En els apartats anteriors ja s’ha anat veient com l’activació psicològica que, en diferents graus, suposa fer castells modifica la resposta de l’organisme, tant en el vessant muscular com en el cardiocirculatori o metabòlic. La modifica tant que, en la majoria dels casos, la reacció de l’organisme sembla més condicionada per la resposta emocional que per la física. A continuació analitzarem com i per què es produeix, i quins són els principals factors que la determinen.
Possiblement un dels principals atractius dels castells és el fet que ben poques coses d’aquesta activitat són previsibles, sobretot el desenllaç d’una construcció (amb risc de lesió inclòs). Si a aquesta incertesa li sumem el fet, compartit amb l’esport però també amb altres activitats d’alt rendiment, que tot l’assaig previ no serveix de res si ara i aquí no s’és capaç de demostrar que se sap fer, tenim ja els ingredients bàsics per aconseguir una resposta emocional elevada.
Francesc Plaza (1996) cita, com a aspectes psicològics importants en una actuació castellera, els següents punts: a) la por davant l’amenaça de fracassar en el seu rendiment, tant si és per estar poc preparat com perquè s’esperi massa d’aquell casteller; b) la por de lesionar-se; c) la por del ridícul social amb depreciació de la seva capacitat de rendiment i, de retruc, de la seva personalitat; d) la por de les conseqüències del fracàs: desqualificacions, exclusió de l’alineació d’un castell…; e) sentiments d’atracció-rebuig a l’exposar-se a uns camps d’acció social d’una forma que no ho fa en altres situacions de la seva vida, i f) excessiva confiança en un resultat no havent previst alternatives durant els assaigs.
Cal tenir en compte que tots aquests sentiments poden aparèixer ja abans de realitzar el castell i provocar inseguretat i manca de concentració. Això pot alterar el desenvolupament normal dels actes del casteller, la qual cosa facilita que es presenti l’error i reforça, finalment, la por inicial. S’ha de puntualitzar, per a qui no conegui directament el món casteller, que totes les colles, no només les que fan els castells més alts i difícils, poden estar sotmeses a un cert grau d’ansietat perquè el que ho determina no és la dificultat objectiva de la construcció sinó la relativa. El 4 de 10 amb folre i manilles és un castell límit (i possiblement força estressant) per a les colles de gamma extra, però el 3 de 8 ho serà també per a una colla de set. Per tant, quan parlem d’activació emocional no ens estem referint només a les grans actuacions i castells de gamma extra, sinó a un fenomen, tal com veurem a continuació amb les dades que tenim de la tesi que vam realitzar, més estès i habitual del que podria semblar.
Els símptomes físics que pot experimentar el casteller quan afronta diades o castells importants són, principalment, palpitacions, sequedat de boca, augment del to muscular i tremolors, espasmes intestinals i poliúria (increment de les ganes d’orinar), disminució de la gana i augment de la defecació. No tots hi són sempre presents ni en el mateix grau. Evidentment tampoc no hi són en totes les actuacions. És més, hi ha castellers que no en manifesten cap o ho fan amb una intensitat molt baixa. Sigui com sigui, aquests símptomes són la traducció de l’alliberament d’un seguit d’hormones: l’adrenalina, la noradrenalina i el cortisol. La seva funció principal és la de fer que es dilatin els conductes aeris, que el cor bategui més ràpid i amb més força, que es tanqui el pas de sang cap a la pell i les vísceres mentre n’augmenta el pas cap als músculs i el cor i que es produeixi una major quantitat de glucosa i àcids grassos. Això permetrà que el cervell estigui més capacitat per rebre i processar informació, el múscul a punt per contraure’s enèrgicament i el cor pugui bombejar sang ben oxigenada i rica en substàncies energètiques cap a les parts actives del cos. Ja hem vist en els apartats anteriors que, en el casteller, s’ha detectat que es produeixen aquests canvis. Tot i que, si les situacions estressants són prou properes en el temps, la resposta cada cop serà una mica menor (aquest fenomen s’anomena habituació), aquests canvis es repetiran sempre que el subjecte se sotmeti als estímuls estressants.
