident del fet casteller —que no dels castells. Estic parlant de la Nit de Castells. Aquest esdeveniment, impulsat per la Revista Castells des de l’any 2007, té com a objectiu reconèixer aquelles persones i colles castelleres que s’han destacat al llarg de la temporada per algun aspecte relacionat amb l’activitat castellera, i comporta l’entrega d’un seguit de premis. La Nit es va començar a retransmetre l’any 2016 per La Xarxa en format de gala televisiva. Un format televisiu que, malgrat que fins aquell moment no havia fet acte de presència en l’àmbit del fet casteller, hi encaixa amb tota lògica.

I val la pena fer esment, també, de l’eclosió d’un nou format relacionat amb els castells: el del documental. L’activitat castellera, com a pràctica humana de risc, és un marc ideal per explicar històries carregades d’emoció, atès que inclou l’esforç, la intriga i moments de drama i comèdia. En aquest sentit, no és gens rar que els productors audiovisuals s’hi hagin fixat per fer-ne pel·lícules documentals que, en alguns casos, han estat guardonades a diversos festivals internacionals. Des del 2005, la quantitat de films documentals produïts —amb més o menys seriositat, fortuna i encert— ha estat sorprenent: Castells (2005), Castellers del món (2006), The Human Tower (2011), Verd sobre blau (2011), 165th Regent Street (2011), Dahi Handi (2012), No plorar mai (2012), Som castells (2012), Melting pot. Castellers indis, govindes catalans (2014), Enxaneta (2014), La tripleta somiada (2014), Nosaltres, els Xiquets de Valls (2014), El somni de Pau Casals (2014), Xiquets de Tarragona: l’herència millorada (2015), Emmanillem-nos, la construcció d’un somni (2016), Els Verds a la Xina (2016), El jardí de les flors del presseguer (2016), De les Cols a la TAP (2016), Pilars de futur (2016), Les primeres mans (2018), Generació del 92 (2018)…

Tots aquests títols aporten una visió diferent sobre els castells: una visió que va més enllà de la informació de resultats de diades i de les retransmissions. Generen una reconstrucció d’allò que passa entre les bambolines del món casteller. Doten els personatges d’una dimensió que no es veu a les notícies o a les retransmissions. Expliquen els molts motius i causes de la pràctica castellera des de diversos punts de vista, circumstància que enriqueix el fet casteller en la mesura que ens permet, com a espectadors, empatitzar amb els seus herois i prendre consciència de la magnitud de la seva lluita. En altres paraules: mediatitzen també les bambolines.

La digitalització

El 100 % de les colles convencionals i consolidades del món casteller —la dada no inclou les colles universitàries ni les que estan en formació—, totes sense excepció, han creat la seva web a internet. És més, l’opció de no tenir-ne es considera, avui, una bajanada: s’ha de tenir pàgina web i, és clar, en la mesura de les seves possibilitats, també pàgina a Facebook, a Twitter, a Instagram o a qualsevol xarxa social que, amb el temps, esdevingui referent en aquest àmbit. De la mateixa manera que convé tenir un canal propi a YouTube.

A través d’aquestes finestres, les colles es projecten i es fan accessibles, però també fan moltes més coses… La més important per al tema que ens ocupa: aportar una versió pròpia al discurs mediàtic i, per tant, tenir un determinat control sobre la pròpia imatge, tot complementant així, o fins i tot contradient, la que es pugui generar des d’altres mitjans de comunicació. Efectivament, les colles són, en el nou ecosistema digital, mitjans de comunicació, productores de contingut amb capacitat per arribar a tothom que estigui interessat a conèixer-lo.³⁸

Una conseqüència decisiva del sorgiment dels mitjans digitals ha estat l’abaratiment dels costos de producció. Els nous artefactes apareguts de la mà d’aquest procés de digitalització són alhora instruments de recepció, de producció i de distribució, cosa que genera la possibilitat d’actuar alhora consumidors, productors i emissors de continguts. En aquest sentit, qualsevol productor —ja sigui un mitjà de comunicació convencional, una colla, una empresa, una institució, un casteller o un aficionat particular— esdevé agent actiu en la construcció de sentit sobre el fet casteller. La imatge pública dels castells, en el context de la indústria cultural, ja no només depèn d’uns pocs agents, com passava fa vint anys, sinó de tots aquells que s’hi refereixen en l’univers digital. Avui, una persona equipada amb un telèfon mòbil és un potencial productor, distribuïdor i consumidor de contingut mediàtic, sigui on sigui i quan sigui.

