El cap de colla és el màxim responsable en una colla castellera: la seva principal atribució és decidir quins castells es fan en cada moment. Malgrat que hi ha algunes diferències, segons les colles, pel que fa a les atribucions i la manera de treballar d’un cap de colla, intentarem descriure els trets bàsics i estàndards que descriuen tant la figura com les decisions que ha de prendre.
Normalment, el cap de colla és escollit pels castellers de la seva colla en l’assemblea corresponent. La forma d’elecció i la durada del mandat, això no obstant, poden variar notablement segons els estatuts de cada colla. Per exemple, hi ha agrupacions en què la figura del cap de colla es renova anualment; en d’altres el mandat dura més anys (dos, quatre…); fins i tot hi ha colles en què el mateix cap decideix quina durada té el seu mandat, sempre que rebi l’aval de la colla.
Cap de colla dels Xicots de Vilafranca donant l'ordre tècnica de tirar el castell amunt.
(Foto: José Carlos León)
D’altra banda, avui dia el cap de colla sol presentar-se a la seva elecció dins d’una candidatura que engloba la junta directiva o administrativa (encapçalada pel president), d’una banda, i l’equip tècnic (al capdavant del qual hi ha el cap de colla), per una altra. Hi ha algunes agrupacions, però, en què l’elecció de l’equip tècnic és independent de la de la junta directiva.
Això no obstant, convé tenir present que antigament el cap de colla era no solament el màxim dirigent d’una colla, sinó que n’era gairebé l’únic. De fet, s’ocupava de tota la gestió de la colla, tant tècnica com directiva, perquè fins i tot era l’encarregat de repartir entre els castellers els diners cobrats en cada actuació. La importància que en el passat van tenir alguns d’aquests lideratges forts es veu plasmada en el fet que durant el segle XIX algunes colles eren conegudes pel nom dels seus caps: les colles del Pep i del Salvador (dels Menestrals i dels Pagesos, respectivament), la Colla del Rabassó (la Colla Vella de Valls, el cap de la qual era Isidre de Rabassó), la Colla Nova de l’Escolà (comandada per Anton de l’Escolà)…
Galeria dels caps de colla de la Colla Joves i de la Colla Vella de Valls (a sota), on s’exposen els retrats de les persones que han exercit el comandament tècnic de cada agrupació.
(Fotos: Arxiu Colla Joves Xiquets de Valls / Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
Galeria dels caps de colla de la Colla Joves (a dalt) i de la Colla Vella de Valls, on s’exposen els retrats de les persones que han exercit el comandament tècnic de cada agrupació.
(Fotos: Arxiu Colla Joves Xiquets de Valls / Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
Amb el pas del temps i la consolidació del model de colla modern, el cap de colla —tot i que continua sent una figura cabdal tant en l’àmbit tècnic com representatiu de l’agrupació— ha perdut l’omnipotència, en el sentit que la seva figura s’integra en un equip tècnic —amb una sèrie de càrrecs que l’assessoren, malgrat que ell continua tenint sempre l’última paraula—, els components del qual es reparteixen les diferents feines, com veurem més endavant. D’altra banda, en les colles modernes el cap de colla ha quedat alliberat del tot de qualsevol gestió administrativa.
Segons Brotons (1995: 135), «aquest poder executiu màxim que el cap de colla continua tenint és el que determina que la persona que ocupa aquest càrrec hagi de reunir una sèrie de condicions específiques. Així, el cap de colla sol ser un casteller experimentat, veterà, amb molt bons coneixements de tècnica castellera i, sobretot, amb carisma i capacitat de lideratge».
Això no obstant, l’experiència dels últims anys —i sobretot la de les colles de pocs anys d’existència— obliga a matisar aquesta caracterització, ja que hi ha hagut casos de castellers amb relativa poca experiència i trajectòria castellera que, malgrat tot, han estat bon dirigents. Sembla, doncs, que la principal virtut del màxim responsable tècnic d’una colla és la seguretat en si mateix —creure-s’ho— i ser capaç de motivar i guiar els seus castellers.
Pel que fa a aquesta qüestió, tant Guillem Comas com Toni Bach —caps de dues colles capdavanteres com els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca, respectivament— coincideixen que potser la capacitat de lideratge destaca una mica per sobre de la capacitat tècnica. Tots dos comparteixen l’opinió que la part tècnica d’un cap de colla ha d’estar recolzada en un bon equip tècnic, que es pot encarregar més d’aquestes qüestions. En canvi, el lideratge està plenament associat a la persona del cap de colla, que ha de tenir la capacitat per poder guiar i motivar la colla per assolir els seus reptes i objectius.
D’altra banda, un dels aspectes més problemàtics en una colla és combinar els interessos individuals dels castellers amb l’interès col·lectiu. Per a Guillem Comas, «per arribar a l’excel·lència, cal humilitat individual i col·lectiva, respecte pels castells, pels companys, i ambició. És molt difícil satisfer tots els membres al 100 %, però primer sempre hi ha l’objectiu comú. Si la colla creix en conjunt, els castellers creixeran també individualment».
Per la seva banda, segons Toni Bach, «és clar que cal solucionar aquestes qüestions, però a mi i a la gent de la tècnica [equip tècnic] el que ens agrada és trobar solucions als entrebancs tècnics».
Pel que fa a la dedicació que exigeix el càrrec de cap de colla, Joan Sala, ex-cap dels Xiquets de Tarragona (2014), va intentar fer-ne un càlcul aproximat, tenint en compte, però, els diferents pics d’intensitat durant la temporada: va arribar a la conclusió que la dedicació era d’unes 22 hores setmanals. Aquest temps inclou els assaigs, les reunions de planificació anteriors i les d’anàlisi posteriors —tant de l’assaig com de l’actuació—, l’atenció a la premsa, els actes de representació, respostes de missatges i telèfon… I tot plegat tenint present que «el que no es pot quantificar ni pagar són els maldecaps, les discussions, les hores sense dormir, els desenganys, etc., però tampoc els èxits, les relacions personals, el respecte d’un col·lectiu, el moment íntim i adrenalític de prendre una decisió crucial, etc. Tot això no es pot pagar ni amb tots els diners del món».
D’altra banda, cal constatar que fins i tot en l’època més recent —a partir del 2010, aproximadament— la figura del cap de colla ha patit també molts canvis. Ho explica Nani Matas —cap de colla dels Minyons de Terrassa els anys 2001-2002, 2010-2011 i 2017—, tot comparant les seves diferents etapes: «Les necessitats tècniques d’assaig per portar un castell a plaça no han canviat gaire. El que ha canviat de veritat és tot el que ho envolta. L’autoexigència de la colla és més gran per mantenir el nivell. Ara no et pots relaxar gens ni mica, per no perdre nivell. La gent de la colla no ho vol, però els mitjans de comunicació també hi tenen alguna influència, en aquesta autoexigència.»
Amb tot, el canvi més substancial s’ha produït en la manera de comunicar-se, tant entre els membres de l’equip tècnic com amb la colla: «Ara la mobilització de la gent és molt més fàcil. Amb un whatsapp que deia: “Si hi som tots farem el 5 de 9” vam aconseguir mobilitzar gent suficient per fer-lo un dia que no estava previst. I sobretot canvia que ara ets cap de colla les 24 hores del dia. Abans els problemes te’ls trobaves i resolies en arribar l’hora de l’assaig; en canvi, ara els tens i els coneixes molt més ràpid, i has de buscar solucions en qualsevol moment del dia.»
Organigrama ideal d’un equip tècnic d’una colla castellera.
(Foto: José Carlos León)
