Castells: més propers a la festa o a l’esport tradicional?

Introducció

Són els castells un esport? Aquesta pregunta fa temps que ens la fem? Per què ens preocupa saber si els castells són o no un esport?

En molts fòrums castellers s’han debatut ja aquestes mateixes qüestions. Alguns castellers comencen a estar-ne fins i tot cansats. Molts diuen que els és igual si és o no un esport, que el que volen és seguir fent castells.

Llavors, per què es reprèn el tema? Doncs perquè l’esport i la seva evolució són un bon banc de proves per al futur dels castells. Intentarem demostrar que són dues activitats que han nascut de manera molt similar i que en el seu desenvolupament han seguit camins pareguts.

Els castells seran allò que el col·lectiu casteller vulgui, però, si els comparem amb els diferents esports i activitats físiques, podem predir les conseqüències de prendre una decisió o altra. Podem preveure el nostre futur tot estu­diant com ha evolucionat l’esport.

Controvèrsies

Des que fem castells a les places, sovint davant la pregunta de què era allò que estaven fent, els protagonistes han contestat de manera natural i planera: «Castells!, estem fent castells!» Però a la vegada molts castellers i castelleres han opinat sobre l’origen dels castells, com han canviat al llarg dels anys, quina vinculació tenen amb les realitats socioeconòmiques de cada moment, política, festa, treball… Tot menys posicionar-se sobre què són els castells.

Aquesta indefinició de l’activitat castellera l’han patida principalment els cronistes, ja que fins i tot l’han arribat a anomenar joc, com es pot comprovar en un diari vilanoví del 1852 (Güell 2002: 15), o noble esport: «els qui tinguin afició i aptituds per aquest noble esport, que s’allistin a una colla responsable» (Blasi 1948: 31); això sí, havent sentenciat abans que calia «evitar tota mena d’exercicis atlètics que puguin degenerar en una paròdia dels castells».

Aquesta indefinició ha afectat la ubicació de les cròniques castelleres en un diari. Al llarg dels temps, les esmentades cròniques han estat a la secció de Cultura, de vegades a la secció Local o Societat i altres a la secció d’Esports. No obstant això, sembla que la tendència actual d’alguns diaris, programes de televisió i ràdios és situar les notícies de castells en un apartat propi.

Aquesta dificultat per localitzar els castells en una publicació no és exclusiva dels diaris, ja que se’n ressenten altres publicacions, com es pot comprovar en l’estructura d’una gran enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (Soler 2005), on els castells són tractats en el volum corresponent als jocs i esports tradicionals i al volum de la festa. Això ja ens pot donar una pista que els castells són considerats una cosa o una altra, si els analitzem com una pràctica física, com una activitat lúdica de carrer o com una manifestació lligada a la festa. I els editors han pensat que els castells eren i són encara una activitat tan transversal que no pot estar ubicada en un sol apartat, i que és plenament compatible considerar els castells propers a l’activitat física lúdica tradicional, tot ocupant places i envaint un espai públic en el marc de la festa.

Aquesta composició de l’enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya ens serveix per constatar que hi ha diferents maneres de fer castells. Així, les diades castelleres celebrades a la plaça de les viles van unides al calendari festiu i és normal veure els castells com un element més del seguici festiu, unit als costums i les mostres de folklore dels diferents pobles. Aquestes actuacions del seguici s’han anat desenvolupant tant seguint el calendari festiu al llarg de l’any com en la commemoració de fets aïllats, però on la festa i la joia eren l’objectiu de la celebració.

Però les actuacions prenen un caràcter diferent quan se les treu fora d’aquest context festiu, i així les actuacions amb fins comercials, per commemorar un congrés, incloses dintre d’una obra de teatre o espectacle com la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, o el 1936 per l’Olimpíada Popular de Barcelona, no tenen la litúrgia dels castells a la festa (Botella 2017).

També cal remarcar que les diades «creades» per poder portar a plaça els millors castells en un moment de la temporada que li és propici a una colla determinada, fa que els castells s’allunyin de la festa i s’apropin a la cerca d’una performance quasi esportiva. Aquestes diades han tingut cert rebuig per part dels castellers propers a mantenir la tradició. Cal destacar també altres fets aïllats que han avivat la controvèrsia i han portat els castells a la performance i l’han allunyat de la tradició, com assajos a places que «tradicionalment» són reservades només per a les actua­­cions de diades assenyalades.

En la cultura tradicional, els cantants de cançons ancestrals, els jugadors de jocs de festes locals o els balladors de danses unides al cicle de les collites del camp moltes vegades defensen que el que estan fent és genuí, que és propi d’aquell lloc i que aquella activitat els defineix i els fa diferents dels altres. Els informadors intenten explicar que allò només es juga o es canta allí, que és autòcton, que és particular. Aquesta recerca de la peculiaritat és un dels paradigmes dels qui defensen amb passió que els castells són castells i prou, que no tenen res a veure amb cap altra activitat, com per exemple l’esport.

Les polèmiques sobre castells, pertinença i propietat de la pràctica no són noves, ja que abans que es plantegés la dicotomia entre castells i esports va haver-n’hi d’altres molt més intenses, com la que discutia si les colles castelleres només tenien dret a ser-ho si eren de la zona tradicional o podien afegir-s’hi també colles d’altres comarques catalanes (Güell 2002: 28). Ara bé, és fàcil entendre que es veiés inversemblant que a la Barcelona de finals del segle XIX es formés una colla castellera quan precisament aquella festa o aquells pilars s’anomenaven Xiquets de Valls i, per tant, si allò era practicar «Xiquets de Valls» era normal pensar que havien de ser fets per gent de Valls.

La cosa no acabà aquí, ja que quan sorgiren altres colles en moltes comarques de Catalunya el debat s’estengué a si podien haver-hi colles castelleres en terres no catalanes o, fins i tot, si aquestes podien participar o no al Concurs de Tarragona.

Els qui defensaven la territorialitat dels castells intuïen que, si aquests deixaven de ser exclusius d’una zona, això els faria canviar. Mentre els castells eren una pràctica circumscrita a una comarca —de vegades afavorida aquesta localització de la pràctica pels poders centralitzadors de l’Estat espanyol (Giori 2014)— es refugiaven en el folklore autòcton, en paraules de Giori per destacar un folklore de provincias. Quan els castells van esdevenir una icona del nacionalisme català i la seva pràctica s’estengué per tot el territori, van començar a allunyar-se del folklore i van passar a ser alguna cosa més. Quan els castells són coneguts arreu del món, de vegades ja són vistos com una pràctica física col·lectiva i desposseïda de tot el bagatge del costumari que abans portava adherit.

Quan els castells es desenvolupen en un entorn festiu (hi hagi rivalitat o no), no hi ha dubte que hom els veu com una manifestació cultural compartida; però quan la diada castellera es desenvolupa en un context deslligat del calendari festiu d’una població és quan hom es planteja si hi ha similituds amb una altra activitat física de masses com és l’esport.

S’ha debatut força sobre les diferències entre l’esport i els castells i s’ha fet sempre aportant diversos arguments: de vegades comparant els trets constitutius —els òntics—, com es pogué comprovar en una de les tertúlies del programa Dosos amunt de la xarxa de televisions locals (Duran 2016); altres, enumerant les semblances que hi poden trobar persones que comparteixen la pràctica dels castells i de l’esport. Majoritàriament s’arriba a entreveure que qui rebutja qualsevol tipus de comparació són els qui pensen que castells són castells i prou. Per contra, els qui defensen les similituds intenten emmirallar-se en quins aspectes dels esports els permetran seguir fer més i millors castells.

En un intent per posar ordre, exposarem algunes postures que han anat sorgint als mitjans de comunicació o en llibres i revistes especialitzades sobre si hi ha alguna semblança entre castells i esports i si les similituds o diferències poden ser beneficioses o perjudicials per als castells:

a) Els castells com a símbol d’identitat catalana. Des d’un posicionament historicista o des de la cerca dels trets identificadors dels castells, es diu que aquests responen a una identitat catalana, a una tradició, i dir que són esport no té sentit en l’actualitat, ja que no aporta res. El que sí que aporta és afirmar que són tradició, perquè això els uneix a la cultura catalana i actualment que alguna cosa sigui tradicional ja no comporta la connotació de no ser modern ni cosmopolita (Giori 2013). També s’argumenta que els castells entesos com a esport deixarien de ser cultura i es proposa que es giri la dicotomia i que siguin els esports els qui s’apropin a la cultura (Cortès 2013).

b) Els castells com a esport: pèrdua del caràcter festiu. Una segona postura intenta donar resposta a com canviarien els castells si s’apliquessin les normes que regeixen en alguns esports i conclou que les actuacions castelleres perdrien el caràcter festiu. Si els castells fossin un esport, s’hauria de determinar el nombre de castellers en una plaça, s’hauria d’unificar l’activitat per raons de sexe i edat, deixarien d’estar arrelats a un país, hi hauria «fitxatges» i es perdria l’amor per una camisa (Cortès 2013). El problema és que aquest argument ja ha estat també esgrimit en el món de l’esport per vindicar un esport praxi proper al joc enfront d’un esport espectacle: «El deporte de nuestro tiempo está enormemente marcado por la reglamentación. No se trata simplemente de la espontánea o implícita regla más o menos natural latente en cualquier actitud lúdica sino de toda una estructura que ha crecido con el deporte moderno» (Cagigal 1979: 41).

De vegades sense saber-ho, s’han regulat els castells amb els mateixos instruments que aplicaren en el seu moment els esports per esdevenir la pràctica física que coneixem avui. La regulació del perill i l’agressivitat (que es tractarà més endavant) va fer canviar els esports, i la cerca de normes per apaigavar el risc en els castells els està fent canviar també. I no ens referim a la valoració dels castells carregats en el concurs, ja que la llavor de la necessitat que els castells havien de canviar ve de lluny: en algunes cròniques del segle XIX ja apareix l’opinió que no s’havia de contractar els Xiquets de Valls pel perill de lesions i això anava avalat pel fet que la modernitat no podia pro­moure activitats amb risc propi d’altres èpoques (Güell 2002: 118-120).

c) L’entrenament esportiu en els castells («Citius, altius, fortius»). Hi ha castellers o colles que per millorar els seus registres a l’hora de carregar i descarregar castells o per cercar seguretat en els seus castellers s’inspiren en els processos d’ensenyament i aprenentatge dels esports, i també en els diferents models d’entrenament. Vindiquen la necessitat de transferir a l’assaig principis d’acció aplicats a l’entrenament de l’esport per millorar el rendiment dels castellers. Aquest fet s’ha pogut comprovar en diferents ponències i comunicacions a les Jornades de Prevenció (Coordinadora Colles Castelleres, 2009-2017), que mostren com integrar els entrenaments complexos a l’assaig casteller, o diferents formes d’escalfament, o preparació física per al tronc i la canalla, entre d’altres, una pràctica que es tradueix en bons resultats en les construccions castelleres i en la salut dels participants. Possiblement la publicació pionera sorgí de la primera trobada al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on es va tractar el tema de la prevenció de lesions en el món casteller (Roset et al. 1994) i que s’amplià posteriorment en noves recerques (Roset 1999).

