Casc

Durant els anys noranta es van produir dos fets, lligats entre si, importants. Per un costat, l’activitat castellera va anar augmentant, en tots els sentits: més colles, més extensió geogràfica, recuperació de castells que hi havia constància històrica que s’havien fet però que ningú no havia vist (5 de 9 amb folre, pilar de 8 amb folre i manilles, 4 de 9 sense folre…) i consecució de construccions que s’havien considerat impossibles, com el 2 de 9 amb folre i manilles. Per altra banda, els castells esdevenen cada cop més presents als mitjans de comunicació. Aquests dos fets van comportar que la societat estigués més informada i atenta a l’evolució de les colles, a la superació constant de registres i a la successió de diades històriques. I això va generar, paral·lelament, que alguns sectors de la societat se sentissin cada cop més preocupats per les repercussions sobre la salut dels seus practicants, sobretot la dels nens. A més, atenent que l’organització de l’assistència sanitària al nostre país fa que tots els casos de certa gravetat que es produeixen acabin sent atesos en els mateixos centres hospitalaris, van anar apareixent veus molt crítiques en el món de la salut sobre la perillositat de l’activitat (Obiols 1996; García-Algar 2005).

Per altre costat, el fet que coincidissin en un espai de temps relativament curt diversos casos de lesions cranials va generar també preocupació en les colles mateixes, i això els va portar a intentar trobar-hi respostes i solucions. Davant d’aquests fets (una societat cada cop més preocupada i algunes colles que demanaven respostes), la Coordinadora de Colles Castelleres va decidir, en primer lloc, quantificar les lesions en la canalla. Com hem explicat (a l’article “sinistralitat en la canalla”), les conclusions d’aquest estudi van ser que, tot i que els traumatismes eren poc freqüents (l’índex global de lesions és més baix que el d’altres activitats esportives), el fet que tenien una especial focalització al cap, i això implicava un potencial de risc major, aconsellava estudiar mesures preventives per intentar disminuir-les.

Els Castellers de Sants, una de les colles preocupades per les lesions cranials que havia patit la seva colla, veient que els estudis previs per començar a estudiar un possible casc s’allargaven (l’estudi de les lesions de la canalla va necessitar gairebé tres anys a donar les primeres dades), van emprendre iniciatives paral·leles. Així, amb la col·la­boració del CAR de Sant Cugat, van fer un primer pas tot posant a prova, a l’assaig i en alguna actuació, el casc de taekwondo. Aquest casc està dissenyat per a impactes amb energies molt inferiors a les que es poden produir en els castells i, per aquest motiu, es va acabar descartant. Tot i així, l’estudi va servir per comprovar que un casc, si tenia unes dimensions i pes semblants a aquest, era compatible amb l’activitat castellera.

El març del 2005 la Coordinadora acordava en assemblea general l’estudi del casc i me’n va encarregar la direcció. L’objectiu que ens vam marcar era intentar aconseguir una protecció que permetés absorbir l’energia d’impacte d’una caiguda des d’un castell de 9 directament a la pinya. El casc no havia de limitar l’execució del castell (calia que tingués poc pes i que no dificultés la visió ni l’audició del nen), no havia de comportar l’aparició d’altres riscos (nous tipus de lesió en cas de caiguda o enganxada) i, si fos possible, havia de protegir també el membre de la pinya que rebés l’impacte del casc. Cap casc existent no acomplia aquests requisits i, per tant, calia buscar alguna empresa capaç de dissenyar, provar, homologar i produir-ne un de nou per als castells. El CAR de Sant Cugat tenia contactes amb una de les poques empreses europees capacitades per fer-ho. Era NZI Helmets, de Iecla (Múrcia), coneguda sobretot pels seus cascs de competició de motos.

NZI va acceptar el repte. Per començar a estudiar com havia de ser el possible casc va demanar dades sobre les caigudes. Per sort, els estudis que s’havien realitzat fins aleshores ja permetien aportar la majoria d’informació requerida. Però mancava determinar quina era la capacitat d’absorció de la pinya. Això va obligar a realitzar un estudi específic (vegeu l’article “absorció de la pinya”), que va estar enllestit el novembre d’aquell mateix any.

