Per comprendre què passa quan un castell cau ens cal començar entenent què comporta pujar a una alçada. Enfilar-se requereix vèncer la força de la gravetat, que ens atrau cap a terra. El casteller ho fa amb la contracció muscular dels braços i les cames, que requereix un subministrament energètic. A mesura que el casteller ascendeix l’energia mecànica que produeixen els seus músculs fa que cada cop estigui més amunt i que una part d’aquesta energia es vagi transformant en el que s’anomena energia potencial. Com més alt puja, més energia potencial té. Aquesta es calcula mitjançant la fórmula Ep=m·g·h (on Ep és l’energia potencial; la m és la massa, en el nostre cas la del casteller; la g és la força de la gravetat, i la h és l’alçada a què s’ha arribat). Així, un enxaneta de 21 quilos que ha pujat a un 3 de 8 (que el situa a uns vuit metres d’alçada respecte del terra) haurà adquirit una energia potencial de 1.646 joules (resultat de multiplicar 21 kg · 9,8 m/s2 · 8 m). La llei de conservació de l’energia ens diu que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per això, quan el casteller cau aquesta energia potencial es va transformant en energia cinètica i, en fer-ho, adquireix velocitat. L’energia cinètica es calcula mitjançant la fórmula Ec=½·m·v2 (on Ec és l’energia cinètica; m la massa, en el nostre cas del casteller, i v la velocitat que té). Suposem que es tracta d’un despenjament (l’enxaneta es desprèn sol del castell i cau sense topar ni frenar-se amb altres castellers). Quan hagi baixat dos metres, una part dels 1.646 joules s’haurà transformat en energia cinètica. Quanta? Doncs és molt senzill de calcular. Mirem l’energia potencial que té en aquell punt, i la diferència d’aquesta amb la que tenia al cim del castell és la que haurà passat a energia cinètica. Atenent que ara es troba a sis metres, la seva energia potencia actual és de 1.235 joules (21 kg · 9,8 m/s2 · 6 m)
i, en conseqüència, la diferència (1.646 – 1.235 = 411 joules) és la que s’ha convertit en energia cinètica. D’aquí podrem deduir, si ho volem, a quina velocitat va en aquest punt el casteller, mitjançant la fórmula de l’energia cinètica (Ec=½·m·v2; 411=½·21·v2; v2=(411·2)/21; v=6,3 m/s).
Com podem observar, l’energia que tindrà el casteller depèn de dos factors: l’alçada de caiguda i el seu pes. D’això podem deduir que, com menys pesi el casteller, pujant a la mateixa alçada, menys risc de lesió tindrà. Atenent que l’alçada i el pes varien per a cada pis, per saber qui té més risc ens cal veure en quina posició del castell el producte dels dos paràmetres ofereix un resultat més desfavorable. Per poder-ho determinar ens calen les dades de pes i alçada d’on està situat cada casteller. Justament això és el que vàrem fer en tots els castells d’estructura de 4 que es van fer durant les actuacions de la diada dels Minyons de Terrassa del 1996 (Roset 1997). A partir d’aquestes dades hem calculat l’energia potencial mitjana per a cada pis (figura 9).
Figura 9. Energia potencial mitjana (en joules) per a cada un dels pisos, calculada a partir del pes mitjà dels castellers de cada pis mesurat en els membres dels Minyons de Terrassa que van parar als diferents castells d'estructura de 4 durant les actuacions de la diada del 1996 (Roset 1997). En vermell s'assenyalen els pisos amb més energia potencial per a cada castell (i, per tant, amb més risc de lesió en cas que la caiguda sigui directa a terra).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
La primera dada sorprenent en observar els resultats és que, contràriament al que hom podria esperar, són els pisos de terços, en un castell de 7, i el de quarts, en el de 8, els que tenen un risc més elevat de lesió, i no el pom de dalt. Això és degut al fet que, malgrat que aquests darrers pugen més amunt, el seu pes també és més baix, la qual cosa fa que un valor compensi l’altre. El mateix passa amb els castells de 9, on el pis de més risc és el dels quints.27 Cal recordar que aquestes dades estan calculades en caigudes a terra. Evidentment que els valors serien diferents si la caiguda es calculés sobre la pinya o sobre el folre. Ho analitzarem més endavant. Però, atès que estem contemplant la màxima energia que es pot intercanviar en una caiguda, ho calculem sota la possibilitat més desfavorable: que la caiguda sigui fins a terra. És interessant també assenyalar el fet que el 4 de 9 sense folre tingui, en alguns pisos, menys energia que el 4 de 9 amb folre. Això és pel fet que, per tal de poder compensar la manca del suport del folre, es tendeix a alleugerir de pes el castell, si més no en alguns pisos. Com que els castellers estan a la mateixa alçada que en un 4 de 9 amb folre però pesen menys, les seves energies potencials disminueixen significativament.
Aquestes dades fan molt visible que, com més lleuger sigui el castell, menys risc de lesió hi haurà, i no només per als membres del tronc, sinó també per als de la pinya, que reben els impactes dels castellers que cauen.
Segons les dades dels sinistres registrats per la Coordinadora del 2010 al 2017, els sisens s’emporten el 7,5% (105/1.404) de les lesions del tronc, els quints el 18,7% (262/1.404), els quarts el 27,3% (384/1.404), els terços el 25,4% (357/1.404) i els segons el 21,1% (296/1.404). Això, aparentment, no lliga amb la determinació del risc a partir de l’energia potencial. L’explicació és molt senzilla. Primer cal tenir present que la majoria de castells realitzats (i caiguts) no tenen sisens ni quints. Per tant, si relativitzéssim el nombre de lesions pel nombre de castells realitzats de cada nivell, segurament les dades lligarien millor amb les prediccions de l’energia potencial. Però, a més, l’energia del sisè o del quint pot lesionar-los no només a ells mateixos sinó també als membres de la pinya o als altres companys del tronc, als quals els poden caure a sobre. Fixeu-vos que, en el mateix període, el nombre de sinistres registrats a la pinya va ser de 1.704, una xifra molt similar als 1.404 del tronc
Articles