Actualment és molt habitual veure als locals d’assaig aparells propis de la preparació física dels esports i del fitness. Aquests recursos s’empren per no comprometre l’equilibri estàtic i dinàmic de les construccions; per millorar la musculatura dels castellers; o per facilitar l’adquisició de les accions tècniques. En definitiva, s’empren aquests mitjans atès que els castellers de l’actualitat han arribat a la mateixa conclusió a la qual ja fa temps va arribar l’esport de rendiment: per progressar no n’hi ha prou amb jugar el partit, cal un entrenament sistemàtic de les capacitats que condicionen el rendiment esportiu. Aquesta reflexió és emprada al món dels castells tot afirmant que no n’hi ha prou d’assajar les diferents estructures dels castells que hem de portar a plaça, sinó que cal també un treball complementari d’aquelles capacitats físiques, de relació motriu i emocionals que han de conduir la colla a l’excel·lència. I és aquesta necessitat la que ha portat a organitzar la preparació dels castells com si fossin un esport i la que ha permès assolir registres de castells quasi impossibles. El mateix cap de colla dels Castellers de Vilafranca (Toni Bach) feu una piulada a Twitter el 2012 en què deia: «L’esport és cultura, tradició, rivalitat, moviment social… això és empetitir els castells? No ens mirem tant el melic!» I aquesta relació entre castells i esport l’especifica en una entrevista al digital Món Casteller quan, al ser preguntat sobre si defensa més els castells com a esport que els castells com a tradició, contesta: «Una cosa no treu l’altra. L’esport també és tradició i cultura. Els castells són els nostre esport, amb tot el que comporta. Per a mi l’esport no té connotacions negatives. L’esport és un dels grans moviments de finals del segle XIX i del segle XX» (Torreño 2013).

d) Tractament dels castells en els mitjans de comunicació. Un dilema que els mitjans de comunicació han hagut de resoldre és decidir si el fet casteller ha de tenir un model que s’apropi a l’esport o mantenir un format propi (Cortés 2013b). En aquesta controvèrsia professio­­nal hi ha argumentació per totes bandes, ja que hi ha periodistes que només retransmeten actuacions castelleres i altres que compaginen la informació esportiva amb la castellera. Majoritàriament, l’informador casteller declara que quan retransmet o escriu sobre castells ho fa sobre el fet casteller, que no està retransmetent un esport, però tot i així hi ha hagut periodistes que han exposat els vincles entre els castells i l’esport des de la seva perspectiva. Soler (2004a), tot i afirmar que els castells són al costat del model festiu i de la cultura popular, empra els arguments dels periodistes Brotons i Beumala per descriure alguns elements que des del punt de vista periodístic apropen els castells a l’esport: la incertesa del resultat final; el criteri objectiu per identificar el resultat d’un castell o d’una diada; la similitud entre els colors de les camises de les colles amb els dels equips esportius; el model d’entrenament sorgit de l’esport, equiparable al de l’assaig i actuació. Fins i tot, Brotons i Pardo (2004) afirmen que en les cròniques castelleres han anat irrompent elements de la informació periodística esportiva.

Un cas especial és el relat que fa Suárez-Baldrís de com gràcies als mitjans audiovisuals de masses els castells es transformen en fet casteller: «Representació mediàtica, produïda i reproduïda per a i a través de la indústria de la cultura en totes les seves facetes […] viscuda socialment durant el temps de lleure i en funció de l’estructura característica, no d’una activitat festiva, sinó d’una activitat espectacular» (Suárez-Baldrís 1998: 131).

Aquest discurs, fet des dels trets identificadors dels castells, va servir, no obstant això, per fer un treball en el qual s’intentava reflectir l’evolució dels castells vers un model esportiu (Costes 2004). Els diferents apartats que Suárez-Baldrís proposa serveixen com a inspiració per a l’anàlisi dels canvis en la transformació del món casteller: l’increment de les colles castelleres; l’augment de l’afició; el calendari; l’expansió de les colles depassant els límits tradicionals; la generalització de la competència entre colles, tot trencant els tradicionals dualismes; o els canvis que es produeixen en l’espai d’actuació. Tant és així que qualsevol estudi seriós que analitzi l’evolució dels castells haurà de fer referència obligatòriament a aquesta monografia de Suárez-Baldrís (1998).

e) Comparació científica dels castells i l’esport. Ens referim a estudis comparatius dels castells i els esports des del vessant científic, tot comparant els fets constitutius de les dues manifestacions des de la praxeologia motriu o ciència de l’acció motriu (Parlebas 1981), sense intenció de concloure si els castells són un esport o no.

Aquesta disciplina estudia els trets distintius de la lògica interna dels castells, és a dir, el tipus de relacions internes que origina l’estructura de qualsevol tipus de castell i que fan que emergeixin determinades accions motrius diferents de les d’una altra pràctica física. A la vegada examina els efectes d’aquesta estructura sobre les conductes motrius dels seus protagonistes, les quals donen testimoni de l’activació unitària de totes les dimensions de la personalitat dels castellers —aspectes orgànics o fisiològics, cognitius, relacionals i emocionals (Duran 2016; Lavega 2006). De manera que cada casteller dona un significat i valor subjectiu als castells i al fet d’ésser membre d’una colla. És motiu de l’estudi praxiològic posar llum per interpretar com afecta qualsevol decisió que es prengui sobre la modificació de lògica interna d’un castell i sobre el significat que li donin els seus actors. A més a més, aporta criteris per comparar-los amb els esports, amb els jocs tradicionals festius o rituals (Costes 2004; Duran 2016), com els Jocs Panhel·lènics, en els quals es troba la gènesi dels jocs olímpics moderns (Olivera i Olivera 1994).

f) Rebuig als valors del hooliganisme esportiu allunyat dels castells. Els seguidors d’aquesta postura rebutgen ser comparats a un esport allunyat dels valors castellers (Botella 2012). Són opinions que contraposen els valors castellers amb l’esport de masses majoritari, on hi ha rivalitat a fora del terreny de joc i on prima l’esport com a treball en lloc de l’esport de lleure. No obstant això, aquesta crítica a l’esport i els seus efectes envers l’alienació del practicant no ha sorgit des de l’estudi del fet casteller, sinó que arran dels fets del Maig del 68 a París grups de pensadors de l’esport ja van demanar un esport obrer i una educació esportiva proletària (Partisans 1978). Aquest rebuig a l’esport al comparar-lo amb els castells genera una paradoxa: no ens emmirallem en l’esport, perquè els castells són una altra cosa, són respecte, col·laboració; però, per contra, hi ha diversos articles que critiquen el hooliganisme a les grades del Concurs de Tarragona o a places emblemàtiques on actuen les colles que tiren els castells més difícils i maldiuen que alguns es comportin com si assistissin a veure el seu equip esportiu més que a veure castells. Això sí, per guardar l’essència del fet casteller, habitualment aquests hooligans es diu que es comporten com a «no castellers», ja que no intervenen com a tals. No són dels nostres, són nouvinguts d’un altre espectacle, de l’esport. Però de quin esport? No de l’esport que enalteix la persona que el practica, del que demana respecte pel contrari, del que rebutja la supercompetivitat, ja que, com diu Cagigal (1979: 45), no només hi ha un esport de masses: «No queda otra postura que la de aceptar la realidad, e insistir en que el deporte no es sólo eso; que hay otro deporte […] no reñido con el alto rendimiento, sino simplemente diferente.»

Aquest argument dels valors dels castells és el que surt repetidament en les diferents tertúlies i taules rodones que s’organitzen per afirmar que els castells no tenen res a veure amb l’esport.

Els valors dels castells versus els valors de l’esport: són diferents?

La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va aprovar, en assemblea, un document sobre els valors socials del fet casteller (Coordinadora Colles Castelleres, 2009-2017). Va ser un encert definir com havien de ser els castells i com s’havia de garantir que seguissin estretament lligats a la cultura, la tradició, la identitat i la unió, tal com reconegué la Unesco quan va incloure els castells en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

L’assemblea va remarcar que els castells, igual que les altres manifestacions festives i tradicionals, aporten un benefici als castellers:

• Els castells són una activitat col·lec­­­­­t­i­­­­­­­va realitzada en un espai públic, fet que garanteix emo­­­cions compartides entre castellers i públic.
• Els castells permeten accedir a un lleure no consumista.
• Les colles castelleres són organitzacions inclusives, a més d’espais de cohesió social i integració.
• Les colles es basen en un model obert a la ciutadania, participatiu i democràtic.
• Els castells generen una emoció i un sentiment de pertanyença a la seva colla.

Ha estat molt oportú que s’hagin remarcat quins són els pilars de l’associacionisme en els castells abans de definir quins són els valors, perquè la qüestió no és només quins valors volem transmetre, sinó quines condicions s’han de donar perquè aquests valors es desenvolupin (Buxarrais i Vallory 2004), perquè els castells només transmetran uns valors si es donen les condicions anteriorment apuntades. Els castells per ells mateixos, com a activitat descontextualitzada, no transmeten valors; són els castells que fan les persones els que poden transmetre aquests valors.

El col·lectiu casteller, observant com han evolucionat algunes activitats en què la rivalitat és present —com alguns esports de competició—, ha tingut la necessitat de fer prendre consciència de quin havia de ser el camí que li convenia. S’ha emmirallat en l’esport per dir que per aquesta via no es vol evolucionar. De fet, l’esport també ho va fer en el seu dia, això.

Els valors que s’especifiquen com a valors castellers són:

• Relacions interpersonals.
• Capacitat de comunicar-se.
• Tolerància i respecte a la diferència.
• Solidaritat personal i també col·lectiva, més enllà de l’activitat castellera.
• Importància de les fites col·lectives, perquè en els castells no hi ha resultat ni avaluació individual i, a més, és una activitat on tothom és necessari però ningú no és imprescindible.
• Autoestima i confiança envers els companys.
• Importància de l’esforç personal per assolir un repte.
• Esperit de superació.
• Compromís personal envers la resta del col·lectiu.
• Lliure acceptació de la tasca assignada i autodisciplina.
• Treball ben fet.

Aquests valors són certs i molt lloables, i la seva consecució de segur que ens pot convertir en uns ciutadans lliures, solidaris, responsables, lligats a un territori i democràtics. El problema sorgeix quan, en les comparacions o les diferències que es fan entre l’esport i els castells, s’esgrimeixen aquests valors per establir la diferència, ja que segur que tots coneixem esports que podrien subscriure fil per randa aquests valors. Però quan hom en compara els valors, pensa en una situació idíl·lica de castellers ajudant-se amb un esforç altruista i ho confronta amb un esport on hi ha baralles a les grades i al camp (Cortès 2013).

L’esport, i per extensió altres manifestacions motrius, també han identificat uns valors que poc difereixen dels apuntats pel món casteller. Tant és així que podem fer l’exercici de substituir la paraula castells per esport o viceversa i es comprovarà que totes les declaracions defensen els mateixos valors.

La conferència general de la Unesco va aprovar una carta de l’activitat física i l’esport en què deia que aquestes activitats havien d’estar al servei del desenvolupament de la humanitat (Unesco 2005). Aquesta carta promou l’accés inclusiu a la pràctica esportiva i rebutja qualsevol tipus d’exclusió o discriminació.

Al primer article s’articula que tota persona té dret a accedir a l’esport sense cap discriminació basada en criteris ètnics, de sexe, d’orientació sexual, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, origen social o nacional, la posició econòmica o qualsevol altre factor. Es destaquen les necessitats inclusives de l’esport, la importància de preservar els esports tradicionals perquè pertanyen al Patrimoni de la Humanitat, i la necessitat que mitjançant l’esport s’enforteixi el vincle entre els membres d’una comunitat. Però és que al segon es parla dels beneficis que aporta l’esport a la persona i a la comunitat, i de com la seva pràctica ha de generar benestar i un desenvolupament sostenible. En definitiva, que després de llegir els dotze articles hom s’adona que no es pot utilitzar l’argument dels valors per diferenciar l’esport del fet casteller.

Ara bé, si algú encara opina que els castells tenen uns valors que es relacionen amb la comunitat a la qual pertanyen i units a una cultura pròpia d’una comunitat per petita que sigui i que aquests no els poden aportar els esports, és perquè pensa només en els esports d’abast internacional. Però també hi ha esports units a la cultura tradicional i a la festa.

Tant és així que la Unesco, per fomentar aquests valors dels jocs i esports tradicionals, va redactar una carta on es vindiquen les bondats per a la humanitat de la pràctica dels esports tradicionals (Unesco 2015).

• Es declara la importància dels jocs i esports tradicio­­nals per a la promoció de l’esport per a tothom.
• S’especifica que els jocs i esports tradicionals pertanyen al patrimoni cultural local, regional, nacional o mundial.
• S’explica que els esports tradicionals estan lligats als valors socials i culturals que una societat hauria de perseguir: integració, foment de la pau, enteniment. Així mateix, es declara que els esports tradicionals tenen regles pròpies, sense voluntat que siguin generalitzades a altres territoris o cultures.
• Vindica l’esport tradicional com aquella pràctica que no necessita cap instal·lació i que sovint es vincula a la festa i que, per això mateix, requereix una especial protecció dels processos de comercialització d’aquesta pràctica. Fins i tot adverteix que s’ha de cuidar perquè el sector turístic no els utilitzi impròpiament i en faci perdre l’essència.

