Atenent que les caigudes i les seves conseqüències són el que més ha preocupat el món casteller, no és gens estrany que l’aplicació de la ciència i la tecnologia s’hagi centrat majoritàriament en aquest àmbit. Tot i així, disposem també d’informació molt interessant en relació amb les repercussions de l’activitat castellera sobre l’organisme, tant pel que fa a l’esforç físic com a la resposta emocional que comporta. Les dades que mostrarem en aquest apartat de fisiologia del casteller estan extretes de la tesi doctoral que vam realitzar durant els anys 1993 a 1998, tot analitzant la resposta de l’organisme de 208 castellers que havien realitzat un total de 1.498 castells (de tots els nivells, des del 4 de 6 fins al 4 de 9 sense folre, passant pel 5 de 9 amb folre o el 2 de 9 amb folre i manilles). Hi van participar els Minyons de Terrassa, els Tirallongues de Manresa, els Castellers de Cornellà i els Castellers de Sabadell (Roset 2000b). La informació que ens aporten aquests estudis no només té un interès descriptiu, mèdic o preventiu, sinó que pot ajudar-nos també a donar resposta a aspectes tècnics com quin és el temps que ha d’esperar un cap de colla entre intent i intent d’un castell per poder tenir els seus companys en òptimes condicions o si és millor tirar el castell estrella de la jornada en primera, segona o tercera ronda.
VOLUMS
