En les últimes dècades,12 i de manera cíclica, el món casteller ha assistit al debat sobre el valor que calia atorgar als castells només carregats, en el sentit que sembla detectar-se que cada vegada hi ha més partidaris de no atorgar-n’hi cap, de valor, creença que molt freqüentment va lligada a la preocupació sobre la seguretat.
Sovint, quan es discuteix sobre aquesta qüestió, surt a col·lació l’afirmació que al segle XIX un castell no es considerava fet si no es descarregava i que, en canvi, va ser durant la Decadència (a partir del 4 de 8 carregat per la Colla Vella de Valls a l’Arboç l’any 1932; vegeu vol. 1 d’aquesta obra) que els castells carregats van passar a tenir consideració. Però d’on surten realment aquestes afirmacions?
El vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre publicat per primera vegada el 1934 (1997: 25), diu:
Els castells s’han de fer i desfer. Un castell no es dóna per llest fins que tots els castellers tornen a ésser en terra. Si abans d’arribar aquest moment cau del castell, aquest es dóna per esguerrat i cal repetir-lo.
El cas és que les paraules de Blasi tenen la seva confirmació en algunes actuacions del vuit-cents, en què sabem que una colla tornava a intentar un castell després d’haver-lo només carregat. Un exemple és el 5 de 9 del 1883. En una diada a Valls, la Colla Vella el va carregar en un primer intent (El Eco de Valls: «Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho. Faltaba lo más difícil, el descenso de los xiquets. L’enxaneta de La Vella llegaba ya abajo, se oyó un murmullo general y las esperanzas se derrumbaban con aquella torre de carne humana»), va caure en una segona temptativa i, per fi, a la tercera, el va descarregar.
3 de 7 davant de l'Ajuntament de Valls, possiblement durant la darrera dècada del segle XIX. Ningú no aplaudeix en el moment en què el castell es carrega.
(Foto: Rozada / Arxiu Municipal de Valls. Donació Ajuntament de Girona)
Precisament és aquesta extensa crònica d’El Eco de Valls (Català i Roca 1981: 186) la que, a propòsit d’un intent desmuntat del mateix castell a càrrec de la Colla Nova (només faltava l’enxaneta, que al final va tenir por i va recular), diu que «[…] un castell no se considera realizado hasta que l’enxaneta y l’aixecador han descendido de la cúspide pisando nuevamente el suelo.»
D’altra banda, el folklorista Joan Amades, en el primer volum del seu Costumari català (1950), afirma:
Un castell no es considera com a enllestit del tot fins que ha saltat a terra el darrer segon: si mentre es descarrega es produeix algun incident, hom el dóna per fracassat i no compta (Català i Roca 1981: 186).
Fixem-nos que, en aquest cas, queda clar que el valor d’un castell carregat seria nul («no compta»), és a dir, igual que el d’un intent, i el mateix sembla que vulgui dir Blasi quan afirma que el castell «cal descarregar-lo».
Per un altre cantó, és interessant ressaltar que les tres citacions reproduïdes no coincideixen respecte al moment en què un castell cal considerar-lo descarregat: quan tots els castellers tornen a ser a terra (Blasi i Amades) o ja quan l’enxaneta i l’aixecador són en terra (El Eco de Valls).
Però realment els castells només carregats no tenien cap tipus de valor durant l’època vuitcentista, com es podria deduir de les citacions que acabem de llegir? Doncs sembla que no era exactament així, a partir d’una lectura de les cròniques de l’època i d’altres detalls. La nostra hipòtesi és que, en general, en el passat els castells carregats sí que tenien algun tipus de valor o, dit d’una altra manera, que la seva consideració no era estrictament la mateixa que la d’un castell que queia abans de carregar-se.13
En tot cas, sí que semblen clares dues coses: que com més baix és el nivell casteller d’una època més valor es dona als castells només carregats i que, efectivament, sembla que va ser a partir del 1932 que es va començar a valorar de manera sistemàtica els castells només carregats.
Fixem-nos en un detall de la crònica del 5 de 9 del 1883 que sembla delatar el fet que, fins i tot durant la Primera Època d’Or, carregar un castell tenia una certa consideració (a partir d’ara les negretes són nostres): «Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho.» L’ús del verb fer sembla indicar que carregar el castell era una fase ben diferenciada en el bastiment d’un castell i que, per tant, se li concedia cert valor.
Hi ha altres exemples d’això que diem. La crònica que documenta el primer castell de 9 de la història, fet a Tarragona el 1851, diu: «La primera [torre] se completó, pero al descender el niño que forma la cúspide de la torre, o mejor dicho la veleta, desplomóse por su base […].» Fixem-nos que, tot i que el castell només es va carregar, es fa servir el verb completar.
Un altre exemple el tenim en una crònica de Ramon Roca Vilà sobre l’actuació que va tenir lloc al Catllar el setembre del 1877: «Hiciéronse además los tres pilans de nou, que no llegaron a deshacerse, por haber tenido la mala suerte de resbalársele un pie al cuarto, a causa del sudor.» Aquí comprovem que sembla que hacer vulgui dir «carregar» i deshacer, «descarregar». Per tant, si el castell el van fer, vol dir que ja se li atorga un cert valor.
El mateix cronista escriu això sobre l’actuació de Santa Tecla del 1879: «Levantó [la torre de 5 de 8] la Nova y al tenerla hecha se cayó.» Novament s’utilitza el verb hacer com a sinònim de «carregar». Però, a més, la locució tenerla hecha denota idea de completesa, d’haver completat, com a mínim, una primera part de l’execució del castell.
Finalment, sobre l’actuació de Sant Joan a Valls del 1883, el diari La Opinión diu: «Una vez terminada ésta [la torre de á nueve pilastras] se desplomó […].» Notem que, malgrat que el castell només es va carregar, s’utilitza el verb terminar.
12 El 2003 el Grup pel Foment de la Ciència i la Salut del Món dels Castells ja va enviar una carta al Concurs de Tarragona en què feia la petició —després d’argumentar-la— que només es valoressin els castells descarregats perquè aquesta mesura faria disminuir les caigudes (Gázquez i Terraza 2008: 15). Posteriorment, el núm. d’agost-octubre del 2008 de la revista Castells (Gázquez i Terraza 2008: 14-15) revelava que Albert Carrillo, aleshores president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, elaborava un document intern amb la proposta que la nova base de dades de la Coordinadora només tingués en compte els castells descarregats a partir de la temporada següent.
13 D’una manera semblant opinava Guillem Bartolí Balañà, ex-cap de la Colla Vella de Valls, en un article del 2009 (49), en què afirmava que «[antigament] els castells carregats tenien el seu valor», i ho sustentava amb la constatació que d’alguns castells importants durant la Decadència n’ha transcendit la data de quan van ser carregats per última vegada (com el 4 de 8, carregat a Vilafranca el 1908), senyal inequívoc que el fet de carregar-los tenia algun valor.