En conclusió, l’argument dels valors no ens aporta cap criteri per delimitar objectivament les similituds o diferències entre els esports o els castells, ja que els valors d’ambdós fenòmens són idèntics.

Optar per un estudi científic de la problemàtica. La lògica interna dels castells

Necessitem abordar la problemàtica des d’una perspectiva científica que ens permeti comparar com de lluny o de prop es troben els castells dels esports. I ho necessitem perquè el món casteller decideixi com vol que sigui la seva pràctica en el futur. Els castells són el que són ara com a conseqüència de les decisions que s’han anat prenent en el passat. No voldríem caure en aquest apartat en una visió propera al maniqueisme: no valorarem, per exemple, si el pagament a les colles per incentiu dels castells aixecats a plaça pot ser bo o dolent, i si això els apropa a l’esport o no. Ens fixarem en què ha passat en l’esport quan tot això ha succeït i els organitzadors de les diades decidiran si els va bé o no el camí emprès.

La disciplina científica que ens permetrà la comparació entre castells i esport és la praxeologia motriu o ciència de l’acció motriu (Parlebas 1981), que estudia les accions motrius que es donen en qualsevol pràctica motriu i lúdica. Ho fa analitzant les relacions que s’estableixen entre els participants independentment de com són aquestes persones (Lagardera i Lavega 2003). És un camp d’estudi en què s’analitza què poden fer els jugadors mentre interactuen entre ells, o sigui, quines són les regles que regeixen el comportament dels jugadors o practicants. Aquestes regles donen entitat i personalitat a un joc i donen també les claus per saber si s’està practicant una activitat o una altra i en quina mesura s’assemblen o es diferencien entre elles; en definitiva, són les regles les que configuren la lògica interna del joc o l’activitat.

La lògica interna és el «carnet genètic» del joc o activitat motora, i correspon al tipus de problemes interns que han de solucionar els participants al relacionar-se amb altres jugadors, amb l’espai, amb el temps i amb el material.

Nosaltres analitzarem la lògica interna dels castells i la compararem amb els esports o jocs per poder determinar com de lluny o de prop se situen aquestes dues activitats.

Referent a les relacions motrius entre jugadors. Referent als castellers

Els castells són una pràctica física sociomotriu. Això vol dir que qualsevol acció que realitzi un casteller s’ha d’interpretar en el conjunt d’accions d’ajuda mútua que comparteix amb la resta de protagonistes del castell. No hi ha presència d’adversaris com en esports com el futbol o bàsquet, ja que quan els castellers basteixen el castell no hi ha cap participant que dificulti les seves accions. Els cordons de la pinya, les crosses i els baixos fan accions motrius per mantenir la construcció sòlida del castell; el tronc i la canalla aprofiten aquesta col·laboració per seguir ajudant-se entre ells amb l’objectiu de carregar i descarregar aquest castell. Aquest és un dels trets distintius que ha estat present en els castells des que els coneixem: la relació de cooperació o ajuda mútua entre els que el construeixen.

És important no confondre aquesta relació motriu de cooperació amb la de competició, perquè sempre que es construeix un castell els seus protagonistes comparteixen una comunicació motriu col·laboradora. Aquesta relació cooperativa és present quan actua una colla sola bastint un castell en una plaça, quan es pretén descarregar els millors castells en una diada, al rivalitzar amb una altra colla per superar-la en una classificació o quan es fan castells d’un nivell molt per sota del que té acreditat aquesta colla.

No obstant això, cal dir que aquesta característica de la cooperació no és suficient per diferenciar els castells dels esports, ja que hi ha moltes pràctiques fisicoesportives que es comporten de la mateixa manera: una cordada d’escalada per la serra del Montsant, una regata de muletes pel riu Ebre o qualsevol dels balls de corranda o les sardanes que tenen lloc en la nostra geografia.

Tot i que hem dit que hi ha esports que també són cooperatius, si estudiem els que són presents als jocs olímpics d’estiu veurem que es poden classificar en dos grups diferents en funció de si participen a la vegada en zones paral·leles, com per exemple una regata de vela, amb més d’un esportista per embarcació, o una piragua de quatre esportistes, o si ho fan en el mateix lloc però en moments diferents, com és el cas de la gimnàstica rítmica per conjunts o dels duos de la natació sincronitzada.

Entre aquests dos tipus d’esports col·lectius hi ha una característica diferenciadora, i és que en el primer grup guanya qui aconsegueix arribar abans a l’objectiu final, mentre que en el segon guanya qui desenvolupa millor unes tècniques en què s’afegeix també un factor estètic.

I els castells, on es troben? Doncs no es comporten com els esports que competeixen a la vegada, llevat que pensem en les rondes d’actuacions conjuntes al concurs o en una actuació a plaça amb un sistema de rondes a l’antiga (Terraza 2015), on les colles aixequen els castells simultàniament. La majoria de vegades els castells rivalitzen de forma alternativa, com es fa en la gimnàstica rítmica per conjunts o en la natació sincronitzada, però, a diferència d’aquests esports, no importa si ha tremolat molt o poc, no importen les rebrincades del castell ni si s’ha desquadrat molt o poc, no es considera l’estètica del castell; només importa la marca feta. Així doncs, en aquest apartat els castells s’aparten dels models dels esports cooperatius. Ara bé, si com de vegades s’ha dit hi hagués un canvi en què, a més de l’estructura del castell, s’arribés a valorar també la seva execució, a partir d’uns indicadors de tècnica correcta, estaríem movent els castells de la seva zona d’indefinició respecte als esports i els estaríem acostant a una modalitat esportiva.

Si els components de la pinya són exclusivament castellers, s'està més a prop de l'esport que si hi participa també el públic. Castells durant el Concurs de Tarragona del 2014, en què no hi participa el públic.

(Fotos: José Carlos León / Arxiu Carrutxa)

Primera actuació dels Brivalls de Cornudella, l'agost del 1976, amb presència d'espectadors a la pinya.

(Fotos: José Carlos León / Arxiu Carrutxa)

Qui són aquests jugadors? Qui són aquests castellers?

Quan estudiem els esports ens fixem en qui són els jugadors o practicants i quins són els rols que tenen d’acord amb les regles de joc. Si ho fem en un esport com el bàsquet, veiem que només hi ha el rol de jugador de camp (tothom està autorizat a fer el mateix): si estudiem l’handbol, veiem que hi ha dos rols, el de porter i el de jugador de camp (que no tenen els mateixos drets que el porter, com ara trepitjar l’àrea del seu equip).

En els castells, d’acord amb les regles, només hi ha un rol, que és el de casteller; però és un rol molt especial. En un esport com l’hoquei, alguns fan de defensa i altres d’atacants i es poden intercanviar les funcions mentre estan jugant, i això passa també durant una regata de vela. En els castells, però, les diferents formes de dur a terme el rol casteller (subrols) tenen un tret distintiu i és que, durant el castell, qui exerceix el subrol pinya només pot fer aquest i no cap altre, i això passa també en el tronc i la canalla. És una activitat física en què tot i tenir el mateix rol cada grup de castellers tenen funcions diferents: uns sostenen i protegeixen el tronc en cas de caiguda, altres enlairen el castell i els més menuts el culminen, i aquestes funcions no les poden canviar mentre dura l’activitat, tot i que sí que ho podran fer quan s’enlairi una altra construcció.

Els castellers fan una pràctica cooperativa i, si actuen bé col·lectivament, aixequen castells més difícils (combinant nombre de pisos amb estructures complexes) i consegüentment augmenta el valor del castell descarregat. Per això les taules de puntuació dels concursos es revisen periòdicament (revisió no exempta de polèmica), ja que cada colla històricament ha volgut fer valdre les construccions que més dominava (Jaria 1996), fins a l’actualitat, en què es combina la dificultat objectiva dels castells amb la seguretat i la prevenció de lesions.

Històricament, quan les colles han entrat en disputa abans del concurs per aconseguir un sistema de puntuació més beneficiós per guanyar, sense saber-ho portaven els castells a una pràctica física molt allunyada dels esports i molt propera als jocs tradicionals, on els jugadors, abans d’iniciar el joc, fan un prejoc dialèctic per consensuar les normes. Ara, amb l’actual sistema de puntuació del Concurs de Tarragona, no existeix aquest acord de regles dels protagonistes; ara els castells estan molt més propers al sistema esportiu de puntuació. Aquesta situació té molta similitud amb els codis de puntuació dels campionats de gimnàstica artística.

Hom pot pensar: «Per què hem inclòs ara i aquí la discussió del sistema de puntuació, si en aquest apartat estem tractant el rol de castellers i castelleres?» Doncs perquè, tot i que l’actual sistema de puntuació del concurs dels castells l’apropa al món de l’esport, hi ha una característica que els diferencia rotundament, i és el nombre de castellers permesos en cada construcció. En el món de l’esport, si hi ha competició, es reglamenta el nombre de jugadors que poden participar-hi (i no només en l’esport, sinó també en l’esport tradicional). Han de definir el nombre de components per poder igualar, però en el món dels castells, no. En l’actual concurs només es demana que siguin castellers els membres del tronc, el folre, les manilles i els puntals si són necessaris, i en les actuacions actuals s’acostuma a seguir aquest mateix patró.

El fet que no es reguli els nombre de castellers que participen en una construcció a les places o al concurs allunya els castells dels esdeveniments esportius. L’establiment d’un interval de castellers per a cada castell els aproparia al model esportiu, com succeí ja l’any 1932, en ocasió del primer concurs de castells, quan es va limitar el nombre de castellers per colla i no hi podia haver col·laboració entre colles ni participació del públic: o es portava camisa o braçalet, o no s’entrava al castell (Andreu i Suriñach 2015).

No obstant això, tot i que el fet de no regular el nombre de castellers fa els castells diferent de totes les altres pràctiques motrius cooperatives amb rivalitat o competició, la nostra hipòtesi és que, a la llarga, per garantir la seguretat i el benestar dels castellers, s’haurà d’aconsellar a les colles el nombre mínim de cordons que ha de tenir un castell perquè, en el supòsit d’una caiguda, els castellers no caiguin a terra. Àdhuc s’haurà d’informar del percentatge de risc d’impacte directe que es té quan cau el castell, depenent de la posició que s’ocupi a la pinya i del cordó on s’està ubicat. Tot i que hauria de ser una recomanació, el fet de tenir aquesta informació pot fer replantejar l’execució o no d’un castell segons el nombre de castellers que es porti a una plaça.

En els castells només existeix un rol: el de casteller, tant si es forma part de la pinya com del tronc d'una construcció. A la imatge, alegría entre els components dels Tirallongues de Manresa durant el Concurs de Torredembarra del 2014.

(Foto: David Oliete)

Sí, no ens n’hem oblidat: en el món dels castells, a més de castellers i castelleres, hi ha grallers i gralleres i tabalers i tabaleres. I aquest és un tret diferencial entre els castells i l’esport tradicional. I és que la música, amb els grallers i tabalers, forma part d’aquesta lògica interna, forma part dels castells. Sense toc de castells no hi ha cap construcció, i quan es fa un pilar sense gralla i tabal és perquè hi ha tristesa, perquè el pilar és de dol. Els castells empren la música com una eina comunicativa entre els participants: gràcies al toc de gralla tothom s’assabenta de quan un intent es considera vàlid, de quan es fa l’aleta, de quan el castell s’ha quedat en intent i de quan s’ha descarregat. A diferència dels altres esports amb suport de la música, els castellers no segueixen la música, sinó que s’estableix una comunicació de doble direcció entre l’enlairament del castell i els grallers i tabalers. En alguns esports tradicionals hi ha gralles, dolçaines, xistus i gaites que acompanyen l’esport, però no en formen part. Des d’aquesta concepció comunicativa temporal, els castells s’allunyen de qualsevol esport, i mentre segueixi aquesta relació els castells es diferenciaran d’altres pràctiques físiques. Hi ha diferents esports amb suport musical igual que els castells. Esports com el patinatge, algunes modalitats gimnàstiques, la natació sincronitzada…, empren la música com a suport per dur a terme les habilitats dels esportistes i acostar-les a l’expressió, a l’art, però els músics que la interpreten no formen part de l’equip.

