Si l’augment de les lesions no està totalment justificat per l’augment de l’activitat, quines altres causes hi podem trobar? Cal pensar que, molt possiblement, l’augment de la dificultat dels castells hi té un paper rellevant. Per saber el pes d’aquest factor ens pot ser útil l’anàlisi de la gravetat de les lesions.
Durant molts anys, l’hermetisme del món casteller, per un costat, i la manca de registres fiables, per l’altre, han provocat que per referir-se a la perillositat i gravetat de les lesions que es poden produir en l’activitat castellera s’hagi tendit, sobretot els mitjans de comunicació, a fer-ho pràcticament només a partir dels accidents mortals ocorreguts.
Segons ha pogut documentar Pere Ferrando hi ha constància de sis casos d’accidents castellers mortals.21 Aquests, com és lògic, han tingut una gran importància i transcendència entre els castellers, però també en la societat en general. De fet, algunes d’aquestes morts han acabat esdevenint motors de canvis importants del món casteller. N’és un exemple el cas de la Mariona Galindo, que va accelerar la implantació i normalització del casc per al pom de dalt.
Els accidents mortals demostren que els castells tenen risc. També ens fan veure que aquest no es troba només —o especialment— en els castells grossos i que, per tant, cal actuar sempre amb consciència de risc, sigui quin sigui el castell que es faci. Però la seva excepcionalitat (sis accidents mortals en 200 anys i amb el nivell d’activitat tan alt que hi ha) fa que no ens serveixin per fer-nos una idea clara de la perillositat22 dels castells. Una dada que ens pot ajudar a entendre millor aquesta informació és analitzar el nombre de sinistres en funció del nombre de caigudes. Aquest índex ens parla de com de dolentes són les caigudes. Tal com ens mostra el gràfic 9, aquest índex ha augmentat els darrers anys, però amb una certa tendència a l’estabilització.
Gràfic 9. Nombre de sinistres per cada caiguda entre els anys 2010 i 2017. La línia puntejada marca la tendència estadística del nombre de sinistres.
Que cada caiguda generi més lesionats pot estar justificat pel fet que cada cop es fan castells més grossos i difícils (i en què hi intervé més gent). Però, tot i que aquest és un factor que hi té, de ben segur, un pes, hi ha altres aspectes que ho poden explicar. Per exemple, la gestió d’una colla cada cop requereix més esforços, tant tècnics com administratius. L’augment de les hores d’assaig ha estat productiu però, en un bon nombre de colles, aquesta necessitat de major intensitat d’assaig ha estat en detriment del temps dedicat a les mesures de prevenció activa (donar indicacions de com s’ha de col·locar la gent, formar els nous castellers, explicar quines són les actituds de risc, ensinistrar la gent que formarà el cordó de seguretat…). De fet, la intensificació de l’assaig, a banda de millorar l’efectivitat, ha comportat un augment del nombre de lesions que s’hi produeixen (l’any 2010 el 12,4% dels sinistres es van produir a l’assaig i això ha anat augmentant fins a arribar al 24,5% el 2016 i al 30,3% el 2017). Es fa difícil saber si aquest augment és proporcional al nombre d’hores dedicades a l’assaig i al nombre de proves realitzades o si també la disminució de l’atenció a la seguretat, en algunes colles, hi està jugant un cert paper (Rosset 2018).
Una altra dada per entendre el risc que assumeixen els castellers és conèixer quantes lesions greus es produeixen. En el període 2010-2017 el 6,2% dels sinistres han estat greus.23 Aquesta dada és molt inferior a la que s’observa en activitats esportives com el futbol, el ciclisme o l’handbol, per citar-ne algunes (Roset 2000a: 72). Tot i així, en les darreres tres temporades aquesta dada ha trencat la tendència a la baixa i s’ha passat del 4,9% l’any 2014 al 7,0% el 2017. Cal recordar però, novament, que només es comptabilitza com a lesió aquella que ha acabat generant un comunicat a la base de dades de la Coordinadora de Colles Castelleres. Com és lògic, moltes lesions banals (un cop, una rascada, un mal gest…) no són comunicades. Això fa que un nombre elevat no quedi registrat i, en conseqüència, el volum total de lesions sigui menor, però sobretot fa que la proporció de lesions greus, que sí que queden totes registrades, resulti supravalorada.
21 Joan Mallorquí, membre del tronc d’un 4 de 8, el 1868, que pica de ventre al cap d’un membre de la pinya; Magí Serra, enxaneta que cau a terra en un 2 de 6, a la Masó, i mor per un vessament cerebral, el 1871; Isidre Dalmau, casteller de la pinya en la caiguda d’un 2 de 7, al concurs celebrat a Reus, el 1948; David Sánchez, acotxador que rebota a la pinya i pica a terra en un 3 de 7, a Barberà del Vallès, el 1983; Mariona Galindo, dos d’un 4 de 9 amb folre que va caure a Mataró, l’any 2006, i mor per les lesions cerebrals provocades pel traumatisme; Ramon Rovira, que estava a la pinya d’un 2 de 7, a Montblanc, el 2011, a causa d’una lesió cervical alta.
22 Quan parlem de perillositat, ens referim a la quantificació del risc. Quan un fa castells està exposat a un risc de prendre mal, però ens cal saber si se’n pren molt sovint i si les lesions són greus o no (perillositat).
23 Entenem per lesions greus aquelles que tenen un risc vital o que poden deixar seqüeles importants. En serien un exemple les fractures o luxacions vertebrals, les lesions viscerals o els traumatismes cranioencefàlics.
