Sinistralitat en la canalla

Un dels aspectes que més interès —i alhora controvèrsia— genera en relació amb l’activitat castellera és la participació de menors, essencialment pel risc que aquests assumeixen pel fet de pujar en les posicions més altes de les construccions (García-Algar 2005).

Malgrat que la física ens indica (vegeu la pàgina 183) que la canalla no és la que hauria de tenir més lesions, és important poder determinar amb la màxima precisió la perillositat de l’activitat i, si és possible, tenir una estimació de si el risc assumit és similar o no a altres activitats en què participen els nens. El primer estudi que va intentar donar resposta a aquests aspectes el vam publicar el 1998 (Roset 1998c). S’hi conclou que la incidència de lesions en els nens durant l’activitat castellera és del 9,2 per 100 infants/any, una xifra inferior a la que s’observa en el món de l’esport en general. Tanmateix, aquest estudi és retrospectiu²⁵ i, a causa del tipus de dades de què es va disposar en fer-lo, no permet concretar amb total confiança la perillositat dels castells. Per exemple, un dels inconve­nients és que, per poder saber si fer castells és més o menys perillós que altres activitats, es va haver de comparar els nens castellers amb altres nens i no amb ells mateixos. Els nens que fan altres activitats, molt possiblement, no tenen exactament les mateixes característiques que els que en fan; per tant, hi ha una elevada probabilitat que les comparacions no siguin del tot fiables.

Per aquest motiu, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va decidir portar a terme un estudi més extens i més concloent. L’objectiu va ser estudiar prospectivament el risc de lesions associades a l’activitat castellera en comparació amb la resta d’activitats que feien els mateixos infants. Per tant, el grup d’infants participants en activitats castelleres va ser a la vegada el grup de comparació durant les hores d’activitat no castellera pel que fa a lesions associades a altres activitats. Això eliminava el factor distorsionador d’haver de comparar col·lectius de nens diferents. El fet de ser un estudi prospectiu de cohorts va permetre que no quedés sense registrar cap tipus de lesió (cosa que segurament sí que passa amb els registres de què disposa la Coordinadora actualment) i que la precisió de la informació fos màxima (Godoy 2010).

L’estudi es va dur a terme entre els anys 2002 i 2004, i hi van participar 146 nens d’entre 5 i 14 anys (75,6% eren nenes i 24,4% nens, amb edats mitjanes de 9,9 i 9,5 anys, respectivament) de 21 colles, que van aportar un total d’11.906 dies d’activitat entre tots els nens. Es va diferenciar tres situacions: assaig, actuació i el concurs de castells (diada en què se sol registrar una proporció més gran de caigudes, atès que els castells que s’hi fan solen ser de major dificultat). El nombre de caigudes va ser de 750, cosa que representa un risc global de caiguda de l’1,4% (750/53.890). El percentatge de castells que van caure va ser del 0,8% (379/46.736) en l’assaig, del 5,0% (356/7.082) en les actuacions i del 19,0% (15/78) en el concurs. En l’assaig, els castells que van presentar més caigudes van ser el pilar de 4 (22,3%), el 3 de 4 (9,7%) i el 3 de 6 (8,0%); en les actuacions van ser el 3 de 7 aixecat per sota (12,4%), el 3 de 9 amb folre (6,6%) i el 4 de 7 amb agulla (5,8%); i, en canvi, en el concurs van ser el 5 de 7 (42,8%), el 4 de 8 (21,4%) i el 5 de 8 (21,4%). El nombre total de lesions durant l’activitat castellera va ser de 24, una xifra que representa una taxa d’incidència de 19,2 lesions per 100 infants/any. No es van observar diferències estadísticament significatives en el percentatge de lesions en funció del sexe, l’edat o la posició ocupada al castell. Un 54,2% (13/24) de les lesions castelleres van ser contusions al crani. Un 37,5% (9/24) de les lesions es van localitzar a les extremitats (25,0% a les extremitats superiors i 12,5% a les inferiors). Les fractures i fissures van representar el 20,8% de les lesions (5/24). Com era d’esperar, els castells en el concurs i en una actuació van mostrar un risc superior de comportar lesions (taula 8).

