La pregunta que més sovint fa un periodista a algú que hagi estudiat els castells des del vessant de la ciència és: «On es troba el límit?» o «Veurem castells d’11 pisos?».
Amb el que sabem, però sobretot amb el que hem vist, és clar que el sostre dels castells, a dia d’avui, el marca essencialment la possibilitat d’assaig i de mobilització de castellers. Aquelles colles que siguin capaces d’assajar més i millor podran anar trencant barreres. I potser aquí rau el primer límit, ja que, ara com ara, sembla complicat augmentar significativament el nombre d’hores de dedicació setmanal o optimitzar molt més els assaigs. Per això potser el camí és explorar noves tècniques d’entrenament més eficients que permetin superar l’assaig-error que actualment sustenta la progressió de les colles. És més: un altre aspecte en què hi ha molt marge de millora és en la transferència del treball fet a l’assaig cap a la plaça. N’hem parlat en analitzar les limitacions de les xarxes de seguretat (article “xarxes”). Un dels problemes més importants de l’alt rendiment (i aquest, sens dubte, és un dels punts que tenen en comú els castells i els esports, però també altres disciplines com la dansa o la música) és que no serveix de res haver fet molts bons assaigs si ara i aquí (a la plaça, a la competició, a l’actuació) no s’és capaç de fer-ho bé. Les condicions d’assaig no són, ni de bon tros, les que el casteller es troba a la plaça, des de molts punts de vista. Existeixen metodologies d’entrenament i aprenentatge que, a banda d’oferir millor progressió (millors resultats amb menys temps), disminueixen l’efecte de baixada de rendiment sota pressió, i podrien ser una alternativa a l’assaig actual (Lattwein 2014, Schöllhorn 2012).
A més, cal rumiar si intensificar encara més l’assaig seria una bona estratègia. Marcar-se objectius més ambiciosos i destinar el màxim temps possible a assolir-los pot fer que tot el temps que no es destini a assajar es consideri temps perdut. Si ja hi ha la sensació que actualment algunes colles estan dedicant poc temps a la formació dels aspectes bàsics, tant tècnics com preventius, la intensificació de l’assaig encara ho podria agreujar més. Si pensem en castells d’11 i hi invertim hores d’assaig però això no ens deixa temps per a les altres coses, estem construint un gegant amb peus de fang (Rosset 2018).
Potser també cal repensar les estratègies preventives i trobar maneres més eficaces de formació. Les Jornades de Prevenció de Lesions són una font excel·lent de coneixements per als castellers (Tarragó 2009). Però sovint costa que la informació que s’hi genera acabi arribant al destinatari final. Atès que hi ha colles que projecten a la paret del pati el plànol de la pinya del castell que s’assajarà, potser, entre prova i prova, s’hi podrien incloure missatges formatius simples i clars, per posar un exemple.
El futur també passa per executar o acabar els estudis pendents. En aquest sentit, queda clar que el que tenim més a l’abast és el projecte de la soca a l’antiga. Cal, doncs, que les colles s’hi impliquin per poder avançar i extreure conclusions definitives com més aviat millor. De fet, la baixa resposta de les colles fins ara a l’hora de col·laborar en aquest projecte posa de manifest tres aspectes que caracteritzen una bona part del món casteller, sobretot la darrera dècada, i que també cal corregir: la reticència als canvis, la infravaloració del risc i la priorització dels resultats castellers. És evident que hi ha excepcions, colles que treballen molt activament els aspectes de seguretat. Les mateixes colles implicades en aquest projecte de la soca a l’antiga en són una bona mostra. Però, malauradament, les dades i les evidències ens indiquen que hi ha molt terreny a millorar en aquests aspectes (Rosset 2018).
Un altre projecte que porta anys al tinter és el de l’estudi de l’eficàcia de la pinya. Sota el nostre punt de vista, ens cal conèixer, o conèixer millor, dos tipus de coses. En primer lloc, explorar de quina manera es poden aconseguir pinyes més segures i amb encara més capacitat d’absorció de l’energia. En segon lloc, cal definir, de forma objectiva, la zona d’impacte probable (cordons en què es produeixen la majoria d’impactes en cas de caiguda i que el més lògic seria que fossin coberts per castellers de la pròpia colla) i els cordons de seguretat (on tenen lloc ja pocs impactes, però que són imprescindibles per poder garantir la seguretat del castell).
