El folre (o les manilles) té característiques especials que cal tenir presents en els impactes. En primer lloc, hem d’entendre que, tret de les caigudes que es produeixin cap a l’interior del castell, el folre i les manilles actuen com un pla inclinat. Per poder entendre millor el seu comportament, analitzarem què passaria si el folre i les manilles fossin estructures rígides, sense cap capacitat d’absorció ni atenuació d’energia i que el xoc fos també completament elàstic per part del casteller. Tal com es pot veure en la figura 11, l’impacte sobre el pla inclinat comportaria un rebot amb el mateix angle de sortida que el d’entrada i, atenent que considerem un xoc completament elàstic (no es deformen els cossos i no es perd energia), la velocitat de sortida (v2) seria exactament la mateixa que la d’entrada (v1). Però, mentre que v1 només té component vertical, v2 ja en té dues. La component de velocitat vertical resultant (v2v) seria molt petita i, en canvi, apareixeria una component de velocitat transversal (v2t), que faria que el cos sortís disparat quasi horitzontalment.
Figura 11. Quan un casteller impacta (v1 ) sobre el pla inclinat d'un folre o unes manilles (en el supòsit fictici d’un xoc totalment elàstic), la trajectòria de sortida (v2 ) té el mateix angle que el d'arribada al pla inclinat. Si el pla té un angle d'inclinació α, l'angle de sortida, respecte al d'entrada, serà 2α. Això comportarà l'aparició d'un component transversal important de la velocitat (v2t ) que farà que el casteller surti disparat horitzontalment i, en canvi, la component vertical (v2v ) quedarà molt reduïda. La imatge correspon al 2 de 9 que els Capgrossos de Mataró van carregar el 2012 a Vilafranca, per la diada de Tots Sants.
(Foto: Arxiu Capgrossos de Mataró )
Per fer-nos una idea més clara del canvi que es produeix, podem fer els següents càlculs aproximats. Considerem la velocitat v1 de 20 km/h i l’angle d’inclinació del folre (α) de 50º. La velocitat transversal resultant seria v2v=|v1·sin2α|, d’on resultaria v2v=|20·0,98|=19,70 km/h, mentre que la velocitat vertical seria v2t=|v1·cos2α| i tindria un valor de v2t=|20·(–0,17)|=3,47 km/h.
Per tant, només pel fet d’impactar amb un pla inclinat, el casteller del tronc o del pom ja disminueix molt les possibilitats de lesió atenent que la velocitat vertical es redueix molt i la velocitat transversal no és tan problemàtica, ja que l’impacte a la pinya en aquesta direcció li permet alliberar l’energia en diversos impactes. Per al casteller que està a la pinya és una altra cosa, sobretot si no té el cap ben col·locat. Un impacte, a una velocitat transversal de 20 km/h, té més possibilitats de provocar lesions que si és vertical per la pinya. Encara més quan estem parlant de castells amb folre on la soca va amb els braços abaixats i, per tant, els caps i colls estan menys protegits. Aquest és un dels factors que justifiquen l’interès pel projecte de la soca a l’antiga, del qual en parlem més endavant (pàgina 199).
Amb aquests càlculs ja podem deduir que el folre (o les manilles), només pel fet de ser un pla inclinat, tenen un paper protector en les caigudes. Però hi ha altres factors, fins i tot més importants, a tenir en compte. El més rellevant és el fet que implicarà l’aparició de diversos impactes (folre-pinya, manilles-folre-pinya o manilles-pinya). A més, el folre (o les manilles) absorbirà una part rellevant de l’energia, cosa que farà que la velocitat de sortida no només tingui una direcció més horitzontal, sinó que, a més, sigui de menor magnitud. Aquests dos factors, tal com hem dit abans, són molt rellevants en la disminució del risc de lesió.
Si observem la figura 12, on mostrem una recreació del trajecte que va seguir l’enxaneta en el despenjament que va patir al 3 de 10 amb folre i manilles que van intentar els Minyons de Terrassa el 1998,29 constatarem que complexes que són les caigudes i com els factors protectors són múltiples; algun ni tan sols l’hem analitzat encara. En primer lloc, quan impacta a les manilles (punt 2) hi ha un encongiment de cames (que dissipa ja molta energia). Evidentment això requereix que el casteller caigui dret, aspecte que no sempre serà fàcil d’aconseguir voluntàriament però que, en tot cas, és el desitjable. En aquesta ocasió l’enxaneta, tot i que d’entrada va sortir del pom de costat, va caure dreta. Això va ser possible pel fet que es va mantenir agafada, mentre va poder, a la resta del pom de dalt, fent-la girar. En segon lloc, hi ha un lliscament per damunt de les manilles (punt 3) que provoca una fricció (que dissipa també energia). En tercer lloc, durant aquesta fase de contacte amb les manilles aquesta estructura es deforma, absorbeix energia en fer-ho i frena la velocitat vertical de caiguda, però no de manera instantània sinó en un petit lapsus de temps, aspectes que, com hem analitzat abans, són importantíssims per evitar lesions. Aquests factors d’absorció fan disminuir sensiblement tant el component vertical com l’horitzontal de sortida de l’impacte i, tot i que la velocitat transversal fa que ja no piqui al folre i vagi directament a la pinya, surt molt poc projectada. En aquest moment, a causa del fregament i de la forma d’impactar, es produeix un darrer factor rellevant: l’adquisició de moviment de rotació (punts 4 i 5). És molt difícil poder predir si aquesta velocitat angular farà disminuir o augmentar l’impacte, ja que dependrà de cap on acabi girant i de les característiques de la superfície contra la qual impacti cada part del cos. De fet, en el cas d’aquesta enxaneta del 3 de 10, la caiguda no va tenir cap conseqüència física rellevant. Si no fos que, en algun dels moments de la caiguda, va rebre un cert impacte al llavi que li va provocar una petita ferida, hauria pogut pujar al següent intent que van fer els Minyons i que es va convertir en el primer castell de 10 descarregat de la història.
Figura 12. Trajectòria de la caiguda de l'enxaneta del 3 de 10 amb folre i manilles que els Minyons van intentar a la diada del 1998. L'enxaneta cau sola i, gràcies al fet que es manté agafada d'una mà al pom de dalt, baixa en posició vertical (1); impacta a les manilles dreta (2), cosa que li permet amortir una bona quantitat de l'energia amb la musculatura de les cames. Les manilles es deformen i absorbeixen també energia en fer-ho; a més, allarguen el temps de desacceleració. L'enxaneta rellisca uns 30 centímetres per sobre dels castellers de les manilles (3). Aquest fregament també ajuda a dissipar energia, però provoca que aparegui un moment de rotació i l'enxaneta fa una volta sencera (4 i 5), per acabar impactant, de cara avall, contra la pinya (6).
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
