Hi ha, però, un altre detall que ens inclina a pensar el que hem defensat fins ara: que els castells carregats tenien algun tipus de consideració, que el seu valor no era completament nul (igual a zero). Ens referim al fet que hi ha proves que demostren que, en alguns casos, els castells de l’antigor s’aplaudien quan es carregaven és a dir, quan l’enxaneta feia l’aleta. Això implica, d’entrada, un reconeixement; en cas contrari, no tindria cap sentit que l’enxaneta fes una salutació ritual en arribar a dalt de tot del castell.
N’hi ha exemples en la literatura, fotografies i filmacions de l’època (també és cert que hi ha mostres del contrari, és a dir, de fotografies on no es veu a ningú picar de mans quan es corona un castell).
Un exemple de fotografia (en aquesta mateixa pàgina)seria la d’un 3 de 6 fet a Vilafranca en l’època de la Decadència (segona dècada del segle XX), on es veu que part del públic aplaudeix el carregament del castell.
3 de 6 a Vilafranca del Penedès durant el període de la Decadència, a la segona dècada del segle XX. Es pot observar que part del públic i algunes autoritats del balcó aplaudeixen la consecució del castell.
(Foto: J. M. Sagarra, cedida per Carme Martorell. Reproduïda de Miralles 2013: 12)
Pel que fa a la filmació, es tracta d’una pel·lícula que recull castells de la festa major de Vilafranca del 1912, localitzada a l’Arxiu Històric Comarcal de la localitat. Tal com afirmen Pere Ferrando i Salvador Arroyo (2003): «[…] un dels detalls curiosos a tenir en compte és el fet que la gent aplaudeix en el moment del seu coronament, malgrat que llavors les construccions no es consideraven completades fins que es descarregaven».
Finalment, a la novel·la Vilaniu (1885), l’escriptor vallenc Narcís Oller descriu així el moment de carregar-se un pilar de 6 que serà portat al balcó:
De sobte esclatà un picament de mans universal: l’enxaneta havia arribat a dalt de l’aixecador i mig aclofat encara feia amb els braços aquell batiment d’ales que entre els de l’ofici se’n diu fer l’aleta. La gralla […] acompanyà aquell senyal de triomf. El castell era fet, calia només restablir l’equilibri, posar-lo a plom, i l’obra estava acabada.
En conclusió: creiem haver demostrat que, en general, durant el segle XIX i l’època de la Decadència el valor atorgat als castells només carregats no era nul, atès que l’acció de fer l’aleta tenia un reconeixement com a culminació d’una fase important de l’execució del castell. Amb tot, sembla que aquest valor era inferior al que tenen actualment els castells carregats, en part hereu del fet que, a partir del 1932 (durant la Renaixença), la consideració atorgada a un castell només carregat esdevingué sistemàtica.
Entramat de braços a la pinya d'un castell dels Nens del Vendrell.
(Foto: José Carlos León)
D’altra banda, Josep A. Falcato (2017), casteller i comentarista, és una de les veus que més ha qüestionat la validesa de l’afirmació que els castells carregats només van començar a ser considerats a partir del 1932: «la consideració dels castells carregats té una continuïtat històrica que va més enllà dels concursos i fins i tot dels moments històrics del món casteller», tot i que reconeix que sovint aquesta ponderació ha estat excessiva (vegeu el destacat sobre la Desc.20). Així, segons Falcato, que no creu tampoc que atorgar valor zero a un castell carregat contribueixi a augmentar la seguretat en els castells, afirma:
Coronar un castell forma part doncs de l’alma mater [sic] de l’activitat; a partir del carregament, el castell ja no creix més i entra en una altra fase, la de descarregar. És normal que el món casteller li atorgui un valor, per sort ponderat, i entra dins la més absoluta lògica que el públic entès aplaudeixi aquest moment i no la col·locació de cadascun dels pisos. Per coherència doncs l’acabament d’aquesta fase no pot tenir valor zero.
En tot cas, en la línia d’aquest debat sobre el valor que cal atorgar als castells només carregats, és important la novetat que va representar la mesura que la Comissió Assessora del Concurs de Tarragona va ratificar l’abril del 2018 de només tenir en compte un sol castell carregat en el còmput de les tres construccions puntuades per a cada colla, com el lector pot llegir tot seguit.
La plaça del Blat, plena de gom a gom i preparada per presenciar els nous reptes de les dues colles dels Xiquets de Valls.
(Foto: José Carlos León)
