ELS CONCURSOS CASTELLERS

Un concurs de castells és aquella diada que adopta un format competitiu (veure l’article “Castells: més propers a la festa o a l’esport tradicional?“)  i que, per tant, acaba oferint una classificació final segons la valoració dels castells aixecats. Després d’una primera edició a Barcelona l’any 1902, els concursos de castells es van generalitzar a partir dels anys trenta del segle passat a diferents poblacions catalanes i des de fa tres dècades s’han consolidat com una actuació biennal a la plaça de braus de Tarragona.

Tractant-se d’una enciclopèdia, aquest podria ser l’inici d’un intent de definició canònica que, malgrat tot, oblida aquells elements que han convertit els concursos castellers en una realitat remarcable i transcendent: el seu caràcter excepcional, el nombre de colles participants, la garantia de grans castells i la seva enorme projecció exterior.

Un concurs de castells és una anomalia, una cita més o menys esporàdica que trenca amb una ortodòxia castellera que, si bé es desenvolupa tot seguint uns costums consolidats, es congratula de no tenir cap normativa escrita. Certament els darrers anys les principals places castelleres han desenvolupat alguns protocols que concreten alguns aspectes del format de la diada, però cap altra cita juga obertament amb el caràcter competitiu dels castells. A la pràctica totalitat de places trobem una o diverses colles que surten més o menys contentes segons el grau de compliment dels objectius previstos. En un concurs aquests nivells d’alegria o decepció poden estar supeditats a la posició final obtinguda. Els concursos converteixen en competició explícita el que en la majoria d’actuacions són símptomes d’autosuperació o de rivalitat.

De tots els elements que conformen el reglament del concurs, el més rellevant és, sens dubte, la taula de puntuacions, una relació dels castells que es poden provar a la diada jerarquitzats segons la puntuació assignada en cas de carregar-los o descarregar-los. La taula ha evolucionat en gran manera al llarg dels anys, per exemple, en el nombre de construccions que recull: de les dotze que es contemplaven l’any 1932, en el segon concurs de la història, s’ha passat a les 42 de l’any 2016. Però les xifres que més han ballat són les del valor de cada castell. Quin castell és més difícil que un altre? Com de gran és la diferència de dificultat entre dos castells? I com s’ha de valorar un mateix castell depenent de si s’ha carregat o s’ha descarregat? Les xifres, a més, han canviat enormement amb el pas dels anys. El pilar de 6 descarregat, per exemple, ha valgut 40 punts l’any 1932, 1.000 l’any 1970 o 318 l’any 2006. L’important sempre ha estat si l’espadat tenia més o menys valor que el 4 de 8 o el 3 de 8 i què representava en la combinació de castells exigida per les bases.

La importància de la taula de puntuacions és tan gran que no només ha servit per definir les classificacions finals dels concursos, sinó que l’ordenació de les estructures i els valors en xifres assignats s’han extrapolat també al conjunt de la temporada castellera. La taula ha estat, per exemple, la base des de la qual s’han elaborat des de mitjans dels anys noranta del segle passat els rànquings dels mitjans de comunicació, una ordenació numèrica que en el decurs dels anys va passar de ser un entreteniment periodístic a un instrument molt reconegut per bona part del món casteller. El concurs, en part, ha servit indirectament per acabar declarant de manera oficiosa la colla vencedora de la temporada o per proclamar la millor actuació de tots els temps, encara que aquesta s’hagi fet per Santa Úrsula o la dia­da dels Minyons de Terrassa, per exemple.

Durant moltes dècades, l’organització i, darrerament, una comissió assessora, formada per membres de les colles i experts, ha estat l’encarregada de modelar aquesta taula. Però els dies de concurs l’òrgan encarregat de vetllar pel compliment de la normativa ha estat el jurat. Seva és la decisió, per exemple, d’atorgar validesa o no a un castell polèmic. El que en una diada habitual queda a criteri de les colles i l’espectador, en un concurs esdevé una decisió oficial i de grans conseqüències. Molt sonada va ser, per exemple, la invalidació per part del jurat del 4 de 8 amb el pilar de la Joves de Valls en el concurs del 1982, fet que va acabar amb la sortida de plaça dels vermells. Especialment cèlebre va ser, per la innegable reputació del personatge, la presidència del jurat per part de Pau Casals en els concursos tarragonins del 1932 i 1933.