Existeixen unes normatives que determinen quines característiques ha de tenir i a quines proves s’ha de sotmetre un casc en funció de l’ús que se n’hagi de fer. Com que, evidentment, no existeix una normativa per a casc casteller, es va decidir triar la de motorista (norma R22.05/ECE), perquè era la que millor s’adaptava als requeriments dels castells i perquè és la més exigent. Aquesta determina, entre altres paràmetres, quina part del cap ha de quedar coberta i quina capacitat d’absorció ha de tenir el material utilitzat. Aquesta absorció ha de ser suficient per tal que, en els impactes, mai no s’arribi a superar una acceleració 270 vegades superior a la força de la gravetat (270 g) i que el Head Injury Criterion, que està en relació amb la velocitat de desacceleració màxima que pot suportar el cap (el temps que triga a passar de la màxima velocitat a estar parat), no sigui major de 2.400.

El material utilitzat per al casc fou el mateix que tenen tots els cascs de moto pel que fa al seu interior, el poliestirè expandit, un compost que, en rebre un impacte, es deforma tot absorbint l’energia del xoc i allargant el temps de desacceleració, dos factors cabdals per disminuir el risc de lesió. Aquest material té diversos avantatges: és el que major capacitat d’absorció ofereix amb un mínim gruix de material, pesa molt poc i és relativament econòmic.

Per possibilitar que el casc també protegís els membres de la pinya calia eliminar la carcassa exterior rígida de plàstic que tenen els cascs. La carcassa té diverses funcions. La principal és evitar que el casc, en l’impacte, es trenqui, ja que s’absorbeix molta menys energia quan es trenca que quan s’aixafa. A l’eliminar la carcassa, calia modificar el disseny, quant als gruixos de material i les densitats, per evitar, tant com fos possible, que això passés.

En el cas de l’enxaneta i l’acotxador, no hi havia cap limitació pel que feia al volum del casc. En canvi, aquest factor sí que era molt rellevant en el cas dels dosos, atès que l’espai ocupat pel casc podria dificultar la col·locació dels braços, els peus i les cames de l’enxaneta i l’acotxador a les espatlles dels dosos. Per aquest motiu es va decidir començar el disseny pel casc per als enxanetes i els acotxadors i, si érem capaços de resoldre aquesta fase, ja veuríem com es podia afrontar aquesta dificultat afegida.

A l’hora de decidir quina talla de casc calia fabricar es va agafar com a referència un cap de 54 centímetres de diàmetre, ja que, segons les taules de perímetres cranials dels nens, aquesta talla cobreix edats compreses entre els 5 i els 13 anys.

Un cop aportades totes les dades requerides, els enginyers de NZI es van posar a treballar. Quan van considerar que tenien un disseny que s’adaptava a les necessitats marcades, van produir-ne les primeres unitats, que havien de servir per fer les proves pertinents. Seguint les directrius que marca la norma R22.05/ECE, es va sotmetre els cascs als tests d’impacte. Curiosament, es tracta d’un procediment molt semblant a una caiguda castellera, ja que el que es fa és deixar caure el casc, posat en un cap metàl·lic ple de sensors, des d’una alçada contra diferents superfícies.

Com que calia corregir la manca de la carcassa exte­rior rígida i seguir mantenint el màxim grau de protecció, es van fabricar cascs amb diferents densitats de material (50 kg/m3, 65 kg/m3 i 70 kg/m3). Es van realitzar dos tipus d’impactes. Un sobre una superfície plana (tot simulant la caiguda sobre una esquena o el terra) i un altre d’hemisfèric (que simulava l’impacte contra un cap, un genoll…). Es van posar a prova les tres densitats de casc en les dues superfícies llençant el cap a velocitats creixents i analitzant la desacceleració màxima i el Head Injury Criterion en cada cas. Tot i que la velocitat que podria arribar a adquirir un casteller en la caiguda d’un castell de 9 directament sobre la pinya és superior als 9 m/s es va considerar que, atesa la important capacitat d’amortiment que tenia la pinya, era suficient fer tests fins a 7,5 m/s. El gràfic 15 mostra un exemple dels tests que es van fer.

Les diferents proves van mostrar que un casc amb una densitat de poliestirè expandit de 65 kg/m3 era el que millor responia. Tot i així, tal com es pot veure al gràfic, sobre superfícies planes les velocitats superiors a 6,5 m/s comporten que se superin els límits establerts. Per tant, cal tenir molt clar que, malgrat la gran protecció que aporta el casc, en caigudes molt desfavorables, hi segueix havent possibilitat de cert grau de lesió cranial. Finalment, es van fer els tests de descalçat, que són els que determinen el grau de subjecció del casc al cap per evitar que aquest pugui desprendre’s durant l’impacte.