On es fan els castells? Quin és el seu terreny de joc?

Si alguna cosa tenen tots els reglaments dels diferents esports és que intenten regular com ha de ser el terreny de joc i que els participants en una mateixa competició, sempre que sigui possible, ho facin en les mateixes condicions. En el futbol, per molt enfangat que estigui el camp, ho fan els dos equips en les mateixes condicions. En la gimnàstica rítmica tots competeixen al mateix tapís. També passa en els esports tradicionals, com és el cas de la gran varietat de modalitats de lluites que hi ha al món.

En els castells, aquesta homogeneïtzació de l’espai no es dona en les actuacions a les places: hi ha colles que actuen en un indret on hi ha un desnivell del terra, mentre que en la mateixa actuació hi ha colles que munten la pinya en un terreny anivellat; n’hi ha també que enlairen el castell molt a prop d’una paret, mentre que altres (normalment la colla amfitriona) ho fan al mig d’on es desenvolupa la diada.

No obstant això, al Concurs de Tarragona els castells adopten la mateixa estratègia que els esports: igualar l’espai per a tots per poder comparar i fins i tot atorgar un espai definit a cada colla. Aquest abandonament de l’espai públic irregular molt vinculat a la festa i l’acostament a un espai tancat molt paregut a l’esport ha comportat un augment de l’espectacle, però acosta els castells també a l’esport i ha produït alguna controvèrsia, com quan Albert Bonet va renunciar a presidir el jurat del 1932 perquè no li semblava bé: «[…] pel fet que no es facin en una plaça pública, sinó en un recinte tancat, pel fet de pagar entrada per veure els castells» (Jaria 1996: 20). Aquesta controvèrsia té un símil amb l’objectiu del que estem escrivint. Estem parlant del mateix: una part del món casteller vol seguir unit a la festa, al carrer, on els castells entren en comunió amb la gent i on es confon qui és casteller i qui és espectador; i a una altra part no li importa, per una vegada cada dos anys, acostar-se a una activitat en què es pot mesurar quina és la millor colla castellera d’aquell esdeveniment, tot i que hagi d’abandonar el carrer i entrar en un recinte tancat, amb tota la pèrdua del fet festiu tradicional que això comporta.

Tant en els castells com en el joc, com més reglamentem l'espai més propers estarem de l'esport. A la imatge, un castell durant el I Concurs de Castells de Tarragona, l'any 1932, en què no era possible passar de la grada a l'arena de la plaça.

(Foto: Arxiu Xiquets de Tarragona)

Cada vegada que els castells cercaran l’homogeneïtzació de l’espai se situaran més a prop del model esportiu. I això és així no només en el cas dels castells, sinó en la comparació entre el joc tradicional i l’esport. Si alguna cosa diferencia el futbol del joc de pilota al carrer és que el primer es juga en un lloc preparat i normativitzat, mentre que el segon pot ser jugat amb dues pedres com a porteria i amb un travesser imaginari, i tot de gent creuant per la plaça mentre els nens juguen.

Hi ha una altra característica de l’espai que només es produeix en el món casteller: el pilar al balcó. Representa la conquesta d’un altre espai diferent, aquest exclusivament reservat a les autoritats. Aquesta conquesta es troba limitada a l’enxaneta que hi accedeix i a les persones que aguanten la faixa per enlairar-lo. En cap esport no es presenta aquesta característica.

L'alcalde Josep M. Porcioles ajuda a hissar l'enxaneta d'un pilar portat al balcó, un moment únic en què el petit casteller ocupa un espai reservat a les autoritats. Barcelona, 24 de setembre del 1964, per la festa major de la Mercè.

(Foto: Pere Català i Roca / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)

Amb què es fan els castells?

Els castells els fem amb el nostre cos. Compartim aquesta característica amb determinats esports, com ara la natació sincronitzada. El que passa és que, com hem apuntat abans, es fan amb els cossos dels castellers d’una colla, amb l’ajuda dels membres d’altres colles que hi ha a plaça i amb el públic que ajuda a tancar una pinya, cosa que no succeeix ni en la natació sincronitzada ni en cap altre esport, ni tampoc en l’esport tradicional.

La vestimenta dels castellers ha anat evolucionant per facilitar-ne la pràctica (encara que cada vegada més es veue­­n pantalons que s’ajusten per millorar l’estètica, però que dificulten la pujada del pom de dalt), de la mateixa manera que ha passat en l’esport, i totes dues activitats volen arribar a millorar la seva performance i alhora guanyar en seguretat. La faixa no només s’empra per pujar millor els pisos del tronc, sinó que manté la mateixa utilitat que tenia per als traginers: mantenir una certa pressió abdominal per protegir la columna lumbar de les càrregues.

En els darrers temps s’han afegit a la indumentària castellera elements que eren impensables fins i tot a finals del segle XX, com el casc per a la canalla (els protectors bucals no es tracten en aquest apartat, ja que no són d’ús obligat). L’adopció del casc com a protecció de la canalla ha estat un element fonamental per guanyar seguretat. Els castells evolucionen per guanyar seguretat; els esports han evolucionat per disminuir la violència.

Podem constatar com han caigut en desús determinats esports tradicionals com la soule (que es practicava a la Bretanya i a Normandia a l’època medieval), una mena de rugbi violent que es feia en espais oberts que separaven dues localitats dels participants. La violència d’aquesta tradició lúdica la fa poc recomanable en els nostres dies, ja que els esports que actualment es practiquen de forma majoritària són aquells que vetllen per la salut dels seus practicants. Els castellers, amb l’actualització de la indumentària, no faran millors castells, però sí que els faran de manera més segura i, per tant, serà una pràctica compatible amb els actuals valors de benestar de la nostra societat.

Rebut a nom de la Colla Vella dels Xiquets de Valls corresponent a la compra de roba per fer camises.

(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls / Donació Robert Esteve Rodon)

Un fet que marca molt el fet casteller i el sentit de pertinença és el color de la camisa de la colla castellera. Fins a la Renaixença les colles no anaven uniformades amb un color de camisa (vegeu «La Renaixença castellera (1926-1939)», de Xavier Güell, en el volum 1 d’aquesta obra). Quan això succeí, les colles i els seus seguidors s’identificaren a través d’uns colors, unes senyes d’identitat que els diferenciaren dels altres i que, a més, els van donar sentiment de pertinença a un grup, una identitat col·lectiva. Algunes colles fins i tot triaren el color de la seva camisa tot copiant els de la bandera de la seva població, per cercar a la vegada la pertinença a una col·lectivitat encara més gran: la ciutat. Una d’aquestes colles foren els Castellers de Lleida, que amb el bordeus adoptaren el color de la senyera de la Paeria de Lleida. Els castells van optar pel mateix model que seguiren els esports de masses on es juga per equips: anar equipats amb uns colors que els distingeixin dels altres.

És tan important el color de la camisa que s’ha adoptat el costum que fins que una colla no és batejada actua amb camisa blanca i quan és presentada en societat a la diada del seu bateig (amb padrins inclosos, com un bateig religiós més) passa a lluir els colors que li donaran identitat en les actuacions castelleres (Garcia 2014; Armilla 2017).

El color de la camisa pren protagonisme al concurs, quan s’estableix que, excepte la pinya, els castellers han de portar la camisa de la colla. O sigui, que quan volem comparar esports i castells la camisa és un element important. Àdhuc en grans diades, els tifosi han arribat a parlar malament d’una colla rival que ha aconseguit un gran castell si tenien els darrers cordons de la pinya formats per membres d’una altra colla.

El color bordeus s'identifica amb els Castellers de Lleida.

(Foto: Arxiu Castellers de Lleida)

El temps per carregar i descarregar els castells

Com ja hem anat comentant, en els esports en els quals es competeix entre equips o persones hi ha un temps de joc per decidir qui guanya i qui perd. De vegades es dona un temps perquè l’executant faci la millor puntuació possible, com passa en un partit d’hoquei o en una competició de gimnàstica rítmica. En altres esports, però, s’ha d’arribar a una puntuació màxima per guanyar, com és el cas del voleibol o del tennis. Quan algú practica un esport de cooperació, com pot ser l’escalada, simplement intenta complir l’objectiu que s’ha marcat, i si no ho aconsegueix, doncs un altre dia serà. Hi ha altres esports, com per exemple les proves d’atletisme, que tenen un nombre d’intents per aconseguir la millor marca, encara que amb un temps de referència per agilitzar el concurs.

I pel que fa als castells, quin és el temps de què disposen? De quina manera està regulat per les regles castelleres? Doncs depèn de les circumstàncies de cada actuació en concret. Si pensem en una diada en què una colla actua en solitari, per exemple en un aplec, al costat d’una ermita, s’assembla molt al que fan els escaladors en el seu temps de lleure. Les colles, en aquest cas, tiren les rondes que volen, encara que per costum es pugui tendir a fer tres rondes (perquè la tradició d’actuació a plaça pesa molt). El cap de colla pot decidir fer tres rondes de castells de set i després, per provar canalla nova, tirar un o dos castells més de sis.

Però si ens referim a una diada en què actua més d’una colla, els castells esdevenen, des del punt de vista temporal, com una prova d’atletisme, encara que no existeix cap limitació de temps. En grans diades, com les de Sant Fèlix a Vilafranca, en què no només hi ha castells sinó que aquests són inclosos en el context d’un programa festiu en el qual participen també altres elements del seguici festiu tradicional, s’ha establert un protocol d’actuació (Comissió de Protocol 2006), on es marca com han de ser les rondes segons sigui la Vigília, Sant Ramon o Sant Fèlix. Aquesta festa ens servirà molt bé per poder comparar com de prop o de lluny es troben els castells dels esports en la celebració d’aquestes tres diades. S’ha d’entendre que emprarem el model per il·lustrar la comparació. Per tant, no pretenem explicar fil per randa com són les diades de les festes de Sant Fèlix, ja que aquesta és una festa viva i any rere any el Consell de la Festa Major de Vilafranca va recollint propostes i adaptant la festa als objectius previstos:

– La diada de la Vigília. El 29 d’agost hi participen les colles locals i «l’ordre d’actuació és acordada entre els caps de colla moments abans d’iniciar la diada. Si l’acord no és possible, es procedeix a fer un sorteig. Durant l’actuació, les colles fan en solitari tres rondes alternades, on intenten un castell per ronda. Hi ha la possibilitat, previ acord entre les colles participants, de fer una ronda conjunta o més d’un sol castell per colla. L’actuació s’acaba amb la ronda de pilars o pilars de comiat, que poden ser duts al balcó» (Comissió de Protocol 2006: 24). S’estableix un reglament d’actuació, com en el món de l’esport, però amb un element que remet al joc tradicional: el pacte previ al joc, el fet de consensuar algunes regles, que en aquest cas és l’ordre de sortida i si decideixen fer o no una ronda conjunta, i fins i tot en el nombre de castells en aquesta ronda conjunta. És de remarcar que en aquesta diada es poden pactar les rondes, però no l’espai, ja que aquest ve determinat.

– La diada de Sant Fèlix. Se celebra el dia 30 d’agost i actuen convidades les millors colles del moment, prèvia selecció de l’Administració de la Festa Major. Si entre aquestes hi ha alguna colla local, hi actua, i en cas contrari, no. L’esquema de l’actuació segueix el següent model: «La diada consta de tres rondes de castells i la ronda de pilars. L’ordre d’actuació a plaça es decideix per sorteig entre totes les colles participants […]. La col·locació de les colles a la plaça serà l’habitual per a la colla o colles locals en els dies de Festa Major, i, per a les colles foranes, la que decideixi l’Administració. Les colles de fora no estan obligades a participar a la processó ni a l’entrada de Sant Fèlix, si l’Administració ho decideix així. Pel que fa a les colles locals, el fet de ser presents a la processó es una decisió d’aquestes colles quan no actuïn a la diada» (Comissió de Protocol 2006: 25).