L’estudi va permetre comparar amb precisió el risc que els nens tenien de patir lesions fent castells o en altres activitats no castelleres. Tal com mostra la taula 9, el risc és marcadament inferior en els castells. No obstant això, l’estudi va constatar, tal com es mostra a la taula 10, que les lesions castelleres tendeixen a afectar en major proporció el cap i, en conseqüència, tenen major repercussió.

Les conclusions més rellevants que s’extreuen de les dades de l’estudi són que la incidència de lesions castelleres és de 19,2 per cada 1000 nens/any i que aquesta incidència és inferior al conjunt de lesions generades en la resta d’activitats que fan els infants (que va ser de 52,8). Dit d’una altra manera, si veus un nen casteller amb un braç enguixat el més possible és que s’ho hagi fet al pati de l’escola o jugant a futbol. Tot i així, el fet que les lesions castelleres afectin més el cap, que d’aquestes el 20,8% siguin fractures o fissures i que el 12,5% necessités ingrés hospitalari assenyalen que les lesions castelleres són potencialment més greus.

En constatar que el punt dèbil, quant a lesions de la canalla castellera, eren els traumatismes cranials i veient que, si es podien reduir o eliminar, quedava molt resolta la seguretat dels nens castellers, el mateix 2004 es va decidir posar en marxa el projecte de disseny d’un casc casteller (pàgina 204).

La implantació del casc va ser un èxit i es va aconseguir un canvi significatiu en la sinistralitat castellera. Segons un estudi que vam realitzar amb la Coordinadora (Rovira-Ricard 2008) durant les temporades 2006 i 2007, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Pediatria, de 25 impactes al cap d’enxanetes i aixecadors que hi va haver en aquest període, només en dues ocasions es va produir un traumatisme cranioencefàlic²⁶ de tipus lleu i cap nen no va haver d’ingressar en un hospital per una lesió produïda durant l’activitat castellera. Aquests resultats van portar com a conseqüència que l’ús del casc fos universal des de la temporada 2008.

Les dades actuals, a partir dels registres de les temporades 2010 a 2017, ens confirmen l’efectivitat del casc. Durant aquest període les lesions al cap han representat un 11,0% (22/201) en l’enxaneta, 10,6% (15/142) en l’aixecador i un 8,2% (38/466) en els dosos. Com podem veure, aquestes dades estan molt per sota del 54,2% detectat en l’estudi de la canalla (Godoy 2010), abans que es comencés a utilitzar el casc. Durant aquest període s’han documentat vuit traumatismes cranioencefàlics i dues fractures cranials en membres del pom de dalt. Tot i que cap d’aquestes lesions no ha deixat seqüeles, cal reflexionar sobre per què, malgrat el casc, tot i les significatives millores, encara hi ha lesions cranials.

En primer lloc, cal tenir present, tal com explicarem al parlar del casc, que, en cap cas, la protecció que aquest ofereix és total. El que fa el casc és absorbir una part molt gran de l’energia d’impacte. Però si l’impacte és important es pot arribar a superar la capacitat del casc i una part de l’energia acabar afectant el crani. Això és més probable que passi si l’impacte és a terra. A més, malgrat que es fan tallers anuals per als responsables dels cascs de les colles on es posa al dia el protocol d’ajustament i col·locació, hi ha evidències que no sempre se’n fa un bon ús i revisió. Per exemple, a vegades s’afluixen les corretges de subjecció, cosa que fa que tinguin certa mobilitat i no es protegeixi adequadament el crani. Per tant, cal que l’equip de canalla tingui molt clar que el casc, malgrat que és una eina de gran eficàcia, que ha reduït dràsticament el risc de lesió cranial, no ofereix una protecció absoluta, i encara menys si no es manté una vigilància permanent i no s’és molt meticulós en el seu ús.