És la part del castell (llevat del pilar, que no té pròpiament pom de dalt) formada pels seus tres últims pisos. Està integrada pel pis de dosos (que sempre són una parella), el de l’aixecador (o acotxador) i el de l’enxaneta. Per tant, el pom de dalt sempre l’integren quatre castellers, que formen part de la canalla de la colla. En els castells d’estructura combinada sol haver-hi més d’un pom de dalt, amb un o més enxanetes.
– els dosos. La seva funció principal és tancar el castell per dalt. Quan finalitza el tronc, la construcció va adquirint una progressiva forma piramidal, que culminen l’aixecador i l’enxaneta.
En funció del castell, hi ha dosos tancats (o drets) —és a dir, amb els dos peus damunt del mateix pilar— i dosos oberts (o eixancarrats) —que col·loquen els peus cada un en un pilar diferent.
– l’aixecador (acotxador). Es tracta del casteller que ocupa el penúltim pis del castell. La seva posició és la més peculiar de tots els castellers del tronc, ja que està ajupit o acotxat, de quatre grapes, de manera que l’enxaneta ha de traspassar-lo per damunt. El mateix nom d’aixecador, però (que encara es fa servir a Valls, també en el cas dels pilars, on referint-s’hi s’acostuma a preguntar «Qui aixeca aquest pilar?»), i la similitud amb la figura de l’alçador de la muixeranga d’Algemesí (xiquet que ocupa el penúltim pis i que alça, des d’una posició inicial ajupida, l’infant que corona l’estructura) inviten a pensar que, antigament, l’aixecador, quan arribava al seu pis, s’ajupia, però quan tenia l’enxaneta al damunt s’aixecava i es posava dret. Posteriorment, atesa la inseguretat que representava la inestabilitat d’aquest tancament del castell, es va optar per no fer aixecar l’aixecador, que va quedar ajupit (acotxat). Precisament aquest devia ser el moment en què va sorgir la denominació acotxador (en un principi únicament tarragonina), d’un encreuament entre aixecador i acotxat (vegeu el destacat «Els canvis tècnics al llarg de la història»).
Per tot plegat, així com antigament l’aixecador era més gran i gros que l’enxaneta (perquè l’havia d’aixecar), avui dia sol passar exactament al revés, perquè l’enxaneta tingui menys dificultat a traspassar.
Jove casteller baixant pel tronc d’una construcció dels Castellers de Barcelona al Concurs.
(Foto: David Oliete)
Els noms dels castellers dels diferents pisos d’un castell.
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
– l’enxaneta. Es tracta de l’infant que corona el castell. Com s’ha dit adés, acostuma a ser més gran que l’aixecador. La culminació d’un castell per part de l’enxaneta sol marcar-se amb l’aleta, que és la representació simbòlica que el castell s’ha carregat. Així, es diu que l’enxaneta fa l’aleta. De fet, es tracta d’una salutació en què l’enxaneta, una vegada situat a la seva posició, aixeca un dels braços amb la mà enlaire.
L'enxaneta d'un pilar dels Xiquets de Tarragona, davant de la rosassa de la catedral.
(Foto: Josep Martí)
L'enxaneta dels Nens del Vendrell s'encavalca damunt d'un dels aixecadors del 5, i fa l'aleta.