El món casteller, en la darrera dècada, ha estat capaç d’avançar significativament en la seguretat de la canalla, amb la resolució d’un dels nostres principals punts dèbils. Ara els esforços s’han de centrar, sens dubte, en la prevenció de les lesions cervicals greus, el tendó d’Aquil·les actual dels castells. Els projectes que intenten reduir-ne la freqüència i gravetat han de ser la principal prioritat del món casteller. I potser l’error ha estat fixar-se com a objectiu bàsic el possible protector cervical, un projecte complex i, ara com ara, de final incert. De fet, aconseguir un collaret eficaç no té massa sentit si abans no s’han resolt altres temes com qui l’hauria de portar. Si no tenim ben definides les necessitats (quines posicions són de risc i quines no) hem de pensar en un ús universal, que segurament no seria factible. En canvi, si l’estudi de la pinya ens diu quins castellers estan més exposats i, per altra banda, la soca a l’antiga demostrés que es pot protegir eficaçment un bon nombre d’aquests castellers, la utilització del protector quedaria, per un costat, ben definida i, per l’altre, força limitada.
I què hi ha dels castells d’11? Són possibles o no? Després de tot un capítol dedicat a la ciència que hi ha darrere els castells, potser hi hauríem de donar resposta.
D’acord: intentarem ser més concloents en els límits dels castells. Des del punt de vista estructural, arquitectes com Xavier Rius o preparadors físics com Jordi Porta tenen clar que no hem tocat sostre. Si, a base d’assaig, aconseguim més domini tècnic, més finor al pujar, menys oscil·lacions en el muntatge, més eficiència en els folres i les manilles…, els castells d’11 són possibles. Dit d’una altra manera, si les condicions són les ideals, un castell d’11 es pot aguantar. Ara bé, què passaria si les coses no sortissin tan bé com es necessita? Doncs que el castell cauria, amb unes energies d’impacte majors i amb pesos sobre la pinya complicats de sostenir. Tot seguit intentarem quantificar-ho. Agafant com a model un alleugeriment de pes i disminució d’alçades similar al que s’aconsegueix en els castells de 9 nets les energies potencials en un castell d’11 podrien tenir uns valors de 4.630 newtons per als sisens, 4.588 newtons per als setens, 3.666 newtons per als vuitens, 3.482 newtons per als dosos i 2.585 newtons per a l’enxaneta i l’acotxador. Aquestes energies comportarien, amb tota seguretat, lesions greus si no hi haguessin impactes intermedis (col·lapse del tronc sobre si mateix i impactes sobre els plans inclinats del folre, les manilles i les estructures addicionals). Però el punt limitant més important, al nostre entendre, rau en el pes del folre i les manilles. Si un castell d’11 es pot fer amb el mateix nombre d’efectius que un de 10 (cosa, ara com ara, força dubtosa), no hi hauria d’haver problemes (o no hi hauria més problemes dels que ara ja hi ha). Però si hi hem de posar més castellers, augmentaríem les possibilitats de lesions cervicals a la pinya, més encara si aquesta s’acaba col·lapsant pel pes.
Per tant, els castells d’11 haurien de ser castells que no cauen mai (cosa que, com podem comprendre, no es pot garantir) o caldria pensar-los sota condicions diferents de les actuals. Estem pensant en castellers molt més lleugers i baixos però, a la vegada, més entrenats i forts; folres i manilles menys poblats però amb igual o major capacitat d’estabilitzar el tronc i d’esmorteir els impactes; pinyes més estables per evitar ensorraments i castellers amb les seves cervicals més protegides del que ho estan actualment. Si som capaços de resoldre tot això, els castells d’11, a banda de possibles, seran plantejables.
Dibuix imaginatiu d'un 4 d'11, inclòs al volum I del Costumari català, de Joan Amades.