Superades totes les verificacions, ja es disposava del casc. Però quan es van fer les primeres proves amb nens castellers, es va comprovar que a gairebé un 25% els quedava petit. Dit d’una altra manera, per motius difícils d’explicar, la població de nens castellers no té les mateixes dimen­sions, com a mínim cranials, que la població general. Això fou un important contratemps, ja que comportà el disseny d’una segona talla, amb l’elaboració de nous motllos i la realització de nous tests per comprovar-ne l’eficàcia. Com a conseqüència d’això, la següent fase del projecte va començar quatre mesos més tard del previst.

Les característiques de les dues talles de casc eren 24 centímetres (llarg), 21 centímetres (ample) i 18 centímetres (llarg), amb un pes de 230 grams, per a la talla petita, i 24,6 centímetres, 22,2 centímetres i 20,4 centímetres, amb un pes de 240 grams, per a la gran.

Era el moment de comprovar la seva eficàcia també en condicions reals i que no comportava l’aparició d’altres problemes o lesions. Per aquest motiu es va posar en marxa un estudi que va coordinar Enric Rovira, metge epidemiòleg i membre de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.

La idea inicial era que tantes colles com fos possible portessin el casc i se’n fes un seguiment. Es pretenia comparar el resultat de les caigudes d’aquestes colles que portaven casc amb les dades de l’estudi de la canalla. Això permetria determinar si l’ús del casc comportava una disminució o no de lesions cranials i, més específicament, encefàliques.

Es va comptar, a més, amb la participació de la Societat Catalana de Pediatria, que s’encarregava de fer el seguiment als centres d’assistència pediàtrica (urgències, hospitals de referència i CAP) de totes les lesions castelleres que s’hi rebessin, recollint-ne la lesió detectada i si es portava o no el casc. Malauradament, hi va haver un gran nombre de colles, entre les quals la majoria de les més importants, que no veien clara la utilització del casc i no el volien provar. Per tal de mostrar una imatge d’unitat, es va resoldre parcialment aquest rebuig convencent la major part d’aquestes colles que participessin en l’estudi fent de colles control. Aquestes no portarien casc i només s’encarregarien de registrar les seves caigudes i lesions.

Quan ja es portaven unes quantes setmanes en què les colles havien començat a provar-lo als assaig i algunes fins i tot ja l’havien portat a plaça, es va produir la mort de la Mariona Galindo, dos dels Capgrossos de Mataró, arran de la caiguda d’un 4 de 9 amb folre. Aquest fet va comportar un canvi radical en la postura de les colles en relació amb el projecte i va fer que quasi totes volguessin incorporar-se al grup que portava casc. Així, finalment, tal com estava previst d’inici, el control comparatiu es va fer amb les dades disponibles de sinistralitat de temporades anteriors.

A l’estudi hi van participar 427 enxanetes i acotxadors de 53 colles castelleres. Durant les temporades 2006 i 2007 es va recollir informació sobre les molèsties que produïa el casc, els problemes que ocasionava i sobre la seva eficàcia. Es van registrar 257 caigudes, que van comportar impactes al casc en 25 ocasions. Només dos dels nens que van rebre impacte al casc van patir algun tipus de lesió al cap, tot i que es va tractar, en ambdós casos, d’un traumatisme cranioencefàlic de caràcter lleu que no va requerir tractament ni hospitalització. Tots els cascs que havien rebut impactes van ser lliurats als tècnics de l’empresa NZI Helmets, junt amb la informació referent a com s’havia produït la caiguda i l’alçada de la precipitació. Els enginyers van reproduir els impactes al laboratori (provocant el mateix grau de deformació al casc amb impactes simulats) i van concloure que les energies absorbides havien estat, en molts casos, altes. Fins al punt que algunes, sense el casc, haguessin superat els límits de tolerància als impactes del cap. Dit d’una altra manera, l’ús del casc ja havia evitat, sense cap dubte, alguna lesió cranial. Per altra banda, els cascs analitzats no havien exhaurit, en cap cas, tota la seva capacitat d’absorbir energia. Això indicava que, en cas que es produís alguna caiguda més violenta que les que s’havien observat durant el període de l’estudi, el casc encara tindria capacitat per atenuar-la.

La informació que van anar recollint els responsables de l’estudi a cada colla va permetre comprovar que el casc s’adaptava bé a l’activitat castellera, i que la canalla valorava de forma molt positiva el casc i els feia sentir més segurs. A més, no es va detectar que la utilització del casc comportés l’aparició d’altres tipus de lesions (Rovira-Ricard 2008).