És obvi que la capacitat d’arribar a més o menys quantitat d’audiència no és la mateixa en uns i altres casos: els mitjans tradicionals encara tenen una potència comunicativa molt superior a la d’una colla castellera. Això no obstant, la digitalització ha facilitat que qualsevol veu sigui part activa en la construcció del fet casteller i pugui arribar a qui tingui ganes d’escoltar-la. És més, el contracte de cessió de drets entre la CCCC i les empreses televisives fa referència a les retransmissions per televisió i per internet, però contempla l’excepció dels streamings que realitzin les mateixes colles. És a dir, que les colles estan plenament legitimades per convertir una diada en el seu propi producte audiovisual. Com a espectadors, doncs, podem consumir múltiples productes elaborats a partir d’un mateix esdeveniment de referència des de diferents dispositius i sobre la base de diferents interpretacions. El fet casteller ha crescut de manera exponencial.

Curiosament, la multiplicació de canals de difusió de missatges referits al fet casteller no n’ha transformat el sentit, més aviat al contrari: ha consolidat el discurs sobre els aspectes competitius i espectaculars del fenomen. És materialment impossible analitzar aquí tots els continguts generats al voltant del fet casteller que circulen per internet, però sí que podem afirmar que els nous productors de continguts digitals tendeixen a reproduir les fórmules dels missatges dels mitjans convencionals, en la mesura que són aquests els que han marcat fins ara les pautes de construcció d’aquests missatges. Per dir-ho planerament: si parléssim de llibres en comptes de productes audiovisuals, afirmaríem que els nous agents escriuen de la manera que els agents tradicionals han definit l’escriptura, i de la manera que ells mateixos han après a llegir-los. Fixem-nos, per exemple, en els vídeos que les colles van produir per motivar els seus membres de cara al Concurs de Castells del 2014. En la gran majoria de casos, aplicaven receptes manllevades del discurs televisiu, de la publicitat o del cinema. Fins i tot, en el vídeo dels Castellers de Vilafranca, es van piratejar directament imatges de la pel·lícula V de Vendetta (2006), tot seleccionant-ne escenes i resignificant-les per ajustar-les als seus interessos particulars.

La paradoxa identitària

Abans de plantejar les conclusions d’aquest treball, voldria dedicar una reflexió al procés d’assimilació que s’ha produït des del final de la dictadura franquista entre els castells i una determinada concepció de la identitat nacional catalana. No em pertoca a mi aprofundir en la dimensió política dels castells; no obstant això, sí que considero oportú subratllar l’important paper que els mitjans de comunicació han jugat en l’articulació dels castells com a mecanisme d’identificació nacional.

El fet casteller tal vegada sigui la demostració més exitosa —per no dir l’única— de com una expressió de la cultura popular i tradicional catalana ha esdevingut una manifestació de la cultura de masses. Entre altres factors, això s’ha produït gràcies a la intensa tasca dels mitjans de comunicació en el sentit de convertir-los en símbol patri, i així ha estat acceptat sense debat ni qüestionament. L’expansió territorial del fet casteller arreu del país n’és una demostració, però no l’única… Les mostres d’afinitat entre castells i una determinada visió de Catalunya en el context polític del procés independentista són molt nombroses. En citarem només algunes: l’any 2009, la Colla Joves Xiquets de Valls va adherir-se a una plataforma vallenca per reivindicar el dret a decidir del poble català; l’any 2012, els Castellers del Poble Sec es declaraven entitat obertament independentista, i així ho fixaven als seus estatuts; aquell mateix 2012, els Castellers de Vilafranca participaven en la manifestació independentista de Barcelona aixecant-hi castells i, l’any següent, feien acte de presència al Concert per la Llibertat del 29 de juny tot plantant un 3 de 9 al Camp Nou; a la Via Catalana d’aquell 2013, un bon nombre de colles van aixecar castells simultanis al voltant de l’Arc de Berà i altres van fer-ne al llarg de tota la Via que creuava el país de punta a punta; de llavors ençà, més d’una cinquantena de colles han participat habitualment en cada manifestació de l’11 de Setembre, i l’any 2018 els Moixiganguers d’Igualada van impulsar l’ús del mocador groc solidari «Llibertat presos polítics!» per donar suport als presos i als seus familiars. I, tot plegat, va ser puntualment processat i representat pels mitjans de comunicació.

