Els càlculs mostrats permeten entendre com d’important és la verticalitat, tant per les càrregues i l’estabilitat del casteller com per evitar que es generin forces deformants. Entenem per verticalitat el fet que el centre de gravetat de cadascun dels castellers d’una rengla del castell estigui com més alineat millor, l’un sobre l’altre. En el cas del pilar, on el castell té una sola rengla, el fet que estiguin alineats depèn només de la seva capacitat de mantenir equilibrada l’estructura. Però, en qualsevol altre castell, la cosa es complica per dos factors. El primer és el fet que cal aconseguir que el pis immediatament inferior al pom de dalt tingui unes dimensions adequades per permetre el muntatge del pom. Per tant, quan es dissenya l’alineació d’un tronc i es decideix la manera com s’haurà de treballar a cada pis es pensa, entre altres coses però de forma molt especial, en el pom. El segon condicionant són les dimensions corporals. Hem dit abans que, per poder fer més alts els castells, calia que les persones que pugen als pisos superiors siguin cada cop menys pesants. Això sol anar associat al fet que siguin més petites i, en conseqüència, que tinguin els braços més curts. Per tant, si es vol mantenir la verticalitat al llarg del castell, serà necessari que les persones de cada pis s’agafin amb els braços de manera diferent. Això és possible en el cas del 4 ja que el pis immediatament inferior al pom, agafant-se de les espatlles, té unes mides bones per a l’estabilitat de la canalla. En els pisos inferiors, com que cada cop tenen els braços més llargs, aniran agafant cada cop més amunt (figura 4). Aquesta forma de treballar permet que el 4 mantingui exactament les mateixes dimensions en cadascun dels pisos i, per tant, es conservi perfectament la verticalitat.
Figura 4. En el 4, l'estructura permet mantenir la verticalitat de cada pilar. Atenent que els castellers dels pisos inferiors són més corpulents i, en consonància, tenen els braços més llargs, s'agafen als pilars veïns de forma diferent en cada pis. A la imatge es veu com, mentre que a nivell dels segons els braços estan molt inclinats amunt i la mà agafa el genoll del terç, als sisens els braços ja estan horitzontals i s'agafen a les espatlles del mateix pis. La fotografia correspon al 4 de 9 net descarregat per la Colla Joves Xiquets de Valls per Santa Úrsula del 2013.
(Foto: Ajuntament de Valls / Pere Toda)
En el cas de l’estructura del 3, la cosa es complica. Al pis immediatament inferior al pom, per tal que la canalla pugui treballar en condicions, han d’agafar-se per les espatlles, tal com passa al 4. Si, per mantenir la verticalitat, es fes com al 4 i els castellers agafessin cama o tinguessin els braços encongits, la forma de treballar d’aquests pisos inferiors seria molt complicada i inestable. No hi ha més remei que tots els pisos agafin espatlla. Això comporta que el 3 tingui una forma piramidal, més ample de la base i estret de dalt, la qual cosa fa impossible treballar completament vertical i generant majors forces horitzontals que cal aprendre a compensar (figura 5). Segons les mesures que va fer el CAR de Sant Cugat mitjançant la digitalització dels castells, la distància entre cadascun dels quarts d’un 3 de 9 amb folre era de 68 centímetres, mentre que a nivell dels sisens només era de 49 centímetres (Balius 1996).
Figura 5. Com que, en l'estructura del 3, tots els castellers s'agafen a l'alçada de l'espatlla dels companys de pis i les dimensions dels castellers (també els seus braços) són menors en els pisos superiors, el castell es va tancant a mesura que pugem. A la imatge de l'intent del 3 de 9 sense folre que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer al Concurs del 2016 es pot veure clarament com, a partir dels terços, els pisos es van tancant i els castellers es van allunyant de la vertical (línia groga).
