Si sumem l’alçada, fins a les espatlles, de cadascun dels castellers que paren a una de les rengles del 3 de 9 amb folre arribarem a la conclusió que l’espatlla del dos (casteller del pis de dosos) està, més o menys, a 9,3 metres. Però si mesurem l’alçada total del castell real mitjançant un taquímetre (aparell utilitzat pels enginyers i topògrafs) veurem que la mesura es redueix 25 centímetres (Roset 1997). Tot i que els taquímetres tenen un cert error, la diferència no l’hem d’atribuir a l’aparell. És deguda a dos factors. En primer lloc, al fet que els castellers no paren al castell totalment drets; hi ha una certa flexió dels genolls i de la zona dorsal. En segon lloc, s’explica pel fet que, atenent que el pes que cada casteller té a sobre és prou important, això li fa baixar, poc o molt, la posició de les seves espatlles respecte al tronc i li comprimeix els discs vertebrals de la columna. Aquests fets expliquen la diferència. Per tant, gràcies a les dades obtingudes pel CAR de Sant Cugat amb la digitalització dels castells mitjançant tres càmeres, l’any 1996 (Balius 1996), i sobretot als Minyons de Terrassa que, l’any 1998, vam mesurar diversos castells amb taquímetre (Roset 1997), sabem que el cap d’un enxaneta, en un castell de 9, està a uns 9,7 metres. De les dades obtingudes en aquests estudis es pot deduir que estarà a 11,1 metres en un castell de 10 pisos, a 8,5 metres en un de 8 i a 7,2 metres en un de 7.
Imatges de l'estudi del CAR de Sant Cugat, del 1996, en què es van analitzar les caigudes a partir de la digitalització dels castells de la diada de Sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès.
(Foto: CAR de Sant Cugat)
Alçada de diferents castells de la mateixa estructura, mesurada fins al cap de l'enxaneta, respecte al terra.
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