El més interessant —i que mereix una recerca específica— és constatar com, mentre es produïa aquesta identificació entre castells i el sobiranisme, apareixien també els primers testimonis d’activitat castellera més enllà del territori català. I són precisament aquestes experiències castelleres no catalanes les que poden arribar a demostrar que estem efectivament davant d’un producte de masses, més proper a una activitat esportiva que a una tradició cultural pròpia d’un determinat indret. L’èmfasi del fet casteller en la dimensió espectacular i competitiva de l’activitat castellera —puntuacions, risc, esforç i coordinació de grup, esperit de superació…— fa que sigui una activitat fàcil de llegir, aprehendre i replicar per part de qualsevol comunitat humana. No negaré que el factor polític nacionalista juga un paper en la formació i en l’actitud d’algunes colles a l’estranger —són habituals els casos de catalans emigrats que fomenten els castells al seu país d’acollida. I, malgrat això, la supervivència en el temps d’aquestes colles difícilment se sostindria sobre una construcció de significat vinculada a una mitologia, a una simbologia i a una ideologia que no els són pròpies. És més, fent un exercici de pura especulació gens científica, m’arriscaré a afirmar que difícilment se sostindrà si la pràctica dels castells en aquests països no creix de la mà de la competència: quin sentit té fer castells a Sidney o a Londres si no hi ha cap més colla amb la qual competir? Seria com si sorgís un equip de futbol en un país on aquest esport no el practica ningú més: amb qui hauria de competir?

La paradoxa que implica aquesta transformació resulta, si més no, curiosa: tan bon punt els castells —activitat festiva provinent de la cultura popular i tradicional i, alhora, mecanisme associat a una determinada identitat nacional— entren de ple en l’àmbit de la cultura de masses, comencen a perdre també allò que els distingeix com a mecanisme identitari i com a activitat associada a una concepció festiva i tradicional.

Conclusions

I ara sí, arriba el moment de tancar aquest repàs. He intentat abordar un fenomen complex atenent tantes dimensions com m’ha estat possible en el marc d’un text breu. Soc conscient de les limitacions explicatives que això provoca i que, de vegades, els arguments poden ser insuficients. En tot cas, crec que és inqüestionable que, per entendre els castells de finals de la segona dècada del segle XXI, és necessari tenir en compte la influència que televisió, ràdio i altres suports audiovisuals han tingut en la seva definició. No direm que aquests mitjans han estat l’únic factor que els ha condicionat, però sí que podem concloure que han estat decisius.

Probablement, hi haurà qui es negarà a acceptar l’equiparació dels castells a altres manifestacions esportives. I tindrà raó en el sentit que són, en origen, fenòmens molt diferents. No obstant això, els fets —la professionalització, la burocratització de les colles, l’expansió territorial, els canvis en el concepte de temporada, la manera com es planifica i els objectius que es fixen, l’espectacularització, la diversificació dels tipus de construccions que es duen a plaça, la rellevància del Concurs de Castells, la generalització de la competència, els drets d’imatge, els canvis en la seva dimensió simbòlica— apunten vers una altra direcció. Els castells són part del món modern i, a diferència d’altres manifestacions de la cultura tradicional que es mantenen com a anacronismes, s’estan modernitzant intensament. El paper que hi han jugat els mitjans de comunicació convencionals i digitals ha estat tan essencial que l’audièn­cia —que, no ho oblidem, assoleix xifres milionàries a internet— i bona part dels mateixos castellers han fet seu el llenguatge i la idiosincràsia —o, millor dit, la ideologia— dels esports més mediàtics. Les retransmissions i els informatius han assumit el to, el ritme, el look i part del vocabulari dels programes esportius. Seria absurd, des d’una posició científica, pretendre qualificar de bona o dolenta aquesta evolució. Direm, senzillament, que és la culminació d’un procés que ve de fa quasi cinquanta anys.