Alguns castells plantegen el dubte de si estan carregats o no; el 5 de 9 de la Colla Vella per Sant Fèlix del 1999 va ser validat per la colla, però generà controvèrsia en el món casteller. El dia que hi hagi algú que en una plaça estableixi si un Castell està carregat (o no) es farà un pas més vers l'esport.

(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)

Aquesta diada de Sant Fèlix té uns trets diferen­cials que l’allunyen de la de la Vigília. Si en aquella els castells s’acostaven a un model proper als jocs tradicionals, en la de Sant Fèlix s’acosta als esdeveniments gairebé esportius:

• Hi participen les millors colles —tot i que sense classificació prèvia—, és a dir, hi ha un criteri de selecció. La performance de les colles se situa per davant del simbolisme de la festa.
• L’ordre d’actuació es regeix per sorteig; aquí ja no existeix el pacte com a la Vigília, sinó que és la sort la que decideix l’ordre de sortida. I aquest és un fet molt important, ja que, tal com opinen molts caps de colla que participen a Sant Fèlix, sortir primer dona avantatge, tret que es decideixi el castell de sortida a l’espera de l’errada de les altres colles rivals. El que és cert és que, si hi ha quatre colles, cap no vol sortir la quarta. Això no sempre ha estat així: durant uns anys la colla local havia sortit primera, i aquest abandonament del privilegi de la colla local demostra l’acostament a models esportius. A Sant Fèlix no hi ha colla local, hi actuen les millors.
• Hi ha una distribució de l’espai de les colles, i aquí sí que les colles locals i el costum s’anteposen a un repartiment igualitari. Al futbol, per exemple, hi ha sorteig fins i tot de qui ocuparà cada camp a l’inici del partit.
• Tot i que no fa referència al temps de l’activitat castellera, cal remarcar que hi ha una diferència entre les colles castelleres locals, que les uneix a la festa quan indica l’assistència a la processó, i les colles foranes, que no estan obligades a assistir-hi. És molt interessant aquest fet, perquè els castells es deslliguen de la festa quan hi ha màxima competició, i això succeí a principis dels anys noranta quan la Colla Joves de Valls es negà a anar a Sant Fèlix perquè se l’obligava a acudir a la processó, tot adduint que ells en aquella diada anaven a tirar els millors castells i no a formar part del seguici religiós. La colla vallenca al·legà que això ja ho feia quan tocava el seguici de la festa major del seu poble (Terraza 2017). Guanya la competència al ritual, guanyen els castells de 10 o els de 9 sense folre als pilars a l’entrada de la basílica de Santa Maria.
• Sant Fèlix s’acosta encara més a un model esportiu quan s’estableix la figura del cap de plaça, que ha de procurar que la diada sigui àgil i que no superi les tres hores de durada.
• La diada de Sant Ramon. El 31 d’agost tornen a actuar les colles locals i s’estableix el mateix protocol que el dia de la vigília: la diada s’acosta als elements tradicionals de la festa.

Pel que fa a Tarragona, s’ha elaborat un protocol per a totes les diades de la temporada que es desenvolupen als espais públics (Biennal Concurs Castells 2015), per agilitar-les i que no tingui una excessiva durada. Així doncs, a Tarragona han modificat el sistema de rondes perquè les diades no siguin tan llargues (vegeu, en aquest mateix volum, el destacat «Organització i modalitats de les diades castelleres», de Jordi Bertran) però, a diferència del que ha succeït en el món dels esports, no ho han fet per servituds respecte dels mitjans televisius, sinó que ho han assumit en atenció als espectadors de plaça i també per les característiques pròpies de l’espai (la plaça de les Cols).

Hi ha dos formats de diada que destaquen: la diada amb rondes a la tarragonina i la diada a l’antiga (veure l’article “Organització i modalitats de les diades castelleres“).

• La diada amb rondes a la tarragonina és un sistema molt útil quan les colles tenen un espai comú i únic per desenvolupar l’actuació, i consisteix en el següent: «Cada colla intervé per torn rotatiu decidit prèviament per sorteig. La diada consta de tres rondes; la colla que no completi les tres construccions pot disposar de fins a dues tandes més, però mantenint sempre l’ordre sortejat. Aquest sistema busca que hi hagi el menor temps possible entre castell i castell, i evita generar dubtes entre el públic sobre quina ha de ser la següent colla en intentar un castell; en definitiva, defineix i estructura l’ordre d’actuació. Tanmateix, no perjudica la colla que no cau, ja que en tot moment queda clar quin és l’ordre d’actuació» (Biennal Concurs Castells 2015: 4).
• La diada a l’antiga es duu a terme per Sant Jordi, i les colles disposen de 45 minuts per realitzar les tres rondes. Totes les colles tiren els seus castells a la vegada, però cadascuna empra el tempo que cregui necessari. Aquestes diades a l’antiga s’estan popularitzant a diverses places per guanyar temps: per exemple, a la diada de la Mercè de Barcelona, en la qual participen les colles locals, les rondes són a l’antiga, però amb una limitació de temps (2 h 30’ l’any 2017), o també a la Sortida de Completes a Valls. De moment, aquest model no s’empra en les grans diades, on es poden aixecar els màxims registres de les colles participants.

El concepte temps per analitzar la proximitat o no dels castells amb l’esport comporta una paradoxa: els castells és possible que tinguin la pressió de les televisions per tal d’acotar la durada de les emissions, però alhora els mitjans de comunicació s’interessen pels castells en funció de si aquests els poden oferir grans estructures, i aquestes construc­cions exigeixen el seu temps; i no parlem ja de si en algun moment algun castell fa llenya.

Una altra paradoxa amb què ens trobem és que, si els esports han evolucio­­nat acotant més el temps de partit, els castells quan han tingut aquesta necessitat han fet marxa enrere i han cercat solucions en el passat, quan el que comptava era tirar cadascú el seu castell sense importar massa el registre de l’altre. Per això, totes les colles que hi havia a la plaça muntaven els seus peus i enlairaven els castells quan els tenien.

I què passa al Concurs de Castells de Tarragona, si és on es donen les condicions per poder comparar els registres de les millors colles del moment que hi assisteixen? Les bases no deixen cap dubte que som ben a prop d’un reglament esportiu des del punt de vista temporal (Concurs de Castells 2016). Vegem-ne tres motius:

• S’accedeix als diferents dies i categories del concurs a partir d’un rànquing de castells aconseguits en les diferents actuacions. Això vol dir que, des del punt de vista temporal, el concurs comença molt temps abans que les diades a la Tarraco Arena Plaça i a Torredembarra. És el mateix que passa en els campionats d’Europa de determinats esports, que exigeixen una classificació prèvia.
• Es fa una única actuació conjunta per a aquelles colles que intentin un castell d’un valor inferior al que marca el reglament. O sigui, que si es fa un castell que es considera de mèrit per a la jornada per a la qual una colla s’ha classificat aquesta actua sola.
• Si s’intenta un castell en solitari, també hi ha un límit de temps des que s’ha anunciat.

Quant a la perspectiva temporal, les grans diades i les actuacions amb colles que poden descarregar grans castells tenen la mateixa forma de fer: aconseguir grans castells, però lluitant perquè la diada no es faci feixuga. I aquí torna a sorgir la discussió: els qui diuen que «Això són els castells, i a qui no li agradi que no hi vagi» i els qui volen agilitar les diades per adaptar-les a la modernitat.

Estudi de la lògica externa dels castells

Per comprendre millor el fenomen casteller i la seva vinculació amb la cultura local, la praxeologia motriu incorpora el concepte de lògica externa, que correspon a aquells aspectes externs a les regles del joc, referits als trets dels seus protagonistes o del context sociocultural de la pràctica lúdica. Atesa la seva naturalesa social, els castells es comporten com una microsocietat en què s’activa un conjunt singular de relacions, símbols i significats vinculats a la cultura catalana. Aplicar la noció de lògica externa és un bon recurs teòric per comprendre la connexió dels castells amb la cultura local, ja que porta a considerar aspectes com les característiques dels seus protagonistes (segons edat, sexe o condició social) i l’estatus de les persones segons la forma d’organització de la colla; les zones que ocupen; els moments o calendari que segueixen, i també les característiques dels mate­rials. Aquesta doble visió d’un mateix fenomen, atenent la seva lògica interna i lògica externa, és el que correspon a l’etnomotricitat entesa com «el camp i la naturalesa de les pràctiques motrius, considerades des de […] la seva relació amb la cultura i el medi social en els qual s’han desenvolupat» (Parlebas 1981: 64).

Com que en una mateixa construcció participen homes i dones d'edats diferents, els castells s'allunyen del model seguit pels esports majoritaris i s'acosten a la pràctica del joc tradicional. A la imatge, diversos pilars de 4 simultanis dels Castellers de Sants, per la XXV Diada de la Colla, el 15 d'octubre del 2017, en què hi ha components dels dos sexes.

(Foto: Carles Paniello / Arxiu Castellers de Sants)

La lògica externa referida als castellers

• L’edat. Si hi ha un tret que actualment diferencia els castells de l’esport és l’edat dels seus participants. En els esports les competicions es divideixen per edats, i en els castells participen des de la canalla fins als avis en una mateixa construcció, sense que sigui necessària cap adaptació en les regles o condicions per afavorir aquesta solidaritat intergeneracional. No obstant això, en l’esport tradicional unit a la festa també es manifesten puntualment aquests casos, com en les tirades de bitlles festives, quan en una mateixa tirada participen grans i petits (això sí, amb distàncies adaptades a l’edat). També en el joc tradicional participa tothom qui en té ganes i és acceptat pel grup, tal com succeeix en el joc de saltar a corda per les sortides al camp per Pasqua. Si mai algú regulés qui pot participar o no en un castell per raó d’edat, s’estaria fent un petit pas envers la conversió dels castells en esport.
• El sexe. Un altre tret que allunya els castells de l’esport és que hi poden participar per igual castellers de diferent sexe. L’esport només ho permet en categories inferiors. Ara bé, es dona la paradoxa que, quan els castells estaven circumscrits en una àrea geogràfica anomenada tradicional, només hi participaven homes i xiquets (igual que l’esport), mentre que fou la irrupció de les colles noves de l’àrea no tradicional la que donà pas massivament a les dones i xiquetes (i allunyà els castells del model esportiu). Foren les colles no tradicionals les que contribuïren més a distanciar en aquest aspecte els castells de l’esport. Aquesta entrada de les noies ha possibilitat les grans construc­cions de finals del segle XX i inicis del XXI.
• La condició social. Un dels elements de la lògica externa que apropa més els castells i l’esport tradicio­nal ha estat la condició social dels seus practicants. Tant l’esport tradicional com els castells, en el seu inici, eren protagonitzats per gent treballadora i vinculada a feines del sector primari, però a mesura que ha anat passant el temps, els han protagonitzat persones de tota condició social, però molt sensibilitzades per les tradicions i costums del poble o nació on aquesta pràctica és emblemàtica.
• El cap de colla. Referent a les persones, una gran diferència entre castells i esports és l’elecció del cap de colla versus l’elecció d’entrenador. Habitualment en els esports la selecció de l’entrenador recau en les directives, mentre que en els castells és l’assemblea qui designa el seu cap de colla. Aquesta figura està més propera a la definició del Diccionari de la llengua catalana (‘persona que mana i dirigeix el treball d’una colla de treballadors’) (DIEC2 2007) que la figura d’un entrenador, i s’ha mantingut el costum de quan els castells representaven un complement a l’economia familiar i tenir un cap de colla que busqués places era garantia de guanys. Amb aquesta peculiaritat s’apropen també a certs esports tradi­cionals sorgits del món del treball, com era la figura del patró en les regates d’embarcacions tradicionals.
• Els espectadors. Als castells hi ha dos moments dels espectadors: en les actuacions a plaça, on, excepte que hi hagi una rivalitat (moltes vegades en un enfrontament dual), l’espectador contempla embadalit els castells i també pot decidir deixar el rol d’espectador i passar a formar part de la pinya; i quan els espectadors esdevenen seguidors, tot lluint a les grades les samarretes dels colors de les seves colles, i des del seu lloc aplaudeixen efusivament els seus, valoren també les construccions dels altres i esbronquen el seu rival directe si pensen que ha atemptat contra un codi de conducta o valors no escrits. Un bon exemple d’aquest segon cas es pot veure sobretot al Concurs de Castells de Tarragona, però també en grans diades.

