En els castells s’ha estudiat amb força profunditat els efectes que pot tenir l’activitat castellera en els membres del pom de dalt. A banda del risc de lesió, que ja hem comentat extensament a l’article sinistralitat en la canalla, també s’han analitzat les repercussions de tipus psicològic. L’any 2011, per encàrrec de la Coordinadora de Colles Castelleres, la Universitat Autònoma de Barcelona va realitzar un estudi en què van participar 140 castellers (113 nenes i 27 nens) d’entre 11 i 17 anys, procedents de 29 colles, amb representació de tots els nivells. El requisit era estar o haver estat un mínim de 18 mesos al pom de dalt. Com que molts dels participants en l’estudi feia força temps que feien castells, la majoria havien ocupat diferents posicions. És més: 61 havien passat per les tres posicions possibles; quasi tots (135) havien ocupat la posició d’acotxador en algun moment, mentre que la d’enxaneta només 81, i la de dosos, 76 (Molleja 2013).
En l’estudi es van fer entrevistes personals amb la canalla i es van passar un seguit de qüestionaris estandarditzats i adaptats a l’activitat castellera (Molleja 2012). Això va permetre avaluar fins a quin punt les nenes i els nens s’ho passen bé fent castells i, per altra banda, el grau d’ansietat i autoestima relacionada amb l’activitat. A més, com que una part del benestar psicològic quan un fa una activitat ve determinada pel grau d’autonomia (grau de llibertat per realitzar l’activitat), competència (sentiment de control i eficàcia en les tasques desenvolupades) i integració, també es van analitzar aquests factors.
Dels resultats del qüestionari sobre la diversió es va concloure que la canalla s’ho passa molt bé fent castells, no només perquè la puntuació obtinguda va ser molt alta (4,74 sobre un màxim de 5), sinó també pel fet que, si ho comparem amb altres activitats esportives en què participen nens de les mateixes edats, la puntuació en els castells va ser superior (gràfic 25). En les entrevistes, la canalla van destacar la importància que atorguen a la manera d’assajar, perquè ho veuen com un joc que els permet establir ponts d’amistat amb la resta de nens i nenes. Van valorar positivament que a la seva colla, tot i que no tots pugen a les actuacions, es doni oportunitat als seus companys de pujar als assaigs per tal que en puguin anar aprenent i, així, algun dia puguin acabar fent castells a plaça.
Gràfic 25. Es va comparar la puntuació en diversió obtinguda en la canalla amb altres estudis on s’havia analitzat nens i nenes que realitzaven activitats esportives com el bàsquet, el futbol, l’handbol o el voleibol (Molleja 2013).
L’estudi també va constatar que la gran majoria dels nens i nenes senten una motivació intrínseca per fer castells, que els genera ganes de seguir assajant per anar millorant i superant nous reptes. La majoria van expressar amb total claredat que no estan a la colla per pressions externes, sinó per interès propi i real de formar part d’aquest món. Els nens senten que poden decidir si pugen o no a un castell, ja sigui per cansament o per por. Saben que no se’ls obligarà a fer res que ells no vulguin fer, i això és el que condiciona un alt grau de benestar. Malgrat que senten que tenen aquesta capacitat de decisió, hi ha coses que ells no trien (quin castell es farà o quina serà l’alineació), i per això la puntuació final quant a l’autonomia és de 3,17 (sobre 5). S’observen uns valors alts de competència (4,28 sobre 5), que ens transmeten que les nenes i els nens castellers demostren una percepció positiva en el desenvolupament de les seves tasques tècniques dins del seu rol. Quant a la relació amb el seu entorn, també hi ha una puntuació alta (4,28 sobre 5), cosa que indica que perceben que el cap de colla, els companys i la resta de la colla els dona suport i valora favorablement.
En les entrevistes es va valorar amb deteniment el seu nivell de benestar emocional. La majoria dels nens no va manifestar cap estat d’ansietat prèvia a l’arribada a la plaça. Durant l’actuació, atenent que estan situats en un espai tranquil, on es poden fer els exercicis preparatoris, jocs i petits assaigs previs al castell, la canalla se sent còmoda i, normalment, despreocupada, cosa que els fa gaudir encara més de l’activitat. Sovint els nens presenten cert grau d’ansietat associat al risc de caiguda, de no assolir els objectius que es proposen. Però aquells nens que, mentre pugen, són capaços de concentrar-se i posar la seva atenció en els aspectes de l’execució (on haig de posar el peu, com faré la propera passa…) aconsegueixen modular amb més facilitat aquesta ansietat.
En els qüestionaris es van analitzar tres dimensions de l’ansietat: ansietat somàtica, preocupació i desconcentració. En la dimensió somàtica (fa referència als símptomes físics, com poden ser la sensació de nus a l’estómac, tensió muscular, batecs forts del cor…) la puntuació és molt propera a la que es detecta en la majoria d’activitats esportives competitives. Quant a la preocupació (per exemple, la intranquil·litat per cometre errors), la puntuació està per sota de la de les activitats esportives. Finalment, pel que fa a la desconcentració, els valors són baixos, també per sota de les activitats esportives. Això vol dir que, en general, la canalla es manté atenta a les indicacions i la informació rellevant del castell. El fet que els castells no siguin viscuts en la majoria dels casos com una activitat competitiva és el que fa que no es mostrin valors de preocupació i desconcentració presents en els esports (gràfic 26).
Gràfic 26. Nivells d’ansietat somàtica (blau), preocupació (taronja) i desconcentració (verd) en diferents activitats esportives i els castells. Les línies puntejades indiquen el valor mitjà per a cadascun dels tres paràmetres dels 785 joves que van ser estudiats (Ramis 2013).
Segons l’estudi, els nens castellers tenen una bona autoestima, senten que fan les coses bé, que tenen bona relació amb la resta de companys i de la colla, que són dignes de ser estimats pels altres membres. En concret, l’autoestima va mostrar valors alts, de 45,7 en una escala de 55. De fet, cap nen no va presentar valors baixos d’autoestima (el valor més baix fou de 40,1), circumstància que indica que tots els que participen en els castells tenen una imatge personal força o molt positiva, i l’opinió que tenen de si mateixos els fa sentir còmodes amb el que són.
El treball conclou que les vivències dels nens i nenes a l’interior d’una colla castellera comporten una experiència molt positiva. A més, el fet que els familiars també puguin participar en l’activitat permet disposar del seu suport emocional quan els cal. Recomanen, per tal de mantenir els castells com una activitat saludable per als nens i nenes, que es mantingui tan a prop com es pugui d’una activitat formativa i que es defugin, en la mesura del possible, els aspectes exclusivament competitius.
Per tant, malgrat que les dades de la resposta de l’organisme en mostren una important activació a l’hora de fer castells, i tot fa pensar que una bona part és deguda als estímuls emocionals que comporta, la vivència, per part de la canalla, no sembla que tingui repercussions negatives, ans el contrari. Caldria, però, ampliar aquests estudis psicològics ja que, per exemple, no s’han inclòs en la mostra d’anàlisi els infants que no han superat el procés d’adaptació a una colla o que ho han acabat deixant. Malgrat que en les Jornades de Prevenció de Lesions en el Món Casteller hi ha, tot sovint, sessions de treball i tallers que faciliten coneixements i eines als responsables de la canalla per abordar les qüestions psicològiques, pensem que també seria bo que, a partir de la informació que aporten aquests estudis, s’arribés a confeccionar una mena de llibre blanc sobre el paper que han de tenir els nens a les colles i les millors estratègies de gestió de les seves emocions.
