Els 1.646 joules d’energia cinètica que porta el casteller, al topar contra la superfície que l’aturarà, es convertiran, inevitablement, en algun altre tipus d’energia (recordeu el principi bàsic que «l’energia no es crea ni es destrueix, es transforma»). Si impactem sobre una superfície totalment rígida, la transformació es farà generant deformació de les estructures que impacten. Si impactem amb un sol genoll, la força deformant s’aplicarà només en ell i serà més possible que ens lesionem. Si impactem amb els dos genolls, la força deformant es repartirà i disminuirà a la meitat les possibilitats de lesió en cada genoll. De fet, si poguéssim repartir l’impacte per tot el cos, la força sobre cada os seria molt petita i es reduirien significativament les possibilitats de fractura per l’impacte.
Però, a més, és molt diferent si piquem directament contra un genoll, on no hi ha cap teixit tou que pugui ajudar a dissipar aquesta energia, que si ho fem contra la cuixa, ja que les característiques elàstiques d’un múscul o d’un os són molt diferents. Com es pot suposar, també hi influirà la quantitat de greix que tingui l’individu i l’elasticitat (capacitat d’absorbir energia sense trencar-se) que tinguin els teixits. Això és el que explica que, en accidents de persones que cauen des d’una alçada, s’ha constatat que els nens tenen menys lesions i més supervivència que els adults, ja que els seus teixits són més elàstics.