Aquest ambient que pensem que és molt propi dels castells s’esdevé també en l’esport tradicional. Per exemple, hi ha també dues maneres de veure les regates de traineres: com a simple espectador de les regates o prenent partit i vestint-se amb els colors de la tripulació favorita. Ara bé, el que no passa mai és que puguin canviar el rol d’espectador pel de participant, cosa que sí que es pot fer, en canvi, en els jocs tradicionals.

• La colla com a organització social. Les colles s’han organitzat igual que en el seu moment ho van fer els clubs esportius. Totes dues activitats van adaptant-se als temps com qualsevol organització o empresa. Els seus models s’emmirallen en els sistemes de gestió i d’explotació dels seus havers, amb una junta directiva i una distribució de funcions en l’organització interna. Aquest aspecte de la lògica externa no aporta res a l’estudi de si els castells són lluny o a prop dels esports.

Els castells són un joc tradicional més entre la mainada... però també entre els adults: el grup autodenominat els Campestres, de Cornudella de Montsant, bastint una construcció, a la primeria del segle XX.

(Fotos: Arxiu Carrutxa. Cedida per Maria Franquet)

La lògica externa referida a l’espai

• Les actuacions castelleres dominen l’espai públic. Parlem de les places dels pobles i, si es tracta de la diada de festa major, concretament de la plaça Major de la vila. Els esports tradicionals també ocupaven abans aquest espai; d’aquesta manera, les partides de trinquet i bitlles es jugaven al costat de l’església, mentre que les partides de raspall i llargues de pilota valenciana es duien a terme als carrers principals. Ara bé, els esports han abandonat aquest espai públic, de la festa, de la gent, per altres de més tancats, i els han seguit també molts esports tradicionals. El fet de mantenir l’activitat al centre de la vila, on viu la gent, és un tret que diferencia molt els castells de l’esport i, per tant, és una característica a preservar si es vol conservar l’equidistància. Aquest espai públic casteller, però, no pot ser transgredit. Es pot emprar per a l’actuació, però acabarà generant problemes si s’utilitza per assajar, com va passar a la plaça del Blat de Valls, quan una colla va voler fer proves del castell abans de la diada (Ardila 2015).
• L’ús d’espais especialitzats per a l’assaig. L’espai d’assaig és un dels grans canvis que han introduït les colles castelleres, les quals s’han construït un espai propi seguint els models dels esports. Espais pensats per optimitzar l’entrenament, sales de musculació, llocs per a la junta, però, a diferència dels estadis o les pistes poliesportives, també són un espai on els castellers es puguin sentir com a casa, un espai com a local social, on es puguin trobar amb els seus. Aquesta peculiaritat era i és fàcil de trobar encara en esports de poble, on el club està ubicat en algun dels bars de la vila. Hi pot haver alguns castellers que justifiquin que són esportistes, en part perquè disposen d’unes instal·lacions pròpies d’esportistes, i allí és on es preparen com ho faria qualsevol practicant d’atletisme o handbol, però, com ja hem anat explicant durant tot el capítol, una cosa és el que sent cadascú i l’altra on enquadrem l’activitat.

La lògica externa referida al temps

• Calendaris locals, calendaris festius i diades. En els castells les actuacions no obeeixen a cap calendari d’actuacions regulat per organismes com podria ser la Coordinadora de Colles Castelleres. Cada colla cerca les seves actuacions: unes estan seleccionades en vermell perquè la colla les considera les grans «batalles» que ha de lliurar; altres estan lligades a la tradició i unides al calendari festiu; altres serveixen per finançar la colla; i d’altres, que en els mitjans de comunicació s’anomenen actuacions inventades, tenen el repte de preparar grans diades, cobrir caps de setmana sense cap diada o aconseguir castells que els permetin millorar en un rànquing (Terraza 2018).
  Aquestes darreres actuacions ens porten a pensar que el fet casteller està canviant, que a vegades s’està abandonant la festa per cercar el rendiment, i que això pot esdevenir a la llarga un canvi per al fet casteller. Cada vegada que es facin passos per allunyar-se de la festa i apropar-se al rendiment, al castell més alt o al major nombre de punts, els castells aniran assemblant-se més a un esport, encara que, com en tot període de transició, hi pot haver colles que convisquin en les dues situacions.
  Si les colles volen seguir sent una activitat física tradicional, han de continuar en l’actual sistema de diades, i promoure que aquestes siguin de més d’una colla; i si, per contra, es vol entrar en un model quasi esportiu, cal establir un mateix nombre de diades per a tothom per poder comparar, encara que en els actuals rànquings això no cal, sempre que no es valori que la colla que fa més actuacions té més possibilitats de ser la que encapçali la classificació, i, vistos els resultats, això no sempre es correspon.
• Establiment de rànquings per alguna institució castellera. Si a la lògica interna analitzàvem el fet de guanyar o perdre des de les regles de les diades, aquí en la lògica externa ens detindrem a estudiar quins elements externs influeixen en la quantificació de l’èxit en les diades. Igual que en altres esports, en els castells hi ha classificacions de diades i dels millors castells que ha fet una colla durant una temporada, i així algú pot sortir d’una plaça atorgant a cada colla els punts d’un rànquing i declarar que la diada l’ha guanyada una colla o una altra. Per fer un símil, és el mateix que els rànquings dels atletes de proves combinades, en què les marques obtingudes es transformen en punts i es pot saber el lloc que s’ocupa en el rànquing mundial, europeu o estatal. L’establiment dels rànquings és un dels trets que acosten més els castells al món de l’esport, i més quan aquestes puntuacions tenen incidència en la competència màxima de l’especialitat.
• L’èxit a construir castells repercuteix en la puixança econòmica de la colla. Si allarguem el concepte temporal de guanyar o perdre, cal que ens aturem a relatar les conseqüències. A millors resultats castellers, més guany econòmic obté una colla al concurs, i més caixet en les seves contractacions. Aquests ingressos queden lluny del professionalisme, ja que només serveixen per cobrir mínimament les despeses de les colles, i diem això perquè de vegades s’ha emprat el no-professionalisme dels castells com un fet diferenciador dels esports (com ja s’ha exposat abans), i aquest argument en part serveix i en part no.
  Tant els castells com alguns esports comparteixen l’amateurisme, ja que fins i tot abans del 1992 els esportistes que participaven en els jocs olímpics eren amateurs, i en el cas concret del rugbi hi hagué un gran debat per si havia d’haver-hi un rugbi amateur i un de professional. Tot i que considerem que els castellers han estat sempre amateurs, hi hagué un temps en què els castellers cobraven i alguns ho tenien com un sobresou. Fins i tot s’ha escrit que al segle XIX «els castellers no actuaven per amor a l’art […] eren com professionals reals que consideraven l’activitat castellera com un mitjà complementari per garantir la subsistència. Fer castells era una mena de feina […]» (Suárez-Baldrís 1998: 85), però aquestes compensacions econòmiques anaren desapareixent quan pogueren subsistir només dels seus jornals. I això mateix va passar en l’esport: els gentlemen anglesos podien fer esport amateur perquè no el necessitaven per viure, mentre que els obrers, pagesos i menestrals havien d’apostar per l’esport tradicional per acabar d’omplir l’olla. Una altra vegada, tot i que no coincideix en el temps, s’agermanen l’esport tradicional amb els castells.

Possiblement, a poc a poc es professionalitzaran determinades figures que no fan castells però que són fonamentals en les colles: gerents, equip mèdic…, i el dia que hi hagi un cap de colla professional (actualment ja desenvolupen una activitat professional sense cobrar, ja que programen, assagen, fan rodes de premsa…), el sistema començarà a canviar, ja que caldrà plantejar si el cap de colla professional ha de ser escollit per l’assemblea o per la junta.

Mentre els castells segueixin el calendari festiu, es mantindran allunyats de l'esport. A la imatge, el pilar de 8 amb folre i manilles de la Colla Jove de Tarragona durant la tradicional diada vendrellenca de Santa Teresa, el 15 d'octubre del 2017.

(Foto: José Carlos León)

La lògica externa referida al material

• Materials per reduir el risc. Els esports actuals han sofert un procés de control de la violència, i això ha generat que cada vegada siguin més segurs. Actualment, la societat no admetria la quantitat de ferits que hi havia en els antics jocs olímpics celebrats a Olímpia. Això ho han aconseguit a base d’adequar els reglaments, però també amb la introducció de materials que ofereixen més seguretat als esportistes. Els castells han hagut de prendre mesures per reduir el risc. Igual que en l’esport, la societat catalana giraria l’esquena a una activitat que comportés un percentatge molt alt de risc per als seus practicants, i sobretot si aquests són menors. En la lògica interna ja hem analitzat el casc de la canalla com a mesura de protecció, però les colles han pres altres mesures en els seus locals d’assaig i actualment es veuen elements materials que, en el segle XX, eren impensables: les xarxes de protecció, els terres tous o alguns arnesos.
• Materials per millorar l’execució de les accions motrius castelleres. Hi ha una altra mena de material als locals que serveix per millorar la tècnica o les capacitats físiques necessàries per fer castells, i així podem observar espatlleres, plataformes per desenvolupar l’equilibri, bosus,²¹ blocs per a l’escalada…²² Resulta fàcil de dir que, si els castells empren elements esportius per a la seva millora, s’apropen als esports, però la realitat no és així. En aquest apartat reivindiquem que, encara que els castells no evolucionin mai envers un esport, és necessari agafar elements prestats d’altres pràctiques per millorar la seguretat, el benestar i la salut en els castells, tal com des del 1997 intenta fomentar el grup de Foment de la Ciència i la Salut en el Món Casteller.
• Incorporació de mètodes d’entrenament. Aquesta vindicació del nou material ens introdueix un dels canvis més grans que s’està produint en l’aprenentatge i el rendiment casteller. Les colles castelleres s’han fixat en els mètodes d’entrenament de l’esport per poder millorar les qualitats físiques dels seus castellers, han emprat les recomanacions dietètiques que es fan als esportistes, i els fisioterapeutes han adaptat les tècniques que empren en els esportistes per cuidar el cos dels castellers. Aquests models d’entrenament són l’actiu més gran que fan servir els defensors que els castells són un esport. Nosaltres pensem que és un element més a tenir en compte, però que no és suficient per fer decantar la balança. És possible que la propera revolució sigui l’ensenyament a la canalla. De fet, en algunes colles ja s’està duent a terme. Fins fa poc l’ensenyament es feia per transmissió i reproducció directa de tècniques establertes, però, igual que en el món de l’esport, cada vegada es van introduint més pràctiques d’aprenentatge comprensiu perquè la canalla no reprodueixi només allò que se li ensenya sinó que sigui capaç de prendre decisions i adaptar-se a les situacions imprevistes durant l’aixecament d’un castell. Cal passar d’un ensenyament-aprenentatge individual o grupal a models cooperatius perquè hi hagi congruència amb l’activitat cooperativa que desenvolupen, i d’un ensenyament lineal a un de comprensiu.²³

Del joc a l’esport: de pujar a sobre l’altre als castells

Per a Pierre Parlebas (1981: 237), «l’esport és un conjunt de situacions motrius codificades en forma de competició i institucionalitzades». Això vol dir que es tracta d’una sèrie d’accions que poden fer els esportistes, que venen regulades per un reglament i en el qual hi ha una institució supranacional que s’encarrega de donar les indicacions per a la seva aplicació, per a les modificacions i per a l’organització de les competicions. Ara bé, no totes les situacions motrius són un esport, ja que pot haver-hi persones que estiguin duent a terme una pràctica motriu i no estiguin fent un esport.

