Sabem que el pes que tenen a les seves espatlles els segons d’un 4 de 8 sol rondar els 200 quilos, un terç d’un 4 de 9 amb folre els 190 quilos (pel fet que es tendeix a alleugerir les estructures quan s’intenta un castell de nivell superior) o el segon d’un 4 de 9 sense folre els 240 quilos. També sabem que el pes que ha de suportar la pinya d’un 4 de 10 s’acosta als 12.000 quilos, mentre que està prop dels 8.600 quilos en un 3 de 10 (la diferència entre el 3 i el 4 és deguda al fet que el 4 té el pes d’una rengla més però també unes trenta persones addicionals al folre i deu més a les manilles). De fet, el nombre de castellers que cada colla posa al folre i les manilles és força variable. També ha anat canviant amb els anys. Els Minyons de Terrassa van apostar, a diferència de les altres colles, per folres molt reduïts i van ser els primers, l’any 1993, a carregar el 2 de 9, posant poc més de cinquanta castellers al folre. La Colla Vella dels Xiquets de Valls n’hi va posar cent i va aconseguir descarregar-lo l’any següent. Des de llavors, malgrat que es mantenen certes diferències entre les colles, la tendència ha estat a acostar-se al model iniciat pels Minyons (Ortiz de Urbina 2017). Així, l’any 2016, al 3 de 10, totes les colles van posar trenta castellers a les manilles, però al folre els Minyons de Terrassa n’hi van posar 69, Vilafranca 81 i la Vella de Valls 88. Això comporta que el 3 de 10 de la Vella tingui, al damunt de la pinya, uns 1.500 quilos més que el dels Minyons de Terrassa.
Veient la magnitud dels pesos es pot comprendre ràpidament la importància de gestionar molt bé aquestes masses, tant en el procés de muntatge com el de desmuntatge. En el cas d’un castell amb folre i manilles, a banda dels baixos, les persones que suporten més pes són les dues primeres que estan a les creus de la pinya, darrere del contrafort. Tenen els dos castellers de la creu del folre que estan per darrere el contrafort (que pesen una mitjana de 95 quilos cadascun), que, a la seva vegada, tenen el primeres mans de les manilles a sobre (amb un pes mitjà de 90 quilos). El primeres mans de les manilles, a més, està descarregant pes del tronc. Aquestes càrregues són importants, però aquests castellers estan entrenats per poder-ho aguantar. El problema és quan el folre i les manilles es mouen, ja sigui perquè el procés de muntatge no és prou fi o perquè els castellers no tenen prou estabilitat individual i han de recolzar-se o empenyen, involuntàriament, als companys. Això fa que es perdi la verticalitat i, com a conseqüència, ja no es transmeti la càrrega només al casteller de sota sinó que es comencen a traslladar forces a la resta de companys. Si les oscil·lacions són importants, s’acabarà acumulant molta càrrega a la zona de la pinya cap on es mou el folre. Això farà patir els castellers, els pot fer desplaçar de la seva posició original o, en el pitjor dels casos, els pot vèncer i fer que s’enfonsin. A mesura que es munta el castell i van entrant ja els membres del tronc, el seu pes mateix acaba actuant com un puntal que dona estabilitat a la resta de l’estructura. Per això és molt habitual que, un cop entren els sisens i setens del castell de 10, el folre i les manilles s’estabilitzin. El problema és quan el bellugueig fins aleshores ha estat elevat i ha desfigurat excessivament l’estructura o ha fet esgotar els castellers de les bases fent que no puguin treballar amb eficiència. Per aquest motiu és molt important que el muntatge es faci amb rapidesa (per evitar l’esgotament) però amb la màxima finor (per evitar les oscil·lacions i la consegüent concentració de càrregues en certes zones de la pinya).
Quan es produeix la caiguda del tronc d’un castell amb folre o amb folre i manilles, se sol col·lapsar també el folre i les manilles. Això és degut a dos factors. En primer lloc, a l’impacte que els castellers que cauen generen sobre el folre i les manilles, que els desestabilitza i que, fins i tot, els pot fer desplaçar de les seves posicions. En segon lloc, pel fet que, en els castells folrats, el folre no porta agulles dins i, per tant, és una estructura no compactada que es pot col·lapsar amb més facilitat. En els castells amb manilles, el folre sí que en porta, però les manilles no. Això no passa en l’estructura del pilar o el 2, que porten agulles en tots els pisos. Aquesta major compactació del nucli del folre o les manilles i el fet que el nombre de castellers que hi ha al tronc, i que en cas de caiguda impactaran sobre aquestes bases, és molt menor fa que normalment la caiguda del tronc no comporti l’enfonsament de la resta d’estructura. En els casos en que sí que cedeix, es poden produir dues situacions: 1) que el folre s’obri i, per tant, la càrrega es distribueixi per diverses zones, o 2) que el folre es mantingui més compacte i caigui cap a una part concreta de la pinya. En aquest segon cas hi ha major risc que la important massa humana, en impactar sobre els caps dels castellers de la pinya, pugui lesionar-los les cervicals o, a causa de la gran acumulació del pes, en casos excepcionals, provoqui l’ensorrament de la pinya. Quan això succeeix, els castellers de la pinya queden en males postures i suportant molts quilos a sobre, cosa que fa que es produeixin fàcilment lesions. De fet, com veurem després amb xifres (pàgina 180), l’enfonsament és el mecanisme de lesió que té un potencial de gravetat més elevat. Per aquest motiu és molt important que el volum de gent de la pinya sigui el suficient i que, quan es produeix la caiguda, els cordons exteriors donin més pit. Resulta d’ajut també que els castellers de les altres colles que no estan a la pinya ràpidament s’hi acostin per reforçar-la. Cal que aquesta ajuda s’ofereixi ràpidament, però sense massa ímpetu, ja que es pot agreujar la situació si l’embranzida sobre la pinya és massa forta i s’acaba de desestabilitzar una soca (o peu) que ja està molt inestable per l’acumulació del pes.
Caldria estudiar la conveniència i la viabilitat de facilitar que el folre s’obri, per comptes de mantenir-se compacte, en cas d’enfonsament per evitar la concentració de pes en una sola part de la pinya.
