Aquest és un altre criteri que ens permet classificar els castells, de manera que sovint es parla de castells de 6, de 7, de 8, de 9 i de 10 (pisos). Per saber l’alçada d’un castell, convé comptar-ne tots els pisos, des del primer (integrat sempre pels baixos, els castellers que estan drets trepitjant el terra) fins a l’últim (l’enxaneta), sense deixar-se’n cap. Això ho diem perquè és normal que un espectador neòfit acostumi a deixar-se sense comptar tant els castellers que no es veuen, és a dir, que queden tapats per la pinya, el folre o les manilles (baixos, segons i terços, respectivament), com el penúltim pis, el de l’aixecador o acotxador, atès que, com que està ajupit, a vegades no es distingeix prou bé.
Pel que fa a l’alçada, tot i no estar escrit enlloc, es considera que el mínim amb què una colla ha d’actuar a plaça (o sigui, en públic) són els sis pisos, és a dir, els castells de 6 (i el pilar de 4). A l’altre extrem, el sostre actual del món casteller (aconseguit només en època moderna, a partir del 1998) són els deu pisos, o sigui, els castells de 10.
Quant a la dificultat, sembla lògic pensar que com més alt és un castell més difícil és. Aquest principi opera d’entrada d’una manera general, però convé matisar-lo, atès que alguns castells s’han obtingut per l’eliminació excepcional d’una estructura de suport habitual: d’aquesta manera, doncs, un 2 de 8 net o sense folre és més difícil que un 3 de 9 normal (amb folre).
Les parts principals d'un castell
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
