La funció principal del múscul és la de contreure’s per tal de generar una acció. Per poder fer-ho necessita disposar de grans quantitats d’energia. En un primer moment, la pot obtenir dels seus propis magatzems, però, si no li arriben altres subministraments, aquests s’esgoten ràpidament. Així, a través dels vasos sanguinis que irriguen el múscul rebrà oxigen, glucosa i greixos que li permetran seguir realitzant contraccions.
En els castellers que ocupen els pisos de baixos i segons, els únics dels quals tenim dades, s’observa com, al començar l’actuació, hi ha un augment a la sang de glucosa i dels greixos (principalment dels àcids grassos lliures). Aquest increment està provocat per l’alliberament de catecolamines, sobretot la noradrenalina, com a resposta a l’activació mental. Aquest augment té la finalitat de preparar l’organisme per a l’esforç que ha de venir a continuació. Així que comença l’activitat, el múscul consumeix aquests substrats i la seva concentració a la sang disminueix una mica. Just després de cada un dels castells s’observen també augments del colesterol i dels triglicèrids de fins a un 6,1% de mitjana en les construccions de més dificultat. Al cap d’un parell d’hores d’haver acabat l’actuació, totes aquestes substàncies tornen a estar als seus nivells normals.
Però hi ha un factor important que pot limitar l’arribada de compostos i oxigen al múscul. És el fet que els vasos sanguinis transcorren per l’interior del múscul mateix i, per tant, quan hi ha la contracció les fibres musculars comprimeixen les artèries que porten la sang i les venes que la recullen, cosa que fa disminuir, parcialment o total, el pas de la sang. Si la contracció muscular és poc important o cíclica (s’alternen fases en què hi ha contracció amb fases en què el múscul està relaxat), la irrigació estarà poc compromesa. Això és el que passa en els castellers que realitzen contraccions dinàmiques (els que pugen pel tronc). Per tant, en aquests castellers, no és previsible que l’activitat castellera tingui repercussions rellevants per als seus músculs. Però, en el cas dels que realitzen contraccions isomètriques (tronc inferior i pinya) existeix la possibilitat que l’aportació d’energia i oxigen, per un costat, i l’eliminació dels residus produïts pel treball muscular, per l’altre, estiguin impedits per la contracció mateixa. No disposem de dades que ens informin de la intensitat ni de la durada de les contraccions en els castellers, però sí que tenim informació indirecta que ens pot ajudar a quantificar-ho.
Mitjançant anàlisis sanguínies, hom pot determinar fins a quin punt els músculs treballen en condicions desfavorables. Els principals indicadors són el lactat (quan la glucosa és consumida en absència d’oxigen queda el lactat com a producte residual que, quan és detectat a la sang, ens indica el grau de manca d’oxigen) i els enzims musculars (que en condicions normals no han de ser presents a la sang i, per tant, si s’hi detecten és senyal que el múscul ha patit). En el cas dels castellers, s’ha observat que el lactat, durant la realització de castells, augmenta marcadament (fins a més de 10 mM/l, en alguns casos), més com major dificultat té la construcció realitzada. Els valors després de cada castell estan sempre per sobre dels 4 mM/l, que es considera el punt a partir del qual el múscul ha estat treballant amb manca d’oxigen (gràfic 17). Per tant, aquests valors ens indiquen que els castellers dels pisos baixos treballen sota condicions d’anaerobiosi (manca d’oxigen) (Roset 2000b). Malgrat això, els augments dels enzims musculars detectats (CPK, LDH, GOT, GPT i creatinina) no són extremadament alts, tot i que són presents (per exemple, es detecten augments mitjans de 12,52 U/l de la CPK o de 12,08 U/l de l’LDH) i indiquen que l’agressió sobre el múscul no és molt intensa. Això sembla que és degut a dos factors. En primer lloc, hi ha el fet que el castell està en constant moviment, cosa que fa que els castellers hagin de realitzar accions constants de reequilibrament. Els músculs no tenen, per tant, el mateix grau de contracció tota l’estona i, fins i tot, s’alterna la contracció dels d’un costat amb els de l’altre. Però, a més, sembla que podria existir un mecanisme de protecció dels músculs que faria que, encara que només sigui per uns instants, alguns dels músculs, o determinades parts, es relaxessin mentre que altres es contraguessin més intensament per compensar-ho. Aquests breus instants de relaxació podrien ser suficients per evitar que el múscul es malmeti, malgrat que les condicions són desfavorables.
Gràfic 17. Evolució mitjana dels nivells de lactat en sang (expressat en mM/l) en baixos i segons. Es mostren els valors just abans, just després i 10 minuts després de cada castell (Roset 2000b)
Per poder determinar la resposta de l'organisme a la realització de castells es van realitzar extraccions sanguínies just abans, just després i deu minuts després de cadascun dels tres castells d'actuacions dels Minyons de Terrassa i dels Castellers de Cornellà. Van ser analitzats catorze baixos i segons d'aquestes colles. Per facilitar el procés d’extracció i evitar punxades múltiples, es va col·locar un catèter a l'avantbraç que, un cop feta cada extracció, es protegia per no generar problemes durant la realització del castell. Tretze baixos i segons més dels Tirallongues de Manresa van ser sotmesos a anàlisis de sang just abans i un cop acabada l'actuació (Roset 2000b)
(Foto: Jaume Rosset i Llobet)
És interessant destacar que els valors del lactat van ser superiors als normals en el 67% dels castellers analitzats ja en la primera medició, abans d’haver fet cap castell. Això podria ser degut al fet que el procés de preparació per a l’activitat (el que anomenem activació i de què parlarem a la pàgina 226) arriba a ser força intens en alguns castellers. L’activació els fa augmentar els nivells de glucosa (amb una mitjana de 6,38 mM/l), accelera els mecanismes de producció d’energia a partir de la pròpia glucosa i fa augmentar el to muscular del casteller. Tot això comporta que el lactat, que sol tenir uns valors per sota de 2,44 mM/l en condicions normals, estigui clarament per sobre dels valors esperats en un bon nombre de castellers ja abans del primer castell, i que es mantingui alt durant tota l’actuació (Roset 2000b).
Del món de l’esport sabem que el lactat recupera els valors preexercici al cap de quinze minuts de finalitzar l’activitat. En una actuació, el temps que hi ha entre una construcció i una altra sol ser superior a un quart d’hora, sobretot quan hi participa més d’una colla. Per tant, hi ha temps suficient per recuperar-se. Tot i així, quan es desmunta un castell amb folre i manilles, on un bon nombre de castellers ja ha aguantat un pes important de forma isomètrica abans que hagin sonat les gralles, possiblement el temps que s’espera és insuficient. Per tant, en proves grosses que es desmuntin, en què l’esforç que hagin realitzat els castellers ja hagi estat important, serà aconsellable intentar esperar (tot i que això allargui l’actuació i impacienti el públic) més estona, proporcionalment a l’esforç isomètric realitzat pels castellers de la base. Tot fa pensar que si el casteller fes treballar suaument els seus músculs entre castell i castell, amb mobilitzacions dels braços i les cames, s’eliminarien amb més rapidesa els residus metabòlics i el rendiment podria ser major.