(Foto: José Carlos León)
Però quadrar un castell (definir la forma i les distàncies del pis de baixos) té un altre aspecte important que ho condiciona, i és el fet de no treballar amb elements inerts. El cap de colla no només ha de tenir en compte la física (com faria un enginyer o un arquitecte). També ha de tenir en compte la psicologia, el comportament i les reaccions dels castellers. Podem trobar en el 4 de 9 amb folre un exemple que ens il·lustra molt bé a què ens estem referint. En els castells folrats (excepte els pilars o els que porten el pilar al mig) no es posa ningú dins del folre. Hi ha, per tant, un forat davant dels segons. No tenen ningú que els impedeixi que es tanquin i, en canvi, sí que tenen un bon equip al darrere que evita que s’obrin (o, encara més, poden tendir a empènyer-los endavant). Això fa que, fàcilment, tinguin por d’anar endins. Per evitar-ho, no és estrany que tendeixin a separar-se, a obrir-se. Si el cap de colla, en veure els segons oberts, pensa que el motiu és exclusivament físic, ordenarà que els baixos es tanquin. Però, amb els baixos més tancats, els segons encara tindran més por de caure endins i s’aconseguirà l’efecte contrari, amb uns segons encara més oberts.
En conseqüència, quan es quadra el castell, no només es tenen en compte aspectes arquitectònics. Cal tenir en compte altres factors, molt difícils de determinar, com la forma de treballar dels castellers o la manera com cadascun reacciona a la dinàmica del castell. Això fa que, com altres coses en els castells, la quadratura s’acabi basant en l’experiència del cap de colla i, sobretot, en l’assaig-error.
Un cop el cap de colla ha quadrat els baixos, cal col·locar la resta dels castellers de la pinya i intentar que aquest procediment no desfiguri la quadratura. La construcció de la base d’un castell requereix planificar molt bé on anirà cada persona. Hi participa molta gent i aquells que estan al nucli de la construcció ocupen un lloc i es col·loquen d’una manera molt estudiada i assajada. Si es col·loca una persona massa prima en un cert lloc la pinya no quedarà prou compactada. Si s’hi posa algú massa ample, es deformarà l’estructura del castell en aquell punt. Per tant, els tècnics, quan munten les pinyes, han de triar l’alineació (qui anirà a cadascun dels llocs del castell) en funció de la feina que s’ha de fer en cada lloc, l’espai que ha d’ocupar (penseu, per exemple, en les agulles, que han d’omplir l’espai just que deixen els baixos al mig, ni més ni menys) i l’alçada que han de tenir per poder arribar adequadament amb els braços i fer amb eficiència la tasca que els pertoca. Si cal substituir un casteller, o se n’hi posa un amb les mateixes característiques físiques o caldrà fer canvis addicionals per compensar les diferències.
Per evitar que els baixos es moguin i el castell es desquadri, el muntatge de la resta del castell s’intenta fer amb delicadesa. Per reduir les possibilitats que els baixos es moguin, un cop quadrat el castell, el primer que es fa és col·locar les creus (la fila de castellers que se situen darrere cada baix). Aquests han d’estar també ben quadrats, en línia recta, per tal que els vectors de força siguin com més eficients millor i no introdueixin elements deformants de l’estructura. Però, a més, tindran la funció d’evitar que els baixos es moguin en el moment que entren els castellers del nucli (agulles i crosses). Cal que la base quedi molt ben compactada, i per això l’espai que tenen per entrar aquests castellers és molt limitat. Això fa que, a vegades, aquest procés, per molt fi que s’intenti fer, acaba desquadrant el castell. Quan entren els segons aquests intentaran ajudar a corregir els problemes que detectin. Però, com hem dit fa un moment, algunes vegades aquestes correccions depenen més d’elements subjectius, de sensacions, que no pas de cap paràmetre físic mesurable. Atenent que la verticalitat i la quadratura del castell són tan importants però és també tan subjectiva la seva anàlisi es pot comprendre per què el procés és tan complicat i llarg i, malgrat els esforços, algunes vegades cal acabar desmuntant la prova i començar de zero.