El gràfic 19 ens mostra com l’adrenalina, igual que passa amb la noradrenalina, augmenta significativament, tant en el públic com en els castellers, durant la realització de castells. Ho fa, a més, en funció de la dificultat del castell i ens reflecteix, essencialment, el nivell de resposta emocional (sobretot el grau d’angoixa) que s’ha viscut. Cal explicar que les determinacions van ser preses en actuacions diferents, amb diferents castells i de dificultat relativa també clarament diferent. Les determinacions del públic van ser preses durant la diada dels Minyons de Terrassa del 1994, en què van fer el seu primer intent de 4 de 9 sense folre, en la primera ronda. Les determinacions en els castellers es van fer a l’actuació de vigílies, en què no es va fer cap castell límit per a la colla i en què el que va suposar més dificultat va ser el que es va fer en segona ronda. Podem veure com la resposta del públic al primer castell és força propera a la dels castellers en el segon. Això ens dona indicis de fins a quin punt l’activació emocional existeix en castellers i públic. Cal entendre, però, que l’adrenalina, tot i que podem assumir que ens descriu bàsicament la resposta emocional, també es modifica en relació amb l’esforç físic. Per tant, en els castellers els canvis observats són la suma de la resposta emocional (evidentment inferior a la del públic veient l’intent del 4 de 9 sense folre) i l’estrès físic (no extrem, ja que eren castells assequibles per a la colla, però evidentment superior a l’esforç que fa el públic quan mira un castell).
Gràfic 19. Evolució dels nivells d’adrenalina (expressats en pg/ml) en baixos i segons (línia blava) i el públic (línia taronja). Es mostren els valors just abans i just després de cada castell (Roset 2000b)
Una altra manera de poder determinar el grau d’activació a què està sotmès un individu és mesurar la seva freqüència cardíaca. Aquesta ens permet tenir una informació molt més precisa dels canvis, ja que la podem mesurar de forma continuada i no és tan complicat com haver de realitzar extraccions de sang abans i després de cada castell. Tot i així, té un inconvenient molt important: les pulsacions no només augmenten en resposta a l’activació psicològica, sinó que també ho fan per l’esforç físic. I ho fan d’una manera encara menys selectiva que l’adrenalina. Per tant, cal interpretar amb compte les dades i realitzar proves que permetin saber exactament què estem mesurant en cada cas.
Els cardiofreqüencímetres són aparells relativament assequibles i còmodes de portar que ens van permetre estudiar l'evolució de la freqüència cardíaca en 124 castellers de totes les posicions dels Castellers de Sabadell, Minyons de Terrassa, Castellers de Cornellà i Tirallongues de Manresa (Roset 2000b).
(Fotos: Mercè Garric i Aumatell)
Un bon exemple de fins a quin punt és el factor emocional el que condiciona una bona part de la resposta de l’organisme del casteller el podem veure en l’evolució de la freqüència cardíaca d’una acotxadora mentre pujava a un 4 de 7, un 2 de 7 i un 3 de 7 per sota, durant una mateixa actuació (gràfic 20). És evident que l’esforç físic per a cada una de les construccions és molt diferent. De fet, podríem considerar que és pràcticament nul·la en el darrer castell (cal recordar que en el 3 per sota el castell comença muntant-ne el pom de dalt a terra, amb l’acotxador a sobre dels dosos, i es van afegint pisos per sota, cosa que fa que l’acotxador només hagi de fer l’esforç d’aguantar-se). Tot i així la resposta és molt semblant, cosa que ens fa pensar que el pes dels canvis que estem observant en els tres castells és, essencialment, causat per la resposta emocional.
Gràfic 20. Evolució de la freqüència cardíaca (expressada en batecs per minuts) en una acotxadora dels Minyons de Terrassa durant la realització d’un 4 de 7, un 2 de 7 i un 3 de 7 per sota (Roset 2000b)
De totes maneres, hom podria argumentar que la proporció entre l’activació mental i física en el cas d’una acotxadora no és la mateixa que en el cas d’un segon o un terç i que, per tant, la resposta no resulta tan clara com al pom de dalt. Però quan analitzem la resposta d’un segon durant la realització d’un 3 de 9 amb folre i la comparem amb la d’un espectador que està veient aquest mateix castell, ens adonem que, tot i les diferències, en les posicions del castell on les càrregues de pes són altes i, per tant, l’esforç físic genera canvis en la resposta de l’organisme, l’activació emocional també hi juga un paper rellevant (gràfic 21).
Gràfic 21. Evolució de la freqüència cardíaca (expressada en batecs per minut) en un segon (línia taronja) i un espectador (línia blava) durant la realització d’un 3 de 9 amb folre dels Minyons de Terrassa (Roset 2000b).
