«Que assagin els que han de pujar»: aquesta és una frase que se sent moltes vegades als locals d’assaig de les colles. Assajar i tecnificar una alineació de castell concreta, o bé diversificar el treball i assajar diferents castellers per a una mateixa posició. Heus aquí el dilema amb què s’enfronten els caps de colla a l’hora de treballar les diferents estructures. Perquè no hem d’oblidar que, malgrat que les colles assagen cada cop més dies i més hores, el temps de preparació és limitat i el nivell d’exigència és també més elevat.
Si una colla es planteja, per exemple, estrenar el primer 3 de 9 amb folre el mes de juny —com fan moltes agrupacions—, abans haurà d’haver completat diversos 3 de 8 amb aquesta mateixa alineació. Cal polir tots els detalls i comprovar que l’estructura amb un pis menys és prou sòlida. Però què passa si un casteller de tronc de l’alineació «titular» pren mal, posem per cas, jugant a bàsquet, només uns dies abans de l’actuació en què la colla preveia estrenar el 3 de 9? Si a l’assaig no s’ha gestat un possible recanvi, aquesta lesió pot acabar condicionant el treball de tota la colla, que podria haver de descartar l’opció d’estrenar aquest castell en la data que s’havia fixat. Tot i que és un exemple fictici, és un cas molt semblant als que han de gestionar habitualment les colles castelleres.
Podem dir que existeixen, especialment en el cas del tronc i de les posicions més clau de la pinya —les quals exigeixen unes característiques i habilitats físiques molt concretes i, per tant, són més complicades de substituir— castellers titulars, per als plantejaments inicials d’un cap de colla, i castellers suplents. És a dir, quan el cap de colla dissenya mentalment un castell, escull quines creu que seran les millors peces per formar-lo, però no pot obviar que necessitarà recanvis, especialment en determinades posicions, per poder fer front als entrebancs que puguin anar sorgint durant la temporada.
Component de la canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls pujant concentrada i seguint de manera escrupolosa la tècnica assajada, en l'actuació de la festa major de l'Arboç de l'any 2017.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls / Vanesa Blánquez)
Però com se li explica a un casteller que haurà d’assajar durant tot l’any i que només tindrà l’oportunitat de pujar a plaça si el «titular» falla? No és gens fàcil. L’objectiu de qualsevol casteller és fer els castells a plaça, amb camisa, amb gralles i, sobretot, amb públic. Segurament la gestió emocional d’aquestes situacions és una de les tasques més complicades i alhora més desagraïdes de la feina de cap de colla. Perquè no ho hem de perdre de vista mai: els castells són una activitat amateur i, per tant, si un casteller es desil·lusiona o fins i tot s’enfada, no podem dir allò que va amb el sou. I no és gens descartable que se n’acabi cansant.
Algunes fórmules per resoldre aquestes situacions sense generar conflictes i evitant no fer mal a l’autoestima de cap casteller són que cada construcció, especialment en el cas del 3 i del 4, tinguin una alineació diferent. És una manera d’assegurar-se set castellers per cada pis i dos poms de dalt, que en cas de necessitat podran participar en qualsevol de les dues estructures. Una altra solució és introduir al repertori de les colles castells com el 7 o el 9, que requereixen molts castellers a cada pis i també a les posicions clau de la pinya: baixos, agulles, crosses, homes del darrere, primeres mans, daus, girats…
Ara bé, cap d’aquestes mesures no estalvia als caps de colla el fet d’haver de decidir entre un casteller o un altre en determinades construccions. Quan s’escull, es descarta, i ser el descartat no agrada a ningú. Resoldre aquestes situacions amb més o menys empatia, amb més o menys gràcia, podrà determinar l’èxit o el fracàs de la gestió d’un cap de colla, el qual per damunt de les persones ha de pensar en el bé col·lectiu. I això no sempre és fàcil, perquè com que els castells els fan persones que no responen a una fórmula matemàtica exacta, es pot donar el cas que el casteller que més ha treballat per ocupar una posició, el que més ha assajat i que més s’ha compromès amb la colla, no sigui el millor per fer-ho; ja sigui perquè hi ha un altre casteller més talentós tècnicament o perquè la dinàmica de colla en un moment determinat exigeix un altre perfil de casteller —per exemple quan a principis de temporada es diu que cal reforçar més les estructures. Aquestes situacions acostumen a ser font de conflicte i el cap de colla rebrà pressions des de posicions contraposades sobre quina decisió ha de prendre. «Si Messi juga al teu equip, encara que assagi poc no el pots deixar mai a la banqueta», argumenten uns. «Si no es premia l’esforç dels castellers, es dona un missatge equivocat i pot minvar el seu compromís a l’assaig», asseguren els altres. Qui acaba decidint, però, és el cap de colla.
La decisió sobre qui puja a cada castell la pren el cap de colla. A la imatge, els castellers de tronc dels Xiquets de Tarragona s'encaren a una nova construcció.
(Foto: Siscu Bofarull)