Aquests resultats van fer que la Coordinadora recomanés el seu ús generalitzat (actualment és obligatori) i es donés per tancat l’estudi del casc d’enxaneta i acotxador (tot i que es va mantenir un seguiment dels cascs impactats i dels problemes detectats per poder introduir millores en el disseny, si calia). Així, també es va decidir posar en marxa el projecte del casc dels dosos, tot i que durant el 2006, atesos els bons resultats del casc d’enxaneta i acotxador, ja s’havia començat a treballar en el projecte.

Com a punt de partida, per saber la direcció i la magnitud dels canvis i millores que caldria incorporar, es van estu­diar les dificultats que generava en l’execució del castell que els dosos portessin el casc d’enxaneta i acotxador. Això va permetre determinar que, sense una reducció important del volum del casc, difícilment es podria utilitzar. També es va constatar que si el casc no estava molt més subjecte al cap que el de l’enxaneta i l’acotxador fàcilment podia moure’s, tant quan l’acotxador s’hi recolza amb la mà, a l’entrada al pom, com per les friccions mateixes, sobretot en el moment de la sortida de l’acotxador. Per tant, els objectius principals eren reduir el volum del casc, ajustant-lo al màxim al cap, i millorar-ne la subjecció.

Atenent el problema ja detectat en el casc d’enxaneta i acotxador, es va decidir no fer servir les mesures estàndard del cap en funció de l’edat i treballar amb dades reals. Per aquest motiu, es van convocar els dosos de totes les colles de Catalunya al CAR de Sant Cugat per poder-los mesurar els caps. Se n’hi van presentar 130, un nombre més que suficient per generar un model digital, molt acurat, a partir del qual treballar.

Es va plantejar d’un bon principi fer un disseny modular, amb diferents peces que encaixessin les unes amb les altres, i un teixit de licra (elàstic) a sobre que fes la funció de tancar el casc, per aconseguir així un màxim ajustament i una millor subjecció. Es va avaluar la possibilitat d’utilitzar altres materials, amb major absorció que el poliestirè, per poder treballar amb gruixos menors. Però no es va trobar cap compost que millorés les prestacions del poliestirè expandit i, a la vegada, s’adaptés als requeriments del disseny. Per això es va seguir treballant amb el poliestirè, tot i que es va fer servir una variant, de color negre, que aportava un petit increment en la capacitat d’absorció d’energia. També es va pensar en un sistema de subjecció amb tres corretges. Una, en disposició vertical, tot travessant les peces laterals i creuant per sobre la peça superior. Les altres dues travessant les peces laterals cap al clatell, creuant-se a nivell de la part posterior i inferior del cap i enganxant-se finalment a la cinta vertical. El sistema, amb una triangulació molt més oberta que l’anterior casc, li donava més estabilitat i, a més, contribuïa a la cohesió de les tres peces (Nacenta 2007).

Amb tota aquesta informació es va fer un model virtual del casc i es va determinar, en el cas del nen amb les majors dimensions cranials, que l’amplada màxima de casc que es podia arribar a donar era de 19 centímetres. Abans de passar a confeccionar els motllos i injectar els primers cascs de prova, es va decidir valorar si aquestes dimensions serien o no compatibles amb l’estabilitat del pom. Es van rebaixar uns cascs d’enxaneta fins a aquests 19 centímetres d’amplada i es va demanar a diverses colles que fessin proves amb la seva canalla, només per valorar les dimensions. Com que la majoria de colles van concloure que, amb major o menor dificultat, la canalla s’hi podria acabar adaptant, es va decidir tirar endavant, passar a produir els primers cascs i fer els tests de laboratori, d’impactes i descalçat.

Malgrat que s’havien superat totes les proves, es va voler fer encara una última valoració, ara ja amb models de cascs reals. Es va convocar a totes les colles que pertanyien a la Junta de la Coordinadora de Colles per fer una darrera avaluació de les prestacions del casc. Cada colla va portar un pom de dalt i els seus tècnics per analitzar-ho.

Es va arribar a la conclusió que, malgrat que seria bo fer algunes millores en el disseny (la coberta de licra no tan forta, ja que a alguns nens els costava d’entrar, i petits canvis en el disseny de les corretges, per fer el casc més estable), el casc semblava compatible amb l’activitat (tot i que complicada en els pilars). Per això es va decidir tirar endavant la producció d’unitats per a totes les colles, amb la incorporació de les petites millores requerides.

