Dels 4.243 sinistres registrats entre el 2010 i el 2017, 809 corresponien a membres del pom, 1.403 del tronc,24 327 del folre i les manilles, mentre que els 1.704 casos restants eren de components de la pinya. Podem veure les proporcions que representen aquestes dades a la figura 7.
Figura 7. Proporció de sinistres segons la posició ocupada al castell entre els anys 2010 i 2017.
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
D’aquestes dades podríem dir que el conjunt folre/manilles, seguit del pom de dalt, són les posicions més segures del castell. Però cal tenir en compte que el nombre de castellers que es troben en cada una de les parts del castell és molt diferent. I, a més, aquesta proporció canvia d’un castell a l’altre. El més fàcil de calcular és la proporció entre pom i tronc. En fer-ho ens adonem que només al pilar de 4 hi participen més membres del pom de dalt que del tronc (enxaneta i aixecador, al pom, i un segon, al tronc, amb una proporció 2/1). Hi ha dos castells en què la proporció és idèntica (el pilar de 5 i el 2 de 6, que és 1/1). En la resta de castells hi ha més membres del tronc que del pom, però amb proporcions molt variables. La construcció que té una proporció més gran de castellers del tronc és el 4 de 9 sense folre (enxaneta, acotxador i dos dosos, per un costat, i quatre sisens, quatre quints, quatre terços i quatre segons, per l’altra, amb una proporció 1/5). Altres exemples serien el 4 de 8, 4 de 9 amb folre i 4 de 10 amb folre i manilles, on la proporció és 1/4; 3 de 8, 3 de 9 amb folre i 3 de 10 amb folre i manilles, 1/3; 5 de 8 i 5 de 9 amb folre, 7/20; 4 de 6 amb l’agulla, 5/9, o 2 de 8 amb folre i 2 de 9 amb folre i manilles, 2/3.
Per saber quants membres del tronc i del pom han caigut durant els anys 2010 a 2017 ens cal multiplicar el nombre de vegades que ha caigut cada castell pel nombre de membres del pom que participa en aquest castell, per un costat, i pel nombre de membres del tronc, per l’altre. Amb això hem sabut que 8.846 membres del pom de dalt i 19.392 membres del tronc han participat en castells que han caigut. Així la proporció de canalla lesionada entre els que van caure és del 9,2% (809/8.846), mentre que la del tronc és del 7,2% (1.403/19.392). Aquestes proporcions són estadísticament diferents (xi-quadrat de 26,1 i p<0,000) i ens indiquen que hi ha més possibilitats que un membre de la canalla generi un comunicat de lesió quan ha caigut que no pas un casteller del tronc.
Una explicació fàcil a aquesta dada podria ser l’alçada de caiguda. Però les possibilitats de prendre mal no només depenen d’aquesta variable, sinó que el pes del casteller també esdevé un factor rellevant. Els nens són els que pugen més amunt però els que pesen menys. Això comporta, com veurem més endavant (pàgina 182), que la posició de major risc teòric no sigui el pom de dalt. Per tant, cal trobar altres explicacions al fet que la canalla, proporcionalment, es lesioni més.
Si analitzem les proporcions de lesionats castell a castell podem tenir més pistes sobre les causes. Per exemple, en un 4 de 8 es lesiona el 13,6% de la canalla i el 10,3% dels membres del tronc que cauen. En canvi, en el 4 de 9 amb folre les proporcions són del 8,0% i el 5,6% respectivament. Com pot ser que sent el castell més alt hi hagi menys proporció de lesions? Com descriurem després (pàgina 191), el folre (o les manilles) tenen un efecte amortidor de la caiguda superior al de la pinya. Per tant, per als membres del tronc i el pom, serà millor caure de castells folrats o emmanillats. Però en un castell amb folre o amb folre i manilles els castellers poden sortir disparats i anar a parar directament a la pinya. Això, tot i que infreqüent, és més possible en els membres del pom; no només en els despenjaments, sinó també en els altres tipus de caiguda.
Però hi ha un altre factor que justifica que la proporció sigui major en els nens malgrat que tenen menys risc físic de lesió. L’explicació la trobem en el lògic proteccionisme que tenen els responsables de les colles i els mateixos professionals sanitaris envers un cop que pugui rebre un nen. En molts dels casos en què un adult rep un cop de poca importància, és el mateix casteller que pren la decisió de no anar a un centre mèdic i, per tant, no queda constància d’aquesta lesió banal (no es genera cap registre a la base de dades de la Coordinadora). En canvi, sabem que no passa el mateix si el cop el rep un nen. No només això: hi ha un estudi que ens demostra que un professional de la salut, per la percepció de risc que es té de l’activitat castellera, tendeix a atorgar més potencial de risc a una mateixa lesió si el nen se l’ha produït fent castells que no pas si se l’ha fet jugant a futbol o anant en bicicleta (Roset 1998c).
Hi ha una manera de poder saber si realment això té influència remarcable sobre la proporció de lesions de la canalla i és analitzar l’índex de lesions greus que es produeixen a cada zona del castell. Si els nens generen més comunicats de lesió pel fet de ser nens i no tant pel fet de tenir més risc de prendre mal, llavors hauríem de trobar que la canalla té un índex de lesions greus (nombre de lesions greus per cada lesió que s’ha comunicat) més baix. Això es confirma en comprovar que, de mitjana, el 6,2% de les lesions de la pinya/folre/manilles, el 6,7% del tronc i el 3,6% del pom de dalt són greus i, tal com mostra el gràfic 10 amb el detall anual, les dades, tot i que evidencien una certa tendència a l’augment, mantenen un diferencial clar a favor de la canalla.