Més enllà de reglamentacions, un concurs de castells és també una anomalia perquè acostuma a ser una diada amb una participació multitudinària, en contrast amb les tres o quatre colles que es troben habitualment a plaça. Ja des dels seus inicis els concursos s’organitzaven amb la voluntat d’acollir totes les colles existents. D’aquesta manera, l’any 1970 ja es van reunir a la plaça de braus tarragonina sis agrupacions, xifra que ha anat augmentant en paral·lel a l’expansió del fet casteller per bona part de les terres de llengua catalana, fins a arribar a les 45 agrupacions participants l’any 2016, repartides, això sí, en tres jornades diferents.

La pràctica totalitat de les colles participants han afrontat tradicionalment el concurs com una diada de màxims, és a dir, com una oportunitat per provar els millors castells del seu repertori i en ocasions, fins i tot, per ampliar-lo. La coincidència en un mateix escenari d’una desena llarga d’agrupacions amb una increïble ambició és una autèntica delícia per a l’aficionat casteller. Si a les elevades aspiracions de les colles en les jornades marcades en vermell al calendari hi afegim el marc competitiu de la diada, l’ambició es desborda. Els esforços de les colles per obtenir la millor classificació possible, en especial de les agrupacions que pugnen pel triomf final, ha ofert al llarg dels anys vibrants mostres d’autosuperació. Si bé en comptades ocasions el concurs ha estat escenari d’una fita històrica per al món casteller, el certamen ha estat sempre un reflex fidel de la realitat d’aquest món, una garantia per veure els grans castells del moment: si l’any 1932 es recuperaven els castells de vuit pisos, al concurs del 1933 ja es plantava el carro gros; si al 1970 els grans espadats eren els protagonistes, en el concurs d’aquell any es va veure per duplicat el pilar de 7 amb folre; si a començaments de la dècada dels vuitanta es van tornar a plantar castells de nou pisos, l’any 1982 el 4 de 9 amb folre ja va servir per decantar la victòria al concurs, etc. Més enllà de les favorites al triomf, moltes colles també han aprofitat el marc del concurs, que en moltes ocasions assegura uns grans assajos previs i moltes camises a plaça, per aconseguir noves fites. És el cas, per exemple, dels Xiquets de Tarragona, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Castellers de Sants, els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Sabadell, els Castellers de Sant Cugat o els Castellers de Badalona, entre d’altres.

La unió de tots aquests components ha convertit el concurs de castells en un espectacle mediàtic de primer nivell. L’any 1990 ja va representar la porta d’entrada de Televisió de Catalunya al fet casteller, i la mateixa televisió pública catalana va apostar anys més tard pel concurs com a l’escenari principal de la pel·lícula Enxaneta, enregistrada en tres dimensions. El 1998, tot just a les beceroles d’internet, el certamen va promoure una àmplia cobertura a la xarxa i d’aleshores ençà l’interès dels mitjans de comunicació d’abast nacional, estatal i interna­cional ha crescut sense aturador. Les xifres de la cobertura de la cita de l’any 2016 són el punt culminant d’aquesta progressió, amb 425 periodistes i professionals acreditats de 125 mitjans diferents. En molts casos el concurs és la diada a través de la qual mitjans estrangers s’introdueixen al fet casteller, ja que aprofiten la previsió de grans construccions i el format competitiu, més comprensible per a l’espectador neòfit, per divulgar l’existència de les torres humanes. Els 111 milions de reproduccions assolides pel vídeo del 3 de 10 amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca al concurs del 2016 al facebook de Red Bull TV són la sublimació d’aquesta difusió planetària del món casteller a partir d’una actuació molt concreta.

A aquests elements diferenciadors d’un concurs enca­ra s’hi poden afegir un seguit de característiques amb el públic com a denominador comú. Contràriament a la pràc­­­tica totalitat de places, el concurs de castells és l’única diada on l’aficionat gairebé sempre ha hagut de comprar una entrada per veure les colles. D’altra banda, la Tarraco Arena Plaça, escenari per excel·lència del certamen, situa el públic assistent a les graderies del recinte, fet que ofereix l’estampa poc habitual dels aficionats just darrere dels castells que enlairen les colles, no a nivell de terra. I encara podríem afegir una darrera singularitat, certament menys objectivable, referent a l’actitud del públic, que adopta un paper molt més protagonista, especialment durant els últims anys amb la proliferació de pancartes, mosaics i domassos gegants. Fins i tot, en ocasions comptades, aquest fervor ha acabat desembocant en alguns xiulets i comportaments que poc tenen a veure amb el seny casteller.