Els castells s'ensenyen amb metodologies prestades de l'educació física. A l'assaig de canalla dels Xics de Granollers utilitzen aquest recurs per practicar l'equilibri.

Foto: Arxiu Xics de Granollers

Els castells, com altres jocs tradicionals i esports, són presents en el currículum d'educació física. A la imatge, taller de castells dels Xiquets d'Alcover a alumnes de 4t d’ESO de l'Institut Fonts del Glorieta del municipi, el juny del 2017.

Foto: Àngela Guxens

Així, en una primera anàlisi podem dir que les pràctiques motrius evolucionen de menys a més esportivitzades, de manera que molts dels actuals esports olímpics van començar pels primers estadis lúdics:

• Quasi-joc. Són activitats motrius que es practiquen de forma lliure, sense normes ni competició. En aquests quasi-jocs es poden emmarcar activitats relacionades amb l’oci i la recreació o amb l’activitat de jugar: un nen que practica amb el diàbolo, uns altres que es distreuen amb la pala i el bèlit, un adult que va a passejar per la muntanya. De vegades els jugadors es poden posar un repte, com el de superar-se a ells mateixos en una situació motriu que han practicat, però, com que no hi ha cap sistema de regles codificat, és difícil que existeixi una possibilitat de comparació de resultats.
• Joc tradicional. Són jocs amb una perllongada tradició cultural, amb regles de caire local que no depenen d’instàncies oficials. Això vol dir que un mateix joc pot tenir regles diferents segons la comarca o, fins i tot, en una mateixa localitat. Els jocs tradicionals poden tenir presència de comptabilitat o competició associada a un marcador final (com en alguns jocs de pilota, salts o curses) o consistir en una repetició cíclica d’accions de joc: de persecució, de corda o cantats com Sant Joan de les Cadenelles.
• Esport tradicional o quasi-esport. Són jocs que tenen una organització institucional (federació o organisme) que garanteix la unificació de les regles en l’àmbit comarcal o regional. És un tipus d’esport que la majoria de persones identifica amb la cultura tradicional d’una nació o regió: la pilota valenciana, la pilota basca, els diferents jocs de bitlles que hi ha arreu del món, etc. A diferència del joc tradicional, en l’esport tradicional sí que hi ha presència d’espectadors. En aquesta família de situacions motrius ja es genera molta competitivitat, perquè els espectadors s’identifiquen amb un o altre jugador o amb l’equip que representa un poble. L’esport tradicional és una pràctica molt unida a la cultura tradicional. Un exemple són les competicions de regates de muletes o pontones practicades al riu Ebre o al mar proper a la desembocadura, organitzades sobretot per les festes majors dels pobles. A Tortosa, a inicis del segle XX i per les festes de la Cinta, se celebraven regates de muletes (Moreira 1934), en les quals participaven tant les tripulacions d’Amposta com les de l’Ampolla; aquestes últimes sortien des del seu poble dos dies abans de la prova, i remaven per mar fins a la bocana del riu, i allí esperaven el ponent per pujar «a vela llatina» fins a Amposta, on feien nit, i l’endemà sortien cap a Tortosa.
  Quan l’esport català creà la lliga de regates de banc fix, es generaren dos sentiments en una mateixa pràctica esportiva tradicional: la dels remers que competien en la lliga catalana i aquests mateixos competint contra el poble veí per les festes del poble. La segona, molt propera a la festa, ja que es desenvolupen conjuntament amb jocs tradicionals al riu, com les cucanyes i la solta d’ànecs —que després es va prohibir. Així doncs, en els esports tradi­cionals hi ha almenys dues tendències: una que vol mantenir-se en la seva zona de confort, al voltant de la festa i de tot el seguici festiu, i una altra que pretén guanyar prestigi tot aproximant-se a un esport que depassi les fronteres de la cultura tradicional.
  Hi ha molts casos per estudiar, però un que ens ateny a Catalunya és el joc de bitlles —amb sis bitlles i tres bitllots (Lavega 2009). Antigament ha estat jugat a les nostres terres amb unes bitlles que cada poble o les famílies es construïen; l’espai de joc se situava a prop de les esglésies, perquè es practicava a la sortida de missa i tenia certa temporalitat, ja que es jugava cada diumenge. De vegades el joc es traslladà a indrets on es concentrava la jovenalla —a prop dels cines o camps de futbol—, on era present l’aposta (Costes 1997) i on les regles eren molt locals: tant es podia jugar a parells i senars com a treure puntes o a feta. El joc anà caient en desús, i només reapareixia esporàdicament en festes per part d’alguns jubilats, fins que hi hagué una revifalla en què es donà valor al joc tradicional i s’inicià la transformació envers l’esport tradicional perquè es disposà d’una reglamentació que servia per als diferents pobles de Catalunya que juguessin a aquesta modalitat de bitlles. En aquest procés d’evolució de les bitlles, des de l’oblit fins a ser present en els campionats escolars, lligues regulades, etc., Lavega (2009: 87) hi veu un «model institucionalitzador i regulador de la pràctica» pels canvis que ha sofert l’anterior joc tradi­cional: estandardització dels terrenys de joc i de les bitlles i els bitllots, regulació de les distàncies de tir i entre les bitlles, existència d’un calendari esportiu, establiment de categories per gènere i nivell de joc (existència de divisions), incorporació de la figura de l’àrbitre, substitució de l’aposta pels punts… I el pas definitiu per emmirallar-se en l’esport ha estat la inclusió de les bitlles catalanes en una Federació Catalana de Bitlles i Bowling, en què l’esport tradicional està en comunió amb un esport com és el bowling. Aquest darrer pas produí dissensions, i hi hagué associa­cions de jugadors de bitlles que no es van integrar en el sistema federatiu perquè perdien el seu caire tradicional i, en lloc de participar en lligues, adoptaren un sistema de trobades entre els clubs de diferents pobles.

• Esport. Es pot anomenar esport a totes aquelles pràctiques motrius amb un reglament i sistema de competicions que està suportat per una institució supranacional. Els esports han perdut el seu arrelament a la festa i la cultura tradicional per convertir-se per si sols en una festa. Si els esports tradicionals giraven al voltant del seguici festiu, els esports generen una nova festa al seu voltant, com pot ser el cas del futbol. Malgrat tot, hi ha esports tradicionals que, sense abandonar les seves arrels en la tradició, es comporten pròpiament com a esports, i aquest és el cas de les regates de traineres al Cantàbric, on hi ha indústries que patrocinen bots, on les poblacions es paralitzen quan retransmeten per la TV una regata en què pren part la trainera del seu poble, on els aficionats van a veure les regates amb samarretes amb els colors del seu equip i on, fins i tot, s’han detectat casos de dopatge entre algunes tripulacions. Els esports, per a alguns jugadors d’esport tradicional, representen el fenomen en el qual emmirallar-se, mentre que per a d’altres significa l’evolució que cal evitar.

Infants jugant a bitlles a Bellmunt del Priorat. Aquesta activitat lúdica ha estat reglamentada i, en certa part, s'ha allunyat del joc tradicional.

(Foto: Arxiu Carrutxa)

I els castells? Què són els castells? I si féssim una comparació entre els castells com a pràctica motriu i el joc i l’esport?

• Les torres humanes com a quasi-joc. L’activitat de pujar els uns a sobre dels altres és consubstancial a la condició humana. De vegades s’ha pujat amb finalitat utilitària, com per exemple per abastar amb la mà alguna cosa que queda molt alta, per superar un mur o, tal com feien els esquimals, per localitzar una presa de caça en un terreny uniforme i sense elevacions. També s’ha pujat a damunt dels altres per jugar de manera espontània o sense unes regles clares, com quan construïm torres a la platja. Aquestes activitats de pujar no les considerem pròpiament un joc.
• Les torres humanes com a joc tradicional. Quan en el ball de valencians es va diferenciar el ball pròpiament dit de les torretes finals i aquestes entraren en competència, podem considerar que aquesta pràctica tenia les mateixes característiques que tenen els jocs tradicionals. Considerem aquests «protocastells» com a jocs tradicionals fins que es prengué consciència que hi havia «guanyadors» entre diferents balls de valencians i que es comparaven construccions entre diferents diades, com va passar en el ball de valencians del Catllar a les «festes per inaugurar la capella del Santíssim Sagrament a l’Arboç al 1770» (Cervelló 2017: 43).
  En l’actualitat hi ha una manera de fer castells propera al joc tradicional: en una cercavila en solitari, o en una festa religiosa en la qual es tiren els castells sense cap voluntat de mesurar-se amb ningú.
  En aquest apartat del joc tradicional de fer torres humanes, la forma primigènia dels castells ha estat una més entre les diferents construccions d’arreu del món (la majoria de vegades lligades a manifestacions religioses): els acròbats d’algun festival de Marràqueix (García-Fajardo 2000: 44); els govindes de l’Índia, abans que la rivalitat i l’esponsorització els aboquessin a ser considerats en l’actualitat com a «esport de risc» (Garcia 2015); el Dance de Tauste, a l’Aragó, en què, de la mateixa manera que en el ball de valencians, la torre humana ha adquirit una entitat pròpia dintre dels balls, o el Pizzicantò o d’altres torres humanes del sud d’Itàlia.

• Els castells com a esport tradicional o quasi-esport. Aquesta és una manera de fer castells en què existeixen unes regles acceptades per una comunitat més o menys gran i que comparteix una tradició comuna. Tot i que la majoria de vegades no estan escrites, hi ha unes normes que per costum es van reproduint en les diferents places: el nombre de rondes, les repeticions, quan es considera que un castell està carregat i quan descarregat, quan es considera intent vàlid segons els pisos d’un castell, per on puja el pom de dalt en un 5, etc.
  En els esports tradicionals es diu que de vegades existeix un sistema de competicions més o menys establert. En els castells no hi ha un sistema de competició pròpiament dit durant tota la temporada, però sí uns rànquings. Diferents mitjans de comunicació i la Colla Jove Xiquets de Tarragona fa temps que han elaborat classifica­cions a partir de diferents criteris. En els seus inicis, part del món casteller es mostrà contrariat per l’existència d’aquests rànquings, però s’han acabat legitimant quan han estat necessaris per saber en quin apartat del Concurs de Castells participa cada colla.
  La part més evolucionada dels castells com a quasi-esport són les grans diades que tenen protocols o normes d’actuació escrites o regides per la tradició, i en les quals se cerquen evidències de qui n’ha sortit «guanyador» . No obstant això, hi ha una circumstància en què valdria la pena parar esment, i és que un acte tan transcendent com el d’esbrinar si una colla ha carregat el castell o no es deixa al criteri de la colla que ha aixecat el castell.
  De vegades es cau en la temptació d’afirmar que els castells a plaça són un autèntic esport, per dues de les característiques que determinen que un esport tradicional passa a ser esport: tenir una expansió supranacional i disposar d’un organisme que en reguli l’organització. És cert que, a mesura que els castells s’estenguin i es consolidin en altres indrets lluny de la cultura tradicional d’origen, s’estarà fent un pas més envers l’esport (no és estrany, doncs, que sectors conservadors del fet casteller no mirin amb bons ulls aquesta expansió), però ara com ara el fet que siguin colles aïllades fa que els seus castells estiguin molt més propers al model de quasi-esport tradi­cional que de l’esport. Però quan els Xiquets de Hangzhou van abandonar el seu espai de pràctica i van venir al Concurs de Castells de Tarragona, en l’edició del 2016, amb l’objectiu de poder assaborir la rivalitat i la competència directa amb altres colles, van fer una passa més en la direcció de traspassar la línia que separa l’esport tradicional de l’esport.
  Si en l’esport les federacions esportives són el sistema organitzatiu que regula la pràctica, en els castells hauria de ser la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya qui assumís aquestes funcions? La veritat és que, per concepte, podria ser-ho, però no per funcions. Si mai la Coordinadora regulés les actuacions a la plaça de tots els territoris on es practiquen els castells i establís un calendari d’actuacions equànime en una mena de lliga o actua­cions de referència, llavors sí que podríem dir que es comporta com una autèntica federació, i evidentment s’hauria fet un pas més per passar de pràctica tradicional quasi-esportiva a esport. La pretensió reguladora que té avui la Coordinadora de Colles es troba en l’estadi més baix d’institucionalització de l’esport tradicional. Pensem que les federacions d’esports tradicionals sí que fan aquesta activitat reguladora de la pràctica, però en un territori acotat a la tradició i la cultura del territori.