Això va permetre que la temporada 2009 es pogués començar a fer servir el casc de dosos. Malgrat les diverses proves prèvies realitzades, encara hi havia dubtes sobre fins a quin punt el casc podia dificultar l’execució normal del castell i propiciar l’aparició d’un major nombre de despenjaments; per això es va dur a terme un seguiment especial de totes les caigudes que es produïssin en colles que portessin el casc. Després de cada caiguda, les colles aportaven informació del que havia passat, la seva valoració de si la caiguda podria atribuir-se al casc de dosos o no i, si n’hi havia, feien arribar als responsables de l’estudi imatges de vídeo. La documentació es va complementar amb filmacions obtingudes dels mitjans de comunicació.

Un bon nombre de colles, quan el van començar a provar, van trobar dificultats d’adaptació. Això va comportar que, al final de la temporada, hi havia setze colles, de tots els nivells, que havien portat el casc en tots els castells, tant a l’assaig com a l’actuació, però les restants només el portaven en alguns castells (el 2 i el 5 eren els que més dificultats presentaven) o, fins i tot, no havien passat de les proves a l’assaig. Per aquest motiu, es va portar a terme un estudi en què es van analitzar les característiques antropomètriques (alçades, llargades d’extremitats, amplada d’espatlles, perímetres cranials i graus de mobilitat de les diferents articulacions) dels membres dels poms de dalt, tot comparant les dimensions de les colles que referien dificultats importants amb les de les que no en tenien o en tenien poques. L’estudi va ser coordinat per Daniel Castillo, metge pediatre, membre dels Marrecs de Salt i director mèdic de la Coordinadora de Colles Castelleres des del 2012. Es van analitzar 79 nens i nenes i no es va detectar cap diferència significativa entre unes colles i les altres. Per aquest motiu es va concloure que les dificultats que les colles trobaven eren degudes més a factors d’assaig adequat o de prejudicis quant a la seva compatibilitat amb l’activitat que no pas a una qüestió d’impossibilitat física. A partir d’aquesta constatació, durant la temporada 2010 totes les colles es van anar adaptant a l’ús del casc i aquest es va acabar normalitzant a les places.

Durant els tres anys que va durar el seguiment (2009-2011) no es va produir cap traumatisme cranioencefàlic en els dosos ni es van detectar despenjaments atribuïbles a l’ús del casc. Així, a l’assemblea general de la Coordinadora de Colles Castelleres del 2012 es va donar per tancat l’estudi del casc i es va decidir un ús universal (excepte en el pilar) i obligatori.

Mentre que en el casc de l’enxaneta i l’acotxador hem dit que el gruix de les parets del casc eren superiors a les teòricament necessàries, en el casc dels dosos, per tal de reduir-ne al màxim el volum, es van ajustar molt més els gruixos. Tot i que les proves de laboratori i el seguiment que es va fer fins al 2011 van confirmar que tenia prou capa­citat protectora, en alguns punts fins i tot millor que el de l’enxaneta i acotxador, pensem que val la pena analitzar la base de dades de lesions (2010-2017) per confirmar si la protecció és suficient o no. D’entrada s’observa que en aquest període s’han produït vuit traumatismes cranio­encefàlics en membres del pom de dalt, dels quals cinc han estat en dosos. Això ens podria fer pensar que potser el casc dels dosos té menys grau de protecció. Però, un cop analitzem la importància d’aquests traumatismes, veiem que les dues úniques lesions més rellevants (dues fractures cranials, tot i que sense repercussions cerebrals en cap dels dos casos) han estat en un enxaneta i un acotxador. Per tant, les dades ens confirmem un alt grau de protecció del casc, possiblement similar en els dos models, però no absolut. Com ja hem explicat a bastament, les energies d’impacte no només depenen de l’alçada des de la qual es cau, sinó que hi ha molts factors que la poden fer disminuir (impactes intermedis, agafar-se amb els companys, inclinació del folre…) o augmentar (per exemple les inèr­cies adquirides en les rotacions o el fet que li caigui al damunt un casteller que porta més energia). A més, una mala col·locació o subjecció del casc també pot fer-ne disminuir l’eficàcia. En conseqüència, no ens cansarem de recalcar la importància d’una bona utilització del casc i de l’observació de les mesures preventives actives.

Una de les dades addicionals interessants que ha aportat l’estudi del casc ha estat el fet de constatar que, mentre que en el cas de l’enxaneta i l’acotxador es produeix un impacte al cap cada dotze caigudes, en els dosos és bastant menys freqüent, ja que succeeix cada vint caigudes. L’explicació que s’ha donat a aquesta observació se centra en la posició de treball. Els dosos parteixen d’una posició erecta, vertical, i en cas de caiguda els és més fàcil mantenir-la durant la baixada i impactar drets.