L'espectacularitat del Concurs de Castells de Tarragona, amb la progressiva adopció de maneres de fer pròximes a les aficions dels clubs de futbol, acosta els castells a l'esport.

(Foto: José Carlos León)

• Els castells com a esport: uns concursos amb calendari i lliga? La pràctica castellera que actualment es troba més propera als esports és el Concurs de Castells de Tarragona. S’hi reuneixen moltes condicions per ser considerat un esport, com ara un sistema de regles molt elaborat que tendeix a l’estandardització de la lògica interna i de la lògica externa dels castells que permet comparar en cada edició quina ha estat la millor colla castellera d’aquell concurs, un sistema de classificació a partir del rànquing…
  No obstant això, hi ha algun element, com ja hem comentat en l’anàlisi de la lògica interna, que l’allunya d’un esport tal com el coneixem actualment: la manca de regulació en l’edat dels participants, la no definició del nombre de components, l’ajuda entre colles a l’hora de voltar la pinya i, sobretot, la circumstància que es deixa a mans de les colles la potestat de decidir si en les prèvies a un concurs han carregat o no un castell. Això no es produeix en cap esport: que en la fase final hi hagi un jutge que dictamini i apliqui les regles però que en les fases prèvies per classificar-se no hi hagi presència de cap jutge que es pronunciï sobre si l’enxaneta ha fet l’aleta o si el castell ha fet llenya.
  El concurs, vulguem o no, té certa incidència en el que succeeix a les places, i moltes de les normes adoptades en aquest esdeveniment tard o d’hora es veuen reflectides en alguna actuació d’una vila. Per tant, si el concurs algun dia opta perquè s’hagin de verificar els castells que apareixen al rànquing assistirem a un abandonament progressiu de la festa i estarem avançant vers l’esport. I, independentment del concurs, si mai algú es planteja que, per poder-se comparar en les classificacions, cal fer un mateix nombre d’ac­tuacions, aquell dia el pas haurà estat de gegant en el procés vers l’esport.

El ritual i el treball a l’origen de l’esport i els castells

Hom pensa que els esports que coneixem actualment han existit sempre, però determinades teories confirmen que no és així. Segons Elias i Dunning (1991), l’actual esport sorgí per un procés de pacificació de la societat anglesa al segle XVIII. Durant els segles XVI i XVII, les pràctiques físiques dominants eren els tornejos, on participaven els cavallers i escuders; el tir amb arc, on competia la classe mitjana; i els esports populars, que eren jugats per les classes baixes (Dunning 2013). Molts d’aquests jocs són els antecedents dels esports que coneixem actualment. Eren jocs populars violents, com els antecedents del futbol, com el «football, camp ball, hurling i knappan […] o la soules a França i el gioco della pugna a Itàlia» (Dunning 2013: 4). La pacificació d’aquests jocs tradicionals donà com a resultat els esports actuals que coneixem.

Un dels casos més evidents del procés de pacificació fou el naixement de la boxa a Anglaterra, que amb la seva reglamentació aconseguí disminuir el nombre de duels amb espasa o arma de foc. Altres esports, sobretot esports tradicionals, sorgiren d’activitats físiques que es desenvolupaven en el treball. Un exemple són les regates de muletes, protagonitzades per confraries de pescadors en dies de festa. L’activitat de vogar, que era necessària en la seva feina, treta del context del treball i unida a la festa (la festivitat del Carme, de Sant Pere i dels sants patrons de les diferents viles marineres o riberenques), donà peu a les regates de muletes, que es reglamentaren en l’àmbit local. Quan aquestes regates abandonen la competició local i arriben a competir en l’àmbit comarcal, cal pactar el reglament i el recorregut abans de la competició, i quan es generalitza la pràctica a tot el territori català i s’estandarditzen mides i pesos, ja podem afirmar que l’activitat lligada al treball s’ha convertit en un autèntic esport.

De vegades hi ha pràctiques físiques que poden ser conceptualitzades com a esport si només s’analitza la pràctica física, però, si s’aprofundeix en el sentit del joc, podem observar que més que un joc és un ritual, un apropament a l’espiritualitat, una comunicació amb els avantpassats i un apropament a una cultura que els participants tenen com a pròpia. Aquest és el cas del joc maputxe del palín, un joc que hom vol comparar amb l’hoquei, però, malgrat que tots dos empren bastons i es disputen una pilota, els seus objectius són ben diferents (al segle XVII era comú convocar un palín per resoldre un conflicte entre comunitats maputxes). El palín és un exemple de pràctica física molt vinculada al ritus (Garoz i Linaza 2008) i un instrument per conèixer les tradicions maputxes.

També n’és exemple el joc de pilota asteca de Tlachtli, on «el missatge essencial de joc de pilota residia en el seu complex ritual. La competició era un esdeveniment amb significat còsmic» (Blanchard i Cheska 1886: 72). I si analitzem les diferents lluites esportivitzades, veurem que moltes sorgeixen de rituals, d’eleccions del cap del poblat. O els mateixos jocs olímpics, en la seva primera època, que no eren una activitat esportiva com l’entenem ara, sinó uns jocs practicats a Olímpia en honor al déu Zeus, entesos com una manifestació religiosa en la qual els guanyadors havien estat beneïts pels déus. La veneració de les deïtats era tan important que es declarava la treva olímpica per parar les guerres mentre duressin els jocs, i aquests eren concebuts com a eina per fomentar l’amistat dels pobles. Els jocs olímpics eren, en realitat, «cerimònies religioses, que no només es donaven a Olímpia, tots els festivals eren manifestacions de cultes sagrats […] po­dríem comparar-los a les festes patronals dels nostres dies […] dedicades a algun Sant o Verge» (Salvador 2009: 41).

L'homenatge als déus es troba present tant en l'origen de l'esport com dels castells. Lliurament de la flama olímpica dels Jocs de Barcelona 1992 a Atenes.

Foto: Reproduïda de Memoria oficial de los Juegos de la XXV Olimpíada, Barcelona 1992. V. 4. Los juegos: dieciséis días de verano. Barcelona: COOB'92, p. 38

Així doncs, els esports que veiem avui han estat fruit d’una evolució des de pràctiques físiques amb una intenció ritual, de jocs tradicionals en què es regulà la violència i de pràctiques físiques sorgides del treball i que es desenvoluparen a partir de la competència entre diferents grups en els seus moments d’oci. Un esport que evidencia aquesta evolució és el de la lluita de corda o d’estirar corda. Ha estat present en alguns jocs olímpics i disposa d’una federació internacional que n’organitza els campio­nats del món i d’Europa (TWIF 2018). A la vegada, ha estat un joc esport tradicional en diferents parts del món: a Euskadi, per exemple, mantenen l’esport tradicional de sokatira (EHKF 2018) i participen alhora en els campionats esportius internacionals. A Catalunya, abans de la Guerra Civil, era un esport molt practicat entre esportistes d’entitats populars, i una modalitat de la Federació Catalana d’Atletisme (Pujadas i Santacana 1995). I molt temps abans de ser un esport tradicional, havia estat un joc jugat per la quitxalla de tot el món, i alguns etnògrafs li han atorgat un origen ritual, ja que els dos bàndols que estiren la corda representen la lluita del bé contra el mal (Grunfeld 1978). Sense anar més lluny, alguns dels jocs tradicionals catalans acaben en una lluita entre dos bàndols en què, a falta de corda, s’estiren tot formant una filera mentre s’agafen per la cintura els uns darrere dels altres, i aquesta lluita s’anomena «àngels contra dimonis».

Els castells també enfonsen les arrels en rituals religiosos. Pilar d'acompanyament de les autoritats a l'ofici solemne de les Decennals del 1911.

(Foto: Francesc Blasi Vallespinosa. Arxiu Municipal de Valls)

Del ritual als castells passant pel ball. Comparació amb el cas dels esports

En aquest apartat no pretenem dir que si demostrem que els castells i els esports han tingut orígens pareguts aleshores es tracta d’activitats idèntiques. Pretenem explicar que, quan les activitats s’apropen al ritual, a la festa o a l’espectacle, encara que siguin diferents, compleixen funcions paregudes.

Amb la documentació que els investigadors en història dels castells han pogut estudiar fins ara s’ha demostrat que els castells provenen del ball de valencians. Un ball l’antecedent del qual és la muixeranga valenciana i que ha tingut una funció ritual unida als actes religiosos, ja sia com a actes sacramentals o acompanyant processons.

També s’ha demostrat que, en l’evolució del ball de valencians, la torre que es duia a terme durant el ball anà agafant personalitat pròpia i, a partir de la rivalitat entre les encara colles de valencians, evolucionà envers construccions autònomes amb mires a construccions més altes i més espectaculars. Aquest predomini de les torres al ball de valencians comportà que aquestes s’apropessin cada vegada més a la festa i s’allunyessin del ritual. Tant és així que fins i tot es prohibiren en algunes celebracions religioses: «les prohibicions localitzades mostren que la pressió del sector eclesiàstic per apartar-los dels actes litúrgics els va permetre centrar els esforços en la part del ball més vistosa» (Cervelló 2017: 68).

No totes les torres unides als rituals seguiren el mateix camí de les construccions del ball de valencians, com és el cas de la moixiganga religiosa catalana, on també pujaven uns al damunt dels altres: «[…] les construccions són baixes, un pilar de tres com a màxim. La seva finalitat no és fer una demostració gimnàstica, sinó estètica i catequètica» (Bofarull 2007: 85).

Així doncs, l’origen dels castells podem trobar-lo en el ritual, igual que els esports, i tots dos evolucionaren envers formes més festives: uns en les diades castelleres a les places i els altres en els esports tradicionals. Aquests darrers feren un salt envers l’esport institucionalitzat i estandarditzat d’àmbit mundial, mentre que els castells han evolucionat fins a un sistema competitiu com és el Concurs de Castells de Tarragona, però sense fer el salt, de moment, cap als models esportius pròpiament dits.

Si en els esports hem explicat que de vegades una mateixa pràctica es comporta com un esport tradicional i de vegades com un esport sense cap adjectiu més, com és el cas de la sokatira basca, en els castells passa una cosa similar, i que és el que aviva la polèmica de si els castells són esport o no són esport. Actualment, quan gairebé ja ha trascorregut un quart del segle XXI, una colla castellera pot participar en una ac­­tuació propera al ritual quan assisteix a la processó del patró de la seva vila, on aixeca pilars o castells sense ànim de competir amb ningú o participa en un aplec en una ermita. Però la mateixa colla també basteix castells en una diada a qualsevol poble (més allunyada del ritual, però respectant-lo, ja que a vegades s’actua després de missa) i entra o no en competència amb altres colles, i aquesta actuació inserida en la festa forma part de la cultura tradicional d’aquell indret. I, encara més, aquesta colla pot participar també en una gran diada, a la qual només assisteixen les colles punteres i que, com diuen els seus caps de colla, van a donar-ho tot; seguirà essent una dia­­da també emmarcada en la festa, però la competència per a uns i la competició per als altres farà que el resultat sigui més important que el procés (tot i així, sempre hi haurà espectadors que enaltiran una construcció en què s’estrenin sisens o dosos, independentment de si el castell va folrat o no). I, finalment, aquesta mateixa colla pot participar al Concurs de Castells de Tarragona, que, malgrat que esdevé una festa, s’ha desposseït la diada dels elements de la festa: ha perdut el carrer i se li ha domesticat l’espai; aquest espectacle del fet casteller és l’acte que l’apropa més al món de l’esport tradicional, o, com ens agrada dir, al quasi-esport tradicional, perquè hi ha elements que fan que encara no pugui ser considerat com a tal.